La baixa romanitat i l'etapa visigòtica

Els darrers segles de l’Imperi Romà foren moments de crisi, seguits posteriorment d’un redreçament, però van tenir tanta transcendència i personalitat que constitueixen una etapa històrica clarament diferenciada i individualitzada de la resta de la història de la Roma clàssica. La crisi del segle III, gestada en temps anteriors, s’ha estudiat sota aspectes diversos. Alguns autors, en parlar d’aquesta època, assenyalen que va significar la fi de l’Imperi, mentre que d’altres valoren el procés de canvi que es va produir en la mentalitat i les estructures polítiques i administratives, canvi que va portar a la renovació de les velles fórmules i a la creació de noves maneres en l’organització de la societat i en l’exercici del poder que seran la base de les comunitats medievals i modernes. La recerca manté, per tant, una dicotomia en el tractament d’aquest moment de la història de Roma, i planteja una valoració negativa que parla de la mort de l’Imperi i una altra de positiva que veu en aquests segles el principi d’una nova era que veurà, entre altres fets, la separació definitiva d’Orient i Occident i l’aparició de les estructures que generaran el món medieval. D’aquí la transcendència que, en els darrers anys, s’ha donat al Baix Imperi en l’estudi del perquè i del com es va produir aquest desenvolupament polític i social que va implicar novetats i canvis, moltes vegades radicals, en l’estructura de govern i en l’evolució social i econòmica, com també en la vida religiosa. El fenomen cristià ha estat present en la recerca des del principi de segle. Mentre André Piganiol titulava L’Empire Chréíien una de les seves obres, també s’arribava a afirmar que una malaltia, el cristianisme, havia envaït l’Imperi fins a produir-li la mort. Entre les dues posicions, Henri-Irénée Marrou posava en qüestió la interpretació d’aquest període històric: Decadència romana o Antiguitat tardana? En les valoracions modernes ha predominat l’anàlisi minuciosa del fet econòmic, de summa transcendència, com han demostrat obres com ara les de S. Mazzarino.

Els orígens i els motius de la crisi poden ser discutits i presentats des de les seves manifestacions i els remeis que s’hi posen i, evidentment, totes les teories —com per exemple les que accentuen el valor de la pugna pel poder a la mateixa Roma, sobretot per la direcció de les legions, que enfrontava l’origen senatorial dels clans militars a la progressiva germanització i professionalitat dels generals, pugna a la qual Galliè intentà posar ordre amb la seva famosa constitució— poden ser vàlides. Aquesta crisi del poder polític i militar va tenir un moment àlgid amb l’assassinat de Còmmode, l’any 193, com a precedent de les revoltes militars del segle III posteriors als Severs. Les legions van posar els seus generals al capdavant de l’Imperi i fraccionaren el poder territorial, com una mena de prefiguració d’estats més reduïts amb ambició d’independència de Roma. L’Imperium Galliarum (Imperi de les Gàl·lies), que dominà l’usurpador Pòstum amb obligada acceptació —en un cert moment— del mateix Gal·liè, és a l’arrel de la partició de l’Imperi en províncies occidentals i orientals i significà la constitució d’un nucli —Gàl·lies, Britània i Hispània— que va tenir continuïtat en la creació, per part de Dioclecià, de la prefectura de les Gàl·lies, "obra mestra de la romanització i bressol d’Europa", segons Mazzarino.

S’ha volgut veure en la germanització de la societat i de l’exèrcit abans de les grans invasions una altra de les causes de la crisi del segle III, sense incidir gaire en la cristianització de la societat, paral·lela a aquest fenomen. Jacques Fontaine, en una anàlisi d’equilibri formal, ha sospesat els valors antics i els valors cristians.

La crisi econòmica va comportar importants transformacions dels valors ciutat-camp, lligats estretament a l’administració i a la producció de riquesa. El canvi de sistema de producció agrària de l’esclavatge al colonat, tema tan de moda en els últims temps, va significar un trasbals important en el sistema de percepció d’impostos. La crisi va quedar clarament reflectida en l’evolució de la moneda amb l’aparició de l’antoninià de Caracal·la (212), que va substituir el sistema tradicional del denari i el sesterci i devaluà de manera important el pes tradicional de la plata.

Anarquia militar. Les invasions germàniques

El segle III, fins a Dioclecià —l’artífex del redreçament i inspirador de les reformes bàsiques del canvi—, fou un segle de lluites militars que van tenir lloc, sobretot, prop de les fronteres del limes germànic i a les províncies més insegures i oblidades per Roma, fet que fomentava la revolta dels generals. Hispània, i especialment el que avui són els Països Catalans, vivia al marge d’aquests esdeveniments i va acceptar de manera passiva els usurpadors de les Gàl·lies. No obstant això, la coneguda incursió dels pobles germànics, francs i alamans va tenir una gran transcendència i apareix reiteradament en la historiografia coetània, un fet que potser és excessivament valorat actualment. Des del 258 o 260, durant el govern de Gal·liè, un cop mort Valerià, i en temps de la usurpació de Pòstum, els pobles germànics van passar el Rin i arruïnaren la part oriental de la Gàl·lia, tot expansionant-se cap a la Mediterrània.

La trajectòria dels desplaçaments a les Gàl·lies ha estat definida, geogràficament i cronològicament, per les troballes de tresorets de moneda amagats per por de la invasió. Sembla que el grup es va dividir, i mentre que els francs van passar per Reims (Xampanya) cap a París, els alamans, per Avenches (Vaud, Suïssa) i Lió, van seguir el Roine fins a Arle (Provença) i passaren finalment a Narbona i a Hispània, que fins llavors havia estat tranquil·la.

El pas dels germànics per Tarragona degué ser posterior al gener del 259, any del martiri del bisbe Fructuós i dels seus diaques Auguri i Eulogi, fet que indica que a Tarragona ja existia un bisbat organitzat i jerarquitzat. Poques vegades hi ha una reiteració tan important en les fonts històriques sobre un fet concret com la que existeix en aquest cas. Totes les fonts parlen, a més, de la ciutat de Tarragona, des de les més antigues de Sext Aureli Víctor (Caesares 33.3: "tribus de francs, després de saquejar la Gàl·lia, posseïren Hispània. La ciutat dels tarraconenses fou devastada i, havent aconseguit ocasionalment vaixells, una part van arribar fins a l’Àfrica") fins a Eutropi (Breviari 8,9: "els germànics penetraren fins a les Hispànies i assaltaren la famosa ciutat de Tarragona"), que data de la incursió dels temps de Gal·liè. El record arriba fins a Pau Orosi (Històries Vii 22,6-8), de probable origen tarraconense, que ho va narrar en to fúnebre un segle i mig més tard, contraposant-ho a les noves destruccions de l’inici del segle V: "en diverses províncies, entre les ruïnes de les grans urbs, hi ha ara petites i pobres poblacions que conserven els senyals de les seves desgràcies i els rastres del seu renom; entre elles, per consol de la nostra recent desgràcia, recordem també a Hispània la nostra Tarragona".

La justificació material de la incursió s’ha buscat, com a França, en tresorets amagats en dates semblants, com també en l’estudi arqueològic de nivells de destrucció o d’abandonament, tant a les vil·les del camp com a les ciutats. Aquests nivells han permès valorar la construcció de noves muralles o les restauracions de recintes murats alt-imperials. Un exemple clar és el de la colònia Bàrcino. Malgrat tot, el fenomen de noves construccions va ser prou general en tot l’Imperi d’Occident per a no haver-lo de vincular forçosament a un fet militar concret, sinó que més aviat cal atribuir-lo a un estat de decadència i d’inseguretat generals que, entre d’altres, va generar el mateix recinte d’Aurelià a Roma. Tampoc no és clar que tots els tresorets corresponguin a un mateix moment. Les dates que donen les darreres encunyacions no són les mateixes per a tots, per la qual cosa es pot pensar que es van amagar —en el cas de la regió de Tarragona— en moments en els quals la circulació monetària era diferent. Dels tresors estudiats, cinc són de la primera meitat del segle III i, per tant, s’han d’excloure (el petit de Torre Llauder a Mataró; el de Talamanca a Eivissa; el del Masnou i els dos de Polentia a Alcúdia (Mallorca)). A més, no es poden tenir en compte els tresors d’Eivissa i Mallorca, ja que els pobles germànics no van arribar a les Illes. Dels tresorets de la segona meitat del segle III no tots tenen la mateixa composició i tampoc no tots són contemporanis. El de la muralla de Tarragona conté monedes de Gal·liè juntament amb sestercis i antoninians. El d’Altafulla (Tarragonès), el més ric i polèmic, té moneda encunyada el 268 per Pòstum. El de Reus és posterior, amb monedes tipus consecratio que van circular, sobretot, en temps de Probe (276-282).

