Pesta, fam i guerra

En els textos medievals, la població apareix sempre com el més preuat dels béns. La seva abundància era signe de prosperitat, i el seu creixement la prova inequívoca d’un govern ordenat i just. Pere III el Cerimoniós, en el seu parlament a les corts catalanes reunides a Tarragona el 9 de març de 1370, utilitzà aquest argument revelador per tal de demostrar la saviesa i la prudència dels monarques que el precediren: “Però senyal cert havem per què ells foren bons regidors, com llur patrimoni han poblat meravellosament; cor nenguna ciutat ni vila que vui hajam nós, totes són així poblades que dins los murs antics de moros o de gentils no caben, així com apar manifestament en nostres ciutats e viles. Doncs si no fossen estats justs e bons regidors no fore llur terra així poblada com és; com les gents, per ço s’hi són poblades e multiplicades, con han trobada en ells justícia, egualtat e repòs”. No era un acudit del rei, sinó una idea àmpliament difosa a la seva època, que trobarem, formulada de diverses maneres, en molts altres escrits coetanis: “Per les malvestats que.s fan en les ciutats (…) a la fi tornen ésser deserts e desabitar”.

Si el creixement demogràfic era considerat el signe més evident de la prosperitat material d’un regne, el despoblament ho era de la seva ruïna. Riquesa i populositat, pobresa i despoblament apareixien aparellades en la mentalitat medieval. La ciutat de València, quan el 1342 va sol·licitar del rei mesures proteccionistes per a la seva indústria tèxtil, usà com a argument convincent l’increment de la població que se’n derivaria: “…e açò, senyor, sia interés vostre, e per experiència és vist que les ciutats e lochs on és acostumat de fer draps se són ennobleïts e enriqueïts e multiplicats de gents”. No és l’únic cas. En els privilegis reials, en les concessions senyorials i en els acords municipals, l’augment demogràfic hi figura freqüentment com a objectiu. I són també molts els textos on s’expressa el temor que suscitava el fenomen contrari, el despoblament, una eventualitat sempre possible, un perill que viles i ciutats recordaven a la corona quan aquesta contrariava la justícia i l’interès general i adoptava mesures “de què.s seguiria —acostumaven a afirmar— destrucció e depopulació.”

Aquestes al·lusions al despoblament i a la destrucció constitueixen un reflex, en l’àmbit de les idees o dels llocs comuns, de l’experiència real de la societat medieval, necessàriament sensibilitzada davant tot el que pogués alterar el sempre precari panorama demogràfic. Aquesta sensibilització, tot i que va ser corrent a tota l’Europa dels segles XIII, XIV i XV, potser fou més intensa als regnes catalano-aragonesos on, abans del fort descens de població que s’inicià al tres-cents, havia calgut repoblar els amplis territoris conquerits als musulmans. La repoblació d’aquests territoris i, posteriorment, el gran despoblament causat per les calamitats expliquen que el problema demogràfic preocupés especialment els poders públics d’aquests regnes.

L’evolució demogràfica: de l’expansió al declivi

L’estudi de la demografia baix-medieval ensopega amb seriosos obstacles. El principal és, sens dubte, l’escassetat o, a vegades, la inexistència de fonts. A més a més, les fonts solen ser de caràcter fiscal: relacions de contribuents en les quals figura solament el membre principal de cada família o llar (foc). Aquest fet obliga a operar amb coeficients per a calcular el total d’habitants, que sempre han de ser xifres hipotètiques. Malgrat tot, es disposa de prou dades per afirmar que, en línies generals, la població de Catalunya i dels regnes de València i Mallorca experimentà, entre el 1200 i el 1500, una evolució semblant a la de la resta d’Occident. Hi hagué un fort creixement al segle XIII, al llarg del qual prosseguí una tendència a l’alça iniciada dues centúries abans, que segons alguns autors va arribar a duplicar la població del Principat. Aquesta tendència d’expansió sembla debilitar-se a la primera meitat del segle XIV, i canvia clarament de signe el 1348, punt de partida d’un declivi demogràfic que, en línies generals, es prolongà fins a les acaballes del quatre-cents.

No és possible defensar amb xifres concretes aquestes afirmacions pel que fa al creixement del segle XIII. Ho impedeix la total mancança de fogatges (relacions de focs) susceptibles d’anàlisi demogràfica. Però hi ha altres dades tan eloqüents o més que les xifres, com l’extraordinari esforç repoblador realitzat durant aquella centúria a Catalunya, amb l’ocupació de les terres pobres de les comarques de Tortosa i Lleida i, sobretot, als regnes de Mallorca i València. La massa de catalans i aragonesos que va emigrar i que s’instal·là als territoris conquerits per Jaume I posa de manifest que a la primitiva Corona d’Aragó existia aleshores un potencial demogràfic les dimensions del qual es desconeixen, però que havia de ser molt elevat. De fet s’ha parlat, amb fonament, de superpoblació. La conquesta militar va proporcionar terres, a costa dels musulmans, als nombrosos camperols catalans que emigraren en busca de millors condicions de vida als regnes incorporats a la confederació.

La guerra fou, aleshores més que mai, un factor que desencadenà profundes alteracions demogràfiques. Les conquestes, per part de Jaume I, de Mallorca (1229-32) —més les d’Eivissa i Formentera (1235)— i del Regne de València (1232-45) van significar, juntament amb la de Menorca (1287), una ampliació considerable tant del territori com dels seus efectius humans. I cal sumar-hi, a més, la conquesta de les comarques “de Xixona enllà” incorporades el 1304 per Jaume II en virtut de la sentència arbitral de Torrellas, punt final d’un conflicte amb Castella (1296-1301) que posà temporalment a les mans d’aquest monarca tot el Regne de Múrcia. En començar el segle XIV, la Corona d’Aragó era un 32% més gran que cent anys enrere, cosa que representava un increment demogràfic notable, d’unes 150 000 ànimes, però també trasbalsaments de població de proporcions desconegudes fins aleshores.

