Fracció del pa àzim, Haggadah de Barcelona, segle XIV.
BrL
La majoria de les comunitats hebrees de les taifes musulmanes, descendents o no de les aljames de l’antiguitat tardana, desaparegueren davant l’integrisme almohade. La reconquesta i la repoblació de la Catalunya Nova, del regne de València i del de Mallorca comportà la consolidació i l’organització de nous assentaments urbans. Els jueus, procedents de les ciutats del sud de França, de Barcelona i de Saragossa, es beneficiaren de privilegis especials, que afavorien el seu assentament. La monarquia concedí nombrosos incentius per tal de fomentar-ne la instal·lació, tala com franquícies fiscals, prebendes per a la promoció del comerç i donacions immobles, fins a l’extrem de configurar una de les modalitats menors de la repoblació. Aquests incentius pretenien gratificar els mèrits i els serveis prestats durant les campanyes de conquesta i, especialment, l’ajut financer dels jueus a la Corona. Des de feia temps, els hebreus desenvolupaven múltiples activitats com a alts funcionaris, banquers o metges a la cort reial, però també com a ambaixadors i administradors de la cancelleria encarregats d’altres tasques com ara la recaptació d’impostos i, sobretot, com a agents del rei a les batllies locals.
El concili IV del Laterà, el 1215, posà fi a la política de promoció i tolerància de què els hebreus gaudien en totes les corts europees. Des d’aleshores, l’Església arbitrà una sèrie de mesures per a prevenir el proselitisme hebreu, entre les quals destacaren la prohibició d’adquirir propietats o censos, la impossibilitat d’exercir tota jurisdicció política o econòmica sobre cristians, i l’ostensible diferenciació pública de la seva vestimenta. La consegüent expulsió dels jueus de l’administració a la Corona d’Aragó fou paral·lela a la introducció d’un nou sistema fiscal i a la reorganització de l’estat feudal. Les mesures tardaren a executar-se mentre la monarquia no va trobar noves vies de finançament, però, ja des del 1283, la xarxa de municipis amb representació a les corts es consolidà com la principal font d’ingressos. Al mateix temps, la reformulació del dret romà i canònic convertí els jueus en part del fisc reial i foren transformats en una font inesgotable de rendes del patrimoni privat del monarca. La monarquia, doncs, fomentà el creixement de les comunitats hebrees mitjançant tot tipus de privilegis per a desenvolupar les seves activitats econòmiques. A més dels impostos ordinaris anuals que gravaven els seus béns i dels subsidis extraordinaris —per motius bèl·lics, matrimonis o coronacions a la casa reial—, el més substanciós de les exaccions procedia de quantitats recaptades irregularment en concepte d’oblacions, multes o permisos.
Calls assaltats el 1391.
A partir del 1317 s’inicià un període d’oberta i sistemàtica hostilitat amb els jueus, els quals foren concentrats i obligats a residir en barris segregats, les jueries o calls, a fi de dificultar els seus contactes amb els cristians. Les catàstrofes de mitjan segle XIV accentuaren encara més l’animadversió popular cap a la minoria, i provocaren una ininterrompuda successió de tumults i agressions. S’atribuïa als hebreus l’enverinament de pous, l’assassinat ritual de nens, la profanació d’hòsties, la mofa dels ritus cristians i tota mena de sacrilegis. Els saqueigs del 1348 a Barcelona, Tarragona o Morvedre, els avalots de Perpinyà i Mallorca el 1370, o els problemes d’ordre públic que hi hagué en totes les ciutats amb motiu de la commemoració luctuosa de la passió de Crist, van ser les primeres proves de l’exacerbat i irracional antisemitisme. La generalització dels assalts i les destruccions, el 1391, només va respectar les aljames de Morvedre i Saragossa.
Les conversions forçades, les massacres, les confiscacions o els saqueigs, i l’emigració dels supervivents cap a Orient i el nord d’Àfrica van reduir sensiblement la vitalitat econòmica de les comunitats. Les principals aljames, com les de Barcelona, Lleida, València o Alacant, desaparegueren, i la resta quedaren arruïnades. El resultat fou la redistribució geogràfica d’una població hebrea molt minvada: Morvedre, Borriana i Xàtiva es convertiren en les principals aljames valencianes; els jueus catalans emigraren a Girona, Fraga i la Seu d’Urgell, i l’aljama de Mallorca, malgrat que fou assaltada, es mantingué fins al 1432. Les accions més o menys infructuoses de la reialesa per assentar aquestes comunitats no impediren que anessin decaient, fins que el 1492 foren expulsades.
Els bateigs forçosos, les predicacions de sant Vicent Ferrer i el resultat de llargues controvèrsies dialèctiques, tals com la disputa de Tortosa del 1413, continuada a Sant Mateu del Maestrat fins al 1415, originaren conversions massives. Dos terços de la població hebrea abjuraren de la seva fe i es batejaren, encara que no per això assoliren l’estimació dels seus correligionaris. Els cristians nous també foren discriminats i blasmats amb els epítets de “convers”, “neòfit” o “marrà”. Des d’aleshores, les confraries i les corporacions d’oficis començaren a exigir proves de puresa de sang als seus membres i rebutjaren qualsevol parentiu amb aquella minoria. Només un reduït nombre de famílies converses, com els Cavalleria, els Sánchez o els Santàngel, tingueren accés als llocs més elevats de l’administració règia.
El 1482 Ferran el Catòlic va introduir la Inquisició castellana a València i el 1484 la instituí a Barcelona, mentre a Mallorca arribà una mica més tard, entre 1487 i 1488, amb la intenció de perseguir el judaisme. El Sant Ofici inicià els actes de fe mitjançant el rastreig i reconeixement d’alguns costums i algunes pràctiques. Certs dejunis, l’observança de certes festes, els hàbits culinaris o les reunions clandestines, com també la inobservança de les estrictes prescripcions cristianes, fonamentaren les acusacions de pràctiques judaïtzants. La continuïtat de les persecucions i el seu escàs fonament van provocar queixes de municipis a la Cort de Montsó del 1510, ja que el reforçament dels aparells de l’estat d’una monarquia prepotent requeria subjugar la puixant societat civil. Les accions punitives contra molts dels reus i penitents acusats d’heretgia amagaven, en realitat, els fonaments polítics de la naixent monarquia hispànica.