Els catalans i les guerres del rei

Arreu d’Europa, el període comprès entre el 1500 i el 1700 assenyala el sorgiment dels exèrcits moderns. Aquest procés és indeslligable d’un altre de paral·lel: el de la naixença dels estats moderns. Fet i fet, no manquen autors que defineixen l’Estat modern com una magnífica maquinària de guerra. La centralització política al voltant dels monarques —cas de França o de Castella— o dels parlaments —cas d’Anglaterra o dels Països Baixos—, la consolidació d’unes rendes fiscals centralitzades i la formació d’uns exèrcits permanents, directament sotmesos a l’autoritat de l’Estat, serien tres cares d’un mateix fenomen. Per això, el període 1500-1700 assenyala un punt àlgid en l’escalada bèl·lica a Europa en un triple sentit. En primer lloc, pel gran nombre de conflictes armats per què travessaren aquestes dues centúries —fins al punt de constituir-ne una de les característiques més remarcables—. En segon lloc, per la multiplicació dels contingents militars —les hosts feudals de centenars de membres esdevingueren aleshores exèrcits permanents, constituïts per milers d’homes—. I, finalment, per les novetats que aquests canvis imposaren en els camps de l’armament, de la logística i de l’estratègia militar.

Els estats catalans —i, en general, els estats de la Corona d’Aragó— van quedar al marge d’aquestes importants novetats polítiques i militars. L’organització militar catalana dels segles XVI i XVII va ser l’heretada —en allò que realment quedava— de l’època medieval. Les mobilitzacions periòdiques, causades pel paper fronterer del país —frontera amb França en el cas del Principat i dels comtats del Rosselló i la Cerdanya, d’una banda, i fronteres mediterrànies en tots els Països Catalans, de l’altra— es van organitzar sobre una difusa i incerta legislació medieval. I, si bé no mancaren catalans en tots els fronts de guerra de la monarquia hispànica —a Itàlia, als Països Baixos i, fins i tot, a Amèrica—, aquests hi operaren moltes vegades com a aventurers individuals, i no pas enquadrats en exèrcits del país. El resultat de tot plegat era potser inevitable: la presència cada cop més sovintejada d’exèrcits regulars de la monarquia hispànica —soldejats i dirigits des de Castella— en terres catalanes, amb l’aparició de problemes endèmics —i prou comuns a tots els camps de batalla, des d’Holanda fins a la Llombardia— com ara el dels allotjaments.

La tasca de construir un autèntic exèrcit modern tan sols va ser afrontada en dues ocasions, i encara només per part del Principat. Foren, d’altra banda, els dos moments en què Catalunya assajà, per la via de la ruptura, de dotar-se dels mecanismes propis d’un Estat modern. Aquests dos moments foren els períodes 1640-41 i 1705-07.

Els catalans i l’esperit bel·licós

Si bé els catalans dels segles XVI i XVII no van aconseguir desplegar un exèrcit modern, van mantenir arreu la fama de poble bel·licós que havien fonamentat en les centúries precedents. En un estudi prou conegut, publicat en el període d’entreguerres, l’historiador Ferran Soldevila va recollir alguns dels comentaris coetanis sobre la bel·licositat dels catalans.

Soldevila recordava, per exemple, aquest passatge de la novel·la Los trabajos de Persiles y Segismundo, de Miguel de Cervantes: “Los corteses catalanes, gente enojada, terrible; pacífica, suave; gente que con facilidad da la vida por la honra, y por defenderlas entrambas se adelantan a sí mismos, que es como adelantarse a todas las naciones del mundo”. El mateix autor, al Quixot, qualifica Barcelona de “patria de los valientes”, i, en la novel·la Las dos doncellas, de “temor y espanto de los circunvecinos y apartados enemigos”.

El portuguès Francisco Manuel de Melo, autor d’una importantíssima crònica sobre la revolució del 1640, va escriure: “Son los catalanes por la mayor parte hombres de durísimo natural; sus palabras pocas, a que parece les inclina también su propio lenguaje, cuyas cláusulas y dicciones son brevísimas; en las injurias muestran gran sentimiento, y por esto son inclinados a la venganza; estiman mucho su honor y su palabra; no menos su exención, por lo que entre las más naciones de España son amantes de su libertad”.

Els mateixos catalans van desplegar una visió no gaire diferent de llur caràcter bel·licós. La tercera edició de les Històries e conquestes dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona, de Pere Tomic, que va veure la llum el 1534, volia ser un present al noble Galceran de Cardona i als altres “egregis e heroics cavallers, qui d’aquesta insigne ciutat” (Barcelona) “anaren en Viena, e arribaren quasi tan prest com lo invicte emperador, ab cathòlics ánimos de veure-se ab los turchs”. Cristòfor Despuig, a Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, redactats a mitjan segle XVI, es preguntava: “si ara la prenen en lo modern temps, ¿quina província espanyola per mar y per terra ha fet millor mostra de si que aquesta qu.és vuy la Corona de Aragó, y especialment nostra Cathalunya? Açò és tan clar que no y à home que gens lletrat sia, que ignore”.

No gaire més tard, el valencià Martí de Viciana ponderava l’aptitud de catalans i mallorquins en la guerra marítima en els termes següents (reproduïts per Ricardo García Cárcel): “Para galeras ninguno iguala con catalanes y mallorquines (...) Y así hablamos que con galeras los catalanes han hecho más cosas buenas que ningunas otras naciones, por donde resulta el refrán que si en galera se hace cosa buena el capitán ha de ser catalán”. En la seva justificació de la revolució del 1640, Gaspar Sala valorava així la capacitat dels catatalans per a la guerra: “porque con el continuo trabajo y sufrimiento constantemente tienen hechos callos para la guerra y como no ponderan con aprensión el peligro de la muerte, con facilidad arriesgan la vida (...) Son soldados y marciales, porque, apenas pueden llevar el peso de las armas, quando van cargados dellas, jugándolas con tal destreza, que muchachos de catorce y diez y seys años parecen soldados exercitados”.

