Petita caleta tancada per rocam, a la costa nord-oriental d’Eivissa, prop de cala Mastella.
Ernest Costa
La talaia de Sant Carles (2.1), entre els principals espais naturals de les Pitiüses.
El nord-est d’Eivissa és format per un massís accidentat i alt, la talaia de Sant Carles. És un territori de turons i muntanyoles ben coberts de vegetació forestal (pi blanc, savina, etc.) amb enclavaments de conreus tradicionals. El substrat és calcari, de la sèrie tectònica d’Eivissa: calcàries i calcarenites secundàries. Es tracta d’un dels punts més variats de la geologia eivissenca: dolomies i calcàries del Muschelkalk, margues del Keuper, amb guix i quars, conglomerats del Miocè inferior, argiles quaternàries. Al Canal d’En Martí apareixen diorites (roques eruptives).
A la costa alternen penyalars importants, com els del cap Roig, amb platges recollides, com són les del Pou des Lleó, cala Boix i cala Mastella. Als penyalars troben cau distintes aus de presa; en el passat hi va criar l’àguila pescadora. Hi ha també algun niu de corb, i hi abunda la merla blava. A les formacions arbustives és freqüent la tallareta sarda.
Les platges i la costa baixa tenen un gran valor paisatgístic. L’ocupació turística és limitada, i així aquelles conserven encara el seu caràcter, amb escars dels pescadors i petites construccions rurals d’estil tradicional, ben integrades entre la vegetació natural.