Alous i dominis

Durant els segles VIII, IX i X la societat catalana s’articulava en dos estrats bàsics: la massa dels camperols (minores, mediocres), d’una banda, i les elits laiques i eclesiàstiques (potentes, primates, proceres...), de l’altra. Les relacions entre aquests dos estrats van estar sempre presidides per la tensió de preservar els principis de propietat i llibertat dels primers, i satisfer les aspiracions de poder i riquesa dels segons. Una de les funcions més rellevants assignades al poder públic va ser convertir aquesta tensió en un equilibri.

L’alou pagès

El terme alou (alodium) pagès designava aquells béns que l’agricultor tenia en plena propietat, més concretament, el conjunt de terres i cases del qual podia disposar lliurement. En aquest sentit, el significat d’aquest mot d’origen germànic equivalia al que tenia el terme proprietas tal com el definia el dret romà. L’alou es diferenciava de la tinença en la mesura que designava les terres i les cases lliures d’imposicions, i a diferència de l’alou senyorial, es tractava, en la majoria dels casos, d’una petita propietat treballada pels membres d’una família camperola. Un dels mèrits de la recerca duta a terme els darrers anys és haver posat en relleu que aquesta petita propietat estava molt més difosa del que s’havia pensat tradicionalment, sobretot a les regions meridionals de l’Europa cristiana: precisament allí on la noció romana de propietat s’havia conservat amb més força.

Amb tot, aquesta difusió no deixava de ser desigual. Això es manifestava a les terres catalanes en l’existència de dues àrees bastant ben diferenciades quant a la presència d’aquella petita propietat camperola. Hi havia, per una part, la zona pirinenca, és a dir, la cadena de muntanyes i valls que s’estenia des de la Ribagorça fins al Conflent. Aquesta es caracteritzava per la coexistència de dominis senyorials i alous pagesos. A l’Alt Urgell, el Pallars i la Cerdanya, per exemple, es constata l’existència de grans dominis pertanyents tant a l’aristocràcia laica —comtes, vescomtes—, com a establiments eclesiàstics —monestirs de Sant Serni de Tavèrnoles (Alt Urgell) de Gerri (Pallars Sobirà), la catedral de la Seu—. Al costat d’aquests dominis, però, trobem un gran nombre d’alous pagesos. Aquesta coexistència s’observa menys a la zona de muntanya pròpiament dita, on els dominis s’estenien sobre la major part de la superfície, que a les valls fluvials d’aquella zona. Així, l’exemple de l’Alt Urgell mostra com a les valls del Segre i dels seus afluents les parcel·les que eren alou de camperols eren molt freqüents, barrejades amb alous pertanyents a l’aristocràcia laica i eclesiàstica. Un fet semblant es podia observar també a la vall de la Tet, al Conflent.

Per altra part, hi havia l’àrea prepirinenca, i, sobretot, les terres de planura o semiplanura del sud i del sud-est. Aquí l’equilibri entre la gran propietat senyorial i la petita propietat pagesa es decantava clarament cap a un predomini d’aquesta última. Tant a les planes del Vallès i del Penedès com a les planes del Bages o de Vic es pot constatar aquest predomini molt clar de l’alou pagès. S’ha calculat que als territoris d’aquella àrea les parcel·les de propietat pagesa arribaven a representar aproximadament el 80-90% del conjunt del sòl cultivat. Aquestes, almenys, són les xifres que s’han pogut obtenir per a territoris molt concrets, com Montpeità, a la plana del Bages, o Reixac, al Vallès. Aquest predomini potser no era tan evident a les planures del Gironès, l’Empordà o el Rosselló. Però això té la seva explicació: aquestes terres registraven el major nombre d’establiments eclesiàstics de tota la regió catalana. La diòcesi de Girona, per exemple, tenia al final del segle X més d’una dotzena de monestirs. A la mateixa època el nombre d’establiments monàstics a la diòcesi de Barcelona, en canvi, no arribava a la meitat. Això no pot sinó reflectir-se (sobretot en les fonts) en una major presència dels dominis als pagi de Girona, Empúries, Peralada i Besalú. Tot i això, no sembla que es pugui parlar d’una reinversió dels equilibris. Tant aquí com als altres territoris del sud es pot afirmar un predomini quantitatiu clar de l’alou pagès.

Com a realitat omnipresent, la petita propietat camperola es presentava als segles IX i X com un conjunt de terres vinculades a un hàbitat (casas, mansiones) i dedicades al conreu dels cereals, la vinya, l’hort... Aquest conjunt equivalia a una petita explotació destinada a mantenir una família de tipus nuclear, composta normalment pel pare (cap de família i responsable del patrimoni familiar), la mare i els fills. El nombre de parcel·les de què disposava una família era variable i fluctuant. Emplaçades de manera dispersa sobre el territori cultivat, les parcel·les i casas formaven “un conjunt circumstancial, la composició del qual podia ser modificada en qualsevol ocasió” (Pierre Bonnassie). Però això no vol dir que no hi hagi hagut una certa lògica en la flexibilitat que caracteritzava la petita explotació camperola.

Aquesta lògica es manifestava, per exemple, en la seva capacitat d’adaptació a les necessitats de la família i a la disponibilitat de força de treball. Una forma important de realitzar aquesta adaptació devia ser el mercat de terres. El gran nombre d’actes de compravenda (comparationes) de terres dels segles X i XI que es conserven en els arxius catalans són un indici de la importància d’aquest mercat per al funcionament de la petita explotació pagesa. Comprar i vendre terres era una manera d’adaptar aquesta als avatars del grup familiar. Un exemple: la capacitat de treball d’una família composta per una vídua i els seus fills petits no era la mateixa que la d’una família que conservava la força de treball del pare. En el segon cas la família tendiria a comprar. En el primer cas tendiria a vendre no tan sols perquè no podia treballar totes les terres que eventualment posseïa, sinó també perquè necessitava subsistir sense la força de treball que aportava el pare. Per això tampoc és rar trobar-se amb notícies de vídues amb fills que venien les seves terres perquè necessitaven els diners per a comprar aliments (cereals).

