Cap a una unió de corones?

L’any 1369, amb l’assassinat de Pere I de Castella a Montiel, la poderosa família aristocràtica dels Trastàmara va assolir la corona castellana a través d’Enric II i va encetar una etapa de reforçament feudal a Castella. Simultàniament, la mateixa família va provocar una espectacular substitució nobiliària a Galícia i el reforçament del feudalisme eclesiàstic de la mitra de Santiago (1394). Entre el 1407 i el 1410, la branca menor d’aquesta nova dinastia castellana —que tenia interessos dins els ordes militars d’Alcántara i Santiago, i un sòlid patrimoni a Castella i Extremadura— va reprendre l’ofensiva militar contra el Regne de Granada i, a més, culminà els seus èxits feudals amb la seva entronització dinàstica a la Corona d’Aragó. Els Trastàmara s’ensenyoriren del casal de Barcelona, en especial, per la via de la influència del papa Pero de Luna (Benet XIII), que en ple Cisma d’Occident volia garantir-se el suport de Castella però, fonamentalment, mitjançant la coerció i l’acció militars de l’exèrcit castellà de Ferran d’Antequera (Ferran I de Catalunya-Aragó).

Després del compromís de Casp, la política familiar, patrimonial i matrimonial dels Trastàmara va conduir a la unió personal de corones. Aquesta, però, només fou efectiva amb Carles V, i de manera més accidental del que sovint ha estat suposat. El primogènit d’Isabel I i Ferran II, Joan, príncep de Girona i d’Astúries, havia mort el 1497 i podia haver reeixit l’ambició de Felip d’Àustria (Felip I de Castella) —si aquest no hagués mort ben aviat, el 1506—, combinada amb el segon casament de Ferran amb Germana de Foix (1506). Aquest casament, relacionat amb el desengany de Ferran amb Castella i amb les ambicions ferrandines sobre Nàpols, va donar lloc al naixement d’un fill, Joan, però aquest morí a penes nascut (1509). Podia haver-se fet efectiu un dels diversos testaments de Ferran II (1512, 1516), o haver quedat en ferm alguna de les successives renunciacions de Carles V (1555, 1556, 1558). Tots aquests fets, doncs, haurien pogut alterar la successió i haver deixat les corones de Castella i Aragó separades.

D’altra banda, Castella no entenia el model polític de la corona catalanoaragonesa, en el qual la monarquia estava constrenyida per les corts i la legislació paccionada. Isabel, per exemple, no s’estava de dir “Aragón no es nuestro, menester es que vayamos de nuevo a conquistarlo”. En l’annexió de Navarra a Castella (1515), també hi va intervenir, segons Zurita, la intuïció que calia evitar que els navarresos units a la corona catalanoaragonesa —encara que van continuar mantenint el seu propi sistema polític—, “no sospiressin per majors exempcions i llibertats”. És més, la corona catalanoaragonesa no se sentia especialment atreta per cap unió de corones; tal com escrivia l’arquebisbe de Saragossa, Alfons d’Aragó, fill natural de Ferran II, a Carles I el 1525, els súbdits d’aquestes corones “han deseo muy grande de ver separados estos reynos de la Corona de Aragón de los Reyes de Castilla”. També, segons l’historiador Joan Busquets, el bisbe d’Urgell Pau Duran, tot i la condició d’enemic polític de Pau Claris i fervent filipista, afirmà durant el concili provincial de Tarragona del 1638 que la unió dels regnes hispànics havia estat accidental i per tant revisable.

Liquidació del conflicte agrari i represa urbana

Al final del segle XV, una sentència arbitral reial posà fi a les confrontacions i guerres intermitents que la pagesia catalana, de remença o no, havia iniciat contra els seus senyors entre els anys vuitanta i noranta del segle XIV. La guerra civil entre Joan II de Catalunya-Aragó —que aconseguí a través de Francesc de Verntallat, donzell capitost d’una host pagesa, posar una part de la pagesia al seu servei— i les institucions de la terra va contribuir a enverinar el secular conflicte. La capitulació de Pedralbes va posar fi a la guerra contra el rei (1472), però l’aixecament pagès, que tenia raons pròpies, va continuar. Ferran II, primer, a les corts del 1481, cedí a les exigències d’un front eclesiàstico-nobiliari i anul·là les conquestes pageses de reunió i redempció del 1455. La resposta pagesa davant d’aquesta reacció senyorial obligà la monarquia a retrocedir i a refer la política social d’autorització de reunions i talls de redempció (salvaguarda del 1483). Tanmateix, aquest viratge reial i la lentitud de la via judicial ja no foren a temps d’impedir la mobilització dels sectors pagesos radicals, que s’estengué per la Muntanya, Osona i la Selva fins al Vallès. Aquests van desfer una host reial a Mieres (desembre del 1484) i la del veguer de Barcelona a Montornès (gener del 1485), assaltaren Granollers i banderejaren pel Maresme i el Baix Llobregat. Els pagesos, però, foren derrotats a Llerona (març del 1485) i el seu cap, Pere Joan Sala, executat al cap de pocs dies a Barcelona.