Més enllà de les exageracions patriòtiques, però, la bel·licositat catalana sembla recloure’s de vegades a l’interior del país. Potser, en aquest sentit, el diagnòstic de Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona, sembla matisar els textos anteriors:

“Quan l’Evangeli cantaven
en l’Església antigament
la noblesa encontinent
l’espasa desembeinaven
i amb això significaven
que tenien a parell
de morir peleant per Ell.
Mes ja aquella gallardia
tot se’n va avui en dia
en ser nyerro o cadell”.

Les guerres dels catalans

I tanmateix, malgrat les estructures arcaiques de lleva, els catalans estigueren presents en tots els conflictes bèl·lics de la monarquia hispànica. I esdevingueren, fins i tot, decisius en les fronteres més pròximes: d’una banda, davant les agressions franceses i, d’altra banda, a la Mediterrània, enfront del perill turcobarbaresc.

Fins i tot fa tot l’efecte que els catalans recuperaren una bona part de la seva empenta bèl·lica durant els darrers anys del regnat de Ferran II i durant el regnat de Carles V. Un bon nombre de cavallers catalans van acompanyar l’emperador en la defensa de Viena (1532). Entre d’altres, l’humanista coetani Martí Ivarra assenyala Galceran de Cardona, Felip de Cervelló (capità per molts anys a Itàlia), Anton de Cardona (que més tard va ser virrei de Sardenya), Antoni d’Erill, Francesc de Gralla i Desplà, Carles d’Oms i de Cruïlles i el seu germà Joan, Bernat Albert, els germans Joan i Dimes de Requesens i de Boixadors, Lluís Icart, Miquel i Martí Joan de Vilatorta, Joaquim de Santcliment i de Gualbes, Miquel i Joan Oliver, Galceran Pujol, Miquel Bosc, Tomàs Pujades, Galceran Carbó, Galceran Albanell, Joan Boscà (el poeta en llengua castellana, l’obra del qual veuria la llum pòstumament el 1543), Joan Mitjavila, Miquel Estaper i, en paraules d’Ivarra “altres nobles e cavallers de Perpinyà e altres parts de Catalunya”.

D’altra banda, la fallida empresa de conquesta del Riu de la Plata, capitanejada per Jaume Rasquí a Amèrica (el 1559) va ser —pel nombre i la qualitat dels components— valenciana. I, segons Narcís Feliu de la Penya, el 1567 hi havia uns 4 000 soldats catalans a Flandes, soldejats per Felip II (que eren coneguts com “espanyols valons” a causa de la diferència d’idioma).

En aquest context, destaquen alguns noms propis com ara Joan de Cardona, capità general de les galeres, virrei de Sicília, amb una participació significativa en la defensa de Malta (1565), membre del consell privat de Joan d’Àustria en la batalla de Lepant (1571), general de l’estol aparellat a Biscaia en la lluita per la successió portuguesa (1580) i successor del duc de Medinasidònia com a generalíssim de l’armada després de la desfeta de l’Armada Invencible (1588). O com Lluís de Requesens, fill de Juan de Zúñiga-Avellaneda —comanador major de Castella— i d’Estefania de Requesens, que va ser ambaixador a la cort romana des del 1560, lloctinent general de la mar (1568), vencedor dels moriscos rebels al Peñón de Frixilana a Granada (1569), lloctinent de Joan d’Àustria en la batalla de Lepant i governador de Milà (1572) i dels Països Baixos (1574-76).

Justament Requesens, en el Llibre d’algunes coses assenyalades del coetani Pere Joan Comes, fou objecte de l’elogi següent: “Don Lluís de Requesens és estat un valerós cathalà i ha demostrat que com los cathalans volen pelear són per dos castellans, quant molt bé se pot veure en la guerra de la rebelió de Granada y també en aquella felicíssima victòria de don Joan d’Austria, que may feia res lo dit don Joan d’Austria que primer no consultàs ab ell, y era llochtinent de capità general, y après és estat governador de Milà y de Flandes y molt bé amostren les sues azanyes aquelles banderes que circuyeixen tota la iglésia de la Mare de Déu del Palau, que ha guanyades en Flandes contra de lluterans y d’enemichs de la sancta fe cathòlica y del senyor rey”.

Juntament amb ells, caldria assenyalar altres personatges menys coneguts. Perquè, com ha remarcat Joan Reglà i Campistol, les peticions de mercès al rei per part de molts catalans són una important font documental que pot permetre la reconstrucció de trajectes biogràfics (o genealògics) i observar amb nous ulls un enrolament que, pel seu caire individual —o diluït rere l’enquadrament en exèrcits d’altres Estats hispànics—, havia romàs sovint ocult. Xavier Torres, per exemple, cita la sol·licitud de pensió reial presentada per Felip d’Alentorn el 1632, a l’edat de 63 anys. Aquest noble, descendent d’un llinatge de senyors bandolers de Catalunya, havia passat set anys a Nàpols i Llombardia i durant uns altres dotze havia servit al Principat com a capità de batalló; havia perdut un fill, que lluità setze anys a Flandes —i potser a Llombardia—, i en tenia un altre, des de feia sis anys, a l’exèrcit reial a Milà.

El mateix es podria dir de determinades carreres en l’administració de la maquinària imperial. Un exemple particularment meteòric és el de Jeroni Gassol, estudiat per Eva Serra. Fill segon d’una família de cavallers de Tremp va esdevenir, a través d’una eficaç combinació de fidelitats polítiques i matrimoni d’interessos, secretari privat de Felip II i protonotari del Consell d’Aragó; en el moment de la mort havia aconseguit la naturalesa al Regne de Castella, el càrrec de notari públic de la cort, la concessió de fundar un mayorazgo, la funció d’adjunt i la successió del seu fill en el càrrec de protonotari del Consell d’Aragó i la concessió del privilegi de noblesa, a més d’una abundant fortuna personal.

