Montdragó

Montdragó (1.3), entre els principals espais naturals de Mallorca.

Al sud-est de l’illa de Mallorca es troba un dels conjunts de cales més bells de la costa mallorquina, conegut sota el nom genèric de Montdragó i integrat per les cales de S’Amarador i la Font de N’Alis, els calons d’En Burgit i de Sol-i-Mina, i altres entrades o llocs menors. L’espai natural està format doncs per tot el litoral entre Sa Barca Trencada i la Punta des Niu de S’Aguila, i també pels barrancs i vessants dels torrents que generen les cales, el de S’Amarador i el d’En Reieta.

Tota aquesta zona ha estat declarada Parc Natural. L’extensió total de l’espai protegit és aproximadament de 800 ha, però el mosaic de secà i brolla és molt més extens a tota la contrada.

Montdragó és un espai sensiblement pla, de costa molt retallada, amb una cota general al voltant dels 30 m d’altura. La costa és rocosa, en esglaó, excepció feta de les platges, a les cales, on desaigüen els torrents en arenals amplis, amb vestigis dunars a S’Amarador. Els torrents formen barrancs oberts, poc desenvolupats, però amb alguna paret rocosa de consideració, on s’obren coves notables.

Tot el mitjorn mallorquí és integrat per una estructura geològica similar, un conjunt de dipòsits tabulars de calcàries del Tortonià al Messinià, no afectades pels moviments orogènics. Els estrats de la part inferior, visibles quasi al nivell del mar, corresponen a dipòsits escullosos generats en èpoques de clima tropical. Sobre aquests dipòsits són visibles els estrats corresponents a un complex de manglars, que van viure en aquestes costes en època més moderna, i als quals es poden observar els motlles de les arrels, fòssils de mol·luscs, restes vegetals, etc., i poden arribar a tenir més de 3 m de gruix.

Aquests estrats calcaris es troben alterats en la seva superfície per processos de dissolució que han format sòls argilosos més aviat poc potents. En algunes àrees, de manera localitzada s’han encrostat els sòls. Tot aquest conjunt està afectat per l’erosió hídrica de l’escorrentia superficial, que ha excavat els torrents. Els roquissars laterals d’aquests mostren en alguns punts la formació de cavernes, algunes de les quals foren habilitades antigament per a l’ús humà.

L’excavació dels torrents en èpoques de nivells marins més baixos, la pujada d’aquests i un lent procés d’enfonsament de la costa, han determinat la invasió pel mar del curs baix dels barrancs i la formació de les cales, on s’acumulen arenes organògenes, de color molt pàl·lid i gra fi. Aquests dipòsits comporten la formació d’albuferes de petita extensió, una a cada cala en el cas de Mondragó, que constitueixen sistemes humits d’un interès especial.

El migjorn mallorquí es caracteritza per la variant semiàrida del clima mediterrani temperat propi de l’illa. La mitjana de temperatures és de 17°C, i les precipitacions sols de 350 mm. Els vents dominants són els de llevant, a causa del règim d’embat i terral que caracteritza l’estiu a la major part de la costa illenca.

Recuperació del mantell vegetal

La vegetació de Montdragó ha estat molt alterada durant el curs de la història, i una gran part de l’àrea protegida és objecte dels conreus de secà propis del migjorn mallorquí: conreu de blat o altres cereals sota un arbrat regular i dispers d’ametller. Però totes les zones més pedregoses, vores de barrancs o litorals han conservat el mantell vegetal espontani, ja que el substrat no és favorable al conreu. La tala, l’estassada de llenyes i la ramaderia extensiva —avui en decadència— alteraren aquesta coberta vegetal, que ha conservat tanmateix espècies d’interès, i a hores d’ara recupera progressivament la seva constitució i densitat.

Si s’examina la vegetació de la costa cap a l’interior, es troba una primera faixa, dispersa, de talla i recobriment modestos, constituïda per petits vegetals herbacis o arbustius: ensopegueres, fonoll marí (Crithmum maritimum) i algun socarrell. A les platges, malgrat la forta degradació per la intensitat dels usos balnearis, creix encara el lliri de mar (Pancratium maritimum), el panical marí o card d’arenal (Eryngium maritimum) i alguna mota de borró (Ammophila arenaria).

Després de la vegetació estrictament costanera, hom troba el savinar, força malmès però present encara en aquesta costa. La savina ha estat sempre apreciada per la duresa i durada de la fusta, molt utilitzada a la ruralia mallorquina; les tales no sempre han estat prudents. L’arbre caracteritza una variant especial de l’ullastrar, ben constituït en aquest sector. El savinar penetra més cap a l’interior en els fons dels barrancs, i resulta més estrictament litoral a la costa rocosa.

