L’aixecament del Principat i la pèrdua del Rosselló

El període 1639-59 representa la crisi més forta que patí el cos polític català des de les reformes posteriors a la guerra civil del segle XV. L’aixecament popular contra els tercios de la monarquia hispànica, el 1640, la revolució protagonitzada per les institucions catalanes que culminà, al gener del 1641, amb el traspàs de sobirania al monarca francès, i la definitiva segregació del territori català l’any 1659, foren fites prou importants per a poder parlar d’un abans i un després d’aquest període. Mai, des del segle XV, el xoc entre el cos polític i social català i la pràctica absolutista d’una monarquia forana no havia arribat a ser tan radical. La derrota militar dels catalans a l’anomenada guerra dels Segadors (1640-59) fou el fracàs de la resistència d’unes institucions que defensaven un marc legal propi davant la pressió fiscal, militar i política d’una monarquia que acabà imposant els seus criteris.

Conflictes amb la monarquia (Felip IV de Castella i III de Catalunya-Aragó) i els seus representants

Els fets que tingueren com a centre el 1640 aporten un valor historiogràfic afegit. Els historiadors han polemitzat i polemitzen sobre la interpretació que s’ha de donar a les relacions entre el moviment social protagonitzat pels segadors i la revolta de les institucions catalanes contra la monarquia. La controvèrsia amaga un debat més general: el de la formació d’Espanya i el de la valoració de la resistència que oferiren a aquesta formació els diferents grups socials i polítics catalans. L’eix d’aquest debat és tant la perspectiva forana o catalana del conflicte entre monarquia i institucions del Principat, com l’anàlisi d’aquestes institucions que s’han considerat aristocràtiques o nacionals, i dels seus arguments polítics, considerats medievalitzants o bé tan moderns com ho podien ser aleshores els de l’absolutisme.

Salses

L’any 1635, el comte duc d’Olivares declarà la guerra a França —dins del marc més general de la guerra anomenada dels Trenta Anys— i, el 1637, obria les hostilitats des del front rossellonès. Així, el Principat era convertit en plaça d’armes permanent. Des de la perspectiva catalana, aquesta situació bèl·lica agreujava les relacions entre les institucions catalanes i la monarquia; agreujament derivat del preu que els catalans havien de pagar per la política de prestigi exterior de Felip IV. Aquesta política comportava l’augment de la pressió fiscal i de la contribució militar (en el reclutament de lleves) per part de la monarquia que, per tal d’obtenir la col·laboració catalana, es veia forçada a implantar les lleis castellanes. La castellanització de la monarquia s’entenia, així, com un element bàsic per a la realització de la seva política de prestigi militar a Europa.

Les exigències fiscals i militars de la monarquia toparen amb el refús de les institucions catalanes, les quals es negaren reiteradament a complir-les al·legant la base contractual de la monarquia i exigint l’observança de la legalitat catalana. Si bé la tradició d’aquests enfrontaments es remuntava al darrer terç del segle XVI, en el període 1626-39 s’observa un augment en el nombre i en la gravetat dels conflictes que arribaren a escindir el cos polític català. Els partidaris de la resistència s’arrenglaren darrere del Consell Municipal de Barcelona i de la Diputació del General, que amb un estol de juristes al darrera tenia com a líders, des del 1638, els diputats Pau Claris, Francesc de Tamarit i Josep Miquel Quintana. La monarquia, d’altra banda, tingué el suport del virrei i de bona part dels doctors de l’Audiència.

La campanya militar de l’estiu del 1637 acabà enterbolint, encara més, aquest conflictiu panorama. L’objectiu de la campanya era la presa de Leucata, plaça forta llenguadociana, situada a pocs quilòmetres del Rosselló. Leucata fou triada per tal d’alleugerir els fronts de Milà i de Flandes i, alhora, per obligar els catalans a participar en la guerra. L’acció fou un desastre, i els castellans hagueren d’aixecar el setge el 27 de setembre. La derrota tingué per a la cort un clar culpable: la manca de mobilització dels catalans. Ni la Diputació del General, ni les universitats, ni els nobles havien volgut, ni pogut, mobilitzar grans contingents armats. L’aplicació de l’usatge Princeps namque per part del virrei per tal de mobilitzar els catalans fou declarat il·legal per les institucions catalanes, al·legant el caràcter ofensiu de la guerra, el fet que el rei no fos present al front i també que fos una campanya realitzada fora del territori català.

