El senglar és una espècie animal que colonitza tot tipus d’hàbitats, fins i tot aiguamolls mediterranis. Aquesta presència en zones d’un alt interès per a la conservació obliga a definir mesures de control i gestió de les poblacions de senglar per a evitar danys a altres espècies de la flora i la fauna d’aquests indrets.
Cos d’Agents Rurals / Josep Vilar.
Des de mitjan segle passat el senglar (Sus scrofa) ha mostrat als Països Catalans (com arreu d’Europa) una espectacular expansió demogràfica i de l’àrea de distribució, propiciada per la flexibilitat adaptativa d’aquesta espècie. Al començament, l’expansió va tenir lloc a redós de l’augment de la superfície d’hàbitats forestals i el despoblament rural, afavorida per altres factors, com la manca de predadors naturals. Posteriorment, la colonització es va desvincular dels boscos, i a partir dels anys vuitanta es constatava la presència creixent de l’espècie en aiguamolls arran de mar, prats montans i zones de la Depressió Central Catalana amb dominància de conreus, així com en altres ambients fortament transformats per l’activitat humana. Actualment no és rara la presència del senglar en zones urbanitzades o periurbanes (inclosa l’àrea metropolitana de Barcelona), i fins i tot penetra en nuclis urbans, cosa que li ha valgut l’apel·latiu d’espècie sinantròpica. L’àrea de distribució actual del senglar comprèn tota l’extensió dels Països Catalans, a excepció dels territoris insulars, on no és present.
Un bon indicador de l’abundància de l’espècie són els exemplars caçats anualment a Catalunya: durant el període de caça 2007-08 se situaven prop dels 27.000 individus, un nombre que quadruplicava la quantitat enregistrada vint anys enrere. La variació de la densitat de població s’analitza anualment a partir del Programa de seguiment de les poblacions de senglar a Catalunya, coordinat pel Departament de Medi Ambient i Habitatge i que té la cooperació de la Diputació de Barcelona, d’ens gestors de parcs naturals i de la Federació de Caça de Tarragona. Aquest seguiment, basat en les dades enregistrades en cadascuna de les batudes de caça que es duen a terme en una xarxa de 17 observatoris situats en diferents regions de Catalunya, ha posat de manifest una forta variació regional en la densitat del senglar. Les comarques de Girona i el nord de Barcelona són les que mostren les poblacions més denses, que superen els 5 individus/100 ha, i fins i tot els 10 individus/100 ha en alguns observatoris de la Selva i l’Alt Empordà; a la resta de Catalunya s’estima que les densitats són més moderades, entre 2 i 4 individus/100 ha, i els valors encara són inferiors en sectors dels Prepirineus i el Pirineu lleidatà (dades del 2009). En general, les densitats més altes s’enregistren a les regions que combinen una important cobertura de boscos i matollars, amb pluviometria moderada o alta i temperatures suaus, mentre que l’aridesa i els rigors hivernals (en especial el gruix i la durada de la coberta de neu i els sòls gelats) són factors que limiten l’augment de densitat.
Tendències de les poblacions de senglar en quatre observatoris integrats en el Programa de seguiment de les poblacions de senglar a Catalunya. S’observen importants variacions regionals i fluctuacions interanuals en la densitat de l’espècie.
Dades del Programa de seguiment de les poblacions de senglar a Catalunya, del Departament de Medi Ambient i Habitatge, i de la Diputació de Barcelona, 2009.
Les poblacions manifesten importants oscillacions interanuals, bàsicament condicionades per variacions en la productivitat de l’espècie associades a la disponibilitat d’aliment. Així, els anys amb forta productivitat de fruits forestals, temperatures suaus i alta pluviositat van seguits d’importants augments de població, mentre que la densitat disminueix els anys de forta sequera o de baixa producció de fruits.
El creixement de les poblacions i la colonització de nous ambients es basa en la capacitat que mostra aquest suid generalista d’adaptar-se a una àmplia varietat de condicions ambientals i d’ocupar amb rapidesa nous territoris. Són qualitats que es fonamenten en trets diversos de la seva biologia, en particular, en una alta productivitat, una dieta molt variada i adaptable a les disponibilitats i una organització social complexa i fortament estructurada que facilita una ràpida transmissió de l’aprenentatge.
