La funció de la ciutat i el mercat

L’alta edat mitjana és el moment de major atonia de les ciutats en tota la història europea, fins al punt que sovint es considera la desaparició de la vida urbana com una de les característiques definitòries de l’època prefeudal. L’imperi Romà ha estat definit com una xarxa urbana, de manera que la decadència de l’Imperi comportà la decadència de les ciutats. Per tant, a l’alta edat mitjana no es pot parlar pràcticament de ciutats si el concepte ha d’englobar el significat de vida urbana. L’herència romana, quan es pogué salvar, restava reduïda al record de l’àmbit de dependència territorial, de vegades mantingut en el comtat i més sovint en la seu episcopal, i a les muralles. De fet, allò que cada ciutat pogué mantenir després del naufragi podia diferir: Barcelona mostraria el grau més alt, amb les muralles i el comtat coincidint amb la diòcesi; Terrassa es reduiria a un castell, Manresa al record d’un nom i d’un territori que maldaria endebades per tornar a configurar una unitat política o eclesiàstica.

La nòmina de les ciutats romanes sobre el territori català mostra que poques continuaven mereixent encara el nom de ciutat en el moment de la cristianització: moltes no es convertiren mai en seu diocesana. Si ens fiem de l’obra De fisco Barcinonensi (que pot, molt fàcilment, ser falsa) i de les mencions dels bisbes que acudiren als diferents concilis, en plena època visigòtica, les ciutats catalanes serien a tot estirar onze: Elna, Empúries, Girona, Barcelona, Ègara (Terrassa), Ausona (Vic), Urgell, Lleida, Tarragona i Tortosa.

Més endavant, Ègara no aconseguí superar com a ciutat la dominació musulmana, tot i que seria un punt fortificat prou valuós per a ser esmentat al costat de Barcelona en els documents que permeteren el pas del domini musulmà al franc. D’altra banda, Urgell, Empúries i Ausona canviaren d’emplaçament: les noves ciutats foren un feble plançó de l’antiga soca, que no aconseguí de perdurar. Pitjor fou el cas de Tarragona, que restà abandonada més de dos segles, esperant la seva restauració.

De fet, les ciutats que mantingueren millor alguna aparença de vida urbana sembla que foren les que estigueren llarg temps sota domini musulmà: Lleida i Tortosa. A la resta, la recuperació de la vida urbana, el pas d’un espai murallat habitat per pagesos conreadors de terres extramurs (i de vegades també a dins), a un centre comercial i artesà i posteriorment a un municipi, fou molt lent, i encara molt posteriorment, la major part de la població continuava formada per pagesos i en el seu cas pescadors. Un exemple clar, com diu Duran i Sanpere, es troba en les crides de Barcelona al segle XIII, l’examen de les quals deixa entreveure una ciutat bàsicament agrària i, per tant, aquest fenomen devia ser encara més profund a l’alta edat mitjana. En expressió de Pierre Bonnassie, en aquell moment, tota la població de la ciutat, incloent-hi les autoritats civils i eclesiàstiques, era de caràcter rural: o treballava la terra o vivia de les rendes que aquesta proporcionava.

Tampoc no es poden considerar aquestes ciutats com a centres administratius ni culturals. El comte portava la titularitat de les ciutats, però no hi residia permanentment. De fet, no acostumava a tenir una residència fixa, més aviat anava d’un castell a un altre o d’una vil·la a una altra dins dels seus dominis, si no estava ocupat per empreses exteriors. Tot i això, les muralles permetien a les ciutats exercir una important funció militar. En canvi l’administració eclesiàstica, centrada entorn de la catedral, sembla que tingué un caràcter més urbà. De la mateixa manera tampoc no es poden considerar aquestes ciutats de l’alta edat mitjana com a centres de cultura: allò que s’havia salvat de la cultura clàssica i les noves aportacions, sobretot orientals, trobava acollida únicament en alguns monestirs.

La ciutat rural

La ciutat prefeudal era encara una ciutat antiga si es pren com a factor determinant la seva relació amb el camp circumdant: com la ciutat antiga, era un centre parasitari que vivia del camp a través de l’exacció d’impostos i de la tinença de la propietat de gran part de la terra per part de la classe dirigent urbana. Aquesta relació unilateral, on la ciutat rebia, però no donava res a canvi, proporcionava a les ciutats l’alimentació i els mitjans per a la despesa sumptuària.

Quan la ciutat perdé aquesta capacitat d’exacció sobre el camp circumdant, tant per la via impositiva com per la via de la propietat territorial, quan per als poderosos viure a la ciutat es convertí en una font de despeses i de maldecaps i traslladaren la seva residència a les vil·les rurals, la ciutat antiga s’anà esllanguint a poc a poc. Moltes quedaren reduïdes a un munt de ruïnes, altres aconseguiren dur a terme la lenta i obscura transformació que portà de la ciutat antiga a la ciutat medieval, dotada d’activitat econòmica pròpia i relacionada amb el camp circumdant més a través del mercat que no pas de l’exacció.