Davant la pressió radical, els sectors pagesos més benestants van negociar la resolució arbitral (1486) —en bona mesura basada en una concòrdia i sentència de la Diputació del General i la ciutat de Barcelona del 1462-63—, que la ruptura amb Joan II havia frustrat en el seu moment. La sentència del 1486, que condemnava inicialment a mort i esquarterament a més de seixanta capitostos pagesos radicals, establia una política de redempció de mals usos, restaurava les jurisdiccions de baró de castells termenats i els drets derivats del domini directe i la senyoria eminent, i facultava els pagesos a nomenar síndics i fer reunions per tal d’organitzar el cobrament dels talls destinats a pagar els deutes amb la monarquia —commutats per una multa de 50 000 lliures— i les indemnitzacions als senyors —6 000 lliures—; és a dir, un total de 56 000 liures, al marge dels deu sous de redempció per cada mal ús.

La sentència confirmava, d’una banda, el règim senyorial i, de l’altra, les posicions econòmiques dels pagesos grassos, que, malgrat la condició de remences de molts d’ells i les facilitats que la sentència donava als senyors per incorporar el domini útil a l’eminent (prescripció en cas d’abandó pagès del mas), veien reconeguda l’ampliació dels seus masos emfitèutics amb la incorporació de masos rònecs. La sentència del 1486 no feia més que confirmar l’existència d’una pagesia i d’una estructura social que venia de lluny, especialment sòlida a la Catalunya Vella, i que havia de ser en bona part l’agent social actiu del camp català dels segles XVI i XVII. La sentència, però, també castigava durament el sector radical pagès. Potser això explicaria l’atemptat de Joan, remença de Canyamàs, al rei Catòlic a Barcelona (1492). Aquesta no fou l’única temptativa contra el rei: Ferran II, en plena guerra de Granada, escapà juntament amb la reina d’un intent perpetrat, per error, sobre unes altres persones, pel moro tunisià Abraén Algerbí.

Mentre al camp s’imposava la pagesia grassa emfitèutica (1486), agent de la diferenciació social agrària, i es protegien dels ramats les terres conreades (1510), a ciutats i viles, tot i que les xifres del dret del pariatge de Barcelona de 1483-84 eren migrades (poc més del deu per cent del que havien estat a l’inici de segle), es començava a entreveure un nou cicle expansiu i les orientacions de les confraries i els comerciants que controlaven el poder municipal tendien a protegir la producció drapera i el tràfic mercantil que li era propi. Les reglamentacions municipals sobre la producció i les ordres reials del 1497, que imposaven drets del 50% sobre les drapades franceses que entressin a Sicília o les del 1504 i el 1506, que prohibien l’entrada de teixits del Regne de França a Nàpols i Sicília, foren fruit d’aquestes noves orientacions. També la política d’expugnació de les places africanes, si més no les de l’est del riu Muluia, no es pot desvincular de les aspiracions mercantils dels catalans. Els barcelonins hi obtingueren franqueses comercials el 1510 i el conjunt dels catalans el 1512 i, d’ençà del 1511, les manufactures de llana estrangeres havien de ser carregades amb un dret del 50%.

Al Regne de València, la monarquia no podia fer el que havia fet amb els mudèjars granadins (1502), és més, es veia obligada a confirmar-los. “Los moros, vehins, stadans e habitants en les ciutats e viles reals e altres ciutats, viles e lochs —deia un fur del 1510— no sien (...) foragitats (...) del Regne de València (...) ni forçats a ferse cristians (...), als moros del dit regne de València no sia fet empaig algú en lo comerciar, negociar e contractar ab e entre cristians”. Al final del segle XV es refermà, doncs, una situació que havia de ser alterada primer per les Germanies, a través de l’atac a l’aristocràcia, i després per la monarquia, amb el seu afany i pur zel homogeneïtzador (decret d’expulsió de l’abril del 1609). Les disposicions legislatives de 1484-89 posaven l’accent —a diferència del que succeí a Catalunya— en una més gran liberalització econòmica al servei dels estrangers, especialment genovesos, derogant fins i tot les disposicions que els vedaven la venda al detall al Regne de València. I, tanmateix, els préstecs valencians per a la defensa de Sicília del turc (1500 i 1503) i per a les campanyes de Nàpols (1506) o del nord d’Àfrica (1508, 1509, 1511, 1515) segurament no es poden separar del tot ni d’una necessitat peremptòria d’autodefensa, ni d’una revifada continuïtat dels interessos mediterranis d’aquest regne.

El reajustament institucional del segle XV

Les reformes institucionals dels Trastàmara i els Àustria.

Ferran II, implicat de ple en la guerra civil castellana (1475-79) i, essent ja rei de la corona catalanoaragonesa, en la conquesta de Granada (1482-92), estigué molt poc en terres catalanes (no gaire més de tres anys per trenta-set de regnat). Des de Sevilla participava en la política social agrària; des de Saragossa decidia la intervenció de la Diputació catalana. És més, la concòrdia de Segòvia (1475) suposà per a Ferran, obsedit com el seu pare per l’entronització castellana, la prelació política i jeràrquica de Castella respecte als regnes catalanoaragonesos. Potser per aquesta raó el seu autoritarisme no pogué ser del tot efectiu. Les decisives resolucions polítiques preses durant el regnat de Ferran II a Catalunya i als regnes de València i Mallorca han estat excessivament atribuïdes només al monarca, de formació familiar ben poc pactista, d’altra banda, tot i la presència del Regiment de prínceps de Francesc d’Eiximenis a la seva biblioteca. Potser cal pensar que aquestes decisions foren, de fet, molt més el fruit del reajustament de forces socials internes de la societat, que no de la seva personal intervenció. Aquesta, sempre que li fou factible, mai no va deixar de tenir un segell cesarista i autoritari.

