Medi, assentaments i territori

L'evolució de l'espècie humana no es pot entendre des d'un punt de vista estrictament biològic. Comparats amb els altres primats tropicals, els humans estan molt menys capacitats per a enfrontar-se amb els seus potencials depredadors: no tenen urpes ni grans ullals ni tampoc fortalesa física o agilitat per a fugir. L'alternativa en l'evolució de l'espècie va ser el desenvolupament d'una conducta social més elaborada. Aquesta sofisticació de la conducta es basà en possibilitats somàtiques que ja existien en els primats pre-homínids: la mà amb cinc dits i els polzes oposables, la visió estereoscópica i en color, l'omnivorisme i d'altres. El bipedisme fou una primera conseqüència de la conducta social i de l'ús d'instruments, de l'èmfasi en la interposició constant d'eines entre els humans i el medi.

Medi natural i medi històric

D'aquesta manera es pot afirmar que la supervivència de l'espècie va ser possibilitada pel desenvolupament d'uns mitjans alternatius, no biològics, d'interrelació amb el medi. Al mateix temps, aquesta alternativa instrumental impulsà la sofisticació de l'organització social, el desenvolupament del cervell, el llenguatge i la capacitat d'abstracció. Aquesta suma va fer possible que l'espècie humana ocupés nous nínxols ecològics i establís unes relacions amb el medi per a les quals no estava biològicament capacitada. Una ascla de pedra permetia tallar una pell gruixuda; un percussor de pedra ajudava a trencar un os i a extreure'n el moll —al qual no podien accedir ni les hienes— i també es podia utilitzar per a espantar carnívors o matar animals petits; el foc va permetre arribar a zones del planeta allunyades de les temperatures tropicals i, al mateix temps, protegir-se de les feres.

La supervivència no depengué, doncs, de la fortalesa o de les habilitats físiques, sinó de la capacitat de respondre a les diferents situacions gràcies al bagatge de coneixements adquirits amb l'acumulació i la transmissió d'experiències. El medi ambient esdevingué un element condicionador, delimitador, però fou la pròpia història dels humans la que determinà les possibilitats de respondre adequadament als condicionaments de cada moment.

La necessitat d'aprenentatge de les experiències acumulades en el passat donen a l'espècie humana un caràcter necessàriament social. També es pot afirmar que, al llarg del procés històric, els humans han anat disminuint, canviant i fins i tot invertint els condicionaments de la natura a través del desenvolupament de noves alternatives instrumentals i organitzatives. La mateixa organització social es deriva d'aquesta relació i no de les característiques físiques i naturals del seus agents (humans i ecosistema). Qualsevol reacció humana (tria d'un recurs o d'un medi concret) actua d'una manera determinada socialment i històricament, per la qual cosa es pot considerar que el medi sobre el qual s'intervé és, ell mateix, un producte històric (medi històric). Si bé s'ha de veure aquest procés d'humanització del medi com una qüestió lenta i acumulativa, no és improbable que l'acció caçadora dels homínids tingués una influència decisiva en l'extinció de nombroses espècies de grans mamífers ja en el Plistocè superior.

El registre arqueològic conté informació de moltes relacions entre els humans i el medi i de les seves conseqüències, ja que, a més dels instruments i de les dades sobre l'organització social, als jaciments arqueològics han quedat fossilitzats i documentals —directament o indirectament—elements del medi.

L'arqueologia és l'única disciplina de les ciències socials que té la capacitat d'analitzar tot el procés històric en totes les societats, i també els efectes dels canvis ambientals de cicle llarg sobre el binomi medi-socielats. L'estudi dels elements abiòtics (geològics, paleoclimàlics) i biòlics (sòl, vegetació i fauna) aporta dades a la representació del medi històric. Aquestes sovint procedeixen del desenvolupament de tècniques de ciències afins a l'arqueologia i constitueixen disciplines científiques en si mateixes: geomorfologia, sedimentologia, paleopedologia, paleobotànica, arqueozoologia i d'altres múltiples subspecialitats. Cadascuna proporciona informació sobre un aspecte i amb un poder resolutiu diferent, i és el conjunt de totes elles el que pot oferir una representació global versemblant.

Totes aquestes disciplines operen sobre la base de l'acceptació crítica d'un cert actualisme: així, per exemple, s'ha d'admetre que les diferents espècies botàniques o animals havien de tenir un comportament i unes toleràncies semblants a les que s'observen en espècies contemporànies amb característiques similars, tot i que és probable que hi hagi unes certes diferències d'acord amb l'evolució que han seguit.

L'estudi de les transformacions ambientals causades per les oscil·lacions climàtiques és particularment important en el cas de les societats més antigues, a causa de l'àmplia perspectiva temporal que pot donar-se al seu estudi i als condicionaments més poderosos que el medi imposava a unes societats amb una capacitat transformadora menys desenvolupada.

Els canvis climàtics del Plistocè

A la Mediterrània, les oscil·lacions climàtiques van seguir els ritmes dels canvis globals. Els dos vectors principals són la humitat i la temperatura. Dins d'un cicle complet de gran durada es poden distingir tres etapes: primer una de fresca i humida, després una de freda i seca, i finalment una de més càlida, seca al principi i humida al final. Dins de cadascun d'aquests cicles de llarga durada es donen cicles semblants o oscil·lacions més curtes.