A les Balears, repoblades pràcticament del tot per immigrants catalans, aquests substituïren l’abundant població islàmica autòctona que hi visqué fins a la conquesta, estimada entre els 80 000 i els 100 000 h només a l’illa de Mallorca. Els moros, obligats a abandonar massivament Mallorca i Eivissa, van marxar cap a Barbaria i altres territoris islàmics. La petita minoria que s’hi quedà, reduïda en gran part a la servitud, es dedicà al conreu de les terres, que passaren a ser propietat dels nous pobladors cristians. A Menorca, la majoria de supervivents dels 40 000 musulmans que, segons càlculs, vivien a l’illa en el moment de la conquesta, van ser sotmesos a l’esclavitud i deportats per a vendre’ls com a captius. Això explica el caràcter total i exhaustiu de la repoblació balear, ben diferent de la valenciana.

No fou possible, com el monarca conqueridor i alguns magnats eclesiàstics haurien desitjat, d’expulsar totalment els sarraïns del País Valencià. L’amplitud del territori, els acords entre Jaume I i moltes comunitats islàmiques durant la conquesta que obligaven el rei a respectar la vida, les lleis, els costums i les propietats dels seus membres, i, sobretot, la dificultat de trobar pobladors cristians en prou nombre, expliquen la peculiar problemàtica demogràfica del regne de València a la baixa edat mitjana. La conquesta implicà, certament, un èxode massiu —forçós en uns casos, voluntari en d’altres— de moros autòctons a terres africanes i granadines. Però la major part d’ells s’hi quedà, fonamentalment a les zones rurals, ja que la capital i els nuclis urbans més grans van ser ocupats, amb clara finalitat estratègica, pels cristians que arribaren, també massivament, arran del procés conqueridor.

La repoblació valenciana, impulsada per la corona per tal d’assegurar el control del nou estat, no havia assolit resultats totalment satisfactoris cap al final del regnat de Jaume I: segons una famosa carta dirigida pel rei als consellers de Barcelona, el 1270, al nou regne no hi vivien més de 30 000 cristians. La notable diferència entre aquesta xifra i els 100 000 repobladors que hi hauria d’haver, a judici del monarca, justificava les seves inquietuds per la seguretat d’un territori que continuava sent majoritàriament musulmà. L’afluència d’immigrants catalans i aragonesos, estimulada per noves mesures repobladores, experimentà un creixement apreciable a les darreres dècades del segle XIII, i prosseguí, potser amb més lentitud però sense interrupció, durant les primeres del segle següent. Al mateix temps es continuava produint un flux migratori de sentit contrari: l’èxode continuat de la població islàmica autòctona que, a mitjan segle XIV, devia ser numèricament inferior a la cristiana.

La demografia urbana al Principat de Catalunya al segle XIV.

L’esforç repoblador va recaure en bona part sobre el Principat i ultrapassà fins i tot les fronteres valencianes. Al Regne de Múrcia “poblam-hi deu mília hòmens d’armes entre de nostra terra e d’altres”, va escriure Jaume I en la crònica. I ho confirmava Ramon Muntaner, quan feia referència al “bell catalanesc” que encara es parlava al tres-cents en aquelles terres. D’altra banda, els nombrosos catalans que marxaren a Barbaria com a mercenaris al servei de sobirans musulmans, i els que acompanyaren Pere el Gran a l’expedició a Sicília (1282-83), molts dels quals partiren posteriorment amb Roger de Flor a Orient, se sumen al drenatge demogràfic del segle XIII. Al final d’aquest segle, Catalunya, segons J.F. Cabestany, “havia sofert pèrdues estimables, numèricament i qualitativament, sobretot si es té en compte que els emigrats eren persones joves i que, per tant, amb llur absència dificultaven el procés de creixement de la societat catalano-aragonesa”.

Tot i això, a la primera meitat del segle XIV s’adverteixen signes de vitalitat que obliguen a descartar, a judici de C. Batlle, un hipotètic esgotament de les reserves humanes del país causat per l’emigració. Abans de la pesta del 1348, la repoblació de Càller i de Sàsser amb catalano-aragonesos, duta a terme després de la conquesta de Sardenya (1323-24), fou un bon exemple d’aquest dinamisme demogràfic que també es reflectia en l’ampliació del recinte emmurallat d’importants ciutats catalanes. Tanmateix, les conseqüències del prolongat èxode cap al sud, unides a la pèrdua d’efectius humans que significà l’expansió mediterrània i als efectes devastadors de la fam, que aleshores va irrompre com a protagonista, suggereixen que l’expansió demogràfica estava arribant a la seva fi. Per al Principat no es disposa de fonts que ho corroborin en termes quantitatius. Però els fogatges del 1329 i el 1343 del Regne de Mallorca, realitzats per a recaptar l’impost del morabatí, indiquen, segons A. Santamaría, una disminució de la població mallorquina del 9,6%, equivalent a una mica menys de 5 400 ànimes. L’illa, que el 1329 disposava de 12 454 focs, en tenia només 11 256 catorze anys després. La recessió demogràfica sembla que va començar abans del 1348, si bé només afectà la capital, ja que les viles foranes experimentaren fins i tot un cert increment.

La situació del Regne de València era ben diferent, ja que el creixement de la població a la primera meitat del trescents és un fet evident. La creació de nous assentaments cristians, la repoblació duta a terme a les comarques meridionals “de Xixona enllà”, les al·lusions documentals a l’augment demogràfic de viles i llocs del país, l’increment de les terres conreades, etc., són fets provats que apunten en una mateixa direcció: la demografia continuava en fase expansiva. I això gràcies al flux migratori, que prosseguí cap al jove regne —possible causa del despoblament detectat aleshores a Lleida i la seva comarca—, que tingué com a contrapunt el ja esmentat èxode de moros autòctons, també persistent.