El fracàs de Leucata va accentuar les posicions d’afebliment de les tropes hispàniques a la frontera del Rosselló que aviat seria traspassada per tropes franceses i, tanmateix, agreujà les tenses relacions del Principat amb Felip IV. La no-assistència a Leucata fou conseqüència d’un posicionament polític, i aquest fou el sentit que li donà la monarquia. Leucata assenyalà els lligams entre nobles, Diputació i juristes per assentar les bases jurídiques i polítiques del refús a les mobilitzacions imposades per la monarquia, com després les establiren contra els allotjaments militars.

Dominis senyorials de la noblesa filipista i de les mitres. 1640-1659.

Al final de juny del 1639 les tropes franceses ocuparen les places rosselloneses de Salses i d’Òpol; el territori català entrava, així, plenament en la guerra. Les institucions catalanes, contràriament al succeït l’any 1637, mobilitzaren el país per atendre la seva defensa. La campanya, que durà des del juliol del 1639 fins al gener del 1640, aplegà 13 000 soldats catalans d’un total de 25 000 homes. A la campanya hi participaren totes les corporacions (Diputació del General, el braç militar del Principat, les universitats, amb la de Barcelona al capdavant), si bé algunes amb fortes reserves polítiques.

Salses significà no solament un esforç mobilitzador de les institucions, sinó un desviament dels recursos d’aquestes cap a la guerra. És a dir, allò que des del 1626 havia buscat i no aconseguia el comte duc d’Olivares: la implicació dels catalans en la política exterior de la monarquia.

Salses fou recuperada el 6 de gener de 1640, però la victòria fou molt cara: el clima, la pesta i la guerra delmaren el contingent català; moriren 8 000 soldats, dels quals 240 eren nobles. Atès l’estat general de l’exèrcit, els soldats catalans —contràriament als desigs de la cort— van tornar als seus llocs d’origen amb l’autorització oficiosa de les institucions catalanes. Aquest fet provocà la indignació de la cort que, a banda de no agrair ni reconèixer l’esforç de mobilització catalana, criticà i responsabilitzà les institucions catalanes de la desmobilització posterior a la rendició francesa. Institucions catalanes i cort tornaven a xocar.

Els allotjaments

Després de la rendició de Salses les ordres d’Olivares foren molt concretes: l’exèrcit s’havia d’allotjar al Principat durant tot l’hivern per tal de reiniciar la campanya militar un cop tornat el bon temps.

El deure de la població civil d’allotjar els soldats estava reglamentat per les lleis catalanes. Els civils estaven obligats a donar als soldats sal, vinagre, foc, llit, taula i servei, i, al seu torn, els soldats havien de pagar la resta de les despeses. Només nobles, eclesiàstics i ciutadans honrats estaven exempts d’aquest servei. La presència de soldats allotjats al Principat no era cap novetat. Només en el període 1626-37 havia allotjat gairebé 45 000 soldats i, malgrat les lleis i els reglaments, l’abús, l’escàndol i fins i tot l’ús punitiu —a instància del virrei— de la pressió dels soldats sobre els civils havia estat present en innombrables localitats catalanes. La novetat, el 1640, era el nombre de soldats —gairebé 10 000 homes— i el tipus d’allotjament, a la llombarda, que pretenia aplicar el comte duc. Així, i en contra de les lleis del país, es feia recaure sobre la població civil tota la despesa feta pels soldats, alhora que no s’assenyalava el nombre de soldats que s’havien d’allotjar a cada lloc. Si més no, en molts llocs se seguia el lema: “que sia superior la gent de guerra a la gent de la terra”. Els allotjaments significaren l’ocupació militar i punitiva d’un territori, en contra de les pròpies lleis, alhora que s’obligava bona part de les comunitats rurals a fer un esforç fiscal suplementari del que ja havien fet per nodrir l’exèrcit de Salses.