Per tal d'aconseguir una aproximació a la representació d'aquests canvis s'han fet estudis geomorfològics, de sedimenlologia en els jaciments en cova o a l'aire lliure, de micromorfologia de sòls, anàlisis palinològiques a les coves del País Valencià o de Catalunya i als deltes, torberes i altres dipòsits, i dels carbons (antiacologia) en diversos jaciments catalans i valencians. Així mateix, s'han dut a terme anàlisis dels petits mamífers, d'ictiofauna i de la fauna de grans mamífers.

Les dades sobre les fases més antigues són massa escasses per a fer una síntesi, de manera que només es poden veure els trets generals dels últims 120 000 anys del Quaternari, l'últim cicle llarg que coincideix amb la darrera fase de la humanització.

La regressió de la costa mediterrània.

Als Països Catalans els efectes dels canvis climàtics es noten especialment en el grau d'humitat més que no pas en les diferències de temperatura. L'últim cicle començà amb una de les fases fresques i humides que provocà la construcció de sòls i de dipòsits de pendent, la formació de plaques estalagmítiques a les coves i de turo calcari a les zones amb circulació lenta d'aigües superficials, la dissolució de calcàries i l'alliberament de les argiles en els sòls. En els moments frescos i més humits s'observa una gran extensió del bosc de pins i ginebró. Dominen les avetoses al peu dels Pirineus, les fagedes i rouredes a les muntanyes i els carpinars per sota dels 1 000 m. No són estranys l'ametller, la blada, l'espina cervina, el boix, el server, l'aranyoner, l'auró negre i el grèvol. Durant les fases del màxim glacial, la fredor es nota en fenòmens de glaciació a les muntanyes, de descamadó de les parets de coves, en l'enfonsament de les terrasses dels rius, en la regressió i el refredament de les aigües del mar, en les colades de llims i en la formació de dipòsits de sorres acumulades pel vent. Els nivells de sequera es palesen en una reducció del bosc. Els paisatges freds eren oberts, d'estepes de gramínies i asteràcies. En moments molt puntuals de màxim fred arribaren fins al sud dels Pirineus animals avui característics del clima àrtic, com són el ren, el bou mesquer, les rates talp i els suslics propis de les estepes. En pujar la temperatura es passà a un paisatge de devesa natural amb pi roig i bedolls. Sempre, però, hi hagueren zones humides, més o menys àmplies segons la combinació climàtica, de bosquets de pins, roures i altres caducifolis. En les fases càlides es produïren accions químiques afavorides per l'escalfor i la humitat, alteracions bioquímiques provocades per la vegetació (hidròlisi dels silicats, rubefacció i crostes de manganès), la formació de crostes calcàries en els sòls per migració ascendent de les calcàries, l'aparició de torberes i l'ampliació de les terrasses als estuaris a causa de la transgressió marina, ja que l'elevació del nivell del mar alenteix el curs del riu, que escampa els seus sediments per una superfície molt més àmplia. En augmentar la temperatura, l'alzinar i la roureda s'estengueren a partir de les zones de refugi i dominaren l'espectre. En zones de muntanya, s'estengué l'avellaner, aprofitant la humitat més alta. Pel que fa als animals, en les fases més càlides n'hi hagué de característics de zones més meridionals, com ara l'hipopòtam o el porc espí.

El medi i les societats caçadores

Si bé es pot pensar que els canvis en els ecosistemes degueren tenir una influència clau en l'evolució dels homínids, no es pot admetre que els canvis climàtics fossin els únics elements motors del desenvolupament econòmic i social en l'última etapa de l'evolució humana.

L'activitat econòmica principal dels homínids al final del Quaternari fou la cacera (i activitats derivades), que proporcionà la base de la subsistència. Al mateix temps, aquesta orientà també la part més important de la producció industrial, és a dir, l'elaboració d'estris adequats a diverses activitats que es desprenien de la utilització dels animals caçats.

La recol·lecció, en canvi, només està ben documentada com a alternativa al final del període: s'ha d'esperar fins després de l'últim canvi climàtic, fa menys de 12 000 anys, per a trobar restes de granes d'avellanes, nous i d'altres fruits que els humans incorporaven a la seva alimentació.

El desenvolupament de les tècniques i els instruments, especialment a partir de fa 35 000 anys, donà a aquella gent una gran efectivitat en l'explotació d'uns recursos naturals que no eren il·limitats. La facilitat d'explotar-los permeté una seguretat més gran i un augment de la població, que anaren aparellats a una relativa estabilització dels assentaments i els territoris d'explotació, augmentant la pressió sobre les fonts de recursos. Aquesta es pogué mantenir, fins a un cert punt, incrementant l'esforç invertit en l'eliminació dels altres animals predadors i els sistemes de cacera selectiva (de mascles joves) i de seguiment dels ramats. A la llarga, però, l'equilibri entre les nccessitats humanes immediates (els animals sacrificats per al consum immediat) i les de reproducció dels ramats (o, dit d'una altra manera, les necessitats humanes futures) només es pogué resoldre amb un control efectiu de la reproducció humana que rebaixés aquests requeriments.