La contracció dels segles XIV i XV

La crisi demogràfica, que abans del 1348 es manifestà de manera parcial i amb escassa intensitat, a partir d’aquell any, amb l’inici de la pandèmia de pesta a Europa, fou un fenomen general, de proporcions elevades i de prolongada amplitud temporal. Per a l’anàlisi d’aquest fet existeixen nombrosos fogatges que permeten traduir, en xifres aproximades, l’entitat del declivi, i ofereixen una visió bastant més precisa de la població de Catalunya i dels regnes de València i Mallorca al final de l’edat mitjana.

La demografia urbana a Mallorca als segles XIV-XV.

Al Regne de Mallorca s’ha conservat la relació fiscal completa més antiga de les conegudes: el ja esmentat fogatge del morabatí del 1329, l’estudi del qual ha permès d’establir entorn dels 70 000 el nombre d’habitants de les Illes, dels quals més de 63 000 corresponien a la de Mallorca, 4 000 a Menorca i uns 2 700 a Eivissa. Un moment de vertader apogeu demogràfic si es comparen aquestes xifres amb les dels fogatges posteriors, realitzats als segles XIV i XV, que posen de manifest que la caiguda de la població insular no fou un fenomen episòdic o conjuntural. El declivi, anterior al 1348, s’intensificà a partir d’aquella data. Les xifres del morabetí del 1350 revelen una forta disminució, resultat obvi de la pesta: les llars comptabilitzades aleshores a Mallorca (9 461) representen només el 76% de les que tenia l’illa el 1329. Des d’aleshores, encara que amb alts i baixos poc significatius en general, la població es mantingué en nivells molt pobres. En l’impost anomenat morabetí del 1421, primer del segle XV, s’hi comptaren un total de 8 539 focs, una xifra menor a la del 1350, que només se superà, molt lleument, durant les dècades finals del segle XV, si jutgem pels recomptes del 1482 i el 1489; la població insular mallorquina era, per aquestes darreres dates, d’uns 46 000 habitants. Caldrà esperar la segona meitat del segle XVI per a retornar als nivells del 1329.

El panorama que mostrava el Principat era semblant, segons es desprèn dels fogatges dels anys 1358, 1365-70, 1378 i 1497. El primer, de contingut parcial, no permet extreure’n conclusions generals, però sí dades significatives entorn de les dimensions de la crisi demogràfica a certes zones. Cabestany, en un estudi centrat en les propietats dels monestirs de Poblet i de Santes Creus, demostrà que el nombre de cases habitades havia disminuït d’un 40 a un 50%, respectivament, entre el 1358 i el 1378. El fogatge dels anys 1365-70 proporciona ja una informació global sobre la població de Catalunya: 104 069 focs, equivalents a uns 468 000 h. En la relació següent, la del 1378, es comptabilitzaren 83 171 focs, entorn de les 374 000 ànimes, cosa que significa un descens notable de població. Aquesta davallada s’anà accentuant al segle XV, i el fogatge del 1497 mostra una xifra bastant més baixa: 59 544 focs, és a dir, uns 268 000 habitants a tot el Principat. L’ampli buit cronològic que separa els dos darrers censos ha pogut ser cobert, a zones com el bisbat de Girona, amb altres fonts com ara els impostos del coronatge i el maridatge, que han confirmat que hi hagué un deteriorament demogràfic progressiu al llarg del quatre-cents.

La demografia urbana al Regne de València als segles XIV-XV.

El cas valencià és més difícil d’estudiar, sobretot a causa del caràcter fragmentari dels registres conservats del morabetí. No ha estat possible aventurar, basant-s’hi, dades globals de certa fiabilitat per al conjunt del regne. Però la confrontació dels registres del morabetí amb les diverses anàlisis regionals dutes a terme demostra que també hi hagué, com al Principat i a les Illes, un descens i un estancament demogràfics al llarg de la segona meitat del segle XIV i el XV, particularment intensos a les zones septentrionals i centrals del país. Al Maestrat, la vila de Sant Mateu, amb 951 contribuents censats el 1373, passà a tenir-ne 308 el 1499, i a la Plana, Castelló, amb 972 focs el 1415, arribà a tenir-ne el 1499 només 484; Borriana passà dels 354 (1427) als 146 (1499); Vila-real, dels 590 (1379) als 290 (1499), i Almassora, dels 306 (1373) als 117 (1499). Més al sud, Alzira i els seus ravals van reduir a menys de la meitat els seus focs entre el 1433 (752) i el 1499 (291), igual que Xàtiva, on se n’han enregistrat 2 809 el 1418 i només 974 el 1499. La tendència general tingué les seves excepcions: les comarques meridionals, que visqueren al segle XV un període de recuperació després de la profunda crisi del tres-cents, i sobretot la ciutat de València.

La primera informació concreta sobre el conjunt de la població del País Valencià és una carta que els jurats de la capital van adreçar a Ferran el Catòlic l’any 1488, on estimaven en 60 000 el nombre de cases (equivalents a focs): “…totes les cases del regne, que són circa LX mília…” Un càlcul imprecís, tanmateix, i superior a la realitat; un any més tard, quan es feu un recompte, s’obtingué com a resultat 51 000 cases per al conjunt del país, 8 840 de les quals corresponien a la ciutat de València intramurs, la qual cosa concorda amb el cens del 1510 que estimava en 55 631 les cases del regne. La població valenciana era, dones, al final del segle XV, uns 8 500 focs —poc menys de 40 000 ànimes— inferior a la del Principat.