L’anàlisi de l’economia, resultat de la crisi de la província, i concretament de Tarragona, realitzada recentment per Hiernard, en la qual es compara la ciutat a d’altres nuclis urbans, sobretot Conimbriga (Coïmbra, Portugal), on no passaren els bàrbars, dona una certa disminució de la penetració i la circulació de moneda precisament entre el 258 i el 260, reflex evident de la crisi, i qui sap si també de la incursió bàrbara. Els canvis urbans a la mateixa Tarragona foren importants. Es produí un desplaçament de l’hàbitat que va tendir a ocupar progressivament la terrassa superior de la ciutat, que inicialment havia tingut un caràcter oficial amb l’emplaçament del fòrum provincial i el temple d’August. No obstant això, no es pot deduir cap indici d’afebliment demogràfic a partir de les troballes funeràries i basilicals, fins i tot en les més recents aparegudes al costat de la gran necròpoli del Francolí (Tarragona). I tampoc no es pot parlar de regressió del comerç de vaixelles fines, vidres, escultura, etc, ja que, sobretot als segles IV, V i VI, com han demostrat les excavacions recents, sembla que aquest va continuar.

Altres ciutats presenten també canvis fonamentals deguts a la crisi del segle III. Empúries estava pràcticament deshabitada, Girona va refer els murs exteriors, Barcelona va construir, probablement ja al final del segle III, la nova muralla i, abans de Teodosi, va aparèixer un nucli episcopal a l’angle nord-est de l’àrea urbana. Tarragona canvià el contingut i la funció de l’àrea pública de la capital i transformà el nucli cultural pagà en centre episcopal. També van canviar Iluro i Bètulo; Valentia va presentar una forta regressió urbana; Lucentum s’abandonà, i Polentia va acusar fortament la crisi.

Al camp el canvi fou més radical, ja des del segle III i abans de Dioclecià, però es consolidà als segles IV i V. La propietat i les noves edificacions, que moltes vegades no aprofitaven les ja existents encara que no haguessin estat destruïdes pels bàrbars, es concentraren en grans propietats (fundi), en un fenomen que s’analitzarà més endavant. Algunes de les noves construccions i finques fins i tot donen els noms dels amos als paviments de mosaic, com és el cas de Vitalis a Tossa (Alt Empordà) o el de Fortunatus a Fraga (Baix Cinca).

Canvis polítics i administratius. La represa de la darreria del segle III i del IV

Les modificacions polítiques i administratives de l’Imperi es van fer sentir després de Gal·liè amb els emperadors de la dinastia il·líria (Claudi II, el Gòtic, Aurelià, Probe, Car i Carí). Amb ells, l’autoritat imperial i la unitat de govern van ser restablertes de nou. Mort Carí, Dioclecià va emprendre les reformes fonamentals que van diferenciar aquesta nova etapa de la història romana. Tanmateix, hi ha un important canvi en el concepte de monarquia. L’emperador es convertí en un dominus (senyor) i començà un procés cap a la sacralització de la monarquia, cosa que implicava una nova concepció de l’Estat, que, arrelada a Bizanci, va portar al ritual de la unció monàrquica i a la reialesa de dret diví, ritual adoptat pels visigots a Toledo com a mostra de la legitimització del poder i del regne.

L’Imperi havia d’arribar més directament als ciutadans, i l’administració, més complexa, havia de fer possible el control de la societat. La divisió de les províncies va comportar la multiplicitat dels càrrecs administratius — multi praesides plura officia (molts governadors per a molts gabinets administratius), diu Lactanci—. La reforma bàsica de Dioclecià fou precisament la divisió de l’Imperi en la Tetrarquia. La part occidental es constituí en dues prefectures: la d’Itàlia, que comprenia la península itàlica i Àfrica deslligades de les altres prefectures d’occident, i la de les Gàl·lies, que seguia la concepció del vell Imperium Galliarum (Imperi de les Gàl·lies) de Pòstum. Aquesta prefectura estava formada per tres diòcesis: la d’Hispània, la de les Gàl·lies i la de Britània. Hispània es dividia en set províncies: la Bètica, la Lusitània, la Cartaginense, la Gal·lècia, la Tarraconense, la Mauritània Tingitana i la Baleàrica, que es constituí mes tard, als voltants del 398, en temps de Teodosi. De cada vella província, se’n van fer tres de noves. Els governs de la Tarraconense, la Cartaginense, la Mauritània Tingitana i la Baleàrica quedaren sota jurisdicció imperial i eren regides per un praeses o governador. Les províncies restants, de tutela consular, a poc a poc van quedar també sota el control de governadors (praesides uirus praefectissimi), sense que aquests haguessin de pertànyer obligatòriament al rang senatorial.

La promulgació del famós Edictum pretiis rerum uenalium (Edicte de preus de les coses en venda) va significar l’establiment de rigoroses mesures administratives per al control dels preus, i era l’índex obligatori per a mesurar l’equivalent en diner dels productes de riquesa o dels jornals dels diferents oficis. Igualment, l’adaeratio hominis (taxació dels homes), per la qual els homes havien de pagar l’equivalent al seu valor com a reclutes, fou utilitzada com a vehicle per a la recaptació d’impostos. Aquestes mesures van ser aplicades amb profunditat i rigor dins l’administració de l’Imperi. No es coneix el resultat que la seva aplicació tingué per a l’economia hispànica, ja que les fonts no en donen notícies, encara que alguns historiadors han volgut veure en l’Exposito totius mundi et gentium (Exposició de tot el món i tota la gent) que fou escrita a mitjan segle IV una evident decadència econòmica d’Hispània, sobretot pel que fa al comerç marítim.

Amb el poder definitiu en mans de Teodosi, i superada la lluita amb el darrer dels usurpadors —el vell company hispànic Magne Màxim, que des de la Tarraconense va tenir cert poder a Hispània, com ho prova l’existència d’una seca a Barcelona—, la divisió definitiva de l’Imperi fou una realitat. El paper de la Tarraconense davant aquests esdeveniments històrics fou totalment passiu, com ja ho havia estat en temps dels usurpadors gàl·lics i com ho seria amb la vinguda del poble visigòtic al començament del segle V, amb la presència ocasional de la cort a Barcelona sota Ataülf (415).

La vida urbana durant el Baix Imperi

Les terres de la Tarraconense, des de les incursions de francs i alamans (260-262) fins a la desaparició del regne visigot de Tolosa (507), quedaren un xic al marge dels escenaris militars de la gran crisi del món antic. La continuïtat de l’estructura romana i dels seus instruments de govern queda demostrada per l’existència d’inscripcions honoràries als emperadors a la ciutat de Tarragona, costum que perdurà fins a la desaparició de l’Imperi d’Occident. També la circulació de moneda n’és testimoni. Tot això implica la persistència d’una societat en la qual els organismes de govern i la dinàmica econòmica continuaven sent els mateixos que en segles anteriors, només modificats pels canvis estructurals de l’administració estatal i les reformes econòmiques que aquests canvis van produir, sense que els esdeveniments militars del segle III, com fou el cas de les incursions bàrbares de la darreria del segle, afectessin la vida pública.

