La literatura catalana baix-medieval

L’objecte de les pàgines que segueixen és el d’assenyalar les característiques principals d’un grup de textos medievals en romanç, habitualment presentats pels estudiosos dels segles XIX i XX com les obres cimeres d’una literatura nacional: la literatura escrita en vulgar (sobretot en un català força homogeni, però també en pseudooccità) pels habitants de la Corona d’Aragó, entre les darreres dècades del segle XIII i el final del segle XV: de Ramon Llull i Jaume I a Joanot Martorell i Joan Roís de Corella. Per bé que sigui possible contemplar aquests textos des de molts altres punts de vista, no és aconsellable ara i aquí entrar en una discussió prèvia sobre els criteris generals de la història literària. La classificació nacional que ens ha llegat la tradició crítica no és, òbviament, l’única possible, però permet de donar compte en conjunt de les millors obres escrites en la llengua romànica comuna als territoris orientals de la Corona d’Aragó durant els darrers dos segles de l’edat mitjana.

La baixa edat mitjana i la cultura escrita

La literatura catalana medieval és un producte de la baixa edat mitjana. Tot el que els nostres escriptors heretaren del seu passat cultural i literari —del context doctrinal cristià, de les obres llatines clàssiques, de la ciència oriental, de la lírica i la narrativa romàniques—, totes aquestes coses van ser assimilades i reciclades per gent que va viure en un període que va de la frustració de l’esperit de les croades durant la segona meitat del XIII a les grans crisis del XIV, com la Pesta Negra del 1348 o el cisma de l’Església del 1379, i a l’inici dels grans descobriments geogràfics al segle XV.

En la societat catalano-aragonesa de la darreria del segle XIII i del principi del XIV s’imposava la lletra escrita: el rei Jaume I d’Aragó, que va morir el 1276, degué ser un dels darrers illitterati de la seva dinastia. Jaume I és, en efecte, un espècimen tardà de monarca medieval, destinat a caducar al segle XIV; es tracta d’un militar competent i d’un polític consumat que es presenta com el mitjancer entre Déu i els seus súbdits, agombolat per una concepció sacra de la reialesa. El seu Llibre dels feits, adreçat a la il·lustració i formació política i moral dels seus familiars i amics més propers, va ser pres al dictat per professionals de l’escriptura; és l’obra d’un home generosament instruït en el dret civil i militar i en la doctrina cristiana, però pràcticament analfabet. La formació d’un guerrer i home d’estat no preveia, en efecte, a la Corona d’Aragó al començament del segle XIII, l’aprenentatge de la lectura i de l’escriptura, habilitats tècniques pròpies de clergues i notaris, a qui per professió, tocava de dominar els principis de la gramàtica i de la retòrica.

Al tombant del segle XIV, la cultura oral dels temps feudals, inclosa la joglaria difusora de la literatura trobadoresca del segle XII, era ja cosa del passat. No únicament el clergat secular i regular estava fèrriament organitzat entorn de l’Escriptura i de la seva interpretació, explicació i difusió, sinó que també el laïcat era regit per lleis, constitucions i disposicions administratives de tota mena —cal pensar també en l’organització del comerç— que es propagaven i s’imposaven a través de la lletra escrita. Les corts de Mallorca i d’Aragó van impulsar poderoses màquines burocràtiques, les cancelleries, a imitació de les dels papes de Roma i dels reis de França; les administracions dels consells de les ciutats també es van encaminar cap a una creixent tecnificació. A les ciutats, el poder de la lletra escrita era un fet des del l’inici del segle XIV; vuitanta anys més tard, Francesc Eiximenis, un franciscà que, encoratjat pels reis i les autoritats ciutadanes, compilava en català i per a ús del laïcat (urbà, noble, cortesà) tot el saber cristià del moment, reconeixia que saber llegir i escriure era imprescindible fins i tot per a les dones: posseir aquestes habilitats els permetia de llegir llibres pietosos i d’ajudar els marits a portar els negocis.

La gran innovació cultural del segle XIII europeu, l’esclat de la cultura escolàstica nascuda a les universitats, marcà profundament els hàbits mentals dels primers intel·lectuals baix-medievals de la Corona d’Aragó (Ramon de Penyafort, Ramon Martí), fins al punt que Llull, l’únic d’ells que va gosar utilitzar el català, va ser un revolucionari en el camp de la sistematització del saber heretat de l’antigor i filtrat pel cristianisme, saber que constituïa la gran preocupació dels mestres i doctors de l’època.

Els intel·lectuals universitaris, que eren essencialment lògics i teòlegs, es van preocupar per fabricar un repertori impressionant d’eines d’ús del saber per als professionals: concordances bíbliques, florilegis d’autors, llistes alfabètiques d’autoritats, recopilacions d’història universal, de vides de sants, d’anècdotes i d’exemples, de lleis civils i religioses, de qüestions… El model del saber escolàstic ve a ser com un primer pas cap a la sistemàtica de la informació que triomfa amb les computadores de les acaballes del segle XX, i va introduir una sèrie de mutacions destinades a canviar els hàbits mentals de les elits cultes: l’aparició del llibre de consulta, de la lectura en silenci, de la cal·ligrafia cursiva individual, d’una determinada disposició de la pàgina escrita, de la producció massiva de textos; no debades la indústria del paper va irrompre a les acaballes del segle XIII.