La conflictiva presència dels allotjaments plantejà al Principat dues respostes paral·leles: la institucional i la popular.

L’extensió dels allotjaments, la seva generalització a grups socials fins aleshores exempts com els ciutadans honrats, els mercaders i els notaris i, sobretot, la protesta de les comunitats rurals, obligaren tothom a definir-se. Per bé que bona part de la protesta pagesa fou violenta, inicialment les comunitats vilatanes s’havien adreçat reiteradament a la Diputació del General per tal que aquesta evités els allotjaments. La Diputació s’hi oposà d’un bon principi, i des del febrer adreçà repetides i infructuoses ambaixades al virrei comte de Santa Coloma i a la cort per tal d’aturar-los. Tanmateix, envià impresos a totes les universitats on s’explicava detalladament quina era la llei catalana en matèria d’allotjaments. En aquest sentit —i no era la primera vegada— la defensa de les lleis del país davant la monarquia s’entengué com quelcom més que l’observança de privilegis estamentals. Era considerada com la defensa dels drets més elementals i quotidians d’una comunitat políticament estructurada, defensa, d’altra banda, que les lleis i les Constitucions catalanes legitimaven. El paper de la Diputació, però, va anar més lluny: amb els seus arguments jurídics va donar validesa política a la protesta —fins i tot la violenta— de la pagesia. Contrafacció dels drets de la terra i legítima defensa van ser els arguments al·legats per la Generalitat, com també ho eren pels pagesos, per tal de resistir els allotjaments.

La resistència institucional a les ordres de la cort provocà la reacció de l’administració virregnal que, seguint les ordres emanades del Consell d’Aragó, empresonà el 10 de febrer els consellers de Barcelona Francesc de Vergós i Llorenç Serra, i el 18 de març al diputat Francesc de Tamarit, alhora que s’obria informació contra el diputat eclesiàstic Pau Claris per part del tribunal del jutge del Breu Apostòlic amb la clara intenció d’eludir la immunitat eclesiàstica de Claris. Aquesta actuació de l’administració virregnal, i en particular del virrei comte de Santa Coloma i de l’algutzir Joan Miquel Montrodon, enfrontava greument les institucions reials amb les catalanes, alhora que criminalitzava la defensa de la legalitat protagonitzada per la Generalitat. De fet, portava les institucions a un carreró sense retorn on ja no era possible l’entesa. Algutzir i membres de l’Audiència foren els que anaren per tot el Principat executant els allotjaments i rebent les protestes primer i les agressions més tard de les comunitats pageses.

La revolta pagesa

1 Tortosa; 2 Reus; 3 Alcover; 4 Selva; 5 Tarragona; 6 Valls; 7 el Pla de Santa Maria; 8 Montblanc; 9 Solivella; 10 Rocafort; 11 Conesa; 12 Talavera; 13 Guialmons; 14 els Hostalets de Cervera; 15 Pavia; 16 Cervera; 17 les Pallargues; 18 Agramunt; 19 Tàrrega; 20 Balaguer; 21 Lleida; 22 Calaf; 23 Igualada; 24 Lavit; 25 Manresa; 26 Esparreguera; 27 Castellbisbal; 28 Cerdanyola del Vallès; 29 Polinyà del Vallès; 30 Mollet del Vallès; 31 Sant Fost de Campsentelles; 32 Sant Andreu de Palomar; 33 Sant Martí de Provençals; 34 Sarrià; 35 Barcelona; 36 Sant Boi de Llobregat; 37 la Roca del Vallès; 38 Granollers; 39 Cardedeu; 40 la Garriga; 41 Sant Antoni de Vilamajor; 42 Sant Celoni; 43 Santa Maria de Palautordera; 44 Montclús; 45 Breda; 46 Mataró; 47 Arenys de Mar; 48 Calella; 49 Blanes; 50 Riudarenes; 51 Santa Coloma de Farners; 52 Amer; 53 Moià; 54 Vic; 55 Girona; 56 Caçà de la Selva; 57 Llagostera; 58 Sant Feliu de Guíxols; 59 Calonge de Mar; 60 Palamós; 61 Vall d’Aro; 62 Fornells de la Selva; 63 la Bisbal d’Empordà; 64 Palafrugell; 65 Santa Margarida; 66 Pals; 67 Torroella de Montgrí; 68 Sant Jordi Desvalls; 69 Sant Mori; 70 Montiró; 71 Figueres; 72 Roses; 73 Cotlliure; 74 Ceret; 75 Besalú; 76 Olot.

