Transició

L’imperi carolingi al començament del segle IX.

Antiguitat, antiguitat tardana i alta edat mitjana: tres denominacions que indiquen una cronologia. Interpretades des de l’angle de l’evolució social, aquestes seqüències podrien traduir-se com l’època de plenitud del sistema antic fins al segle III la primera; la de crisi i recomposició d’aquest sistema (segles III-VII) la segona; i la de transició al sistema feudal (segles VIII-X) la tercera. El primer problema és definir la noció de sistema, que vol suggerir la idea d’una totalitat social (de la producció material a la cultura) com a complex orgànic d’elements internament relacionats, que funcionen i evolucionen segons unes lleis pròpies (estudiar-les és la feina principal de l’investigador), també interrelacionades, que globalment i simplificadament anomenem lògica del sistema. S’empra el concepte de sistema en substitució del clàssic de formació social, que molt sovint es confon amb el de societat (l’estratificació de classes) i que s’empra amb referència a àmbits geogràfics precisos. La noció de sistema és, doncs, per definició, generalista, no admet límits, perquè té vocació d’universalitat, com el concepte d’economia-món que emprava Fernand Braudel. No substitueix el concepte de mode de producció, sinó que com a eina d’anàlisi aspira a desbordar-lo englobant-lo, i això per dues raons: l’una, perquè l’ús que tradicionalment s’ha fet del concepte mode de producció, en sentit ampli (de sistema), ha consistit a privilegiar l’estudi de l’esfera de la producció en detriment de la resta de la totalitat social (economisme, llei de la correspondència necessària, lluita de classes subordinada) limitant les possibilitats de progrés de l’anàlisi històrica, i l’altra, sobretot perquè la recerca empírica demostra que a l’interior d’una totalitat social quasi sempre han coexistit diferents formes d’organització social de la producció (diferents modes o modalitats de producció), per bé que en moments d’estabilitat (no de transició) un mode repesenti el paper de principal i la resta li siguin subordinats. Així, doncs, per la fluïdesa de l’anàlisi, s’empren de manera diferenciada els conceptes de sistema social i mode de producció, denominació aquesta que sovint serà traduïda per modalitat de producció i explotació o simplement d’explotació, a fi d’expressar millor el propòsit de no privilegiar en excés l’anàlisi de les condicions materials (les forces productives) sobre les polítiques (les relacions de producció) en la reflexió de la dinàmica històrica.

Definides les eines conceptuals bàsiques, cal passar a la concreció: quins eren els trets essencials del sistema antic vigent en l’època en què arrenca aquest treball? Quan, des d’una perspectiva materialista, s’analitza el món antic immediatament es pensa en esclavisme, però la qüestió és més complexa i cal preguntar-se si la modalitat esclavista era l’única modalitat de producció i distribució de l’excedent i, si n’hi havia d’altres, si l’esclavisme era o no la modalitat predominant. Entre els historiadors que se situen en aquestes coordenades no hi ha resposta unànime. Els més ortodoxos sostenen que el món antic fou bàsicament esclavista, almenys fins a la crisi del segle III, que és quan hauria començat la transició al feudalisme, un procés que la majoria dóna per acabat cap als segles V i VI quan les invasions dels pobles germànics van destruir herències de la romanitat i van imposar una nova síntesi. Aquesta és, per exemple, l’opinió d’Abilio Barbero i Marcelo Vigil.

Altres historiadors, com el britànic Chris Wickham, que parteix d’aportacions d’historiadors de l’antiguitat, com Andrea Carandini, Jerzy Kolendo i Domenico Vera, defensen, per a l’Occident, una restricció de l’esclavisme als segles I abans i I i II després de la nostra era i consideren, per tant, que aquesta modalitat de producció no és la més característica del món antic, que caldria definir sobretot per l’omnipresència de l’Estat com a principal exactor de renda mitjançant l’impost. Segons aquesta opinió, la base del sistema antic, la modalitat hegemònica, seria la tributària.

Catalunya mil anys enrera (segles X-XI), P. Bonnassie, Edicions 62, Barcelona, 1979-81.

G.S.