Tot i que la Corona d’Aragó no va acollir poderosos centres universitaris (la fundació de l’Estudi General de Lleida l’any 1300 no va acabar amb la dependència de les universitats de Montpeller, Tolosa de Llenguadoc i d’altres del nord d’Itàlia), va rebre a fons la influència de la cultura escolàstica a través de l’acció social dels ordes religiosos mendicants, sobretot dels dominicans o frares predicadors i dels franciscans o frares menors. Aquestes col·lectivitats organitzades, nascudes a les acaballes del segle XII per a dur l’evangeli a la població de les ciutats que creixien vistosament i per a combatre’n les desviacions herètiques, van representar un nou model de vida espiritual, que se sobreposava a l’antiga fórmula dels grans monestirs augustinians, benedictins o cistercencs que havien dominat el clergat regular a l’alta edat mitjana. El frare diferia del monjo perquè vivia en contacte permanent amb la població civil, disposat en tot moment a actualitzar els principis de la doctrina cristiana perquè fossin la guia de la conducta quotidiana.

Els dominicans i els franciscans tenien escoles i biblioteques en totes les ciutats de l’Occident europeu, estaven instal·lats a les principals facultats de teologia, aconsellaven privadament els reis i els magnats i emprenien viatges d’evangelització fins a l’Extrem Orient; la literatura d’època és un testimoni inesgotable del fet que, de frares, n’hi havia sempre a tot arreu i que van contribuir de manera inestimable a una democratització del saber que controlaven.

Al segle XV la gent cultivada de les corts es delectava discutint qüestions de casuística teològica, com ara el problema de la predestinació, davant de la irritació de la jerarquia eclesiàstica, i qualsevol ciutadà lletrat podia tenir ocasió d’especular sobre les complexions, els humors o les malalties, ja que podia llegir en llengua vulgar tractats de metges àrabs antics o de mestres montpellerencs més o menys coetanis, com Arnau de Vilanova. Pel que fa a la difusió de les nocions de dret més enllà del clos professional, tan sols cal fer un cop d’ull a la literatura satírica en vers de la València del XV, començant per l’Espill de Jaume Roig: hi abunden els tecnicismes jurídics, les sentències, les actes notarials, els tribunals i els plets més o menys fingits.

Francesc Petrarca va morir el 1374 i els intel·lectuals de la Corona d’Aragó van trigar menys de quinze anys a fer-se ressò del seu prestigi. Les innovacions en el model cultural i educatiu que va introduir a Europa la revolució intel·lectual iniciada en llatí i en italià per aquest poeta, que també era historiador, editor de textos antics i filòsof moral de la línia augustiniana, es coneix des del segle passat amb el nom d’humanisme del segle XV. Tota la baixa edat mitjana catalano-aragonesa, com l’europea en general, era plena de ressons de les aportacions de Petrarca i dels seus deixebles immediats, com ara Giovanni Boccaccio. La gramàtica i la retòrica van deixar de ser les obscures disciplines propedèutiques per a l’estudi de la teologia, la ciència de les ciències, i començaren a esdevenir elles mateixes objecte d’estudi i de recerca. Els grans escriptors llatins antics, de Ciceró a Sèneca, ja no interessaven tan sols com a pedrera d’informació que cal reciclar dintre dels esquemes escolàstics, sinó que eren llegits com a mestres d’estil i d’ètica. La recuperació del passat històric es revela apassionant en tots els seus detalls, de l’epigrafia a la crítica textual. La llarga convivència del model cultural escolàstico-universitari amb les innovacions prehumanístiques als segles XIV i XV va constituir una de les característiques intel·lectuals més insistents de la gran literatura catalana antiga, sobretot a partir de la segona meitat del segle XIV.

La Corona d’Aragó i la llengua catalana

Els escriptors medievals catalans eren súbdits d’un regne que va assolir la seva etapa més poderosa i expansiva cap a la segona meitat del segle XIII. Possiblement és exagerat parlar d’un imperi català per descriure els èxits polítics de la Corona d’Aragó en aquest període, però s’ha de tenir present que hi hagué una època d’expansió abans del declivi gradual del segle XIV i de l’expansió de Castella al llarg del XV. Cal puntualitzar també la peculiar distribució ètnica del súbdits de la Corona d’Aragó. Aquest era un estat plurilingüe, governat per reis que eren també comtes de Barcelona, i que abans del 1410 generalment mostraven una clara preferència pel sector català de les seves possessions. Així, bé que l’aragonès va ser utilitzat com a llengua de cultura per alguns escriptors com Juan Fernández de Heredia a la segona meitat del segle XIV, l’idioma vernacle dominant en la baixa edat mitjana va ser el català, que lingüísticament és molt afí a les variants dialectals de l’occità meridional (llenguadocià, provençal i gascó). Cal relacionar, d’altra banda, les connexions occitanes del català amb un fet polític força notable: l’expansió septentrional del poder de la Corona d’Aragó al segle XII, quan el seu rei també governava la Provença, en el segle d’or de la cultura trobadoresca. S’ha de recordar que la hispanització de les tendències expansives de la Corona d’Aragó, la va inaugurar precisament Jaume I el Conqueridor, com a resultat de la derrota del seu pare a Muret el 1213 a mans dels francesos.