De tota manera, és molt difícil trobar documentació que parli d’aquest aspecte de la vida sòcio-econòmica del llevant de la Tarraconense i hem de limitar-nos a intentar aplicar-hi el que les fonts diuen sobre l’aspecte jurídic i tributari de les reformes administratives de Dioclecià, Constantí i Teodosi, en uns intents de redreçament de l’Imperi, ja començats per Gal·liè i els Il·liris. De fet, la qualitat de la vida a les ciutats i al camp en aquesta zona només es pot observar com una expressió d’aquestes transformacions, de les quals es té evidència escrita en textos legislatius, que no fan cap referència directa a la Tarraconense, però que cal conèixer per a poder explicar el que l’arqueologia posa de manifest en l’anàlisi de les restes de la baixa romanitat. Així, la reordenació de la vida urbana i rural que s’observa a l’àrea que avui és Catalunya a partir de la darreria del segle III és evident, però també ho és una clara diferenciació, fins i tot demogràfica, amb l’etapa de romanitat clàssica dels segles anteriors, si bé la crisi general ja s’havia anunciat des de temps de la dinastia dels Severs.

És evident, doncs, la voluntat de redreçament, tant de les estructures rurals com de les urbanes, després dels fets de la segona meitat del segle III, entre els quals les invasions bàrbares, amb les destruccions que van comportar, en van ser l’exponent més dolorós.

A partir del segle III la societat fou objecte de noves directrius administratives i tributàries que l’obligaren a transformar les seves estructures bàsiques, tot adaptant-hi nous models d’economia, moltes vegades més semblants al món medieval posterior que a les seves arrels romanes. Però la transformació no va quedar reduïda a horitzons estrictament econòmics, sinó que transcendí al camp espiritual amb el triomf del cristianisme, que va fer canviar molt intensament la ideologia de la població i que, per mitjà de les seves jerarquies, arribà fins i tot a substituir el paper dels administradors romans, especialment en l’àmbit urbà.

Hi ha tota una colla de fets socials i econòmics que caracteritzen aquesta etapa, que arreu del món romà té una gran personalitat i que avui s’estudia com un bloc molt homogeni i de forta personalitat. En primer lloc, hi havia una clara diferenciació entre la ciutat i el camp. L’explotació de les vil·les rurals fou cada vegada més intensa com a conseqüència de les successives devaluacions de la moneda, ja que d’aquesta manera el propietari rural es podia beneficiar dels augments de preus dels productes agrícoles per a compensar la inflació, mantenint, i fins i tot augmentant, els beneficis. Això fa que, des dels Severs, hi hagués una tendència cap a la inversió dels béns en la compra de terres, fet que va afavorir la formació de grans propietats rurals per part de l’aristocràcia. Com acostuma a passar en moments de crisi econòmica, les diferències socials es van fer més evidents. Els rics ho eren molt més i els pobres també.

La riquesa del món rural durant el Baix Imperi és clara, i les excavacions arqueològiques que s’han dut a terme a les vil·les rurals així ho demostren, encara que al llevant de la Tarraconense persistí una vida urbana prou rica, fet que comportà que les grans propietats rurals no fossin tan extenses com ho eren en altres zones de la península menys urbanitzades, com els territoris de l’actual Castella, algunes contrades de la Gàl·lia, l’Àfrica romana o les províncies de l’Orient. Probablement aquí les diferències socials i de riquesa no van ser tant radicals, però tampoc no es coneix la transcendència que els nous recursos d’explotació agrícola, bàsicament amb la implantació del colonat com a substitut de l’esclavisme, van tenir en aquestes terres.

No obstant això, és un fet que existí una relativa decadència urbana, no tant a causa de les destruccions dels francs i els alamans com de la nova estructuració tributària i de l’administració, i també per la decadència evident de la petita indústria o de l’artesanat. L’aristocràcia urbana, moltes vegades d’origen imperial, es refugià al camp i constituí una classe social rica que es va desentendre de l’administració. La ciutat s’empobrí tant per aquest fet com pel descens en la producció de riquesa, encara que la seva societat era més dinàmica i més evolutiva.

El cristianisme va ser un fenomen eminentment urbà, d’arrel popular, que va penetrar amb dificultat en les esferes aristocràtiques rurals. Moltes vegades, malgrat l’exemple i la normativa religiosa de l’emperador, sobretot de Teodosi, la cristianització de la societat rural va ser lenta i probablement tardana, i ho feu més aviat en els àmbits més propers a les ciutats, i per tant més romanitzats, i no a l’interior de la Tarraconense, és a dir, les regions de la Castella actual.

Les fonts antigues no parlen de l’estat urbà de les ciutats de la Tarraconense després de l’escomesa dels bàrbars del segle III, però es pot intuir que els danys foren menys importants del que s’havia pensat fins fa pocs anys, almenys en aquelles que van persistir com a centres administratius, com són els casos de Bàrcino i Tàrraco, enfront d’altres ciutats que havien estat importants (Valentia o la mateixa ciutat de Polentia) i que van deixar de ser-ho. La ciutat de Tàrraco permet seguir el procés d’evolució de l’administració per la presència del praeses provinciae Tarraconensis (governador de la província Tarraconense) i la relativament abundant epigrafia imperial. Però, excepte aquests documents, no en tenim cap altre que dati de la darreria del segle III i del segle IV. Cal arribar al final del segle IV i el principi del V per trobar de nou dades de les ciutats del nord-est peninsular. En les lletres creuades entre Dècim Magne Ausoni, l’escriptor i poeta de Bordeus, i el seu deixeble Paulí de Nola, s’hi pot buscar, a través de l’opinió literària d’ambdós escriptors, l’estat de la vitalitat urbana, sobretot de Lleida, Barcelona i Tarragona. No existeix cap altre document que faci referència a les ciutats catalanes en aquesta època fins al segle VI, quan la presència de bisbats en dona notícies, també en llocs que arqueològicament sabem molt malmesos, com fou la ciutat d’Empúries.

La forta personalitat de Meropi Ponç Anici Paulí, més tard bisbe de Nola (Campània, Itàlia) i conegut senzillament per Paulí de Nola, nat a Bordeus d’una família senatorial molt rica, és un exponent de les oscil·lacions i les actituds de vida i de pensament de l’aristocràcia del Baix Imperi, que tenia una formació intel·lectual intensa i urbana i continuava dubtant entre el paganisme encara viu —com en el cas del seu mestre i amic Dècim Magne Ausoni— i un cristianisme enormement reflexiu i acollidor, ja políticament triomfant, del final del segle IV i el començament del V. La trajectòria vital de Paulí de Nola, que en una part molt important es va desenvolupar a la Tarraconense, és un exemple de la contraposició existent entre la vida rural aristocràtica i la vida urbana, sota una influència decisiva del cristianisme. No s’ha d’oblidar que Paulí fou governador de Campània l’any 379 i que va arribar a la dignitat màxima abans dels trenta anys amb un consolat, precisament amb l’ajuda del seu mestre, l’aristòcrata Ausoni, dignatari de la cort de Gracià. Com a aristòcrata, Paulí era un gran propietari, un potentat rural, amb propietats amplíssimes a les Gàl·lies, segons testimonis poètics del mateix Ausoni. En fer-se cristià a Bordeus, batejat pel bisbe Delfí, va tenir problemes a la ciutat, fugí a Hispània, on es casà amb Teràsia, també noble, rica i propietària de grans fundi rurals, segons el testimoni de sant Ambròs de Milà. Paulí va abandonar l’opulent vida rural per una vida urbana cristiana a Barcelona (391 - 395) i es va desfer de les finques, "va vendre les propietats, tant les seves personals com les del matrimoni" (Ambròs, Epistola LVIII, 1). A Barcelona fou consagrat al sacerdoci pel bisbe Lampidi, com ell mateix va escriure a Sulpici Sever (Epistola 1,10 i III, 4).

