Excepcional grup de margallons (Chamaerops humilis) al peu del massís d’Artà. Els troncs coberts per les fulles marcides al llarg dels anys, assenyalen que l’indret s’ha vist lliure d’incendis durant moltes dècades.
Ernest Costa
El massís d’Artà (2.12), entre els principals espais naturals de Mallorca.
La serra de Llevant culmina a la punta nord-est de l’illa en un ampli massís de cotes relativament modestes (561 m, a Morell), però de relleus accidentats. Tot el massís és constituït per materials calcaris (dolomies, margues) i fortament plegat i encavalcat en diverses orientacions. S’hi observen també recobriments discordants del Miocè superior, que conserven la disposició horitzontal. A l’est del massís són visibles fàcies de plataforma del Juràssic superior, desconegudes a la resta de l’illa, constituïdes per sèries calcareodolomítiques d’uns 130 m de potència. A la costa es localitzen jaciments plistocens, com el de Calos Cans (Plistocè superior), de notable riquesa paleofaunística. Un altre element geomorfològic notable inclòs en aquest espai és el sistema dunar de Sa Mesquida, un dels més espectaculars de Mallorca.
Quant a la flora, el massís és d’un interès ben notable. Malgrat que la contrada ha estat molt degradada per incendis freqüents i repetits, s’hi conserven alguns indrets d’alzinar i bosquines ben constituïdes, amb margallons (garballons) de vegades gegantins. Hi creixen distints endemismes, i es dona el cas curiós que algunes espècies, com Calium balearicum són exclusives dels cimals d’aquesta serra i dels de la de Tramuntana, malgrat que hi hagi nou-cents metres de diferència entre ambdues. Hom no s’explica com aquestes espècies no es troben als cims de la serra de Tramuntana de cota similar a l’artanenca.
Els elements faunístics més notables de l’àrea es concentren al litoral, on les colònies de corb marí emplomallat i gavina vulgar són notables. Fins pocs anys hi criava l’àguila pescadora, i cal esperar que els nius es tornin a ocupar, per tal com el biòtop és intacte. La gavina corsa també troba punts favorables en aquesta àrea per a la seva reproducció. A l’interior, es conserva alguna parella d’àguila calçada, i potser també de milà reial. La presència del voltor negre és ocasional, però cada cop més freqüent (l’aufrany s’hi va extingir fa alguns lustres). Les nombroses coves marines d’aquesta zona acolliren, al seu temps, una notable població de vell marí.
En general, aquest massís presenta similituds molt notables amb la serra de Tramuntana, tant geogràfiques com socials. Un exemple interessant és l’antiga explotació comercial de la neu en èpoques de clima més fred que l’actual: hi ha, en aquest massís, un pou de neu per sota dels 300 m de cota, on actualment les nevades són pràcticament desconegudes.