Les cròniques

Per tal de posar en relleu les característiques originals de la literatura catalana, val més no començar-ne la descripció per la poesia, tota ella d’herència trobadoresca. No és difícil descobrir que els textos més específicament catalans són els històrics; és a dir, les cròniques de fets coetanis, escrites per autors catalans personalment vinculats a la Corona. Es conserven quatre extenses cròniques d’aquesta mena, dues de les quals escrites en forma d’autobiografia reial: el Llibre dels feits, que narra la vida del rei Jaume I, i la Crònica de Pere el Cerimoniós. Les altres dues foren escrites per Bernat Desclot, la identificació del qual amb un escrivà reial no passa de ser una conjectura, i Ramon Muntaner, servidor dels reis d’Aragó, que va recopilar una acolorida narració dels esdeveniments ocorreguts durant els regnats de tots els monarques que havia conegut personalment (Jaume I, Pere II, Alfons II i Jaume II), fins a la coronació d’Alfons III el 1327.

Hi ha informació molt interessant sobre la redacció de la Crònica de Pere III. Aquesta, bé que no té la inspiració èpica de les altres tres, és no sols una esplèndida font de notícies culturals i polítiques, sinó també un brillant treball literari, que pot definir-se amb una cita de J.N. Hillgarth com a “únic en l’Europa occidental del segle XIV”. Alguns documents publicats fa molt de temps mostren que el monarca va supervisar i dirigir personalment el treball de l’equip de funcionaris de la cancelleria que redactaren el text: aquest va ser producte d’una col·laboració, però la responsabilitat creativa corresponia al mateix rei.

Avui es pot afirmar amb bastant de certesa, gràcies als treballs de Josep Maria Pujol Sanmartín, que Jaume I va usar un procediment matisadament diferent un segle abans. El Conqueridor va confegir oralment el seu llibre i el va destinar a un auditori de familiars que calia instruir en els valors més alts de la moral política. La reportació escrita de les paraules del rei va ser un esdeveniment adventici, potenciat per la imposició generalitzada de la lletra escrita, que va fer el miracle de fer-les conèixer a un públic més ampli i fins als nostres dies. Així, doncs, a l’inici de la literatura catalana hi ha un rei que explica als seus fidels les principals línies de la pròpia glorificació i projecció llegendària. Els ingredients ideològics del Llibre dels feits, des del providencialisme fins a la parcialitat política, es fonen indissolublement amb l’evocació d’anècdotes biogràfiques commovedores.

Desclot era, com va dir Jerónimo Zurita, un cronista “verídico”; tot i això, va escriure alguns fragments vibrants de retòrica patriòtica: per exemple, quan explica com l’almirall sicilià Roger de Lloria (Ruggiero delia Loria), servidor del rei d’Aragó, va vèncer els malvats francesos, que van envair Catalunya el 1285. D’altra banda, la manera com descriu el capteniment del rei Pere el Gran, l’heroi de les Vespres Sicilianes, el converteix en un personatge de novel·la cavalleresca.

L’altre gran cronista, Muntaner, va exhibir una fidelitat als reis d’Aragó que en ocasions fregava el fanatisme; el seu entusiasme el fa de vegades no gaire fiable quant a l’exactitud dels fets reportats. Des d’un punt de vista literari, cal recordar la seva relació de primera mà sobre l’expedició catalana a l’imperi Bizantí al començament del segle XIV: es tracta d’una brillant narració gairebé periodística d’una experiència col·lectiva que, si bé bàrbara i destructiva, va ser també audaç, agosarada i única.

L’heroi aquí és Roger de Flor (Ruggiero di Fiore), un cap militar italoalemany que va lluitar per als aragonesos a Sicília. Després de la pau de Caltabellotta (1302), Roger de Flor es va posar al capdavant d’un exèrcit mercenari de soldats rurals catalans i aragonesos: els famosos almogàvers, una mena de feroç infanteria lleugera, i va ajudar els emperadors cristians de Constantinoble contra els turcs. La mort a traïció de Roger de Flor i la revenja dels almogàvers: aquest afer esdevingué en la crònica de Muntaner un fructífer tema literari, que va ser sotmès a diverses reelaboracions durant els segles següents.

Les cròniques medievals catalanes constitueixen una literatura molt amena, i una de les dades més rellevants d’aquesta amenitat literària és que alguns dels seus herois històrics van esdevenir personatges de ficció en les principals novel·les catalanes del segle XV: l’anònim Curial e Güelfa i el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell.