Ara bé, l’instrument de les reformes polítiques institucionals de Ferran foren les corts i no pas sempre la monarquia autoritària. Les vacil·lacions i la manca d’una política lineal de la monarquia van ser una constant i eren l’expressió del fràgil equilibri entre els imperatius socials i polítics de les institucions i les tendències d’autoritarisme reial. A Catalunya, després de la guerra civil, posar ordre al desgavell era un imperatiu dels grups dirigents. En canvi, la voluntat reial de situar el “Principat en deguda composició e ordre” i liquidar els reductes de guerra civil es reduí més aviat a instrumentalitzar fins on pogué la necessitat d’estabilitat per a treure’n el màxim de rendiment polític i d’aprofitament econòmic per a la corona. Ferran II intentà —amb el suport de Jaume Destorrent, descendent de buscaires, però que aleshores treballava a compte de sectors moderats que aplegaven antics buscaires i antics bigaires— aplicar les reformes institucionals vice et manu regia i per aquesta raó suspengué i intervingué les eleccions de la Diputació del General (1488-93) i de la ciutat de Barcelona (1490-98), tot i el temor que l’acció “fuesse empachada por los diputados que oy són” o “por la ciudad”.

Aquesta política intervencionista, però, no tenia futur. Si a les corts de 1480-81 Ferran II havia hagut d’acceptar la constitució de l’Observança (Poc valria) que consolidava el sistema paccionat, a les del 1493 hagué de començar a abandonar l’etapa intervencionista. De les corts del 1493 emergí una comissió de cinquanta-quatre persones que acordà el règim insaculatori (1493) i “a llurs consciències” feren la “nominació e electió” de la matrícula de la Diputació. Més tard, fou Barcelona la que obtingué per via de privilegi un règim d’insaculació (1498), que en revocar el del 1455 rebaixà, d’una banda, el pes de la menestralia dins el Consell de Cent i, de l’altra, admeté els militars (cavallers) en igualtat de condicions que els ciutadans honrats. Aquests, com a compensació, foren equiparats (1510) als cavallers, i el seu nombre fixat en una matrícula, la qual cosa només vingué a confirmar la similitud d’ambdós grups del patriciat urbà. Ara bé, la monarquia es reservà la prerrogativa de revisió de les bosses d’insaculació de la ciutat i aquesta fins al 1514 no obtingué completa llibertat per a disposar-ne. Tanmateix, cal tenir present que la possibilitat de control de les insaculacions de la Diputació o de Barcelona fou a tota hora un roc a la faixa de la monarquia. Tot regaliat —processat per enemic del rei—, podia quedar sempre exclòs d’insaculació o d’extracció, i el Consell d’Aragó va preveure aquesta possibilitat, i també que els oficials reials o del Sant Ofici poguessin aspirar a ser insaculats per la Diputació (1593).

En contrast, la política reial als regnes de Mallorca i València fou més autoritària. Una pragmàtica reial promulgada des de Granada (1499) reorganitzà la consignació —l’aparell que controlava la política del deute públic, endèmic a una Mallorca sempre deficitària de blat— i, encara que reduí les pensions dels censals, suspengué temporalment franqueses i immunitats i exclogué menestrals i forans de la seva gestió; en canvi no es posava en marxa la pragmàtica del 1512 que hauria actualitzat el cadastre rural i enregistrat la nova propietat dels ciutadans. Al Regne de València s’observà un segell més cesarista, en consonància directa amb les successives derrotes durant el segle XIV de la petita noblesa i el braç reial, i amb el major control polític que la monarquia exercia sobre els municipis i la Generalitat, que li feia més fàcil obtenir préstecs i preferir-los, en substitució, als serveis a corts, sempre sotmesos al regateig dels furs i els greuges. “Rompria la cort, lavors noy havria greuge”, digué Ferran II a les Corts valencianes del 1484 quan intentaren rebutjar la Inquisició. Tanmateix, si bé és cert que al Regne de València cap sortida d’una guerra civil forçava el rei a acceptar un fur similar a la constitució del Poc Valria, també és cert que la monarquia s’obligà personalment, almenys en teoria, “de tenir cort o parlament general (...) de tres en tres anys...” i que els furs fossin “inviolablement observats” (1484-85). Així mateix, s’imprimí la primera sistematització dels furs valencians (1482), com s’havia fet amb la primera compilació de les constitucions de Catalunya (traducció de la legislació del llatí al català i compilació feta en 1413-22, però impresa el 1495).