És molt probable que l'increment dels espais forestals, des de fa 13 000 anys, restringís encara més l'oferta de grans herbívors. Al mateix temps, l'augment del nivell del mar inundà i reduí possibles terres explotables. Una sortida alternativa que ampliés la gamma de recursos aprofitables (amb la intensificació de la recol·lecció de fruits, molluscs, la pesca i la cacera d'animals petits) pogué contribuir, sens dubte, a un reequilibri momentani a costa de reduir l'extensió del territori explotat, però augmentant molt l'esforç tecnològic, necessari per a explotar una gran varietat de recursos, sovint estacionals.

Aquesta contradicció només se superà amb l'adopció de l'agricultura, amb la qual es transformà radicalment el medi i la seva oferta i s'aconseguí d'incrementar el producte obtenible per superfície explotada.

Assentaments i territori: el marc general

Els primers grups humans, per tal d'extreure el que necessitaven del medi i relacionar-se amb d'altres grups amb l'objectiu de garantir la reproducció, no es van moure a l'atzar ni homogèniament, sinó de maneres concretes i per determinades zones, conforme a la seva organització social i a les condicions del medi. Com qualsevol societat, aquelles també van establir unes formes específiques d'organitzar-se i de relacionar-se amb el seu entorn, delimitant un territori i uns assentaments i extraient o utilitzant els recursos necessaris per a sobreviure i reproduir-se biològicament i socialment.

La discontinuïtat en les activitats i en la utilització de l'espai fa possible reconèixer associacions, superposicions i recurrències en el registre arqueològic, la qual cosa permet identificar territoris, localitzar concentracions de restes que s'anomenen jaciments i, dins d'aquests, associacions significatives d'elements que es poden interpretar com a àrees d'activitats específiques. A partir de les restes aprofitades i consumides i de l'anàlisi del terreny és possible establir hipòtesis i models de funcionament per a les societats més antigues.

Les restes produïdes per les primeres poblacions es conserven especialment en els dipòsits sedimentaris de les terrasses fluvials, de les vores d'antics llacs o en cavitats calcàries que les han protegit de la destrucció i l'erosió. Alguns jaciments corresponen a assentaments i reflecteixen en la seva distribució i especificitat funcional part de l'organització econòmica i social d'aquella gent.

Dels primers indicis a l'ocupació humana estable

Els humans, com els altres antropoides africans, es caracteritzen per arranjar el seu espai d'habitació, ja des de les primeres fases de l'evolució dels homínids a l'Àfrica de l'est. Però al problema de les escasses restes i jaciments dels primers moments d'ocupació del continent europeu —conseqüència normal de la baixa densitat demogràfica i de les dificultats de conservació dels registres— s'ha d'afegir el de la poca estructuració dels espais habitats reconeguts com a tals.

Els primers pobladors europeus, que visqueren a les zones més meridionals del subcontinent, ocuparen esporàdicament les coves (com a Vallonet, a França) o espais a cel obert a prop de llacs (com a Soleihac, França, on sembla que hi va haver una disposició intencionada de pedres al terra). El tipus d'emplaçament de les escasses troballes arqueològiques dels Països Catalans atribuïdes a aquest període diu molt poc sobre la societat dels homínids: la major part dels jaciments són en terrasses fluvials (dels rius Ter, la Tet, el Tec i l'Aglí al nord de Catalunya), en posició secundària o primària, però de baixa resolució, i sense un context faunístic o de macrorestes vegetals ni d'arranjament de l'espai que permeti fer cap altra mena d'inferències.

S'ha pensat en una situació privilegiada i estratègica dels llocs d'habitació al llarg dels rius, que haurien estat aprofitats com a vies de comunicació. Cal ser, però, prudents i tenir en compte que el registre d'aquest període és molt migrat i està, sens dubte, esbiaixat per problemes de conservació i detecció dels jaciments.

Principals jaciments dels grups caçadors-recol·lectors. 500 000-7 000 BP.

Només des de fa mig milió d'anys existeix una evidència arqueològica més completa de les societats humanes del moment. Aquesta permet de documentar una ocupació permanent, almenys de l'Europa temperada i, potser, de la resta del continent, durant els períodes més càlids. Les coves i altres indrets a l'aire lliure van ser ocupats i abandonats repetidament, sense que es pugui parlar, però, d'uns cicles regulars. En els moments de desocupació, aquests indrets van ser habitats igualment per carnívors (com ara óssos, linxs i lleons de les cavernes, panteres, llops antics i hienes) i aus, cosa que ha produït sovint una barreja de les restes dels dos tipus de presència. Així, doncs, es fa difícil esbrinar la relació dels humans amb els animals i el seu entorn en general. Les restes d'ossos trobades (incloses les restes humanes) poden provenir de caceres fetes pels humans o pels carnívors, o pertànyer a animals que van morir de manera natural mentre eren a la cova.

Restes d'hervíbors trobats al Montgrí. 350 000-200 000 BP.

