Els estudis astronòmics

Consideracions generals

El coneixement actual de l’Univers és el resultat d’una llarga i complexa història cultural que fa de mediadora entre el que un observador aprecia i el pensament acceptat al voltant de l’astronomia i la cosmologia. La contemplació de la bellesa i la grandesa de l’Univers, comparades amb la insignificança de l’ésser humà, ha fascinat les persones des de sempre. Però el cel no només s’ha observat per aquesta raó. Des de l’antiguitat l’estudi del firmament ha rebut força atenció ateses les repercussions pràctiques que té en activitats humanes tan importants com l’agricultura, l’orientació i el còmput del temps. Al llarg de la història, la pràctica de l’astronomia s’ha desenvolupat íntimament lligada a altres formes de coneixement, com l’astrologia, la cosmografia i la meteorologia. Per això qualsevol relat de la història i l’evolució dels estudis astronòmics fa referència als vincles de l’astronomia amb aquestes disciplines.

L’astronomia àrab al llevant andalusí

Al llarg del segle XI hi hagué a les terres més al sud de la Catalunya Vella, al llevant andalusí, una activitat astronòmica de relativa importància, tal com posen de manifest la presència de textos sobre l’astrolabi a Dénia i l’existència d’instruments astronòmics com els construïts per Ibra him ibn Saïd alSahlí a València.

Durant l’esplendorós període omeia, la major part de la cultura d’al-Àndalus es va desenvolupar a la cort de Còrdova. Ara bé, al llarg del segle XI Còrdova va perdre la seva incontestable primacia. La diàspora de savis i erudits causada per la fitna cordovesa –la guerra civil provocada per la presa del tron del califat de Còrdova i que va desembocar en la subsegüent aparició dels regnes de taifes– va enriquir altres ciutats disposades a acollir-los. Dues d’aquestes ciutats foren Saragossa, on el conreu de la filosofia i les ciències exactes va destacar de manera especial, i Toledo, on va brillar l’activitat mèdica i astronòmica. En aquest context, localitats com València, Xàtiva i Dénia, on van fer estades alguns dels autors més destacats del moment, actuaren com a caixa de ressonància. Dénia és un bon exemple del poder d’atracció d’aquestes ciutats al principi del segle XI: la cort de Mujàhid (m. 1045) hi va atraure savis com l’astrònom i matemàtic Àhmad ibn Abd Al·là ibn al-Saffir (m. 1039). Pel que fa a les ciències exactes, i en particular a l’astronomia, va destacar la ciutat de València, amb la presència de Muhàmmad ibn Àhmad ibn Muhàmmad ibn al-Layth (m. 1063) i de l’astrònom i constructor d’astrolabis Ibra him ibn Saïd ibn Asbagh al-Sahlí al-Asturlabi, que se sap que, almenys, va construir dos astrolabis i un globus celeste.

A la primera meitat del segle XII, durant la transició del període taifa a l’almoràvit, Dénia va tornar a recobrar certa rellevància pel que fa al conreu dels sabers dels antics, malgrat que esdevingué una ciutat secundària des del punt de vista polític. Un grup de deixebles d’al-Waqqashí (m. 1096) hi cultivaren la lògica, la medicina, la matemàtica i l’astronomia. Semblantment, es troben referències a un nucli científic entre aquesta ciutat i València vinculat amb un altre dels mestres de taifes, Ibn al-Sid al-Batalyawsí (1052 – 1127), conegut per la seva competència en una disciplina astronòmica que, tot i no ser clar en què consistia, es podria anomenar astrologia judiciària.

València fou, durant la segona meitat del segle XII i el començament del segle XIII, un dels centres més dinàmics quant al conreu de la ciència, in fluïda per la capital almohade, Sevilla –potser la ciutat més important del període pel que fa a la pràctica científica–. Altres localitats properes, com Sagunt i Alzira, també conformaren petits centres científics, tot i que és difícil constatar un nucli homogeni que mantingués i donés certa continuïtat als estudis. Així doncs, l’activitat científica i intel·lectual del regne de Xarq al-Àndalus en terres valencianes fou remarcable. Malgrat tot, la consolidació dels diferents nuclis de sabers no va ser possible, en gran mesura a conseqüència de l’emigració de molts científics a les proximitats de la cort almohade de Sevilla i Marràqueix.

La transmissió de l’astronomia àrab a l’Europa medieval

L’aparició d’un moviment de traductors cap al final del segle X va permetre, per primer cop, l’accés dels lectors llatins a la ciència àrab. En aquest període la presència a Catalunya de manuscrits astronòmics àrabs i de persones capaces d’entendre’ls no sorprèn, atès que era regió fronterera amb al-Àndalus. De fet, és molt probable que en les tasques de traducció haguessin col·laborat mossàrabs procedents de la regió llevantina, al sud de Catalunya. Entre els primers textos que constaten el tractament d’una astronomia d’un cert nivell hi ha manuscrits dedicats a compilar tècniques astrològiques d’endevinació, de clara influència àrab i hebrea, així com altres traduccions fetes a Catalunya i que haurien facilitat la introducció d’instruments astronòmics com l’astrolabi o el quadrant astronòmic del tipus vetustissimus.

El procés de transmissió de textos astronòmics àrabs al llatí, que es pot situar a la Marca Hispànica entre el 978 i el 995, va ser possible gràcies al treball de traductors com Lupitus Barchinonensis. Identificat com Sunifred Llobet, ardiaca de la catedral de Barcelona des del 973 fins al 997, sembla que Lupitus va ser responsable de la traducció d’un dels llibres més antics coneguts sobre les aplicacions de l’astrolabi i diferents qüestions d’astrologia. Una obra que ha estat sovint atribuïda a Gerbert d’Orlhac (945 – 1003), que durant la seva joventut va visitar la Marca Hispànica (entre el 967 i el 970) i ha estat tradicionalment vist com un personatge central en el procés d’introducció a Europa de la nova astronomia. Ara bé, sembla que Gerbert d’Orlhac –que posteriorment esdevindria papa amb el nom de Silvestre II– fou un més dels diferents individus i canals de transmissió que afavoriren aquest procés, que se servia d’una xarxa de comunicacions força desenvolupada entre monestirs benedictins que permetia que les notícies entre Catalunya i el nord de França es transmetessin amb gran rapidesa.

Un dels canals que probablement afavorí tota aquesta transmissió d’informació i coneixements astronòmics fou l’enviament d’ambaixades, que solien implicar intercanvis de regals de diferent índole, com podien ser els astrolabis. Sembla, però, que la circulació d’obres i instruments astronòmics cap al final del segle X fou prou restringida. Malgrat tot, es va difondre un reduït nombre de textos, per canals monàstics, fins al nord de França i la Lorena, en un procés gradual d’assimilació de la ciència àrab per l’Europa cristiana que hauria de donar fruits a partir del segle XIII amb les primeres produccions científiques europees rellevants.

D’altra banda, la transmissió de l’astronomia àrab no només es va fer amb textos, sinó també mitjançant instruments com l’anomenat astrolabi carolingi. Cal fer notar que les latituds de l’astrolabi llatí més antic conservat apunten cap a una clara relació amb Catalunya i, fins i tot, sembla que hi ha un consens generalitzat al voltant de l’origen català dels primers tractats sobre la construcció i l’ús de l’astrolabi. Aquest instrument astronòmic fou, sens dubte, el que més atenció va atreure dels autors medievals. La seva utilitat per a resoldre gràficament diferents problemes d’astronomia i astrologia esfèriques el van convertir en un dels més populars al llarg de tota l’edat mitjana.

De fet, la gran majoria de textos i tractats d’aquesta època, de clara influència àrab, estan relacionats amb la construcció i l’ús de tres instruments astronòmics: l’astrolabi, el quadrant i l’esfera celeste. Aquests instruments podien ser emprats per a determinar l’hora, una qüestió íntimament associada a una de les grans preocupacions de l’edat mitjana: el problema fonamental del còmput del temps. Efectivament, l’astronomia era necessària per als oficis eclesiàstics i el servei diví, en tant que permetia resoldre diferents aspectes com la determinació de l’hora dels oficis diürns i nocturns, el càlcul de la data de Pasqua, etc. Per això es troben constants justificacions a l’interès pel conreu d’una astronomia al servei de la cultura eclesiàstica.