Ramon Llull

Ramon Llull és l’escriptor més poderosament original de la baixa edat mitjana catalana. Es tractava d’un ciutadà benestant emparentat amb la petita noblesa, nascut a Mallorca el 1232, tres anys després de la conquesta de Jaume I. Als trenta anys abandonà una vida fàcil a la cort del rei per esdevenir defensor de la fe cristiana i missioner. La singularitat lul·liana més espectacular és òbviament el que ell anomenava la seva Art, un complex sistema filosòfic ideat per a ser emprat com a arma de controvèrsia contra els infidels, ja que el seu autor confiava que tenia el poder d’explicar matemàticament les veritats del dogma cristià. Llull va treballar intensament en el seu projecte apologètic durant més de cinquanta anys, i va redactar una vasta quantitat d’escrits en llatí i en vulgar: des d’enormes enciclopèdies fins a petits pamflets polèmics. El pensament i el capteniment de Llull eren estranys i sorprenents fins i tot a la seva època. Es va atrevir a escriure en català complicats tractats filosòfics quan ningú més se servia a Europa d’un llenguatge vulgar amb la finalitat esmentada. Fou així com, el català esdevingué la primera llengua popular occidental emprada per a aquesta mena d’experiència.

Llull, a més, va gosar escriure dues extenses narracions didàctiques en forma de novel·la: el Llibre d’Evast e Blanquerna i el Fèlix o Llibre de meravelles. El primer relata la biografia exemplar d’un heroi de l’esperit anomenat Blanquerna, que aconsegueix d’induir una reforma espiritual en l’àmbit familiar primer, i monacal, després de fer-se home de religió. La vocació ermitana de Blanquerna s’imposa finalment després que el personatge hagi triomfat com a bisbe i com a papa. Blanquerna, esdevingut contemplatiu, escriu el Llibre d’Amic e Amat, el recull d’aforismes místics i filosòfics més famós de les lletres catalanes.

La segona novel·la lul·liana és la descripció dels viatges del jove Fèlix, a qui el seu pare envia pel món a descobrir les raons que indueixen els homes al mal. Fèlix es meravella dels pecats i troba veus de filòsofs i d’ermitans que li expliquen la configuració de la realitat divina, natural i moral. De fet, el Fèlix és una enciclopèdia encoberta, que conté un opuscle didàctic famós: el Llibre de les bèsties, un llarg apòleg en el qual les intrigues de Na Renard a la cort del rei Lleó són justament desbaratades i castigades. El Blanquerna i el Fèlix també proporcionen, entre altres moltes coses, una inoblidable descripció de la vida urbana de la Corona d’Aragó a la darreria del segle XII, i una notable exhibició d’introspecció psicològica.

L’autor mallorquí no sols va escriure les dues singulars novel·les esmentades, sinó que va omplir tots els seus escrits doctrinals amb munts d’exempla o petits contes, molt sovint inventats per ell mateix. També va escriure sermons i fins i tot va planejar una via totalment nova de compondre’ls. Alguns dels seus llibres adreçats als predicadors, com per exemple l’Arbre exemplificat, seguien fórmules literàries sense parió. L’Arbre exemplificat era una mena d’apèndix a l’Arbre de ciència: Llull intentà muntar-hi un procediment mecànic per traduir la ciència en literatura, per tal de fer-la intel·ligible. Un predicador que seguís el procediment lul·lià ja no necessitava recursos memorístics per recordar els exempla: tenint present l’Art lul·liana calia que fos capaç de transformar les nocions teòriques i eixutes en historietes pedagògiques i entretingudes.

Llull també va ser remarcable com a poeta (Cant de Ramon, Lo desconhort, Plany de la Verge, etc.). En aquest camp, la seva peculiaritat principal fou que no emprà l’occità com a llenguatge literari, sinó quasi el mateix català que es troba en les obres en prosa, cosa que resultava molt estranya a l’època, perquè els poetes catalans sempre havien emprat l’occità per a expressar-se. Aquest és el cas, per exemple, de Cerverí de Girona, el darrer gran trobador català, que va ser coetani de Llull.

La lírica i la poesia narrativa

És fàcil demostrar que alguns dels trobadors catalans, Cerverí mateix, per exemple, o Guillem de Berguedà —que va viure al segle XII—, tenien una forta personalitat i van escriure poemes lírics d’una gran qualitat. Això no entra en contradicció, però, amb la constatació que, des dels seus inicis fins a les darreres dècades del segle XIV, la literatura catalana pot ser considerada una àrea perifèrica de la cultura de la Gàl·lia, occitana primer, i després francesa. S’han esmentat els trobadors, i es pot afegir que tot poeta català del segle XIV, i fins del XV, estava convençut que l’única manera de produir lírica era seguir el camí dels poetes occitans dels segles XII i XIII. Es compta, així, amb un cert volum de tractats poètics, escrits per catalans i adreçats a catalans, que expliquen les tècniques de la composició pròpies d’aquesta escola, de Ramon Vidal de Besalú a Lluís d’Averçó. També es conserven competicions o certàmens poètics: els Jocs Florals, que es van celebrar primer a Tolosa de Llenguadoc (1324) i després també a Barcelona (1393).