La dinàmica demogràfica del senglar és fortament determinada per la productivitat i la mortalitat anuals, ja que l’espècie no presenta un comportament migratori que expliqui les fortes variacions interanuals de densitat de població; tot i això, s’observen canvis en l’ocupació de les àrees de campeig condicionades per la cerca de les condicions més favorables, com es posa de manifest en les variacions estacionals en l’ús dels hàbitats enregistrades en ambients alpins. La causa principal de mortalitat de l’espècie és la caça, que afecta anualment del 35 al 40% dels individus de les poblacions; altres factors accidentals (com els atropellaments) tenen una incidència demogràfica molt menor. Per altra banda, la productivitat de l’espècie és marcada per la precocitat (les femelles arriben a la pubertat a partir dels 30 kg, un pes que assoleixen entre els vuit i els deu mesos d’edat, i excepcionalment, abans) i per una alta fecunditat, amb una mida de ventrada que fluctua àmpliament d’un any a un altre segons la disponibilitat d’aliment, que condiciona el grau d’engreixament de les femelles. En poblacions del Montseny i la Garrotxa la mida de les ventrades mostra una mitjana d’uns 4 fetus i un rang de variació entre 1 i 6 (excepcionalment 7), mentre que a l’Alt Empordà s’enregistren de mitjana 5,3 fetus per ventrada, amb màxims de fins a 8. Aquestes variacions poden ser explicades bàsicament per dos factors: el ja esmentat de la disponibilitat d’aliment i l’encreuament amb porcs domèstics (ambdós pertanyen a la mateixa espècie). La mortalitat juvenil és reduïda i només en condicions de sequera extrema durant els primers mesos pot assolir valors importants. L’estructura de les poblacions estudiades a Catalunya mostra un patró piramidal similar al que s’observa en altres poblacions ibèriques i europees, amb un ampli percentatge (75-80%) d’individus que no superen els dos anys d’edat. La taxa de renovació de les poblacions és, doncs, molt ràpida, tot i que s’ha observat una longevitat màxima de vuit a nou anys a Catalunya. La proporció de sexes en la major part de poblacions no difereix significativament d’ 1:1.
Altitud de les observacions d’indicis de presència de senglar al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Durant l’hivern la presència de senglar només és evident per sota dels 1.800 m, mentre que la resta de l’any la seva activitat és perceptible a més altitud, fins als 2.200 m.
Dades de Minuartia / Ministerio de Medio Ambiente, 2005.
Un altre factor de l’ecologia del senglar que li facilita colonitzar tot tipus d’hàbitats és la capacitat d’adaptar la dieta a la disponibilitat de diferents tipus d’aliment. Es tracta d’una espècie omnívora, si bé la ingesta és bàsicament vegetariana i és constituïda d’aliments tant aeris com hipogeus, ja que la seva capacitat de remoure amb el morro les capes superficials del sòl li facilita el consum d’arrels, bulbs i invertebrats. La matèria animal és present en pràcticament tots els estómacs estudiats, si bé quantitativament suposa una fracció moderada que no acostuma a assolir el 5%, tot i que mostra un màxim del 10% a la primavera en zones humides mediterrànies. També pot consumir postes o joves de vertebrats que crien a terra, i també carronya. La variació regional o estacional de la disponibilitat d’aliment va associada a importants canvis en la dieta del senglar; així, si es compara la dieta tardorenca, es veu que en ambients forestals de muntanya mitjana es compon majoritàriament (80%) de fruits forestals, mentre que en ambients d’aiguamoll voltats de pastures i conreus és dominada per elements d’origen agrícola (35%) i també d’aiguamoll (a tall d’exemple, el consum de bulbs de Scirpus maritimus i Conopodium majus representa el 40%).
La gestió de les poblacions de senglar té el repte de frenar-ne l’expansió i reduir els conflictes que genera l’espècie, que afecten tant les activitats humanes com la conservació del patrimoni natural. Són ben coneguts els danys que aquest suid causa en una àmplia varietat de conreus i en pastures, i a la darrera dècada han augmentat notòriament altres conflictes generats per la presència del senglar en ambients urbans o periurbans i els accidents a causa de la seva irrupció a les carreteres. Sovint és la mateixa activitat humana la que afavoreix aquest conflicte, ja que l’oferta d’aliment (deixalles, aportació d’aliments, gespes humides on poden furgar, etc.) els atrau cap a les zones urbanes.
Els darrers anys també s’ha evidenciat l’impacte del senglar en espècies de la flora i la fauna amenaçades o que són objecte de programes de recuperació. La penetració de l’espècie en zones d’aiguamoll mediterrani posa al seu abast les pollades d’alguns ocells amb un alt interès de conservació; per exemple, als Aiguamolls de l’Empordà s’ha constatat la predació d’una pollada de bitó (Botaurus stellaris), a banda d’altres espècies d’ocells; al delta del Llobregat i en altres indrets s’ha evidenciat l’afectació en diverses espècies d’orquídies, com Serapias parviflora i Ophrys sphegodes, i a l’Albera s’han constatat els efectes de la predació del senglar sobre les postes de tortuga mediterrània (Testudo hermanii). Aquests són només alguns exemples dels nous efectes que genera la sobreabundància de l’espècie.
La gestió del senglar ha d’afrontar dos impactes que afecten negativament les poblacions: l’encreuament amb el porc domèstic i el subministrament d’aliment suplementari, pràctica que s’ha estès notablement en algunes comarques i que bàsicament es duu a terme per mantenir els senglars a les zones on es realitzen els engranalls. Per reduir-ne l’impacte, la normativa catalana prohibeix l’alliberament de senglars o d’individus encreuats amb porc domèstic i, recentment (2009), també s’ha ampliat la regulació de l’aportació d’aliment suplementari. Tot i això, la pràctica encara persisteix, com també persisteixen els nuclis de cria en captivitat de senglars encreuats, que poden accedir al medi natural per escapaments accidentals, o bé llocs on porcs domèstics poden encreuar-se amb senglars. Aquests factors, a banda d’alterar el comportament natural de l’espècie, poden causar problemes de caràcter sanitari (afavorint l’expansió d’epizoòties) i també un augment de la productivitat de les poblacions, fet gens desitjable en una espècie les poblacions de la qual cal controlar.