El procés de transmissió de textos astronòmics àrabs al llatí es va interrompre durant el transcurs del segle XI i no es va reprendre fins al segle XII, de manera molt més organitzada i de la mà d’un primer grup de traductors llatins establerts a la vall de l’Ebre i a Catalunya. Uns traductors que, durant la primera meitat d’aquesta centúria, s’interessaren majoritàriament pels textos relacionats amb les ciències exactes, les diverses tècniques d’endevinació i la màgia.

Aquest renovat procés d’assimilació científica llatina comptà amb col·laboracions com la comunament acceptada entre l’autor jueu Abraham bar Hiyya i el traductor, probablement d’origen italià, Plató de Tívoli, que coincidiren a la ciutat de Barcelona els anys trenta i quaranta del segle XII. Com molts altres traductors de la primera meitat d’aquesta centúria, Plató de Tívoli es va interessar per l’astronomia i l’astrologia. Bona mostra és la seva traducció de la primera obra autèntica de Claudi Ptolemeu (~90 – ~168), que va ser traduïda al llatí, el Tetrabiblos o Quadripartitum, considerada el manual astrològic de l’antiguitat clàssica. També tenia interès pels tractats d’ús de l’astrolabi i va traduir les taules astronòmiques de Muhàmmad ibn Jàbir al-Harrani al-Battani amb el títol De scientiis astrorum o bé Mahometis Albatenii de scientia stellarum liber.

Per la seva banda, Abraham bar Hiyya ha estat identificat com un dels iniciadors de l’ús de l’hebreu com a llengua científica. A més, fou un dels autors més importants en la difusió dels coneixements científics àrabs en llatí. De fet, al costat de traductors com Abraham ben Ezra (~1092 – ~1167), és considerat un dels precursors dels astrònoms alfonsins, ja que s’allunya de la tradició andalusí i adopta la procedent d’autors com al-Battani.

Finalment, també cal fer menció de la presència de diferents aspectes astronòmics en l’obra d’una de les figures més destacades d’aquest període, Ramon Llull (1232 – 1316). Durant la seva estada a la ciutat de París al final del segle XIII, Ramon Llull va redactar diverses obres astronòmiques, com el Tractat d’astronomia (1297), el De quadratura e triangulatura de cercle (1299) i el Liber de geometria nova et compendiosa (1299). Llull també va tractar diferents qüestions relacionades amb el càlcul combinatori astrològic, com posa de manifest la segona part del Liber de regionibus sanitatis et infermitatis (1303). Si bé en un principi podria semblar que l’astronomia lul·liana és fortament influïda per una astrologia més popular de font islàmica, el cert és que les aplicacions astrològiques de la seva obra estan en consonància amb problemes i qüestions candents que es debatien en aquells moments a la Universitat de Montpeller, com ara la relació entre els astres i l’aparició de les malalties i l’administració de medicaments, entre d’altres. De fet, en el seu Tractat d’astronomia, Llull assumeix el model aristotèlic simplificat del cosmos de vuit cercles concèntrics –el més extern dels quals és fix– i critica l’antiga astrologia perquè no justifica les relacions que estableix. Aquest intent per desacreditar l’antiga astrologia, basat en l’ofensa que suposaria a l’omnipotència divina i la llibertat de l’home, s’inscriu en una llarga tradició cultivada per la jerarquia eclesiàstica.

L’astronomia a la cort de Pere el Cerimoniós

El regnat del rei Pere III de Catalunya i IV d’Aragó (1319 – 1387), conegut com el Cerimoniós, va donar un nou impuls a l’activitat científica. Durant el seu regnat, des del 1336 fins al 1387, Pere el Cerimoniós va tractar de protegir els científics dels seus dominis i atreure’ls a la cort. Tal com havien fet altres monarques, com Alfons X de Castella-Lleó (1221 – 1284), va promocionar la traducció i la redacció d’obres astronòmiques, així com la fabricació d’instruments d’observació.

Pere III el Cerimoniós (1319 – 1387) tingué un gran interès per adquirir i transmetre coneixements d’astronomia i donà un fort impuls a aquesta ciència. Durant el seu regnat es produïren tres grans obres astronòmiques, una de les quals –les anomenades Taules de Barcelona, redactades pel jueu de procedència sevillana Jacob Corsuno– fou prologada pel rei mateix.

Fototeca.cat.

L’astronomia desenvolupada durant aquest període és de caràcter matemàtic i s’orientà, principalment, a la confecció de taules dels moviments del Sol, la Lluna i els planetes. Aquestes taules s’elaboraven a partir d’obres d’astrònoms àrabs o jueus anteriors, així com d’observacions pròpies. Entre les aportacions més importants destaquen obres com les Taules i almanac i les anomenades Taules de Barcelona. La primera fou encarregada con juntament a Pere Gilbert (? – 1362) i a Dalmau Sesplanes (? – ~1383), aquest darrer astrònom procedent de Perpinyà, i va implicar un treball d’observació directa que es va realitzar entre el 1360 i el 1366 i que va concloure Dalmau en solitari, després de la mort de Pere Gilbert. Pel que fa a les Taules de Barcelona, foren elaborades per l’autor jueu procedent de Sevilla Jacob ben abi Abraham Isaac al-Carsono (conegut com Jacob Corsuno). Finalitzades vers el 1381, tenen una estructura i un contingut molt semblant a la majoria de les taules astronòmiques conegudes, desenvolupades principalment per astrònoms musulmans. Tot i que recullen material més antic que hauria estat a disposició dels astrònoms peninsulars, com les taules d’al-Battani, sembla que també podrien incorporar algunes de les observacions realitzades a partir del 1360 pels astrònoms al servei del rei Pere el Cerimoniós, atès que alguns dels paràmetres que utilitzen no es troben a la literatura astronòmica coneguda fins aleshores.

Però l’obra relacionada amb la Cort catalanoaragonesa que més difusió tingué i més influència va exercir en la literatura astronòmica posterior fou la de Jacob ben David Bonjorn (1333 – ?), astrònom al servei del Cerimoniós. La seva obra és dedicada a la determinació de les conjuncions i oposicions del Sol i de la Lluna i als eclipsis. En particular, destaca l’estratègia per a la determinació de les circumstàncies dels eclipsis, que fa d’aquesta obra un autèntic tractat sobre el moviment de la Lluna, amb unes taules presentades d’una manera original en relació amb les d’altres autors i que mostren un treball seriós i precís al darrere.

Tampoc es pot oblidar l’interès del rei Pere el Cerimoniós per aspectes com la influència dels planetes en diferents qüestions com els afers polítics o la vida de les persones. De fet, el rei Pere contractà el serveis del metge Bartomeu de Tresbéns com a astròleg, almenys entre el 1361 i el 1374. Fins i tot li va encarregar la redacció d’una obra, Tractat d’Astrologia, una bona síntesi dels fonaments de l’astrologia grega i àrab. Aquest interès per l’astrologia endevinadora, lluny de frenar l’avenç de l’astronomia matemàtica, sembla que fou un dels pilars del seu desenvolupament.

Per últim, cal fer menció de l’instrumental astronòmic desenvolupat durant aquest període. Mallorca fou el principal centre de producció d’aparells per a l’astronomia i les ciències afins, amb artesans i constructors com el jueu Isaac Nafucí, a qui el rei va encarregar la construcció de diversos instruments, entre els quals cal destacar astrolabis i un quadrant de plata. Un altre constructor d’instruments mallorquí relacionat amb la cort fou Vidal Efraïm Girondí. El seu germà Bellshom Efraïm fou conegut per adaptar i traduir diverses obres d’astronomia i astrologia al català. Fora de les Illes hi ha altres artesans, com David Bonjorn del Barri, que vivia a Perpinyà. Nascut probablement a Cotlliure vers el 1300, David Bonjorn del Barri era el pare de l’esmentat Jacob ben David Bonjorn. El seu germà Naçan del Barri també fou constructor de quadrants i astrolabis i sembla que va construir algun instrument per a la casa reial.