Els alous, per tant, circulaven a l’interior de la societat camperola sense afectar, d’altra banda, el predomini de l’alou pagès com a tal. Aquest predomini, a més, es va veure facilitat decisivament per la seva capacitat de regeneració continuada. Aquesta capacitat s’explica, sobretot, per l’existència de molts terrenys incultes dins de les àrees agràries. Efectivament, sembla que les poblacions i les explotacions s’havien concentrat preferentment a les planures i les valls, evitant les muntanyes o les maresmes dels deltes fluvials. Hi havia, per tant, la possibilitat d’artigar els boscos i les garrigues a les serralades del Vallès i de la Selva, i de drenar les maresmes del Llobregat o del Besòs. Però també hi havia la possibilitat de desplaçar-se cap al sud i posar en conreu les terras eremas situades a les zones frontereres: les marques del Penedès o del Garraf, de l’Anoia o del Solsonès. Efectivament, es pot observar com des de la segona meitat del segle X es produí un avançament lent (de vegades discontinu) cap a aquestes zones, que, sense estar despoblades, registraven una escassa ocupació humana.

La compravenda de terres els anys 961-1000.

En el seu conjunt, aquesta regeneració de la petita propietat era, sens dubte, el resultat d’una iniciativa camperola, i també d’una considerable inversió en treball i recursos. Però calia garantir que aquesta inversió revertís efectivament en benefici del camperol. Les terres que pertanyien als espais no cultivats (incultum) eren terres públiques. De forma tàcita les autoritats públiques van permetre als camperols posar-les en cultiu. Mitjançant la figura jurídica de l’aprisio, l’autoritat pública reconeixia la plena propietat d’aquestes terres guanyades a l’incultum una vegada transcorreguts trenta anys. Això vol dir que la regeneració de l’alou camperol depenia, en bona part, de l’existència d’un poder públic que garantís la conversió dels erms en propietat cultivada.

Les vicissituds de l’alou pagès

La circulació de terres entre pagesos no solament va facilitar l’adaptació de la petita explotació camperola al cicle familiar i els seus accidents, sinó que també va donar l’oportunitat a una acumulació de terres en mans de determinats pagesos. Una característica del mercat de terres tal com es presentava entorn a l’any mil fou el recurs, cada vegada més freqüent, a la moneda d’or, sobretot al mancús musulmà (mancusos aureos). L’entrada massiva i l’hegemonia de la moneda d’or en l’economia catalana data dels decennis 980-90 aproximadament, quan va desplaçar en gran mesura el diner de plata en les compravendes de béns immobles. S’ha de destacar la incidència del flux d’or en el mercat de terres camperol: el nombre i el valor mitjà de les transaccions es multiplicaren a partir del 980 al pla de Barcelona, i del 990 al Vallès i a la plana de Vic, paral·lelament a l’increment del nombre de pagaments efectuats en or. La conclusió sembla clara: l’entrada de l’or en l’economia camperola va fer més dinàmic el mercat de terres. En la majoria dels casos aquestes monedes es van aconseguir mitjançant la venda de productes agrícoles a la ciutat (Barcelona, Vic, Girona...), el tradicional centre mercantil (mercatum) i taller monetari als comtats catalans. Aquesta dependència econòmica de les àrees rurals del comtat envers la capital tan sols es relaxaria, a partir aproximadament de mitjan segle XI, amb l’aparició de diferents centres mercantils rurals (viles). Amb això es trencaria, fins a cert punt, l’hegemonia econòmica exercida per les civitates (ciutats) sobre el seu respectiu entorn. Es pressuposa, per tant, una forma de relació ciutat-camp específica per al segle X i el començament del segle XI, segons la qual la ciutat acomplia un paper de centre econòmic en dos sentits: en primer lloc, donant sortida als productes agrícoles a canvi de monedes i, en segon, proporcionant els mitjans de pagament, ja que disposava d’un taller monetari i perquè cap a ella fluïen probablement la majoria de les monedes d’or procedents de l’Àndalus. La ciutat, per tant, garantia un estoc monetari als territoris circumdants i creava les condicions perquè aquest estoc circulés i s’infiltrés a l’àmbit rural. Aquesta relació resultava més intensa com menor era la distància a una ciutat amb taller monetari i mercat. El gran nombre de transaccions pagades en espècie que es registren en una zona com el pla de Bages fins el 1020 correspon a un percentatge de pagaments en or, com a mitjana, sis vegades inferior al percentatge que es registra al pla de Barcelona. L’explicació rau en el fet que el nucli urbà més proper, Manresa, no disposava de taller monetari, ni era un centre mercantil de primer ordre, ni era, a l’últim, un centre receptor d’or musulmà com ho podia ser Barcelona. D’aquí que al pla de Bages el mercat de terres no tingués mai la dinàmica que tingué al pla de Barcelona, al Vallès o a la plana de Vic.

L’existència d’un mercat de terres rural estimulat per l’entrada de la moneda d’or des dels centres urbans tingué els seus efectes sobre la distribució de la propietat pagesa, sobretot perquè va crear desigualtats quant als recursos econòmics. El resultat va ser una estratificació de la societat camperola, amb diferències de vegades notables entre una massa de petits o mitjans propietaris i un reduït grup de camperols benestants. Aquests formaven una elit camperola que, gràcies al fet de disposar de monedes d’or, anà acaparant terres dins d’un terme determinat. Finalment, aquestes riqueses permetien la promoció social dels fills d’aquests pagesos benestants: alguns passaven així a ser guerrers professionals, i d’altres ingressaven en una comunitat eclesiàstica (un capítol catedralici, per exemple).