A partir de les evidències observades en els diferents registres s'han plantejat models sobre les estratègies de subsistència. Potser hi va haver indrets amb ocupacions reiterades, llocs situats en una posició geogràfica privilegiada (bona insolació, espai ample, bona visibilitat dels entorns, accés relativament fàcil a zones ecològiques diferenciades...), i altres amb ocupacions només ocasionals. Els mateixos indrets podien haver estat habitats molt breument o durant períodes més llargs. Així s'interpreta alguna de les ocupacions de la cova de l'Aragó (Talteüll, Rosselló), que presenta una acumulació de pedres com a possible arranjament per a protegir els ocupants de la humitat del terra. Als llocs amb ocupacions més llargues, probablement es van dur a terme tota una sèrie d'activitats de fabricació d'utensilis, a partir de materials obtinguts pels voltants (com còdols de riu que, per exemple, es pujaren des del Ter al cau del Duc de Torroella de Montgrí, Baix Empordà), i s'hi van portar animals o parts de bèsties mortes que hi haurien estat consumides. Igual que en algunes ocupacions importants de la cova de l'Aragó, al cau del Duc de Torroella, s'hi han trobat sobretot cavalls (70% de les restes), però també trossos d'elefants, cérvols, rinoceronts i toros salvatges que s'haurien recollit o caçat a les planes i cabres que procedien de les zones altes del massís. Altres jaciments poden interpretarse com a llocs on es devien realitzar activitats puntuals, com ara la cacera, l'esquarterament d'animals o l'establiment de campaments ocasionals. Aquests assentaments se situaven en zones altes, com ara el cau del Duc d'Ullà (Baix Empordà). En aquest jaciment el 60% de les restes faunístiques són de cabres —que trobaven un entorn favorable als voltants de la cova—, tot i que també hi ha aportacions, encara que en menor quantitat, d'altres animals més grans, com cavalls, rinoceronts o cérvols, procedents d'indrets més llunyans. Als Països Catalans també es troben llocs d'ocupació esporàdica en terrasses a la vora dels rius o dels llacs o en petites cavitats càrstiques (terrasses mitjanes dels rius del Rosselló, turó del Forn, la Llavanera, Pià). De tota manera, és difícil establir la relació entre els diferents jaciments i conèixer si formaven part o no d'un únic sistema social estructurat, cíclic o estacional. Dins els assentaments no hi ha cap evidència d'organització de l'espai que s'ocupa, si bé es detecten àrees en les quals s'han realitzat tasques determinades: un bloc de pedra de fora del jaciment que és utilitzat com a enclusa per a trencar ossos o una zona on s'han tallat i retocat les eines de pedra.

El foc com a articulador de l'espai ocupat

La manipulació i el manteniment del foc es documenten a Europa des de 380 000 o 350 000 BP (Before Present, abans del present o abans d'ara). El foc com a instrument, com a recurs calòric i font de llum incrementà les possibilitats de treball, d'ocupació i de transformació del medi, i també de protecció davant la foscor, el clima i els depredadors. La seva manipulació i el seu aprofitament degueren impulsar una major organització de l'espai ocupat (centrat al voltant d'un fogar), de la distribució de les feines i de la comunicació.

En molts jaciments d'aquest període, a cel obert o en coves, es troben ja fogars més o menys arranjats amb una vora de pedres o fins i tot col·locats en una petita depressió feta a terra (a França, per exemple, Terra Amata, Lunelviel, Achenheim, Port Pignot i Roche Gelentan). Als Països Catalans no existeix encara una documentació per a aquest període que sigui equiparable a la dels jaciments europeus esmentats. L'evidència, si bé és més nombrosa que la de períodes anteriors, no se'n diferencia gaire: l'única novetat són els senyals de cremació que presenten alguns ossos d'animals.

D'entre 350 000 i 120 000 anys enrere es continuen trobant arreu dels Països Catalans jaciments a cel obert i en terrasses (per als quals no hi ha seguretat cronològica ni tampoc un context intacte ni, per tant, gaire poder resolutiu): Avellaners i Camp d'Onyar (Selva), Illa i Prada (Rosselló); Prats del Ciscardó, Secanet, Clot del Ballester, els Secots, el Set de la vall de la Femosa i les terrasses del torrent de Farfanya (Segrià); Mas d'en Galí, puig d'en Roca III (Gironès); els Nerets (Pallars Jussà); Marçà (Priorat); Ca n'Albereda (Baix Llobregat). Hi ha àrees que foren ocupades repetidament com, per exemple, la de puig d'Esclats (entre l'Onyar i la riera de Santa Coloma, a la Selva), promontori des d'on és possible controlar visualment tota una zona de petits turons on s'han recollit milers de peces lítiques.

Els Vinyets (el Catllar de Gaià, Tarragonès), en una terrassa de 27 m d'alçada sobre el riu Gaià, va ser reocupat diverses vegades. En aquest jaciment no es conserva fauna, però s'hi ha trobat, en una zona de 6 m per 4 on també s'han localitzat eines de quarsita, quars, calcària i sobretot sílex, una enclusa de calcària sobre la qual es va treballar amb percussors.