Els estudis astronòmics en els orígens de la modernitat

Durant el Renaixement el conreu de l’astronomia estigué íntimament relacionat amb l’astrologia i les seves aplicacions a altres matèries com la medicina, la meteorologia, l’agricultura, el còmput del temps i el calendari, així com amb la filosofia natural i la cosmografia. Entre els conreadors més destacats hi ha el metge valencià Joan de Bòsnia, autor d’un tractat d’astrologia i d’un text sobre un instrument astronòmic anomenat sexagenari. L’interès dels metges valencians per l’astronomia i l’astrologia, fonamentat en la idea que els astres exercien una influència sobre el món inferior, no era una novetat. De fet, des de l’època de la dominació musulmana existia tota una llarga tradició al respecte, que va continuar al llarg del segle XVI.

Entre els autors més influents d’aquest període hi ha el valencià Joan Martí Població, autor d’una obra sobre l’ús de l’astrolabi publicada a París el 1520 que va ser reeditada onze vegades entre el 1527 i el 1557. També cal destacar un dels primers impresos en català de contingut astronòmic, el Lunari del metge barceloní Bernat de Granollacs (1421 – ~1478). Aquesta obra proporciona un model del moviment de la Lluna gràcies a les més de seixanta taules presentades per a cada any des del 1485 fins al 1550, on s’especifica el mes, l’hora i el minut de tots els plenilunis i novilunis, així com les previsions d’eclipsis de Sol i de Lluna per al meridià de Barcelona. Aquest treball, sol o amb modificacions astrològiques com les del saragossà Andrés de Li, va ser l’obra d’aquest tipus més difosa a l’Espanya de la primera meitat del segle XVI. Altres llunaris com el Lunario o repertorio de los tiempos de Joan Alemany (amb una primera edició en castellà feta a València el 1553) o el Lunario y repertorio de los tiempos de Victoriano Zaragozano (editat per primera vegada a Saragossa el 1584) també foren profusament editats, tot i que finalment es van veure superats per la popularitat de l’obra del valencià Jeroni Cortés (? – 1615), editada per primera vegada el 1594.

Amb tot, sembla indiscutible que l’astrònom més prestigiós del segle XVI a les terres de parla catalana fou Jeroni Munyós (~1520 – 1592). Nascut a València, on es va graduar de batxiller en arts el 1537, fou professor de matemàtiques i astronomia a les universitats de València (1563-78) i Salamanca (1578-92). Destacat hel·lenista i hebraista, va dur a terme una notable tasca com a matemàtic, astrònom i geògraf. En particular, els seus treballs sobre la supernova del 1572 foren coneguts i citats per diferents autors europeus com Tycho Brahe (1546 – 1601), William Gilbert (1544 – 1603) i Galileo Galilei (1564 – 1642), gràcies principalment a la difusió del seu llibre Libro del nuevo cometa –editat a València el 1573 i traduït al francès i editat a París el 1574–. En aquesta obra Munyós va determinar amb notable precisió les distàncies de la nova a altres estrelles i les coordenades equatorials i eclíptiques de l’estrella, alhora que estimava la distància a la Terra mitjançant el càlcul de la paral·laxi aparent.

L’aparició d’aquesta estrella, visible el 1572 a la constel·lació de Cassiopea i identificada pels astrònoms actuals com una supernova de tipus 1, semblava que podia qüestionar la doctrina aristotèlica de la incorruptibilitat dels cels. De fet, els treballs i les controvèrsies als quals va donar lloc s’inscriuen en un procés d’abandonament de la cosmologia aristotèlica i medieval, substituïda progressivament per un Univers infinit propi de la física i l’astronomia modernes. Poc després, la cosmologia tradicional va viure un altre capítol de crisi amb l’aparició i l’observació del cometa del 1577, que fou estudiat a Europa pels mateixos astrònoms que havien observat la nova. En aquest cas, a més de les observacions de Munyós, hi ha altres treballs, com el de Josep Micó, doctor en teologia i professor de disciplines matemàtiques a la Universitat de Barcelona (Gymnasio Barcinonensi). Per a Micó, els cometes s’engendraven en un lloc situat entre l’esfera de foc i l’orbe lunar, que no era ni elemental del tot ni celeste.

Al segle XVI altres qüestions particularment rellevants foren la fixació de la data de Pasqua i el desenvolupament de l’astronomia nàutica. Un important nombre d’astrònoms es dedicaren a resoldre aspectes relacionats amb el calendari i, en particular, amb la data de la Pasqua. La reforma gregoriana del calendari, aprovada per decret papal el 1582, va donar solució als desfasaments acumulats durant segles entre el calendari civil i els fenòmens astronòmics. Entre els estudiosos que contribuïren a aquest tema hi ha el franciscà valencià, resident a Roma, Joan Salon, que va fer diverses propostes que finalment no van ser recollides per la comissió encarregada d’elaborar el redactat final de la reforma del calendari.

Pel que fa a l’astronomia nàutica, cal destacar el fet que gran part dels recursos per al treball tècnic i científic a l’Espanya del segle XVI estigueren orien tats a aspectes relacionats amb el control i el domini de les noves terres descobertes, amb la qual cosa les diferents disciplines relacionades amb l’art de navegar, com ara la geografia, la cartografia i l’astronomia nàutica, experimentaren un fort desenvolupament. Tot i que es poden esmentar algunes contribucions que s’emmarquen en aquesta tradició, com les del cosmògraf Jaume Ferrer de Blanes (1445 – 1523) o el mateix Jeroni Munyós, el cert és que la participació d’autors procedents de les terres de parla catalana en aquesta empresa fou escassa.

La revolució científica i els estudis astronòmics

Durant el segle XVII, tal com havia succeït al segle anterior, València continuà sent el lloc més destacat pel que fa al conreu de les diverses disciplines científiques als territoris de parla catalana. Malgrat això, els catedràtics de matemàtiques i astronomia de la seva universitat van tenir poca importància durant aquesta centúria, amb escasses publicacions de qualitat sobre la matèria. Entre els noms més destacats d’aquest període potser hi ha el de Lleonard Ferrer (~1623 – 1695), catedràtic d’astronomia del 1667 al 1689 i un dels catedràtics valencians més prolífics quant a publicacions, tot i que les seves obres, com ara el tractat Astronomía curiosa y descripción del mundo superior y inferior (València, 1677), demostren la seva ignorància al voltant de la nova astronomia i de les discussions cosmològiques dels segles XVI i XVII.

Fora del món acadèmic, durant aquest segle hi ha figures destacades, com la de Vicenç Mut i Armengol (1614 – 1687), nascut a Palma de Mallorca. Autor de diferents obres d’història, hagiografia, tàctica militar i fortificació, va escriure tres obres dedicades a l’astronomia: De sole alfonsino restituto (1649), Observationes motuum caelestium (1666) i Comentarum anni MDCLXV (1666). La primera, dedicada a mostrar la vigència de les taules alfonsines pel que fa al model o teòrica i als paràmetres del moviment del Sol, presenta tota una sèrie de procediments per a determinar el diàmetre aparent del Sol i n’elabora un de propi a partir del mètode de la cambra obscura. Observationes motuum caelestium és una recopilació dels resultats procedents de més de vint anys d’observació del cel –sovint amb un telescopi compost de dues lents convexes–. Inclou observacions d’eclipsis lunars i mesures de distàncies angulars celestes que permeten extreure conclusions sobre la paral·laxi i el diàmetre de la Lluna i la paral·laxi horitzontal del Sol, entre altres coses. En aquesta obra Vicenç Mut també reconeix que les taules de Johannes Kepler (1571 – 1630), construïdes a partir de la trajectòria el·líptica dels planetes, són les més adequades per a Mart, tot i que sembla que no va entendre el vertader abast i les importants conseqüències de l’obra de Kepler. Per últim, Comentarum anni MDCLXV és dedicada al cometa del 1664, amb algunes observacions relatives a un altre cometa aparegut el 1665. En aquest fullet de vint pàgines, on s’inclouen observacions fetes des de València i Mallorca per diferents autors, Mut defensa la plausibilitat de les opinions d’autors com Kepler, Gassendi (1592 – 1655) i Galileu sobre la ubicació dels cometes en la suprema regió de l’aire o en l’èter, segons un moviment de trajectòria rectilínia en el pla d’un cercle màxim. Els seus coneixements de balística –molt relacionats amb qüestions com la llei galileana de la caiguda de greus–, li serviren per a suggerir una trajectòria parabòlica per al cometa del 1664.