La permanència de l’exèrcit al país va provocar tota una sèrie d’incidents entre els pagesos i els soldats. Els enfrontaments, iniciats a Mosset (Conflent) pocs dies després de la rendició de Salses, anaren sovintejant per tot el Principat, en especial pels Comtats i la Catalunya Vella, fins al final d’abril del 1640. Des de maig es pot parlar ja d’una revolta pagesa generalitzada que tingué, com a màxim objectiu, no ja evitar els allotjaments, sinó expulsar del Principat els soldats dels tercios, la qual cosa s’havia quasi aconseguit al final de juny.

A banda de les revoltes a Mosset i Cotlliure al gener d’aquell mateix any, l’incident més greu d’aquests primers mesos fou la mort, a mans dels soldats, del noble Antoni de Fluvià-Torrelles al seu castell de Sant Esteve de Palautordera. No fou, però, un incident aïllat. També al Vallès (a Mollet, la Roca, Vilamajor i Rubí) o a d’altres indrets (com Sitges) presentaren queixes pel mal comportament dels soldats. Un punt fonamental d’inflexió de la resistència pagesa foren els fets de Santa Coloma de Farners, a l’inici del mes d’abril, on, en un avalot contrari als allotjaments, la població matà l’algutzir reial Montrodon, encarregat d’executar els allotjaments en aquella i d’altres viles.

A partir d’aquell moment s’esdevingué una guerra oberta entre pagesos i soldats. Els esdeveniments es precipitaren: la destrucció de Riudarenes el 3 de maig, la batalla d’Amer entre pagesos i soldats de Juan de Arce, el 4 de maig, la fugida de part dels soldats allotjats a la Selva fins a Blanes i el setge d’aquesta vila per part dels pagesos entre el 4 i el 7 de maig, la destrucció de Santa Coloma de Farners pels tercios del rei com a represàlia de la mort de l’algutzir reial el 14 de maig, la desfeta de les tropes allotjades al Vallès, que foren perseguides pels pagesos fins al pla de Barcelona entre el 20 i el 22 de maig, o bé el pas de les tropes per l’Empordà, en el seu trànsit des de Blanes fins al Rosselló, que ompliren de saqueigs i incendis aquelles contrades (Calonge, Palafrugell, Montiró, Roses i Castelló d’Empúries), són clars exponents d’aquesta revolta pagesa.

Els protagonistes d’aquest moviment social són els tradicionals i mítics segadors. Possiblement pagesos temporers, població inestable de l’àmbit rural que el sistema socioeconòmic existent al Principat després de la sentència arbitral de Guadalupe potenciava. També s’observa el protagonisme de les comunitats vilatanes i de les seves organitzacions de defensa veïnal (com el sometent) que bé foren aplicades espontàniament o, en molts llocs, per les pròpies autoritats locals (batlles i jurats). Les comunitats rurals aconseguiren mobilitzar fins a 4 000 homes i derrotaren successivament els soldats regulars, que en alguns llocs com l’Empordà reconeixien lluitar contra gent amb experiència militar a sou de les universitats.

Tot sembla indicar, però, que al juny aquestes autoritats locals haurien quedat desbordades per la pròpia organització pagesa, que tenia comandaments propis com ara el “Mestre del Camp Cathalà” o el “Capità General de l’exèrcit Christià”, de la identitat dels quals no es té encara gaire informació.