Aquest canvi de vida va motivar una correspondència molt interessant amb Ausoni, el seu mestre de Bordeus, que es mantenia pagà i que havia tingut relacions prou importants amb les ciutats de la Tarraconense, on un gendre de la seva germana, també anomenat Paulí, havia estat amb el càrrec de corrector (delegat imperial). En una lletra (XXV, 269) dona les gràcies al seu fill pel fet d’haver-li enviat oli d’Hispània i també muria barcinonensis, salsa de peix procedent de Bàrcino. En un altre lloc (V,87-89) dona el nom de Tirrènica a Tarragona i diu que la costa de Barcelona és ostrífera. Sembla, per tant, que el coneixement d’aquesta part de la Tarraconense era prou evident en Ausoni. En la lletra XXIX (287) lamenta que Paulí s’hagi retirat pobre i ferotge a Hispània, de la qual esmenta el saltus vasconis, és a dir, el Pirineu occidental o muntanyes cantàbriques, i fa esment de les ciutats de Bílbilis (Cerro de la Bámbola, Huermeda, Aragó), Calagurris (Calahorra, la Rioja), "haerens scopulis" (posada sobre un penya-segat), i Ilerda. Li diu que no s’ha de retirar a boscos despoblats entre els vascons, ni en ciutats destruïdes (eversis) o allunyades (aversis), segons altres versions, com Calagurris, Bílbilis o Ilerda, ja que a Hispània n’hi havia d’altres de pròsperes, com les que hi ha entre el mar Tirrè i l’oceà, entre les quals anomena la delitosa Barcelona ("Barcinus amoena") i una Tarragona "que des del seu cap altívol contempla la mar sota seu".

Sembla evident que hi ha certes diferències entre les ciutats de la vall de l’Ebre, com Calagurris i Bílbilis, i també la mateixa Lleida, i altres de més pròsperes, com Tarragona, Barcelona i Cesaraugusta, si bé només es diu de Lleida que està arruïnada. Per altres notícies de la mateixa font sembla que la vida urbana també en aquestes ciutats arruïnades, desertes o inaccessibles tenia prou força per mantenir fins i tot un cert to intel·lectual o pedagògic. Pel mateix Ausoni (XXIII) se sap que entre els professors de Bordeus n’hi havia un, Dinami, que, compromès en un afer d’adulteri, va fugir a la petitíssima Lleida (paruula Ilerda), on va viure amb el nom de Flavini, es casà amb una rica latifundista i no va tornar a Bordeus.

Les seus episcopals que hi ha documentades només des del segle VI, sovint estan situades en ciutats que l’arqueologia descriu com a destruïdes o molt despoblades en l’etapa posterior als francs i alamans. El que es desconeix és si l’existència d’un bisbat implica un fenomen de repoblament urbà en temps visigòtics o bé si la vida d’aquestes ciutats havia perdurat des de la crisi del segle III. Els testimonis cristians, ja sigui mitjançant el martirologi o les restes arqueològiques, també confirmen la vitalitat dels centres urbans romans del Baix Imperi. Però sovint no es disposa de dades suficients per a explicar el status demogràfic o econòmic de les diferents ciutats.

Com ja s’ha dit anteriorment, hi ha ciutats que sembla que no es van refer de la crisi del segle III, almenys en el mateix emplaçament urbà. El cas més esmentat és el d’Empúries, on la població es va refugiar a la vella Palaiapolis, a Sant Martí d’Empúries. A més, durant el segle VI s’hi documenta un bisbat. Sagunt sembla que fou més afectada pels esdeveniments del segle III. La ciutat que hi havia al tossal de Manises, a prop d’Alacant, va desaparèixer totalment. També Íl·lici (l’Alcúdia d’Elx) va patir moltíssim, però s’hi han detectat testimonis arqueològics d’una comunitat hebrea o cristiana ja en la primera meitat del segle IV. Valentia sembla que podria testimoniar una certa revifada, per la presència de necròpolis, prou extenses, d’època baix-imperial, i també pel martiri de sant Vicenç durant la persecució de Dioclecià. Tampoc no es disposa de dades arqueològiques del segle IV per a les ciutats del litoral de la Tarraconense. Iluro (Mataró) i Bètulo (Badalona) pràcticament havien desaparegut, i potser els seus habitants es concentraren en d’altres nuclis que es referen de la crisi, particularment a Barcelona. Dertosa (Tortosa) degué tenir una certa importància, perquè se sap que va haver de ser presa pels visigots al principi del segle VI (506), quan va rebel·lar-se sota el comandament de Pere.

De les ciutats de l’interior, no se’n sap pràcticament res i és probable que tinguessin una vida molt minsa, si bé cada vegada hi ha més dades que permeten endevinar noves situacions. És el cas de Ieso (Guissona, Segarra), ciutat important durant l’Alt Imperi, on fa poc s’han trobat restes de sarcòfags cristians del començament del segle IV, testimoni d’una comunitat relacionada amb Roma.

És evident que la vida ciutadana es va refer i, en certa manera, es concentrà en un petit grup de ciutats com ara Girona, Barcelona, Tarragona, potser València, Lucèntum (Alacant) i, a les Illes, Polentia a Mallorca i Magó (Maó) i Iammó (Ciutadella) a Menorca, si bé respecte d’aquestes dues darreres ens hem de fiar del text de la ja famosa carta-encíclica del bisbe Sever, de l’inici del segle V. D’aquestes ciutats, Girona, Barcelona i Polentia van refer les muralles. Tarragona no en tenia necessitat, ja que el seu recinte, d’estructures molt potents, devia estar força intacte. La veritat és que tots els fets històrics que s’han descrit tenen com a escenari sobretot Barcelona i Tarragona, i malgrat que, a Tarragona, hi continuaren vivint els governants de la província, Barcelona la va anar substituint lentament fins a convertir-se en el centre polític del llevant de la Tarraconense. Girona fou una ciutat petita — "parua Gerunda" (petita Girona), l’anomena Prudenci— que va refer les muralles molt al final del segle III, com s’ha comprovat arqueològicament, i que ja des de temps de Dioclecià va tenir una comunitat cristiana testimoniada, amb Feliu, el seu màrtir, comunitat que ha deixat una rica sèrie de sarcòfags de taller romà de temps de Constantí.

Barcelona és, probablement, el nucli urbà que demostra més vitalitat en aquesta refeta des de Dioclecià. El recinte emmurallat es refeu totalment, seguint el model del d’Aurelià a Roma, i la ciutat es convertí en la plaça forta de la costa. Ben aviat tingué bisbat, que representà un paper cada vegada més actiu en l’administració de la ciutat. Així, a la darreria del segle VI (592) havia ja absorbit les funcions administratives civils. Barcelona disposava, també, d’una forta comunitat cristiana.

Tarragona, com ja s’ha vist, va assumir les funcions de capital fins a la desaparició de l’Imperi, i s’hi havia instituït el praesides prouinciae Hispaniae citerioris. La seva comunitat cristiana, de la qual es coneix l’existència des del segle III, deixà una gran necròpoli, extensa i rica, que demostra una potència econòmica no gens decadent almenys fins a Euric i probablement també després de l’escomesa del visigot. Les relacions comercials de la comunitat cristiana són evidents. Ja des de temps dels Severs arribaven a Tarragona sarcòfags de taller romà. Les importacions van continuar durant el segle IV, i després de la desaparició dels tallers de Roma Tarragona va ser una de les poques ciutats de la Mediterrània occidental que mantenia importacions d’escultura funerària procedent d’obradors actius a Cartago (Tunísia), fet que podria testimoniar una clara superació de la crisi anterior. També s’ha parlat del paper important dels ports de Tàrraco i Bàrcino, sobretot amb relació al comerç amb Roma, i de l’edicte de Constantí de l’any 324, recollit en el còdex de Teodosi (XIII, 5,4 i 5,8), amb les disposicions protectores dels armadors hispànics.

Les darreres excavacions a la ciutat romana de Polentia sembla que permeten afirmar que les muralles de la ciutat també foren refetes, encerclant uns barris que, en part, s’havien abandonat des del final del segle III. Es coneix molt poc d’altres nuclis urbans, com per exemple d’Ègara (Terrassa), on s’ha constatat la fundació, l’any 450, d’un bisbat, en certa manera subsidiari de Barcelona, precisament pel bisbe barceloní Nundinari, que hi consagrà Ireneu. Però no se’n sap res més.

