La Catalunya musulmana

La utilització de l’expressió Catalunya musulmana per a designar els territoris de l’antiga Tarraconense —sota dominació islàmica a partir del primer quart del segle VIII— pot semblar sorprenent. Efectivament, es tracta d’una expressió del tot anacrònica. Segons Joan Vernet el terme Ṭalūniya —emprat pel cronista al-‘Uḏrī (1003-85) al segle XI— es referiria a Catalunya. Això és poc possible atès que, en aquella època, Ṭalūniya no era res més que un lloc de pas a la ruta entre Osca i Lleida. Tampoc no seria raonable intentar minimitzar el pes que va tenir la presència musulmana en aquestes regions, sota el pretext que, presa Barcelona l’any 801, Lluís d’Aquitània ja combatia prop de l’Ebre. Durant uns quants segles més, el conjunt de les terres situades al sud i l’oest del Llobregat van romandre en mans de l’islam. El 1085, any en què Alfons VI de Castella va prendre possessió de Toledo, ciutats tan importants com ara Lleida, Tarragona i Tortosa encara eren en mans dels musulmans. Sense ànims d’exagerar la col·laboració de la civilització islàmica en el procés de formació de Catalunya, és evident la importància que tingué la proximitat de l’islam. De resultes de la ràtzia d’Almansor al juliol del 985, creixé l’autonomia dels comtats catalans; l’or musulmà asseverà la puixança dels comtes i, a més a més, si s’accepta el que consta al Liber Maiolichinus de gestis Pisanorum illustribus, el terme catalans aparegué per primer cop en el transcurs d’una expedició que es portà a terme contra els musulmans de Mallorca vers 1113-14.

Malgrat l’evidència que la història de la presència musulmana al nord-est de la Península Ibèrica es presenta indissociable de la història de la Catalunya cristiana, aquesta època roman encara poc coneguda. Exceptuant els estudis portats a terme, en altre temps, per Francisco Codera, així com algunes monografies arqueològiques de Miquel Barceló i el seu equip relatives a Balaguer, Lleida i Tortosa i l’obra recent de Pere Balanyà, la major part dels estudis consagrats al passat islàmic fan referència a regions més meridionals i a períodes més tardans, com la història dels musulmans de València, estudiada per Pierre Guichard. Aquesta pobresa bibliogràfica és conseqüència directa de l’extrem abandó característic de la documentació àrab generada abans de l’any mil. Normalment, els cronistes àrabs només es referien a aquestes regions amb motiu de combats contra els cristians —indistintament anomenats “francs”—. Els geògrafs es limitaven generalment a esmentar les ciutats i els fets dignes de menció, com per exemple l’abundància de monuments antics a Tarragona, la presència de palletes d’or a la part baixa de la vall del Segre i els boscos de pins de Tortosa. Tot i així, un examen més minuciós de les fonts àrabs combinat amb les dades proporcionades pels textos llatins demostra que és possible escriure la història de Catalunya en època de la dominació islàmica. Aquesta probablement no diferiria gaire respecte de la dels altres territoris del nord de l’Àndalus.

Es poden distingir tres períodes pel que fa a la història de la Catalunya musulmana: la conquesta i el posterior establiment de la dominació musulmana, el període omeia i, finalment, l’època de les taifes i la reconquesta.

Conquesta i inici de la dominació musulmana a Catalunya

La conquesta àrab.

Tot i l’abundant literatura relativa a la conquesta de la Península pels musulmans, resten encara confuses, al sector oriental de la Tarraconense, la data i les circumstàncies que l’envoltaren. Contràriament a l’opinió de certs historiadors, no es disposa de cap testimoniatge que permeti afirmar que Lleida, Tarragona, Barcelona i Girona van ser preses a partir de l’any 714. A la font més precisa relativa a aquests esdeveniments, La conquesta d’Egipte, Àfrica del nord i Hispània (Futuḥ Miṣr wa-al-Magrib wa-al-Andalus) del cronista Ibn ‘Abd al-Ḥakam (803-70) no hi ha cap referència sobre la Tarraconense. Les victòries atribuïdes a Mūsà ibn Nuṣayr al nord de la Península es basen generalment en el testimoniatge d’autors tardans que, barrejant realitat i ficció, eren més aviat proclius a millorar els fets. Després de l’ocupació de Saragossa, a la primavera del 714, la cronologia de les operacions militars és del tot discutible.

Segons l’autor anònim de les Aḫbar Maǧmū‘a —segle XI—, la conquesta de Saragossa fou seguida per les “d’altres ciutats de la regió”, sense especificar, el text, quines en concret. D’altra banda, la Crònica mossàrab fa al·lusió al fet que, un cop presa Saragossa, part de la població va marxar i es refugià a les muntanyes septentrionals, probablement a Navarra i Aragó. Segons Aḥmad al-Rāzī (889-955), Mūsà ibn Nuṣayr s’apoderà de Tarragona i intentà destruir-ne els monuments. Al-Maqqarī, un cronista del segle XVII, afegeix fins i tot que el mateix Mūsà va ocupar Narbona i Carcassona. A mig camí entre aquests dos testimoniatges, el geògraf al-Zuhrī —segle XI— explica que els sarraïns prengueren Barcelona des de bon començament, és a dir, en el moment de la conquesta de l’Àndalus (fi’awwali fatḥi al-Andalus). Sense excloure la hipòtesi que alguns contingents sarraïns haguessin penetrat a Catalunya abans que Mūsà ibn Nuṣayr i Ṭāriq ibn Ziyād tornessin a Damasc, cridats pel califa al setembre del 714, no hi ha cap indici que permeti precisar definitivament la data de la conquesta de la Tarraconense. Com a màxim es podria assegurar que la Tarraconense caigué en mans dels sarraïns abans de la mort del califa ‘Umar, al febrer del 720, atès que Ibn ‘Abd al-Ḥakam afirmava que, en temps d’aquest sobirà, Narbona estava ja en mans dels sarraïns.