Ara bé, la tendència de la monarquia, amb l’excusa dels desacords interns del Regne, era, segons E. Belenguer, la de negar-se a la concessió de la insaculació en benefici del control directe sobre persones i institucions. Fins a les darreres corts de Ferran II (1510), la Diputació no assolí la instauració de la insaculació pels oficis de l’estament militar i el torn rotatori de les viles reials pels càrrecs. A la ciutat de València, el rei ratificà l’oligarquia municipal però li negà la insaculació, i la institució municipal quedà (confirmació per Ferran II, el 1488, de la pragmàtica del 1418 d’Alfons el Magnànim) a mercè del control de la monarquia a través de la ceda (que deixava en mans del rei la confecció de les llistes de candidats als organismes municipals) i del racional. Al Regne de València més que en cap altre lloc és possible verificar la connexió entre la voluntat reial de sanejar les finances municipals i la política de préstecs a la monarquia. València ha estat considerada la capital financera de la monarquia hispànica abans de l’arribada del metall americà. Així, va contribuir substancialment a finançar la guerra de Granada, les campanyes d’Itàlia i bona part de l’expansió pel nord d’Àfrica. Tot plegat, gairebé vuit milions i mig de sous entre el 1472 i el 1515. Però no fou només la potencialitat econòmica de la ciutat que li conferí aquest paper, perquè l’estructura d’aquest crèdit es va basar, ben aviat, per impotència econòmica, en una emissió inflacionària de censals, que va contribuir a donar a la ciutat un perfil d’intermediària entre la monarquia i uns sectors prestadors, que contents amb els interessos que dòcilment anava pagant la ciutat cristal·litzaren en una massa de rendistes parasitaris, mentre, paral·lelament, la ciutat estava ben poc disposada a plantar cara a la monarquia.

La monarquia, arreu de la corona, compensà la continuïtat o l’afermament del sistema polític paccionat, exercint una pressió sobre grans i conflictives cases catalanes perquè casessin les seves hereves amb magnats castellans, com en el cas dels Cardona i els Cabrera, segons que ha explicat Núria Sales, i mitjançant estructures institucionals pròpies, unes per contrapesar el seu caràcter cada vegada més absentista (com el Consell d’Aragó, creat el 1494, que reforçava unes lloctinències —el costat dret o l’alter ego del monarca— cada dia més castellanes, i que suposava l’existència per primera vegada d’un organisme de govern fora de la corona) i d’altres, com el Sant Ofici, encaminades a assegurar una homogeneïtzació cristiana contra els conversos i els moriscos. El tribunal del Sant Ofici —Inquisició segons el model castellà— que s’introduí a la corona catalanoaragonesa (1484-1487-1488), esdevingué la sola institució comuna als regnes castellans i catalanoaragonesos, i va arribar acompanyada de l’expulsió dels jueus (1492). Ambdues mesures —la instauració de la Inquisició i l’expulsió— foren portades a terme sense consultar les corts. La Inquisició, per raons de control morisc, mantingué Lleida i el seu territori sota el districte de Saragossa i la ciutat de Tortosa sota el de València. Només, eventualment, durant el regnat de Felip el Bell (Felip I de Castella) i l’estada, més aviat forçada, de Ferran II a la corona catalanoaragonesa (1506-16), hi hagué una Inquisició aragonesa separada de la castellana. La nova Inquisició i l’expulsió dels jueus foren mesures paral·leles i quasi simultànies o immediatament posteriors a la guerra contra el Regne de Granada, que posaven fi a una etapa dels Trastàmara d’Aragó —iniciada el 1414— en què un important sector de conversos, (els de la Cavalleria, els Bardaixí, els Santàngel) havien ocupat, segons J. Riera i Sans, llocs destacats en l’administració reial. Eren mesures que contribuïren decisivament a millorar les finances de la monarquia per la via de la confiscació de béns als “heretges” i que atorgaren al rei una poderosa arma d’anihilació de la diferència religiosocultural i de persecució de la dissidència política. Per a més escarni, el Regne de València contribuí a pagar la Inquisició: “no es menos el censo que saca el Rey de la ciudad —escriu Gaspar Escolano el 1610—, pues con ser la mayor parte de las alcavalas de la ciudad y Diputación, le vienen a su Magestad de las imposiciones que llamamos peaje, quema, amortización, y otras tan grandes sumas, que de más de pagarse dellas los salarios y cargos reales de esta ciudad, se toma ordinariamente para pagar los de virreyes y inquisidores de Çaragoça y Barcelona”.

En el terreny eclesiasticoreligiós, la monarquia afegí encara més llenya al foc en començar a provocar trastorns en l’estructura monàstica catalana. Excuses de reforma van justificar la substracció dels benedictins de Montserrat de la Narbonesa, per posar-los sota la dependència de la congregació claustral de Valladolid (1493), i el cas de Montserrat, un dels més destacables i reeixits, formava part de tota una estratègia. Les noves audiències (Barcelona, 1493, València, 1506; s’organitzaren més tard la sarda, 1564, i la mallorquina, 1571), en substituir les velles cancelleries, milloraren el sistema judicial (fet que era força urgent a Catalunya, per tal de liquidar definitivament el problema de la restitució de béns —pragmàtica del 1481— heretat de la guerra civil), però, tot i ser pagades per les diputacions respectives (la de Catalunya costejava la totalitat dels sous dels jutges de l’Audiència i la valenciana —obligada a l’apel·lació remota—, una part substancial d’aquests), esdevenien, simultàniament, un altre possible instrument d’autoritarisme reial a través de la seva jurisdicció criminal.