És evident que la llista de les ciutats romanes a les actuals terres catalanes es reduí considerablement després de la crisi del segle III. Alguns nuclis urbans pràcticament van arribar a desaparèixer, però les ciutats més ben situades, sobretot les de la costa i que tenien un origen romà, no indígena preromà, van acabar convertint-se en nuclis fixos i perdurables, i presentaren possiblement un fenomen de concentració demogràfica paral·lel al del camp.

El dominus aristocràtic i les relacions de la pagesia

Per a valorar correctament la vida rural aristocràtica durant el Baix Imperi s’ha d’utilitzar forçosament la documentació arqueològica. Desgraciadament, però, aspectes bàsics com el coneixement de l’àmbit rural (bosc, ramaderia i conreus), que constituïa el fonament de la vida rural, i el dels masos —les uillae, centres dels fundi rurals— encara se’ns escapen. També s’ha de tenir en compte la manca d’excavacions totals i sistemàtiques de les cases, o la insuficient publicació científica dels treballs més amplis. Pel contrari, una visió topogràfica i cartogràfica de les troballes és molt alliçonadora en l’aspecte demogràfic i social.

La situació topogràfica de les vil·les anteriors al segle III i de les que es van reconstruir o aixecar de nou a la darreria del segle III, al segle IV i encara posteriorment, pertanyents a una mateixa àrea geogràfica, posa de manifest que el poblament es concentra en alguns punts d’hàbitat, menys nombrosos que en l’Alt Imperi. S’observa l’abandonament evident d’un gran nombre de petites vil·les i l’ampliació o el desenvolupament important d’algunes altres, no de totes, en les mateixes àrees. Es tracta, doncs, d’una concentració demogràfica, acompanyada també per la concentració de la direcció de conreus i de la riquesa, probablement en mans de persones més fortes econòmicament i socialment. Sembla, per tant, que no hi ha gaires dificultats per a parlar d’una gran activitat de producció agrícola en el camp.

Les vil·les riques en són un testimoniatge clar. L’aristocràcia romana vivia al camp i del camp. Però sembla que a l’actual Catalunya les grans propietats no tenien la gran extensió que van assolir en altres llocs, fins i tot a les terres de l’interior de la Tarraconense o de les regions interiors de la Cartaginense —és a dir, les terres de l’actual Castella-la Manxa—, on les grans finques romanes eren molt extenses i dominaven un territori amplíssim. L’anàlisi d’aquests masos en l’àrea que es tracta sembla que permetria distingir-ne dos grups diferents. D’una banda, les cases de camp més a prop de la costa i dels nuclis urbans, que van persistir durant el Baix Imperi. En aquest cas no es pot parlar de latifundis autèntics, encara que, d’altra banda, no abundaven tampoc cap als Prepirineus i les terres de muntanya, ja que l’explotació agrícola d’aquestes zones no era fàcil.

Però existia un segon grup, molt més afí a les grans residències de l’interior de la Tarraconense, que ocupava d’una manera completa les terres altes i les valls del Cinca i el Segre, fins a connectar amb l’Ebre mitjà, que se situarien en una gran part de l’actual Segrià i dels límits amb Aragó. No cal oblidar que es tractava d’una zona molt menys urbanitzada, amb grans possibilitats per al conreu del camp i d’una gran riquesa agrària que ha perdurat fins avui. Les grans vil·les d’aquesta regió eren autèntics centres d’extensos fundi, com les que s’han documentat a les actuals províncies de Saragossa o de Navarra, o com els magnífics masos de Sòria, Valladolid i sobretot de Palència. Sembla, per tant, que la interpretació de les residències i els pallatia (palaus) rurals de les terres catalanes permet fer aquestes distincions, encara que no s’ha d’oblidar que s’està encara molt lluny d’un coneixement aprofundit d’aquest aspecte i que caldran estudis més amplis i l’excavació total d’aquestes grans cases.

El fet lliga, en certa manera, amb les revoltes de pagesos, els anomenats bagaudes, que van patir les zones dels grans propietaris rurals, tant a les Gàllies com a Hispània, i que al nord d’Àfrica, sobretot a Numídia, es coneixen amb el nom de circumcelliones, si bé allà tenien un fons confessional que es desconeix en els bagaudes a Hispània, encara que alguns cops se’ls vol lligar amb el moviment priscil·lianista occidental. La revolta respon a un cert canvi en el sistema d’explotació agrària de caire esclavista, que va consistir en la incorporació del petit propietari adscrit al colonat i a la terra com a conseqüència de la crisi econòmica i del nou sistema de tributs del camp.

De revoltes de pagesos en àrees rurals, se’n coneixen des del segle III. Organitzats en grups armats i forts, van atacar l’any 269 Autun (Borgonya, França), a les Gàl·lies, i més endavant es diu que van passar als Pirineus, en temps dels usurpadors Pròcul i Bonós. Se’ls atribueixen les destrosses de la suposada segona invasió dels francs i els alamans, entre els anys 270 i 278, però no se sap que penetressin en terres catalanes, ni que el moviment tingués continuïtat. El bandolerisme, però, era endèmic i la fugida d’esclaus també. Fins i tot Constantí va dictar un edicte l’any 332 —recollit en el còdex de Teodosi— dirigit al governador d’Hispània contra els esclaus fugitius. Ja al segle II s’havia revoltat el famós Matern, que va preocupar molt seriosament l’Imperi.

El moment de crisi de la revolta es va situar, però, entre els anys 441-456, i es barrejà amb el problema dels primers establiments germànics a Hispània i les lluites de Roma —i dels seus aliats visigots— amb el regne dels sueus. En realitat, esclaus, petits pagesos lliures, colons i altres tipus d ’humiliores (humils) van fer exèrcits prou forts per a lluitar contra el status romà, en particular contra l’aristocràcia rural. La revolta es documenta l’any 441 a l’Ebre mitjà. Valentinià III va enviar-hi Astur, del qual Hidaci (125) diu que va vèncer els bagaudes de la Tarraconense. És probable que la regió de la Tarraconense sigui la dels grans fundi Ebre - Castella-la Manxa, i que la revolta fos totalment perifèrica. L’any 443, Astur fou substituït pel seu gendre, el poeta Merobaudes (128, XVIIII), que, segons el testimoni d’Hidaci, va derrotar els bagaudes a Araceli, al costat de Pamplona, sense, però, que amb aquesta derrota s’acabés la revolta. Aquesta va tornar a sorgir, l’any 449, amb els revoltats aliats amb el rei dels sueus, Requiari. El cabdill dels bagaudes, Basili, havia atacat i destruït Tarassona (Saragossa), on morí el bisbe Lleó. Més tard, amb Requiari, van assolar les terres de Saragossa i van atacar per sorpresa la ciutat de Lleida, de la qual s’emportaren no pocs captius. Però de Lleida no van progressar cap a la Mediterrània.

El moviment continuà cada vegada més lligat als sueus i es desplaçà cap a occident. L’any 454 el visigot Teodoric, federat romà, hi envià el seu germà Frederic, i el 456, els revoltats van ser vençuts a Braga (Portugal) i a la Gal·lècia.

El caràcter de revolta rural, que ja hem assenyalat, és confirmat per la literatura històrica de l’època, des d’Eutropi fins a Aureli Víctor i Orosi, que diuen que fou un moviment social contra els grans possessores (propietaris) dels latifundia (latifundis) aristocràtics.