Tanmateix, enfront d’aquests historiadors, que consideren el règim esclavista de tipus antic dit també d’explotació directa (la gran propietat esclavista basada en la villa) liquidat definitivament com a modalitat de producció i explotació important a partir del segle II, hi ha hagut i hi ha molts historiadors que defensen la tesi d’una recomposició, fins i tot a l’alça, de l’esclavisme en època germànica. Avui és quasi un tòpic referir-se en aquest aspecte a un treball pòstum de Marc Bloch sobre com i per què va acabar l’esclavitud antiga, a la tesi de Georges Duby sobre el Mâconnais (França) i a un cèlebre article de Pierre Bonnassie sobre supervivència i extinció del règim esclavista a l’alta edat mitjana. Els refractaris a la continuïtat argumenten que, en l’anàlisi, aquests historiadors no distingeixen entre esclaus d’explotació directa i esclaus “casats” (virtuals tinents servils) i que, per tant, confonen esclavitud —que per a ells és més aviat una condició jurídica— amb modalitat esclavista, que és sobretot una relació de producció. Argumenten també que Bonnassie destaca el tracte inhumà a què és sotmès l’esclau, segons les lleis, i no la forma concreta d’explotació de la mà d’obra esclava. Sense deixar d’expressar perplexitat pel fet que es consideri separadament el contracte de treball (la condició jurídica) de les relacions de producció, el cas és que els qui així s’expressen semblen ignorarho quasi tot de la bibliografia a l’abast, no únicament una sèrie de treballs francesos com els de Gabriel Fournier sobre l’Alvèrnia, Michel Rouche sobre Aquitània i Marie-Joseph Tits-Dieuaide sobre el domini en època merovíngia. Tampoc no semblen conèixer les recerques dels investigadors belgues i alemanys sobre els orígens del domini bipartit (les d’A. Verhulst, L. Kuchenbuch, W. Rösener, C.D. Droste, H.-W. Goetz, U. Weidinger, M. Weidemann, K. Elmshaüser, etc.) que han mostrat com aquesta forma híbrida d’explotació del treball es va crear als segles VIII i IX a les regions del nord, a banda i banda del Rin, sobre una estructura social profundament esclavista (d’explotació directa!) i que, després, el treball de l’esclau no “casat”, que vivia al mateix centre d’explotació dominical, va continuar sent un recurs molt important per a l’explotació de les reserves en grans dominis, perquè hi aportava la necessària flexibilitat que el treball forçat dels tinents no proporcionava. Aquest és un aspecte que la recerca de Pierre Toubert sobre el Laci i la Sabina també demostra. En tot cas, el tema és controvertit i resta obert, susceptible de fer obrir un nou debat sobre la transició de l’antiguitat al feudalisme.

Després del breu balanç bibliogràfic, és clar que la resposta a la pregunta inicial sobre els trets essencials del sistema antic només pot rebre una resposta personal, provisional, formulada aquí en quatre punts.

Primer: en el si d’aquell sistema coexistien diferents formes de producció. Hi havia relacions de producció esclavistes allí on hi havia homes i dones que no tenien cap dret reconegut sobre la seva persona i descendència, ni sobre els instruments i els mitjans de producció. Eren els servi. La seva força de treball i el producte que se n’obtenia no els pertanyien, sinó que pertanyien a un dominus que prenia d’ells el que volia, sense límits preestablerts. Definit d’aquesta manera, l’esclavisme no observa relació de necessitat amb el gran domini d’explotació directa perquè tant hi havia esclavisme en grans dominis on els esclaus vivien amuntegats en cabanes a semblança del bestiar i treballaven conjuntament la terra de l’amo, com en grans dominis on els esclaus a efectes de residència i treball estaven dividits en grups més reduïts, residien en cases o cabanes disperses i treballaven parcel·les de terra que els havien estat assignades. Igualment també hi havia esclavisme en petits dominis, i fins i tot en explotacions pageses de tipus mitjà, on la família esclava, que viu en dependències annexes a la casa de l’amo, fou l’antecedent del bracer medieval, pel que es refereix a l’aportació de mà d’obra no especialitzada. Sens dubte aquestes variants dintre del model van coexistir sempre i l’esclavisme va ser important a l’antiguitat clàssica i, després d’una primera crisi, ho va tornar a ser durant l’alta edat mitjana, però mai no serà possible, per a cap moment d’aquest dilatat període, mesurar en xifres l’aportació de la producció esclava a la producció global.