Al seu costat, certament empal·lideixen altres carreres polítiques tot just fressades. Com la del quart marquès de Guadalest, ambaixador de Felip III a la cort dels arxiducs de Flandes (1604-16), o com la del duc de Gandia, virrei de Sardenya entre el 1612 i el 1618, esmentades per James Casey en el seu estudi sobre la València siscentista; o, fins i tot, com les dels catalans Pere Franquesa, igualadí, que fou secretari de Felip III fins el 1607, o la de Guillem de Santcliment, que va ser ambaixador a Praga durant part d’aquell regnat, citades per John H. Elliott.

En la major part dels casos fa tot l’efecte, però, si més no segons les seves lamentacions, que la carrera reial, en la cort o en la milícia, no va ser precisament un negoci rodó. En qualsevol cas, una idea sembla certa: s’està parlant d’exemples individuals, emblemàtics en alguns casos, però no pas generalitzables. ¿Els catalans dels segles XVI i XVII van perdre, col·lectivament, l’interès per la guerra (com ha afirmat Ferran Soldevila)? ¿Els conflictes bèl·lics, en què alguns d’ells van participar en termes personals, no constituïen ja un afer d’Estat, sentit com a tal pel conjunt dels anomenats “provincials”? Certament, és possible que els Estats catalans perdessin la perspectiva estratègica, generalista, amb què havien orientat les seves accions politicomilitars en els anys de la plenitud medieval. Tanmateix, les qüestions frontereres van continuar preocupant-los. I de fronteres, com ja s’ha assenyalat, bàsicament n’hi havia dues. D’una banda, una de comuna a tots els Països Catalans: la Mediterrània. D’altra banda, una d’específica del Principat: el Regne de França.

Les fronteres mediterrània i pirinenca

Aquesta frontera va prendre una particular dimensió per a la monarquia hispànica durant la primera meitat del segle XVI. Carles V, molt especialment, però també Felip II en els primers anys del seu regnat, només podien veure amb preocupació l’auge i la consolidació de l’imperi otomà. Aquest, a través de conquestes successives, dominava una bona llenca del litoral mediterrani, des de la frontera austríaca fins al Nil i des de Bagdad fins a Tunísia i Algèria. Algunes fites importants en aquest procés expansiu havien estat l’ocupació de Constantinoble (el 1453), la conquesta de l’illa de Rodes (el 1522) —en la defensa de la qual s’havien distingit, entre altres, Dimes de Requesens i Hug de Copons— i la batalla naval de Prébeza a la mar Jónica (el 1538). Caries V centrà la política imperial en la Mediterrània, si més no fins el 1541. Aquest fet redimensionà el valor estratègic dels Estats catalans. Una circumstància que lògicament va ser encoratjada per les autoritats catalanes, com ara els consellers de Barcelona, que en una carta al rei escrita el 1520 i citada per Joan Reglà, es referien a aquesta antiga profecia: “y que de aquesta ciutat partirà lo gran stol ab les ensenyes de la Santíssima Creu per reparació de la Casa Sancta de Jerusalem y terra de promissió, segons en alguna antiga scriptura és legit”.

Mai no sortí de Barcelona aquest estol que havia d’acabar amb el domini musulmà de Palestina. Però sí que ho van fer altres importants flotes. Com la que partí al maig del 1535 a la conquesta del port de la Goleta i la ciutat de Tunis, amb resultats venturosos: més de trenta mil homes hi van participar amb prop de 250 vaixells —entre els quals hi havia trenta-dues galeres construïdes per al fet a les Drassanes de Barcelona, on van treballar més de 2 000 obrers nit i dia—. L’expedició va ocupar la Goleta i Tunis (el 14 i el 21 de juliol, respectivament) i va alliberar 20 000 cristians captius. Però la tala abusiva dels boscos ordenada per a la construcció d’aquell estol va ser motiu de queixa a les corts de Montsó del 1537.

Ben diferent va ser el resultat de l’expedició contra Alger el 1541, que fracassà. Aquest fet, unit a la pèrdua d’algunes places del nord d’Àfrica conquerides en temps de Ferran II (Tenes, Dellys, Bugia) o en els primers anys del regnat de Carles V (Honeine, Bona, Mehdia) assenyalen, segons Ferran Soldevila, la fi del comerç català amb el nord d’Àfrica.

Es podrien esmentar encara altres episodis en aquesta guerra de llarg abast entre la creu i la mitja lluna com ara la submissió de Gerba (el 1520), aconseguida per Hug de Montcada —aleshores virrei de Sicília—, la defensa de Malta, en la qual es distingí Bernat de Guimerà (el 1550), la fracassada empresa de reconquesta de Trípoli (el 1559), i el trencament del nou setge de Malta (el 1565), en què van participar, entre d’altres, Francesc Sanoguera i l’almirall Joan de Cardona i de Requesens, virrei de Sicília.

Però l’episodi bèl·lic més important, pel que fa a la participació catalana i també a les seves conseqüències immediates, va ser la batalla de Lepant (el 1571). En aquella contesa, una armada de 50 000 homes dels regnes hispànics, del papat i de la república de Venècia va derrotar completament l’estol musulmà. Les tropes cristianes hi van perdre 15 galeres i hi van sofrir més de 7 000 baixes i un nombre similar de ferits; però l’estol musulmà va veure 15 vaixells enfonsats i 190 de capturats i va patir prop de 30 000 morts i 8 000 presoners.

