Creences populars i religió oficial. El culte a l'emperador

També pel que fa a l'àmbit religiós, com en tants d'altres aspectes capitals de la romanització, hi ha un abans i un després d'August. Si hom s'atén a la documentació conservada, va ser a partir del regnat del primer emperador que es constatà la forta implantació de la religió romana a les ciutats, que, en la seva majoria, van estrenar status municipal en aquesta mateixa època. Es tracta d'un fet coherent amb una política que tendia a convertir en dirigents municipals els aristòcrates locals que, ja amb noms llatins, practicaren des d'aquest moment la religió oficial romana —sota la qual és més que segur que s'hi amagaven força reminiscències indígenes—, segons que s'observa en l'epigrafia. Durant la República, excepte en casos aïllats que es poden relacionar amb l'element militar o l'itàlic que hagués immigrat (com ho testimonia el relleu de Minerva a la torre del seu nom a Tarragona), l'escassa epigrafia i les restes arqueològiques indiquen la perduració de les formes religioses tradicionals, encara que en algun cas la fusió o el sincretisme amb els déus dels conqueridors ja s'hagués fet notar, especialment pel que fa a determinats cultes grecs i púnics. Prescindint d'aquests darrers, són contemporanis de la dominació romana documents tan rics per a l'estudi de la complexa i desconeguda mitologia ibera com la pàtera de plata de Tivissa (Ribera d'Ebre), on es desenvolupa una complexa escena, o les ceràmiques pintades d'Elx (Baix Vinalopó) o Llíria (Camp de Túria). Fins i tot perduraren fins a August els cultes talaiòtics baleàrics, amb les figuretes mal interpretades com a representació del déu Mart Baleàric o les banyes de brau. Aquesta conservació de formes religioses anteriors és lògica, tot i que es tracti en tots els casos de zones de romanització primerenca, i s'explica pel fet que la religió és l'element més difícil de desarrelar de qualsevol cultura i el darrer a desaparèixer. Però si des de l'Imperi la religió romana semblava haver triomfat, en realitat només se sap del cert el que es refereix a les classes dirigents, úniques que podien costejar inscripcions i estàtues. És possible que hagués arribat també fins a àmplies capes populars, però, igualment, és segur que algunes manifestacions que van continuar fins ben entrada l'era havien arrencat d'una tradició no llatina. Va ser freqüent la interpretatio o assimilació als déus i les formes llatines per part d'altres formes indígenes. A vegades, aquestes darreres perduraren fins a dates avançades, com és el cas de la inscripció dedicada al segle III al déu Heròtag a Rellinars (Vallès Occidental) (IRC I 48). Es pot dubtar, per tant, que els déus que s'adoraven a l'àrea objecte d'estudi amb noms romans fossin estrictament els romans ortodoxos. Sigui com vulgui, el cert és que es disposa de millor informació sobre la religió oficial que no pas sobre la popular. No obstant això, tant si es tracta d'elements epigràfics com d'elements arqueològics, allò que se'n coneix és el major o menor culte a un déu o déus i poca cosa més; sempre quedaran barreres impossibles de traspassar per les diferències culturals i de mentalitat que separen l'home actual del d'època romana, sobretot quan es tracta d'un tema tan complex com el religiós. El culte a les principals divinitats romanes apareix àmpliament documentat: Júpiter —en moltes localitats, com correspon al déu principal—, Juno (a ÍI-lici —l'Alcúdia d'Elx— i a Èbusos —Eivissa—), Minerva (a Tàrraco), Mart (a Tàrraco, Llucmajor, Menorca i Saguntum —Sagunt—, on hi hagué un col·legi de sacerdots salis dedicats al seu culte), Diana (a Barcino i a Saguntum), Venus (a Bàrcino, Tàrraco i Diani —Dénia—), Neptú (a Diani), Esculapi (a Emporiae —Empúries— i a Valentia —València—), Apol·lo (a Tàrraco, Bàrcino, Aquae Voconiae —Caldes de Malavella— i a Íl · li- ci), Mercuri (a Eso —Isona—)...