La revolta pagesa s’estengué també a les ciutats. Girona, Vic, Manresa, Mataró, foren, entre d’altres, objectius de la pagesia, que en moltes ocasions confraternitzà amb els habitants dels ravals, és a dir, amb els grups socials més pobres. A les ciutats, la pressió dels pagesos significà, sovint, petits cops de força municipals que culminaren amb la fugida, o bé fins i tot —com a Vic— amb l’assassinat d’alguns membres de les oligarquies locals, acusats d’ambigüitat en la persecució dels soldats, quan no se’ls acusava de col·laborar amb la política d’allotjaments. A Vic, precisament, l’exigència d’armes de canó llarg feta pels revoltats a les autoritats en substitució dels pedrenyals, per a enfrontar-se als soldats amb garanties, no deixava espai per a una resposta ambigua. També a les autoritats de les ciutats els tocà prendre partit en la lluita contra els soldats.

Malgrat el caràcter autònom de la revolta pagesa, les connexions amb la resistència institucional a la monarquia hispànica presentada per la Generalitat són innegables. I ho són si s’entén que, a partir de l’oposició dels diputats als allotjaments i de l’empresonament dels dirigents polítics catalans, la revolta disposà d’una base legal i política que la distingia d’una simple jacquerie. El que legitimava la revolta era, no solament la capacitat mobilitzadora de la pagesia, sinó també els arguments jurídics de la Generalitat, i els arguments pastorals i teològics com els aportats pel bisbe de Girona quan, el 13 de maig, excomunicà els tercios per l’incendi de l’església de Riudarenes.

Si la mort de l’algutzir Montrodon pot tenir una doble interpretació (víctima de la revolta social per ser l’executor dels allotjaments i víctima de la resistència política pel seu protagonisme en la detenció del diputat Tamarit), l’entrada dels pagesos a Barcelona el 22 de maig no deixa quasi cap dubte sobre la connexió d’ambdós moviments. En aquest dia, uns dos mil pagesos provinents del Vallès, després d’haver perseguit i derrotat els soldats de cavalleria allotjats en aquelles contrades, entraren amb tota facilitat dins la ciutat, es dirigiren a la presó reial i alliberaren els presos, i en particular el diputat militar Francesc de Tamarit, que fou aclamat i escortat fins al palau de la Generalitat. Complicitat? Desbordament de les institucions ciutadanes? Convergència d’interessos? De fet, la cort no tingué cap dubte a acusar Barcelona per la seva col·laboració en aquest fet.

Aquesta entrada dels segadors a Barcelona fou el preludi de les tràgiques jornades que visqué la ciutat quinze dies més tard. El dia 7 de juny la revolta tornava a entrar a Barcelona. Els segadors, revoltats juntament amb les classes populars urbanes, s’apoderaren del carrer davant la passivitat, primer, i la impotència, més tard, de les autoritats municipals. Els revoltats cremaren i saquejaren les cases de diversos membres de l’administració virregnal, i arribaren a assassinar el fiscal de l’Audiència Gabriel Berart i el mateix virrei quan intentava fugir. La revolta popular no solament havia dominat els carrers de Barcelona, sinó que havia eliminat el màxim exponent de l’administració reial a Catalunya.

Els fets del dia de Corpus del 1640 —el Corpus de Sang— significaren la culminació de la revolta popular contra els soldats. També fou el màxim que Madrid estava disposat a consentir. Amb l’aparell polític de la monarquia desaparegut (l’exèrcit derrotat i arraconat, el virrei i l’algutzir Montrodon assassinats i els jutges de l’Audiència amagats), la responsabilitat política quedava en mans d’aquelles institucions que s’havien oposat tan durament a la política monàrquica. En aquell moment, tothom esperava la reacció de la cort. La seva previsible resposta podia provocar, d’una banda, el pas de la resistència a la revolució política i, de l’altra, el trencament del lligam del Principat amb la monarquia.

Pel que fa a les víctimes de la revolta social, a banda dels soldats i dels representants de l’administració virregnal, foren, en bona mesura, persones benestants, però sempre involucrades en qüestions d’allotjaments, o lleves de vassalls, o que —com el cas de Vic o Mataró— no volgueren ajudar el bàndol popular en l’enfrontament amb els soldats. Escassíssimes són, d’altra banda, les notícies de revoltes de pobres contra rics o bé de vassalls contra senyors, sense estar mediatitzades per l’ocupació militar.