El vehicle lingüístic de la poesia era l’occità, fins i tot quan es van trencar els vincles polítics entre les regions de parla occitana i Catalunya, a partir del segle XIII. La competència dels poetes catalans en el coneixement de l’idioma occità va esdevenir cada vegada més fluixa, i al principi del segle XV havia arribat a generar una mena de scripta híbrida occitano-catalana que ja no podia donar més de si. Jordi de Sant Jordi, cavaller valencià, va ser el darrer poeta autèntic que va poder presentarse com un trobador del segle XII. Això ocorria durant la darrera revifalla de la tradició occitana que va tenir lloc a la cort primerenca d’Alfons el Magnànim (1416-24).

Ausiàs Marc era un cavaller valencià de la mateixa generació que Jordi de Sant Jordi. Pel que sembla, va esdevenir poeta cap als trenta anys, quan el seu antic company ja havia mort i la cort del Magnànim havia emigrat a Nàpols. Ausiàs Marc presenta una personalitat lírica fortament torturada. El llenguatge que feia servir era simplement el català de València; d’altra banda da, ell no va comptar amb una cort que l’encoratgés a continuar amb la llengua tradicional de la lírica. Tampoc no podia seguir celebrant una “fina amor” convencional, al marge de la crítica que els medis intel·lectuals universitaris havien fet d’aquesta noció a partir del segle XIII. La poesia de Marc culpabilitza l’enamorat perquè es perd al darrere d’unes estimades que no aconsegueixen la perfecció espiritual magnificada per la idealització de la dama pròpia de la convenció cortesana. En conclusió: la tradició trobadoresca en bloc havia esdevingut estreta i caduca per a Ausiàs Marc, que va construir la seva poesia dins la tradició mètrica i retòrica dels antics poetes occitans, però que la va combatre ideològicament. El seu ús d’imatges poètiques i el seu pensament moral introduïren un nou horitzó en la poesia catalana medieval. Ausiàs Marc va morir el 1459, i va ser imitat per la majoria de poetes menors de la segona meitat del segle. Podem parlar d’un ausiasmarquisme local, paral·lel al petrarquisme que va envair la poesia europea al principi del segle XVI. Marc havia llegit versos de Petrarca, però, bé que el va arribar a citar, no va recollir les innovacions que implicaven perquè la seva manera d’entendre la poesia tenia poc a veure amb la d’aquell. El poeta de la Safor, per exemple, alguna vegada es desesperava pensant que la seva amada cremava a l’infern a causa de l’amor culpable que compartia amb el poeta. Petrarca sempre feia de Laura, viva o morta, un ésser celestial. El vers de Marc volia sonar dur i agressivament sincer; el de Petrarca volia embolcallar l’oïda amb la més perfecta de les melodies rítmiques i fonètiques, assaonada per la més sàvia de les retòriques apresa en les pàgines dels escriptors de l’antigor clàssica.

La revolució poètica d’Ausiàs Marc va arribar quan estaven penetrant profundament en la Corona d’Aragó influències castellanes en afers econòmics, polítics, culturals i fins i tot lingüístics. Els ausiasmarquistes de la segona meitat del segle XV van ser també els primers poetes bilingües catalano-castellans. De fet, encara no se sap si es pot atribuir un valor literari notable a algun d’aquests escriptors, perquè, malgrat l’extensió i l’èxit de la seva obra entre els seus coetanis (per exemple, Pere Torroella), necessiten ser estudiats força més seriosament de com ho han estat fins ara.

Però l’antiga projecció dels productes occitans i francesos sobre els catalans no es limitava a la lírica. Els escriptors catalans també manllevaren dels seus veïns del nord alguns gèneres narratius, fonamentalment en vers, però també en prosa. En el primer apartat es compta amb una certa quantitat de petites novel·les del segle XIV sobre temes cortesos i al·legòrics, que provenen clarament del roman courtois, el lai i el fabliau: són les noves rimades. Alguns d’aquests textos són anònims i resulten difícils de definir literàriament a causa de la manca de context. Estan redactats en la ja mencionada scripta híbrida catalano-occitana de la poesia de la mateixa època, i n’hi ha alguns que són productes literaris amb originalitat i força. Entre aquestes novel·letes en vers o noves rimades es té, per exemple, la més antiga versió romànica del tema folklòric de la bella dorment: el Fraire de Joi e Sor de Plazer (Germà d’Alegria i Germana de Plaer), on l’antiga visió idealista de l’amor cortès conviu amb una interpretació naturalista (és a dir, biologista) de l’amor, considerada legítima per les universitats i l’Església a partir del segle XIII.