A Can Garriga i Pedra Dreta (ambdues al Gironès), en una zona d'abrics i petits refugis de travertins amb aigua i fonts abundants (i en la confluència del torrent de Can Garriga amb el Ter), s'aprofitaren cavalls i rinoceronts amb ascles tallants ja preparades i portades fins al jaciment. Les restes de fauna estan molt fracturades i algunes presenten senyals de cremació. A Sorts, jaciment situat al Pla de l'Estany, s'havia aprofitat un rinoceront, i al costat de les despulles es va trobar un còdol tallat i algunes ascles.

Els caus petits i les coves s'ocuparen esporàdicament, com per exemple Can Rubau (Gironès), Bolomor (Tavernes de Valldigna, a la Safor), el cau Borràs (Orpesa, Plana Alta) i el tossal de la Font (Vilafamés, Plana Alta), jaciments d'on, en general, s'ha obtingut una fauna molt variada, però de factor d'aportació incert, barrejada amb alguns instruments lítics; en l'últim cas també van aparèixer algunes restes humanes (un fragment d'húmer i un altre de coxal).

Lloc central i circuits d'abastament al Montgrí.

Fa uns 120 000 anys es van començar a ocupar les zones altes, com la del Tut de Fustanyà (Ripollès), a més de 1 200 m. També es continuaren utilitzant les grans cavitats, com ara el cau del Duc de Torroella (Baix Empordà), que va funcionar molt possiblement com a lloc central en un sistema amb altres estacions properes, ocupades esporàdicament (Mas Blanc, Tossal Gros, còrrec d'en Garriga, Palau, i el mateix cau del Duc d'Ullà). Malauradament, el registre estava molt destruït per causes geològiques, tant pel que fa als materials en si com al seu context. A més, els materials conservats —milers de peces lítiques i ossos, molts dels quals cremats— estaven totalment desplaçats. Per això, no es pot dir res de l'organització interna d'aquests tipus d'assentaments.

Societats del començament del Plistocè superior

Malgrat que del període comprès entre 120 000 i 35 000 anys BP es pot disposar d'un nombre d'evidències molt més gran, aquestes no han estat encara prou treballades i tot just ara es comencen a tenir idees més precises sobre l'organització econòmica i social dels grups humans anteriors a la forma humana moderna.

Quant a l'organització de la subsistència i dels assentaments, el començament del Plistocè marcà la culminació de tot el procés anterior. La qüestió clau que cal resoldre és fins a quin punt aquests grups humans a l'Europa occidental tenien una forma de conducta semblant o diferent de la dels seus successors o substituts, les societats caçadores d'humans de tipus modern. Aquesta qüestió, que es tradueix en el fet de saber si la forma de subsistència estava basada en la cacera especialitzada o en l'explotació dels cadàvers morts per altres animals, és prèvia a la resolució d'altres problemes sobre la forma d'assentament. Com en les altres qüestions, en les societats d'aquest període, i pel que fa a l'organització de l'explotació del medi, s'observen alguns trets que són característics de les societats anteriors i ben diferenciats de les èpoques següents, al mateix temps que hi ha elements clarament precursors del que vindrà després.

La distribució, l'organització i la freqüentació dels assentaments, juntament amb l'anàlisi de les traces sobre els ossos d'animals i la dels instruments, són els elements que permeten d'apropar-se a l'organització dels grups que els ocuparen. Els jaciments sovint se situaven en el límit de biòtops ben diferenciats, la qual cosa possibilitava l'aprofitament d'una oferta variada; aquest és el cas de l'abric Romaní (Capellades, Anoia), de la cova de l'Arbreda (Serinyà, Gironès), la cova del Gegant (Sant Pere de Ribes, Alt Penedès), la cova dels Bous (Camarasa, Noguera) i la cova de l'Estret de Tragó (Os de Balaguer, Noguera).

Altres vegades destaca la posició estratègica del jaciment, a l'entrada d'un congost, des d'on degué ser fàcil interceptar ramats d'herbívors en els seus desplaçaments estacionals (cova dels Bous, cova de l'Estret de Tragó, Mediona I a l'Alt Penedès, abric Romaní). Els individus d'aquest període triaren, repetidament, zones molt humides, amb fonts que han format travertins (Mediona I, abric Romaní, abric Agut, Can Costella, Can Garriga, l'Arbreda, pla d'Usall, Sant Lluís a la Foia de Bunyol). Ocuparen també coves i abrics grans (cova del Cochino, a Villena; la Cova Negra a Xàtiva; la cova de la Petxina a Bellús, Vall d'Albaida; el Salt i l'abric Pastor a Alcoi; cova Beneito a Muro del Comtat; cova Foradada a Oliva; Penya Roja a Ròtova), i també petites coves (Can Costella, Can Garriga, Cova 120, cova del Gegant i abric del barranc Carcalin a Bunyol). Fins i tot hi ha assentaments a cel obert, com ara els de Sant Quintí de Mediona (All Penedès), els de la Femosa, la bòvila Sugranyes (Reus, Baix Camp), las Fuentes a Navarrés, el Pinar d'Artana i els jaciments de la comarca de la Selva. Alguns d'aquests foren visitats repetidament durant molt de temps, com per exemple Cova Negra, cova de la Petxina o cova Beneito. A l'abric Romaní i a l'Arbreda hi ha documentades unes llargues seqüències d'estades —des de 72 000 fins a 39 000 anys BP al primer i des de 85 000 fins a 38 000 anys a l'Arbreda.

