Les Vespres Sicilianes

Lluís IX, rei de França, organitzà una croada a Egipte el 1249-50, que se saldà amb un fracàs: la seva política d’aliances amb tàtars, armenis i georgians resultà escassament operativa i el mateix rei i tot el seu exèrcit van ser capturats. Egipte passà a ser controlat pels mamelucs, el sultà dels quals, Baybars, aconseguí d’erradicar a poc a poc els estats croats. També a Bizanci es produí un retrocés de les posicions franceses arran de la batalla de Pelagònia el 1259 i la recuperació de Constantinoble, dos anys després, per Miquel VIII Paleòleg.

La Corona d’Aragó, per la seva banda, desplegà actuacions més cautes. El 1260, Jaume I inicià negociacions per al casament de l’infant Pere amb Constança, filla de Manfred i Beatriu de Savoia, que se celebrà el 1262. Paral·lelament, el rei d’Aragó intensificà les relacions amb el nord d’Àfrica, i se signà un acord amb Tunis, el 1257, que establí una relació privilegiada amb Catalunya-Aragó. Tunis, en el seu cas, podia constituir una bona base de suport per a la Corona d’Aragó pel que feia al desenvolupament de projectes a la Mediterrània central i, fins i tot, oriental.

A Itàlia, el papat, que tenia infeudat el regne de Sicília, tractà d’evitar fos com fos la consolidació dels hereus de Frederic II a l’illa; en aquest sentit, fomentà conspiracions i buscà a Anglaterra un candidat adequat com a rei de Sicília. Aquestes maniobres van ser tallades per Manfred, fill de Frederic II i Blanca Lancia, quan aconseguí de ser coronat rei de Sicília el 1258, però el papa Urbà IV li oposà un altre candidat: Carles d’Anjou, duc de Provença, el qual pel gener del 1266 fou coronat a Roma. Poc després, el nou rei de Sicília derrotà Manfred a la batalla de Benevent. Dels fills de Frederic II, només quedava Enzo, presoner dels güelfs des de feia temps, però els magnats gibel·lins assoliren que Conradí, fill de Conrad IV i Constança, agafés les regnes de l’oposició a Carles d’Anjou. Conrad envià una expedició a Sicília per provocar una revolta, encara que l’operació fracassà, perquè tant Palerm com Messina decidiren de romandre fidels a Carles d’Anjou. A més, aquest vencé Conradí a la batalla de Tagliacozzo, per l’agost del 1268. Abans de ser executat, Conradí, segons la llegenda, es va treure el guant i el llançà al públic, i el guant fou recollit per un cavaller que l’entregà a Pere el Gran de Catalunya-Aragó. A partir de Tagliacozzo, els angevins recuperaren el protagonisme mediterrani que havien perdut a la meitat de la dècada; el sud d’Itàlia i Sicília constituïen només una fase d’una política, l’objectiu de la qual era el llevant mediterrani. Lluís IX de França decidí de donar un pas més amb la seva croada a Tunis el 1270, que resultà un fracàs: el rei i una part important del seu exèrcit van ser delmats per una epidèmia.

Després de la mort de Manfred i de Conradí, arribaren a la cort de Jaume I un nombre creixent d’exiliats i prengué cos una política antiangevina. Malgrat la cautela imposada pel rei d’Aragó, Constança, esposa de l’infant Pere, començà a utilitzar el títol de reina de Sicília. Pere, per la seva part, inicià contactes diplomàtics amb Alfons X de Castella, Rodolf d’Augsburg, Margarida de Provença, Gènova, Pisa, Milà i els gibel·lins italians. També establí relacions amb Miquel VIII Paleòleg, interessat a neutralitzar Carles d’Anjou i el seu projecte de croada contra Bizanci. Entre el 1268 i el 1274 arribaren a Catalunya un gran nombre de gibel·lins, entre els quals destaquen el calabrès Roger de Lloria, Conrad i Manfred Lancia, Ser di Contadino, Rinaldo de Sabella, Pietro da Eboli, Francesco i Nicola d’Aspello i Gentile de Padula, entre d’altres. El 1274 arribaren, procedents d’Alemanya, Joan de Pròixida i el seu germà Andreu, que procuraven, en va, de trobar un candidat a Alemanya per a succeir Conradí. Durant aquest període, Jaume I impulsà diverses accions, com el projecte de conquesta de Sardenya, la croada a Palestina i la intensificació de relacions amb Tunis, el teló de fons de les quals era Sicília.

