Els illots de la costa eivissenca destaquen per la seva riquesa en plantes endèmiques i aus marines, i per les particulars races de sargantana que hi habiten. En la il·lustració, Ses Bledes.
Ernest Costa
Els illots occidentals de les Pitiüses (2.5), entre els principals espais naturals de les Pitiüses.
Possiblement, les illes més interessants de la costa pitiüsa (a excepció d’Es Vedrà) són les de la costa occidental: al nord, a prop de Balançat, l’illa Murada, alta, amb la seva misteriosa paret perimetral; davant de Ses Balandres (just al migjorn d’Albarca), Ses Margalides, encastellades sobre dos arcs naturals sorprenents, i a l’oest de Portmany, el gran grup de l’illa del Bosc, Sa Conillera, l’Espartar i Ses Bledes, més allunyades.
Aquests illots són molt diversos quant a constitució, geomorfologia i poblament biològic. Tenen en comú la seva naturalesa calcària (sèrie d’Albarca, del Cretaci inferior), i un relleu violent, escarpat. Però el detall del relleu és ja molt variable: l’illa Murada és un altiplà inclinat; Ses Margalides són irregulars, abruptes i asprives; l’illa del Bosc i Sa Conillera tenen formes arrodonides, altes i suaus a la vegada, mentre que S’Espartar és violentament angulós i serrat. Ses Bledes, diminutes, combinen formes molt diverses.
Des del punt de vista vegetal, excel·leixen alguns endemismes pitiüsos i diànics, en especial a S’Espartar: Carduncellus dianius, Silene hifacensis, Asperula paui i altres. Encara més important és un endemisme exclusiu d’un dels illots: la lleteresa Euphorbia margalidiana, un arbust molt particular, adaptat a un substrat rocós i àrid ben inhòspit.
Les illes més grans mantenen poblaments de savines ben constituïts. Destaquen alguns exemplars de Sa Conillera, on la contaminació marina de Portmany ha produït efectes irreversibles, àdhuc la mort d’alguns dels arbres més desenvolupats: els detergents poc degradables que arriben a la mar amb les aigües mal depurades es dispersen sobre l’espai salí i contribueixen a dissoldre les ceres que protegeixen el fullatge dels arbres, hi penetra la sal, i els pot arribar a matar.
S’Espartar és l’única localitat illenca on es dona en abundància l’espart (Stipa tenacissima), antigament recol·lectat amb finalitats artesanals. Forma una comunitat molt densa i espectacular. En aquesta illa es va descriure inicialment Medicago arborea subespècie citrina, que també viu a Ses Bledes, Es Malvins i, fora d’Eivissa, als Columbrets i alguns illots de Cabrera i de Mallorca. A Ses Bledes hi ha una saladina endèmica, Limonium ebusitanum.
Quant a la fauna, cal destacar la notable diversificació de les sargantanes pitiúsiques: les formes de Ses Bledes, S’Espartar, Ses Margalides i l’illa Murada són molt peculiars, per coloració i morfologia. Les primeres són totalment melàniques, de mida gran, a l’igual que les del faralló d’Es Frare de S’Espartar. Hi ha també espècies d’invertebrats que s’hi han diferenciat força.
En alguns d’aquests illots hi ha colònies molt notables d’ocells marins. Cal destacar especialment les d’ocell de tempesta de Sa Murada, i sobretot de S’Espartar, on sembla que es reprodueixen alguns milers de parelles; és la concentració més important de tots els Països Catalans.