Formes de vida comunitària en un poblat talaiòtic

A les illes Balears són escassos els jaciments amb prou informació per a poder plantejar de manera generalitzada l'organització social i econòmica de les comunitats talaiòtiques. L'assentament de son Fornés (Montuïri, Mallorca Oriental) és l'excepció que permet parlar de formes de vida prehistòriques, gràcies a les diverses analítiques de caire paleoecològic, artefactual i espacial que s'hi han pogut realitzar.

Els treballs arqueològics a son Fornés cobreixen el sector sud-oest del poblat, amb una superfície d'uns 700 m². Gràcies als materials registrats i a les datacions pel mètode del radiocarboni, se sap que fou freqüentat des del 900 aC fins al segle IV dC, i hi ha testimonis de diverses fases successives de poblament. La primera correspon a un moment avançat del període talaiòtic que va finalitzar amb un incendi del poblat. Pertanyen a aquesta època dos talaiots de planta circular i doble pis, cinc unitats domèstiques i una muralla construïda mitjançant grans blocs que, a més d'unir ambdós talaiots, servia de paret de fons a quatre dels habitatges, i probablement recorria tota la pleta on s'emplaça el poblat, característiques totes aquestes comunes a la majoria de les comunitats illenques d'aquesta època. Cal afegir a l'organigrama comú dels poblats talaiòtics la presència d'una tercera construcció comunitària amb funcions possiblement rituals, com és el cas del santuari a Mallorca o de les taules a Menorca.

A les unitats domèstiques dels poblats talaiòtics, s'hi desenvolupaven funcions que responien a les necessitats quotidianes de subsistència i de manteniment d'un petit nombre d'individus de la comunitat, com ho demostra la mateixa construcció d'aquests àmbits, la seva articulació arquitectònica interna i el tipus i la disposició dels materials artefactuals i alimentaris.

El processament i consum d'aliments es realitzava dins de cada unitat domèstica per a un nombre d'uns 10 individus. Els atuells ceràmics emprats per a aquestes tasques eren diversos, però específics per a cadascuna d'elles, i també eren presents en igual nombre i forma en cada una de les unitats habitacionals, raó per la qual es pol pensar que es tractava d'unitats subsistencials en elles mateixes, en les quals es realitzaven totes aquelles activitats relacionades amb la subsistència alimentària del grup. Així, es pot considerar que les olles haurien estat emprades per a coure els aliments, pel fet que s'han trobat pròximes a les llars i per les seves grans dimensions, mentre que les peces més petites —vasos troncocònics i bols— s'utilitzaven per a servir i consumir els aliments cuinats, i després eren col·locades a les distintes lleixes presents a les parets de les cases. La resta de l'einam ceràmic present als jaciments talaiòtics revela una altra activitat econòmica cabdal per a la subsistència diària de la comunitat: el proveïment d'aigua. Per bé que aquest treball es podia realitzar directament mitjançant la contenció de l'aigua de pluja o la recollida d'aquesta en una font, el cert és que el seu emmagatzematge ja es duia a terme en vaixelles especials (àmfores pithoides) i en cisternes construïdes per a aquesta funció, raó per la qual cal considerar que l'avituallament, el repartiment i el consum —directe i culinari— de l'aigua no eren pas comunitaris, sinó a càrrec de cadascuna de les unitats domèstiques. El mateix succeïa amb les activitats artesanals, ja que no existeix producció especialitzada, és a dir, les produccions artefactuals (receptacles ceràmics, instruments lítics com els molins, percussors i d'altres, l'einam ossi i els cordatges de pell) eren produccions domèstiques i particulars de cada casa. L'extracció del fang, per exemple, per a la fabricació de ceràmica es realitzava dins el marc geogràfic de l'assentament, com també el modelat i la cocció de les peces, que possiblement tenia lloc a les mateixes estances de les cases. A partir de semblances en el procés de realització —els trets personals o moviments gestuals propis de l'home o la dona que havia realizat la ceràmica i que havien quedat marcats a la peça, i una tendència a la normatització de les formes—, s'ha pogut determinar l'existència de produccions particularitzades en cada unitat domèstica.