Hi hagué també traduccions de les llargues novel·les franceses en prosa del cicle artúric. Se sap que van ser ben conegudes, perquè en queden fragments i cites indirectes i perquè alguns autors catalans realitzaren adaptacions locals molt particulars d’aquells materials. Així, el cavaller de Mallorca Guillem de Torroella, en els prop de dos mil versos octosil·làbics del seu poema La faula, va explicar com una fantàstica balena el va portar des de Sóller, a la seva terra natal, fins a una illa encantada, una Sicília mítica on el rei Artús vivia en una mena de paradís terrenal governat per la seva germana Morgana. Les noves rimades no tenen un paral·lel exacte en la literatura castellana coetània, que amb unes poques excepcions —tal vegada Don Juan Manuel— no va cap tenir relació amb la poesia catalana, ni narrativa ni lírica, fins a l’inici del segle XV.

L’obra de ficció en vers narratiu més espectacular de l’edat mitjana catalana és un text escrit cap al 1460 per un metge valencià que es deia Jaume Roig. La seva única obra d’importància literària és un llarg tractat misogin escrit en versos tetrasíl·labs, que conté una esplèndida pseudo-biografia de l’autor. El llibre es coneix com a Espill o Llibre de les dones (títol, aquest darrer, donat per editors moderns). Si avui encara no és ben conegut és a causa de les dificultats de la seva forma versificada: 16 000 versos tetrasíl·labs maliciosament construïts són difícils de seguir, i fins i tot d’entendre bé. I és que Jaume Roig va apostar per una forma literària arriscada, difícil i en oberta polèmica amb la moda de la prosa d’art imitada de Boccaccio; l’ambició intel·lectual del seu propòsit, el seu sentit de l’humor corrosiu, l’amplitud de la seva cultura i la destresa en el maneig de l’idioma el mostren com a literat d’una talla excepcional. L’Espill narra la vida d’un jove que una mare sense entranyes expulsa de casa després de la mort del pare: les seves dissorts proporcionen al lector una pintura tremendista i impactant de la vida de cada dia. Després de les contínues agressions de dones perverses, l’heroi s’uneix a un exèrcit mercenari a França i esdevé ric. Quan torna a València, intenta fundar una família, però fracassa estrepitosament a causa de la presumpta maldat congènita i insuportable de les dones. Prova de casar-se amb una donzella, una beguina, una vídua i finalment una novícia, amb resultats cada vegada més dolents. Finalment, el rei Salomó aconsella l’heroi en somnis. La llarga visió de Salomó, teològica i acolorida, és una defensa dels ideals de l’ascetisme de tradició monàstica. Quan el protagonista accepta aquesta mena de consell, aconsegueix acabar la seva vida pacíficament, lluny de la maldat del món, i sobretot lluny de les dones. Mentrestant es veuen hospitals, convents, pelegrinatges, les habitacions privades de les dones burgeses, banys públics, mercats pintorescos… Jaume Roig va ser un privilegiat observador social, i en això l’ajudava sens dubte la seva professió de metge; se sap que va tenir cura de la reina Maria, muller d’Alfons el Magnànim, però també d’un hospital de beneficència pública.

Escrits en prosa d’art

Fins a les darreres dècades del segle XIV la literatura catalana estava profundament influïda, com ja s’ha remarcat, per productes culturals procedents del nord occità o francès. S’ha vist també com els escriptors catalans eren capaços de construir-se un espai propi dins el marc de les tradicions heretades. Aproximadament a partir del 1380, els materials literaris italians començaren a canviar el panorama cultural. A part de la poesia, que encara continuava lligada als seus orígens occitans, tots els altres gèneres literaris experimentaren una mena de renovació. Dant i Petrarca van ser llegits i admirats, però el model literari realment nou es basà en els escrits en prosa de Boccaccio. Es conserva una traducció catalana força treballada del Decameron (1429), i altres versions no tan bones de la Fiammetta i d’Il Corbaccio. Òbviament, la influència de Boccaccio no és l’única explicació del floriment de la prosa d’art catalana a la baixa edat mitjana, perquè ja hi havia, per exemple, una tradició local d’intel·lectuals al servei de la cancelleria reial (escrivans, notaris, secretaris, advocats), que recorrien a les artes dictaminis per tal de redactar documents oficials de forma refinada i elegant.

Aquest va ser el cas del secretari del rei Joan I, Bernat Metge, un intel·lectual de talent i un no gaire honest servidor de la Corona, que va protagonitzar almenys tres conflictes amb la justícia. El darrer d’aquests conflictes va generar un procés les actes del qual s’han conservat: es coneixen exactament quins eren els càrrecs contra el secretari del rei. Els problemes biogràfics de Metge es convertiren en el pretext d’obres literàries molt interessants, que il·lustren el descobriment del valor de la prosa culta per part dels intel·lectuals catalans. Al principi (el 1381), Metge va escriure la seva primera autodefensa en el vers tradicional híbrid occitano-català: el Llibre de Fortuna e Prudència, construït amb procediments que recorden Dant i el Roman de la Rose però també amb préstecs d’escriptors llatins medievals com Alain de Lille i Arrigo da Settimello. Tot d’una, però, Metge es convertí al petrarquisme, com deia ell mateix en el pròleg a la traducció de la darrera novella del Decameron de Boccaccio, La història de Walter i de la pacient Griselda (1388). Metge va traduir aquesta novella de la versió llatina que Petrarca va enviar a Boccaccio en una de les seves Epistolae seniles: això li permetia de mostrar que estava al corrent de les modes intel·lectuals més refinades del moment, al costat del millor llatinista i poeta del segle. Metge va aprendre a escriure una prosa tan ornada com culta a partir de textos de Petrarca i, més sovint, de Boccaccio. Així, la seva millor obra, Lo somni (1399), va ser concebuda com una mena de diàleg clàssic entre el notari català i tres homes difunts que se li apareixen mentre dorm a la presó.