Segon: en el si del sistema antic hi havia també relacions de producció feudals i, per tant, com a règim d’explotació del treball o mode de producció (però no com a sistema social) hi havia feudalisme. Com podria definir-se? Es parla de modalitat feudal de producció quan hi ha un règim de tinença de terres, és a dir, de pagesos que tenen drets reconeguts (però no plens) sobre les seves persones i la seva descendència, i sobre els instruments i els mitjans de producció, i que per això són anomenats tinents. La força de treball i el producte que se n’obté els pertany només parcialment perquè, invocant o simplement exercint un dret sobre la terra o sobre les persones o sobre ambdós, el dominus els pren una part preestablerta de la seva producció, part que s’anomena renda. Pel que respecta a l’antiguitat, aquest règim d’explotació del treball està ben il·lustrat pel colonat. Naturalment, des del punt de vista de la teoria econòmica, la diferència entre esclau i tinent és clara: la frontera és poder o no poder prendre decisions econòmiques. L’esclau (tret que l’amo li ho permeti) no pot fer-ho. El tinent, amb un marge més gran o més petit, pot fer-ho. De fet, i salvant les distàncies, el tinent es configura com un petit empresari que, mediatitzat per un poder superior i extern al procés productiu (la coerció senyorial), fa els seus càlculs sobre l’actiu i el passiu de l’explotació: recull la collita i en separa, d’una banda, la part necessària per a la inversió (llavor, renovació de l’instrumental, manteniment del bestiar) i la part corresponent a l’autoconsum familiar, tot plegat per a reproduir les condicions d’explotació, i, de l’altra, la part estipulada per al senyor (excedent o sostracció). És clar, entre esclau i tinent hi podia haver situacions intermèdies, com n’hi havia a les explotacions cotoneres de l’Amèrica contemporània, però només quan aquestes situacions van ser socialment significatives (en plena alta edat mitjana) podem pensar que el sistema social havia entrat en transició.

Tercer: una part impossible de quantificar, però sens dubte molt important, dels treballadors del camp en aquesta època no eren ni esclaus ni tinents, és a dir, que no estaven sotmesos a un dominus ni vivien en el marc d’una villa domini. D’alguna manera devien ser derivació del que Marx i Engels anomenaven la comunitat primitiva, és a dir, uns col·lectius propers a la tribu en els quals la cohesió de grup, basada en llaços de sang i formes de vida i organització conjunta del treball, era forta. Quan aquests grups humans afloren a l’escrit, sempre en fase molt tardanade la seva evolució, encara sembla a vegades que la possessió de la terra i del bestiar estigués sotmesa a certs drets col·lectius (per exemple, en cas d’alienació, fer-ho a l’interior del grup) i que la producció agrícola i ramadera es fes o bé en comú o bé amb forta subjecció a certs usos comunals, aspecte aquest que ha estat ben estudiat per Marc Bloch a França. Aquestes solidaritats de sang o de veïnatge (que poden comportar formes comunals de possessió d’instruments i mitjans de producció) van poder sobreviure a la fi del món antic i entrar a l’edat mitjana, sobretot en zones muntanyenques més o menys marginals. Residus d’aquestes comunitats, primitives en l’alta edat mitjana, els ha trobat Chris Wickham als Apenins italians, Abilio Barbero i Marcelo Vigil a les muntanyes bascocantàbriques i els Pirineus (opinió que, tot i els febles indicis documentals, ens sembla acceptable per al Pirineu català, a condició de no magnificar-ne la significació ni allargar-ne la pervivència en excés) i José María Mínguez i Reyna Pastor a les terres més velles de Lleó i Castella. La historiografia castellana, ben representada en aquest cas per José Ángel García de Cortázar, denomina comunitat d’aldea a la forma tardana i més evolucionada d’aquesta organització social, quan ja s’està incorporant (o està a punt d’incorporar-se) a la senyoria feudal, esdevenint una simple aldea que perd l’igualitarisme i bona part del comunalisme originaris. Segurament és llavors, més o menys situats en els extrems de l’evolució, quan es pot fer distinció entre la comunitat primitiva, que devia sobreviure a l’interior del sistema antic, i l’aldea o comunitat rural del sistema feudal. Ens referim, és clar, a la distinció en l’organització social del treball, que podia consistir en el fet que, en la comunitat primitiva (equiparable a la tribu), les necessitats o voluntats individuals se subordinaven a les col·lectives, mentre que, en l’aldea, les servituds col·lectives estaven al servei de les necessitats particulars de les famílies integrants. Això pressuposa una evolució per segmentació de formes de parentiu àmplies cap a formes restringides, l’últim esglaó de la qual són les famílies simples o nuclears, que afloren en la documentació de tot el període al camp. Naturalment, a les propietats col·lectives i a la producció comunal de les comunitats primitives, els van succeir les explotacions familiars i la petita producció pagesa, que va anar emergint durant la transició i tard o d’hora va ser integrada en el règim de la tinença de la modalitat feudal de producció. És clar que, per herència ancestral i necessitat de la pròpia explotació individual, sempre hi va haver espais i béns d’ús comunal (i servituds col·lectives) sobre els quals el poder (de l’Estat o de la senyoria), quan s’estenia sobre la comunitat, va adquirir el control. Des d’Alfons Dopsch fins avui, és a dir, quasi durant cent anys, molts historiadors de l’antiguitat i l’alta edat mitjana han insistit en l’existència de la petita propietat pagesa a l’Europa occidental, per bé que la majoria admet la pràctica impossibilitat de precisar-ne l’abast. És lògic perquè l’escrit, que en dóna testimoni, és generalment un monopoli dels poderosos, però no calen gaires proves per a admetre-ho: cal només reflexionar sobre l’evolució social i entendre que l’existència mateixa de les fiscalitats antigues ho pressuposa.

