Cròniques de reis

Jaume I: Llibre dels feits

[Capítol 237. Campanya de València. El rei acaba de descobrir que molts cavallers volen aprofitar un viatge cap al nord projectat pel monarca per tornarse’n a visitar les seves possesions, desemparant l’enclavament del Puig.]

“Ab tant anam-nos gitar, e no volguem descobrir les paraules a null hom qui fos ab nós; e, ja fos en temps de gener que fa gran fred, contornam-nos la nuit més de cent vegades al llit de la una part e de l’altra, e suàvem tan bé com si fóssem en un bany: e, quan haguem molt pensat, adormim-nos per lassedat de vetllar que havíem feit. E, quan venc entre mija nuit e alba, nós nos despertam, e tornam a nostre pensament: e pensam nós que havíem a fer ab mala gent, car al món no ha tan sobrer poble com són cavallers: e, quan nós ne fóssem partits no haurien vergonya d’emblar-se de nuit o de dia: e que es n’anassen a Borriana on no ha sinó set llegües, e que ells se n’eixissen per la terra que havíem nós ja conquesta, pocs o molts quants anar se’n volguessen, car fer ho porien menys de reguard. E pensam nós que ab ajuda de Déu e de la sua mare havíem conquest de Tortosa tro a Borriana, e si aquell lloc se desemparàs e es perdia, que així es perdria l’altre llogar que havíem guanyat: per què ens pensam que al matí fóssem a l’església de sancta Maria, e manam consell als cavallers, e a tots los altres, e demanam a frare Pere si volia que no tenguéssem secret de ço que dit nos havia, ans que parlàssem ab ells. E ell dix-nos que no, ans li plaïa que’l ne descobríssem. E quan foren ajustats tots denant nós, dixem-los:

—Barons, bé coneixem e creem que vós, e tots aquells que en Espanya són, sabets la gran gràcia que Nostre Senyor nos ha feita en nostre jovent del feit de Mallorques, e de les altres illes, e de ço que havem conquest de Tortosa a ençà: e vosaltres sóts ací ajustats per servir Déus e nós. Ara frare Pere de Lleida parlà aquesta nuit ab nós, e dix-nos que la major partida de vosaltres se’n volia anar si nós nos n’anàssem. E meravellam-nos-en, que la nostra anada cuidàvem fer a pro de vosaltres e de la nostra conquesta: mas pus entenem que a vosaltres pesa la nostra anada, (llevamnos en peus e dixem:) Nós prometem aquí a Déu, e a aquest altar que és de la sua mare, que nós no passarem Terol ne el riu de Tortosa tro que València hajam presa: e enviarem per la regina nostra muller, e per la nostra filla que és ara regina de Castella, que vinguen, per ço que entenats que la major volentat que hinc havem d’aturar e de conquerre a aquest regne, que sia a servici de Déus.”

Bernat Desclot: Llibre del rei en Pere

[Capítol 166. Roger de Lloria replica al comte de Foix, el qual li ha proposat una treva naval en la guerra entre França i Aragó.]

“—Sènyer —ço dix En Roger—, salva la vostra honor, jo no só pas mal ne esquiu, mas dic-vos encara ço que ja us he dit: que no vull haver treves ab lo rei de França. E quan diets que gran astre he hagut sobre mar un temps, jo ho graesc a Déu qui el m’ha donat e he esperança que ell me darà encara a defendre lo dret de mon senyor lo rei d’Aragó e de Sicília e a carvendre lo tort que ell pren no degudament. E no em façats reguard com deïts que el rei de França armarà a l’altre any tres-cents cos de galeres: jo creu bé que ell les porà armar, aqueixes e encara més; e jo, a honor de mon senyor lo rei d’Aragó, si el rei de França n’arma tres-centes, armar-n’he cent, sens pus; e quan aquelles cent hage armades, pens-ne d’armar lo rei de França tres-centes, o mil si es vol, que no em tem que es gosen ab mi trobar en neguna part. Ne sol no em pens que galera ne altre vaixell gos d’anar sobre mar menys de guiatge del rei d’Aragó; ne encara no solament galera ni lleny, mas no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar si no porta un escut ab senyal del rei d’Aragó en la coa per mostrar guiatge d’aquell senyor rei d’Aragó.

E lo comte de Foix, quan hac oït la resposta d’En Roger, pres-se a somriure: e puis quan hagueren parlat una peça d’alguns afers, partí’s d’ell lo comte de Foix e tornà-se’n al rei de França que jaïa malalt a Castelló d’Empúries, e En Roger romàs a Cadaqués.”

Ramon Muntaner: Crònica

[Capítol 227. El mateix narrador, que ha quedat a càrrec de la fortalesa de Gal·lípoli, desguarnida, dirigeix l’operació de defensa contra el setge a què la sotmeten els genovesos amb l’aquiescència de l’emperador grec. Muntaner utilitza tota la força humana que hi ha restat, en la seva majoria dones.]

“E pensaren molt vigorosament de combatre, e nós a defendre. E ells gitaven tants de cairells, que quaix lo ceel tolien hom de veer; e aquest trer de cairells durà entrò bé a horonona, així que tot lo castell n’era plen. Que no us diré que tuit no en fóssem ferits, aquells qui defora anàvem; que un meu coc, qui estava en la cuina, qui coïa gallines per nafrats, que per lo fumeral li venc un passador qui li entrà per lo muscle ben dos dits. Què us diré? La batalla fo molt forts, e les nostres fembres, ab cantals e pedres (que jo havia moltes fetes metre al mur e a la barbacana), defensaven tan règeu que meravella era. Que en veritat, que fembra s’hi trobà que havia cinc cairellades en la cara, que encara se defensava així com si no hagués mal. E així durà aquesta batalla entrò a hora de despertada.

E con venc a hora de despertada, lo capità, per nom N’Antoni Spíndola, davant dit, qui féu los desafiaments, dix:

—O vil gent! ¿Què és açò, que de tres tinyoses que ha dedins, vos defensen aquella casa? Molt sóts vils!

(…) E així les galees dels genoveses, desbaratats e morts e destruïts, ab lo marquès anaren-se’n en Gènova, e aquelles de l’emperador anaren-se’n en Contastinoble; e cascun anà ab son mal mandat, e nós romanguem alegres e pagats. (…) E puis, a cap de dos jorns, la host tota venc, e atrobaren-nos tots carafaixats e nafrats, e foren molt despagats com no hi eren estats. Emperò alegram-nos tuit los uns ab los altres, e fém grans professons a retre gràcies a Déu de les victòries que ens havia donades. E ells feeren-nos a tuit bona part d’açò que havien guanyat, així que tuit, la mercè de Déu, érem sobre-rics.”

(Transcripcions segons l’edició de Ferran Soldevila, pàgines 100-101, 577 i 868-869.)