El relatiu desconeixement dels esdeveniments posteriors a la mort de Vítiza i del regnat de l’enigmàtic Ardó deixa totalment a l’ombra les condicions a què es va sotmetre la població indígena. Probablement els sarraïns no es trobaren amb una ferotge resistència a causa de la característica oposició existent, d’ençà uns quants decennis, entre l’aristocràcia visigoda local i la monarquia de Toledo. Referint-se a diverses fortaleses situades al nord de Lleida, Aḥmad al-Rāzī precisava solament que “quan els musulmans van entrar a Hispània, els habitants d’aquests castells van concloure un pacte amb ells: els primers romandrien als seus castells, i els musulmans entre ells, sense cap disputa”. Igual que a la resta de la Península, la població indígena sota dominació sarraïna va conservar els seus estatuts jurídics, els seus béns i l’íntegra llibertat per a practicar el propi culte en canvi del pagament regular de la ǧizya, un impost reservat a la població considerada com a ḏimmīs o protegits, la gent del llibre (ahl al-kitāb). D’altra banda, hi ha constància de la presència de comunitats mossàrabs a Barcelona (segle VIII), Balaguer (segle IX) i als voltants de Lleida (segle X). Un litigi que tingué lloc als límits del Pallars l’any 987 esmenta, fins i tot, l’existència d’un jutge per als cristians (qāḍī al-naṣara) que residia a Lleida: el prevere Fortuny.

Els estudis consagrats als límits de l’expansió musulmana demostren que els conqueridors no s’aventuraren, vers l’oest, més enllà de la serra del Montsec. Feren diverses ràtzies per la vall del Segre, en direcció cap a la Cerdanya. Seguint la Crònica de Moissac, un cap berber de nom Munussa s’instal·là en una fortalesa anomenada al-Bāb pels autors àrabs, sovint identificada amb Puigcerdà. Segons una tradició, qüestionada per Michel Rouche, el duc Odó d’Aquitània pactà, l’any 729, amb el cap berber i li donà la seva filla Lampègia en matrimoni. L’aliança fou provisional ja que, alguns mesos més tard, l’emir al-Hišām ibn ‘Ubayd enderrocà el cap berber i envià Lampègia a Damasc, al serrall del califa omeia. En canvi, cap a l’est, els sarraïns superaren fàcilment les Alberes. L’any 721, al-Samh intentà assetjar Tolosa, però fou vençut i morí durant el setge, en un combat contra el duc Odó. Anys més tard, el 725, els sarraïns s’apoderaren de Carcassona i seguidament de Nimes. Els habitants de Nimes es rendiren sense resistència i lliuraren ostatges que foren posteriorment traslladats a Barcelona. Aleshores, els sarraïns van portar a terme una ràtzia fulgurant que arribà fins a Autun. Aquest tipus d’incursió, que es repetí diverses vegades, no tardà a suscitar reacció per part dels francs.

El 737, cinc anys després d’haver derrotat a Poitiers les tropes araboberbers, els francs recuperaren Avinyó i Carles Martell aconseguí una victòria brillant al sud de Narbona, a la riba del Berra, prop de Sijan. Un dignatari got, de nom Misemund, lliurà Agde, Besiers i Magalona a Pipí el Breu, l’any 752. Quan intentava prendre Narbona, aquell mateix any, fou assassinat per un dels seus. El fet en si demostra que la població indígena estava dividida sobre l’actitud a adoptar respecte als francs i els musulmans. Narbona passà a mans franques l’any 759, després que aquests acceptessin mantenir la lex Visigothorum.

El fracàs de l’expedició a Saragossa i el desastre de Roncesvalls, el 778, van fer que, de seguida, el sobirà carolingi decidís dirigir els seus esforços vers la part oriental dels Pirineus. Seguint sempre la Crònica de Moissac, l’any 785 els habitants de Girona lliuraren llur ciutat als representants del rei Carles (“Eodem anno Gerundenses homines Gerundam civitatem Karolo regi tradiderunt”, “Aquell any, els gironins van lliurar la ciutat al rei Carles”). L’episodi en qüestió feu reaccionar l’emir omeia i, a partir del 793, els sarraïns atacaren Girona i Narbona sense, de tota manera, aconseguir recuperar-les.

Les baralles que enfrontaven els caps sarraïns de la vall de l’Ebre amb l’emir omeia afavoriren ràpidament els progressos dels francs. Els darrers anys del segle VIII, ‘Abd Allāh, oncle de l’emir omeia, es presentà a Aquisgrà i proposà a Carlemany la seva col·laboració per organitzar una expedició amb l’objectiu de prendre Barcelona i la regió del delta de l’Ebre. Paral·lelament, Zado, governador de Barcelona, emprenia un viatge a Aquisgrà i anunciava que la ciutat es retria a la primera columna franca que es presentés als peus de les seves muralles. Arran d’una assemblea que tingué lloc a Tolosa, l’any 798, presidida per Lluís d’Aquitània, els francs i els emissaris del cabdill rebel de Saragossa, Bahlūl ibn Marzūq, es decidiren a portar a terme una operació conjunta. L’any següent els francs ocupaven el conjunt de les terres situades entre Girona i la part alta de la vall del Segre amb les seves places fortes: Osona, Casserres i Cardona. El 800 es dugué a terme una ofensiva contra Lleida i, un any més tard —el 801—, es prengué la decisió d’assetjar Barcelona. Lluís d’Aquitània n’encarregà el setge al comte Berà. La ciutat fou presa gràcies a l’ajuda dels reforços del comte de Tolosa, Guillem, i del duc de Girona, Rostany. Zado —Sa ‘adūn al-Ru ‘ainī—, governador sarraí de Barcelona, demanà reforços a Còrdova però aquests no arribaren mai.

