Les primeres manifestacions artístiques

Les representacions d'imatges figuratives i de signes abstractes als Països Catalans daten del Paleolític superior, període que s'inicià fa uns 39 000 anys i que acabà en fa uns 12 000. Aquesta datació és la mateixa que la de la resta del continent eurasiàtic, on es concentra la pràctica totalitat d'aquestes manifestacions culturals humanes. Val a dir, però, que no s'ha trobat, de moment, cap escultura o relleu d'època paleolítica als Països Catalans.

Cal dir que la representació d'imatges és un fenomen que no hauria de ser tractat separadament de les evidències materials i espirituals, de fet culturals, que es coneixen dels individus del Paleolític superior. Els factors econòmics i socials tingueren un indestriable lligam amb els impulsos que portaren aquests homes a fer dibuixos d'animals o signes pintats i gravats sobre tota mena de suports (parets, còdols, plaquetes, ossos, roques i d'altres).

Les noves interpretacions sobre les manifestacions artístiques paleolítiques van tendint cada vegada més a donar visions integradores, tot i que els esquemes més clàssics, com el d'André Leroi-Gourhan, encara tracten l'art com un element semiaïllat del conjunt de fets que determinaren la vida de les comunitats del Paleolític superior. Superats els criteris purament estètics i els que recorrien a la màgia propiciatòria com a mòbil de les manifestacions artístiques, visió pròpia de la primera meitat del segle XX, l'estructuralisme s'imposà, de la mà de les dualitats cavall-bisó, masculí-femení, oposició-complementarietat que afavorien la perpetuació del grup a través d'històries tradicionals dibuixades per i per a iniciats; les interpretacions semiològiques de Sauvet no estan gaire allunyades d'aquesta idea.

Però cal centrar-se en les evidències trobades als Països Catalans. La descoberta més important fou la feta per Lluís Pericot i Garcia a les excavacions de la cova del Parpalló (Gandia, Safor), realitzades entre el 1929 i el 1931. Es tracta de la troballa de més de 5 000 plaquetes de pedra i de còdols amb animals i signes gravats i pintats, que constitueixen el conjunt més nombrós i més valuós del Paleolític superior europeu. La clau del seu valor està en el fet que les plaquetes es troben perfectament situades en els estrats arqueològics que van des del Gravetià, fa poc més de 20 000 anys, fins al final del Magdalenià, als voltants de fa 12 000 anys.

L'etern problema de l'art paleolític havia estat la seva datació absoluta, és a dir, l'edat real de cada dibuix; avui això es troba en vies de solució, en el cas de les pintures que en la seva composició contenen matèria orgànica, per mitjà de les anàlisis dels mil·ligrams necessaris per a fer una datació per carboni 14 amb accelerador de partícules —quantitat que és possible extreure de la pintura sense malmetre-la—. Les aproximacions cronològiques es basaven abans en la superposició de les figures, però mai no es podia arribar a saber si el temps transcorregut entre dues representacions superposades era de cinc minuts o de cinc mil anys; les classificacions estilístiques seguien un criteri lineal, de més tosc a més perfecte, que no es basava en cap evidència científica.

El Parpalló donà una seguretat cronològica a cadascun dels seus estrats, que havien estat datats per carboni 14 a partir d'ossos i carbons durant els anys setanta. Això permeté saber del cert que, per exemple, durant el Gravetià es feia servir molt el contorn doble, que al llarg del Solutrià mitjà aparegueren les primeres figures animals amb un gran dinamisme i que representaven el moviment (abans del que mai no s'havia sospitat), o que el Magdalenià superior mediterrani es caracteritzà per l'ús del traç en forma de filferro espinós.

Des del moment de la publicació dels resultats de les excavacions, l'any 1942, el Parpalló fou referència obligada, encara que geogràficament marginal, per a les classificacions d'art paleolític europeu, partint dels dibuixos de les plaquetes que hi havia al llibre —les més representatives, 570 en total—. Darrerament, anys de treball minuciós, en equip, han portat el professor Valentín Villaverde Bonilla a culminar una obra que sembla definitiva, la revisió de tot el material pintat i gravat —5 612 elements—, amb la seva valoració cronològica, estilística i socioeconòmica, fet que torna a inserir el Parpalló en els llocs capdavanters de la recerca paleolítica europea.