En la flota cristiana hi havia una forta presència catalana, encapçalada per Lluís de Requesens, lloctinent del generalíssim de l’armada Joan d’Àustria, que era menor d’edat. També hi van participar, entre d’altres, Joan de Cardona i de Requesens, Montserrat Guardiola, Ferran Sanoguera, Enric de Cardona, Dimes de Boixadors, Miquel de Montcada, Alexandre i Joan de Torrelles i Guillem de Santcliment. Lluny d’exageracions, com ara la de la suposada presència de vuitanta oficials de la localitat de Sant Feliu de Guíxols (ideada al final del segle XVII per Joan Gaspar Roig i Jalpí, però que ha estat reproduïda encara en algunes síntesis històriques recents), cal afirmar, doncs, que els vaixells catalans van constituir, en aquell esdeveniment bèl·lic, l’espina dorsal de la flota hispànica.

Ho confirma encara l’alegria amb què fou rebuda la nova de la victòria pel consistori barceloní: “Es nova mai oïda ni victòria en algun temps ni per gents algunes mai obtinguda, és misericòrdia de Déu e mercè que enarrar no.s pot ni explicar, que Déu nos ha feta”, en paraules del Dietari de l’Antic Consell Barceloní. Com també ho prova la ubicació d’alguns dels trofeus més significatius de la batalla en terres catalanes: el pavelló de l’almirall turc Alí-paixà, instal·lat a Sant Feliu de Guíxols, la “llàntia del rei moro” (fanal de la galera capitana) ofert a Montserrat, el Sant Crist de Lepant de la seu barcelonina, o la Verge de la Victòria del convent de Montsió de Barcelona.

Però la brillant presència catalana en les guerres mediterrànies no pot fer oblidar una dada essencial: l’hegemonia de l’actuació politicomilitar, fins i tot en el front mediterrani, ja no pertanyia en exclusiva als estats catalans. La definitiva separació dels afers de Sicília i Nàpols del Consell d’Aragó, reblada amb la constitució del Consell d’Itàlia com a organisme independent (el 1555), no va fer més que adequar l’organigrama juridicopolític a una realitat ja preexistent. Sardenya va continuar vinculada al Consell d’Aragó i als regnes “deçà mar” de l’antiga confederació catalanoaragonesa. Era aquesta la darrera resta d’un antic imperi colonial, que els catalans es negaven a perdre. Perquè, com afirmava l’historiador Cristòfor Despuig per aquelles dates, a Sardenya “los cavallers y les persones de primor y finalment tots los que negosien parlen català, perquè la” (llengua) “catalana és allí cortesana”.

D’altra banda, els corsaris barbarescos van continuar assolant els vaixells i les costes catalans. En aquest punt, les cròniques són unànimes. El 1519, quan Carles V era a Barcelona, i en relat del cronista castellà Alonso de Santa Cruz, “aparecieron en la playa de ella doce fustas de moros que traían por capitán a un turco llamado Halimecen, de que su alteza recibió mucho enojo y no pequeña afrenta en ver que no hubiese en la dicha playa ningunas fustas ni galeras para salir contra los moros”. Situacions similars es repetiren any rere any, amb alguns episodis particularment significatius, com la destrucció de Maó (el 1535), les abundants incursions, des de Cotlliure fins a Guardamar, de 1542-43, els anys del perill combinat francoturc, o el saqueig de Ciutadella del 1558 (que se saldà amb 6 000 captius). El 1570 Felip II va arribar a ordenar l’evacuació total de l’illa de Menorca. És, possiblement, l’exemple més estrident d’un fracàs genèric: el del manteniment de la seguretat de les costes catalanes. Un fracàs amb el qual, tanmateix, els catalans van haver d’aprendre a conviure durant dos segles.

A la frontera francesa el conflicte no va ser menys important. Ja en temps de Ferran II el Catòlic, el Rosselló va ser atacat el 1496 i el 1502-03. Aquesta darrera invasió va ser rebutjada pel rei en persona, que hi acudí amb un exèrcit de 28 000 homes —dels quals uns deu o dotze mil eren catalans— i que va conquerir la plaça de Leucata. El 1521 els francesos van posar setge a la vila de Puigcerdà.

Els anys 1537, 1542 i 1543 el Rosselló va ser novament envaït i Perpinyà assetjada pels francesos. Justament el 1542, com assenyala Esteve Gilabert Bruniquer, les autoritats barcelonines ordenaren la mobilització general i es negaren a acceptar l’ajut militar de l’emperador: “vingué lo mestre racional ab letra de crehensa de l’emperador, dient que sa magestat embiaria 2 000 hòmens per guàrdia de la ciutat, y los consellers respongueren que no.ls volien, y feren capitans”. Un fet similar es repetí el 1589, quan Felip II “scrigué dient embiaria soldadesca per temor de armada, y los consellers li responen que aquesta ciutat costumava crear capitans y altres officials de guerra en Barcelona y locs de vegueria estreta y ample, que.s diuen de la recollita, los quals en tottemps estan a orde y manament de la ciutat y dels consellers”. El 1597 es produí una nova temptativa d’invasió del Rosselló; l’exèrcit d’ocupació era format per 14 000 homes i 4 000 cavalls; la Generalitat hi envià 2 000 homes, i la ciutat de Barcelona uns altres 1 000. Aquestes són tot just algunes de les fites més assenyalades en una guerra de llarg abast entre les monarquies francesa í hispànica.

Els exèrcits moderns i les seves limitacions

Al voltant del 1500 els exèrcits europeus sofriren importants canvis tècnics que abocaren a l’aparició de l’exèrcit modern. El triomf dels infants suïssos, armats amb piques, sobre la cavalleria de Borgonya (el 1470) assenyala el predomini del combat a peu i el creixement numèric dels contingents armats. D’altra banda, el desenvolupament dels baluards i el perfeccionament de les fortificacions —fenòmens vinculats a l’extensió de l’artilleria— imposaren la definitiva decadència de la cavalleria. També els sistemes de reclutament, de control i d’organització logística dels exèrcits patiren una important transformació. L’exèrcit medieval, format per una munió heterogènia d’hosts feudals mobilitzades per un temps limitat, donà pas als cossos professionals, de mobilització permanent i poc o molt centralitzats. Els exèrcits es nodriren a través de la fixació de contingents d’homes en cada municipi, segons el nombre d’habitants, i a través de lleves voluntàries o forçades.