Quant a la distribució interna i altres aspectes arquitectònics, les cases talaiòtiques presenten certa homogeneïtat: murs de parets de pedra seca, sostres de troncs, branques i fang sostinguts de vegades per columnes centrals i sòls constituïts per la mateixa roca natural, acompanyats en el seu interior per estructures de manteniment (llars, lleixes, cisternes i fornícules) distribuïdes en distints àmbits. Per tant, cada unitat de producció podia construir el seu habitatge, fabricar la seva pròpia ceràmica i realitzar el treball domèstic imprescindible per a mantenir-se. Així, doncs, es pol suggerir que cada unitat domèstica constituïa una unitat de producció i que cadascun dels habitatges corresponia a un grup autosuficient immers en una comunitat d'economia de subsistència d'organització política igualitària.

Ara bé, si s'entén que el bastiment diferenciat d'estructures arquitectòniques implica esforços socials específics, cal acceptar que les comunitats talaiòtiques es trobaven en un moment incipient de diferenciació social: el tipus de construcció i el temps necessari per a aixecar els talaiots eren substancialment diferents dels que corresponien a les construccions "privades".

S'ha dit moltes vegades que el fet d'aixecar edificacions com els talaiots, amb una homogeneïtat arquitectònica característica, requeria l'existència d'una organització i una planificació acurades. Sembla que aquesta programació comunitària s'adiu també amb les tasques socials desenvolupades al seu interior. El cas concret de son Fornés permet parlar clarament de funcions diferenciades entre els talaiots i les unitats domèstiques: mentre els habitants del poblat esquarteraven al talaiot 1 els animals comunitaris (especialment porcs), per distribuir-los després com a aliment a les diverses cases, era en aquestes on es consumien. Per aquesta raó s'ha considerat que aquest àmbit, que està lluny de presentar tot l'aixovar característic de les unitats domèstiques talaiòtiques, constitueix un espai comunitari de redistribució social i, per tant, d'ordenació dels sistemes de reproducció del grup.

A aquesta diferència de funcions entre ambdós tipus d'edificacions, cal afegir-hi les variacions en la mateixa construcció. Les cases van ser edificades pels membres de les distintes unitats domèstiques, amb un esforç energètic i de temps molt menor del necessari per a la realització dels talaiots. S'ha proposat una explicació per al bastiment dels talaiots de son Fornés, diferent de la de les unitats domèstiques. Es creu, en primer lloc, que la pedra s'extreia d'una pedrera situada en un turó proper. Sobre la roca calcària viva es feia un solc on després s'introduïen falques de fusta mullades amb aigua (la fusta humida es dilata i així fa que la roca s'obri). Repetint l'operació s'aconseguien els blocs. Des de la pedrera fins al lloc de construcció del talaiot, els blocs eren arrossegats per bovins, sobre un trineu, rodolant sobre troncs o lliscant sobre un sòl de petites pedres rodones agençat per a aquest fi. A l'hora de construir el talaiot, les pedres es disposaven en dos cercles concèntrics al voltant d'un bloc central des d'on s'enlairava la columna. La resta de blocs, tant externs com interns, es col·locaven sobre els primers gràcies a rampes, més llargues que altes, que s'anaven afegint a l'exterior de la construcció a mesura que aquesta es bastia. La columna central s'aixecava també al mateix ritme, mitjançant el reompliment de terres entre aquesta i el mur intern, la qual cosa facilitava l'accés de la rampa al tambor següent. S'ha pogut calcular que un talaiot es podia construir en dos mesos gràcies a l'esforç de 40 o 50 persones en un règim de treball en cooperació, a diferència del proposat per a la construcció de les unitats domèstiques, els membres de les quals eren suficients per a la seva edificació.