Per a la majoria de les ciutats se sap molt poc d’aquesta transformació, i és Barcelona, tot i els molts punts foscos que encara romanen sense solució, la ciutat que permet una observació millor d’aquest procés evolutiu.

Malgrat els canvis polítics esdevinguts, la ciutat visigòtica, la ciutat musulmana i la ciutat carolíngia tenien en comú el fet de pertànyer a un món antic cada cop més precari. De fet, la invasió musulmana significà en un primer moment molt pocs canvis per a les ciutats visigòtiques, semblantment com havia succeït amb les ciutats romanes davant el nou domini got. Tant visigots com musulmans eren una minoria militar que podia aspirar a poca cosa més que a instal·lar una guarnició que fes respectar el nou poder polític i assegurés el cobrament dels impostos. No pretenien substituir l’organització anterior, sinó aprofitar-se’n, si bé és veritat que, en l’un i l’altre cas, la seva actuació fou un factor més de desestructuració del vell ordre, i que la conquesta musulmana significà, segurament més en teoria que en la realitat, la implantació d’un sistema impositiu propi i per tant diferent de l’anterior.

Un altre paral·lelisme encara entre ambdós canvis polítics: els nouvinguts eren pocs, però l’atracció del poder va produir l’acostament cap a ells de grups de “col·laboracionistes”, ja fossin rics que pensaven que d’aquesta manera protegien millor els seus béns o ambiciosos que maldaven per prosperar sota els nous amos. En tot cas la classe dirigent acabà sent una barreja, reforçada mitjançant casaments, entre les velles classes dominants i el clan militar d’ocupació. Però, tant sota el domini visigòtic com sota el domini musulmà, la majoria de la població continuà mantenint béns, lleis i costums, inclosa la religió, i sota la dominació musulmana, fins i tot autoritats pròpies, que a Lleida es mantingueren fins al moment de la seva reconquesta.

L’any 785 els habitants de Girona canviaren el domini musulmà pel franc. Paral·lelament, però sense que se’n conegui el moment ni les circumstàncies, passaren també sota domini franc les terres altes de la Cerdanya, l’Alt Urgell, el Pallars i la Ribagorça. La conquesta de Barcelona fou molt més difícil, sembla que més per la resistència dels barcelonins a acceptar el domini franc que no pas perquè la ciutat tingués una guarnició musulmana nombrosa. La restauració gòtica era, però, impossible i a la fi calgué arribar a un acord que assegurés als barcelonins el respecte a les seves lleis i els seus costums sota la sobirania franca. El capitular de Carlemany reconstruït per Ramon d’Abadal fa avinent els termes de l’acord.

La coexistència entre el poder franc i la població autòctona no sempre va ser pacífica: la revolta d’Aissó (826-27), que a partir de la plana de Vic comportà la desestructuració del poblament a tota l’àrea central, n’és una bona mostra, si bé l’esca de la rebel·lió semblen haver estat les rivalitats entre grups de notables francs. Els enfrontaments principals foren, però, de caire religiós. La qüestió adopcionista, cronològicament coincident amb l’avançament franc cap al sud, i el tracte donat al bisbe Fèlix d’Urgell no permetien ser gaire optimista, ja que la conquesta franca comportava el pas de l’església visigòtica a la romana. El tema no s’esmenta en el capitular de Carlemany, que informa de les condicions del domini franc sobre els barcelonins, però és simptomàtic que la qüestió del visigotisme continués present encara el 874, any en què el bisbe de Barcelona, el franc Frodoí, hagué de recórrer a l’autoritat imperial per a fer prevaler la seva autoritat.

Eren, però, els últims rebrots del visigotisme. Precisament el nomenament de Frodoí responia a una fórmula molt flexible i eficaç de cara al manteniment pacífic dels comtats catalans sota el domini carolingi: el nomenament de comtes d’origen got (Sunyer d’Empúries, Guifré el Pelós), però contrapesat amb bisbes francs i una forta ofensiva a favor del romanisme. La troballa de les suposades despulles de santa Eulàlia per part del bisbe Frodoí i l’arquebisbe de Narbona fou un fet d’innegable caràcter publicitari en favor de la litúrgia romana. És cert que durant tres quarts de segle continuarien arribant encara emigrants mossàrabs que fundaren monestirs de litúrgia visigòtica (Serrateix —Berguedà—, Santa Cecília de Montserrat —Marganell, Bages—), però ja no representaven cap perill polític i foren assimilats fàcilment.

La Barcelona del segle IX (i segurament es pot inferir el mateix de la resta de ciutats catalanes) mostra una gran atonia. De fet, segons P. Guichard, és tota la costa, des del Llenguadoc fins a Andalusia, i ja des dels darrers temps de l’Imperi, que apareix òrfena d’activitat econòmica: les ciutats costaneres són abandonades (Magalona) o bé traslladades més a l’interior (Empúries) i fora de Barcelona i fins a un cert punt Tortosa, i els centres de poder (Múrcia, València, Girona, Elna) s’allunyen del mar.