La monarquia hispànica, a través de la Corona de Castella, es manifestà pionera en alguns d’aquests canvis, alhora que assenyalà els límits d’aquestes transformacions i les dificultats d’encaix d’un exèrcit estès en àmbits territorials diversos i llunyans amb una maquinària d’Estat no prou depurada. Els estudis de Geoffrey Parker i de René Quatrefages sobre els terços espanyols a Flandes mostren, juntament amb els indubtables èxits d’un cos modern d’elit, les seves inevitables mancances. L’exèrcit espanyol a Flandes, veritable exemple d’exèrcit modern d’intervenció, era format per terços d’infanteria castellans, per regiments d’altres nacions —valons, italians, borgonyons, alemanys i britànics—, i per tropes auxiliars de cavalleria i d’artilleria. Els cossos d’infanteria afermaren la seva superioritat bèl·lica sobre la base de la combinació de l’arma de foc (arcabús i, més endavant, mosquet) i l’arma blanca (pica o espasa). Però la centralització del control i de l’organització logística d’aquella massa d’homes (ambdós aspectes, certament interrelacionats) va ser irregular i insuficient.

D’altra banda, I.A.A. Thompson ha mostrat la inviabilitat de les reformes empreses per Felip II vers el 1580, que tendien a posar sota control directe de l’Estat —a través d’una espessa xarxa de funcionaris— tots els mecanismes de gestió administrativa dels exèrcits. El progressiu retorn, després d’aquella data, als sistemes tradicionals d’asientos o contractes amb empresaris privats —que havien estat habituals durant el regnat de Carles V— mostraria una certa incapacitat de la monarquia hispànica per digerir les enormes dimensions dels exèrcits d’intervenció estrangera.

En un altre sentit, ha estat remarcada l’aparent paradoxa sobre la qual es va assentar l’exèrcit dels Àustria. D’una banda, unes forces d’intervenció de gran prestigi i potencial militar, que al llarg del segle XVI van operar, generalment, fora de la Península Ibèrica. D’altra banda, unes guarnicions poc dotades i poc o gens professionalitzades, encarregades de la defensa peninsular. Els estudis de J. Contreras Gay sobre la guarnició de la fortalesa reial de l’Alhambra de Granada al segle XVII mostren un cos de soldats que compartia les tasques militars amb oficis tan diversos com ara el de sabater, teixidor, ferrer, sastre o comerciant. A manca d’estudis específics, és difícil generalitzar aquesta realitat per al conjunt de castells i fortaleses de frontera peninsulars, i especialment per als dels Països Catalans, que sens dubte van tenir un paper bèl·lic molt més actiu per causa dels conflictes amb França o amb els estats islàmics. Però, d’entrada, no hi ha motius per a qüestionar una certa sensació de debilitat i d’incapacitat militar.

Hom fa referència, és clar, als castells i les fortaleses del rei als Països Catalans: tretze en el cas del Principat, segons John H. Elliott, i possiblement alguns menys als regnes de València i de Mallorca. Es tractava de casernes que depenien directament del monarca, i en les quals no era infreqüent la concessió de castellanies, alcaidies o carlanies a castellans, per bé que, segons Núria Sales, aquest fenomen va ser més habitual en el període 1495-1520 que no pas al final del segle XVII.

Tanmateix, què es pot dir dels exèrcits catalans, és a dir, dels sorgits —i dirigits— al propi país? Víctor Ferro ha remarcat que, des d’un punt de vista jurídic, la defensa del país no va viure un desenvolupament legal significatiu durant el regnat dels Àustria. L’allunyament de la cort (entesa també com a centre de la política internacional), la peculiar posició de la monarquia en el context del dret públic català i el decaïment polític de les institucions de la terra haurien estat les principals causes d’aquesta aturada legal.

Els exèrcits de la terra

Als Països Catalans, les principals atribucions militars corresponien als lloctinents —que al llarg del segle XVI van assumir també arreu les funcions de capitans generals—. Pel privilegi de nomenament, el lloctinent del Principat era encarregat de presidir i imperar damunt els “castellans segons qualsevol ús o costum, que tenen castells i fortaleses, àdhuc segons ús i costum d’Espanya”, en al·lusió, segons Víctor Ferro, a una forma d’origen castellà de tinença dels castells, introduïda a Catalunya durant el segle XIV. El lloctinent havia de vetllar també per la preparació militar de la població, tot presidint les mostres d’armes o les revistes necessàries. En cas de declaració de guerra, el lloctinent la donava a conèixer mitjançant una crida especial. Aquest mateix procediment era seguit per imposar una pau i treva generals.

Des d’un punt de vista jurídic, a Catalunya la forma suprema de mobilització militar continuava sent un usatge d’origen medieval: el Princeps namque. Mitjançant la publicació d’aquest usatge, tots els homes en condicions havien de socórrer el príncep. Però l’aplicació d’aquesta disposició legal exigia que es donessin dues condicions. D’una banda, la presència personal del rei o, si més no, del primogènit, al front de l’exèrcit. D’altra banda, el seu caràcter de guerra defensiva, nascut de l’exigència de socórrer el príncep “si per cualque cas serà assetjat o ell tendrà sos enemics assetjats o oirà algun rei o príncep venir contra si a batallar”; en aquest segon sentit hom entenia, a més, que l’aplicació del Princeps namque no obligava a sortir dels límits del Principat. Potser per aquests motius, aquest usatge només va ser utilitzat en una ocasió al llarg de l’edat moderna, quan hi va haver la mobilització general del 1637. Una mobilització que, per cert, va ser contestada fortament des dels medis jurídics del país a causa de l’absència del monarca.

A part del Princeps namque, caldria ressenyar també dues altres institucions de mobilització militar: la del sometent i la del sagramental.

