Tots els autors que han tractat la ràtzia d’Almansor i la destrucció de Barcelona, durant els primers dies del mes de juliol del 985, coincideixen a reconèixer que els musulmans marxaren carregats d’un bon botí i seguits d’un munt de presoners. L’autor anònim del Dikr Bilad al-Andalus precisa també, exagerant, que durant la seva expedició número 23, el ḥāğib Almansor capturà 70 000 persones, dones i infants inclosos. Sense arribar a acceptar aquesta xifra, hom admet que la ràtzia acabà amb la captura de nombrosos presoners. Un document de l’Arxiu de la Catedral de Barcelona diu que “morts o captius són tots els habitants de la ciutat i del seu comtat” (mortui vel capti sunt omnes habitantibus de eadem civitate vel de eiusdem comitatu). Entre els presoners figuraven personatges importants, com Udalard, fill del vescomte Guitard de Barcelona, l’ardiaca Arnulf de Girona i el jutge Aurós, conjuntament amb homes i dones d’una condició més modesta, com una dona anomenada Emma, el marit de la qual, Guillem, havia participat en la defensa de la ciutat, o Mocio i el seu fill Guisad, aloers del Penedès. Les fonts àrabs no fan cap referència a la condició d’aquests presoners dins les masmorres de la capital omeia; en canvi, alguns documents llatins ens assabenten que certs captius es van poder enrolar com a mercenaris a l’exèrcit del califa i que d’altres foren venuts com a esclaus. Els documents també mostren com, un cop passat el primer moment d’estupor, es va iniciar l’organització per tal de repatriar els presoners.
Detall del saló ric de Madīnat al-Zahrāʾ, Còrdova, segle X.
MCF
L’esforç esmerçat fou considerable i els tractes, directes o indirectes, van durar més de 15 anys. La manera com s’establien els contactes i els detalls de les negociacions, sobretot les condicions econòmiques exigides, són encara mal coneguts. La primera feina dels familiars catalans era localitzar els seus amics i parents captius, entrant en contacte amb la comunitat mossàrab o amb cercles musulmans de Còrdova, i demanar la suma total del rescat exigit. És probable que certs membres de la comunitat jueva haguessin fet de mitjancers i que les ambaixades adreçades a Còrdova en temps d’Almansor i del seu fill Abd al-Malik tinguessin també com a objectiu negociar el rescat dels presoners. Les estructures que hi havia a la capital omeia facilitaven els contactes. Així, a Còrdova existia, des del començament del segle X, una organització de redemptors (redemptores) que, a canvi d’un sou, oferien els seus serveis a les famílies que tenien un dels seus membres retinguts a Còrdova o a la resta del territori infidel. El redemptor, mitjançant un document en deguda forma, es comprometia, a canvi d’una quantitat convinguda, a anar a negociar l’alliberament del presoner de guerra i a pagar el seu rescat (fidya). També hi havia clàusules addicionals que preveien els casos en què el captiu a rescatar hagués fugit o mort.
Entre les modalitats seguides per a obtenir el rescat dels captius, la més freqüent era l’almoina. Així, l’any 986, un tal Sunifred d’Olèrdola va vendre un cavall amb el seu fre i la cadira “pro uno captivo”. L’any 990, el testament d’un altre cristià, Igiga, precisava “i les meves armes i la sella i el fre i el meu cavall, doneu-los per a un captiu” (et ipsas meas armas et sella et freno et ipso meo chavallo donare faciatis per chaptivo). Dos anys més tard, el 992, la monja Aurúcia venia un alou “de manera que amb això es faci redimir captius” (in eo modo ut redimere faciat captivos). La manera en què aquestes almoines arribaven a Còrdova resta poc coneguda, encara que es pot suposar que eren trameses a jutges que les confiaven a mercaders o viatgers ocasionals. Tot això intensificà les relacions entre Catalunya i la capital andalusa i, sobretot, de manera paradoxal, ocasionà una fuita important de numerari català en direcció a l’Àndalus, al mateix moment en què els primers mancusos d’or començaven a penetrar els mercats catalans.
Mesurar l’èxit de les iniciatives en favor dels rescats tampoc no és gens fàcil. L’estudi de l’abundant massa de llegats testamentaris del final del segle X i el començament de l’XI mostra com aquests esforços culminaven sovint amb èxit i que gran nombre de presoners aconseguien tornar a les seves llars. Les primeres persones alliberades foren el jutge Aurós i el canonge Langobard. El primer tornà a Barcelona l’any 986 i el segon l’any 988. El procediment emprat fou el d’enviar ostatges en bescanvi del seu alliberament. Aquests ostatges foren rescatats de seguida pel mateix jutge Aurós, el qual demanà l’ajut econòmic necessari a la catedral de Barcelona i al monestir de Sant Cugat. Les aportacions econòmiques fetes per aquestes dues institucions no eren del tot desinteressades ja que, a canvi, obtingueren una part del patrimoni personal del jutge “in redemptione pro captivis”. En altres casos els captius aconseguien entrar en contacte amb els seus familiars i demanar-los que reunissin la suma del seu rescat. Una tal Dadila, el fill de la qual havia mort durant els combats, fou feta presonera durant molt de temps a Osca abans de poder fer arribar a Barcelona un document en què es comprometia a fer les donacions necessàries. D’altres prometien fer donacions a canvi d’una anticipació en numerari, com l’ardiaca Arnulf i el vescomte Udalard que, en retornar a Barcelona l’any 990, feren una donació al monestir de Sant Cugat del Vallès. D’altres, en canvi, tingueren menys sort: un tal Mocio obtingué els diners del seu rescat però, de retorn a Barcelona, caigué malalt a Saragossa i morí poc temps després d’haver redactat el seu testament, al febrer del 986.