L’acumulació realitzada en el marc de la societat i de l’economia pagesa es distingia d’aquella altra acumulació que van emprendre els poderosos. Una manera de realitzar-la va ser a partir de les compres, és a dir, l’aprofitament de les possibilitats que oferia el mercat de terres. Sobretot els monestirs i les catedrals invertiren una bona part dels seus recursos monetaris en l’adquisició de terres a pagesos aloers. Els inicis de Sant Joan de les Abadesses, per exemple, van estar acompanyats d’una notable quantitat d’adquisicions en els territoris veïns al monestir (Vallfogona). Un fet similar es pot observar també per al cas de l’aristocràcia laica. En són un exemple les nombroses compres fetes a la vall d’Osor (Selva) per Salla i el seu fill Isarn, els vicarii de Sant Hilari Sacalm (Osona). Aquesta acumulació empresa per les elits laiques i eclesiàstiques tingué com a resultat una reducció del nombre d’alous pertanyents a pagesos en un territori determinat. En la mateixa direcció degueren portar les pràctiques creditícies. Un any de males collites obligava el pagès a recórrer al préstec en monedes o cereals. Acuitat per la fam (“propter necessitatem famis”), no dubtava a empenyorar la seva terra a un poderós (o també a un pagès benestant), sempre amb l’esperança de poder-la recuperar en el termini d’un any. Però aquesta esperança podia veure’s fàcilment truncada si les pròximes collites no eren bones. Llavors, davant la impossibilitat de retornar el deute, el pagès no tenia altre remei que cedir la propietat de la seva terra.

Més que la compra i el crèdit, tanmateix, van ser les donacions pietoses les que tingueren una importància més destacada en el declivi quantitatiu de l’alou camperol. Es tracta d’aquelles donacions fetes al sant d’un monestir o una catedral per al remei de l’ànima del donador i de la seva família, i amb la finalitat de redimir els pecats comesos en vida i així gaudir de l’eternitat després de la mort. De vegades el donador retenia l’usdefruit per a ell i els seus fills (convertint-se així en tinent), però en la majoria dels casos el camperol lliurava els seus alous sense cap mena de reserves. El nombre d’aquestes donacions és certament notable al segle X i el començament de l’XI, i sembla que, sobretot localment (als territoris entorn d’un monestir, per exemple), s’hauria pogut produir un traspàs de bona part dels alous camperols a mans d’un senyor o d’una institució eclesiàstica.

La pressió sobre l’alou pagès va tenir encara un altre vessant: la seva degradació jurídica. Aquest procés es pot seguir a partir de les iniciatives judicials empreses, sobretot, pels establiments eclesiàstics davant els tribunals comtals. El 913, per exemple, un plet va enfrontar Emma, l’abadessa de Sant Joan de les Abadesses, amb els habitants dels villares de la vall de Sant Joan. Aquests sembla que consideraven les terres de la vall com a pròpies. Segons l’abadessa, però, les terres havien estat aprisiades i atermenades pel comte Guifré (el seu pare), i donades “en nom del rei” al monestir a l’hora de la seva dotació inicial (885), juntament amb el servicium (servei) degut per tots els habitants. Aquests van haver de reconèixer a la fi que tenien els villares com a concessió de l’abadessa, i que per això havien de respondre al monestir amb el servicium que també devien els altres homes del monestir. Un mes més tard el comte Miró reconeixia a Sant Joan de les Abadesses que no podia exigir “hostes vel alium regale servicium” (hospitalitat ni altres serveis reials) als esmentats villares de la vall de Sant Joan, en virtut de la concessió feta pel comte Guifré a l’abadessa Emma. Enfront dels habitants que postulaven la lliure propietat de les terres que conreaven, l’abadessa defensava, doncs, el seu domini sobre els villares, un domini que resulta difícil de precisar, però que es basava en l’exercici de drets públics cedits pel comte. Exercir aquests drets en lloc del rei o del comte era un fet corrent (Sant Joan va rebre aquesta facultat el 899 per un precepte de Carles el Simple). Tanmateix, és possible preguntar-se si aquest, com altres casos, no representava un procés de degradació de l’alou pagès, en què, amb la cessió al monestir d’una sèrie de drets sobre les terres i els habitants d’un territori delimitat, anà prenent forma un procés de patrimonialització d’aquests drets, que, al seu torn, havia d’obrir les portes a la configuració d’una veritable senyoria sobre la vall de Sant Joan.

El doble joc d’acumulació i degradació obeeix, com es desprèn del que s’ha exposat fins ara, a causes complexes. Tot i que la pressió exercida des de diferents direccions sobre l’alou camperol va ser un fet real, cal insistir que aquesta pressió no deixà de ser relativa. Realment resulta difícil observar (sinó localment) un acaparament massiu de terres en mans dels senyors. Així mateix, no es pot precisar de manera clara quan s’esgotà la capacitat de la petita propietat camperola de restituir-se i compensar així l’acaparament en mans de la pagesia benestant o dels monestirs. Finalment, sembla evident que la pressió sobre l’alou pagès de moment no es va traduir en una degradació general de l’estatus social de la pagesia, cosa que tan sols sembla anunciar-se en els casos de patrimonialització de drets públics. Fora d’això, la possibilitat quedava en bona part bloquejada per la capacitat dels pagesos de mobilitzar-se col·lectivament, i per les garanties donades a aquests per part de l’autoritat pública.