Aquestes informacions permeten de quantificar un fenomen singular: l’espectacular creixement de la ciutat de València entre els segles XIII i XV. El 1238, quan fou conquerida per Jaume I, les seves muralles acollien uns 15 000 habitants, que van ser substituïts amb relativa rapidesa per pobladors cristians. L’èxit de l’operació és evident, ja que cap als anys 1359 i 1361 l’urbs tenia unes 26 000 ànimes, segons J.C. Russell. L’increment prosseguí al llarg del segle XV: del recompte del 1489 es dedueix una població d’unes 40 000 persones. La trajectòria de Barcelona va ser ben diferent. Tot i haver assolit els 40 000 habitants en els anys anteriors a la Pesta Negra, la població barcelonina anà disminuint progressivament; a la fi de la guerra civil catalana, que assolà el país a la segona meitat del segle XV, havia quedat reduïda al 50%, i va acabar el quatre-cents amb tan sols 26 000 ànimes. Pel que fa a la capital mallorquina, els 5 398 focs del 1329 també anaren minvant quasi ininterrompudament fins al 1444, any en què se’n registraven 2 055. S’inicià aleshores una recuperació que prosseguí a la segona meitat del segle: el 1489, Mallorca tenia uns 3 000 focs, és a dir, 13 500 habitants aproximadament.

El “mal any primer” i el canvi de conjuntura

És ja tradicional situar el començament de la crisi demogràfica de Catalunya el 1333, alguns quinquennis després que a l’Europa ultrapirinenca. La gran fam dels anys 1315-17, que, a judici de la majoria d’historiadors, assenyala la fi de l’expansió i l’inici del cicle depressiu baix-medieval a Europa, no es donà als regnes peninsulars. Però un anònim cronista gironí, quan notificà la carestia d’aliments que va patir el Principat el 1333, oferia una dada reveladora: el nom de “mal any primer” amb què fou recordada popularment tan infortunada efemèride: “…et ideo inter nos fuit nominatus mal any primer.” Molts historiadors cregueren trobar en aquesta data, com suggereix el nom, la fi dels temps feliços a Catalunya i la consciència clara d’un viratge cap a uns altres de dramàtics. El senyal havia estat, també aquí, una fam espantosa provocada per una collita catastròfica, que explicaria, a més, la davallada demogràfica anterior al 1348, ja que la desnutrició provocà una forta mortalitat. En efecte, a Barcelona, segons les Rúbriques de Bruniquer, font tardana i poc fiable, la fam del 1333 causà deu mil víctimes. Aquest panorama crític es completava amb una revolta popular a la capital catalana, motivada per la manca d’aliments.

Encara que la irrupció de la fam en aquest panorama històric ha tingut diverses interpretacions, la més comuna és la formulada per Michael M. Postan, segons la qual les fams del començament del segle XIV foren producte del desequilibri entre població i recursos que començà a patir aleshores Occident, després del prolongat creixement demogràfic de les centúries anteriors. El descens de la població, provocat primer per la fam i accelerat després per les epidèmies, fou el factor clau de la depressió econòmica baix-medieval segons aquesta hipòtesi malthusiana. D’aquí que el “mal any primer” de Catalunya, i també la gran fam europea dels anys 1315-17, no solament constituïssin les primeres manifestacions de la crisi, sinó l’anunci de catàstrofes futures. El brot epidèmic del 1348 no fou, doncs, un fenomen casual, sinó la conseqüència previsible de les fams: el debilitament físic dels cossos provocat per la subalimentació hauria afavorit la penetració de la malaltia i contribuït a la seva brutal incidència. La naturalesa procurava, d’aquesta manera, restablir de nou l’equilibri entre la població i els recursos.

Investigacions recents obliguen a replantejar alguns aspectes de la interpretació clàssica del “mal any primer”. Avui sabem que no fou un fenomen exclusivament català. La catàstrofe agrícola afectà també la resta de la Corona d’Aragó, Castella —inclosa Galícia—, Portugal i terres italianes i franceses. Els jurats de València, en una missiva a Alfons el Benigne, n’esmentaren la incidència a la ciutat, al regne i “en la major partida dels altres regnes vostres, hoc encara en los altres regnes circumveïns, e en la major partida d’Espanya”. D’altra banda, hi ha constància que abans del 1333 hi hagué llargs períodes de carestia i males collites, cosa que dificulta, en rigor, l’acceptació del “mal any primer” com a manifestació inicial de la crisi, i qüestiona la suposada clara consciència del canvi de conjuntura. Sens dubte, la gent va percebre alguna cosa diferent en aquesta calamitat pel que fa a les caresties anteriors: la seva intensitat i l’ampli radi d’acció. Però no fou un fenomen substancialment nou, qualitativament diferent. No gaire temps després es produïren altres crisis de subsistència de tanta duresa o més: el 1347 figura en els documents i les cròniques catalanes valencianes i mallorquines com l’“any de la gran fam”, igual que el 1375. Les crisis posteriors expliquen el nom de “mal any primer”, que evoca el de “primera mortaldat” donat a la pesta del 1348, any en què van sobrevenir-se nous brots del mateix mal.

La relació entre la fam i la pesta, peça clau en la interpretació tradicional de la crisi, també ha estat qüestionada des de la història de la medicina. Per a Jean-Noèl Biraben, l’arribada a Europa del bacil Yersinia pestis, que causà la malaltia, obeeix a factors totalment aliens a les circumstàncies alimentàries de la població. Així, doncs, els desastres agraris i les fams no van poder ser un camí cap a la pesta; el contagi i la letalitat d’aquesta eren independents del grau de nutrició de la persona. L’escassetat d’aliments podia provocar importants crisis de mortalitat, com a Barcelona el 1333, perquè la desnutrició afavoreix certes malalties epidèmiques, però, segons els estudis mèdics, justament aquest no era el cas de la pesta.