Un cop conquerida, Barcelona serví de cap de pont per a ofensives més llunyanes cap a l’oest i el sud. Entre el 804 i el 810 es portaren a terme tres expedicions franques contra Tortosa, sense resultats. Tarragona fou momentàniament presa l’any 808 i, a l’oest, Lleida fou novament atacada el 811. La treva signada vers el 813 entre l’emperador Carlemany i l’emir omeia al-Ḥakam I (796-822) aturà temporalment els combats. Fou aleshores que s’establí una mena de zona fronterera als voltants de la vall del Llobregat, que perdurà gairebé dos segles.

El període omeia

L’emirat omeia i els comtes catalans

Si s’exceptua el relat dels combats esmentats anteriorment, les dades relatives als primers temps de la dominació musulmana en terres catalanes són molt minses. Per exemple, hom ignora si aquestes terres es veieren afectades per la gran revolta berber que tingué lloc vers el 740. Com a màxim es pot constatar que, segons Aḥmad al-Rāzī, els delmes pagats per la població de les ciutats de Narbona i Barcelona arribaven fins a Tarragona, i que aquesta ciutat, sovint confosa per l’autor amb Tarassona, fou potser el lloc de residència del senyor de la gran terra (ṣaḥib al’ard), Abū ‘Uṯmān ‘Ubayd Allāh ibn ‘Uṯmān. Poc temps després de l’adveniment de l’emir omeia ‘Abd al-Raḥmān I (756-81), les fonts àrabs assenyalen que el govern de les regions compreses entre Narbona i Tortosa fou confiat a un dels seus fidels, ‘Abd al-Raḥmān ibn ‘Uqba. Al segle XI, Ibn Ḥazm esmentava per fi el nom d’un personatge que havia ocupat durant dos anys les funcions de governador de Barcelona: ‘Amīra ibn al-Muǧāhir al-Tugībī. Segons al- ‘Uḏri, ‘Ayšūn ibn Sulaymān al-A’rabī, fill del governador de Saragossa i en contacte amb el rei Carles, fou nomenat governador de Barcelona i de Girona poc temps abans que els sarraïns perdessin aquestes dues ciutats. Exceptuant alguns objectes com ara unes quantes monedes trobades a les sitges d’una excavació feta a Ruscino (Rosselló), no es conserven gaires traces de la presència musulmana en aquestes regions. I només hi ha un document relatiu a aquesta època, datat entre el 840 i el 841, provinent del cartulari d’Eixalada (Conflent). S’hi esmenta un tal Màscara i s’hi recorda que era el propietari del villare Pauliano (Fulla, Conflent) “quan regnava ‘Umār i Ibn ‘Umār governava Narbona” (“tempore quod regnavit Aumar, Ibinaumar regente Narbona”).

La pobresa documental s’estén al llarg de tot el segle IX. A tot estirar, cal assenyalar que, a diferència d’altres zones de l’Àndalus, les terres catalanes que restaren sotmeses als musulmans no van formar un conjunt homogeni malgrat que certs autors, com el cronista Ibn Ḥayyān (988-1076), les agrupaven a vegades sota la denominació de “marca oriental” (al-Ṯagr al-Šarqī). Aquestes regions, situades als límits septentrionals de l’Àndalus i als confins dels comtats de la Marca Hispànica, eren considerades espais fronterers (ṯuġūr). Llur llunyania respecte de Còrdova i la imminència de perill les feien terres marginals. Això justifica el fet que Tortosa i Lleida apareguin sovint als textos acompanyades de l’adjectiu extremes (aqsat). A mitjan segle X, el geògraf al-Mas’ūdī no dubtava a afirmar que “la frontera passava per Tortosa i per Lleida”.

Des del punt de vista administratiu, aquestes terres constituïen, de fet, dues entitats distintes. Les terres orientals, al sud del comtat de Barcelona, pertocaven a Tortosa mentre que la regió occidental depenia de Lleida. El primer sector, orientat vers València i Dénia, era considerat com una part del Šarq al-Àndalus mentre que el segon formava un dels set districtes de la Marca (o Frontera) Superior (al-Ṯaġr al-A’là), amb Saragossa com a capital. Ambdós sectors eren districtes (kūra/kuwār) al capdavant dels quals hi havia un governador, el valí (wālī), nomenat pel sobirà omeia.

La regió de Lleida era una de les millor protegides de la Península ja que Aḥmad al-Rāzī hi ressenyava, a mitjan segle X, l’existència d’una quinzena de fortaleses (ḥiṣn/ḥuṣūn). El districte en qüestió estava limitat al nord per la serra del Montsec, a l’oest pel Cinca, a l’est per la serra del Montsant i al sud per l’Ebre. Sembla que estava dividit en territoris de dimensions més petites (iqlīm/aqālim) al capdavant dels quals hi havia fortaleses com ara les d’Àger, Balaguer, Montsó i Tamarit de Llitera. Exceptuant la fortalesa d’Alcolea de Cinca (al-Qulay’a) i l’establiment berber de Mequinensa (Miknāsa), la major part de les fortaleses conservaren el nom anterior a la conquesta musulmana, però transcrit a l’àrab: ḥiṣn Ayīra (Àger) i ḥiṣn Lurīnis (Llorenç de Montgai). Al voltant de les fortaleses es desenvolupà un poblament molt dens, particularment a la plana de Lleida.

El geògraf al-Qazwīnī —segle XIV— explicava que “als voltants de Fraga es trobaven nombrosos refugis subterranis (sarādīb) que servien als habitants per a protegir-se en cas que l’enemic els ataqués. Cada refugi consistia en un pou amb un orifici estret que s’eixamplava cap a la part inferior. Al fons hi havia nombroses galeries separades les unes de les altres com les de la llodriguera d’un jerbu. Des de la superfície no es podia accedir directament a les galeries i l’agressor no gosava entrar-hi. Si l’agressor intentava fer fora la gent utilitzant fum, introduint-lo a través dels orificis dels pous, els refugiats penetraven a l’interior de les galeries i tancaven les portes fins que el fum s’esvaïa. En previsió que l’enemic intentés omplir els pous d’accés, el soterrani tenia una altra via de comunicació amb l’exterior a través de la qual els refugiats podien sortir. Aquests soterranis els anomenaven al-fuǧūǧ”.

