No és qüestió d’aquesta introducció, potser ja massa llarga, descriure la guerra del Principat que enfrontà la Generalitat a la monarquia, els senyors als pagesos, els bigaires als buscaires, encara que no tant mecànicament com pogués desprendre’s d’un esquema —vàlid en els trets generals, però no en les moltíssimes excepcions fora de mida i de control que tota violència comporta—. Però sí que es pot afirmar que la guerra clou el període analitzat en aquest treball, a la vegada que cal situar-la en el context de la crisi i matisar el seu abast en relació amb la resta dels Països Catalans.
La guerra civil catalana: causa o conseqüència?
En primer lloc, quin èmfasi s’ha de donar a la guerra? Fou el resultat final d’una llarga tendència de successives crisis concatenades? O ben al contrari: fou la guerra la causa vertadera de l’enfonsament de Catalunya fins al punt que sense ella la catàstrofe econòmica, social i política mai no s’hauria produït? Més enllà de les dades, de vegades diverses i sovint contradictòries, d’alguns dels indicadors fàctics i seqüencials emprats pels nombrosos treballs investigadors, cal assenyalar per endavant que, en l’actualitat historiogràfica, la matisació relativista dels judicis sembla guanyar la batalla a les rotunditats absolutes d’anys enrere, segurament perquè en el fons ara no resta ja clar ni el mateix concepte de crisi baix-medieval.
Dècades abans, quan s’afirmava la solidesa d’aquesta última, els dubtes eren menors. Darrere de les crisis demogràfiques, agràries —a mitjan segle XIV—, financeres i monetàries —a les acaballes del tres-cents—, industrials i comercials, nítides en ultrapassar-se el primer quart del segle XV, planava la tesi d’una tendència a la baixa de llarga durada, secular i amb una cronologia ben establerta, en la qual s’inseria també la crisi política i social, des de Casp a la guerra civil. Pierre Vilar, Jaume Vicens i Vives i Claude Carrère, entre d’altres, han estat els historiadors que més brillantment proposaren aquest model.
D’altra banda, n’hi ha que critiquen les exageracions en la caiguda de les xifres demogràfiques i les rendes del camp, les sobrevaloracions dels fenòmens monetaris i bancaris, l’excessiva importància, pel que fa al comerç i a la indústria, donada a fonts oficialistes —com arrendaments i impostos duaners—, i certes ambigüitats i contradiccions en la cronologia plantejada —la prova sobretot seria l’etapa de 1420-45—. I hom defensa, en canvi, la idea de recessions curtes, no definitives, que explicarien expansions polítiques com la de Nàpols, alhora que una capacitat de resistència que no s’esvaí fins a la guerra civil. Mario del Treppo ha estat el portaveu més significatiu d’un grup ben heterogeni d’historiadors, en el qual poden adscriure’s des de José Enrique Ruiz Domènec fins a Paulino Iradiel.
L’excepcionalitat del cas valencià
A més, endinsant-nos ja en el segon punt —el del seu context—, la crisi no afectà idènticament tota la Corona d’Aragó i més concretament els Països Catalans. Aquesta disparitat és la que, no fa gaire, ha permès a Ludwig Vones assuavir els foscos trets de la crisi baix-medieval, en subratllar, en un suggeridor assaig, els comportaments territorials diversos. No fou aquest l’exemple de Mallorca, que seguí amb bastant de fidelitat les pautes del Principat, revolta social inclosa —la dels forans— si bé no s’hi esdevingué després el conflicte amb el monarca. Sí que fou, en canvi, absolutament, el cas del Regne de València, que assolí al llarg del quatre-cents la màxima etapa d’esplendor. Aquí, la major diversificació de l’agricultura, la tranquil·la fesomia del camp —conreat en part per una gran massa mudèjar allunyada de qualsevol temptació reivindicativa semblant a la dels remences— i la millor estructura d’una indústria i un comerç, que s’adaptaven bé a premisses de llibertat mercantil — molt connectades, a més, amb el món italià i amb els nous camins atlàntics— s’afegien a una paritat constant de la moneda i a uns moviments moderats de preus i salaris sense perillosos daltabaixos.
Tot plegat parlava d’estabilitat econòmica i social, d’eufòria finalment, del vitalisme d’un país que aprofità àdhuc l’avinentesa de la crisi del Principat per a sobrepassar-lo i posar-se al capdavant de l’antiga metròpoli conqueridora, de la qual, com un estel ascendent, s’independitzà. Nogensmenys ho feu sense renegar del conreu d’un art i, sobretot, d’una llengua i d’una cultura en català que el geni valencià glorificà com mai abans no havia succeït, fins al punt de consagrar-les a la Ciutat Eterna, en la qual una nissaga d’aquelles terres —els Borja— imprimí el seu segell indeleble, farcit de virtuts i de grans defectes, però no de l’apatia de la mediocritat.
València, Regiment de la cosa pública, F.Eiximenis, 1499.
BUV / G.C.
No obstant això, el futur restà tan compromès com el d’un estel fugaç. Perquè, a diferència de Catalunya, al País Valencià no es consolidaren unes institucions polítiques que veritablement es contraposessin al poder del rei: la freqüència de convocatòries de corts a l’època del Magnànim no es correspongué amb una autèntica força d’aquesta institució; la Generalitat valenciana aviat fou controlada per la monarquia, que àdhuc nomenà, tot i que excepcionalment, funcionaris reials per a alguns dels seus càrrecs, que foren així segrestats. I a les ciutats la insaculació, introduïda també aleshores, per bé que apaivagués lluites de bàndols municipals, representà un cert control indirecte del rei, que es transformà en mediatització política a la ciutat de València. Mitjançant la pràctica, des del 1418, de la ceda —llistes reduïdes de candidats, suggerits fins i tot pel tron, que entraven en el joc de l’atzar per a la provisió dels jurats executius— i la consolidació de la figura del racional valencià —comptable major de les finances de la capital i home imprescindible per a portar endavant tot un seguit d’emprèstits a la monarquia, via el deute públic dels censals—, s’apuntalaren les necessitats de la política exterior de la corona, malgrat el desviacionisme de certs capitals cap un rendisme estèril.
A València, oasi de fertilitat econòmica cap on la reialesa dirigí la mirada, a la darreria del segle XV la feblesa de les seves institucions autònomes, coincidents amb els interessos d’un patriciat ciutadà que començà a esdevenir rendista, amenaçava d’estrangular el creixement secular. Mentrestant, Ferran II, a l’arribada al tron, el 1479 procedia a Catalunya a guarir amb cura desacostumada les greus ferides de la guerra, que havien postrat un principat necessitat d’un autèntic redreçament. Però aquest doble camí encetat a les acaballes del quatre-cents, en el qual anys després —segles XVI i XVII— tornaren a intercanviar-se els papers hegemònics les dues ciutats més grans dels Països Catalans, és tota una altra història que ja no pertany al present treball.