Aquests nous o renovats instruments de la monarquia —Inquisició, Consell d’Aragó, lloctinència i Audiència— van ser, durant els segles XVI i XVII, l’origen de continuats i permanents greuges per part de les institucions pròpies. Aquestes queixes s’activaven, a Catalunya, a través de processos de dubtes per contrafacció, mitjançant les atribucions que el Reial Consell o Audiència i la Diputació del General, per disposició del Poc valria, tenien en aquesta matèria. Però arreu s’endegaren, quan fou possible fer-ho, a través de les corts. Encara que, sovint, s’imposava l’actuació extrajudicial, a través d’ambaixades i memorials al rei, tanmateix, freqüentment, els greuges eren desoïts.

D’altra banda, durant el regnat de Ferran II foren freqüents les ingerències de Castella en la vida política i militar de les terres catalanes. Ferran II no sols va introduir-hi inquisidors castellans sinó també funcionaris, ambaixadors, eclesiàstics i tropes. Durant la diputació catalana de reial ordre del 1488 era president de la Generalitat el lleonès i abat de Poblet Juan Pueyo Coello; el plenipotenciari que Ferran II va enviar a Catalunya (1485), per tal d’iniciar les negociacions entre senyors i pagesos i la “via del compromís”, era el magnat castellà Íñigo López de Mendoza; amb motiu de la guerra amb França i la lluita pels comtats de Rosselló i Cerdanya, Ferran introduí tropes castellanes (1493); i els àrbitres nomenats pel rei per anar a París a posar fi al plet dels Comtats foren l’ardiaca Almazán i Juan de Gamboa. La recuperació del Rosselló, que segons Zurita “no se tuvo en menos por algunos (...) que la conquista de la ciudad de Granada”, va perillar d’immediat a causa de la rivalitat, ara ja francocastellana i no pas catalanoangevina, pels dominis italians. I, tanmateix, Ferran II també nomenà castellans com a virreis de Sicília i Sardenya.

Aquesta “suplantació exterior de Catalunya per Castella”, en paraules de Ferran Soldevila, explicaria perquè Felip d’Àustria, en prendre el títol de rei de Castella, reclamà també Nàpols com a suposat territori de la corona castellana. Aquesta suplantació tenia una explicació demograficojurídica, la major facilitat de fer lleves de soldats a Castella. I, amb tot, hi hagueren també tropes catalanes, valencianes i mallorquines a la conquesta de Granada, vista més com una empresa cristiana que no pas castellana.

El regnat de Ferran el Catòlic fou ambivalent, simbiosi de mesures que van ser la clau de volta del pactisme i de procediments contrafactuals. Ferran II sempre que va poder va posar a prova la resistència de les institucions. Si malgrat ell, el constitucionalisme català quedà estretament cenyit i travat, també és cert que amb ell s’iniciaren la majoria de les contrafaccions que havien de sembrar el camí constitucional fins a l’esclat de l’aixecament del 1640, des de l’intent de treure plets fora de Catalunya fins a la prohibició de les setzenes a Barcelona (1479). No es pot oblidar que si fou el regnat del Poc valria, fou també el de la Inquisició de Tomás de Torquemada.

Pel camí del bandolerisme?

Jaume Vicens i Vives ha dit que el règim d’insaculació va contribuir a deformar “les actituds polítiques de la terra (...), no destriant entre homes d’acció i buròcrates, entre polítics i administradors...”. També s’ha afirmat, com ho fa Víctor Ferro, que l’allunyament del príncep i la cort i el triomf de la insaculació havien donat, inicialment, tranquil·litat a la cosa pública, però que havia canonitzat “la preponderància dels estaments privilegiats alhora que els llevava tota vel·leïtat d’aventures polítiques”. En definitiva, que l’apartament del príncep i la insaculació van instal·lar la mediocritat política o van llançar els sectors políticament més inquiets pel “camí del bandolerisme”. També, pel que fa al bandolerisme, han estat proposades explicacions socials, com les de Joan Reglà o J.H. Elliott, que han afirmat que aquest fenomen va sorgir a causa de la ruïna que les guerres remences i la sentència de Guadalupe van provocar sobre els patrimonis de la petita noblesa, mancada també, cada dia més, de sortida social i de càrrecs. Tot això, però, segurament no va ser ben bé així. Ningú no nega el pes del príncep modern en l’estructura institucional i política del segle XV al XVII. Il principe de Maquiavel —inspirat no pas en la figura de Ferran II sinó en la personalitat de Cèsar Borja— en posava unes sòlides bases teòriques (1513). Ara bé, dins el pensament polític català, i lligat al paper de la menestralia i les seves experiències i necessitats en el regiment de la cosa pública, tenia també el seu pes el “republicanisme” a l’estil de les comunes de les ciutats d’Itàlia i d’Alemanya. Aquelles comunes a les quals havia fet referència el Dotzè del Crestià (1384-85) d’Eiximenis, i que eren compatibles amb el sentiment d’un eventual i llunyà lligam amb la casa de França. Tampoc una visió, construïda amb uns ulls massa actuals, del sistema insaculatori o des d’una òptica, avui prou discutida, basada en una caiguda de les rendes feudals i una manca de càrrecs per a una suposada petita noblesa, no seria explicació del tot convincent. En canvi, com apunta Núria Sales, els bàndols d’inici del segle XVI segurament van tenir més a veure amb la influència que les guerres del rei van exercir sobre velles rivalitats existents entorn a diverses senyories. Vastes franges del territori català —la Cerdanya, el Pallars, l’Alt Urgell, el Conflent, el Vallespir i d’altres terres— havien estat secularment disputades per uns mateixos llinatges —descendents dels antics Perapertusa, Perellós, Pinós-Fenollet i d’altres—. Durant les guerres de Joan II, les opcions entre el rei o les institucions de la terra, les confiscacions i el desenllaç d’aquestes guerres, lligat tot plegat, també, a una imprecisió de les lleis successòries a l’època, van provocar nombroses bandositats.

