És hora d’acabar, doncs, aquesta introducció, en què s’ha intentat sobretot palesar al lector l’eix de les grans línies sobre les quals va transcórrer la història dels Països Catalans, en el període decisiu de la seva forja: des del seu balbucient naixement (1229-45), després d’haver estat arrabassats oficialment part d’aquests territoris a l’islam andalusí, fins que Ferran II, amb el seu matrimoni amb Isabel de Castella segellà, amb la unitat de corones que aquest implicà, tot un altre ritme diferent al si del conflictiu món hispànic peninsular.
En l’esperança d’haver assolit, si més no mínimament, aquest intent globalitzador, ben diferents són els objectius que es proposen les planes que segueixen a l’interior del llibre. Perquè ara es tracta d’endinsar-se en la vida quotidiana i material, en les característiques dels grups socials definits, en les institucions i els esdeveniments, i en l’evolució de les mentalitats, l’art i la cultura. Les quatre grans àrees en què està muntat aquest treball, com a reflex expositiu del que fou l’economia, la societat i la política dels Països Catalans en aquells segles, aspiren a donar la doble visió estructural, a la vegada que dinàmica, d’una història total.
Certament que, de bell antuvi, no hi podia faltar l’anàlisi detallada de l’embigat de base de la societat, que depengué a l’època baix-medieval tant del nombre, distribució, comportament i estructures familiars de la seva població —ben estudiats ací per Agustí Rubio, Teresa Vinyoles i Mercè Aventín— com de la producció i formació de les grans economies —agrària, industrial i comercial— on el capítol de Paulino Iradiel té uns trets innovadors que trenca antics motlles historiogràfics.
Això no obstant, tots aquests esforços hagueren estat insuficients si no s’haguessin analitzat, al seu torn, els grups socials d’antic règim en una etapa històrica que, lluny de ser estàtica, presenta una mobilitat pròpia dels temps incerts, de les èpoques en què sovintejades expansions i crisis provocaren esgarrifances al si dels que es creien impertorbables estaments. No ho foren tant —com tradicionalment es pensava i desmenteix en aquestes planes Maria Teresa Ferrer — ni la noblesa ni el clergat, per bé que una i altra formaven sense cap mena de dubtes unes privilegiades classes socials, rebeques per principi a tot canvi, fins i tot als que podien preconitzar —més en un intent d’ascens mimètic que altra cosa— els sectors més desafortunats d’aquestes.
Menys estàtica és presentada encara la pagesia, aquest grup social majoritari la història del qual s’ha cregut sempre que era immòbil i vinculada només als ritmes, gairebé biològics, de les estacions, les collites, la vida i la mort. Tòpics tots ells arraconats per Antoni Furió davant de la veritable fesomia d’un camperolat dividit, amb fortes diferències jurídiques i desigualtats econòmiques. Amb tot, els majors canvis es donaren en les poblacions urbanes, estudiades amb molta cura per Rafael Narbona, que sap distingir entre les elits governamentals, que tendiren a encarcarar-se en el govern municipal, les masses populars —àdhuc menestrals—, que volien tocar el poder, i la turbamulta de marginats socials i àdhuc religiosos. Tot servia per a colorar unes ciutats baix-medievals, preses d’una forta conflictivitat social i política i per a palesar les diferències de status, fortunes i possibilitats entre el munt d’habitants que s’arraïmaven a les capitals.
Per tot això, les planes de Joan Busqueta, inserides en el tercer gran apartat Crisi i conflictivitat social al camp i a la ciutat, completen en el marc urbà i en el rural els estudis d’Antoni Furió i Rafael Narbona, eixamplant-los en el vessant més específic de la violència baix-medieval. Una violència de la qual molt sovint els poders públics no s’escapoliren, malgrat el teòric i perfecte equilibri polític de les institucions administratives de govern, l’estudi de les quals ha estat tractat per Tomàs de Montagut amb la rigorositat i el tecnicisme propis d’un historiador del dret. I una violència que, a la fi, es canalitzava cap a l’exterior, en la política internacional, que ha rebut fonamentalment l’atenció de Carme Batlle i Pau Cateura.
El poder, però, en la seva expressió pública, religiosa o senyorial, no aspirava només a perpetuar-se mitjançant l’exercici de la coerció. Tal com subratlla Adela Mora, aviat cercà legitimacions ideològiques —nacionals, religioses, populistes, demagògicament sentimentals— i clientelismes socials. Fins i tot l’art, el pensament, la literatura —la cultura en una paraula, analitzada en els seus grans trets generals per Ximo Company, Salvador Claramunt, Lola Badia i Rosanna Cantavella— difícilment pogueren esmunyir-se del seu control. Mecenes importants, laics o eclesiàstics, privats o públics, encarregaren obres d’art, fundaren les primeres universitats, facilitaren, quan no escrigueren, la literatura de creació. I totes elles, certament, foren vehicles de la ideologia del poder, però sovint —i fins i tot a contracor— també ho foren dels contrapoders. Al cap i a la fi, a l’època baix-medieval, el pensament i la seva concreció i plasticitat creativa també assoliren algunes quotes de llibertat, de crítica al poder establert.
No adonar-se de tota aquesta problemàtica i, consegüentment, no explicar-la, deixaria ben coixa qualsevol història pretesament seriosa que es pogués plantejar, ja que no debades la historiografia actual no posa en dubte el fet que l’art, la cultura i les mentalitats són memòries de la història, tan importants, si més no, com els indicadors econòmics, els esdeveniments polítics i les institucions de govern. I segurament no és necessari que digui que, per atendre’ls com cal, tots els col·laboradors del present treball, des de la direcció fins a l’article més petit —que no vol dir menys important—, s’han esforçat acuradament perquè aquesta Forja dels Països Catalans sigui la forja d’una manera més completa d’entendre’ls.