Col·lectius pagesos i comtes

Els termes villa o villares designaven en nombroses ocasions un districte relativament homogeni, que era habitat per pagesos lliures, tinents o propietaris de les seves terres, els quals desenvoluparen una certa vida col·lectiva. Aquesta es manifestava, per exemple, en la defensa d’interessos comuns: el 921 els habitants de la villa de Bàscara (Alt Empordà) s’enfrontaren a la catedral de Girona a causa de les cases i vinyes que havien edificat i plantat sense l’autorització del bisbe; l’any 1001 els habitants de la villula de Cornellà (Baix Llobregat) defensaven l’ús públic de les vies públiques per les quals transitava el seu bestiar cap als prats i les pastures; els habitants de la villa de Pallerols (Cerdanya) disputaren el 1027 al monestir de Ripoll prats, pastures i terres de conreu. En aquestes iniciatives els habitants estaven generalment encapçalats pels “bons homes”, aquells homes que per la seva edat, la seva experiència o el seu prestigi (eventualment en formava part el sacerdot local) podien acomplir el paper de “reguladors de les relacions al si de les comunitats d’homes lliures” (P. Bonnassie). Cap a l’exterior, els “bons homes” representaven el col·lectiu local i, com a delegats d’aquest, responien davant un tribunal amb el seu testimoni i peritatge.

La vida col·lectiva es va expressar també en l’organització d’empreses comunes: l’edificació de l’església parroquial, la construcció d’un molí o d’un rec. El 1020, per exemple, els habitants de la villa de Corró d’Amunt (Vallès Oriental) van acudir davant la comtessa Ermessenda sol·licitant-li l’autorització per a desviar diversos corrents d’aigua i construir un rec que els permetria irrigar les terres dedicades al conreu dels cereals i la vinya, dels llegums i el lli i del cànem. La comtessa accedí, però amb la condició que la construcció no perjudiqués el subministrament d’aigua del rec de la veïna villa de Samalús (Vallès Oriental).

L’exemple esmentat mostra com el comte cedia i garantia drets als col·lectius pagesos. Aquests drets incloïen l’aprofitament de rius i torrents, llacs i estanys, l’artigament dels erms, l’explotació de pastures, garrigues i boscos, l’ús de les vies per on circulava el bestiar camperol, en definitiva, l’accés als espais públics sotmesos a la sobirania del príncep. Ningú no podia negar als pagesos aquests drets (resumits més tard com a dret d’empriu), de la mateixa manera que ningú no podia qüestionar als pagesos la lliure disposició dels seus alous. Si el comte podia garantir aquests i altres drets era perquè encarnava la potestat pública i, per tant, la justícia. Era rector en el sentit isidorià i, com a tal, responsable de la correcta aplicació de les lleis a tots els seus súbdits lliures. No sorprèn així que el comte Borrell de Barcelona renunciés el 977 a les seves pretensions sobre les terres de Vallformosa (Alt Penedès), una vegada que els habitants de la vall li haguessin demostrat que les tenien com a pròpies des de feia més de trenta anys. El paper del comte com a protector dels drets camperols arribava tan lluny com per a imposar els drets d’aquelles finalitats fins i tot quan això anava en detriment dels seus propis interessos.

A canvi els pagesos devien al seu comte obediència, afermada possiblement amb un jurament similar al que havien exigit els carolingis a tots els seus súbdits lliures. En tot cas, a aquesta obediència corresponia un poder de manament (iussio), un poder atribut del comte que es materialitzava, sobretot, en dos terrenys. El primer, el de la fiscalitat, és a dir, la facultat d’exigir les càrregues públiques: els impostos pagats pel conjunt dels col·lectius camperols d’un comtat, les càrregues sobre les pastures i el comerç... El segon, el del servei militar, és a dir, l’obligació de tots el homes lliures adults d’acudir a l’exèrcit del comte. Els minores entre els camperols lluitaven a peu (pedites), proveïts d’una cota i una espasa, una llança i un escut; els més benestants (mediocres) disposaven, a més de les seves armadures, d’un cavall amb sella i fre. A aquests guerrers camperols, se’ls obligava a participar en les expedicions públiques contra els enemics musulmans. Però també se’ls imposava l’obligació de contribuir a la construcció, el manteniment i la vigilància de les fortaleses, serveis exigits especialment als homes lliures de la frontera. Així, dels habitants de Cardona (Bages), no sols se n’esperava la defensa del castell, i que fossin els primers a aixecar-se contra els enemics del comte, sinó també que contribuïssin al manteniment de les torres, les muralles i les fosses.

Tots aquests deures expressaven una vinculació estreta entre el poder comtal i la pagesia. La consciència d’aquesta vinculació, l’expressaven el 920 els habitants de Baén (Pallars Sobirà) quan proclamaven el comte Ramon I de Pallars-Ribagorça el seu “bon senyor i defensor contra tothom”. Hom pot dir que el comte exercia “una autoritat de caràcter patriarcal” (Pierre Bonnassie), i que va ser sobre aquesta base que el poder públic i els seus súbdits camperols crearen uns vincles sostinguts per un pacte que considerava els interessos respectius. El comte garantia la llibertat, la seguretat i el benestar d’una pagesia lliure i propietària de les terres que treballava. Aquesta, al seu torn, participava en les expedicions de l’exèrcit públic i pagava els impostos, sostenint d’aquesta manera el règim comtal en les seves bases materials essencials: la militar i la fiscal. El resultat fou que l’una i l’altra part contribuïren a sostenir una organització política i un panorama social que mantindria la seva solidesa fins al principi del segle XI. Una condició prèvia d’aquesta solidesa seria, tanmateix, la capacitat d’imposar uns límits a l’actuació d’aquells que exercien poders i acaparaven riqueses: els potentes.