Metge pretenia demostrar que era innocent de les acusacions de traïció i d’immoralitat que l’havien dut a l’arrest després de la súbita mort del rei Joan I el 1396. Així, hi acceptà ser convertit del cínic escepticisme —que ell anomenava epicureisme, d’acord amb una qualificació clerical habitual a l’època dels llibertins cortesans— a la veritable fe, i també admeté que en el futur restringiria la seva excessiva devoció a l’amor de les dones. Hi ha una part de Lo somni, manllevada de Ciceró, Ovidi i els pares i doctors de l’Església, que brilla amb elegància i solemnitat platòniques, però també n’hi ha una altra més quotidiana i còmica, que procedeix directament d’Il Corbaccio de Boccaccio. Lo somni és d’una factura tan amena i insòlita que no encaixa en cap dels gèneres de les literatures romàniques medievals, i és que Bernat Metge volia ser diferent i va fer tot el possible per presentar-se davant dels seus lectors com un home honest i savi, enamorat de la moral dels antics i seguidor dels refinaments culturals de Petrarca, qualitats imprescindibles per a ocupar el càrrec de secretari del rei.

Les repercussions de les grans obres d’art italianes del Trecento van ser, com s’ha vist, intenses i fecundes. A través de la influència italiana —i de vegades també francesa—, els historiadors, els moralistes i alguns poetes i oradors llatins clàssics esdevingueren molt apreciats i bastant populars en alguns sectors cultes. Els llegia la població urbana benestant i començaren a ser traduïts al català, ja que el llatí no era accessible a tothom. Fins i tot inquisidors dominicans tan severs com Antoni Canals havien d’admetre que podia ser molt profitós introduir traduccions de Sèneca i Valeri Màxim en l’educació cristiana del laïcat. Aquesta va ser la raó que el va decidir a fer-se càrrec d’aquesta mena de traduccions cap al final del segle XIV a València. Les traduccions de Canals són exercicis de bella prosa retòrica catalana, malgrat els seus freqüents errors en la interpretació del llatí antic. El nostre frare també va traduir algunes parts de l’Africa de Petrarca, amb diversos entrebancs tècnics.

Dues novel·les del segle XV

L’autèntica font de la prosa d’art catalana són les traduccions. Abundaven sobretot les traduccions del llatí, però també n’hi havia de fetes a partir de llengües romàniques interposades. Les dues novel·les cavalleresques del segle XV abans esmentades, Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc, estan escrites en una prosa retòrica acuradament construïda. Totes dues, i especialment el Curial, recullen fonts italianes, occitanes i franceses. Ja s’ha remarcat que també hereten la tradició de les cròniques catalanes, i convé subratllar que la mateixa existència de les fonts locals susdites en aquestes dues obres d’art és molt significativa.

El rei Artús, per exemple, apareix al Tirant lo Blanc, però la manera com és presentat no té res a veure ni amb fonts italianes ni amb franceses: l’Artús de Joanot Martorell prové del ja esmentat poema narratiu català del segle XIV La faula, escrit per Guillem de Torroella.

Així mateix, es pot observar que el desconegut autor del Curial empra les descripcions cavalleresques del rei Pere el Gran dutes a terme per Bernat Desclot en la seva crònica. De fet, un rei d’Aragó i el protagonista de la novel·la, Curial —un cavaller nord-italià—, són descrits com els guanyadors d’un torneig celebrat a Melú pel rei de França. Al monarca aragonès i als seus amics, se’ls dona l’oportunitat de mostrar a totes nacions que el millor cavaller del món és català, i més concretament, el rei d’Aragó. Naturalment, el Curial es basa en moltes altres fonts romàniques i clàssiques a més de Desclot, però hi ha indicis que el seu autor va aprendre molt del model literari de l’antic cronista.

En la mateixa línia, el protagonista de l’altra novel·la, Tirant lo Blanc, és un cavaller bretó que, després d’esdevenir el campió mundial de la cavalleria a Anglaterra, viatja a Constantinoble i lluita victoriosament contra els poderosos exèrcits turcs. De la mateixa manera que el Roger de Flor que pintava Ramon Muntaner, es promet amb una princesa reial i, com ell, mor a Adrianòpolis abans d’arribar a ser coronat emperador.