Aquesta situació començà a canviar cap al final del segle IX amb l’activitat de centres més dedicats a la pirateria que al comerç, com Pechina (Almeria) o Empúries. Els musulmans de l’Àndalus es preocuparen pel domini del mar, possiblement en un primer moment a la recerca d’esclaus, però amb això iniciaren un procés econòmic de llarga alenada. Les activitats pirates inicials de Fraxinetum (la Garda-Frainet, Provença) i de Mallorca anaren seguides de tractats de pau (940) amb els senyors de Provença o els comtes de Barcelona. La recuperació del comerç marítim anà paral·lela, en el cas català, amb el que Abadal anomenà “l’obertura al món”: els contactes més directes amb l’Àndalus, però també amb Roma i fins i tot amb els emperadors germànics.

En l’etapa següent la circulació de moneda musulmana marca bé la diferència entre les ciutats en contacte amb la nova dinàmica, on la moneda musulmana és abundant i els preus alts (bàsicament Barcelona i secundàriament Vic), i les ciutats que en continuen allunyades, amb una circulació monetària escassa i uns preus comparativament molt més baixos. Ni l’impacte d’un fet tan terrible com l’assalt d’Almansor a Barcelona el 985 no trencà aquesta dinàmica de creixement; les activitats comercials es reprengueren aviat, l’or continuà afluint.

Després de l’any mil els senyals de la substitució de la ciutat antiga per la ciutat medieval eren cada cop més evidents: el feudalisme incipient girava en profit del castell les rendes que poc o molt encara continuaven afluint a la ciutat mentre que el mercat i el creixement de les activitats artesanals palesaven la nova relació d’intercanvi entre la ciutat i el camp.

El creixement de les ciutats

Les mostres més clares de la decadència urbana de Barcelona, que és l’exemple que es coneix millor, són dues: la dedicació, des del segle VI, de part del sòl urbà a enterraments o a conreus i la desaparició del traçat romà de carrers fora de les dues artèries bàsiques que comunicaven les quatre portes de la ciutat (el decumanus, entre la de Regomir i la de la Plaça Nova, i el cardo, transversal a aquest). La conclusió sembla clara: les imponents muralles romanes amagaven un decebedor buit interior.

Una cosa semblant es pot afirmar de Girona. A causa del caràcter costerut del territori sobre el qual es construí la ciutat romana, que baixava des de l’antiga fortificació ibèrica fins a les vores del riu, el recinte era atípic, més triangular que quadrangular. El cardo romà es manté encara en el carrer de la Força (de Sobreportes a la placeta del Correu), però en canvi el decumanus ja havia desaparegut de la topografia urbana en el moment de la reconquesta i no resulta possible de restituir-ne la ubicació. Tampoc no hi ha rastres del fòrum i la traça dels carrers romans secundaris quedà, també aquí, esborrada.

Des de l’època del regne visigòtic de Toledo fins a mitjan segle X, Barcelona sembla que s’anà degradant. De fet, les excavacions dutes a terme a la ciutat pràcticament no han proporcionat restes d’època visigòtica ni musulmana: a la primera correspon un parell de capitells de l’església dels sants Just i Pastor (les restes de l’anomenat palau visigòtic sota la plaça de Sant Iu són posteriors, com han demostrat Josep Oriol Granados i Isabel Rodà), i també podria ser d’època visigòtica la reforma de l’edifici tocant a la porta sud-oest de la ciutat que va rebre el nom de castell de Regomir. De la dominació musulmana, encara se’n conserven menys restes: només una vintena d’enterraments a l’avinguda de Cambó i un parell de monedes.

Quina ciutat trobaren els francs? Des del punt de vista monumental, quedaven en peu la basílica paleocristiana, potser convertida en mesquita sota el domini musulmà i recristianitzada tot seguit, i l’església dels sants Just i Pastor. No se sap on era establerta la guarnició musulmana, ni on residia el seu cap, el valí; l’única pista és el “castell vell” de la documentació posterior, el conjunt de les dues torres que flanquejaven la porta nord-est de la muralla i la construcció edificada entre aquelles damunt de la porta o potser el castell de Regomir.

La població era escassa: Pierre Bonnassie, agafant tot el perímetre emmurallat i aplicant-li una densitat que es considera correcta per a les ciutats de l’època, parla d’uns 1 500 habitants. Però la població sembla que es concentrava a la part est, al voltant dels tres edificis esmentats i fins al portal de Regomir; l’àrea realment ocupada s’hauria de reduir a la meitat de l’espai a l’interior de les muralles, i això en la hipòtesi més optimista.