És precisament a partir de la dècada de 1660 que es pot parlar dels orígens d’una renovació científica a València, pel que fa a les ciències fisicomatemàtiques. L’aparició de la figura del matemàtic i astrònom jesuïta Josep Saragossà i Vilanova (1627 – 1679), natural d’Alcalà de Xivert (Baix Maestrat) i amic i col·laborador de Vicenç Mut, resulta especialment rellevant. Les seves observacions dels cometes del 1664 i 1667 gaudiren d’un cert ressò a l’estranger, en particular a França. També va elaborar taules astronòmiques i va redactar uns quants treballs d’astronomia, com l’Esphera en común celeste y terráquea (Madrid, 1675), entre molts d’altres que restaren inèdits. Com la majoria dels astrònoms de la Companyia de Jesús, Saragossà acceptà la teoria copernicana heliocèntrica com a hipòtesi matemàtica, utilitzable per a descriure els moviments planetaris, tot i que no com a realitat verdadera. Probablement per això va acabar defensant un sistema del món real com el proposat per Tycho Brahe. Finalment, cal destacar la seva activitat com a col·laborador en la construcció d’instruments matemàtics, en particular astronòmics.

Tomàs Vicent Tosca (1651 – 1723), a dalt, i Joan Baptista Coratjà (1661 – 1741), a baix, formaren part del grup de novators o innovadors del País Valencià que intentà renovar les idees científiques del moment, conscients de l’endarreriment del món hispànic respecte els corrents europeus més avançats del final del segle XVII i principi del XVIII. Foren, per tant, precursors de la revolució de les ciències fisicomatemàtiques i astronòmiques de la il·lustració.

Àrea de Conservació de Patrimoni Cultural, Universitat de València; Fototeca.cat / M. Gamón.

Durant aquesta segona meitat del segle XVII l’activitat científica a València es desenvolupà en un marc dominat per tertúlies i acadèmies de caràcter no oficial, que configuraren una comunitat científica embrionària encarregada d’introduir i difondre els nous corrents de pensament. En l’àmbit de l’astronomia es coneixen les reunions promogudes per Fèlix Falcó de Belaochaga (1625 – 1715) a casa seva, on es realitzaven observacions de fenòmens astronòmics com ara eclipsis i cometes. D’algunes d’aquestes observacions va deixar constància Joan Baptista Coratjà (1661 – 1741), l’únic del grup de novators valencians en l’àmbit de les ciències fisicomatemàtiques que va exercir com a catedràtic a la Universitat de València. Entre les observacions astronòmiques realitzades per aquest autor destaquen les del cometa del 1682, així com observacions dels satèl·lits de Júpiter i de Saturn i de diferents eclipsis de Lluna i de Sol. A més, en el seu Tratado de cosmografía va examinar algunes qüestions generals de l’astronomia i els seus fonaments teòrics, com per exemple el sistema copernicà de Sol, que considerava admissible com a hipòtesi encara que preferia el de Tycho Brahe per no entrar en conflicte amb les Sagrades Escriptures–, així com altres assumptes que autors com Saragossà eludiren tractar, com el moviment de rotació del Sol al voltant del seu eix.

D’aquesta època també cal fer referència a la publicació del Compendio mathematico (1707-15) i el Compendium philosophicum (1721), del Valencià Tomàs Vicent Tosca (1651 - 1723), que representen la culminació i la màxima expressió de la contribució dels novators valencians a les ciències fisicomatemàtiques. De fet, la part del Compendio de Tosca dedicada a l’astronomia constitueix el manual més complet, fins aleshores, del saber astronòmic prenewtonià. Tot i les seves cauteles al voltant del moviment de la Terra, Tosca es mostrà partidari d’utilitzar la hipòtesi del sistema copernicà per a explicar els moviments dels planetes. La gran difusió de l’obra de Tosca la va mantenir vigent fins les dècades centrals del segle XVIII, quan la mecànica newtoniana i la física experimental començaren a introduir-se a poc a poc a l’abric de les idees il·lustrades.

Els estudis astronòmics en la Il·lustració

Malgrat la influència dels novators, la renovació de les ciències fisicomatemàtiques esdevingué un procés lent, principalment per la manca d’institucions que garantissin certa estabilitat i continuïtat. Des del punt de vista de l’astronomia, un dels personatges més destacats del segle XVIII és Jordi Joan i Santacília (1713 - 1773), natural de Novelda (Vinalopó Mitjà).

Joan va ser designat per Felip V el 1734, juntament amb Antonio de Ulloa (1716 - 1795), per formar part d’una expedició al virregnat del Perú organitzada per l’Acadèmia de Ciències de París. Aquesta expedició, destinada a amidar l’arc del meridià –com una altra expedició patrocinada per l’acadèmia francesa i dirigida per Maupertuis (1698 - 1759) a Lapònia, que confirmaria la hipòtesi de Newton de l’aplanament polar–, fou llarga i conflictiva. Fruit d’aquest viatge, però, es publicaren diverses obres, entre les quals destaca la titulada Observaciones astronómicas y phísicas hechas de Orde de S. Mag. en los Reynos del Perú... de las quales se deduce la figura i magnitud de la Tierra, y se aplica a la navegación, redactada per Joan. En aquesta obra l’autor mostra un domini total de teories com les de Christiaan Huygens (1629 - 1695) i Isaac Newton (1643 - 1727), així com de noves tècniques matemàtiques com el càlcul infinitesimal. A la seva tornada a Espanya, Joan va assumir el comandament de l’Academia de la Compañía de Guardias Marinas de Cadis, on va dur a terme una renovació en profunditat dels estudis que es feien en aquesta institució. Dins d’aquesta renovació s’emmarca la instal·lació, el 1753 i com a annex a l’acadèmia, d’un esplendorós observatori astronòmic.

Com es pot intuir, el desenvolupament científic d’aquest període estigué clarament influït pels interessos de l’Estat borbònic. D’aquesta manera, tot i que l’esforç per promocionar el conreu de les ciències, la seva difusió i el seu ensenyament fou notable, el cert és que el foment de les matèries fisicomatemàtiques es produí principalment en el marc de les institucions vinculades a l’Estat, com l’Armada i l’Exèrcit. Un bon exemple és el de Gabriel Ciscar i Ciscar (1760 – 1829), militar valencià nascut a Oliva (Safor), que desenvolupà el seu treball principalment a Cartagena i a Madrid i contribuí a la modernització tècnica i científica de la marina espanyola, on l’astronomia va tenir un paper destacat.

Entre el científics que desplegaren un treball important fora del territori espanyol tenim el valencià, natural de Xàtiva (Costera), Josep Chaix Isniel (1765 – 1809). Format en matemàtiques i astronomia a Espanya, Gran Bretanya i França, va publicar diversos treballs astronòmics en revistes com els Anales de Ciencias Naturales. Ara bé, el treball més conegut d’aquest autor està vinculat a la seva participació, entre el 1791 i el 1793, en l’expedició dirigida pels francesos Jean-Baptiste Joseph Delambre (1749 – 1822) i Pierre-François André Méchain (1744 – 1804) per a determinar la longitud de l’arc de meridià terrestre des de Dunkerque fins a Barcelona. Aquestes mesures, preses entre el 1792 i el 1799, estaven relacionades amb els treballs de l’Acadèmia de Ciències de París per a establir un sistema universal de mesura. Poc després del seu retorn a Madrid per retre compte dels treballs realitzats, Chaix va ser nomenat vicedirector de l’Observatori de Madrid.