Si en la religió oficial la interpretatio va ser molt freqüent, és possible que encara ho fos més en els cultes familiars i els privats. Aquests eren bàsicament els dels déus Lars, Penats i el del Geni de la casa. És difícil saber fins a quin punt arrelaren aquests cultes, almenys d'una manera ortodoxa, ja que és presumible que en l'àmbit familiar perduressin més fàcilment les tradicions autòctones, bé que revestides de formes romanes. Així, si en el cas dels Lars de la vil·la de Vilauba a Camós (Pla de l'Estany) s'hi veu un element clarament romà, en d'altres casos, com ara la presència de figuretes de factura indígena o els ritus fundacionals d'edificis com la col·locació d'olles farcides d'ous —símbol d'eternitat— en diversos llocs o un dipòsit d'ostres a la vil·la de Torre Andreu (Lleida) —per no esmentar als enterraments infantils en habitatges—, bé que no estranys a la tradició romana, és possible que responguessin a costums locals. A partir de la meitat del segle I dC hi ha manifestacions inequívocament romanes a les llars, com són la proliferació d'Hermes bàquics que adornaven els peristils —patis— i altres cambres, dels quals l'arqueologia ha proporcionat exemplars en jaciments com els d'Empúries, can Sant-romà (a Tiana, Maresme), Tarragona, Lleida, Sagunt, Turís (Ribera Alta), Santa Eulàlia del Riu (Eivissa) i Manacor (Mallorca).

La religió romana era purament formalista i això explica que no hi hagués sacerdots especialitzats. També explica que els seus déus no fossin adequats per a buscar-hi solucions a problemes personals i que, per això, tinguessin tant d'èxit els déus orientals —amb cultes mistèrics que prometien una salvació als iniciats—, el més important dels quals fou Mitra. Hi ha restes d'un mitreu a Cabrera de Mar (Maresme), i inscripcions a Bàrcino, lluro, Tàrraco i Benifaió (Ribera Alta). Altres divinitats orientals amb culte documentat van ser Atis (Emporiae, Tàrraco, Valentia, íl·lici, Magó —Maó—), Isis (Aquae Voconiae, Mont-roig, Valentia i, juntament amb Serapis, a Emporiae), Sabaci (Emporiae) i Nèmesi (Tàrraco, Íl·lici).

El culte a l'emperador fou un fet comú a totes les províncies de l'Imperi, però tingué una intensitat notable a les tres províncies hispàniques en general i a la Tarraconense en particular, on els testimonis conservats mostren el seu gran arrelament. Aquests darrers, epigràfics sobretot, corresponen al vessant oficial d'aquest culte, però, tot i que no se'n conserva cap constància semblant, se sap que tingué gran acceptació popular. Entre els romans, sorgí el culte a la personalitat que afavorí la complexa situació política del segle I aC. Com tantes altres facetes, aquest culte nasqué per influència dels regnes hel·lenístics, on la divinització dels monarques o dels cabdills no era estranya: els grecs havien adoptat, als països orientals conquerits, tradicions que, en molts casos, eren més que mil·lenàries, en principi alienes a les mediterrànies, basades en els poders teocràtics dels governants.

L'emperador, en morir, per mitjà de l'apoteosi —per la qual l'ànima del difunt es traslladava al cel amb l'ajut d'una àliga durant els funerals— es convertia en déu oficialment per decisió del Senat. Aquesta pràctica, en principi excepcional (ni Tiberi, ni Calígula, ni Neró van ser divinitzats a la seva mort), aviat va passar a ser habitual, i només en casos comptats es procedí a la divinització en vida (Calígula o Còmmode). No obstant això, ja des d'August, el primer emperador, s'adorà en vida el seu geni o esperit protector personal, cosa que permetia l'existència d'un culte que, també des d'August, es pretengué que aparegués associat al de Roma com a deessa. Després de la mort d'aquest emperador, el culte a la seva persona i a Roma es convertí en habitual, fet que, en definitiva, constituïa un formidable element de romanització i, a la vegada, de cohesió. Posteriorment, també van ser divinitzades les emperadrius i altres membres de la família imperial.