La situació no sembla que canviés gaire fins a mitjan segle X, si bé segurament el quarter nord de la ciutat s’havia anat perfilant com el centre polític i religiós amb la construcció d’una catedral preromànica acompanyada d’un palau episcopal, un hospital i una canonja inacabada, que no han deixat cap rastre arqueològic, i un palau comtal, construït al segle IX a l’àrea actual del Tinell, conegut fins ara com a palau visigòtic. A part d’àrees d’enterrament també hi havia a la zona com a mínim un farraginar (un camp per a la pastura dels animals) a l’actual plaça del Rei i una vinya que ocupava la plaça de la catedral i part del solar d’aquesta. Més enllà es construïren l’església de Sant Miquel, sobre unes antigues termes romanes, i més tard (al final del segle X) la de Sant Jaume, en un costat del fòrum.

La població continuava concentrada als volts del cardo (l’actual carrer de la Llibreteria) fins al fòrum (plaça de Sant Jaume) i cap a l’església dels sants Just i Pastor fins a la porta sud-est. Gairebé tota la part occidental de la ciutat eren camps (en un cas fins i tot es parla d’un mas) i munts de runes, o bé hi havia conjunts residencials (cases i terres) dels poderosos. Segurament seguint aquesta tendència els vescomtes van construir el Castell Nou sobre la porta sud-oest, al capdavall de l’actual carrer del Call. Les cases eren normalment de tàpia, de planta o de planta i pis, i encara en moments molt més tardans les construccions de pedra i calç eren anotades curosament en la documentació.

A pesar d’aquest buit urbà, a mitjan segle X Barcelona començà a créixer fora muralles, en els anomenats burgs. Que hi hagués espai disponible dins de la ciutat no volia dir que fos accessible, i el creixement de la població va obligar una part d’aquesta a cometre la gosadia de construir les seves cases fora de l’empara dels murs. Aquest fet el pagaren car el 985, quan Almansor atacà la ciutat. Es pot discutir si l’atac del musulmà penetrà en el clos murallat i, si ho féu, quan temps hi estigué, però el saqueig i la destrucció fora muralles semblen fets que no admeten dubte.

L’aparició dels burgs fou al segle X un fenomen general a Provença, Llenguadoc i Catalunya. A Barcelona la primera menció de burgus és del 966. Les primeres construccions fora muralles es feren a la part exterior del portal sud-est, anomenat de vegades Portal Major, que es convertí en el centre de l’animació urbana. D’allà sortia la via francisca, el camí cap a les terres cristianes, i també el camí que portava a la platja prop de l’església de Santa Maria del Mar, que era on s’arreceraven les naus. A més a més, el lloc estava encarat al sol de matí i, per tant, fou el lloc escollit per a establir-hi el mercat (com a la major part de les ciutats de l’època).

Les construccions prengueren dues direccions, formaren dos carrers: l’un al llarg de la via francisca (els actuals carrers de la Boira i de Carders) i l’altre en direcció al mar (l’actual carrer de l’Argenteria). També a l’altre extrem de l’antic cardo va sorgir un raval fora muralles, entorn de l’església de Santa Maria del Pi, però mentre que el raval del Portal Major sembla que va tenir un paper predominantment mercantil, el raval del Pi sembla que es va formar per la construcció de cases per part dels hortolans que vivien a la zona.

Imposta de l’església del monestir de Sant Pere de les Puelles, Barcelona, segles X-XI.

ECSA / Rambol

També fora de la ciutat hi hagué una activitat constructora important amb la restauració de Sant Pau del Camp, la construcció de Sant Pere de les Puelles —tocant (i englobant) la capella carolíngia de Sant Sadurní, erigida segons la tradició durant el setge de la ciutat— i l’església del Pi. Però al costat d’aquesta activitat monumental, hi havia també construccions d’importància per a la vida econòmica de la ciutat. L’obra principal fou el rec comtal, que atansava l’aigua del Besòs fins a prop de les muralles de Barcelona, i que és esmentat per primera vegada l’any 993. Tot i que seguia bàsicament el traçat d’un dels antics aqüeductes romans, la seva finalitat principal no sembla que fos aportar aigua a la ciutat, sinó permetre la construcció de molins que evitessin l’anada als molins del Besòs i també que fossin més duradors que els del riu, sovint malmesos per les crescudes.

També a Girona aparegueren, al segle XI, els burgs fora muralles, especialment al costat de Sobreportes, amb els ravals de Santa Maria, Sant Feliu i Sant Pere de Galligants, centrats per les respectives esglésies. De fet Girona, com a mínim fins al segle X, fou possiblement el centre urbà més important del país i es mantingué com a mínim parell a Barcelona durant la primera meitat del segle XI, tal com ho confirmen tota una sèrie d’indicis, com ara el prestigi dels seus bisbes (Gotmar, Miró Bonfill), realitzacions com el tapís de la Creació, la construcció de l’hospital per a pobres i pelegrins —impulsat per l’ardiaca Oliba Llobató, mort el 994, i que sembla anterior a l’hospital de la seu de Barcelona— i també la primerenca i ràpida construcció de la catedral romànica (1015-38).