Ni el “mal any primer” ni les freqüents caresties de la primera meitat del tres-cents no van comportar l’inici d’una caiguda demogràfica —en sentit malthusià—, que difícilment podia produir-se en una Catalunya minvada d’habitants després d’un segle de contínua migració. No s’adverteix tampoc superpoblació, almenys com a fenomen general, als regnes de Mallorca i València, que es trobaven aleshores al començament de la seva trajectòria com a estats cristians. Llevat d’algun cas excepcional, el problema d’aquests regnes no era l’excés de població, sinó justament el contrari. Així, doncs, caresties i fams van ser producte de les males collites provocades per alteracions climàtiques conjunturals, no pas per un suposat canvi climàtic, inexistent, en el qual a vegades s’ha volgut veure la causa última de la crisi baixmedieval. El ressò que assoliren alguns d’aquells episodis i la crònica escassetat de cereals són un reflex, no d’un excés de població, sinó de les transformacions profundes d’una societat en plena expansió comercial, industrial i urbana, amb una creixent especialització de l’agricultura que havia de repercutir en la producció frumentària.

1348, la irrupció de la pesta

La “mort negra”, un fenomen exogen i universal, va penetrar als estats catalano-aragonesos durant la primavera del 1348, i va provocar en pocs mesos una caiguda de la població tan brusca com a la resta d’Occident. Començava, així, l’era de la pesta. Fins al segle XVIII, els brots d’aquest mal epidèmic, que es van succeir intermitentment amb violència desigual, van causar mortalitats d’efectes catastròfics i van aterrir la gent.

El Regne de Mallorca va ser el primer que va patir la malaltia, que va produir les primeres víctimes a Alcúdia a les acaballes del març del 1348. A l’abril va augmentar la seva acció letal, que va decréixer al llarg del maig, encara que pel juny encara va provocar morts. La caiguda demogràfica s’ha estimat en unes 9 000 ànimes, el 16% de la població insular, en una anàlisi —discutible— d’A. Santamaría que es basa en les relacions del morabetí dels anys 1343 i 1349. Una mortaldat notable, encara que inferior a les 15 000 o 30 000 víctimes que assenyalava la historiografia tradicional, on caldria incloure, a més, les defuncions provocades per altres calamitats, especialment les de la fam del 1347. No obstant això, hi ha dades locals que obliguen a posar en dubte aquella moderada xifra. Així, entre els 280 habitants que, segons l’autor esmentat, hauria perdut Felanitx arran de la pesta, i les 960 víctimes de què dona fe un testimoni coetani, la diferència és massa gran per acceptar sense reserves el càlcul. En qualsevol cas, la forta incidència del mal és inqüestionable, com també els seus efectes desiguals a Palma de Mallorca i a les viles foranes. L’emigració immediata cap a la ciutat des dels àmbits rurals explica que, uns anys després de la mortalitat, la capital tornés a tenir gairebé la mateixa població, tan sols un 4,2% menys que abans de la catàstrofe, mentre que a les àrees rurals havia disminuït una mica més del 20%.

A Catalunya la pesta va penetrar per via terrestre des del migdia francès. A Perpinyà es va començar a manifestar amb gran virulència cap a mitjan abril i, al final d’aquest mes, van arribar a Lleida notícies alarmants sobre els seus efectes “en algunes regions prop d’ací com en Cobliure, en Carcassès, en Narbonès e en la baronia de Montpesler e a Avinynnó e en tota Proença”. En aquestes dates el metge lleidatà Jaume d’Agramunt va escriure el seu Regiment de preservació de la pestilència, una interessant síntesi dels coneixements de l’època sobre les malalties epidèmiques dirigida a les autoritats locals que, conscients de l’amenaça d’un terrible mal que procedia d’Orient, buscaven informació per poder afrontar-s’hi. Al maig, presumiblement per mar, la malaltia va arribar a Girona, Barcelona i Tarragona. En un avanç inexorable per dos fronts, per terra des del nord i per mar des de l’est, la pesta va assolar les terres catalanes a la primavera i l’estiu del 1348, i va causar un enfonsament demogràfic impossible de quantificar globalment. La població de Barcelona, que segons les estimacions de J. Günzberg devia ser d’uns 37 000 habitants, va disminuir bruscament durant les nou setmanes que durà el contagi, i ni tan sols la forta immigració que es produí de manera gairebé immediata va poder compensar les pèrdues. Aquestes van ser a Girona, a judici de Ch. Guilleré, d’unes 1 140 ànimes, la qual cosa representaria una caiguda del 14%, sensiblement inferior, com matisa l’autor, a la que es desprèn d’informacions més concretes: van morir els sis jurats de la ciutat i el 28% dels seus consellers. La documentació eclesiàstica demostra també que van ser nombrosos els nomenaments per cobrir els càrrecs i les dignitats que van quedar vacants després de la pesta, a la qual van sobreviure només dos monjos dels catorze que formaven la comunitat de Sant Pere de Galligants, i que va reduir a la meitat la de Sant Pere de Roda.

La despoblació va afectar més les zones rurals, no perquè la incidència del contagi hi fos més gran, sinó perquè, als efectes de l’epidèmia, s’hi sumaren els d’una massiva afluència de camperols a les ciutats, atrets per la pujada dels salaris i l’abundància de feines. En termes quantitatius, el cas de la plana de Vic continua sent el que es coneix millor gràcies als treballs d’A. Pladevall: els 16 500 habitants que tenia la comarca abans de la pesta van quedar reduïts a la tercera part, cosa que va significar la pèrdua d’unes 11 000 persones entre morts i emigrats. No se sap si aquest elevat percentatge es pot fer extensiu a la resta del camp català. Però pot afirmar-se que la crisi demogràfica hi fou profunda, com ho demostra la proliferació de masos rònecs —explotacions agràries abandonades— a partir del 1348, que posa de manifest a les terres conreades un retrocés paral·lel a la davallada de la població. El paper dels masos rònecs en la gènesi i el desenvolupament del futur conflicte remença ha permès a J.M. Salrach de defensar la hipòtesi que la pesta, com a factor desencadenant de la crisi demogràfica, fou causa indirecta de la gran confrontació social que va sotragar els camps del Principat als segles XIV i XV.