Si bé el Corpus de Sang fou la culminació de la revolta, no en fou el darrer. Així, a Perpinyà, centre de concentració de bona part dels soldats que havien pogut fugir de la zona nord del Principat, els tercios esclafaren la resistència als allotjaments que oferia la població amb els bombardeigs de l’11, el 13 i el 17 de juny. D’altra banda, el 21 i el 22 de juliol, a Tortosa, on residien uns 1 500 soldats, esclatà un motí en contra dels militars i algunes autoritats municipals que havien autoritzat l’emmagatzemament de pólvora al castell de la ciutat, la qual cosa s’interpretà com una clara aliança de les oligarquies urbanes tortosines amb els soldats. L’expulsió de soldats i la repressió sobre béns i persones sospitoses de col·laborar-hi en foren les conseqüències.

La revolució política

L’alteració social i política que culminà amb l’assassinat del comte de Santa Coloma provocà un buit del poder reial que s’intentà suplir amb el nomenament com a virrei del duc de Cardona (mort al juliol del 1640) i després del bisbe de Barcelona. El veritable poder, però, l’assumí la Generalitat que, amb la ciutat de Barcelona, inicià un repartiment d’armes per diverses viles i ciutats del país, alhora que enviava reiterades ambaixades a Madrid per intentar normalitzar la situació.

A mitjan agost, però, el Consell d’Estat decidí l’ocupació militar del Principat amb l’objectiu d’aturar les “alteraciones” i concloure les corts del 1626-32. Alhora, arribaven a Barcelona el plec de càrrecs que la cort feia al Principat, i en particular a les seves institucions: desarticulació dels tercios, alliberament de presos reials, assassinats de membres de l’administració virregnal —i en particular del seu cap el comte virrei—, persecució de ministres reials i fortificació de Barcelona i d’altres ciutats sense llicència del rei “sin saber contra quien, sinó ser contra su rey”. Al mateix temps, el governador militar hispànic del Rosselló detenia diversos prohoms rossellonesos acusantlos de tenir contactes amb l’enemic.

En aquest enrarit ambient polític Pau Claris decidí convocar, el 27 d’agost de 1640, la junta particular de braços, organisme que, excepcionalment, podia ser reunit amb caràcter consultiu, i en el qual participaven els representants de la ciutat de Barcelona, la Diputació i les autoritats de localitats amb pes específic a corts, com també d’altres particulars que, entrant a corts, residissin a Barcelona. La gravetat de la situació obligà Pau Claris a mantenir la convocatòria fins al 10 de setembre, dia en què es convocà la junta general de braços (veritables corts reunides en absència del rei, tot obviant la potestat que aquest tenia per a convocar-les). En aquesta junta general de braços —també anomenada les Corts Generals de Pau Claris— tingueren un fort pes la noblesa de la terra, la ciutat de Barcelona i, en general, el braç reial. Cal pensar que s’hi convocaren moltes ciutats i viles que pel fet d’estar sotmeses a jurisdicció feudal no havien estat mai convocades a unes corts. Així, si a les corts del 1626 s’havien convocat 32 poblacions, a l’octubre del 1640 hi eren presents 223.

La junta general de braços fou la institució política revolucionària amb què es dotà el Principat per a resistir l’atac de la cort. Tot suplint el buit de poder provocat per l’eliminació de l’administració virregnal, donà legitimitat a la resistència i al trencament amb la monarquia hispànica, fent servir tant arguments jurídics i polítics com teològics. Tanmateix, presentà un model polític molt més heterogeni socialment que no pas les corts catalanes tradicionals i, evidentment, que la mateixa monarquia. Així ho fa pensar la representació de viles i ciutats baronials, el fet que fos una assemblea unitària i que no estigués dividida per braços i, fins i tot, que en alguns casos es votés per cap i no per estament.

Com a primer pas de la resistència, la junta de braços s’obligà a una definició política. Així, calgué que els seus integrants prestessin un jurament individual obligant-se a defensar la integritat del territori i les lleis catalanes, i també a obeir els diputats, declarant enemics de la pàtria aquells qui es neguessin a jurar. La junta de braços s’estructurà en diferents juntes que intentaren organitzar la defensa de la terra: la junta de guerra, la junta d’hisenda i la Junta de justícia.

