La rata d’aigua o rat buf (Arvicola sapidus) és un rosegador que ha sofert una de les regressions més dràstiques en la seva distribució als Països Catalans com a conseqüència de la degradació dels ambients fluvials, tant per efecte de la contaminació com per la substitució de les comunitats vegetals naturals.
Antonio López
Espècies de mamífers terrestres presents als Països Catalans (excepte els quiròpters). (*) assenyala les espècies no citades abans a la Història Natural dels Països Catalans. És el cas de la llebre ibèrica (Lepus granatensis), que només s’esmentava amb relació a problemes taxonòmics, la distribució de la qual, per sota de la conca de l’Ebre, és avui àmpliament acceptada. (La taula ha estat establerta per Antoni Arrizabalaga, a partir de fonts diverses).
L’evolució en el coneixement dels mamífers ha estat important a Catalunya. En el camp dels petits mamífers s’ha ampliat el coneixement sobre la distribució d’algunes espècies, però l’avenç més rellevant ha estat la determinació de la distribució, la biologia i l’ecologia de l’almesquera (Galemys pyrenaicus). També s’ha avançat en el coneixement genètic del ratolí domèstic (Mus domesticus) amb l’estudi de les zones de polimorfisme genètic, anomenades també zones híbrides cromosòmiques (és a dir, zones de contacte entre poblacions diferenciades cromosòmicament), que han permès determinar l’existència d’una àrea de polimorfisme Rb d’aquesta espècie a Catalunya. Així mateix, s’ha ampliat el coneixement sobre l’eriçó comú i l’africà, i actualment se’n coneix molt millor la distribució que fa uns quants anys.
Dins dels artiodàctils, els darrers anys s’han anat assentant les poblacions de cèrvids reintroduïts, de manera que els exemplars han augmentat molt en determinades zones per la bona adaptació al medi. L’espècie en el coneixement de la qual s’ha avançat més és el senglar, que ha experimentat una expansió demogràfica espectacular i que ha passat de ser una espècie boscana a estar estesa per zones planeres, d’aiguamolls i, fins i tot, urbanes. La seva versatilitat ecològica, basada, entre altres coses, en la capacitat d’adaptar la dieta a les circumstàncies imperants, explica en part aquesta expansió.
En els camps on hi ha hagut més canvis és en el dels quiròpters i el dels carnívors. En el cas dels quiròpters, l’aplicació de tècniques de biologia molecular ha permès aclarir la situació taxonòmica de moltes espècies presents al Països Catalans. Així mateix, gràcies a la utilització d’ultrasons ha estat possible perfilar la distribució de determinades espècies i ampliar-ne el coneixement i, gràcies als estudis de biologia molecular, s’ha pogut determinar la importància d’algunes espècies com a reservoris de ràbia.
Pel que fa als carnívors, hi ha hagut canvis importants: reintroducció d’espècies extingides, recuperació d’espècies amb poblacions reduïdes fa vint anys, increment de la supervivència d’altres espècies i invasió d’espècies al·lòctones. Amb relació als tres primers punts, cal destacar la reintroducció de l’ós bru als Pirineus, la qual, tot i no estar exempta d’una certa problemàtica, ha reeixit amb èxit segons les dades recents de creixement i assentament de la població inicial. Així mateix, els darrers anys s’ha pogut constatar la presència de llops al massís del Cadí, on sembla que es pot establir una població en el futur. D’altra banda, la llúdriga ha experimentat una millora important quant a poblacions i individus; en canvi, el turó i l’ermini estan entrant en fase de regressió important. Pel que fa al darrer punt, un dels problemes faunístics amb què es troba Catalunya és el de l’expansió del visó americà, que els darrers anys sembla imparable i representa un problema ecològic important. Tanmateix, els estudis de poblacions fets mitjançant radioseguiment permeten conèixer la capacitat colonitzadora d’aquesta espècie i els estudis sobre models predictius fan possible preveure’n les vies d’expansió.