El sometent era l’obligació general de tots els homes hàbils d’acórrer armats a les convocatòries de les autoritats per tal de repel·lir, perseguir i capturar malfactors. Aquest recurs va ser utilitzat al Regne de València davant les incursions turcobarbaresques el 1515. Pel que fa al Principat, Núria Sales ha distingit dues etapes ben distintes en la utilització d’aquest recurs a la mobilització general. Fins a la dècada del 1540, els lloctinents es mostrarien, en general, refractaris a la convocatòria de sometents armats. El record dels conflictes remences, però també les conseqüències socials dels sometents de València i de Mallorca (que havien estat decisius en la gestació de les Germanies), haurien pesat com una llosa a l’hora d’autoritzar la formació de sometents a Catalunya.

El viratge s’hauria produït en el període 1542-43, moment del gran perill combinat francoturc. Per aquelles dates, mentre 70 000 soldats francesos iniciaven la invasió del Rosselló, i mentre desenes de vaixells barbarescos assolaven les costes catalanes des dels ports provençals i magribins, les autoritats de la terra van prendre la decisió d’armar el país d’esquena al lloctinent i a les autoritats reials. Diputats i consellers de Barcelona organitzaren un consell de guerra format per quatre nobles, quatre cavallers i quatre ciutadans sota els auspicis de l’almirall de Nàpols i van ordenar l’armament de les confraries de la ciutat. El conseller en cap en va esdevenir “coronel i capità dels provincials” i, des de les atribucions tot just atorgades, va passar revista d’armes a les confraries de Barcelona l’any 1544 (un total de 7500 soldats, organitzats en 149 cinquantenes o cossos de cinquanta homes). D’aquesta manera ressorgia la Coronela, o milícia popular armada de Barcelona.

Des d’aleshores, els sometents van representar un paper important en la defensa del país davant les invasions franceses i els atacs turcobarbarescos. Fou per la via del sometent, per exemple, que es produí la mobilització militar contra l’ocupació al Rosselló de Salses i d’Òpol el 1639. Com també per aquesta via s’havia iniciat, entre d’altres, la del 1597.

De la importància dels sometents, de l’ensinistrament popular per a la guerra defensiva i de l’armament de les viles i llocs del país, se’n tenen un munt de dades incontrovertibles. N’hi haurà prou a esmentar-ne ara una. Quan al març del 1639 els jurats de la vila de Sant Feliu de Guíxols reberen ordre d’elaborar un cens d’armes, en aquesta localitat de poc més de tres-centes cases se’n ressenyaren un total de 491, entre les quals cal citar 225 arcabussos, 179 espases, 32 escopetes llargues, 7 escopetes, 16 mosquets, 12 piques, 5 alfanges i 9 alabardes. Juntament amb el sometent, el sagramental esdevingué l’altra gran via de mobilització popular. El sagramental era una associació o concòrdia constituïda entre els habitants d’un mateix poble, o de pobles veïns, per a la seva defensa i la preservació de la seva seguretat. El seu caràcter era essencialment popular. Els oficials eren elegits pels homes mobilitzats i les seves actuacions sovint van derivar en l’enfrontament obert amb els principals barons i senyors jurisdiccionals locals. Per això la noblesa mai no va veure de bon ull la convocatòria de sagramentals. Les pressions de l’estament militar van arrencar ja de la cort de Barcelona del 1413 una constitució que exigia l’estricta reglamentació dels sagramentals i el seu control per oficials reials. Del caire tumultuós d’aquestes mobilitzacions, n’ha restat, però, l’expressió “moure” o “armar un sagramental”, que en els diccionaris moderns té encara el sentit de “escàndol, esvalot, conjunt de gent que crida o es baralla”.

A un altre nivell, cal assenyalar els conflictes de competències generats per la jurisdicció del mar i per les responsabilitats de les diverses institucions en la seva defensa. En termes generals, el mar pertanyia al patrimoni reial i els sobirans n’exercien una jurisdicció directa i hi imposaven exaccions, tot obligant-se, a canvi, a mantenir el litoral lliure de pirates. Al començament del segle XVII, però, les institucions de la terra semblen prendre la iniciativa en aquest terreny. Les corts valencianes del 1604 es comprometeren a sostenir quatre galeres per combatre els corsaris. La modesta flota de galeres de Catalunya fou refeta el 1620, en aplicació de les demandes de les corts del 1599. En total, es tractava també de quatre vaixells, posats sota les ordres dels diputats de la Generalitat. L’any següent, però, les quatre galeres van ser segrestades per les autoritats reials, tot acabant amb la seva breu i accidentada vida. També aquest mateix destí va ser atorgat a l’arsenal de les Drassanes. Fins i tot el lloctinent va ordenar de posar escuts amb les armes de Castella i Lleó en aquest edifici. Aquests escuts van ser solemnement trencats, però, després de diverses protestes de la junta de braços del Principat.

Finalment, cal assenyalar la complexa problemàtica de l’armament privat, que va afectar de manera notable el conjunt del país durant els segles XVI i XVII. Més enllà de les nombroses crides i prohibicions dels pedrenyals (considerats armes de foc proditòries, és a dir, susceptibles de ser usades traïdorament), cal remarcar també, com ha fet Víctor Ferro, que la norma general era considerar que era lícit per a tothom tenir a casa, i fins i tot mostrar-ho ostensiblement, armes “defensives i honestes”. Hom justificava aquest dret a l’armament popular en els deures de l’usatge Princeps namque.