Al Regne de València, l’epidèmia va penetrar una mica més tard que a Mallorca i Catalunya. Pere el Cerimoniós afirma en la seva crònica que començà pel maig a la capital, on es trobava, i que va anar incrementant la virulència fins al punt que “ans que fos mitjant juny, hi moriren tots jorns més de trescentes persones”. Durant l’estiu causà estralls a la ciutat, on l’activitat econòmica quedà paralitzada, i on es produïren casos de pillatge als domicilis de les víctimes; el nombre de difunts fou tan elevat que el govern local hagué d’expropiar horts i cases limítrofs per poder ampliar els cementiris i enterrar els cadàvers. A la resta del regne, el descens demogràfic registrà també proporcions alarmants. La documentació insisteix en la virulenta actuació de la pesta “in civitate et toto regno Valentiae” i, malgrat que no abunda la informació sobre les viles i els llocs, la que ens ha arribat confirma la magnitud de la tragèdia. D’altra banda, les notícies sobre defuncions d’eclesiàstics el 1348, aportades per J. Trenchs Òdena, desmenteixen categòricament la suposada absència del contagi a certes comarques del país, i en confirmen el caràcter general.

Al Regne de València s’ha constatat també, després de la gran mortalitat, un fort descens de les terres conreades, que significà en certs casos el retorn al primitiu estat pantanós dels marjals, zones d’aiguamolls que havien estat drenades i guanyades per a l’agricultura després de la conquesta. L’abandonament d’aquestes terres i l’existència de nombrosos camps erms que en altres temps havien estat treballats es justificaven en la documentació coetània per la manca de mà d’obra originada per la pesta. Una carència que a l’àmbit rural s’acusà més, a causa, també aquí, d’un èxode massiu de gent cap a la ciutat de València, que s’inicià immediatament després de l’estiu del 1348 i que devia compensar els efectes de l’epidèmia, no sabem en quina mesura, però sens dubte àmpliament.

La despoblació fou general a partir d’aleshores a tots els estats de la confederació catalano-aragonesa. Durant les tres dècades que seguiren, als efectes produïts per pestes i caresties se sumaren els d’un conflicte devastador amb Castella. Entrava en escena un tercer genet apocalíptic: la guerra.

Temps de guerra

La guerra, com a agent de profundes alteracions i trasbalsaments demogràfics, va tenir un protagonisme de primer ordre durant l’expansió del segle XIII i de les primeres dècades del XIV. N’hi ha prou a recordar les conquestes de Mallorca i València, la de les comarques “de Xixona enllà” o la de Sardenya, per esmentar només les més espectaculars, impulsades sens dubte per una població en ple creixement. Al mateix temps, la guerra va ser el punt de partida de fenòmens demogràfics rellevants, com la repoblació o les deportacions massives de vençuts. És cert que els efectes més negatius de la violència bèl·lica semblen enfosquir-se en aquests casos davant la brillantesa de l’èxit militar i de l’increment territorial aconseguit. De fet, els vencedors van percebre aquestes guerres com a gestes heroiques que donaren més terres i súbdits a la monarquia, no pas com a calamitats o desgràcies. Segons el sentir general, la guerra com a catàstrofe, com a adversitat que, igual que la pesta i la fam, causava ruïna i despoblament, només aflorà ja avançat el tres-cents. Hi contribuí, en bona part, la política bel·licista de Pere el Cerimoniós (1336-87), la qual va causar nombrosos i impopulars conflictes que l’obligaren a exercir una forta pressió fiscal sobre la població.

A la Corona d’Aragó, la guerra-catàstrofe més important de la baixa edat mitjana, tant per les seves conseqüències econòmiques com pels efectes demogràfics, fou la que enfrontà Pere el Cerimoniós amb el seu homònim castellà, Pere I el Cruel, al tercer quart del segle XIV. Aquest llarg conflicte, on es veieren involucrats la resta d’estats peninsulars, com també França, Anglaterra i Gènova, afectà de manera particularment greu el Regne de València, el territori del qual, fronterer amb Castella, fou l’escenari principal de les accions bèl·liques del monarca veí. Aquest utilitzà una tàctica de desgast, que consistia a penetrar militarment al país per realitzar, des de dins, cavalcades assoladores —saquejos, tales i incendis de collites— que portaven la fam i la mort als pobles, i rebutjà sempre l’enfrontament directe en batalla campal amb l’exèrcit enemic.

En els primers anys de la guerra dels Dos Peres, que s’inicià el 1356, les comarques alacantines i oriolanes van ser les més castigades, fins al punt de quedar despoblades, però a partir del 1362 el castellà va emprendre una gran ofensiva que posà a les seves mans una bona part del Regne de València, i durant els anys següents hi feu extensiva l’acció destructora. Va assetjar la capital en dues ocasions, el 1363 i el 1364 i, en el segon setge, hi va provocar una extrema carència de queviures. El 1366 es va veure obligat a tornar a Castella amb les seves tropes, cosa que posà fi a la fase aguda del conflicte, però no a l’ambient bèl·lic que prosseguí, amb conseqüències molt negatives per a l’economia valenciana, després de la seva mort i fins a la signatura del tractat d’Almazán (1375) entre el seu successor, Enric II de Trastàmara, i Pere el Cerimoniós.