Les altres ciutats romanes perderen tota característica de ciutat o bé canviaren el seu emplaçament, com ara Empúries, que fou substituïda per Castelló d’Empúries, la Seu d’Urgell, formada al pla, vora la catedral consagrada el 839, abandonant l’antiga localització a Castellciutat, o Vic, reorganitzada per decisió de Guifré el Pelós per tancar el buit que la revolta d’Aissó havia deixat entre els seus territoris d’Urgell i de Barcelona. També en el cas de Vic la catedral (consagrada el 888) marcava un desplaçament cap a una zona més baixa que l’anterior siti romà, el temple del qual es murà i es convertí en castell comtal.

El naixement del mercat

La caiguda del poder exactor sobre el camp va posar en relleu el paper de mercat que havia tingut, encara que secundàriament, la ciutat antiga. Un document del 844 ja parla d’Elna (Rosselló) com a “mercat públic” i el teloneu, l’impost sobre el mercat, és present en pràcticament tots els diplomes carolingis en favor de comtes o monestirs, la qual cosa fa suposar que era rendible, com el dret d’encunyar moneda que l’acostumava a acompanyar.

Tipus de béns destinats a venda segons els testaments. 976-1025.

A Barcelona el mercat situat a l’exterior del Portal Major existia possiblement des de final del segle IX. A la segona meitat del X les parades mòbils hi començaven a ser substituïdes per tendes permanents, a la vegada que, segons Vilà Valentí, les mencions de mercats es multipliquen en la documentació catalana. La producció anava destinada a l’autoconsum i a satisfer de les càrregues de tota mena que pesaven sobre la terra, de manera que pagesos i no pagesos pràcticament no depenien del mercat, tot i que quedava per a aquest una escletxa que s’aniria engrandint a poc a poc. Els membres de la classe rendista podien fer dur al mercat els excedents de cereals o de vi, quan n’aconseguien; els pagesos podien oferir fruites i hortalisses que abellissin a algun cavaller o clergue, llana, cànem o alguna altra primera matèria que interessés els artesans locals, com també cereals i altres productes per als comerciants passavolants. Això els permetia comprar alguna eina o alguna peça de roba o bé obtenir diners per a fer front a qualsevol pagament o liquidar algun deute. No obstant això, era un mercat de curta volada. Les dificultats de transport no permetien portar gaire lluny la major part de les mercaderies, si no és que les males collites fessin pujar tant els preus que valgués la pena fer llargs i penosos viatges a la recerca de l’imprescindible cereal.

El comerç a llarga distància tenia un altre origen: els productes de luxe; i majoritàriament era un comerç de pas, una etapa en la via comercial que unia la vall del Rin amb l’Àndalus. Cap al món musulmà circulaven sobretot esclaus, pells i armes; cap al nord, teixits i productes de luxe de l’Àndalus o del Pròxim Orient. Les ciutats catalanes devien intentar afegir alguna cosa a aquest corrent comercial, en una i altra direcció, i retenir alguns dels productes que passaven per davant seu, encara que no se’n tenen notícies certes: l’aportació cap a l’Àndalus podien ser en tot cas armes (les preuades espases franques).

Les compres de les ciutats catalanes apareixen fugisserament en la documentació. Se sap, encara que sigui per un sol document, que es venien esclaus (o potser infants) al mercat de Barcelona i que s’hi venien també teles procedents de l’Àndalus. La venda d’esclaus, i fins i tot el tràfic d’esclaus del centre d’Europa cap a l’Àndalus a través de les terres catalanes, ha estat discutit o minimitzat recentment, però Charles Verlinden el va deixar ben clar en el seu estudi sobre les activitats del jueus radaniya (agrupació de comerciants jueus que actuava des de Rússia fins a la Península Ibèrica). Això no vol dir que els jueus fossin els únics mercaders internacionals de l’època, com de vegades s’ha cregut. Les mostres de mercaders cristians camí de l’Àndalus, tant catalans com de més al nord, són prou freqüents, i un vers de Teodulf d’Orleans assenyala la presència de mercaders musulmans ben endins dels dominis cristians.

Encara som més a les fosques sobre el comerç marítim. P. Guichard ha demostrat, però, que va ser gairebé inexistent fins al final del segle IX i en canvi es va animar ràpidament al segle X, com ho mostra la recuperació de ciutats marítimes com és ara Tortosa, Dénia o Mallorca i fins i tot l’intent de repoblar Tarragona cap al 960. La principal potència marinera catalana (o almenys l’única de què tenim notícies) és Empúries, amb flotes comtals que s’atrevien a anar fins al niu de pirates de Petxina (Almeria). De fet, els emporitans devien practicar també la barreja de pirateria i comerç que era típica de la navegació de l’època. De tota manera la navegació a l’arc mediterrani occidental estava dominada pels musulmans, que durant aquests anys van fer efectiu el seu domini sobre Mallorca i atacaren repetidament les costes catalanes (incursions documentades sobre Barcelona el 935, el 940 i el 943): el botí més preuat sembla que eren els esclaus.