Pere el Gran intensificà, a partir del 1276, l’acció política sobre Sicília. Molts dels exiliats italians reberen el títol de familiar reial i se’ls distribuïren rendes i càrrecs; el 1280 també restituí els béns confiscats als genovesos i es comprometé a mantenir-los els privilegis a Sicília. El rei desplegà una vasta política internacional, destinada a neutralitzar França, Castella i Portugal, a concretar aliances prèvies, com és ara la que va fer amb Bizanci, o a assolir-ne de noves amb Anglaterra, el Marroc i Granada. El 1281, envià a Sicília Gentile de Padula i Guillem Palet amb l’objectiu d’obtenir l’ajut de la noblesa i, mentrestant, el rei Pere ordenà la construcció de drassanes a Barcelona, Tortosa, València i Cullera. La vastitud dels preparatius suscità un clima de suspicàcia que s’intentà de neutralitzar amb una pretesa expedició a Tunis a favor del governador de Constantina. El motiu al·legat tenia fonament, ja que el sultà de Tunis, Abü Ishàq, que havia aconseguit el seu càrrec amb l’ajut de Pere, governava de manera independent. Donada la urgència de disposar d’una base segura, el rei de Catalunya-Aragó decidí d’aliar-se amb el governador de Constantina, ibn al-Wazïr.

Les dificultats financeres i el desig de Pere d’ocupar Sicília després que l’expedició de Carles d’Anjou hagués salpat a Orient van provocar un compàs d’espera. Al març del 1282, un enfrontament verbal entre joves de Palerm i angevins derivà en un tumult, i els revoltats, que temien les represàlies dels angevins, decidiren en una assemblea popular d’adoptar el sistema comunal, sota la protecció de l’Església. El lema que escollí Palerm fou el de “bon govern i llibertat”. A Messina es reuní un parlament de tota l’illa en el qual els presents juraren obeir l’Església i no acceptar cap rei estranger, i van ser nomenats vuit capitans i governadors per organitzar la defensa. El papa Martí IV rebutjà la proposta, ja que considerava el moviment com una insurrecció contra el poder pontifici.

En aquest context es produí la conjura de la noblesa siciliana, exiliada a Aragó i Bizanci, que dirigí, entre d’altres, Joan de Pròixida, i que presentà la candidatura de Pere el Gran com una restauració legitimista i com l’única alternativa raonable de supervivència. El 6 de juny de 1282, la flota catalanoaragonesa salpava de Port Fangós i tres setmanes després desembarcava a Alcoll (Col·lo), prop de Constantina, tot esperant notícies de Sicília. Tant aquí com a Tunis els esdeveniments s’havien complicat. L’esclat de les Vespres Sicilianes havia provocat la suspensió de la croada a Orient de Carles d’Anjou i la consegüent amenaça de la seva flota contra l’illa. A Tunis, el governador de Constantina havia estat executat pel sultà Abu Ishaq. I a Sicília, el moviment comunal d’autodefensa havia provocat l’expulsió de la major part d’angevins. Finalment, el 30 d’agost, el rei d’Aragó va poder desembarcar a Tràpena (Trapani) i quatre dies després fou coronat a Palerm. S’havia tancat un capítol i se n’obria un altre: la internacionalització del conflicte.

Els èxits militars de Pere el Gran no tingueren la seva rèplica política. La flota dirigida per Roger de Lloria va batre l’esquadra angevina, evità el seu atac a Sicília, i ocupà enclavaments estratègics de gran interès, com ara Malta, El Goi (Gozzo) i Iscla (Ischia). Una ofensiva terrestre dels catalanoaragonesos va permetre d’ocupar part de la Calàbria i la Basilicata, i un nou envit de la flota aconseguí d’ocupar les illes de Gerba i els Quèrquens. El sultà de Tunis, Abü Hafs, acabà claudicant i, al tractat de Panissars, acceptà de renovar el tribut anual ja establert el 1271.

Per alleugerir la situació compromesa de Carles d’Anjou, Felip III de França i el papa Martí IV decidiren d’obrir un segon front. A la butlla Longa retro series el papa acusava el rei catalanoaragonès d’haver inspirat la revolta siciliana i la sedició contra Carles, i, al novembre del 1282, decidí l’excomunió del rei i alliberà els seus vassalls del jurament de fidelitat. A continuació el desposseí dels seus béns, al març del 1283, i els conferí a Carles de Valois, fill de Felip III de França, el qual va intentar amb el suport de Jaume II de Mallorca la invasió del Principat.

Quan Pere el Gran va morir, al novembre del 1285, havia assolit de repel·lir la invasió francesa de Catalunya i consolidar la conquesta de Sicília. La corona d’Aragó va adquirir, a partir d’aleshores, rang de potència internacional. El blat sicilià arribava amb fluïdesa als mercats de la corona d’Aragó i el nou eix Balears-Sicília va permetre d’estendre la influència catalanoaragonesa a la Mediterrània occidental i central, i la seva projecció a les àrees econòmiques del llevant mediterrani.