Els dominis

El domini, la gran propietat, pot presentar-se com una gran extensió de terra sotmesa a l’explotació directa per part del senyor, per exemple, amb contingents d’esclaus mantinguts per aquest. No hi ha dubte que el latifundi esclavista d’origen romà va continuar existint fins a l’època visigòtica. No obstant això, l’existència d’aquest latifundi resulta difícil d’assegurar per als segles IX i X. Se sap que hi havia villae amb esclaus d’ambdós sexes. Els dominis de monestirs com ara el del Burgal (859) o el de Gerri de la Sal (966) eren habitats tant per homes lliures com per esclaus. Cal dir que les notícies es restringeixen a la Catalunya del nord i del nord-est: a les terres de la Cerdanya i el Pallars, del Conflent i el Rosselló. És en aquestes zones on es pot suposar una certa importància del domini treballat amb mà d’obra servil. Al segle X, tanmateix, aquest no sembla ser sinó una relíquia d’un temps passat. L’economia del latifundi esclavista sota protectorat de l’Estat es degué desintegrar amb la invasió musulmana. Consolidada posteriorment la conquesta carolíngia, aquest tipus d’organització econòmica no va poder recuperar-se sinó localment i va acabar desapareixent vers l’any mil.

En la gran majoria dels casos el domini dels segles IX i X era un conglomerat de tinences. Un tipus de tinença era el mansus o masus, terme que denotava una unitat d’explotació formada per la casa-habitacle i els seus annexos, als quals s’afegien les terres cultes i incultes vinculades a aquella. Com a components dels sis masi que el monestir de Sant Joan de les Abadesses tenia el 960 “in villa Gesse (vall de Ripoll)” s’esmenten cases, orris, horts, terres, arbres, molins, aigües, boscos, garrigues, prats i pastures. Aquest tipus de tinença apareix, sobretot, a la Catalunya del nord i del nord-est (Besalú, Conflent, Rosselló...), on presentava la màxima cohesió com a unitat productiva i impositiva.

Un altre tipus de tinença era el que s’anomena tinença-parcel·la. Aquesta coexistia amb la tinença-mas en les àrees pirinenca i prepirinenca. En les àrees més al sud, però, el masum, tal com s’ha definit anteriorment, era gairebé inexistent. Si s’utilitzava el terme, era per a designar la casa-habitacle en el sentit més estricte. En zones de planura com el Vallès o el Gironès va predominar amb claredat la tinença-parcel·la. Aquesta tinença consistia generalment en una parcel·la cultivada (terra, vinea...), annexa o no a una parcel·la edificada, i cada tinent en tenia una o més. Els dominis estaven formats, en aquest sentit, per un nombre més o menys gran de parcel·les disperses cedides a diferents tinents. El domini de Sant Cugat (Vallès Occidental), per exemple, no era, al final del segle X i el començament del segle XI, altra cosa que un enorme agregat de parcel·les disperses que es barrejaven amb parcel·les d’altres senyors i, sobretot, amb parcel·les de camperols aloers.

Amb tot, es pot observar en el cas d’alguns grans monestirs, una concentració d’aquestes tinences-parcel·les a l’entorn del centre monàstic. El monestir de Sant Miquel de Cuixà (Conflent), per exemple, tenia dos nuclis: l’antic al voltant d’Eixalada (el primer emplaçament de la comunitat), estenent-se sobre els termes d’Entrevalls, Ocenyes i Canavelles; i el nou nucli entorn de Cuixà (l’emplaçament definitiu del monestir des del 878), estenent-se sobre Cuixà, Taurinyà i Codalet. Més enllà d’aquests nuclis, al llarg de la vall de la Tet, la dispersió del domini s’incrementava proporcionalment amb la llunyania del centre monàstic. A la Cerdanya, el Rosselló o la Fenolleda el domini consistia només en algunes terres isolades. L’esforç per crear un nucli més o menys compacte entorn dels monestirs es va manifestar en una política de promoció de donacions, compres i permutes de terres situades en un circuit més o menys ampli entorn de la casa monàstica. En el cas de Sant Cugat es pot constatar amb claredat com, entre el final del segle X i el començament de l’XI, aquestes transaccions es concentraren deliberadament als termes veïns de Cerdanyola, Aiguallonga, Ripollet, Reixac... Res de semblant no pot observar-se a les altres zones d’expansió del domini de Sant Cugat: el Vallès, el Baix Llobregat, el Garraf o el Penedès.

Quant a les imposicions que gravaven les tinences-parcel·les es constata, en primer lloc, l’absència d’exigències de serveis en treball, fet del tot comprensible tenint en compte la irrellevància dels dominis explotats de manera directa pel senyor (la sola existència dels quals posava al senyor davant la necessitat de procurar-se força de treball). D’aquí que les tinences fossin essencialment tinences sotmeses al pagament de censos. Aquests censos podien ser fixos o proporcionals a la collita. Les imposicions fixes (censum) es localitzaven sobretot a l’àrea pirinenca. Consistien en determinades quantitats de cereals, vi, carn o ous, sempre en proporcions molt variables, tot i que les quantitats exigides no deixaven de ser modestes. Les imposicions proporcionals a la collita (aquelles que més tard es coneixerien sota el nom d’agrarios), d’altra banda, predomminaven al prepirineu i a tota l’àrea de planures o semiplanures de l’est i el sud-oest, és a dir, a l’àrea on predominava la tinença-parcel·la. Entre aquestes imposicions proporcionals la més difosa va ser la tasca, una imposició antiga, molt comuna a les regions meridionals d’Europa. En els comtats catalans equivalia a una onzena part de les diverses collites: cereals, vi, llegums... Certament es poden trobar imposicions de taxa més elevada (quartum, quintum...), però la seva difusió encara era incomparablement més restringida que la de la tasca.