A Barcelona, el vell port romà de l’altra banda de Montjuïc era en desús des de feia temps, segurament convertit ja en l’estany del port, i les naus s’arreceraven a la platja, vora Santa Maria del Mar. Tot i això, l’activitat devia ser prou intensa per a mantenir condret el far, malgrat que fins gairebé un segle més tard no s’hi troben notícies més concretes de l’activitat marinera i de la construcció de naus.

Les classes socials

L’esquema de classes socials mostra una primera gran divisió: explotadors i explotats. El grup dominant és el més ben conegut, el que apareix més en la documentació que ens ha restat, sense que aquesta sigui gaire explícita. En tot cas sembla clar que, sense ser gaire nombrós, ho era bastant més del que indicaria una lectura ràpida dels documents, on no figuren més càrrecs que els de comte, vescomte, bisbe, canonge o jutge. Moltes de les persones esmentades sense cap títol de distinció s’han de posar clarament en el grup dels magnats un cop ens són coneguts els seus béns.

Descendents dels notables d’època visigòtica que havien romàs al país, o dels hispani emigrats a terres de domini franc i afavorits després de la reconquesta amb l’atribució de grans extensions de terra en aprisió, eren rics per les seves propietats territorials i el domini que tenien sobre els conreadors d’aquestes, i podien arrodonir els seus ingressos amb l’exercici de les armes i l’obtenció de càrrecs, sobretot eclesiàstics, fins al punt de formar de vegades veritables dinasties que se succeïen en un càrrec, o bé grups familiars a la percaça d’abadies i bisbats, com el que Ramon d’Abadal establí en l’entorn familiar de l’abat bisbe Oliba.

Aquest grup dominant conformava a les ciutats dues corts, la comtal i l’episcopal, amb els seus servidors respectius. La cort comtal era més aviat itinerant i a la ciutat era representada bàsicament pels vescomtes, que, a part de la seva funció política, tenien encomanat l’exercici ordinari de la justícia. En canvi, la cort eclesiàstica era ben establerta gràcies a la catedral i al col·legi canonical, encara que el bisbe es trobés absent de la ciutat.

Si bé és dubtós que hi hagués a la ciutat una curia —una administració comtal organitzada—, que més aviat devia viatjar amb els comtes, sí que hi devien tenir casa molts magnats, de la mateixa manera que el comte hi tenia el palau. I el vescomte bé havia de disposar d’una mínima administració i d’un estol de cavallers per a assegurar el govern i l’administració de la justícia.

De tota manera, la cort eclesiàstica tenia sens dubte una presència més gran i una importància molt superior en la vida urbana. Com diu Josep Maria Salrach, el bisbe era “l’altre senyor de la ciutat”. Tant ell com el seu seguici de canonges i levites pertanyien a les classes dominants, però pel seu vessant eclesiàstic tenien una forta influència sobre el conjunt de la població. De fet, sovint eren la principal autoritat present, i reforçaren la seva importància amb l’organització de les canòniques (Barcelona, 944; Vic, 957; Besalú, 977). L’ideal de la vida canonical no va acabar de reeixir mai, a pesar dels intents de restauració (Barcelona, 1009), però les canòniques permeteren ampliar i atansar als nuclis superiors de la població el renaixement cultural que s’estava produint en alguns monestirs i prestar una certa atenció a les novetats, sobretot les precedents del món musulmà. En aquest manteniment d’un mínim caliu cultural, vora els monestirs, amb el paradigma principal de Ripoll, es poden esmentar Barcelona, amb una notable escola de juristes i la figura de l’ardiaca Sunifred Llobet; Vic, on consta que estudià Gerbert d’Orlhac (el posterior papa Silvestre II); Besalú i Girona, amb la figura del comte bisbe Miró Bonfill.

La cultura només afectava una part ínfima de la població, però un cert expandiment es notà amb el creixent nombre de personatges que sabien llegir o, com a mínim, posar el seu nom; no solament entre els magnats i els clergues, sinó en algun cas entre els artesans.

Per a l’alta edat mitjana, doncs, ¿es pot parlar de l’existència de rics, és a dir, de persones que sense pertànyer al grup dominant aconseguissin un grau de fortuna considerable que els permetés l’ascens social? Pierre Bonnassie i José Enrique Ruiz Doménech creuen que sí, que el creixement urbà havia estat aprofitat per alguns membres de les classes baixes com a trampolí per a l’ascens social. Però quan s’examinen els exemples que citen, aquests personatges resulten ser membres del grup dominant, encara que no gaudien de cap càrrec polític. De fet, són importants propietaris agraris i acreditats prestadors que despenen molts diners en la compra de més terres o d’alguna casa. Passar del rengle dels dominats al dels dominants potser no era impossible, però sí extremament difícil. La raó és ben senzilla: la terra era pràcticament l’única font de riquesa i, per tant, la situació respecte a aquella ho dominava tot. El grup dominant prevalgut de l’ordenament legal vigent i ajudat per la violència, vivia de l’apropiació del resultat de l’esforç dels altres, de manera que era pràcticament impossible abandonar el grup dels dominats. Aquests, durant tota l’etapa, eren majoritàriament pagesos, i només a partir de la segona meitat del segle X es pot començar a pensar en algun artesà o bé comerciant. Quina era la situació d’aquests pagesos? S’acostuma a parlar de la importància de l’alou, interpretant-lo com a terra de propietat del pagès conreador. En realitat, alou fa referència a terra de lliure propietat, sense subjecció a cap senyoria, però això no diu res amb referència a qui pertany l’alou. I segurament molts d’aquests alous, la major part si féssim referència a la superfície, estaven en mans dels poderosos, que tant podien tenir grans extensions de terra aglevada com una munió de masos o de petites parcel·les distribuïts per una gran diversitat de llocs.