Les guerres privades o bandositats, a més, havien estat regulades, però no pas prohibides, com ha explicat Xavier Torres, pels capítols de corts del primer quart del segle XVI. Les guerres del rei sempre es van combinar i van reforçar les guerres privades, fossin aquestes les del rei Joan II contra les institucions catalanes, les guerres derivades de les ofensives i contraofensives sobre el Rosselló (1496, 1502) o les que es van desprendre de les reivindicacions sobre terres catalanes (vescomtat de Castellbò o Andorra) dels comtes de Foix, reis de la Navarra annexionada a Castella des del 1515. Les guerres privades quedaren reforçades per allò que Núria Sales ha qualificat com a “fronteres desdoblades”. Els comtes de Foix, per exemple, eren de fet feudataris de la corona catalanoaragonesa, pel fet de ser en part successors dels comtes de Cerdanya i d’Urgell. Tots aquells antics llinatges històricament rivals, com a membres del braç militar, eren responsables de castellanies, alcaidies o càrrecs veguerials o sotsveguerials, i esdevingueren decisius en tot tipus de mobilitzacions, ja fossin aquestes en favor o en contra del rei. Precisament per aquest motiu, per evitar a la corona els perillosos posicionaments dels membres del braç militar, Ferran II va començar a posar alcaids castellans en les franges frontereres. A tot això caldria afegir, encara, la possible continuïtat de les mobilitzacions autònomes populars, d’altra banda ben significatives durant les guerres remences. Entre el 1519 i el 1525, és a dir, després de les torbacions del segle XV, tot i que es pretengué controlar l’armament de pagesos i menestrals, i malgrat l’absència formal de Germanies a Catalunya, va tenir lloc una multiplicació dels conflictes antisenyorials i antifiscals, com el de Cambrils contra els Cardona —el llinatge que havia sortit reforçat de les guerres contra Joan II—, que havien esdevingut els primers barons de la terra i que durant tot el segle XVI van controlar el càrrec de governador general de Catalunya. Aquesta mena de conflictes vilatans, contra la senyoria i la fiscalitat, i de vegades, també, els conflictes intervilatans, per causa dels boscos, les aigües i les pastures, que se sobreposaven a vells contenciosos municipals i territorials, tampoc no poden ser qualificats, arbitràriament de bandolerisme. El que estava passant era que, cada vegada més, la monarquia tendia a criminalitzar les parcialitats internobiliàries, antifeudals, antifiscals o intervilatanes, i a acusar indiscriminadament de bandolerisme tot allò —guerres privades, sagramentals, sometents, mans armades vilatanes...— que podia representar un obstacle al seu desig de monopoli de la guerra i de la violència.

Monopoli sevillà i orientació mediterrània

Les Índies Occidentals van ser concedides personalment als reis de Castella i Aragó, però havien de quedar incorporades a Castella (butlles del papa Borja, Alexandre VI); amb tot, Ferran II, des del 1504, fent ús del dret civil castellà, en reivindicà la meitat, i en el moment de la seva mort (1516) aquesta meitat va figurar —separant-la clarament de Navarra— entre els territoris de l’herència catalanoaragonesa (Catalunya, els regnes d’Aragó, València, Mallorca, Còrsega, Sicília, Nàpols i els territoris del nord d’Àfrica) que deixava a la seva filla Joana I de Castella i al seu net Carles.

Ara bé, no fou tant el particularisme castellà com el monopoli sevillà, relacionat amb els interessos fiscals de la monarquia, allò que discriminà la corona catalanoaragonesa d’Amèrica. Que les exclusions castellanes no són un invent ho demostra, per exemple, el privilegi de natural del regne de Castella de Jeroni Gassol, originari de Tremp. Gassol va ser el notari del testament de Felip II, protonotari del Consell d’Aragó i fundador d’un mayorazgo a Castella i, tanmateix, en el seu privilegi de naturalització castellana no se li permetia ni traficar amb les llanes de Castella, ni ser beneficiari de rendes eclesiàstiques de Castella, ni participar en el comerç amb les Índies (1571). Les terres catalanes, van estar, això sí, més girades cap a la Mediterrània, on catalans, valencians i mallorquins eren encara coneguts, tots ells, com a catalans. Escolano, precisament, considerava el regnat de Ferran II i la seva unió amb la corona de Castella la causa que “cada una de estas naciones” hagués “tirado por su cabo, como sintiendo la ausencia de su cabeza” i així haguessin començat a ser “tenidas por diferentes”.