L’accés del tinent a aquestes parcel·les es realitzava mitjançant un contracte anomenat carta precaria. En la pràctica el contracte podia adquirir diverses modalitats. Una de les més freqüents consistia en la cessió, per part del senyor, d’una o més parcel·les a canvi d’una imposició proporcional a la collita. En una altra el camperol donava una parcel·la de la seva propietat (alou) a un senyor, especialment a un monestir o una catedral, amb la condició de poder retenir-la i treballar-la ell en vida a canvi d’un cens. Després de la seva mort la parcel·la podia passar al fill o a un parent del donador, el qual continuaria treballant-la i pagant el cens acostumat.

En conjunt, el domini dels segles IX i X es caracteritzava per la seva debilitat. Aquest domini acaparava una part ínfima d’un territori on predominava quantitativament l’alou camperol. Les imposicions, a més, eren en general poc gravoses per als tinents i no degueren representar per al senyor sinó una font d’ingressos mediocre. En la majoria dels casos es tractava d’un domini dispers, format essencialment de tinences-parcel·les, que si bé podien agrupar-se localment, no arribaren a configurar grans unitats d’explotació. D’aquí la dificultat d’administrar el domini, dificultat que s’incrementava amb la llunyania dels béns. Aquesta dificultat podia fins i tot condemnar a la improductivitat sectors determinats del domini. Un clar exemple es troba en la renúncia que van fer el 1018 el bisbe Deusdedit de Barcelona i els seus canonges a uns béns al Vallès, que es justificava indicant que “estaven allunyats de la ciutat [de Barcelona], i resultaven així feixucs de treballar, i era difícil trobar agricultors que els conreessin, i més difícil encara era recaptar-hi alguna cosa en cas de necessitat, raons per les quals els béns en qüestió gairebé s’havien convertit tots en erms”. Significativament aquests béns es localitzaven a Montornès, a una vintena de quilòmetres de Barcelona seguint l’antiga via romana.

Possiblement es va intentar equilibrar aquesta debilitat dels beneficis procedents de l’agricultura amb una major atenció als beneficis que podia proporcionar la cria de bestiar. Aquesta importància de la ramaderia en l’economia senyorial dels segles IX i X és un tema poc estudiat. Per un inventari, redactat després de l’any 876, se sap que la comunitat de monjos de Cuixà era propietària d’unes cinc-centes ovelles, quaranta porcs, un centenar de vaques, cinquanta eugues, dos cavalls, cinc ases i vint bous. En el seu testament, el comte Borrell de Barcelona deixava 147 vaques i 47 eugues a diferents monestirs catalans. Entre les seves deixes testamentàries el bisbe Vives de Barcelona deixava, el 995, 19 eugues, 7 vaques, 44 bous, 1 ase i 3 pollins. Aquestes xifres semblen testimoniar una notable activitat ramadera. Però, cal repetir-ho, es tracta tan sols d’indicis. Per a arribar a conclusions més segures caldria, per altra banda, tenir en compte el context geogràfic. Perquè l’orientació envers una economia ramadera dels dominis localitzats a la muntanya pirinenca es va veure afavorida d’entrada per unes condicions ecològiques idònies (pastures naturals). Va ser també a les terres de muntanya on la ramaderia senyorial va gaudir, des d’un principi, de les garanties donades per l’autoritat pública quant als drets de pastura. Així, el 871 el dux Bernat de Tolosa cedí al monestir d’Alaó el dret de lliure pastura per les calmes del pagus de Pallars. Però, no deixa de ser cert que a tot arreu es pot observar la importància de les concessions comtals de silvas, garrigas i pascuas (boscos, garrigues i prats) a favor, sobretot, dels establiments eclesiàstics.

La participació

La dinàmica que va manifestar l’alou pagès, malgrat les pressions a què era sotmès, contrastava amb la debilitat del domini aristocràtic. Tanmateix, aquesta debilitat del domini es va veure en bona part compensada per la participació de les elits laiques i eclesiàstiques en els beneficis que podien proporcionar els drets i els béns públics, la distribució dels quals entre els seus aliats van controlar primer els emperadors carolingis i després els comtes locals. Malgrat aquestes transferències el fisc va ser sempre considerat vinculat a l’exercici de funcions públiques. Administrat per agents que les fonts anomenen exactores, villicos, minístrales..., el fiscum es componia, per una part, de grans extensions de terra, treballades per tinents i esclaus fiscals, i, per una altra, de les nombroses càrregues fiscals degudes pels súbdits lliures. Entre aquestes càrregues exigides per la potestat es poden citar la col·laboració a les obres públiques, l’assistència als agents de l’autoritat (parata, paravereda, mansionaticum), els diferents impostos directes i indirectes que gravaven les persones i les activitats econòmiques o els serveis de tipus públic (encunyament de la moneda, administració de la justícia). Aquest conjunt d’exigències solien resumir-se com a servicium fiscalem o com a censu sive servitio curialis sive publice rei (cens i servei curial i públic).

L’aristocràcia laica, els vicarii i vicecomites, aquella aristocràcia curial estretament vinculada al comte (primates o proceres palatii), seria un dels grups socials beneficiats de la liberalitat comtal. Els serveis d’aquests agents de l’autoritat pública establerts a les ciutats o als castells del comtat eren remunerats amb un fevum o feo, és a dir, amb terres procedents del fisc (fevum sive fiscum). No es tractava d’un feu, sinó d’una cessió condicionada al lleial exercici de la funció pública. Però, d’altra banda, no són rars els casos en què els comtes procediren a la venda o donació de terras comitales o fiscales (terres comtals o fiscals) a favor dels seus fidels agents. Més d’una família vescomtal o vicarial devia la solidesa del seu patrimoni al fet d’haver aprofitat oportunament aquestes adquisicions. Cal no oblidar, finalment, la possibilitat que van tenir els proceres de participar en els beneficis (or) que proporcionava la intervenció guerrera del comte a les terres musulmanes.