Rere el savinar, la vegetació característica és l’ullastrar, en bona part transformat en una màquia de llentiscle, romaní, estepes i aladerns. Gran part d’aquestes formacions arbustives estan cobertes de pi blanc. És interessant la presència del ciclamen endèmic de les illes, anomenat pa porcí (Cyclamen balearicum), com també de la lleteresa arbòria (Euphorbia dendroides) i de diferents espècies d’orquídies. Al nord, o als vessants meridionals dels barrancs, sotmesos a una insolació especial, es troben unes bosquines més xèriques, dominades per la garlanda (Lavandula dentata) i el bruc d’hivern. Algunes de les espècies d’aquestes formacions, o pròpies del seu límit, aconsegueixen perdurar en un microhàbitat peculiar: les vores de les parets seques i tanques de la zona. La vidalba baleàrica o tombadent (Clematis cirrhosa), els esbarzers, la rogeta i l’arítjol creixen al peu o entre les pedres de les tanques, tot mantenint una diversitat vegetal interessant, i un hàbitat favorable a distintes espècies de fauna.

Les zones humides formen un ambient peculiar, i la vegetació que s’hi troba és ben diferent de la resta. Curiosament, són també diferents entre elles. S’Amarador, d’aigües més fondes i dolces, està envoltat d’una densa mota de canyís (canyet) i boga, i alguns tamarius. A la Font de N’Alis dominen els salicornars i les jonqueres, i el poblament subaquàtic de Ruppia està ben constituït.

Una fauna força diversa

Montdragó no és un espai de gran valor faunístic, però s’hi poden observar un bon conjunt d’espècies. Entre els mamífers, el conill no és rar, i es caça amb les guardes de cans eivissencs, modalitat que gaudeix de bons adeptes locals. La llebre és, en canvi, molt escassa; dels carnívors, el més corrent és la mostela; la geneta és poc abundant. S’hi troben tots els rosegadors de l’illa, àdhuc la rata sellarda. No s’hi han estudiat els quiròpters.

L’avifauna local és prou diversa: s’hi poden observar la major part de les aus marines de l’arxipèlag, i en especial la gavina corsa (quotidiana a les cales), el corb marí emplomallat i les dues baldrigues (pufí i cendrosa), menys costaneres. Però no és documentada la reproducció de cap espècie d’au marina. A la costa, però, s’hi reprodueixen el colom roquer, la merla blava o pàssera i el falciot negre; probablement també el falciot pàl·lid. Les dues petites albuferes acullen amb freqüència diversos ocells aquàtics, divagants o en migració: es parla del bernat pescaire, l’agró roig, el coll-verd (del qual de vegades cria alguna parella) i altres ànecs de pas; la polla d’aigua i la fotja són reproductores locals, el mateix que el corriol camanegre i de vegades el corriol petit. La xivitona és freqüent, i se sol observar també a la tenassa litoral. No és rar tampoc el blauet. La reduïda extensió de les zones humides justifica que la quantitat d’aus observables sigui molt modesta.

Garrigues i conreus són el biòtop d’una gran varietat d’ocells, entre els quals es troben la tórtora, el tudó, la perdiu roja, el torlit o el xoriguer comú i l’òliba, que troben llocs per a criar als penyal dels barrancs o als vells edificis rurals. El xot és, com arreu de l’illa, força abundant. La puput, el cucut, la merla i els tallarols o busquerets hi són també corrents, igual que diversos fringíl·lids.

Probablement, aquesta zona formava part de l’antiga distribució mallorquina de la tortuga mediterrània, però actualment les dades de la presència d’aquesta espècie són molt esporàdiques, probablement a causa de passades recol·leccions excessives. Caldria estudiar la possible reconstrucció d’una població local de l’espècie. Altres rèptils presents són el dragó comú i les serp d’aigua i de cogulla. Probablement s’hi troba també el dragó rosat. Entre els amfibis, hi viu la granota verda, i segurament el gripau verd.

Varietat dels usos humans

L’ocupació humana d’aquesta àrea ha estat determinada per l’agricultura extensiva, de secà en general (amb algun enclavament de regadiu als fons de torrenteres), el pasturatge de bestiar oví, que determina l’estructura de tanques de maçoneria de tot el territori, i la navegació costanera, de pesca i petit tràfic comercial. En aquesta darrera activitat es pot incloure el contraban, que fou molt important econòmicament fins als anys seixanta. S’Amarador rep aquest nom per l’ús que es feia antigament de l’estany, en què se submergien diversos productes vegetals (cànem sobretot, soques de pi), perquè l’acció de l’aigua marina afavoreixi l’obtenció de fibres, o la durada dels teixits vegetals.

Si la platja de S’Amarador es conserva pràcticament verge (sols algunes residències familiars aïllades atorguen una nota artificial al paisatge), a la Font de N’Alis hi ha establiments turístics, però en qualsevol cas de petites dimensions i de caràcter dispers. En conjunt, és un dels espais litorals rurals intactes de la costa del migjorn mallorquí, i constitueix un enclavament mític i mitificat per a la conservació de la natura illenca.