Cal observar, també, un fet que confirmaria aquesta diferència entre els treballs socials desenvolupats per a aixecar les estructures arquitectòniques. En el cas concret de son Fornés, les unitats domèstiques apareixen articulades al voltant del talaiot i la muralla, i ambdós són l'eix principal de la seva distribució, és a dir, són les cases individuals les que s'acomoden organitzativament i amb posterioritat a la disposició urbanística derivada de la construcció col·lectiva de les primeres.

D'aquesta manera, la comunitat de son Fornés apareix com una societat en el si de la qual, si van existir diferències socials, aquestes només es poden plantejar en termes d'edat i sexe, tot i que podria parlar-se d'un cert inici de jerarquització, si es considera que tant la redistribució alimentària com l'organització de les tasques de construcció d'edificis comunitaris van ser articulades per algun sector o membre del grup. Els habitatges, en canvi, per la seva mateixa diversitat arquitectònica, podien haver estat edificats per homes i dones de les diferents unitats domèstiques. En qualsevol cas, l'esmentada jerarquització no s'establí pas pel control de treballs vinculats a la producció i reproducció del grup, ja que no es tenen evidències que permetin parlar d'apropiació dels recursos estratègics (aigua, ramats, zones de pastures i conreu i primeres matèries) ni humans.

La ramaderia fou segurament una altra activitat econòmica comunal, com també la d'atendre les persones velles o malaltes, la formació social dels infants, la vigilància del territori, la recol·lecció de fruits i d'altres. En el cas de l'activitat ramadera a son Fornés, sembla que devia estar prou organitzada. Si bé les espècies predominants eren els porcs, les ovelles, els bovins i les cabres, el seu tractament era diferenciat. Així, les cabres i els porcs eren sacrificats en edat primerenca, com ho demostra la presència majoritària de restes d'animals joves, que eren utilitzats com a recurs carni. En canvi, el predomini d'adults entre les ovelles i els bovins constitueix un indici de la seva explotació per a obtenir-ne la llet, la llana i la força per al transport.

Cal destacar el fet que el porc, i en menor grau els bovins, fou un aliment calòric amb implicacions col·lectives, mentre que els ovins i caprins tingueren un consum de caire més domèstic. La presència de les parts de descarnament dels primers en un edifici d'ús col·lectiu com és el talaiot 1 de son Fornés, i també l'aparició de les parts comestibles de tots gairebé exclusivament a les unitats domèstiques, confirma les hipòtesis en aquest sentit.

Així, els productes alimentaris consumits pels habitants de son Fornés eren majoritàriament de tipus carni i derivats (porcs, bovins, ovins i caprins i, en petit nombre, cavalls), amb les conseqüències dietètiques que això implicava (alls índex de proteïnes i colesterol). En menor grau, cal mencionar la incidència de les tasques agrícoles en el treball subsistencial dels grups talaiòtics: han estat escadusseres les restes paleoecològiques trobades en àmbits arqueològics com el de son Fornés que facin pensar en aquesta mena de dieta i activitat econòmica, tot i que cal esmentar la presència de molins a l'interior de les distintes unitats domèstiques. Aquest detall permet deduir l'existència de certs treballs de molta de productes recol·lectats (fruits i tubercles, per exemple).

Se sap ben poc de les pràctiques rituals en temps talaiòtics, principalment perquè sembla que no s'enterraven ni s'incineraven els morts. Amb tot, s'han adscrit incertes funcions simbòliques a edificacions talaiòtiques específiques (els santuaris, les taules i algun talaiot). En el cas del talaiot 2 de son Fornés, la manca de ceràmica d'emmagatzematge, de restes de bestiar i d'estructures de manteniment, juntament amb la presència de copes ceràmiques de característiques morfomètriques, ha permès de proposar una funció social distinta, probablement de caire ritual, lúdic o simbòlic, respecte al talaiot 1 del mateix poblat.