Tanmateix, s’ha d’assenyalar que la liberalitat de l’autoritat pública es va dirigir, sobretot, envers els establiments eclesiàstics, les catedrals i els monestirs benedictins, el desenvolupament patrimonial dels quals va estar sempre estretament vinculat a aquella liberalitat. Actuant d’aquesta manera, els comtes catalans (i tolosans) tan sols prolongaren una pràctica carolíngia: tal com l’emperador o el rei, els comtes se sentien responsables del bon funcionament de l’Església, i com que també van heretar la custòdia dels béns fiscals res no els impedia distribuir-los entre els establiments eclesiàstics sotmesos a la seva tutela. Aquestes cessions podien adoptar formes diverses. Molts monestirs iniciaren la seva vida com a fundacions fetes sobre terres fiscals. Molt aviat serien, a més, receptors de donacions de grans extensions de terres del fisc, tant ermes com cultivades. Els grans representants de l’aristocràcia curial seguiren l’exemple dels comtes i cediren a les esglésies els béns que, de vegades, ells mateixos havien rebut dels comtes. Hi ha l’exemple de Gombau, vicari de Besora, que el 997 va rebre del comte Ramon Borrell les terres comtals de Sant Miquel del Fai per construir un cenobi. Els anys següents aquestes i altres terres passaren a la comunitat de monjos patrocinada pel vicari. També l’any 997 els comtes Ramon Borrell i Ermessenda venien a Ènnec Bonfill, el vicari de Cervelló, el “fisco Valdem Oldofredi”, un conjunt de béns localitzats a la serra del Montnegre (Vallès) on també se situaven el “fisco Monte Nigro”, el “fisco Sancti Martini” i el “fisco de Torrente Malo”. La venda incloïa el conjunt de censos i tributs, com també dels serveis. L’any següent Ènnec Bonfill ho cedí tot als monjos de Sant Cugat del Vallès.

A més, però, els monestirs i, sobretot, les catedrals van rebre dels sobirans carolingis des de molt aviat nombrosos drets i ingressos fiscals, percebuts en els diferents pagi o comtats. Entre aquests drets figuraven els de participar (juntament amb els comtes) en la percepció dels impostos sobre la circulació i venda de les mercaderies (teloneum, mercatum, portaticum, pulveraticum, ribaticum...), sobre les pastures a les terres públiques (pascuarium), sobre l’explotació de les salines, sobre l’encunyament de la moneda... Aquesta participació es fixava normalment en una tercera part i de vegades en la meitat de la recaptació. Els comtes van continuar aquest esforç per dotar les catedrals i els monestirs amb drets i ingressos fiscals. Així, el comte Sunyer donava el 934 a la seu gironina un terç dels beneficis que proporcionava l’encunyament de la moneda al comtat de Girona; una concessió semblant, però referida al comtat d’Osona, l’havia rebut la seu de Vic el 911 de mans del comte Guifré Borrell, condicionant-la, però, a una confirmació reial.

Altres donacions es referien als drets fiscals sobre les villae i villares. Quan en les fonts dels segles IX i X es parla de villae en molts casos pot tractar-se de complexos més o menys amplis de terres, vinyes, cases, erms...; però en altres, sembla que s’estigui fent referència a un districte delimitat amb fites (fixurias), a un terrítorium sobre el qual s’exercien drets de tipus públic. Des d’un inici les famílies comtals apareixen sovint com a beneficiàries (juntament amb altres fidels) de preceptes reials que les proclamaven i confirmaven com a propietàries de villae. Carles el Simple, per exemple, confirmava l’any 899 al fidelis Esteve i la seva esposa Anna, la filla del comte Alaric del Rosselló i néta del comte Berà de Barcelona, la propietat de diverses villae i villares, dels quals nou eren situats al pagus o comtat de Narbona, deu al comtat del Rosselló, quatre al comtat d’Empúries, i una villa al comtat de Besalú. Com s’ha dit, és bastant probable que aquestes villae (i villares) fossin una mena de districtes fiscals, els habitants dels quals havien de respondre col·lectivament a les càrregues públiques: entre aquelles que se citen en les fonts figuren els serveis d’host a l’exèrcit públic, els serveis de vigilància i els serveis d’alberg. Juntament amb aquests serveis sembla subsistir encara la pràctica d’una tributació directa que apareix a les fonts sota el nom de tributum, redibitio i, sobretot, censum (terme que, per cert, podia designar també les exigències degudes pels tinents d’un domini). Aquests impostos sembla que eren fixos i que es feien efectius en espècie (cereals, carn, caps de bestiar).

Nombroses eren les villae propietat d’establiments eclesiàstics, tant de monestirs com de catedrals. Els preceptes de Lluís el Piadós (834), Carles el Calb (844), Lluís el Tartamut (878), Carloman (881), Carles el Gros (886) i Carles el Simple (899, 922) a favor de la seu de Girona permeten observar la importància que aquestes tenien com a components del patrimoni catedralici dels segles IX i X. Aquests preceptes reials esmenten com a propietats de la seu un total de tres villae i villares al pagus d’Empúries, vint-i-una al pagus de Girona, nou al pagus de Besalú, i una villa al pagus de Peralada. Es pot suposar que, en bona part, aquesta propietat eclesiàstica va ser el resultat de concessions imperials o comtals. Les alienacions de villae (i villares) a favor de les esglésies devien incloure (com en el cas de les cessions de terres fiscals) la facultat d’assumir les exigències i recaptar els ingressos fiscals que les gravaven. Aquesta facultat de vegades es constatava explícitament: així, el 966, quan el comte Ramon de Pallars donava al monestir de Gerri de la Sal (Pallars Sobirà) la villa d’Ancs “amb el cens que ha de donar”; el 913, quan el comte Miró de Cerdanya renunciava, a favor de Sant Joan de les Abadesses, a la host i altres serveis reials que podia exigir de vint villares a la vall de Ripoll; o l’any 980, quan el bisbe Miró de Girona s’assegurava, amb el suport del comte Gausfred d’Empúries, l’exigència de les imposicions públiques a la villa de Palaz.