En general, els grups humans no ocupaven el mateix indret durant tot l'any, sinó que ho feien esporàdicament o en una estació determinada. Així, tant a l'Arbreda com als Ermitons, la presència de restes d'óssos nounats i d'animals morts mentre hibernaven demostra que els humans no hi eren durant l'estació freda. A la Cova Negra, la presència de rats-penats (Myotis myotis i Miniopterus schreibersí), els uns morts durant la hibernació i els altres nounats, posa de manifest que hi hagueren temporades senceres, tant d'estiu com d'hivern, sense ocupació humana. El mateix testimonien els copròlits de carnívors i les egragòpiles de rapinyaires que es troben molt sovint en nivells d'aquesta època de coves i caus.

No es disposa de gaires dades sobre l'organització interna dels assentaments. Als Països Catalans no s'han trobat sòls d'ocupació amb empremtes de pals per a les estructures de cabanes, com hi ha a Combe Grenal (França), o murs de pedres com els de Cueva Morín (Astúries) o de Pech-de-1'Azé (Fiança), ni cabanes construïdes amb ossos com les del sud de Rússia. Tot i així, se sap que a la Cova Negra hi ha un repartiment desigual de les restes que no és degut a l'atzar; que a l'abric Romaní el sòl fou arranjat per protegir-se de la humitat i que es reservaren espais per a diferents tipus de fogars, zones on descarnaven i matxucaven els ossos, d'altres on fabricaven instruments i la part externa de l'abric, on s'acumulaven els residus. En campaments a cel obert, com el Pinar d'Artana, s'arranjà amb grava una superfície ovalada de 2,3 per 3,6 m, i a Mediona I, els fogars van ser situats repetidament al mateix lloc.

Els fogars són l'evidència més clara i constant de l'arranjament de l'espai ocupat; en molts casos —com a la cova del Salt i a Cova Negra, per exemple— no hi ha cap preparació especial, però en altres llocs, com a Mediona I i a l'abric Romaní, el fogar s'aparellà reexcavant el terra fins a aconseguir una petita cubeta on s'encengué el foc; en aquest últim jaciment es van trobar també fogars agençats amb blocs de pedres calcàries. Les diferents formes i mides dels fogars de l'abric Romaní, com també els materials que s'hi troben associats, s'interpreten, segons el laboratori d'arqueologia de la Universitat de Tarragona on s'han estudiat, com un signe de l'existència de fogars amb diverses finalitats o funcions: cocció, calefacció o il·luminació.

Pel que fa a l'organització dels grups humans, es poden proposar diverses representacions no excloents. Els petits grups, amb un tipus de subsistència poc especialitzat, que incloïa la cacera d'herbívors, l'aprofitament de la carronya i la recol·lecció de vegetals, potser es movien contínuament seguint un model lineal i repetint localitzacions esporàdicament. A la cova dels Bous, per exemple, hi ha onze estades successives de curta durada; a cadascuna d'aquestes s'ocupà una àrea d'uns 25 m2, amb fogar, però sense cap més arranjament de l'espai. Les restes podrien ser el resultat de presències repetides de petits grups que es movien al llarg del Segre.

Un altre model, potser més ajustat a les dades, és el d'una organització que partia d'un lloc central ocupat més permanentment i on les activitats eren variades. Des d'aquest lloc, els homínids anaven i tornaven, ocupant altres localitzacions perifèriques on es realitzava, esporàdicament o estacionalment, només una mena d'activitat (cacera, esquarterament, bivac, aprovisionament de primeres matèries) o bé on s'estaven només durant una temporada breu. Dins d'aquest model, un mateix jaciment podia ser durant algun temps el centre d'un territori i després convertirse en un lloc secundari. L'abric Romaní podria correspondre a aquest últim cas: segons els investigadors que hi han treballat, l'ocupació corresponent al nivell E (44 000 BP) fou un campament central amb diferents fogars i una gran diversitat de primeres matèries lítiques aportades i d'activitats realitzades; en canvi, la del nivell H (45 000 BP) té fogars plans de curta durada, poca fauna i només parts del procés de producció d'eines lítiques, per la qual cosa s'interpreta com a lloc on es van fer bivacs i parades de cacera.

La Cova 120 pot haver funcionat, dins d'aquest segon model, com a lloc secundari. En aquesta època (al voltant del 57 000 BP), es va ocupar durant l'estació càlida, en estades curtes en les quals no s'arranjava l'espai; les activitats realitzades foren escasses i poc diversificades (no es tallava a la cova). L'aportació de cargols de terra (Cepaea nemoralis) per a l'alimentació humana documenta l'ús d'un recurs de consum immediat i circumstancial. La seva situació en el camí d'accés a les zones pirinenques d'alta i mitjana muntanya des de les terres baixes del Fluvià la convertia en un lloc idoni per a ser utilitzat durant la cacera estacional d'animals d'alta muntanya. Aquest tipus de cacera podria estar documentada per les restes de la cova dels Ermitons.

Als Països Catalans no s'han trobat, encara, llocs de cacera i esquarterament a cel obert com els que existeixen a diferents indrets de França, on els caçadors interceptaven i capturaven, en punts estratègics, els ramats d'herbívors.

