La presa d'Ilerda pels bagaudes i els sueus

Els textos d'Hidaci (Hydat. olymp. CCCVII, 142) i de sant Isidor de Sevilla (Isid. Historia Gothorum Vandalorum Sueborum, 87) referents a la presa d'Ilerda pels bagaudes de Basili i pels sueus de Requiari, el 449, difereixen molt poc entre ells. De fet, en la seva brevetat, ambdós textos constitueixen un exemple il·lustratiu de la difícil situació d'una zona concreta on la inseguretat, la violència, l'absència d'autoritat o les efímeres aliances feren que representés a la perfecció, a manera de reflex local, allò que passava a tot l'Imperi Romà d'Occident a mitjan segle V. Hidaci, bisbe d'Aquae Caldae (Chaves, Portugal), fou contemporani dels fets que narra, mentre que Isidor de Sevilla fou gairebé dos-cents anys posterior. Atesa la similitud d'ambdós escrits, sens dubte el bisbe sevillà tingué com a font d'informació el text d'Hidaci. Relaten una sèrie d'esdeveniments que tenen com a protagonistes els bagaudes—esclaus, colons agrícoles i camperols pobres i lliures revoltats contra els grans propietaris i el poder romà, el capitost dels quals fou el general romà Basili, personatge de qui no es té cap més notícia que aquesta— i els sueus, un dels pobles bàrbars que s'havien introduït en la Península Ibèrica, sobre els quals Requiari —casat amb la filla del visigot Teodoric I— exercia el comandament. Tots dos units actuaren a la vall mitjana de l'Ebre, concretament a Navarra, Aragó i les terres occidentals del Principat —no consta que ho fessin més a l'est—, on atacaren diverses ciutats, en devastaren els territoris i cometeren delictes com ara l'assassinat de Lleó, bisbe de Turiasso —Tarassona, Aragó—. Presentats davant Ilerda —Lleida—, van prendre violentament la ciutat i hi van fer un gran nombre de captius. Segons Hidaci, "Requiari, marxant en el mes de juliol cap on era el seu sogre Teodor, devasta la regió de Saragossa juntament amb Basili a la seva tornada. Envaïa per engany la ciutat de Lleida, es feren no pocs presoners".

Encara que s'admeti que la destrucció no fos total —ja que, com a mínim, un segle després, el 546, la ciutat estava refeta, tal com es desprèn del fet que s'hi celebrés un concili—, l'esdeveniment fou important perquè es veu la unió de forces d'un poble bàrbar i d'un conjunt de desheretats, anomenats bagaudes, en empreses comunes de pillatge i saqueig. Els sueus s'havien establert cap a l'any 411 a l'actual Galícia i al nord de Portugal, on crearen un regne que perdurà fins al final del segle VI. Des d'allí realitzaren força expedicions, com ara la que reflecteixen els textos d'Hidaci i Isidor. Constituïen un element estrany a l'orient de la Tarraconense, ja que els bàrbars que hi eren assentats —i en realitat a quasi tota la Península, però no a les illes Balears— van ser els visigots, que ja al començament de segle, amb Ataülf, havien creat un efímer regne amb capital a Barcelona i que, posteriorment, crearen el regne unificat de Toledo.

Dels bagaudes es tenen menys notícies, però suficients per a saber que proliferaren a les Gàl·lies i a Hispània durant gairebé tres-cents anys. Se'ls mencionava ja en temps de Dioclecià, però fou especialment al segle V quan les revoltes que provocaren adquiriren una major intensitat, d'entre les quals cal destacar la que capitanejà Matern a les Gàl·lies i Hispània en temps de Còmmode, les de les Gàl·lies del 407, 435 i 422, la de la vall de l'Ebre del 441 i la que afectà Ilerda el 449. Encara que es discuteix qui eren exactament els revoltats, sembla segur que, amb matisacions, es tractava d'un autèntic moviment social —probablement mancat d'ideologia revolucionària—, constituït per esclaus, jornalers lliures, petits propietaris arruïnats i, fins i tot, professionals liberals, a qui les fonts de l'època, que reflecteixen el parer de les altes esferes de la societat llatina, tractaven de lladres, agrestos i rústics, entre d'altres qualificacions. Tenien en comú la pobresa i la misèria; per això, s'enfrontaven als grans terratinents que abusaven de les seves prerrogatives i als representants de l'Estat (aquests darrers cada vegada amb més dificultats per a fer valer la seva autoritat), que els exigien forts impostos. En definitiva, venien a significar la protesta davant l'extrema pobresa i la desesperació que patia la major part de la població, subjecta a les arbitrarietats dels poderosos. Així, doncs, eren indígenes que numèricament formaven veritables exèrcits, i no pas invasors estranys. La seva situació desesperada feia que no veiessin en els bàrbars els seus enemics i, com en aquest cas, s'hi unissin en tant que representaven una ocasió propícia per a, tot recolzant-se en la seva capacitat guerrera, concretar amb fets aquesta desesperació. És il·lustratiu que en un text de Salvià, contemporani d'aquests esdeveniments, titulat De gubernatione dei, s'especifiqui que a Hispània la gent es barbaritzava i no volia ja ser romana. És probable que els bagaudes tinguessin alguna cosa a veure amb els priscil·lianistes —seguidors del moviment doctrinal i ascètic iniciat per Priscil·lià—, de gran força a la regió ponentina, almenys al començament del segle V. En qualsevol cas, la zona d'actuació de tots dos grups va coincidir en gran part.