S’ha d’assenyalar també que la renúncia als drets i els ingressos del fiscus estava vinculada, sobretot en el cas de les catedrals i dels monestirs, a la concessió per part de l’autoritat pública de la immunitat (immunitas) per al conjunt del patrimoni catedralici o monàstic. La immunitat significava que l’establiment quedava sostret al control dels agents del sobirà reial o comtal (introitu), essent sotmès directament a la tutela i protecció (tuitio, mundeburdium) d’aquest. El beneficiari s’encarregava envers el sobirà d’acomplir el conjunt de les funcions administratives i judicials que en altre cas haurien correspost als agents d’aquest: així, per exemple, a l’immunister se li concedien en els termes de la seva immunitat les facultats de jutjar i de recaptar les multes judicials. Aquest exercici de funcions públiques incloïa des de principi del segle IX la cessió a l’immunista dels diversos impostos i serveis fiscals que devien els habitants de la seva immunitat, i els censos i les prestacions deguts pels tinents que treballaven les terres fiscals que aquell havia rebut.

Es fa difícil fer afirmacions precises sobre l’estat real de la fiscalitat pública al final del segle X. Per a arribar-hi caldria saber fins a quin punt les transferències de les exigències fiscals als fidels del rei o del comte no acabaren per desvirtuar-ne el caràcter públic, i preguntar-nos si la creixent ambigüitat de termes com censum o servicium no responia potser a una indistinció cada vegada major entre règim fiscal i règim senyorial. I ens caldria saber també el grau d’efectivitat d’aquestes exigències. A Vilamacolum (Alt Empordà), l’any 916, els habitants van dir al mateix comte Gausfred d’Empúries que no tenien cap obligació fiscal des de feia més de trenta anys. Altres col·lectius camperols anaren més enllà i no dubtaren a recórrer a pràctiques il·legals. Els habitants de l’esmentada villa de Palaz presentaren el 980 una escriptura falsa per mostrar que estaven exempts de les imposicions que els exigia el bisbe de Girona i sostreure’s així del domini de la seu, propietària de la villa. Malgrat tot, el bisbe Miró els perdonà la gosadia i els cedí l’alou en qualitat de tinença, eximint-los de les taschas de les terres i del quartum i medium de les vinyes, però no dels tributs públics. Crida l’atenció que, exigències senyorials i exigències fiscals —malgrat la seva naturalesa diversa—, es contestaven per part dels imposats com a exigències indistintes.

En resum es pot afirmar que el desenvolupament del gran domini, sobretot del gran domini eclesiàstic, va estar estretament vinculat a la liberalitat del fisc reial i comtal. En certa mesura es va beneficiar del seu lent desmembrament, de la mateixa manera que es va beneficiar de les donacions d’alous fetes pels camperols. Certament, com ho constata Ramon d’Abadal i de Vinyals per als comtats de Pallars i Ribagorça, el fisc era “cada vegada més arraconat cap a l’alta muntanya o a les regions baixes semidesertes, mancades de població i, per tant, d’un mínim valor relatiu, llevat del pasturatges”. S’ha vist, però, que precisament aquests pasturatges tenien possiblement una importància singular per als senyors dels segles IX i X, específicament per als que procedien de la muntanya.

Sigui com vulgui, els segles VIII, IX i X van presenciar una notable acumulació de riqueses en mans de l’Església. Mitjançant compres, confiscacions judicials i, sobretot, donacions les catedrals i els monestirs arribaren a disposar d’un conjunt de béns d’origen divers: drets fiscals donats pels comtes o l’aristocràcia, terres donades pels camperols... i encara caldria afegir els ingressos de tipus eclesiàstic que bisbes i abats percebien de les esglésies rurals. S’anava configurant així un patrimoni que a més de la seva justificació teològica (els béns eclesiàstics són vota fidelium, precia pecatorum, patrimonio pauperum —donacions dels fidels, preu dels pecats, patrimoni dels pobres—), era un patrimoni que una vegada havia passat al sant no podia ser alienat i que no es desintegrava amb particions successòries, tot el contrari que el que caracteritzà el domini aristocràtic. Malgrat que l’amenaça d’usurpacions i d’espoliacions mai no va deixar d’existir, es tractava, doncs, d’un patrimoni d’una extraordinària estabilitat, que experimentà un increment continu sobretot gràcies a la liberalitat (pietat) dels diferents estrats socials. Un patrimoni assegurat, a més, no sols per privilegis com la immunitat, sinó també pel suport de l’autoritat pública a l’hora de fer valer els drets de l’Església sobre els seus homes i les seves terres. Així, la protecció de la justícia comtal contra les espoliacions (depraedationes, invasiones, rapinas), de les quals es feien culpables els irreverents, constituí el complement material de les penes espirituals que podia imposar el bisbe. Quan l’any 1043 un sínode de Narbona es dirigia contra els “homes depravats i perversos” (pravis et perversis hominibus) que depredaven els béns de Cuixà als comtats de Rosselló i Fenolleda, amenaçant-los amb l’excomunió, s’exceptuava d’aquesta amenaça el comte Guillem de Besalú, els seus germans i els seus fills. La raó: “perquè considerem indigne excomunicar aquells que haurien de ser els patrons i defensors del dit monestir”. En aquestes paraules quedava expressada tant la responsabilitat del comte envers el benestar de les seves esglésies, com la necessitat de les esglésies d’assegurar-se la protecció del comte.