L’autor anòmim del Ḏikr bilād al-Andalus fa al·lusió a l’existència, als voltants de Fraga, de 3 000 pobles qurà i precisa que en cadascun d’ells hi havia un oratori on es pregava. La puixança d’algunes d’aquestes fortaleses fou tal que diverses d’elles com ara Balaguer, Fraga i Montsó, esdevingueren veritables ciutats, arribant a figurar com a madīna a les fonts àrabs posteriors a l’any 1000.

A part dels elements d’ordre administratiu, les fonts àrabs també indiquen que l’època omeia estigué marcada per les nombroses ofensives contra els territoris cristians circumdants, almenys fins al 940, moment en què s’arribà a un acord entre el comte Sunyer de Barcelona i el califa de Còrdova ‘Abd al-Raḥmān III.

Els combats havien començat molt aviat. L’any 815, una expedició sarraïna comandada pel general ‘Abd Allāh al-Balansī va atacar Barcelona, però no aconseguí apoderar-se de la ciutat. El 827, Girona i Barcelona foren novament amenaçades per una expedició dirigida per Abū Marwān, fill del general citat anteriorment. L’any 828, Aissó —un personatge presentat tan aviat com un cap got o com un cabdill sarraí—, se sublevà contra l’autoritat franca, s’apoderà d’Osona i de Roda, i envià un dels seus germans a Còrdova amb l’objectiu de sol·licitar el suport de l’emir ‘Abd al-Raḥmān II (822-52). El sobirà omeia envià el general ‘Ubayd Allāh al capdavant d’un exèrcit que va anar a assetjar Barcelona, defensada pel comte Bernat, i a saquejar els voltants de Girona durant més de seixanta dies. Un nou atac tingué lloc l’any 842 quan un exèrcit sarraí, comandat pel general ‘Abd al-Wāḥid ibn Yazīd al-Iškandaranī, feu una ràtzia per la Cerdanya que s’estengué cap a Narbona.

Segons els Annales Bertiniani, uns ambaixadors sarraïns de l’emir de Còrdova anaren a Reims amb l’objectiu de concloure un tractat de pau amb el rei franc. De resultes de l’ambaixada, Carles el Calb i l’emir de Còrdova signaren una treva, que no fou respectada durant gaire temps. Barcelona fou novament atacada l’any 852 i dos comtes francs, Sança de Gascunya i Emenon de Perigord, foren fets presoners. Els sarraïns s’apoderaren del castell de Tàrrega i la cinquena part del botí obtingut en aquesta plaça forta serví per a l’eixamplament de la gran mesquita de Còrdova. L’any 856 els sarraïns atacaren novament Barcelona, poc temps abans que es fes efectiva una altra treva, fruit d’un acord establert entre l’emir Muḥammad I (852-86) i el rei Carles el Calb. A partir d’aquesta data, les intervencions de l’exèrcit omeia disminuïren —a excepció d’una expedició a Barcelona l’any 861— i foren principalment els governadors de la vall de l’Ebre els qui portaren a terme les ofensives.

El 856, una expedició dirigida pel governador Mūsà ibn Mūsà ibn Qasī devastava Terrassa i els seus voltants. El governador de Lleida, Llop ibn Muḥammad, atacava el comtat de Barcelona l’any 898 i s’enfrontava al comte Guifré en un combat que tingué lloc a la vora d’una fortalesa anomenada Aura (Awra, potser prop de Caldes). Seguidament es produí una batalla en un lloc anomenat Bigues (Biġāš, Vallès Oriental), camí de Barcelona. Segons els biògrafs andalusins Ibn al-Faraḍī i Ibn al-Abbār, Guifré fou derrotat i ferit d’un cop de llança que li produí la mort pocs dies després. El 904, Llop ibn Muḥammad va atacar el comtat de Pallars.

Muḥammad al-Ṭawīl, governador de Lleida, va dur a terme nous assalts contra els comtats catalans durant els primers anys del segle X. Al llarg de quatre anys seguits (909-13) dirigí diverses ràtzies contra el comtat del Pallars i desmantellà les fortaleses d’Oliola, Gualter (Noguera) i Alguaire (Segrià). L’any 908 destruí Roda (Ribagorça) i més tard el castell de Montpedró (Llitera). L’any 912, va assolar la vall del riu Cervera i la regió de Tàrrega i derrotà Sunyer, comte de Barcelona. Muḥammad al-Ṭawīl morí el 913, segurament durant una nova campanya contra els comtats catalans.

Sunyer, comte de Barcelona, organitzà una expedició a la vall de l’Ebre en 935-36, potser com a rèplica a l’atac de la flota omeia a Barcelona, l’any 935. El general Aḥmad ibn Muḥammad ibn Ilyās, que aleshores assetjava Saragossa, anà a buscar Sunyer, comte de Barcelona, i li infligí una severa derrota el 23 d’agost de 936. Ibn Ḥayyān explica, potser exageradament, que foren assassinats més de 10 000 cristians i que s’enviaren més de 1 300 caps a Còrdova com a trofeus.

Els Banū Qasī. Segles VIII-X.

Segons les dades aportades per al-‘Uḏrī, la regió de Lleida, igual que la resta de la Frontera Superior, fou l’escenari de les lluites entre diversos llinatges sarraïns implantats a la vall de l’Ebre: els Banū Šabrīṭ, dividits entre els Banū ‘Amrūs d’una banda, i els Banū al-Ṭawīl de l’altre, els Banū Qasī, i els Banū Tuǧīb.

