La proximitat de la Lluna a la Terra ha estat un estímul constant per a la curiositat humana, fins al punt de donar peu a viatges primer només imaginats i a la fi reals.
Fototeca.com.
El cel sobre el cap i la terra sota els peus són de les poques coses certes per als humans de tots els temps; i així com són poques les civilitzacions que han pensat en l’interior del planeta com a origen de totes les coses, el fet de mirar cap amunt per trobar respostes sembla que és una inquietud universal, en el temps i en l’espai. Aquesta curiositat per conèixer què hi ha al cel i com i per què es mou ha estat l’espurna que ha encès el foc de no pocs aspectes científics. En aquest sentit, fins i tot les inquietuds més metafísiques i, cal recordar-ho, també les relacionades directament amb les supersticions de l’astrologia, han estat decisives per a avançar en el coneixement del cosmos. No obstant això, aspectes pràctics, com ara la mesura del temps i l’orientació en l’espai, van ser per a diverses cultures capdavanteres en els estudis astronòmics el principal estímul a l’hora de desenvolupar eines metodològiques i instrumentals que encara avui són la base d’una part de la investigació astronòmica.
El fet que l’objecte d’estudi de l’astronomia sigui molt llunyà sempre ha estat el motiu principal de l’esforç per aplicar altres ciències a l’estudi dels astres. La geografia, la matemàtica i la trigonometria, des de les beceroles de l’estudi del cel, així com la física en tots els seus àmbits, molt principalment l’òptica, han experimentat grans avenços gràcies al desig d’acostar els objectes percebuts al firmament i explicar-ne els canvis, reals o aparents, i els moviments. Més recentment, quan es van començar a identificar alguns objectes presents a la Terra amb cossos celestes, i fa relativament poc, almenys a escala astronòmica, quan ha estat possible analitzar imatges i espectres obtinguts remotament o bé recollir mostres in situ, la geologia i la química han estat disciplines directament relacionades amb l’astronomia.
Un cop dominada la primera aproximació als astres, la de l’observació, ha estat inevitable que l’interès es desplacés a la comprensió dels processos i els fenòmens més íntims de la matèria estel·lar. En aquest sentit les possibilitats tècniques desenvolupades al segle XX han estat cabdals per a entendre la formació d’estrelles i planetes així com la seva evolució, tant en els aspectes químics com en els físics. Les contribucions d’aquest llibre demostren el significatiu progrés aconseguit en aquestes àrees.
Finalment, val a dir que ja gairebé ningú posa en dubte que els orígens de la vida són ben arrelats en aquest Univers fosc i fred que tant impressiona; fins al punt que un dels interrogants és si val la pena buscar vida només en planetes semblants a la Terra. Aquesta pregunta connecta l’astronomia amb la biologia i, alhora, tanca el cercle de l’estudi del món natural; i retorna a la metafísica de l’ésser humà, curiós i àvid de conèixer tot allò que l’envolta i de buscar els seus orígens.
Mapa celeste del segle XVII del cartògraf holandès Frederik de Wit. L’agrupació de les estrelles en les constel·lacions i la seva representació com a figures mitològiques sempre ha estat lligada a l’observació dels astres; això és un indici de la necessitat de trobar explicacions o, almenys, interpretacions a allò que passa en el cel.
Malgrat que és força clara la distinció, val a dir que l’astrologia té poc a veure amb l’astronomia. La primera és una forma d’endevinació que fa servir certa part de terminologia i de fenòmens astronòmics per a muntar tot un sistema d’enganyifes i supersticions. L’astronomia, ben al contrari, és una disciplina que evoluciona mitjançant el mètode científic; efectivament, des del temps de Ptolemeu s’han proposat teories i models que han estat sotmesos a la comprovació a través de l’observació i que mostren la realitat o, almenys, les aparences que semblen realitat; i els diversos models s’han mantingut mentre han servit per a explicar les observacions i no han estat contradits per les dades. Així ha avançat l’astronomia, a passos de gegant a les darreries del segle XX i el començament del XXI, gràcies a tecnologies auxiliars, com ara la robòtica, la informàtica i la fotografia digital.
Els instruments moderns, especialment els telescopis i les càmeres digitals, han permès que els astrònoms afeccionats observin i contribueixin a enregistrar fenòmens astronòmics. Aquestes persones, els noms de les quals no solen aparèixer entre la nòmina de científics, porten a terme una feina pacient i constant que ha estat sempre rellevant per a l’avenç de la ciència. Aquesta tasca ha estat especialment lligada als clubs i les associacions astronòmiques populars, que encarnen l’esperit curiós imprescindible per a la ciència.
Finalment, l’estima i la curiositat innata del públic general pels assumptes relacionats amb el cel ha esperonat, si no la investigació astronòmica, sí la seva divulgació. En aquest sentit, aquelles imatges d’un home trepitjant la Lluna van ser, efectivament, un gran pas per a la humanitat, que en aquell moment es va desempallegar d’algunes pors i d’unes quantes barreres mentals per al coneixement. L’espai ja no era quelcom inaccessible i malgrat que bona part de la carrera espacial va ser una arma política, també va servir per a augmentar l’ànsia de saber i per a proporcionar a l’ésser humà alguns avenços tècnics que avui semblen imprescindibles en la vida quotidiana. Aquests aspectes tenen a veure amb la divulgació de la ciència i del coneixement, gairebé una obligació ètica per als investigadors, que sovint treballen amb fons públics i són deutors d’una societat en l’educació de la qual s’han d’involucrar. La mítica sèrie de televisió Cosmos, ideada i presentada per Carl Sagan, va ser una fita històrica, malauradament amb escassa continuïtat; la controvèrsia és antiga: no es posa la ciència a l’abast del públic perquè no interessa o no interessa perquè no és a l’abast. Aquest llibre és una de les respostes possibles.