Els municipis i la defensa armada

A més dels esmentats sometents i sagramentals, cal esmentar també els drets de recolleta. Aquests abastaven el conjunt de localitats obertes, que havien de contribuir a la custòdia dels murs i portals i a la defensa de les localitats emmurallades on, en contrapartida, els habitants d’aquestes localitats podien recollir-se en cas de guerra. Barcelona, com a ciutat litoral, i per tant fronterera, a més d’estar exempta d’allotjaments, era lloc de recolleta d’un extens sector de Catalunya. També Perpinyà estenia el seu dret de recolleta sobre un ampli territori. Cal dir que la recolleta va tenir un paper efectiu en la mobilització armada per a la defensa, especialment en la segona meitat del segle XVI. Les Rúbriques de Bruniquer en donen notícies abundoses, com ara aquesta: “A 20 de agost 1553: feren mostra general los mercaders, artistes y menestrals, y totas éran 21 companyies, y a 29 comença a entrar la gent de recullita”, o aquesta altra: “A 15 de maig 1561 per humors y moviments de guerra los consellers embían correus per Cathalunya als lochs de recullita, per a què fassen ressenya de lur gent y armes y las embien a Barcelona”.

I és que, juntament amb el lloctinent —en la seva doble dimensió d’alter ego del rei i de capità general—, les viles i els llocs reials també disposaven d’àmplies atribucions militars, confirmades, com ja s’ha assenyalat, a partir de la dècada del 1540. Tot seguint l’exemple barceloní de la Coronela del 1544, la major part de municipis catalans van assumir el comandament de les hosts veïnals, fèrriament enquadrades a través de l’estructura de gremis i confraries. A més, els consellers, cònsols, paers o jurats en cap municipals es van fer càrrec d’atribucions diverses, com ara la construcció i la reparació de murs, la compra del material bèl·lic i el manteniment dels arsenals. D’altra banda, algunes poblacions com Barcelona, Lleida, Girona, Besalú o Manresa disposaven del privilegi d’actuar per la via militar contra els barons o les universitats culpables de violar llurs drets o els de llurs ciutadans. I cal dir que sovint van fer ús de les seves atribucions, en una actuació paral·lela a la pròpia de les guerres privades dels barons. En contrast amb les importants atribucions militars del lloctinent, d’una banda, i dels consells locals, d’altra banda, cal assenyalar l’escàs paper atorgat pel dret públic a les Generalitats de Catalunya i de València en els conflictes bèl·lics. De fet, des d’un punt de vista jurídic, les Generalitats del Principat i del Regne de València no eren pròpiament institucions de govern, sinó tot just representacions permanents dels braços. En la pràctica, però —i a diferència de la seva homònima valenciana—, la Diputació del General de Catalunya va aconseguir un important ascendent en la vida política del país i fins i tot va exercir tasques de coordinació en diverses lleves militars —i molt especialment en les dels anys 1516, 1597 i 1639.

En l’organització de les lleves, però, hi tingueren un paper central les universitats, o consells municipals, sovint sota el control directe —en el cas del Principat— dels jutges de la Reial Audiència. Cada municipi havia de responsabilitzar-se del reclutament d’un cert nombre de soldats, en funció de la seva població. Aquests havien de ser persones aptes per a la guerra i amb edats compreses entre els vint anys i els cinquanta. Durant el període en què els soldats fossin mobilitzats, el municipi els havia de pagar el sou corresponent i, a més, havia de carregar amb l’alimentació, el vestit i el transport. Els soldats mobilitzats, en general per via voluntària, acostumaven a pertànyer als estrats socials més humils.

En algunes ocasions, però, la Corona va optar per altres vies d’allistament, al marge dels municipis. Cal ressenyar, en aquest sentit, els reclutaments obtinguts mitjançant la concessió d’indults o de guiatges a colles bandoleres. L’historiador Joan Reglà n’ha mostrat alguns exemples de l’any 1569, en què algunes quadrilles de bandolers catalans van aconseguir el perdó reial a canvi del seu allistament en les companyies de soldats que marxaven vers Granada per reprimir l’alçament dels moriscos. Des d’aleshores, aquest sistema es va generalitzar i va ser una important font de nodriment per als terços reials d’Itàlia i de Flandes. El mateix Perot Rocaguinarda va obtenir l’indult, amb la seva quadrilla, a canvi de l’allistament als terços d’Itàlia, l’any 1611. I altres importants bandolers van seguir el seu exemple, com Miquel Morell o Joan Muntada. No manquen, però, motius per creure —d’acord amb Núria Sales— que altres guiatges i indults s’haurien produït ja en la primera meitat del segle XVI. És possible, també, que paral·lelament a aquests moviments es produïssin casos de reclutaments forçats. Només en aquest sentit es pot interpretar la notícia del segrest d’algunes desenes de segadors, produït a Barcelona l’any 1636, amb la intenció d’enviar-los als terços d’Itàlia. L’avalot que seguí la seva retenció, però, n’aconseguí finalment l’alliberament.

Els allotjaments

La presència de tropes sota comandament reial directe fou una constant als Països Catalans al llarg dels segles XVI i XVII. Es podria establir, però, tot un seguit de matisacions regionals i cronològiques. Així, en línies generals, els allotjaments van pesar molt més damunt el Principat que no pas als altres regnes de la Corona d’Aragó, a causa del paper fronterer del Principat amb França. Com ha assenyalat James Casey, un dels elements clau per a entendre les diferents actituds polítiques de Catalunya i del País Valencià davant la crisi del 1640 és justament el pes divers en la distribució de la càrrega militar. El Regne de València rarament es va trobar en la primera línia de conflicte (fins i tot durant la guerra dels Segadors, quan, per diverses consideracions de tipus estratègic, la major part d’accions bèl·liques es van concentrar al front d’Aragó), i per tant els allotjaments hi van ser un fenomen relativament infreqüent.

D’altra banda, i des d’un punt de vista cronològic, es podria establir una relació directa entre la presència de tropes allotjades a Catalunya i els moments de guerra amb França. Cal remarcar, tanmateix, que en general el nombre de soldats allotjats va tendir a créixer de manera considerable al llarg dels segles XVI i XVII.