Si les terres de la Catalunya actual en van quedar al marge, com demostren les fonts històriques i el testimoni d’Hidaci, fou pel caràcter dels fundi i pel seu sistema d’explotació. L’anàlisi arqueològica porta a les mateixes conclusions. Excepte la regió de Lleida, la resta de les terres catalanes no van tenir un latifundisme autèntic on es pogués desenvolupar un tipus d’explotació humana paral·lela a l’esclavisme rural, i això va aïllar aquesta regió de les revoltes dels pagesos del món antic. Les notícies recollides, però, tornen a parlar de la ciutat de Lleida com un centre urbà, a prop de les propietats rurals, no destruït, com sembla clar en la carta d’Ausoni, o, almenys, refet i amb prou vitalitat per a ser objecte d’un assalt i digne de constar en els textos d’un historiador preocupat sobretot per les seves terres.

L’administració i l’economia durant el Baix Imperi

L’administració romana a la Tarraconense durant la baixa romanitat fou perfectament normal dintre la burocràcia general de l’Imperi. Ja ha quedat palès que a Tarragona, capital de la província Tarraconense i cap d’un dels convents jurídics tradicionals, els càrrecs administratius i de govern van tenir una continuïtat perfecta fins i tot en els moments de crisi de la vida urbana enfront del camp. L’activitat oficial a la ciutat era perfectament normal, segons es pot deduir de l’epigrafia i la circulació monetària. Probablement també fou així a les altres ciutats on va persistir una aristocràcia municipal, rica i cristianitzada des d’antic, que va poder comprar sarcòfags de marbre dels tallers de Roma, peces evidentment cares, que la gent que no tenia força econòmica no es podia permetre el luxe d’adquirir. Això fa reflexionar sobre la veritat d’aquesta imatge tan radical de separació de la ciutat, decadent, i del camp, poderós i pròsper, com a conseqüència de l’emigració de l’aristocràcia urbana a les àrees rurals. Probablement aquest fenomen, que en certes províncies de l’Imperi fou radical, aquí fou menys agut. Tot el que es pot veure, sobretot a través de l’arqueologia i de les restes epigràfiques, sobre l’estat social i econòmic d’aquests segles, s’ha de justificar sempre des de punts de vista generals vàlids —amb matisos— per a tot l’Imperi, sobretot des d’un punt de vista econòmic i en el seu reflex jurídic que li dona suport i que moltes vegades el motiva.

És probable que tot el procés de canvis transcendents de la societat romana es concretés —deixant antecedents més remots— en temps de Caracal·la. Dos fets importants d’aquest emperador podrien justificar-ho. D’una banda, la creació de l’antoninià, moneda de plata devaluada que va significar el començament de la gran inflació del segle III i de la crisi monetària. De l’altra, el fet de donar el dret romà a tot l’Imperi va fer créixer sensiblement el cens de la població sotmesa a tribut, i van aparèixer les diferències socials al territori. El mateix pagava l’home ric, d’ordre senatorial, l’ honestior, que els humiliores de les classes socials d’homes lliures mancades de recursos econòmics, amb la diferència, moltes vegades, que els honestiores eren afavorits per exempcions fiscals molt importants, precisament pel seu caràcter aristocràtic. En aquest moment encara persistien els tributs per a la terra i per a les persones, però distribuïts segons diferents categories dels terrenys (tributum soli) i unificats per les persones (tributum capitis). Això afavoria la vida rural enfront de la ciutadana. Per altra part, les magistratures municipals eren molt cares, ja que havien de pagar reformes urbanes, edificis nous i festes, com també la manutenció de la ciutat en forma d’obsequis a la plebs. Tot plegat va fer que comencessin a sorgir les grans propietats rurals, precisament com a font de producció que facilitava o eludia la tributació fiscal del sòl.

Representació d’una uilla, mosaic de la cúpula del mausoleu de Centcelles, Constantí, 350-400.

R.M.

La reforma de Dioclecià va estabilitzar la moneda amb la creació d’un nou auri i amb una nova peça de plata que tornava al vell denari anterior a l’antoninià. Però, el que hauria pogut ser una estabilització econòmica, va ser descompensat per un encariment de la burocràcia i l’administració en multiplicar-se aquesta darrera a causa de la divisió de l’Imperi i la necessitat de creació de nous funcionaris. D’altra banda, l’exèrcit era cada vegada més car. A tot això, calia també afegir-hi les despeses de la casa de l’emperador, que eren moltes —i amb Constantí aquest fet era molt important—, els seus obsequis i les exempcions fiscals de la seva cort de nobles.

Tot es pagava dels impostos, de manera que la pressió fiscal es feu cada vegada més forta. Es va introduir un nou tribut, la iugatio (impost sobre la terra) i la capitatio (impost sobre les persones), que ressuscitava els tributs del sòl i de les persones, i això ara perjudicava definitivament els febles, que no podien pagar la capitatio, el pagament de la qual havia de ser en metàl·lic, ja que, com que tenien poques terres, no disposaven de mitjans per a fer-ho en espècies, ni amb diner quan aparegué la tendència a convertir el pagament d’espècies en moneda (adaeratio), norma establerta per a controlar el tribut de la producció del camp. A més, aquest doble tribut va imposar un control rigorós de les terres i de la gent. Els censors ho mesuraven i ho vigilaven tot. Els agricultors, i sobretot els petits pagesos, es van veure obligats a no moure’s del camp, cosa que els va convertir pràcticament en gent lligada de per vida a la terra a fi de no modificar el control de l’impost de la capitatio.

Una nova reforma de Constantí, que va crear el sou d’or (solidus aureus) devaluat (s’encunyava 72 en lliura), va estabilitzar la moneda i fou la base de tot el sistema medieval, des dels bizantins fins als musulmans, passant pel tremis (la tercera part) dels visigots. Això va posar un cert ordre en la venda i la transacció de l’or, controlat el seu pes pels exagia, pesos de control oficial, un dels quals ha aparegut al Puig Rom (Roses, Alt Empordà), utilitzat encara pels visigots. Però aquesta moneda d’or constantina va fer encara més profundes les diferències entre els grans propietaris rurals, a les mans dels quals va atresorar-se, i els humiliores, sense possibilitats de tenir-ne.

Ja s’ha dit que l’administració de les ciutats era una càrrega. Qui més en patia era l’antic curial, que a més dels seus deures per a la ciutat era l’encarregat de cobrar impostos, des del tribut de l’ aureus coronarium (diners per a la corona) fins al de iugatio i capitatio, i que havia de respondre amb els seus propis béns de fortuna. Això portava adés a l’empobriment de l’administrador, adés a unes extorsions que l’enriquien. Salvià ho definia amb una sola frase: "tot curiales, tot tirani" ("tants curials, tants tirans"). La creació per Teodosi del defensor ciuitatis (defensor de la ciutat) respongué, entre altres motius, a un intent de controlar els receptors de tributs.

Moltes vegades es feia necessari arribar a les requises de matèries de producció, sobretot agrícola, les anomenades indictiones, que es van institucionalitzar. Aquestes foren relativament fàcils en els grans fundi, més que no pas en les petites propietats. El pagament d’impostos en espècies va fer que es procurés comprar a preu baix i que hi hagués una època d’escassetat o bé que s’amaguessin els productes del camp. La llei de taxes de Dioclecià (Edictum pretiis rerum uenalium) va empitjorar encara més les coses. És interessant, per exemple, constatar el fet que gràcies a aquesta llista de preus oficials se sap com era encara d’estimat, després de quatre segles de ser mencionat per primera vegada per Estrabó (III,4,11), el pernil de la Cerdanya. Una panoràmica semblant existia per a l’artesania urbana. Els col·legis d’artesans, imatge dels gremis medievals, eren tancats, i els oficis —i els seus tributs a l’Estat— passaven de pares a fills, sense que fos possible escapar-se’n. Alguns autors, com Zòsim, han pintat el cobrament dels impostos als artesans amb tinta negríssima.