Els conflictes se succeïren al llarg del temps en diverses fases. El segle IX fou propici per als Banū Qasī ja que, l’any 852, un d’ells, Mūsà ibn Mūsà ibn Furtūn, fou nomenat governador del conjunt de la Frontera Superior per l’emir Muḥammad I. Anys més tard, arribà als Banū al-Ṭawīl el torn d’imposar-se. Muḥammad ibn ‘Abd al-Malik al-Ṭawīl s’apoderà de Lleida l’any 889 en detriment d’un dels Banū Qasī, Muḥammad, governador de Lleida. Aquest èxit fou momentani ja que l’any 922, Muḥammad ibn Llop, un dels darrers representants dels Banū Qasī, aconseguí apoderar-se novament de la ciutat.

Aquests conflictes finalitzaren durant la primera meitat del segle X quan els Banū Tuǧīb derrotaren els seus rivals i establiren definitivament el seu domini sobre la regió de Lleida. El 927, Muḥammad ibn Llop fou expulsat de Lleida i de Balaguer i fou reemplaçat per Hāšim ibn Muḥammad ibn ‘Abd al- Rahmān al-Tuǧībī i el seu fill Yaḥyà. Muḥammad ibn Llop es refugià primerament a Arén ḥiṣn Arū i després intentà organitzar una expedició des de la plaça forta de Llorenç de Montgai (Noguera) en direcció a Tortosa, amb la finalitat d’obtenir una designació oficial de Còrdova. Com que els seus afins no volgueren seguir-lo, Muḥammad ibn Llop es refugià a casa del seu cunyat, Ramon, comte de Pallars, però aquest el feu assassinar al juliol del 929.

Els Banū Qasī a l’Ebre

Aquests conflictes interns es presentaven sovint acompanyats de vel·leïtats autonomistes respecte del poder cordovès. Això va fer que els sobirans omeies es veiessin obligats a intervenir per a restablir l’ordre. L’any 870, l’emir de Còrdova encarregà al general Ibn Muǧāḥid al-Tudmīrī la recuperació de Lleida, on ‘Amrūs ibn ‘Umar —membre del llinatge dels Banū ‘Amrūs—, s’havia rebel·lat. Un segle més tard (941), dos membres del llinatge Banū Tuǧīb —Yaḥyà ibn Hāšim i el seu germà Muḥammad ibn Hāšim— es revoltaren contra Còrdova. Poc abans, ‘Abd al-Raḥmān III havia nomenat el mateix Yaḥyà ibn Hāšim governador de Lleida. Després de la intervenció del general Ibn Muǧāḥid al-Tudmīrī, Yaḥyà ibn Hāšim es va sotmetre a l’autoritat del califa i morí a Toledo l’any 952. El 2 de desembre d’aquest mateix any, fou nomenat governador de Lleida Ḥudayr, un altre dels germans de Yaḥyà, fet que reconfortà la posició dels Banū Tuǧīb a la regió.

‘Abd al-Raḥmān III i els fills de Guifré el Pelós

El risc d’alçaments va fer que els omeies traslladessin sovint els governadors de districte, fenomen que es pot apreciar clarament en el cas de la kūra de Tortosa. L’any 929, ‘Uṯmān ibn ‘Ubayd Allāh ibn Muḥammad ibn Abī ‘Abda fou nomenat governador de la ciutat. A la primavera següent, el 930, Aḥmad ibn Muḥammad ibn Mubaššir obtingué aquest càrrec i, durant l’estiu del 934, l’obtingué Aḥmad ibn Muḥammad ibn Ilyās. Al final del 934, un altre valí (Sa’īd ibn ‘Abd al-Ra’ūf) fou reemplaçat per ‘Umar ibn ‘Abd Allāh, que gaudí del càrrec fins a la primavera del 935, moment en què el califa designà Mūsà ibn Muḥammad ibn Ilyās com a nou governador de Tortosa. Yaḥyà ibn Muḥammad el reemplaçà l’any 936, i quatre anys més tard, el 940, Aḥmad ibn Sa’īd ibn Mālik, un altre governador, fou substituït per ‘Abd al-Raḥmān ibn Muḥammad ibn al-Naẓẓām.

El mateix succeí a Lleida. A la primavera del 931, el califa designà Yaḥyà ibn Hāšim al-Tuǧībī com a governador de Lleida. Aquest fou substituït per ‘Abd al-Raḥmāň ibn ‘Abd Allāh ibn Waḍḍāh al final de l’estiu del 935. L’any següent —936— fou reemplaçat per Qāsim ibn Raḥīq i aquest, al seu torn, fou substituït l’any 938 per Yaḥyà ibn Hāšim al-Tuǧībī. Aquest darrer exemple demostra que un mateix personatge podia ocupar molts cops el càrrec de valí.

Les cròniques àrabs assenyalen que la regió de Lleida fou objecte, per part de les autoritats locals, de construccions defensives. Ismā’īl ibn Mūsà feu fortificar la ciutat de Lleida el 884. Llop ibn Muḥammad reforçà l’any 896 les defenses de Montsó i, un any després, les de Balaguer. Anys més tard —922— Muḥammad ibn Llop feu fortificar diverses ciutadelles de l’àrea de Lleida: Montsó, Balaguer, Àger, Montmagastre (Noguera) i Calassanç.

Els autors àrabs escriuen que durant l’estiu del 942, els hongaresos (anomenats turcs per Ibn Ḥayyān i al-‘Uḏrī) irromperen a la regió, s’instal·laren a la vora de Lleida i realitzaren unes quantes ràtzies contra diverses fortaleses sarraïnes, capturant el governador de Barbastre, Yaḥyà ibn Muḥammad ibn al-Ṭawīl. Al setembre d’aquest mateix any, ‘Abd al-Raḥmān ibn Muḥammad ibn al-Naẓẓām, governador de Tortosa, adreçà una carta al califa en la qual li anunciava la derrota infligida als turcs i l’alliberament del governador. Anys més tard, el 945 (any 333 de l’Hègira), el califa ‘Abd al-Raḥmān III va ordenar la construcció d’unes drassanes a Tortosa, tal com ho indica una inscripció àrab que es conserva en un dels murs de la catedral.