Les terres catalanes, però, mai no van estar del tot d’esquena a l’Atlàntic —com ho demostra una certa presència a les Canàries i a Amèrica mateix— i això malgrat les febleses demogràfiques i econòmiques de la corona catalanoaragonesa de final del segle XV i començament del segle XVI. És més, València va ser, al final del segle XV, un port d’enllaç entre les ciutats flamenques i el sud d’Itàlia, i ni València ni Barcelona van restar insensibles al tresor americà: “en lo mes de març —escriu, el 1535, el notari valencià Miquel Garcia— arribaren naus en Sivilla, que portaren molt or e argent per a l’emperador, les quals naus venien del Perú, província e terra fins en aquest temps no sabuda ni coneguda. E en aquest temps la trobaren los capitans del dit emperador, qui tenien càrrech de cercar, descobrir e pendre illes e terres en aqueixes partides devers mig jorn (...) portaren grandíssim tresor de or e de argent, en què portaren moltes gerres, cànters, olles, e altres veixells fets de or. E de Sivilla fins a Barcelona ne foren portades vintidós càrregues per terra (...). E axí ab aquest tresor lo emperador feu una gran armada en Barcelona”. Aquesta era l’armada de la conquesta de Tunísia.

L’orientació mediterrània de la corona catalanoaragonesa a final del segle XV trobà ja l’escull del corsarisme, i per aquesta raó es van projectar els primers intents de formar una armada general per part de Barcelona, València i Mallorca (1494). Les empreses bèl·liques a Itàlia i al nord d’Àfrica no només van ser campanyes de soldats i diners castellans. La participació de soldats de les terres catalanes ha estat massa negligida, i convé recordar que els diners van venir sobretot dels préstecs valencians o com tampoc no van mancar donatius de les corts catalanes (1510) per a les expedicions al nord d’Àfrica. Catalunya també va servir amb cinc-cents cavallers a la guerra de Nàpols, on es distingí Joan de Cervelló, i el 1501 armà set galeres per a la lluita de Nàpols i contra els turcs. També cal mencionar les lleves mallorquines que s’integraren a l’exèrcit de Gonzalo Fernández de Córdoba, el Gran Capitán, en la conquesta de Nàpols (1504).

Després de la mort de la reina Isabel (1505), i en els darrers anys del regnat de Ferran II, la coincidència entre els inicis del canvi de conjuntura amb una certa recuperació econòmica i el ressentiment de Ferran II davant de l’hostilitat castellana, van tornar a jugar a favor del fet que naturals de les terres catalanes, que n’havien estat exclosos, ocupessin càrrecs polítics en els reialmes dellà del mar. En aquesta fase del regnat, Sicília i Nàpols foren units perpetualment (1510) a la corona catalanoaragonesa, com ho havien estat el 1460 tots els regnes que la formaven, i Ramon Folc de Cardona esdevingué virrei de Sicília i després de Nàpols. Fins i tot en aquests anys de regnat foren atorgades amb facilitat llicències reials als naturals de la corona catalanoaragonesa per a passar a Amèrica, i Ferran concedí al lleidatà Joan d’Agramunt (1511) l’exploració de Terranova. Foren també els anys de l’expansió pel nord d’Àfrica, on les terres a l’estdel riu Muluia (Algèria i Tunísia i més enllà) eren considerades, des del 1291, zones d’expansió de la corona catalanoaragonesa, mentre que el Marroc era reservat per a Castella. Homes i vaixells catalans participaren en la conquesta de Mers-el-Kebir (1505), i mallorquins, menorquins i sards defensaren Bugia (1510). Les corts de Montsó del 1510 votaren un servei de 500 000 lliures per a la conquesta dels regnes d’Alger, Bugia i Tunísia, malgrat que la guerra amb França va frustrar l’empresa. Darrere d’aquest esplèndid servei s’amagaven les aspiracions comercials de la corona catalanoaragonesa. Més tard, també es troben catalans, valencians i mallorquins —tot i que els capitans i les tropes principals eren castellanes— a la conquesta de Trípoli (1510) i a la defensa de Tànger (1511) i Bugia (1515). Aquesta participació castellana explicaria la decisió de Ferran II de situar eclesiàsticament aquelles terres sota la diòcesi de Toledo.

La Inquisició: un Renaixement estroncat

Els historiadors estan d’acord a assenyalar la posició privilegiada del Regne de València per al tràfic internacional al segle XV. Factors d’ordre intern, com els avenços de l’agricultura comercial i el dinamisme del sector manufacturer, i d’ordre geograficocomercial, com els reajustaments dels intercanvis a la Mediterrània occidental i l’equilibri entre l’àrea mediterrània i l’atlàntica, ho expliquen. El creixement comercial valencià integrava interessos interns i beneficis forasters, i València va esdevenir etapa obligada d’agents comercials estrangers i punt de connexió de jueus portuguesos, sovint emparentats amb conversos valencians. L’evolució de la fiscalitat, que es quadruplicà entre el 1403 i el 1495, reflecteix aquest increment del tràfic comercial i, indirectament, la bona salut de la producció. Per aquesta mateixa raó, el Regne de València consolidà les seves institucions en el quatre-cents, malgrat les fragilitats internes que, més tard, les Germanies posaren al descobert.