Societats caçadores plenament desenvolupades

Malgrat que el temps transcorregut és menor i que existeix un nombre d'evidències més gran, es pot sospitar que el registre de què es disposa als Països Catalans per a les societats caçadores de l'últim cicle glacial (fa 35 000 anys) està molt esbiaixat. A la resta d'Europa els jaciments amb restes més esclaridores són els que es troben a cel obert, on no hi havia cap restricció per a l'arranjament espacial i el seu emplaçament estava menys condicionat per l'entorn físic. D'altra banda, és molt probable que tota una sèrie d'assentaments molt particulars, els que es podien haver trobat a vora mar, estiguin avui a molts metres sota el nivell de costa actual.

Als Països Catalans, l'acció geològica d'erosió i de sedimentació ha produït la destrucció o ha amagat, sota gruixudes capes de sediments al fons de les valls, els possibles assentaments a cel obert d'aquesta època. Els pocs que s'han localitzat casualment per moviments de terra o per l'erosió estan molt malmesos i el grau de conservació dels materials és dolent. Així, doncs, les evidències de què es disposa provenen fonamentalment de les coves i els abrics.

Si bé es pot pensar en una continuïtat en l'ocupació humana del territori dels Països Catalans al llarg de tota aquesta època, i fins i tot en una certa continuïtat de la mateixa població durant alguns mil·lennis, no hi ha pràcticament cap jaciment que tingui una seqüència completa i seguida d'ocupació. En aquest període, doncs, hi ha moments molt poc representats: un d'aquests se situa després del 35 000, l'altre després del 17 000 i, el darrer, en l'etapa del XII mil·lenni.

Es fa difícil, amb aquestes dades, arribar a conclusions sobre la densitat de població o sobre el que sembla que fou un augment del nombre general d'habitants respecte al període anterior. El que sí que s'observa és una ocupació més sovintejada o regular de les coves que, en aquell moment i per aquesta raó, ja no van ser tan ocupades pels carnívors.

Alguns jaciments semblen correspondre fonamentalment a campaments d'estiu (cova de l'Arbreda, Pla de l'Estany; cova de les Mallaetes a Barx, Safor; Volcà del Far a Cullera, Ribera Baixa), altres foren ocupats a l'hivern (cova del Parpalló a Gandia, Safor) o al final d'hivern (el Castell, Osona); a la cova Matutano, al llarg d'un mil·lenni (de 13 500 a 12 000 BP), s'observa una ocupació cada vegada més prolongada: es passa d'estades que van de la primavera a l'estiu, a estades que duren tot l'any.

Abans de 25 000 BP existeixen pocs jaciments i els que hi ha no es poden integrar en un esquema general. A més de les coves i els abrics (cova de les Mallaetes, cova de l'Arbreda i el Reclau Viver a Serinyà, Gironès; abric Romaní, cova Beneito, Penya Roja; cova del Sol a Asp, Vinalopó Mitjà), hi ha alguns jaciments a l'aire lliure (Cal Coix, Can Crispins i Tranquinell, a la Selva, i les Mulleres, a Sant Joan les Fonts, Garrotxa) que han proporcionat molt poques dades.

Pels estudis realitzats sobre aquests jaciments se sap que la cacera que s'hi va practicar no estava encara dirigida a una espècie concreta (equilibri entre restes de cabra i de cérvol, o entre les de cavall i de cérvol). Es pot acceptar, doncs, un model senzill d'explotació del medi, no gaire diferent de la forma d'explotació anterior, que aprofitava la varietat que oferien les característiques topogràfiques i ambientals dels diferents llocs.

Entre els 25 000 i el 21 000 anys es comença a observar una certa logística: circuit estacional i especialització de jaciments. L'evidència d'aquesta a Catalunya és escassa, només es pot aplicar a l'Arbreda, a la Mallada al Perelló (Baix Ebre), a roc de la Melca (Garrotxa) i als Cingles del Capelló (Anoia). És, en canvi, més abundant al País Valencià: cova Beneito, Barranc Blanc (a Ròtova, Safor), cova del Sol i Ratlla del Bubo, i tot un sistema constituït per cova dels Porcs (Real de Gandia, Safor), cova del Parpalló, coves de les Mallaetes i de les Meravelles (també a Gandia). Algunes d'aquestes coves es troben en llocs de pas estratègics, d'altres en zones d'alta visibilitat, prop de fronteres ecotonals, amb possibilitat d'accedir fàcilment a dos tipus de recursos diferents (animals de plana o de muntanya, d'espais oberts o de bosc).

Així, és possible que es constituís un model estacional segons el qual la gent podia agrupar-se en zones estratègiques que presentessin una gran acumulació de recursos en una estació de l'any, i durant l'altra estació dispersarse per a aprofitar recursos més escassos però homogèniament repartits.