A partir d’aquesta data, la informació —proporcionada per les fonts àrabs— relativa a la història d’aquesta regió decreix. Els cronistes insistiren prioritàriament en els intercanvis diplomàtics que es produïren entre Barcelona i Còrdova durant els anys 950, 971 i 974. Els Annals palatins d’‘Isà ibn Aḥmad al-Rāzī precisen únicament que l’any 975 un tal Ma’an ibn ‘Abd al-‘Azīz al-Tuǧībī, més conegut amb el nom d’Abū-al-Aḥwaṣ, es revoltà contra el governador de Lleida. Es tractava d’un renegat que s’alià amb un comte cristià a qui facilitava les incursions a la regió revelant-li els punts febles de les defenses sarraïnes. Abū-al-Aḥwaṣ s’instal·là a Castellonroi (Llitera), en una fortalesa poblada per cristians els quals havia convençut perquè no paguessin la capitació. El governador de Lleida aconseguí capturar-lo i conduir-lo a Còrdova. Fou poc després que, Rašīq al-Barġawātī rebé l’ordre del califa al-Ḥakam II de retornar a Hāšim ibn Muḥammad ibn Hāšim al-Tuǧībī el districte de Lleida.

Expedicions i ràtzies andalusines contra els comtats catalans. 801-1003.

Fou en aquest context que començaren les ràtzies del cabdill (ḥaǧib) Al-mansor. La primera expedició tingué lloc contra el comtat de Barcelona l’any 978. Després vingueren la de Girona (982) i novament a la regió de Barcelona (984). La següent expedició, un any després, esdevingué famosa. Derrotades les tropes del comte Borrell, Almansor arribà fins als murs de Barcelona l’I de juliol de 985 mentre que un esquadró sarraí prenia posició a la platja. La ciutat fou assetjada i assaltada dies després, el dilluns 6 de juliol de 985. Els textos llatins que relaten aquest episodi diuen que els seus defensors foren en part exterminats, en part reduïts a captivitat i conduïts com esclaus cap a terres sarraïnes. Barcelona i els monestirs de Sant Pere de les Puelles i de Sant Cugat del Vallès foren saquejats i cremats. L’any 999 tingué lloc una nova campanya, aquesta vegada dirigida vers el Penedès i la regió al voltant del riu Llobregat, que finalitzà amb la destrucció de Manresa.

La mort d’Almansor a l’agost del 1002 no implicà un respir per a la Catalunya cristiana. El seu successor, ‘Abd al-Malik al-Muẓaffar, organitzà noves ràtzies que es dirigiren contra els comtats catalans. L’exèrcit sarraí anà des de Còrdova vers Toledo, Medinaceli, Saragossa i Lleida. Els primers objectius foren les fortaleses de Montmagastre (Mumaqṣar) i Meià (Madanīš), al sud de la serra del Montsec. Segons Ibn ‘Iḏārī, ‘Abd al-Malik prometé augmentar el salari mensualment en dos dinars a tots aquells combatents que s’oferissin voluntàriament per a poblar la fortalesa de Montmagastre. Els sarraïns també atacaren la seu episcopal de Roda i es dirigiren posteriorment cap a Barcelona. Després d’haver estat un temps a Castellolí, prop d’Igualada, ‘Abd al-Malik decidí fer mitja volta i dirigir-se cap a Lleida. El 5 de setembre de 1003 reprengué el camí cap a Còrdova. La darrera ofensiva, el 1006, es limità a la Ribagorça.

Desmembrament del califat omeia de còrdova (fitna), els regnes de taifes i la fi del domini musulmà

Durant els primers decennis del segle XI, la crisi política que patí el califat de Còrdova (al-fitna) comportà el desmembrament progressiu de l’Àndalus en una vintena de petits regnes autònoms coneguts sota la denominació de taifes. El nord-est de la Península (Frontera Superior) es veié igualment afectat per aquest fenomen. La regió de Lleida quedà compresa dins la gran taifa de Saragossa, fundada l’any 1018 pels Banū Tuǧīb. Fou en aquesta taifa on es refugià el darrer califa omeia Hišām III al-Mu’taḍḍ Billāh, al costat del seu governador, Sulaymān ibn Hūd. Els voltants de Tarragona i de Tortosa passaren a mans d’un personatge d’origen eslau: Muqātil Sayf al-Milla. Segons Ibn Ḫaldūn, Muqātil Sayf al-Milla regnà fins a 1053-54, fou seguidament reemplaçat per un altre amirita anomenat Ya’là i, més tard, aquest darrer ho fou per Nabīl.

La història interior dels regnes de taifes fou molt agitada. L’any 1038, el governador de Lleida, Sulaymān ibn Hūd, enderrocà els tugíbides (Banū Tuǧīb) i estengué el seu poder al llarg d’una àmplia part de la vall de l’Ebre. A la seva mort, el 1046, els seus dominis foren repartits entre els seus cinc fills. Lleida passà a mans de Yūsuf al-Muẓaffar. Aquest govern es caracteritzà per un enfrontament permanent amb el seu germà Aḥmad al-Muqtadir, rei de la taifa de Saragossa, fins que —vers 1078-81— aquest darrer es va fer amb el control de Lleida. Aḥmad al-Muqtadir annexionà Tortosa vers 1060-61, conquerí Dénia i, el 1076, comprà València al rei Alfons VI de Castella. Tot això feu d’aquesta taifa una de les més poderoses de la Península.