La guerra de Castella, tal com fou anomenada pels coetanis, va comportar un descens numèric considerable de la població del regne, sobretot la mudèjar. Aquesta també havia estat objecte de represàlies entre els bàndols durant el conflicte civil de la Unió (1347-48), al llarg del qual s’accentuà el seu èxode cap a terres granadines, cosa que obligà la Corona a prendre mesures restrictives en la concessió de permisos de sortida. Però el corrent migratori va créixer durant la guerra castellano-aragonesa fins a extrems alarmants, i Pere el Cerimoniós es veié obligat el 1370, a petició dels tres braços del regne, a suprimir aquests permisos. Hi havia serioses raons per a fer-ho. La documentació de l’època fa referència sovint al despoblament de llocs de moros a causa de la pesta i de les guerres. Alguns d’aquests, com ara Bufilla, van desaparèixer per sempre. En altres casos consta la implantació de nous pobladors després del conflicte, després que fossin abandonats pels musulmans autòctons. Així, Viver, Caudiel, Benafer, Xelva, Domenyo, Calles o Loriguilla, llocs tots ells de moros des de la conquesta, van passar a ser cristians.

Però la crisi afectà els uns i els altres. Abunden les referències de l’enfonsament demogràfic a Asp, Oriola i Alacant, llocs on les moreries havien desaparegut en acabar la guerra. El 1367 aquesta darrera localitat estava quasi deserta, amb només seixanta pobladors; el 1368, els llocs de la Font d’en Carròs, Protries i Rafelcolfer, a la comarca de la Safor, estaven destruïts i deshabitats, i Tírig, Molinell (proper a Culla) i Vistabella del Maestrat presentaven un panorama similar. Sueca, molt despoblada a causa de la pesta del 1348 i de la guerra de la Unió, va veure agreujada la seva situació en l’època dels Dos Peres. Després d’aquesta darrera guerra, les aldees de Morella es trobaven desolades; algunes amb prou feines tenien la meitat de la població habitual, i les altres, arrasades, havien estat abandonades pels seus veïns. La mateixa ciutat de València experimentà un retrocés durant aquests anys, imputable tant a la circumstància bèl·lica com a la crisi econòmica que va provocar el conflicte: l’any 1358 els seus governants es queixaven de l’excessiva pressió fiscal imposada pel rei, causa, segons ells, d’una emigració massiva estimada en set-centes o vuit-centes famílies, i que encara prosseguia. I en els anys següents continuen les referències a l’abandonament de l’urbs per molts dels seus habitants, alguns dels quals es dirigiren a ciutats catalanes.

Aquesta guerra calamitosa, que esclatà només vuit anys després de l’arribada de la pesta i que es desenvolupà coincidint amb la segona onada epidèmica —la “mortaldat dels infants” del 1362—, va tenir lloc durant una època de males collites que provocaren freqüents caresties. Les plagues de llagosta, que assolaren els camps catalans i valencians el 1357 i el 1358, i, sobretot, la sequera, gairebé constant entre els anys 1367 i 1377, van ser causa d’una insuficiència d’aliments quasi crònica, que assolí el seu zenit en 1374-75. Hi hagué aleshores una forta crisi de subsistències que, com les del 1333 i el 1347, s’estengué per molts països, “per universam terram”. De la seva greu incidència a la Corona d’Aragó hi ha nombrosos testimonis coetanis, alguns tan interessants com el de Joan Torralles, ciutadà de Vic, que, després de donar notícia dels preus exorbitants dels cereals a Catalunya, va escriure: “…e les gens anaven cridant de nits per las ciutats e per las vilas ¡fam!, e poguérets haver una bella fembra per hun tros de pa. Moltes gens morien de fam, e no romania ort ni bruguera a trencar, ni molins a robar ne a trencar.”

Una tercera onada epidèmica general va coronar el 1375 aquest rosari de desgràcies. Les seves víctimes, nombroses si es jutja per alguns textos de l’època —35 000 persones a les Balears segons el notari mallorquí Mateu Salcet—, cal sumar-les a les de la fam i les de la guerra. Però cal assenyalar, a més, que en anys precedents, sobretot entre el 1370 i el 1373, la pesta havia tornat a aparèixer en certes comarques catalanes. Aquest brot local, anomenat en alguna crònica les “mortaldats mitjanes”, provocà el pànic a la veïna València, el regne de la qual finalment no es veié afectat per la malaltia.

La persistència de les catàstrofes

Pestes, guerres i males collites continuaren presents en el panorama històric. Aquesta trilogia de catàstrofes visità camps i ciutats amb fatal i irregular periodicitat al llarg del darrer quart del tres-cents i durant el segle XV, potser amb menor virulència que en els decennis anteriors, però sens dubte amb efectes demogràfics, econòmics i psicològics importants. Els seus estralls van ser sentits per la gent com a manifestacions de la ira divina, com a càstigs enviats des del cel pels pecats comesos a la terra. D’aquí que en el transcurs d’aquestes situacions augmentés l’animadversió popular cap a grups marginals —jueus, musulmans, prostitutes, brètols, tafurers—, freqüentment acusats des del púlpit de ser els causants de les desgràcies. En temps de pesta i carestia, els municipis solien aprovar disposicions de caire antisemita i rigoroses mesures contra el joc i els bordells. Era una manera de canalitzar des del poder la rancúnia popular, a punt de deixar-se anar en tals circumstàncies, i que ocasionalment es dirigia també contra els mateixos governants locals, els mercaders de blat i els forners, a qui la veu anònima del poble menut a vegades feia responsables d’haver provocat artificialment l’augment dels preus.