Que la major part de la terra estigués en mans dels poderosos significa com a contrapartida que la major part dels conreadors no eren propietaris de les terres que explotaven. Quina era la situació d’aquests pagesos? Cal començar per dir que a les ciutats o a les seves zones pròximes segurament els pagesos aloers, propietaris de les seves terres, eren proporcionalment més nombrosos que al conjunt del territori, si bé la tendència era clarament a la destrucció d’aquest grup, fins i tot abans que no es veiés submergit per la pressió feudal.

Hi havia, per tant, conreadors propietaris lliures i, prop de les ciutats, possiblement també conreadors lliures de terres d’altri en règims pròxims a la parceria o a l’arrendament. Però a la vegada les grans propietats dels poderosos o les terres del fisc (terres pertanyents al poder públic) podien ser conreades per diferents categories de pagesos: homes lliures atrets per un senyor per a conrear les seves terres, que quedaven sota l’autoritat (fins i tot judicial) d’aquest mentre conreessin aquelles terres, que podien abandonar, però no vendre; manents i serfs fiscals, que no podien abandonar la terra, si bé segurament tampoc no en podien ser expulsats; i finalment, esclaus, si bé aquesta categoria sembla, a l’època, residual, almenys fora dels comtats pirinencs.

Segurament, fins i tot en els moments més foscos de la vida urbana sempre hi va haver algunes persones que vivien més del treball de les seves mans que del conreu de la terra: paletes, fusters, ferrers, sabaters, teixidors, sastres, pescadors, són oficis que resulta difícil pensar que no existissin per escàs que fos el grup dirigent i per limitada que fos l’economia del conjunt de la població. Tot i això, la documentació no en mostra cap rastre fins cap al final del segle X. De fet, el que importa no és la seva existència, sinó el moment en què són prou nombrosos i tenen una demanda prou gran, potser fins i tot per al comerç llunyà, per a fer figurar el seu ofici com a distintiu del seu nom.

El primer cas documentat és el de Pau faber, segurament fuster, encara que Bonnassie prefereixi fer-lo ferrer, documentat per primera vegada el 989 i que era un personatge prou singular. Les seves propietats territorials no semblen menyspreables, manejava bastant de diner i, sobretot, sabia signar i posseïa una signatura ben personal, diferent dels tres o quatre models habituals a l’època. Poc més tard un altre personatge s’identificava com a pescador i, a partir de l’any mil, apareixen les mencions de picapedrer (1007), sabater (1009) i teixidor (1010).

Per dessota de pagesos i artesans quedava una àmplia capa de servents, amb relacions de dependència respecte als seus amos que podien anar de l’esclavitud a una relació lliure (si bé l’amo posseïa un cert grau d’autoritat sobre tota la gent de casa seva). Aquest grup amb prou feines si ha deixat rastres documentals: uns porquers que reben petits llegats en el testament del bisbe Vives de Barcelona, uns jovers (mossos de llaurar) —cedits juntament amb els bous—, uns pastors, també cedits amb els ramats. I encara s’ha de pensar en una munió de miserables sense terra ni ofici, malvivint de petits guanys puntuals al camp o la ciutat i sovint abocats a la mendicitat: les almoines als pobres, sobretot la distribució d’aliments, que apareixen en alguns testaments, donen fe de la seva existència.

Per a completar la visió de la societat de l’alta edat mitjana resta només parlar dels jueus. La comunitat jueva pervisqué almenys a Barcelona i a Girona sota tots els dominis polítics. És pràcticament tot el que se’n sap del cert, a part del fet que posseïen terres, fins i tot un alou al pla de Barcelona —cosa que fa pensar que en algun moment reberen una àmplia donació territorial— i un espaiós cementiri a Montjuïc. Per les seves activitats posteriors s’acostuma a considerar que eren comerciants i també artesans especialitzats en productes de luxe (joiers, orfebres), però només es pot adduir l’exemple d’aquell Judes que fou enviat pels barcelonins a Carles el Calb. Pel que fa al préstec, l’altra activitat que se’ls sol atribuir, la documentació que ens ha arribat els mostra unes vegades com a prestadors i unes altres com a prestataris, i de fet no sembla que fossin especialment rics. Estaven sota la directa protecció dels comtes (una protecció forçada i que segurament calia pagar bé), vivien entre els cristians, a qualsevol punt de la ciutat o del burg i, tot i que tenien alguns noms distintius, la major part dels que utilitzaven eren d’origen romà o bé visigòtic, com els dels seus conciutadans.