Després de la mort d’Aḥmad al-Muqtadir —1081—, el regne fou dividit entre els dos fills del sobirà: al-Mu’tamin rebé la part occidental amb Saragossa, mentre que al-Munḏir obtingué Lleida, Tortosa i Dénia. La repartició suscità ben aviat noves baralles. Al-Mu’tamin aconseguí una aliança amb el Cid i al-Munḏir rebé el suport del rei Sanç Ramírez d’Aragó, de Berenguer Ramon II de Barcelona i dels comtes de Cerdanya i d’Urgell. Tots dos bàndols s’enfrontaren el 1085 a Almenar en una batalla que guanyà el Cid. Fins i tot, el comte Berenguer Ramon II fou fet presoner i alliberat cinc dies després. Per tal d’aprofitar la seva superioritat, el Cid va devastar seguidament la regió de Lleida i es va dirigir cap a Morella, on aconseguí derrotar una vegada més l’exèrcit del rei d’Aragó i el d’al-Munḏir.

Aquesta sèrie de derrotes posaren fi a l’aliança entre el sobirà al-Munḏir i els catalans. Des d’aleshores, els sarraïns de la vall de l’Ebre sofriren cada vegada més les ofensives dels seus antics aliats. Però, fins en aquest punt, seria excessiu parlar d’una reconquesta catalana. Si s’exceptuen les ofensives dels francs a l’inici del segle IX i algunes expedicions organitzades pels comtes Guifré i Sunyer, els sarraïns no patiren gairebé la pressió de llurs veïns. La primera amenaça els sorgí per l’oest, quan, poc abans del 1058, el comte Arnau Mir de Tost s’apoderà d’Àger i de diverses places fortes situades a la Ribagorça. Anys més tard, el 1064, Ermengol III, comte d’Urgell, participà en una expedició contra la ciutat de Barbastre en resposta a una crida del papa Alexandre III. L’any següent, els sarraïns llançaren una contraofensiva victoriosa en el transcurs de la qual morí Ermengol III. De fet, no fou fins al final del segle XI que els comtes catalans es llançaren a la reconquesta.

Si es compara Catalunya amb la resta de regnes cristians de la Península, es fa evident que hi hagué un desfasament cronològic, un retard, pel que fa a les conquestes territorials. Això s’explica per diverses raons. En primer lloc, la bona entesa existent entre els comtes catalans i els sobirans de les taifes de la part baixa de la vall de l’Ebre va fer possible que els comtes portessin a terme una política d’expansió en altres direccions, entre elles, vers el nord. Sens dubte, Tarragona —situada com estava a pocs quilòmetres de les posicions avançades— era un objectiu temptador. Sembla que Ramon Berenguer I tingué, en dues ocasions, la intenció d’apoderar-se’n, ja que havia previst la possibilitat d’infeudar el comtat de Tarragona al vescomte Berenguer de Narbona. Vers 1059-60, Ramon Berenguer I oferí el títol de vescomte de Tarragona a Bernat Amat de Claramunt. Amb tot, Ramon Berenguer I renuncià al profit que li hauria suposat la conquesta de Tarragona en favor del ferm manteniment de la seva aliança amb Tortosa. Aquestes bones maneres vers les taifes veïnes foren àmpliament recompensades. Els emirs de Lleida i Tortosa demostraren una lleialtat total envers el comte de Barcelona. Fins i tot, l’emir de Tortosa refusà un projecte —presentat per Mir Geribert— de coalició entre sarraïns i barons cristians per a rebel·lar-se contra Ramon Berenguer.

Una raó més del retard dels catalans fou la considerable font d’ingressos que aportaven les terres sotmeses als sarraïns. La percepció regular d’uns tributs anomenats paries, en canvi de garanties de seguretat ofertes pels comtes catalans, es convertí en tot un objectiu. El cobrament de paries s’inicià com un fenomen ocasional quan, vers el 1030, el sobirà de la taifa de Tortosa, Nabīl, amenaçat pels musulmans de València, demanà protecció al comte de Barcelona. La percepció de les paries esdevingué regular quan els sobirans de Lleida —a partir del 1046—, Tortosa —vers el 1052— i Saragossa començaren a satisfer uns cànons anuals. Els càlculs efectuats per Pierre Bonnassie indiquen que es tractava de quantioses sumes. Entre el 1050 i el 1060, el comte Ramon Berenguer I rebé —dels tributaris de Lleida, Tortosa i Saragossa— un total de 9 000 mancusos anuals, és a dir, gairebé 1 300 unces d’or.

En temps de Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II es plantejà el projecte d’estendre aquest costum a Dénia, València, Múrcia i Granada. Des dels inicis del cogovern, ambdós comtes establiren un ampli programa d’intervencions tal com consta a la convenció que subscriviren amb el comte Ermengol IV d’Urgell cap a 1076-78. Els dos comtes barcelonins reberen d’Ermengol el compromís d’ajuda incondicional per a totes les accions que es portessin a terme a la Península. En contrapartida, el comte d’Urgell es veuria gratificat, en primer lloc, mitjançant un acompte de quinze mil mancusos de Barcelona i una part important dels tributs descomptats.

Aquests projectes es realitzaren només parcialment. Vers el 1077 es portà a terme una primera expedició, contra Múrcia, com a resposta a la crida del rei de la taifa de Sevilla, al-Mu’tamid. Però, davant les forces superiors d’al-Ma’mūn de Toledo, es veieren obligats a abandonar-la. El 1080 s’emprengué una expedició contra Dénia i, dos anys més tard, el 1082, Berenguer Ramon II n’organitzà una altra contra Saragossa. Però, com s’ha precisat anteriorment, la host catalana fou derrotada a Almenar el 1085. Aprofitant la presència de la flota pisana i de la genovesa, Berenguer Ramon II assetjà Tortosa el 1092, però l’acció fracassà malgrat l’ajuda aportada pels reis d’Aragó i de Castella. Ramon Berenguer III intentà la mateixa empresa el 1095 i el 1097, també sense èxit. Les hostilitats contra Lleida estaven protagonitzades pel comte castellà Pere Ansúrez, senyor de Valladolid, la filla del qual estava casada amb el comte d’Urgell.