L’any 1802 el Bureau des Longitudes va decidir prolongar l’amidament de l’arc del meridià fins a les illes Balears. Durant aquesta segona fase, Méchain va prendre diferents mesures, necessàries per als seus treballs de triangulació, en emplaçaments com els massissos del Montsià, el Garraf i Montserrat. Però Méchain va morir de paludisme a Castelló de la Plana sense haver completat el seu treball. La seva tasca fou represa i acabada del 1806 al 1808 per Jean-Baptiste Biot (1774 – 1862) i Francesc Aragó (1786 – 1853), que novament disposaren de la col·laboració de Chaix i del gallec José Rodríguez González (1770 – 1824). La comunicació visual entre la península i les Balears, necessària per a amidar l’arc del meridià, es va realitzar entre el desert de les Palmes (Plana Alta), on se situaren Biot i Aragó, i el cim d’es Campvell (Eivissa), on es va ubicar Rodríguez González, formant un triangle que completava l’estació del Montgó (Marina Alta) des de la qual operava Chaix.

Els estudis astronòmics en el segle XIX i la primera meitat del XX

El cultiu més teòric i especulatiu de l’astronomia destinat a la confirmació observacional de la mecànica celeste va patir una transformació important durant la segona meitat del segle XIX com a conseqüència de la introducció de noves tècniques, com ara l’espectroscòpia i la fotografia, que donaren pas al conreu d’una nova forma de fer astronomia que es coneix amb el nom d’astrofísica.

Una de les primeres oportunitats per als científics catalans i valencians de familiaritzar-se amb aquestes noves tècniques astrofísiques coincidí amb la visita de diferents astrònoms estrangers amb motiu dels eclipsis totals de Sol del 1860 i 1870. El millor exemple és el del catedràtic de química de la Universitat de València, Josep Monserrat i Riutort (1814 – 1881), que participà de l’expedició al desert de les Palmes (Plana Alta) organitzada conjuntament pels observatoris de Madrid i Roma per a observar l’eclipsi del 1860. Les fotografies de la corona que va obtenir durant l’eclipsi tingueren un gran impacte a tot Europa i foren utilitzades per a mostrar l’origen solar de les protuberàncies que s’observaven durant el fenomen astronòmic.

Professionals i aficionats

Josep Joaquim Landerer Climent (1841 – 1922) s’interessà per l’astronomia des de ben jove i, malgrat que no va cursar estudis oficials, com a astrònom aficionat féu recerques i descobriments de gran transcendència. Les seves contribucions més importants fan referència als satèl·lits de Júpiter i la composició de la superfície lunar, i també col·laborà en la fundació de l’Observatori de l’Ebre.

Observatori de l’Ebre.

La introducció i l’assimilació de les noves tècniques astrofísiques a la segona meitat del segle XIX coincidí amb canvis importants en l’organització i la institucionalització d’una comunitat d’observadors molt heterogènia formada tant per professionals com per aficionats. De fet, tal com va ocórrer a la resta d’Europa, els aficionats tingueren un paper fonamental en el desenvolupament de l’astronomia als Països Catalans. Fins i tot, el progrés de la disciplina no es pot entendre sense la motivació que va suposar el treball d’individus com el valencià Josep Joaquim Landerer Climent (1841 – 1922). L’activitat astronòmica de Landerer va començar la dècada de 1870 amb l’observació sistemàtica de Júpiter i els seus satèl·lits. Els resultats, publicats en diverses revistes científiques espanyoles i estrangeres, contribuïren a la confirmació de la teoria analítica del moviment dels satèl·lits de Júpiter desenvolupada per Cyrille-Joseph Souillart (1828 – 1898). També va contribuir a l’estudi de la composició de la Lluna gràcies al desenvolupament d’un mètode basat en la polarització de la llum reflectida pel satèl·lit fent ús d’un fotopolarímetre. Aquest mètode, que el va portar a concloure que la superfície lunar era formada principalment per roques basàltiques i que va utilitzar durant les seves observacions de l’eclipsi total de Sol del 28 de maig de 1900 des d’Elx, va ser copiat i posteriorment millorat per l’astrònom francès Georges Meslin (1862 – 1918). Com a reconeixement a la seva tasca, el 1901 la Societat Astronòmica de França li va concedir el premi Janssen.

A l’Observatori Fabra, el director, Josep Comas i Solà (1868 – 1937), i la resta d’investigadors disposaven d’un cercle meridià reversible, de 200 mm d’obertura i 2,40 m de distància focal, amb el qual podien determinar la posició i l’hora de pas dels estels pel meridià.

Fototeca.cat.

Les darreres dècades del segle XIX sorgiren altres iniciatives destacades d’aficionats a l’astronomia, com la de l’industrial del suro Rafael Patxot i Jubert (1872 – 1964), que va construir a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) un observatori privat que va anomenar Observatori Català. Per fer-se càrrec del funcionament de l’observatori, dotat d’un telescopi equatorial visual i fotogràfic al qual s’havia incorporat un micròmetre i un espectrògraf, Patxot va contractar Josep Comas i Solà (1868 – 1937), una de les figures més importants de l’astronomia d’aquest període a Catalunya i a Espanya. Els treballs de Comas i Solà foren reconeguts i publicats en revistes científiques com L’Astronomie, on van aparèixer algunes de les seves observacions solars, lunars i planetàries, així com de diferents estrelles i nebuloses. Comas i Solà fou molt conegut pels articles sobre astronomia que publicava a les pàgines de La Vanguardia, una contribució regular que va iniciar el 1893. Després de renunciar, el 1899, al treball que duia a terme a l’Observatori Català, Comas i Solà va construir un observatori a casa seva. A Vil·la Urània –que és com va anomenar la casa– va dur a terme nombroses i interessants observacions de Mart i Júpiter i va descobrir onze asteroides i un parell de cometes al llarg de les dècades de 1910 i 1920. Durant aquest període també va publicar diferents llibres d’astronomia popular, com ara Astronomía y Ciencia General (1907), Astronomía (1919) i El Cielo (1927). D’aquesta manera, Comas i Solà va esdevenir un dels astrònoms catalans més destacats i un dels més prestigiosos divulgadors de l’astronomia de la primera meitat del segle XX.

Les noves institucions astronòmiques

L’Observatori Fabra, inaugurat el 7 d’abril de 1904, ha estat des d’aleshores un referent astronòmic de la ciutat de Barcelona. Bé que l’augment cada vegada més gran de la contaminació lumínica del nucli urbà n’ha reduït les observacions, continua sent molt útil per al seguiment i l’estudi dels asteroides.

Fototeca.cat.

La popularitat de què va gaudir l’astronomia durant l’últim quart del segle XIX va fer possible la creació a Catalunya de noves institucions –que, en alguns casos, foren concebudes per confeccionar i defensar una identitat cultural pròpia i específica–. N’és un bon exemple la renovació de l’Acadèmia de Ciències de Barcelona empresa el 1883, on l’astronomia fou un dels eixos fonamentals. Entre els aspectes principals que havien de caracteritzar la remodelació de l’edifici de l’Acadèmia a la Rambla de Barcelona es contemplava la culminació de la construcció amb dues torres on poder instal·lar un parell d’observatoris, un d’astronòmic i un altre de meteorològic. Landerer fou l’encarregat de dissenyar ambdós centres, tot i que els entrebancs que es va trobar per a la realització de les obres van fer que finalment es desvinculés del projecte. A més, durant el període de remodelació, les condicions per al funcionament d’un observatori a la Rambla van canviar molt a conseqüència dels fums dels vapors, l’extensió de la xarxa telegràfica i telefònica i la il·luminació dels carrers. Per això es va plantejar la necessitat de construir un nou observatori a Barcelona. El nou projecte no es va iniciar fins el 1902, quan, qui havia estat alcalde de Barcelona, l’industrial Camil Fabra i Fontanills (1833 – 1902), va oferir una donació suficient per a fer possible l’observatori. Un parell d’anys després, el 1904, s’inaugurava l’Observatori Fabra. La direcció de la Secció Astronòmica d’aquest observatori va recaure en Comas i Solà, que va desenvolupar, juntament amb un grup de col·laboradors, un important programa d’astronomia planetària.