En la ficció de Martorell, Tirant mor d’una manera ben prosaica i molt poc dramàtica: de pulmonia. Això és degut al fet que l’autor d’aquesta novel·la pertany a una segona meitat del segle XV, en què era palès que el temps dels herois a l’antiga havia acabat: una reflexió que Cervantes va lloar calorosament al seu Quixot.

Escriptors de condició religiosa

També hi ha alguns destacats escriptors de prosa de la baixa edat mitjana catalana que van ignorar i fins i tot es van oposar a les influències italianes i clàssiques. Eren intel·lectuals mendicants, dedicats als seus afers pastorals, que no compartien en absolut el punt de vista d’Antoni Canals. Així Francesc Eiximenis, un enciclopedista franciscà en vulgar, i Vicent Ferrer, un predicador popular dominicà, van ser capaços de trobar la seva via literària a través de l’escolàstica i de la tradició homilètica, i van produir esplèndides peces de narrativa i prosa didàctica, lliures de preciosismes retòrics i culturalistes.

El mateix es pot dir de l’única dona escriptora coneguda de l’edat mitjana catalana: Isabel de Villena, abadessa del convent de la Trinitat de València, que va oferir a les seves monges una emotiva Vita Christi, escrita en el bell català col·loquial que es parlava a la seva ciutat a la segona meitat del segle XV.

Però, com s’ha vist, no tots els religiosos estaven tallats amb el mateix patró. Es podrien trobar fàcilment alguns col·legues d’Eiximenis, Ferrer i Villena que estaven tan interessats com Antoni Canals en la traducció de fonts antigues. D’aquesta manera es pot entendre que tot un teòleg pogués sentir-se atret pels autors clàssics fins al punt d’escriure una reportació al·legòrica de la Redempció en la prosa més alambinada, retòrica i ornada de tota la tardor medieval catalana: Felip de Malla, canonge de Barcelona, va redactar una gran obra doctrinal, el Pecador remut, d’escriptura tan complexa que els lectors actuals tenen serioses dificultats per interpretar-ne la construcció i desxifrar-ne correctament l’abast.

Per a acabar, cal esmentar un altre teòleg i predicador, valencià, que va viure a la segona meitat del segle XV: Joan Roís de Corella. La seva obra cabdal és la versió catalana de la Vita Christi de Ludolf de Saxònia, que va ser impresa i àmpliament llegida. Corella va ser el primer escriptor català antic que va utilitzar la impremta per a difondre les seves obres; també van ser impresos llibres de Martorell i de Marc, però no durant les vides dels seus autors. Corella no es va limitar a la producció religiosa; també va ser molt estimat com a poeta líric i pot ser considerat el millor escriptor de prosa profana en català des de Bernat Metge. Els intensos deutes literaris de Corella amb Boccaccio i Ausiàs Marc apareixen en les seves colpidores versions de les tràgiques històries amoroses d’Ovidi: Medea i Jàson, Hero i Leandre, Eurídice i Orfeu. Per a Corella, l’amor-passió humà implicava necessàriament violència, mort i destrucció, conseqüències tràgiques i doloroses ja descrites magistralment pels poetes antics. Tanmateix, Corella és més intensament i densament retòric que Ovidi, la seva font. Es podrien trobar models més propers a ell en les tragèdies de Sèneca: així, el seu remake de les Tròades, el Plant dolorós de la reina Hècuba, on els versos decasíl·labs estan hàbilment encastats en una prosa rica, embellida amb clàusules rítmiques, és una de les millors troballes dels nostres antics escriptors cultes.

Recapitulació

L’anònim Curial e Güelfa, el Tirant lo Blanc de Martorell, la poesia d’Ausiàs Marc, l’Espill de Jaume Roig, les reconstruccions mitològiques de Roís de Corella, les cinc principals fites literàries en català del segle XV, són cims aïllats d’intel·ligència i de rigor literari. La seva més alta glòria és, tanmateix, el seu punt feble: són monuments genials, però mancats de continuïtat. La causa més vistosa d’aquesta feblesa és lingüística: el català com a llengua de prestigi cultural va entrar en crisi al principi del segle XVI, precisament en un moment de grans canvis tant socials com de gust estètic: la supervivència d’aquestes obres d’art va esdevenir atzarosa. El Tirant lo Blanc i Ausiàs Marc van ser aviat traduïts al castellà i fruïren d’una moderada fama entre els escriptors del Siglo de Oro. Els tetrasíl·labs de Jaume Roig van perdurar en diverses edicions del XVI al XVIII i serviren de model per a certes composicions satíriques populars.

Corella i el Curial, i amb ells la major part de les cròniques i de Llull, els poetes menors, Bernat Metge o els escriptors religiosos, hagueren d’esperar la Renaixença del segle XIX per a ser rescatats d’un oblit massa sovint complet.

Aquestes circumstàncies externes, però, no contradiuen el fet que la literatura catalana medieval, tot i que no va ser extraordinàriament rica en abundància d’obres, i que en gran part depenia d’estímuls i suggeriments d’origen occità, francès i italià, va desenvolupar una forta i inconfusible personalitat pròpia, sempre retroalimentada a partir de la seva particular tradició local.