Tot plegat portà al desequilibri de classes socials, a l’empobriment de l’artesanat urbà, a l’èxode al camp del grup aristocràtic del curial i, com a conseqüència, a l’enriquiment dels grans terratinents que tenien sota la seva protecció els antics petits propietaris, en un colonat que els mantenia cada vegada més lligats a la terra en una mena de societat feudal en la qual l’antic sistema d’explotació agrària mitjançant l’esclavatge fou substituït pel colonat premedieval. Quan Roma no pogué arribar a totes les províncies amb les seves legions, els propietaris rurals van haver de tenir grups armats o autèntics exèrcits privats (és el cas de Dídim i Verinià, potentiores que es van sentir petits emperadors, autòcrates i forts). Els visigots van haver de governar sobre aquesta societat, la qual van absorbir sense gaires modificacions.

La fi del món romà va estar presidida, a més de per un complicat aparell administratiu i burocràtic, per dos grups socials d’una gran transcendència posterior. D’una banda, els aristòcrates rurals esmentats i, de l’altra, l’episcopat, també ben aviat de nissaga de tradició aristocràtica senatorial. Des del segle IV l’èxode al camp de l’aristocràcia urbana va crear el grup transcendent en l’estructura del darrer Imperi com a factor predominant a Hispània, potser menys al litoral, on els fundi no tenien la potència dels de l’interior. Però la seva situació de privilegi va continuar malgrat les invasions germàniques del segle V i l’establiment consegüent dels visigots. El grup agrari romà fou molt resistent i present durant la monarquia goda, que va mantenir les grans propietats com a elements bàsics de la seva economia. Ben aviat, s’hi van ajuntar els latifundis monacals, com s’exemplifica en el monestir de Sant Martí d’Assan (Los Molinos, Sobrarb), i en el testament de Vicenç, monjo i diaca, l’any 551.

El món visigòtic se superposa a les estructures socials romanes

En els seus inicis, i fins a la consolidació del regne de Toledo, el poble visigot va oscil·lar entre la continuïtat de la tradició romana i l’organització social i política típica dels pobles germànics. Ambdues tendències es van manifestar en espais geogràficament diferenciats. Així, els partidaris de la continuïtat es localitzaren principalment a la Septimània i el litoral de la Tarraconense, mentre que la Bètica i la Lusitània es mostraren partidàries d’adoptar models germanitzants. El primer intent de crear un regne a la manera del de Teodoric el Gran a Ravenna va fracassar, com també va fracassar l’intent, ja des de temps d’Euric, d’establir la capital del regne visigot a Emèrita Augusta (Mèrida), capital de la Lusitània.

Toledo fou el centre escollit per a l’establiment d’aquesta capital. Apartada dels nuclis de poblament molt romanitzats i suficientment allunyada de Roma per a instal·lar-hi el centre d’un nou regne, però, al mateix temps, prop dels grups romans influents de la Bètica i la Lusitània, era l’emplaçament ideal per a la capital del nou regne. Fou Atanagild (554-67) qui va instal·lar la cort a Toledo, però no va ser fins al regnat de Leovigild (571-72) que aquest establiment va ser definitiu. Des de llavors Toledo fou el centre polític i religiós del país. El poblament romà de la Tarraconense i de les dues Narboneses —ara ja Septimània— fou espectador d’aquests canvis sense, però, poder participar en l’administració del regne fins a la unificació demogràfica sota Leovigild. La documentació arqueològica defineix una clara comunitat cultural i social del poblament romà amb un pes important de les comunitats cristianes. L’anomenada Peregrinatio gothica havia portat els visigots a la Narbonesa després del saqueig de Roma del 410. Alaric I va ser succeït pel seu cunyat Ataülf, que intentà instal·lar el seu poble a Narbona (Llenguadoc) amb el propòsit d’estendre’s territorialment per l’Aquitània fins a Bordeus (Gascunya). Aquest assentament no va complaure els romans, i Constanci l’obligà a passar els Pirineus i s’establí a Barcelona el 415. El 414 Ataülf s’havia casat amb Gal·la Placídia, filla i germana d’emperadors, presa ostatge a Roma.

La forta empremta romana de la cort visigòtica va fer escriure l’historiador Pau Orosi, entre els anys 416 i 418, que "la Gòtia fos el que havia estat la Romània i que Ataülf es convertís en el que fou Cèsar August". L’estada a Barcelona fou fugissera. En aquesta ciutat va néixer Teodosi, fill d’Ataülf i Gal·la Placídia, però el monarca fou assassinat per un cortesà de la fracció germànica de Sigeric, que va succeir Ataülf i que, igual que el seu predecessor, va morir assassinat. Vàlia, el nou monarca, després d’un intent de traslladar el seu poble a les províncies de l’Àfrica romana, signà un tractat d’amistat —un foedus— amb el general Constanci, que actuava en nom de l’emperador Honori, pel qual es permetia l’establiment del poble visigot a l’Aquitània. Aquest fet va significar el naixement del regne visigot de Tolosa.

El poble got mantenia, encara, la seva intenció de no allunyar-se de la Mediterrània i amb els seus reis Teodoric I i II, Euric i Amalaric II van substituir el poder polític de Roma als dos vessants dels Pirineus. Mantenir la sortida a la Mediterrània romana dels territoris que Orosi i altres historiadors anomenaven "la Gòtia", i el coneixement —i en certa manera la descoberta— de la resta de la Hispània romana durant les lluites, com a federats de Roma, contra els altres grups germànics, sobretot de la Bètica i de la Lusitània, foren els fets més transcendents del regne de Tolosa fins a la seva destrucció al començament del segle VI (507) amb la mort, a Vouillé, d’Alaric II. L’atractiu que ciutats com Mèrida tingueren per als visigots fou molt gran; no s’ha d’oblidar que Euric va ocupar aquesta ciutat i que els visigots no se’n van moure més, mentre que al llevant de la Tarraconense i a l’Aquitània continuaven les incerteses.

Per a la població romana, i en general per al que avui són els Països Catalans, aquesta primera etapa de la història dels visigots, fins a la fi del regne de Tolosa al principi del segle VI, va tenir escassa transcendència tant en l’aspecte sòcio-polític com des del punt de vista econòmic. És interessant veure com els textos històrics de l’època, tant els gots com els romans i els eclesiàstics, no deixen traslluir cap mena de relació entre tots dos grups demogràfics. Sembla que la població d’origen romà no s’interferí en cap acció de govern fins que Euric va decidir actuar deslligat de la dependència amb Roma, com un autèntic monarca. Entre els anys 470 i 475, Euric es llançà a la conquesta personal de la Hispània romana. No s’ha d’oblidar que l’any 476, després d’un llarg temps de disgregació política, el bàrbar Odoacre va posar fi a l’Imperi d’Occident. Sembla que Euric va ser fidel a l’Imperi fins al darrer moment, com ho foren també ciutats com la mateixa Tarragona, que va dedicar un darrer monument als emperadors Lleó i Antemi poc abans del 472. Per Isidor se sap que Euric, després d’envair Pamplona i Caesaraugusta, va vèncer la noblesa rural i va ocupar la Tarraconense, malgrat que va fer dirigir els exèrcits d’ocupació de la costa i de la mateixa Tàrraco pel dux Hispaniarum Vicenç, segurament romà. La resistència de l’estament aristocràtic romà rural va promoure una revolta en temps del seu successor Alaric II. L’any 496 van ser derrotats i el seu cap Burdunellus executat brutalment a Tolosa, segons diu la Chronica Caesaraugustana. També fou necessari vèncer la resistència urbana de Tortosa l’any 506 i el seu cabdill Pere. Camp i ciutat intentaven mantenir el status social i econòmic que havien tingut en època de l’Imperi, basat principalment en una agricultura i una activitat comercial ben actives.

Amb la desaparició del regne de Tolosa, el centre de gravetat del regne visigot es va concentrar, de nou, a la Mediterrània. Entre els anys 507 i 549 la cort va residir a les ciutats de Narbona i Barcelona. Aquesta fou una etapa d’estreta vinculació a l’ostrogot Teodoric de Ravenna, regent i avi del monarca visigot Amalaric, que administrà el regne com el seu autèntic monarca. El fet de retenir el tresor reial visigòtic —que més tard tornà al seu net— li va donar una certa legitimitat. Teodoric hagué de lluitar contra Gesaleic, fill bastard d’Alaric II, que s’havia apoderat del regne; el derrotà a Barcelona, i restituí així el poder al seu net. Igualment va reincorporar a l’òrbita de Ravenna les velles províncies del migdia de la Gàllia i va restablir la prefectura amb la capital a Arle. El successor d’Amalaric, Teudis, monarca d’origen ostrogot, va morir assassinat a Barcelona l’any 548.