Les formes de vida

Des del punt de vista polític les ciutats no rebien en principi un tracte legal diferent del conjunt del comtat: el capitular de Carles el Calb del 844, que sembla que en aquest i en altres punts repetia el capitular de Carlemany del moment de la reconquesta, fou dirigit als habitants de Barcelona i del seu comtat. De fet, Ramon d’Abadal primfila més i pensa que en el capitular de Carlemany la referència era només als habitants de la ciutat, entenent aquesta com a civitas romana amb el seu territori, que correspondria al comtat, i que en canvi Carles el Calb (o potser algun copista posterior) s’hauria sentit obligat a fer menció del comtat.

Per tant, la ciutat sota domini franc, com sota els anteriors dominis visigòtic i musulmà, no tenia la forma d’organització municipal característica de l’època romana, fet que normalment convertia el bisbe, autoritat resident a la ciutat, en un representant qualificat d’aquesta. Tot i això, el conjunt dels ciutadans, o millor dit, el grup dirigent, sembla que aviat hi tingué algun paper: l’any 974, en la concessió de franqueses a Olèrdola, el bisbe Vives fa constar que actua d’acord amb el comte i els canonges, però també amb tots els habitants de Barcelona. De tota manera l’organització dels ciutadans en corporació premunicipal es produí en l’etapa següent i es degué en gran part a la resistència davant del feudalisme creixent, inclòs el dels comtes.

En l’àmbit privat, el visigotisme va emmarcar la vida dels habitants dels comtats catalans durant tota aquesta etapa estudiada, tant sota la monarquia de Toledo com sota els posteriors dominis musulmà i franc. Aquests darrers van ser estructures polítiques i fiscals sobreposades que no van variar els costums ni les lleis dels naturals. No en tenim constància directa sota el domini musulmà, però el sol fet que la permanència de la legislació visigòtica fos la principal aspiració dels indígenes davant l’annexió a l’imperi carolingi sembla prou demostratiu. I durant els temps francs les repetides referències expresses a la llei gòtica en tota classe de qüestions legals ho deixen ben palès.

De fet, a part de les qüestions de tradició i del manteniment de la identitat com a poble, no ha d’estranyar l’afecció a la llei gòtica (de fet romanogòtica), més desenvolupada que la franca, especialment en els aspectes econòmics. Dels molts punts tractats pel codi visigòtic, els que tenien major incidència sobre la vida diària eren els relatius a la vida familiar: predomini de la família nuclear, amb divisió de l’herència entre tots els fills i la possibilitat de mantenir aquesta indivisa; independència de la dona, que conservava els seus béns i era usufructuària dels del marit en cas de viduïtat, si bé solia quedar exclosa del repartiment testamentari; dret de cadascun dels esposos a la desena part dels béns de l’altre (la dècima), que a la pràctica significava que cap d’ells no podia actuar sense el consentiment de l’altre; i “troncalitat” dels béns, que havien d’anar als fills o, en defecte d’aquests, a la família del cònjuge d’on procedien. Per això els testaments rarament feien menció dels béns troncals i es limitaven a repartir els béns adquirits pel testador o el terç de lliure disposició d’aquest, i per això també els testaments eren sovint impugnats, legalment o de fet, pels parents, que reclamaven el dret als béns troncals de la família, especialment en el cas de donacions a entitats eclesiàstiques. En el camp processal destaquen la resolució dels plets mitjançant l’aportació de testimonis, orals o escrits, la composició per crims i el recurs a les concòrdies judicials. En el camp econòmic, l’acurada reglamentació del préstec i de l’execució dels béns dels deutors insolvents.

En l’àmbit individual l’aspecte més conegut és el paper de la religió. Una sensibilitat religiosa presidida pel terror al càstig etern, però a la vegada per la tranquil·litat, almenys entre els poderosos, que es podia comprar el perdó diví, de la mateixa manera que es podia evitar el càstig per un crim pagant la composició acordada. Per això els testadors s’afanyaven a fer llegats a les esglésies, i els clergues a difondre interessadament que “l’almoina allibera l’ànima”.

Només dels nobles es pot afegir alguna cosa més: l’afany de luxe i de diversió. El primer consta en la descripció dels paraments de casa (copes, vestits, tapissos, coixins), sovint de noms exòtics o que mostren una procedència llunyana, que es troben en els testaments. El segon s’observa en les miniatures dels llibres de l’època, plenes de músics, acròbates, joglars i banquets, si bé en aquest cas no es fàcil de dir si les miniatures reflectien el seu moment o eren còpia, igual que el text, d’obres anteriors.