Tot plegat, fa que sigui estrany que aquesta societat fos el terreny d’una cultura literària i artística de gran volada —sense oblidar el dret, la política, la història, la medicina o les ciències naturals—, en contrast amb una Catalunya plagada de dificultats socioeconòmiques i polítiques. El 1474, Lambert Palmart estampava Obres e trobes, un dels primers llibres impresos en territori hispànic. El paper dels recursos valencians en l’expansió napolitana d’Alfons el Magnànim, explicaria, potser, no sols el pes de la presència valenciana a la cancelleria reial i al seguici del monarca a Nàpols i a Sicília (entre els seus membres figuraven dos futurs papes, Alfons de Borja, Calixt III, i Roderic de Borja, Alexandre VI, o un Pere Belluga i Tous, jurista, partidari d’una monarquia limitada pel respecte a lleis paccionades i defensor d’unes prerrogatives valencianes al si de la Corona d’Aragó), sinó també la vitalitat del món literari valencià, ple de lletraferits procedents de sectors burgesos i de la petita noblesa, en sintonia entre ells, que posaven en vulgar textos clàssics llatins, i on conviuen el vell Ausiàs Marc, Joanot Martorell, Joan Roís de Corella, Jaume Roig, l’autor del Curial e Güelfa i Isabel de Villena. Però tota aquesta cultura ben aviat quedà estroncada.

El creixement valencià de cop i volta va tocar fons. S’ha destacat que entre el 1497 i el 1523, abans, doncs, de la repressió de les Germanies, es va produir un tomb que Jordi Ventura no ha dubtat a atribuir a l’actuació del Sant Ofici i a la persecució dels conversos. Tot fa pensar que, al Regne de València, l’ac-ció de la Inquisició va destruir un teixit social menestral, lligat a la producció de manufactures i base social de la cultura literària de la València del quatrecents. Les paraules dels consellers de Barcelona només fan que confirmarho: “Tots estam espantats”, deien davant l’amenaça d’introducció del nou tribunal, els “conversos (...) la major substancia de pecunia” de la ciutat amb la negociació dels quals “se sostenen e viuen molts e diversos menestrals” fugien —alguns a Perpinyà encara a mans del rei de França—, temorosos que “no es faça en la dita ciutat axí rigurosament com s’és feta en València”, “los menestrals (...) no fan cosa alguna en llurs oficis” no cal “sinó tancar la llotja”.

Si l’edició valenciana de la Bíblia en pla del 1478 va ser perseguida sense treva, també un clima general de reforma monàstica (disposicions cistercenques del 1480) destruí els cercles literaris formats a redós dels monestirs femenins, com el d’Antoni de Vallmanya de Valldonzella (Barcelona). De Catalunya va començar a desaparèixer un tipus de cultura cavalleresca que la introducció de la nova Inquisició va liquidar del tot, i la poesia del galanteig fou definitivament substituïda, com ha observat Jaume Auferil, per la de tema religiós. Al Regne de València la persecució dels conversos (menestrals i lectors de la Bíblia) —entre els quals fins i tot hi havia Joan Roís de Corella i Jaume Roig— eliminà el segment social més decisiu en el consum i la producció literària en català. No és estrany, doncs, que quan es descobrí la sinagoga secreta a la casa dels Vives, es trobés que en una oració familiar es condemnava el rei: “per los mèrits del rey (...) rebés Spanya grans encontres”. En aquest context es fundà la universitat de València (1500), i aquells que haguessin pogut ser els seus millors mestres, com Joan Lluís Vives i Marc, van haver de fugir de la Inquisició. En aquest clima nià la misèria cultural. No es pot oblidar, per exemple, que d’ençà del 1502, tot just introduïda la impremta, quedà implantada la censura dins els regnes dels Reis Catòlics i tota publicació fou sotmesa a llicència. Les pragmàtiques del 1544 i el 1558 no feren més que accentuar la minuciositat de la reglamentació de la censura i posar barreres a la lliure circulació del llibre, és a dir, a la lliure circulació de les idees, i es perjudicà al mateix temps la producció cultural i el comerç.

Tot i els efectes negatius de la Inquisició i del control de l’estampació i la seva circulació, durant la primera meitat del segle XVI encara hi ha indicis d’una certa qualitat intel·lectual. Per exemple, a la València agermanada es publicà la primera edició del Llibre de Blanquerna (1521) de Ramon Llull; els consellers de Barcelona no s’estigueren d’impulsar la lectura pública de “lo libre de Aristòtil appellat La Política, qui tracta del bon regiment de la ciutat” (1524) en el seu consistori; els Cardona, donant proves encara d’una certa sensibilitat catalana, subvencionaren la publicació de les obres d’Ausiàs Marc (1540) i més tard, el 1590, els mateixos consellers de Barcelona intentaren d’impedir que Roma inclogués Ramon Llull a l’Índex. Al costat de la nova Inquisició atorgada pel papa genovès Sixt IV, s’anaven posant possiblement les bases de la futura aliança (1528), fins aleshores aliena a la corona catalanoaragonesa, entre Castella i Gènova, que segellà la liquidació de la base social que havia dinamitzat l’economia i la cultura del Regne de València. Fou aquesta aliança la que també explicaria que el Regne perdés la seva condició de metròpoli comercial. És a l’entorn d’aquesta cruïlla que cal interpretar tot el viratge valencià de final del quatre-cents. Si durant el segle XV fou capital financera va ser perquè el seu dinamisme econòmic ho permeté; si entrà en un atzucac va ser per la combinació del colp inquisitorial, de l’aliança de la monarquia amb Gènova i de la pressió de la fiscalitat reial, segons la fórmula dels préstecs. A partir d’aquell moment, els fins aleshores agents comercials d’arreu esdevingueren operadors econòmics fonamentalment genovesos, i la ciutat financera es transformà en una ciutat rendista. La repressió de les Germanies havia de reblar el clau.