D’altra banda, la formació i la consolidació d’una comunitat astronòmica activa i força heterogènia va ser l’estímul necessari per a la creació de noves societats i espais on s’intercanviaven i es discutien diferents aspectes de la disciplina. D’aquesta manera, el 1910 es fundava la Societat Astronòmica de Barcelona. El seu principal promotor, el músic i astrònom aficionat Salvador Raurich i Ferriol (1869 – 1945), va aconseguir fer partícip d’aquesta societat tota la comunitat astronòmica en actiu. Les tensions internes, però, no van tardar a florir i tan sols un any després, el 1911, Comas i Solà deixava la societat i creava la Sociedad Astronómica de España (posteriorment, Sociedad Astronómica de España y América). Aquest fet va tenir com a resultat la plena incorporació, promoguda per Eduard Fontserè i Riba (1870 – 1970), de les observacions meteorològiques dins de la Societat Astronòmica de Barcelona. De fet, aquest tipus d’observacions van esdevenir en pocs anys l’activitat principal de la Societat Astronòmica de Barcelona, que va tenir un paper clau en la posterior creació, el 1919, del Servei Meteorològic de Catalunya.

La importància dels eclipsis

En el procés de transformació que va experimentar l’astronomia al segle XIX, dels eclipsis totals de Sol del 28 de maig de 1900 i del 30 d’agost de 1905 hi van tenir un paper clau. Aquests esdeveniments representaren un estímul crucial per al desenvolupament de l’astronomia, en particular pel que fa a l’aprenentatge de noves tècniques d’investigació i la participació dels astrònoms catalans, tant professionals com aficionats, en els debats científics del moment. Aquests eclipsis foren observats per astrònoms locals i estrangers des de diferents localitats del territori de parla catalana. L’eclipsi del 1900 va atraure a les ciutats alacantines d’Elx i Santa Pola milers de visitants, incloent-hi distingits observadors com l’astrònom i divulgador francès Camille Flammarion (1842 – 1925) i el director de l’Observatori de Física Solar de South Kensington, l’anglès Joseph Norman Lockyer (1836 – 1920). Aquest darrer va comandar el 1905 una altra expedició que es va instal·lar a les proximitats de Mallorca per tal d’observar l’eclipsi d’aquell any. En relació amb aquest mateix eclipsi, és particularment interessant l’intent que va fer Comas i Solà des de Vinaròs (Baix Maestrat) d’utilitzar un cinematògraf per a estudiar l’espectre de la corona durant la totalitat de l’eclipsi, una de les primeres ocasions en què s’ha documentat l’ús d’aquesta tècnica amb finalitats vinculades a la recerca astronòmica.

Els eclipsis del 1900 i 1905 van permetre promoure treballs d’astronomia popular, alhora que es feia ressò de les investigacions dutes a terme pels astrònoms locals entre la comunitat científica internacional. Un bon exemple de la publicitat que tingueren en l’àmbit internacional els estudis dels astrònoms procedents dels territoris de parla catalana són els treballs descriptius previs als eclipsis del 1900 i 1905 del valencians Landerer i Antoni Tarazona i Blanch (1843 – 1906), que foren rebuts per centres astronòmics d’arreu el món i reconeguts pels seus col·legues estrangers. Fins i tot autors com Comas i Solà o el jesuïta Ricard Cirera i Salse (1864 – 1932) es beneficiaren de la interacció i l’establiment de relacions professionals amb els astrònoms estrangers que visitaren les terres de parla catalana.

Els primers observatoris astronòmics universitaris

Al principi del segle XIX cap universitat posseïa un observatori astronòmic propi i ben dotat. Els intents previs per solucionar aquestes carències no havien tingut èxit. Per exemple, l’observatori que havia erigit a la dècada de 1790 Vicent Blasco Garcia (1735 – 1813), rector de la Universitat de València, va ser destruït el 1812 durant la invasió napoleònica. Si bé algunes universitats gaudiren d’estacions meteorològiques on esporàdicament es duien a terme observacions astronòmiques, la construcció d’observatoris astronòmics universitaris va haver d’esperar les primeres dècades del segle XX. Aleshores, de la mà d’Ignasi Tarazona i Blanch (1859 – 1924) es construïren els primers observatoris per a la instrucció dels estudiants universitaris. Tarazona, natural de Sedaví (Horta del Sud), es va formar a les universitats de València i de Madrid els anys finals de la dècada de 1870, i va obtenir el doctorat en ciències exactes a la Universitat Central de Madrid el 1880. Al gener del 1887 va ser nomenat professor auxiliar interí a la Facultat de Ciències de la Universitat de València, i esdevingué professor auxiliar permanent un any després. Va marxar el 1898 a la Universitat de Barcelona per ocupar la càtedra de Cosmografia i Física del Globus, a la qual després afegiria la càtedra d’Astronomia Esfèrica i Geodèsia. Poc després de la seva arribada a Barcelona, va promoure la construcció d’un observatori astronòmic a la universitat. Una vegada aprovat el projecte pel Ministeri d’Instrucció Pública, va contactar amb el constructor d’instruments científics Howard Grubb (1844 – 1931) per demanar pressupost i encarregar la construcció de la cúpula que havia de cobrir l’observatori dissenyat. Després va sol·licitar a l’administració estatal més diners per tal de dotar el nou observatori amb un telescopi equatorial també fabricat per Grubb; una sol·licitud que es resolgué de forma satisfactòria per als interessos de Tarazona i del nou observatori. D’aquesta manera, cap al gener del 1905 la Universitat de Barcelona ja disposava d’un complet observatori astronòmic als seus jardins.

L’èxit d’aquesta iniciativa fou clau per a emprendre un projecte molt similar a València, una vegada Tarazona va retornar a la universitat d’aquesta ciutat com a catedràtic de Cosmografia el 1906. A la Universitat de València, va poder construir i dotar un observatori astronòmic gràcies, novament, al finançament del Ministeri d’Instrucció Pública. El nou observatori, que cap al final del 1910 ja estava pràcticament finalitzat, es va erigir a l’edifici de la universitat, sobre el Gabinet d’Història Natural. Malgrat la manca d’instruments per a efectuar observacions d’astronomia esfèrica, l’adquisició d’un equatorial visual –que poc després es va transformar en fotogràfic i visual– construït per Grubb, combinat amb un fotòmetre i un espectroscopi, permetia als estudiants treballar sense grans limitacions en qüestions d’astrofísica. Pel que fa a la seva tasca professional, a partir del 1911 Tarazona va comptar amb la col·laboració de Vicent Martí Ortells per a assistir-lo tant en la instrucció pràctica dels estudiants, que absorbia gran quantitat de temps, com en els treballs rutinaris de l’observatori, la provisió del servei oficial horari i l’observació d’efemèrides i fenòmens astronòmics com eclipsis i trànsits. Va destacar, però, el programa sistemàtic de presa diària de fotografies solars, que Tarazona i Martí van engegar el 1916 per a la realització d’estudis estadístics de les taques solars.

Barcelona i la relativitat

Albert Einstein (1879 – 1955) va estar a Barcelona del 22 de febrer a l’1 de març de 1923 per pronunciar diverses conferències sobre relativitat a l’Institut d’Estudis Catalans. Durant la seva estada també va visitar l’Escola Industrial, on recorregué les aules i les dependències del laboratori general d’assaig i va assistir a diverses actuacions musicals.

Fototeca.cat.