Resumir les característiques pictogràfiques principals de cada període excedeix de bon tros l'espai d'aquest article. Es pot apuntar, però, que les imatges i els signes gravats superen àmpliament els pintats; que els signes abstractes (línies, meandres, rectangles i d'altres) són més abundants que els zoomorfs —que tan sols són 766—; que d'entre aquests darrers destaquen els caprins, els èquids, els cèrvids i els grans bòvids, per aquest ordre; que les escenes són escasses, a penes sis, amb temes maternals i de preacoblament, i que els antropomorfs són també pocs, si bé se n'han registrats vuit casos, tots de siluetes femenines. Tot això no està gens lluny de les característiques generals de l'art paleolític d'Europa occidental, la zona que posseeix una riquesa més gran en aquest aspecte de la vida dels humans del Paleolític. Al costat del Parpalló, document clau per a entendre el Paleolític superior no tan sols als Països Catalans sinó arreu d'Europa, les altres troballes semblen nímies, però ajuden a completar el panorama d'un espai geogràfic que va des d'Alacant fins al Rosselló. Totes aquestes evidències "complementàries" tenen una datació magdaleniana, és a dir, dels moments finals del Paleolític superior.

Pel que fa a l'art moble —el que es produeix sobre un suport transportable—, cal esmentar, de sud a nord, en primer lloc, un còdol gravat, procedent de l'abric del tossal de la Roca (Alcalà de la Jovada, Marina Alta), amb una cabra sencera i el cap d'una cérvola superposat; una plaqueta gravada, trobada a la cova del Barranc de l'Infern (Vall de Laguar, Marina Alta), sense atribució estratigràfica i amb un pròtom (bust) de cavall, està prou qüestionat. Un segon conjunt que cal esmentar és el procedent del tossal de la Roca, amb cinc còdols sense context estratigràfic, en els quals les imatges representades són prou dubtoses —un carnívor, un bòvid i unes cérvoles—. A Alacant, s'ha trobat una cérvola gravada sobre un metatars de Cervus elaphus a la cova de les Cendres (Teulada, Marina Baixa). A l'àrea de Castelló han aparegut diversos còdols gravats a la cova Matutano (Vilafamés, Plana Alta), sobre els quals, amb un traç molt fi, s'hi han dibuixat diverses cérvoles, i un os d'ocell amb gravat de línies ondulades, corbades i en ziga zaga a la cova dels Blaus (Vall d'Uixó, Plana Baixa). Finalment, a Catalunya cal esmentar una base de punxó amb el gravat de quatre possibles caps de cèrvids o d'ocells, procedent de les antigues excavacions de la Bora Gran d'en Carreras (Serinyà, Pla de l'Estany) i un petit fragment d'os amb dues bandes d'incisions paral·leles, encara inèdit, trobat a la cova del Parco (Alòs de Balaguer, Noguera).

Però si en art moble la llista és de set jaciments, l'art parietal és encara més escàs, tan sols amb cinc estacions. A l'àrea valenciana, tan rica en art moble i en indústries lítiques, només hi ha algunes representacions parietals, descobertes recentment, a la Cova Fosca (Ebo, Marina Alta) amb gravats de cérvoles, d'èquids i de bòvids, d'alguns zoomorfs inacabats, de difícil identificació, i motius geomètrics. La zona més septentrional, la catalana, també és molt pobra; els únics testimonis que es coneixen són un bòvid, malauradament desaparegut, pintat en una estalagmita de la cova de la Moleta de Cartagena (Sant Carles de la Ràpita, Montsià) i un cérvol gravat a la cova de la Taverna (Margalef de Montsant, Priorat). A la Catalunya del Nord hi ha un fris gravat en una roca a l'aire lliure a Fórnols-Haut (Campome, Conflent) on apareixen, en mal estat de conservació, isards, cabres salvatges i un cabussó, i un parell de línies pintades en vermell i tres puntuacions en ocre de la cova Bastera (Vilafranca de Conflent, Conflent).

Aquest recorregut, massa ràpid, per les manifestacions artístiques paleolítiques dels Països Catalans (no s'han esmentat aquí les epipaleolítiques, immediatament posteriors, com les plaquetes de Sant Gregori de Falset, a Falset, Priorat, o els còdols pintats dels nivells epipaleolítics geomètrics de la balma Margineda de Sant Julià de Lòria, Andorra, i de la cova del Filador de Margalef de Montsant) fa prendre consciència de la seva migradesa, Parpalló a part, però també del naixement i el floriment de l'habilitat humana per a representar imatges i signes, com a producte d'un procés gradual d'augment de la complexitat social, econòmica, material i espiritual durant el Paleolític superior.