L’etapa de tutela ostrogoda va presidir una gran activitat eclesiàstica conciliar anterior als concilis de Toledo. Aquestes reunions, realitzades sota el patrocini de Cesari d’Arle, amb un tarannà clarament pro-romà, van enfortir la personalitat de la població hispanoromana. Mentrestant, la població germànica —visigoda— s’anà establint als camps de la Meseta castellana, buscant un nou assentament després del fracàs d’Aquitània. Teudiscle, successor de Teudis, va morir a Sevilla. La cort visigoda oscil·là entre aquesta ciutat i Mèrida fins a concretar-se, en el primer moment de maduresa del regne, a Toledo. L’aristocràcia romana visigoda de Mèrida va animar Àkhila per succeir Teudiscle. Aquest va haver de fer front als grups de tradició romana de la Bètica, sobretot a Sevilla, on el seu oponent, Atanagild, havia cridat els imperials —els bizantins—.

Cal esmentar el darrer intent, sota Liuva, fill d’Atanagild, proclamat monarca a Narbona, de crear un regne mediterrani. Liuva associà al govern d’Hispània el seu germà Leovigild i el feu dux Hispaniarum, mentre que ell s’ocupà de la Gàl·lia. El nomenament de Liuva no va satisfer l’aristocràcia goda, però ell es conformà a governar a la Gàl·lia i deixà la resta —i els problemes de la Bètica i la Lusitània, com també amb els bizantins— al seu germà. La mort prematura de Liuva va centralitzar tot el poder en Leovigild i, per tant, a Toledo. S’havia acabat, definitivament, el corrent, iniciat per Ataülf, que volia un regne more romano (a la manera romana), encara que, de tota manera, la influència romana es consolidà, sobretot per part de l’església hispanoromana de les grans ciutats de la Bètica —Sevilla— i de la Lusitània —Mèrida—.

En el camp de la política, la unitat del país era una de les principals prioritats del regne de Toledo. Leovigild va incorporar el regne dels sueus i va refer els territoris bizantins. De la mateixa manera, va intentar esborrar les diferències demogràfiques amb l’autorització de matrimonis mixtos romano-visigots. Però, malgrat el seu èxit en la unió territorial del país, va fracassar en la unió religiosa davant el pes del poblament romà —catòlic— enfront de la unitat confessional sota l’arrianisme germànic. La conversió al catolicisme de Recared en el III concili de Toledo (589) ha estat absolutament magnificada per la historiografia hispànica. Però, com a Leovigild, a Recared se li van resistir les comunitats hispanoromanes perifèriques.

Es desconeix si Leovigild va haver de forçar la submissió de la Tarraconense i de la Septimània a la mort de Liuva amb una operació semblant a les campanyes contra Ermenegild en l’ocupació de Còrdova o Híspalis. Unes encunyacions monetàries amb la moneda de Roses amb la llegenda Cum Deo intravit Roda podrien suggerir-ho, però aquestes encunyacions també podrien ser conseqüència de les campanyes del 585 contra els vascons que havien arribat a la ciutat. És probable que l’empresonament i la mort d’Ermenegild a Tarragona el mateix any puguin significar una certa calma social a la regió. De tota manera, la zona estava en l’àrea que els francs merovingis envejaven per a la seva expansió territorial, i van intentar per darrera vegada l’annexió de la regió en el fallit atac de Carcassona l’any 589, en temps de Recared. Els problemes dinàstics del regne visigot, com la revolta de Sisenand contra Suíntila (631), van afavorir la intervenció del rei merovíngi Dagovert de Nèustria. La revolta de Froia en oposició a l’associació al tron de Recesvint per part del seu pare Khindasvint, en contra dels costums gots, potser també va arribar a Tarragona. El bisbe de Saragossa i el dux de Tarragona, Cels, en foren protagonistes, i el tresor de moneda visigoda amagat a la Grassa (Baix Camp), prop de Tarragona, en podria ésser un testimoni mut.

El gran moviment secessionista, amb un clar propòsit de crear un nou regne mediterrani, el va protagonitzar Pau de Septimània l’any 673. Pau va reunir tots els ingredients polítics per crear una imatge reial, excepte l’encunyació de moneda, fins a l’extrem d’intentar reunir un tresor reial, símbol i garantia del poder de la corona, amb peces espoliades fins i tot dels temples (es parla per exemple d’una corona —a la manera de les de Guarrazar— que Recared havia ofert a Sant Feliu de Girona). Van intervenir al seu costat tant les dignitats eclesiàstiques —com el bisbe Jacint, que defensà Llívia— com les autoritats civils, entre les quals es trobaven el duc de Tarragona, Ranosind, i el garding Hildiguis. Es pot pensar que la revolta tingué un fort suport de la població hispanoromana. Els textos que ho expliquen —sobretot la Historia rebelionis Pauli adversus Wambae, de Sant Julià de Toledo, un autèntic panegíric del monarca— i un altre text que s’edità conjuntament, el Iudicium in tyrannorum perfidia promulgatum, potser un xic posterior, donen molts detalls de la reacció militar de Vamba i dels llocs de fortificació pirenaica, les famoses clausurae. En aquest assumpte hi ha un fet que no s’ha destacat prou: el paper predominant, a les diferents ciutats de la Septimània que Vamba va anar conquerint, dels bisbes i prelats com a caps de la resistència. Així es coneix el bisbe Jacint, que defensà Llívia, el fals bisbe Ramir, que defensava Narbona amb el primiclerg Gultricià, el bisbe Wilesind, a Agde o bé Magalona, defensada pel bisbe Gumilde. A aquests els segueixen una llarga sèrie de personatges del clergat, molt sovint dignitats d’origen germànic. Els textos són, doncs, una clara mostra del paper de l’estament eclesiàstic en l’evolució del regne visigot.

A partir del 711 la ruptura del llevant de la Tarraconense i de la Septimània amb el regne de Toledo fou un fet. No hi ha cap mena de dubte de l’existència d’un regne visigòtic sota el monarca Àkhila. Els textos que expliquen els darrers moments del regne de Toledo fan esment dels fills de Vítiza i, sobretot, del més jove, Àkhila, que va fer-se independent al llevant del regne abans d’abdicar i cedir davant Toledo, després d’un pacte a Damasc. Amb tot, la identificació de l’Àkhila de les monedes trobades a Girona i al Bovalar amb el fill tercer de Vítiza de les fonts musulmanes és discutida. En les llistes reials del manuscrit Laterculus regnum visigothorum —text procedent d’un escriptori també de la regió, probablement de Girona—, la llista dels monarques passa d’Ègica a Ègica-Vítiza, Vítiza, Àkhila i Ardó ("Achil reg.ann III, Ardo reg.ann VII"). Aquest regne, instituït enfront dels àrabs al llevant de la Península, pogué perdurar, si se segueix la cronologia del Laterculus, almenys fins el 720. No hi ha cap certesa del moment de la presència musulmana a la Tarraconense. Les fonts parlen de l’ocupació de Saragossa l’any 713. Narbona es mantingué fins el 720, i sembla que el regne de Septimània no va durar més enllà del 725.

És probable que l’aristocràcia de tradició hispanoromana no tingués un paper important en un problema dinàstic visigot, però sí que es fa esment de la seva intervenció en la successió d’Ardó, que va regnar del 713 al 720.

L’existència d’un sentiment romà i la consciència de ser un territori de frontera amb voluntat de mantenir-se fora de les directrius centralitzadores toledanes, nascudes d’una llarga romanitat baix-imperial, es mantingueren a la Tarraconense fins a la presència musulmana, fet que va marcar definitivament la personalitat medieval.