Mentrestant, l’ambient científic a la Catalunya de principi del segle XX es va veure reforçat per l’organització, a partir del 1915, d’una sèrie de Cursos Monogràfics d’Alts Estudis i d’Intercanvi a càrrec del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat. Gràcies a aquesta iniciativa, diversos científics de renom, com Tullio Levi-Civita (1873 – 1941), Arnold Sommerfeld (1868 – 1951) i Albert Einstein (1879 – 1955), visitaren Barcelona. La visita d’Einstein el 1923 és particularment interessant, tant pel ressò mediàtic que va tenir com per l’interès científic que va despertar entre la comunitat científica, on la relativitat havia estat objecte d’atenció per científics com Esteve Terradas i Illa (1883 – 1950). Einstein va impartir a Barcelona un total de quatre conferències sobre diferents aspectes de la seva teoria de la relativitat. Des del punt de vista científic, la visita va tenir un efecte força estimulant. De fet, entre els assistents a les conferències d’Einstein hi havia els primers físics i matemàtics catalans que publicaren treballs originals sobre relativitat: Josep Maria Plans i Freyre (1878 – 1934), autor de dues monografies relativistes titulades Nociones fundamentales de mecànica relativista (1921) i Nociones de cálculo fundamental absoluto (1924), i Pere Puig i Adam (1900 – 1960), autor de la primera tesi doctoral sobre relativitat escrita en territori espanyol, sota la direcció de Plans (Resolución de algunos problemas elementales en Mecánica Relativisa restringida, 1923).

Els jesuïtes i l’astronomia

L’observatori de l’Ebre fou inaugurat al setembre del 1904 per tal d’estudiar les interaccions físiques entre el Sol i la Terra. Cap al final de la Guerra Civil va haver de ser desmantellat, però una vegada acabat el conflicte fou restaurat i modernitzat, i el 1942 reprengué les observacions. Actualment s’hi duen a terme estudis en els camps de la ionosfera, el magnetisme, la sismologia, la meteorologia i la física solar.

Observatori de l’Ebre.

En el desenvolupament de l’astronomia a les terres de parla catalana durant la segona meitat del segle XIX i principi del XX hi tenen un paper important els jesuïtes. En particular, destaca la fundació a Roquetes, en connexió amb el Col·legi Màxim de Tortosa, de l’Observatori de Física Còsmica de l’Ebre l’any 1904. Un observatori que fou dirigit pel físic jesuïta Ricard Cirera, amb una sòlida formació científica adquirida a l’estranger i un especial interès en la investigació de les relacions entre les pertorbacions magnètiques, elèctriques i solars. L’Observatori de l’Ebre es va dividir des del principi en tres seccions: la Secció Heliofísica, la Secció Geofísica i la Secció Meteorològica. La primera fotografiava i mesurava diàriament les taques solars i els flòculs de calci de la cromosfera. La Secció Geofísica estudiava el magnetisme terrestre, els corrents tel·lúrics i els moviments sísmics. Finalment, la Secció Meteorològica no només es dedicava a les mesures clàssiques, sinó que també prestava una atenció especial a l’electricitat atmosfèrica (els ions, les ones hertzianes i el potencial atmosfèric).

Malgrat que el decret de gener del 1932 que dissolia la Companyia de Jesús va repercutir inevitablement en l’organització de l’Observatori de l’Ebre, el treball científic va tenir una certa continuïtat durant la República. La presència del jesuïta Lluís Rodés (1881 – 1939) al capdavant de l’observatori va garantir-ne el funcionament durant aquells anys, tot i que la supressió de la subvenció de l’Estat espanyol va obligar a reduir les despeses de manera dràstica. Francesc Macià (1859 – 1933), president de la Generalitat de Catalunya, va assegurar a Rodés una subvenció per a l’observatori que es va materialitzar al començament de la Guerra Civil. Amb l’inici de la guerra, els registres de l’observatori per milicians de la CNT i la FAI es convertiren en una constant. Rodés s’hi enfrontà amb un discurs afable que va evitar problemes. A partir de febrer del 1938 es van intensificar els bombardejos a la zona i poc abans de l’arribada de les tropes franquistes, l’observatori fou desmantellat.

Finalitzada la Guerra Civil, el jesuïta Antoni Romañà i Pujó (1900 – 1981) va ser nomenat director de l’observatori, càrrec que ocupà des del 1939 fins al 1970. Durant aquest temps, Romañà s’encarregà de restaurar-lo i modernitzar-lo. A partir del 1942 començaren novament les observacions i la publicació dels resultats als butlletins mensuals. A més, l’observatori es va integrar al Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) com a membre fundador. Al llarg d’aquest període, el geomagnetisme absorbí pràcticament tot l’interès del pare Romañà, al qual substituí l’any 1970 el seu col·laborador, Josep Oriol Cardús i Almeda (n. 1914).

El món “amateur" durant el franquisme

Telescopis de la seu central de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell. Sobre una mateixa muntura hi ha tres telescopis: el principal, de 0,5 m d’obertura, i dos telescopis refractors. Des de l’any 1993, l’Agrupació té la seva seu central en un modern edifici, de 500 m², construït al parc de Catalunya d’aquesta ciutat.

Agrupació Astronòmica de Sabadell.

En línies generals, la proclamació de la República no va tenir cap repercussió en l’activitat científica desenvolupada fins aleshores. Les iniciatives que es prengueren durant aquest període s’orientaren a consolidar i promocionar encara més els estudis i els treballs dels científics, que eren considerats els garants del camí cap a la modernitat. Així doncs, el canvi de règim polític pràcticament no va afectar l’activitat dels astrònoms professionals i amateurs que s’havien dedicat a l’observació del cel. Alguns amateurs, com fou el cas de Josep Pratdesaba i Portabella (1870 – 1967), instal·laren nous observatoris privats i fins i tot col·laboraren en projectes de recerca astronòmica i de divulgació de l’astronomia.

Ara bé, així com la instauració de la Segona República va significar una transició pacífica des del punt de vista polític i una continuïtat en l’àmbit científic, l’alçament militar i la posterior Guerra Civil van suposar una clara ruptura amb tot l’anterior. Juntament amb l’exili de científics destacats, cal afegir l’escassetat de mitjans de què disposaren els científics durant els anys de la contesa i al llarg de la postguerra. L’astronomia no va ser aliena a aquest procés, especialment en els territoris de parla catalana. De fet, la guerra i la posterior dictadura significaren una fractura que no va poder ser reconstruïda, amb molt d’esforç i lentitud, fins molts anys després.

Durant gran part d’aquest període, però, diferents grups d’aficionats van tenir un paper fonamental pel que fa al conreu i la difusió de l’astronomia a les terres de parla catalana, en particular despertant i fomentant l’interès per les observacions astronòmiques i l’estudi del cel. Davant les limitacions de recursos a les universitats durant la postguerra, gran part de l’activitat astronòmica d’aquells anys es va organitzar majoritàriament al voltant d’algunes petites associacions d’amateurs creades per l’empenta de joves aficionats a l’astronomia. Un bon exemple és el de Josep Costas i Gual (1918 – 2011), un dels astrònoms aficionats més actius durant el franquisme. Costas va fundar a Sant Celoni, juntament amb uns quants amics, el Grup Pro Divulgació Astronòmica del Baix-Montseny (PDA) el 24 de setembre de 1936. Tot i que mai no va superar la vintena de membres, el grup es va mostrar particularment actiu. Es va relacionar amb astrònoms i institucions com Comas i Solà i la Sociedad Astronómica de España y América, i va oferir diferents activitats divulgatives, com ara l’elaboració a la dècada de 1940 de diverses exposicions astronòmiques, que gaudiren d’un gran èxit de públic. A més a més, Josep Costas va ser especialment apreciat per la comunitat astrònoma no sols per la seva tasca divulgadora al capdavant de la PDA, sinó també per haver estat el responsable de la fabricació i el poliment de més de 3.500 espills parabòlics per a telescopis reflectors. L’afició de Costas per l’elaboració d’aquests miralls estigué íntimament vinculada a les seves primeres temptatives per dotar la PDA d’un instrumental apropiat per a l’observació del cel.