Durant els darrers anys del segle XI, les fortificacions i les poblacions de la regió de Balaguer foren sistemàticament assetjades i es començà el repartiment d’unes terres que fins aleshores havien estat en mans sarraïnes. El repartiment es feu a favor d’alguns guerrers i d’algunes abadies del rerepaís com la de Santa Maria de Solsona.

A l’oest, Pere I d’Aragó s’apoderà d’Almenar i d’Alfarràs i cedí, el 1099, l’almúnia d’Alfarràs a Pere Ramon d’Erill i Pere Beltran, senyors d’Almenar. L’any 1101, la ciutat de Balaguer fou presa pel vescomte Guerau Ponç de Cabrera en nom del comte Ermengol VI d’Urgell, però una revolta dels habitants de la ciutat retardà l’ocupació definitiva, que no es feu efectiva fins el 1105. En aquesta data, el monestir de Tavèrnoles (Alt Urgell) fou dotat de béns immobles situats a la ruta de Lleida. Anys més tard, en 1113-14, l’illa de Mallorca, en mans sarraïnes fins aleshores, fou conquerida gràcies a una campanya en què col·laboraren Berenguer Ramon III de Barcelona i els pisans.

Recuperació almoràvit de l’orient de l’Àndalus i conquesta cristiana. Segles XII-XIII.

L’ofensiva almoràvit posà fi a la primera fase d’expansió catalana; des d’aleshores, Catalunya rebé dues batzegades molt fortes. La primera d’elles es produí en 1107-08 quan els musulmans feren una ràtzia pel Penedès i destruïren Olèrdola. La segona ocorregué el 1114 quan els musulmans arribaren fins a les portes de Barcelona. Martorell fou l’escenari d’un violent combat després del qual els almoràvits es retiraren desordenadament fins als voltants de Salou, on foren derrotats.

Finalitzades les ràtzies, el comte de Barcelona reprengué una política d’entesa amb els veïns sarraïns. El 1120 signà un acord de suport i fidelitat mútua amb el governador de Lleida, Ibn Hilāl. En canvi de vint vaixells per anar a Mallorca, el governador cedí a Ramon Berenguer IV alguns castells dels voltants de Lleida: Xalamera, Escarp, Seròs, Carratalà, Aitona, Gebut, Castelldans, Alcolea, Albesa, Efesta (Artesa?) i Montagut. La derrota dels aragonesos a Fraga l’any 1134 enfront l’emir almoràvit de Lleida, ‘Abd Allāh ibn Ilyād, i la mort del rei Alfons I el Bataller deixà la via lliure als comtes catalans. Fou aleshores que Ramon Berenguer IV decidí solucionar una situació que havia esdevingut anacrònica. Juntament amb una esquadra genovesa, el comte de Barcelona assetjà Tortosa, que capitulà el 31 de desembre de 1148. Un any després entrà a Lleida —1149—, que li va ser lliurada pel seu governador, al-Muẓaffar. Els darrers baluards musulmans no tardaren gaire temps a caure: Ramon Berenguer IV conquerí Miravet (1152) i altres fortaleses de l’Ebre. L’any següent foren conquerits Siurana i la Serra de Prades.

A la part baixa de la vall de l’Ebre —profundament islamitzada— la dominació sarraïna, amb tot el que aquesta implicava, havia estat considerablement assimilada al llarg del temps. Consegüentment, la conquesta catalana comportà una sèrie de canvis importants, tant a nivell econòmic com social. Els comtes, conscients del que això representava, intentaren atreure’s la població d’aquestes zones mitjançant la concessió d’avantatges considerables. Ramon Berenguer IV i Ermengol VI d’Urgell atorgaren als habitants de Lleida una carta de franquesa per la qual quedaven exempts del pagament d’impostos com les lleudes (impostos sobre les mercaderies) i d’altres càrregues feudals. Nombrosos senyors laics es beneficiaren d’antigues almúnies, especialment a les zones situades entre el Cinca i el Segre, mentre que l’orde del Temple i alguns monestirs, com ara Santa Maria de Poblet, reberen una massa considerable de terres. El 1153, el comte de Barcelona donà als templers el castell de Miravet i altres béns situats a Mequinensa, Flix, Ascó, Garcia, Móra d’Ebre i Tivissa. El document de capitulació de Tortosa, datat del final del mes de desembre del 1148, assenyalava que els sarraïns que volguessin quedar-se podien fer-ho, conservant el dret de romandre a les seves cases, dins la ciutat, i de practicar lliurement el seu culte a la gran mesquita durant un any. Passat aquest temps, tenien l’obligació de traslladar-se a un barri perifèric. El document en qüestió precisava que els sarraïns tindrien jutges propis, provinents de la seva comunitat, i que no podrien ser reduïts a l’esclavatge ni molestats en els seus desplaçaments.

Tal com ho indica Antoni Virgili, eren unes condicions relativament favorables, en teoria. A la pràctica, no van ser gaire respectades. L’extensió dels conreus de cereals i de la vinya transformà radicalment, en pocs anys, el paisatge, i només els sistemes de regadiu ja existents en temps dels sarraïns continuaren en ús en llocs com ara Albesa i Corbins, al nord de Lleida. La major part de les fortaleses foren abandonades i els nous emplaçaments s’instal·laren més avall o a una certa distància dels antics assentaments sarraïns. La reconquesta originà una onada d’emigrants sarraïns vers el sud, fins a tal punt que, a diferència d’altres sectors de la Península, no en quedaren als voltants de Tortosa i Tarragona. Segons el fogatge (recompte de població) del 1495, només romangué una comunitat totalment sarraïna, Miravet, i sis d’altres conservaven un percentatge de moros que oscil·lava entre el 23% i el 50%: Tivissa, Flix, Ascó, Garcia, Móra d’Ebre i Vinebre. Pels voltants de Lleida, l’any 1497, només hi havia tres poblacions sarraïnes: Aitona, Seròs i Alcanó.