Quart: en el sistema antic, l’ordenació social i política del conjunt, l’element que garanteix la continuïtat a través de les crisis i el gran agent exactor és l’Estat, ja sigui com a entitat de grans dimensions amb vocació de cobrir tot l’espai del món llavors conegut (per exemple, l’imperi Romà), ja siguin les simples diòcesis d’aquest imperi convertides en regnes germànics, que Chris Wickham anomenava significativament estats successors. L’Estat antic (les aportacions culturals del qual no es discuteixen pas) funcionava socialment com una mena de sindicat d’extorsió, els membres del qual eren funcionaris de l’administració i de l’exèrcit, que primer van conquerir el món, i després es van organitzar per aculturar-lo i explotar-lo. La classe hegemònica del sistema no provenia, doncs, directament de l’esfera econòmica sinó de la política, per això els seus membres estaven internament estratificats en una jerarquia d’honors o dignitats que corresponia als càrrecs que cadascú exercia en la burocràcia civil i religiosa i en l’exèrcit. L’Estat era una mena de pop els tentacles del qual, les ciutats, eren cèl·lules bàsiques, perquè en elles residia la classe dirigent i n’emanava la ideologia dominant, les normes legals, les fórmules polítiques, les directrius econòmiques, la realització de grans obres públiques, etc. En l’inici, les ciutats funcionaven com a centres de percepció fiscal dels seus districtes i la fiscalitat resultava un sistema complex que funcionava com a màquina devoradora de recursos, regida per funcionaris voraços que prenien de la producció global, en època clàssica, una part indubtablement important. Els ingressos del fisc procedien dels impostos i de l’explotació dels béns fiscals. Els impostos, que colpien la totalitat del cos social d’homes lliures, excepte els possessors immunes, es poden dividir en directes i indirectes, és a dir, entre els que gravaven directament les famílies i els seus béns de producció, i els que es detreien de la producció global en l’acte de la circulació i el comerç dels productes. Per explotació de béns fiscals entenem els ingressos procedents de l’aprofitament de béns de l’Estat o de control estatal: mines, salines, aigües, boscos, pastures i dominis fiscals treballats per esclaus i tinents del fisc. Naturalment, un sistema d’aquesta naturalesa només podia funcionar amb un cos de lleis que afectés, emparés i fixés els homes, cadascú en el seu lloc social, i amb una administració professional de la justícia. Tot havia de funcionar sobre la base d’una ideologia de la cosa pública que creés uncert consens i justifiqués el fabulós drenatge de recursos que simplificadament s’anomenen fisc o impost. L’Estat, presidit per una autoritat central forta, prenia dels seus ciutadans (els homes lliures) aquests impostos i a canvi els oferia ordre públic, justícia i seguretat, garanties de manteniment del segregacionisme (no contagi dels lliures amb els esclaus) i finançament de serveis públics, com podien ser l’ensenyament i el culte. Hi havia, doncs, una classe hegemònica, però també una base social del règim, i això encara que l’impost drenava de manera discriminatòria la població (i precisament per aquest fet): els poderosos, funcionaris de l’Estat i terratinents esclavistes, sovint estaven descarregats d’impostos o els feien pagar als treballadors dels seus dominis. L’Estat recollia, doncs, de manera desigual, i redistribuïa també de manera desigual i jeràrquica, per això l’estructura social, amb la piràmide d’honors o dignitats, estava ben reglamentada. És clar que una lleu distorsió del sistema (més desigualtat en la recaptació i la distribució) podia tenir fàcilment efectes perversos: alienació de la base social i despotisme, que és el que devia passar durant el Baix Imperi. En tot cas, més que un simple recurs tècnic (com diria Pierre Dockés), el sistema fiscal sembla que constituïa un mode de producció o modalitat explotativa del treball que podem anomenar tributària.

La taula del costat presenta el percentatge d’esclaus a les actes reials entre el 814 i el 1108.

Les mencions de servi i mancipia (noms amb què es designaven els esclaus d’ambdós sexes) van minvant progressivament fins a desaparèixer del tot en els diplomes de la cancelleria dels reis carolingis i dels primers Capet. Encara que es pugui tenir dubtes sobre la condició econòmica de servi i mancipia (eren esclaus d’explotació directa o esclaus casats?), els percentatges són prou reveladors d’una realitat o del record d’una antiga realitat que s’extingeix.