Segons diverses constitucions, els soldats només s’havien d’allotjar en cases de particulars si no hi havia altre lloc adequat on hostatjar-los. Això permet discernir, d’entrada ja, una doble realitat. D’una banda, la de les tropes regulars amb presència permanent al país; aquest és el cas de les guarnicions dels castells i les fortaleses reials, però també, d’alguna manera, de la flota de galeres del rei. D’altra banda, els terços d’infanteria o de cavalleria que es trobaven en situació de trànsit o en aquarterament d’hivern. La problemàtica estricta dels allotjaments va afectar bàsicament aquest darrer bloc. Això no vol dir, però, que la conflictivitat no pogués aparèixer en ambdós casos. Segons L.A. Ribot —que ho ha estudiat en els estats hispànics italians— la presència de tropes castellanes en les guarnicions ordinàries podia obeir a una doble motivació. En primer lloc, hi hauria tot un seguit de consideracions de tipus polític, vinculades al procés de centralització i, en definitiva, de castellanització creixent dels diversos regnes. En segon lloc, però, hi hauria també motius estrictament militars: tots els membres castellans dels diversos exèrcits de guarnició continuaven depenent, directament o indirecta, del Consell de Guerra, la qual cosa garantia un cert nivell de control centralitzat.

Pel que fa a la flota de galeres, cal ressenyar diverses topades entre les tropes del rei i la població civil de Barcelona, si més no en el primer terç del segle XVII. El 1619, com ha assenyalat Ferran Soldevila, homes de les galeres d’Espanya ancorades a Barcelona van organitzar jocs d’atzar en una llotja que hi havia davant el baluard de migjorn; la ciutat va fer sortir el conseller cinquè, ben assistit, i aquest va ordenar la crema de tot el material utilitzat en els jocs. El 1629 es va produir una topada molt més seriosa entre soldats i veïns, ressenyada pel Dietari de l’Antic Consell Barceloní (i citada per Pierre Vilar): “sens fer cosa alguna ab ells ningú de la terra, saltaren encontinent molts soldats de dites galeres de Spanya en terra, que foren més de tre-cents, y se posaren a manera de trinxeras y bastió devant la porta de Mar d’esta ciutat, uns tirants ab mosquets y arcabussos ab bales y altres stants ab piques (...) De tal manera que vehent los de la terra esta gran maldat y atreviment se encoleritzaren ab molt gran rahó y justícia contra dits soldats (...) Y acudí casi tota la ciutat entre los baluarts y portal de Mar, los demés de ells ab ses armes de foch, molt ben posats”.

De topades, però, n’hi degué haver altres d’anteriors, sens dubte. D’altra manera no es podria comprendre que Miguel de Cervantes construís la seqüència següent per a la novel·la Las dos doncellas (escrita el 1614): “En entrando en ella” (a Barcelona) “oyeron grandísimo ruido, y vieron correr gran tropel de gente con grande alboroto, y preguntando la causa de aquel ruido y movimiento, les respondieron que la gente de las galeras que estaban en la playa se habían revuelto y trabada con la de la ciudad (...) Vieron muchas espadas fuera de las vainas, y mucha gente acuchillándose sin piedad alguna (...) Era infinita la gente que de la ciudad acudía y mucha la que de las galeras se desembarcaba (...) Mas viendo que no aprovechaban sus voces ni sus amenazas hizo volver las proas de las galeras y disparar una pieza sin bala, señal de que si no se apartasen otra no iría sin ella.”

Però els conflictes més seriosos entre la població civil i les tropes del rei es van produir com a conseqüència dels allotjaments, és a dir, de l’obligació dels veïns d’hostatjar els soldats en les cases particulars, en aquells municipis que no disposaven d’hostals o castells. En les Constitucions de Catalunya, els allotjaments venien definits amb limitacions ben precises. En tots els casos, els queviures per als soldats, la palla per als cavalls i la llenya havien de ser pagats per la tropa al preu corrent. En aquest sentit es van pronunciar les corts de Montsó del 1470 i el 1547, els Nous Vectigals del 1553 i les corts de Barcelona del 1564 i el 1599. Davant les noves exigències de les autoritats reials, evidenciades especialment a partir del 1626, els diputats de la Generalitat i els consellers de Barcelona van encarregar un dictamen a una junta de jurisconsults, integrada per figures rellevants com Jaume Càncer, Joan Pere Fontanella o Miquel Joan de Magarola. El dictamen (1630) va ser ja de tipus transaccional: la població civil estava obligada a donar gratuïtament sal, vinagre, foc, llit, taula i servei, segons les seves possibilitats, als soldats allotjats.

És ben sabut que els allotjaments van ser una causa permanent de tensió. Els abusos de la soldadesca damunt la població civil van donar lloc sovint a conflictes armats d’abast local o comarcal. De fet, es podria afirmar que la història dels allotjaments és també la història de la contestació social que tingueren. Ja durant el regnat de Ferran II la introducció de tropes castellanes amb motiu de la guerra amb França va suscitar qüestions entre autoritats i va donar lloc a commocions tan grans a Perpinyà que el general castellà Enrique de Guzmán hi trobà la mort (1497). Durant els anys 1542-43 es van produir altres sagnants incidents entre les tropes reials —capitanejades pel duc d’Alba— i diverses poblacions arreu de Catalunya.

Cal assenyalar, finalment, que els allotjaments també van ser motiu d’importants tensions i fractures al si de la societat catalana. La presència d’estaments exempts (és a dir, no obligats a allotjar) va revifar un bon nombre de plets locals. Entre els exempts hi havia els nobles i els cavallers, els eclesiàstics, els ciutadans honrats, els qui exercien determinats oficis —com ara juristes i doctors en medicina—, i encara els membres d’algunes institucions —i molt especialment, els “familiars” de la Inquisició—. Cal assenyalar també la presència de viles exemptes d’allotjar que, en general, van ser localitats que al·legaven privilegis d’exempció d’origen medieval i que van poder fer prevaler els seus drets amb una certa eficàcia fins al final de la dècada del 1630.