És possible que, en la ràpida acceptació i èxit d'aquest culte entre els pobles ibèrics, hi influís el fet que disposessin d'institucions com la fides —fe— i la devotio —devoció—, que representaven un lligam ancestral de clientela o subordinació a un individu, amb un clar matís religiós, per mitjà d'un pacte. Els mateixos romans havien fet ús d'aquestes institucions en els primers temps de la seva presència a la Península Ibèrica (per exemple, la fides de l'ilerget Indíbil amb Escipió). Prescindint d'això, el que és segur és que Tàrraco fou la pionera del culte imperial entre les ciutats occidentals: segons Tàcit ja es donà a August culte en vida i la ciutat va demanar al seu successor, Tiberi, permís per a la construcció d'un temple en el seu honor. A Tarragona hi hagué un altar —aedes Augusti— i un temple dedicats a August. Aquest darrer apareix representat en les seves monedes. Del temple provincial dedicat al culte imperial, se'n coneixen algunes restes (les més destacables són els escuts amb la representació de Júpiter-Amon i Medusa). L'exemple de la capital provincial fou ràpidament seguit per altres ciutats. A més dels cultes per part de les ciutats, també n'hi hagué en l'àmbit provincial i fins i tot en el conventual. Aquest darrer, realitzat a través dels conuentus jurídics, fou propi de les zones menys romanitzades i urbanitzades i, consegüentment, no afectà la zona que aquí es tracta.

A les ciutats apareixen com a sacerdots del culte imperial els flamines o flàmens. Es tractava d'un càrrec que exerciren els personatges que havien assolit les màximes magistratures municipals, com a representants per excel·lència de tot el que August i Roma simbolitzaven, i així ho van fer constar, juntament amb els seus altres càrrecs, en les inscripcions. Paral·lelament hi havia flàmens provincials, que eren elegits per l'assemblea provincial reunida anualment a la capital corresponent (Tàrraco en el cas de l'àrea estudiada), i no hi ha dubte que es tractava del més important sacerdoci de tots els que s'exercien fora de Roma; el seu rang es considerava equivalent al d'un senador, i eren també membres de les aristocràcies municipals. Tant en l'àmbit ciutadà com en el provincial hi havia l'equivalent femení, les flaminicae, que s'encarregaven del culte a les emperadrius divinitzades. Les dones que exercien el càrrec no necessàriament eren les esposes dels flàmens, encara que generalment solien ser-ho. Un bon indici per a mesurar la importància i el pes específic de les ciutats és observar el nombre de sacerdots i sacerdotesses del culte imperial que van aportar. Cal destacar, en la zona aquí analitzada, tres ciutats que tingueren més d'un sacerdot: Tàrraco, Saguntum i Palma. Amb un sol sacerdot se'n coneixen molts casos: Gerunda —Girona—, Sigarra (els Prats de Rei, Anoia), Eso, Bètulo, Edeta —Llíria—, Sètabis —Xàtiva—, Diani, Guium (a Mallorca) i Magó. De sacerdotesses, se'n coneixen menys i les que es coneixen procedien d'Eso i de Tàrraco. Tant els càrrecs municipals com els provincials eren anuals, excepte en casos excepcionals on es feia constar la condició de perpetuus o perpetua.

A part dels anteriors, hi hagué altres sacerdots propis del culte imperial que tingueren una importància social molt significada, els anomenats seuiri —sevirs— augustals, perquè els qui exercien el càrrec eren lliberts. Certament, es tractava de lliberts rics, ja que era el màxim honor que la llei permetia d'obtenir dins la seva comunitat —només es donà a les ciutats— als personatges d'origen servil, i per això calia una bona consideració per part dels seus veïns. La seva presència o absència en una determinada localitat constitueix un excel·lent indicador per a mesurar-ne el dinamisme. Les ciutats cosmopolites i obertes al comerç afavoriren, més que les interiors, l'aparició de personatges que podien, malgrat la rígida estructura social romana, enriquir-se i adquirir una certa consideració. Així, no és estrany que l'epigrafia de les ciutats de l'interior gairebé no informi, al contrari del que passa amb les costaneres, de la presència de sevirs. El seu nombre degué ser-hi ben escàs: només se'n sap d'un a Ausa. A la costa, tanmateix, apareixen representats a lluro, Bètulo, Bàrcino, Tàrraco, Dertosa —Tortosa—, Valentia, Diani i Lucèntum —Alacant—. No n'hi ha a les Balears, cosa que no deixa d'estranyar i que s'ha d'explicar més per atzar de conservació de vestigis que no pas com a reflex d'una realitat.