Vista del costat de ponent del Toro, sobre Es Mercadal. Amb els seus 350 metres d’altitud, aquest turó esdevé la màxima elevació de Menorca.
Yves Hennechart
El Toro i altres turons de Menorca (2.9), entre els principals espais naturals de Menorca.
Es fa difícil parlar, sense exagerar, de muntanyes a Menorca, ja que les màximes elevacions de l’illa culminen al Toro, als 350 m d’altitud. Però el naturalista hi trobarà molts trets de «muntanya» biològica: el relleu ha impedit la transformació completa de la vegetació forestal, existeix contrast marcat entre l’obaga i el solell, i s’hi refugien determinades espècies pròpies de les terres elevades.
El centre de Sa Tramuntana de Menorca és articulat en una sèrie de turons, no alineats, que tenen aquestes característiques. A més del Toro, cal esmentar S’Enclusa (274 m), ocupada per una base militar; Santa Àgueda (264 m), amb les ruïnes d’una antiga fortificació i les restes d’un notable camí empedrat, probablement romà; Es Milocar; el Puig Mal, etc. Una bona part d’aquests relleus són formats per gresos vermells del Triàsic inferior, la «pedra esmoladora», erosionats per la tramuntana en formes capritxoses i estranyes. Al Toro hi ha calcàries grises, del Triàsic mitjà, que han estat objecte d’explotació comercial.
La vegetació potencial d’aquestes àrees és l’alzinar baleàric (Cyclamini-Quercetum ilicis). i se’n conserven claps ben notables. L’alzinar barrejat amb pi blanc i les pinedes són també molt extensos. Hi ha des d’alguns rodals d’ullastrar i de màquies d’aladern, murta i altres espècies dominants, fins a les brolles de ciprell i romaní, més degradades. Als cimals, sotmesos a la violència del vent, sols pot créixer la comunitat formada per uns arbustos arrodonits i espinosos, els socarrells.
Entre les plantes més interessants que es poden identificar als turons menorquins cal destacar Helichrysum ambiguum que a Menorca sols es fa al Toro; els delicats herbeis de balma Sibthorpia africana i Linaria aequitriloba i també l’endèmica menorquina Centaurium enclusense.
No es pot parlar de fauna pròpia de les muntanyes menorquines, ja que és similar a la descrita en el cas dels barrancs d’aquesta illa. Cal destacar, en tot cas, les notables concentracions d’aufranys, que troben en els cimals més solitaris un refugi favorable per a reunir-se en dormidors espectaculars.