La notable tasca de Costas en el camp de l’astronomia amateur li va valer el nomenament com a soci honorífic de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell, i des de la dècada de 1970 coordinà les observacions solars d’aquesta associació. El principal objectiu de l’agrupació, que havia estat fundada el 1960, era la pràctica amateur de l’astronomia i la difusió dels coneixements astronòmics mitjançant conferències i altres activitats públiques que a dia d’avui encara s’organitzen. La important activitat d’aquesta agrupació des dels seus primers anys de vida va transcendir l’àmbit comarcal amb la creació de diferents delegacions a Catalunya i a Espanya, moltes de les quals s’establirien més tard com a organitzacions pròpies.

Abans de la fundació de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell, però, havia vist la llum a Catalunya una altra organització amateur vinculada al món de l’astronomia: l’Agrupació Astronòmica de Barcelona Aster. Fundada l’any 1948 per un col·lectiu de joves estudiants de batxillerat liderats pel seu primer president, Ernest Guille i Moliné (1948 – 1957), l’agrupació va dur a terme la seva primera activitat pública amb l’observació de l’eclipsi parcial de Sol del 28 d’abril de 1949. Al llarg de la dècada de 1950, Aster va tenir un paper destacat en la promoció de la recerca i la difusió de l’astronomia a Catalunya establint programes sistemàtics d’observació i fotografia diària del Sol, així com mantenint vincles amb importats institucions professionals i amateurs d’arreu del món. A més, va promocionar diferents aspectes vinculats amb l’experimentació pràctica i la divulgació de la meteorologia i l’astronàutica, tal com posa de relleu el fet que foren justament socis d’Aster els primers a sintonitzar a l’Europa occidental, utilitzant tècniques amateurs, el senyal emès pel satèl·lit Sputnik 1. Aquestes tasques han continuat fins a l’actualitat.

Així doncs, les dècades de 1970 i 1980 contemplaren la consolidació a les terres de parla catalana d’una –cada vegada més important– vida associativa en el camp de l’astronomia amateur. Al País Valencià, per exemple, això es va plasmar en la fundació de diferents organitzacions, com ara l’Associació Valenciana d’Astronomia (AVA) i Astrònoms d’Algemesí –actualment anomenada Grup Astronòmic Valencià–, fundades el 1972 i el 1985, respectivament. Aquestes agrupacions han estat (i encara són) responsables de l’organització de multitud d’activitats públiques amb l’objecte de difondre els coneixements astronòmics i promocionar l’interès per l’astronomia. A Catalunya també s’instauraren noves associacions, com ara l’Agrupació Astronòmica de Terrassa (nascuda al novembre del 1982), l’Agrupació Astronòmica de Manresa (instituïda l’any 1984), el Grup d’Estudis Astronòmics (fundat el 1984) i l’Agrupació Astronòmica d’Osona (constituïda legalment com a associació el 1987). Aquesta darrera agrupació va ser impulsada per Manuel Serinanell i Mir (1909 – 2001), que exemplifica, com Costas, la important activitat astronòmica desenvolupada pels aficionats a l’astronomia durant els anys de la dictadura. Aquest sacerdot i astrònom aficionat, deixeble de Josep Pratdesaba, va ingressar durant la dècada de 1920 a la Sociedad Astronómica de España y América i a la Société Astronomique de France. Durant la dècada de 1950 es va iniciar en l’observació de les taques del Sol i va esdevenir un dels observadors més regulars del món. El seu prestigi li va valer ser nomenat vocal de la Comissió Nacional d’Astronomia del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) el 1959 i rebre, trenta anys després, la medalla de bronze de la Société Astronomique de France.

La segona meitat del segle XX i els nous centres per a la recerca astronòmica professional

Durant la dècada de 1960 diferents catedràtics d’astronomia s’esforçaren per superar les dificultats i la manca de recursos de les universitats durant el franquisme i tractaren de crear i consolidar grups d’investigadors dedicats a la recerca astronòmica. Aquest va ser el cas de Juan José de Orús Navarro (1921 – 2005) a la Universitat de Barcelona. Dins d’aquest nou nucli d’astrònoms barcelonins va destacar la figura de Maria Assumpció Català i Poch (1925 – 2009), que el 1971 va esdevenir la primera dona a ocupar un càrrec d’astrònoma professional a la universitat espanyola, un any després d’obtenir el doctorat en ciències –en la secció de matemàtiques– per la Universitat de Barcelona amb una tesi dedicada a l’estudi de la dinàmica dels sistemes estel·lars. Formada a la Secció d’Astronomia del Seminari Matemàtic de Barcelona, el 1952 va començar una dilatada carrera acadèmica de gairebé quaranta anys com a professora universitària d’astronomia, de física i de matemàtiques. Durant aquest temps va compaginar la seva activitat docent amb la recerca. Destaquen les seves observacions sistemàtiques de taques solars durant més de trenta anys, així com altres tasques, com ara el càlcul d’òrbites i eclipsis.

A l’edifici Nexus del Campus Nord de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) té la seva seu central l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC), un organisme multidisciplinari i multinstitucional creat al febrer del 1996 per unir esforços en la recerca espacial i en el desenvolupament de la tecnologia i les indústries catalanes relacionades amb aquest camp.

IEEC / A. Hirschman.

Justament durant la dècada de 1970 es va iniciar la recuperació de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València. L’activitat d’aquesta institució havia anat decaient després de la mort de Tarazona i el retir de Martí. Però amb l’arribada d’Álvaro López García (n. 1941) la seva activitat començà a reviscolar i es va transformar en un centre actiu de recerca i divulgació de l’astronomia. A més, sota la direcció de López García es va promoure la creació de noves estacions observacionals fora de la ciutat de València, on la contaminació lumínica dificultava el treball astronòmic.

La dècada de 1980 va significar un període d’expansió respecte al nombre de docents universitaris. Entre les universitats més beneficiades hi havia la Universitat de Barcelona, que va poder estabilitzar un important nombre d’astrònoms per al que avui s’anomena Departament d’Astronomia i Meteorologia. Un procés que va continuar les següents dècades a les diferents universitats de parla catalana i que alimentà la creació de nous grups de recerca, com el Grup d’Astronomia i Ciències de l’Espai (GACE) de la Universitat de València, creat el 1990. De fet, durant els anys finals de la dècada de 1980 i al llarg de la de 1990 es va promocionar la creació de nous nuclis i centres de recerca astronòmica com aquest. Un altre exemple és la creació del Grup d’Astrofísica Nuclear al Centre d’Estudis Avançats de Blanes, del CSIC, el 1988. El creixement d’aquest grup va conduir a la instauració del Grup de Ciències del Cosmos, que va constituir un dels primers nuclis de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC), creat el 6 de febrer de 1996 per la Fundació Catalana per a la Recerca, la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat Politècnica de Catalunya i el CSIC amb l’objectiu de proporcionar un espai multidisciplinari per al desenvolupament de la recerca i la tecnologia espacials.

Per tal de donar cobertura administrativa a la seva participació a l’IEEC, el CSIC va crear el 1999 un institut propi destinat a prestar una atenció especial a la instrumentació embarcada en satèl·lits i les tècniques associades a aquests instruments, que s’hauria de conformar com a unitat de l’IEEC: l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE). Un altre exemple d’aquest procés de creació de nous grups, institucions i centres dedicats a la recerca de l’astronomia i les seves ciències afins durant aquest període es troba a les Illes Balears, on al maig del 1991 es va inaugurar l’Observatori Astronòmic de Mallorca, el primer centre d’investigacions astronòmiques de l’arxipèlag balear.

Aquest mateix any va néixer la Sociedad Española de Astronomía (SEA), una organització que agrupa principalment astrofísics professionals –tot i que també hi ha astrònoms aficionats–. La seva primera reunió es va celebrar a Barcelona i el català Ramon Canal i Masgoret (n. 1943) fou elegit primer president. Aquest nomenament es podria entendre no només com un reconeixement personal al professor Canal, un dels pioners de l’astrofísica moderna a Espanya, sinó també a tota una tradició històrica de recerca i divulgació de l’astronomia i de les seves ciències afins ben consolidada i força arrelada a les terres de parla catalana. Una història que encara continua.