Entre 21 000 i 16 000 BP, coincidint amb el màxim climàtic, s'eixamplà el radi d'acció dels grups humans. Aquest moment de màxima monotonia del paisatge imposà noves condicions d'organització: una àmplia xarxa de moviments i de relacions socials per a ajudar a la supervivència en aquelles noves condicions. Les primeres matèries circularen a llarga distància, i curculles de la costa (molt llunyana per la retirada del mar) arribaren terra endins. Hi hagué també una forta inversió d'esforç en la fabricació d'eines i probablement un desenvolupament de noves armes i objectes no funcionals.

Als Països Catalans s'han trobat força jaciments d'aquesta època en coves, des de la Catalunya del Nord (Embulla), al nord-est de Catalunya (zona del Reclau; cau de les Goges a Sant Julià de Ramis, Gironès) fins a València (Mallaetes, Parpalló, Barranc Blanc, Meravelles; Rates Penades a Ròtova; cova del Llop a Gandia i cova dels Porcs). Sembla ben establert que hi ha jaciments que centralitzaven l'ocupació humana, que estaven ben situats en llocs de control del pas de ramats (Parpalló, cau de les Goges) i que hi va haver una certa estabilitat o regularitat en els circuits de moviment de la gent. Es pot pensar, doncs, en l'existència d'un sistema de seguiment dels ramats i en uns contactes regulars amb altres territoris allunyats.

Entre 16 000 i 10 000 BP fou una època d'inestabilitat climàtica, i el desglaç va donar pas a un canvi en l'estratègia de subsistència: els territoris explotats es van fer més reduïts i els assentaments més permanents, tot i que sembla que es va mantenir un cert flux de contactes amb territoris veïns (en alguns indrets de l'interior es continuen trobant elements recollits a la costa); a més, s'amplià l'espectre de recursos explotats, posant més èmfasi en la cacera del conill i del cérvol. A la cova Matutano, per exemple, entre el 14 000 i el 12 000 s'observa una tendència cap a un millor control de la cacera, dirigida cada cop més cap als mascles (d'aquesta manera s'assegurava la continuïtat dels ramats).

Els jaciments d'aquesta època són molt nombrosos i estan àmpliament repartits arreu. En molts casos s'abandonaren definitivament llocs que havien estat habitats durant èpoques anteriors (com la zona del Reclau), i s'ocuparen nous indrets propers (Bora Gran d'en Carreras, Pla de l'Estany), més amples, sovint a la vora de rius, o llocs totalment nous.

Tot i que hi ha alguns jaciments a cel obert (la Teulera a Talteüll, Rosselló; Can Garriga a Bigues, Vallès Oriental; Hort d'en Marquet i Hort de la Boquera a Margalef de Montsant, Priorat), predomina el registre en coves: la cova de l'Arpó i la cova de les Conques a Vingrau; Trou Souffleur a Fulla (Conflent), la cova d'Estagell i la cova de l'Esperit a Salses (Rosselló), Cova Negra a Talteüll i la gruta del Pas Estret a Òpol, totes al Rosselló. Quant a la localització d'aquests jaciments, a Catalunya cal esmentar: la Bora Gran d'en Carreras, el Castell i Roc del Migdia a Vilanova de Sau (Osona), l'Areny a Vilanova d'Escornalbou (Baix Camp), Sant Gregori a Falset (Priorat), cova del Parco a Alòs de Balaguer (Noguera), la balma de la Peixera a Alfés (Segrià). I al País Valencià: el Volcà, Senda Vedada a Sumacàrcer (Ribera Alta), cova Matutano, cova de les Mallaetes, cova de les Cendres (Marina Baixa) i tossal de la Roca (Marina Alta), entre molts d'altres.

En general es tracta de cavitats de característiques molt variables: des de petits forats enlairats en penya-segats a coves obertes i ben situades (la major part d'elles): prop de rius o en punts de bona visibilitat sobre un relleu suau.

El fet que la major part dels jaciments estiguin en coves i que els de cel obert hagin estat molt afectats per destruccions fa que no es pugui disposar de gaires dades sobre com s'organitzava l'espai i l'habitatge. Les coves degueren ser llocs per a dormir o llocs de residència un xic més permanents, on es realitzaven treballs relacionats amb la subsistència (esquarterament d'animals petits, processament i cuinat de la vianda i el moll de l'os) i el manteniment (fabricació d'utensilis, preparació de les pells i d'altres).

La possible organització de les activitats dins d'un àmbit espacial és difícil d'analitzar a partir de les restes, ja que el poc espai de què es disposava generalment estava molt reaprofitat i cada ocupació desorganitzava les restes de les estades anteriors que no havien tingut temps de quedar cobertes per sediments. Els únics elements preparats que han romàs són fogars de diferents mides, formes i preparacions: enllosats, en cubeta o voltats de pedres. És molt possible que hi haguessin enterraments dins d'algunes coves (Reclau Viver, Parpalló), però probablement van ser remoguts i dispersats en posteriors ocupacions.

Als Països Catalans no s'han trobat restes dels diferents tipus de construccions que hi degué haver a l'aire lliure, com les que hi ha a França (cabanes empedrades d'entre 3,5 fins a 15 m2), a Alemanya (cabana ovalada de Gönnersdorf, de 20 m2), a la República Txeca (cabanes allargades de Dolni Vestonice, Barca...) o les de les planes ucraïno-russes (Kostienki, Mezhirich) construïdes amb ossos de mamut.