Se sol afirmar que el problema alimentari va revestir durant la darrera centúria de l’edat mitjana menor gravetat que al segle XIV. I, en efecte, a partir del 1375 no s’adverteixen episodis de fam tan ressonants com els ja comentats. Ara bé, les males collites, gairebé sempre originades per la sequera, i les caresties consegüents, sense arribar a adquirir generalment proporcions elevades, van continuar sent una realitat quotidiana; a Mallorca s’han comptat, entre 1384 i 1447, fins a 34 anys de preus alts del cereal. Però, tot i ser bastant àmplia la informació sobre el tema, resulta encara insuficient per a traçar un panorama cronològic global de les caresties i les fams a l’àmbit dels Països Catalans, i molt més per a aventurar unes xifres entorn de la seva incidència demogràfica. Potser els episodis més greus van tenir lloc el 1435 i el 1475, anys que figuren en alguna crònica com de fam generalitzada, que causà nombroses víctimes per desnutrició. I al final de la centúria es perfila també un període crític, entre els anys 1482 i 1485, que a València va produir avalots típics d’èpoques d’escassetat. Però una cronologia completa i fiable està encara per establir. Aquestes reiterades caresties, a més de l’increment de mortalitat que provocaven, major o menor segons el grau de desproveïment, també implicaven una afluència massiva de gent del camp a les ciutats, on els sistemes d’avituallament garantien la supervivència. Eren desplaçaments temporals. Però alguns immigrants s’acabaven instal·lant definitivament a les urbs, raó per la qual es pot afirmar que les crisis frumentàries contribuïren a despoblar més els camps.

Pel que fa a les guerres, de les quals sí que es podria establir una exacta cronologia des del final del segle XIV fins al 1500, tot sembla indicar que el nombre de morts directament provocades per aquestes fou, des d’una perspectiva demogràfica, bastant menys rellevant que els seus efectes indirectes. Efectes estranys de vegades. A Menorca, les expedicions militars contra la rebel Sardenya donaren lloc a un fort descens de la població autòctona durant el darrer terç del tres-cents, però també produïren la instal·lació massiva, “in magna multitudine”, de presoners sards que implicaren un seriós perill per a l’illa, on protagonitzaren una insurrecció el 1387. La pressió fiscal a què obligaren els conflictes bèl·lics podia causar i, de fet, va causar, sobretot quan coincidiren amb èpoques de males collites, el despoblament parcial o total de llocs. Entre el 1462 i el 1472, la guerra civil catalana va representar una pèrdua considerable d’habitants per al Principat, en una bona part a causa de l’emigració cap a regnes veïns; Girona, per exemple, quedà reduïda a la meitat. No gaire temps abans, el conflicte mallorquí dels forans (1450-53) havia semidespoblat els camps insulars.

Ara bé, ni la guerra ni les penúries alimentàries, tot i la seva transcendència demogràfica, no van tenir un paper equiparable al de la terrible glànola, denominació amb la qual es coneixia popularment la pesta. No és possible encara esbossar amb cert rigor un panorama cronològic de les onades epidèmiques als Països Catalans. I encara menys diferenciar entre les d’àmbit general i local, entre brots virulents i benignes. Des de la tercera mortalitat (1375) fins a la fi del segle XV es poden detectar almenys vuit episodis pestífers d’ampli radi: els dels anys 1383-84, 1394-95, 1429, 1439, 1465-67, 1475-76, 1489-90 i 1493-94. Però van ser molts més els de caràcter local o comarcal, de morbiditat de vegades encara més gran.

Sepulcre de Pere V de Queralt, P.Aguilar, Santa Colom de Queralt, c.1370.

R.M.

Sobre la incidència demogràfica de les pestes, punt discutit, existeix a Catalunya una font d’extraordinari interès, que ha merescut l’atenció dels principals estudiosos del tema: els resultats de la “cerca”, recompte diari de morts a causa de la pesta que, per ordre del Consell de Cent, realitzaven a Barcelona els morbers en temps d’epidèmia. Aquestes xifres, conegudes ja des del 1457, demostren la desigual letalitat dels brots —n’hi hagué de molt benignes—, la seva major activitat als mesos de juny i juliol, i la veracitat de les informacions dels cronistes coetanis quan es referien als estralls causats pels més virulents. Se sap, en efecte, que a la capital del Principat hi hagué més de 3 631 defuncions durant la pesta de 1456-57; 4 955 a la de 1465-66, és a dir, quasi un 20% de la població; 2 116 a la de 1475-76; 1 417 a la de 1483, i 3 769 a la de 1489-90, un 15% dels habitants. A les localitats més petites, documents fiables apunten cap a la mateixa direcció. Castelló de la Plana va perdre més de 1 600 ànimes en la mortalitat del 1394, més de 900 en la del 1420, i més de 800 en la del 1435, de manera que en aquesta darrera data el nombre de focs era la meitat dels que tenia l’any 1357. I a Borriana, que el 1362 tenia enregistrats 597 focs de taxa, l’any 1438 s’havien reduït a 190 “per causa de diverses mortaldats que en aquella se són seguides”. Per aquesta mateixa època, un document mallorquí del 1440 revela la creença general que a l’illa moriren 10 000 persones en l’epidèmia de l’any anterior, la mateixa que al terme municipal de València va produir en cinc mesos, segons una crònica, 7 500 víctimes.

La presència de la pesta també originava repercussions d’una altra índole. Eren moltes les persones acabalades que abandonaven el lloc de residència per instal·lar-se temporalment en zones lliures del mal. Les ciutats perdien aleshores una bona part de la seva població, i això, unit a la prohibició d’entrada de mercaderies i persones procedents de llocs infectats, repercutia en l’activitat econòmica, que durant el contagi disminuïa substancialment, especialment el comerç. Algunes vegades eren els mateixos metges que emprenien l’èxode, dada reveladora de la seva impotència enfront del mal. Un d’ells, Jaume Roig, fugí de la pesta que flagel·lava València, i se’n va anar a Callosa d’en Sarrià el 1459. Allí estava, “ociós, trist, sens fer fruit”, quan va escriure I’ Espill, un fruit estranyament positiu de la glànola.