La junta de guerra organitzà els preparatius militars per defensar-se de l’agressió que des del setembre estava preparant l’exèrcit hispànic. La junta tingué greus dificultats a formar l’exèrcit català. D’una banda, per les resistències a nodrir les lleves dels anomenats “terços de les vegueries”, exèrcit regular basat en les universitats i dirigit pels nobles; i de l’altra, per la indisciplina dels almogàvers —després dits miquelets—, grups armats que, amb comandament plebeu, actuaven com a elements de torbament social, de repressió política contra els partidaris de Felip IV, alhora que interferien en la tasca de l’exèrcit regular. Possiblement, part dels pagesos mobilitzats contra les tropes hispàniques en la primavera del 1640 actuaven ara en aquestes organitzacions armades. De fet, per a ells, els objectius militars eren els mateixos: els soldats i els traïdors a la “pàtria-terra”.

La junta d’hisenda organitzà el finançament de la resistència. Per aconseguir-ho, va emetre 300 000 lliures de deute públic, en forma de censal, avalades per la ciutat de Barcelona i que foren aportades per bona part del cos social català. Així, menestrals, mercaders i botiguers, sufragaren un 35% del censal, els eclesiàstics (entre particulars i institucions) el 17,5%, i els nobles, cavallers i donzells, un 21%. Tanmateix, la junta d’hisenda dissenyà una nova política fiscal dirigida a trencar el privilegi fiscal dels exempts.

La junta de justícia actuà, substituint la desapareguda Audiència, en contra dels avalotats que encara actuaven per Catalunya. Cal recordar que a Barcelona hi hagué greus disturbis el 16 i el 17 de setembre, on morí el jutge de l’Audiència el doctor Guerau i el seu fill. Tanmateix, del 24 al 26 de desembre de 1640, arran de les notícies de la rendició de Tarragona a les tropes hispàniques, foren assassinats tres jutges més de l’Audiència (Joan Baptista Gori, Rafael Puig i Lluís Ramon), amenaçant els avalotats tant la Casa de la Ciutat com la casa de la duquessa de Cardona, màxim representant dels interessos de Felip IV a Catalunya. Tanmateix, la junta de justícia actuà contra els desafectes de la política emanada per la Generalitat i la junta de braços.

La junta de braços propicià l’aparició d’un aparell de propaganda que legitimés la resistència a la monarquia hispànica. D’aquesta manera es publicaren i divulgaren obres com La Proclamación Católica, Secrets Públichs, Justificació en Consciència, Apoyos a la verdad catalana i Noticia Universal de Catalunya.

El fet d’enfrontar-se a la monarquia obligà les institucions catalanes a dotar-se de política exterior pròpia, la qual cosa no havien tingut des del final del segle XV, en què es produí la unió de corones. Els objectius d’aquesta política eren a l’estiu-tardor del 1640 bastant limitats: buscar un aliat davant la imminent invasió del Principat per part de la monarquia hispànica. L’únic aliat possible era la corona francesa que, dirigida pel cardenal Richelieu, estava en lluita amb la monarquia hispànica. Si per al Principat era una aliança natural i per a Madrid una gran traïció, per a Richelieu representava una peça més de la seva estratègia que allunyava de les seves fronteres la tensió bèl·lica.

Els primers contactes amb França s’establiren a través de Francesc de Vilaplana i Aleix de Sentmenat al mes d’abril del 1640, tot coincidint amb l’aixecament pagès i amb la criminalització de la resistència de la Generalitat. Els contactes prosseguiren amb intensitat durant l’agost, i es reflectiren en l’acord que Bernard Du Plessis de Besançon i Ramon de Guimerà i de Tamarit signaren a Ceret (Vallespir) el 24 de setembre, ratificat posteriorment per la junta de braços. Aquest acord obligava la Diputació del General a pagar un exèrcit auxiliar francès de 6 000 infants i 2 000 genets. La junta de braços, doncs, legitimà el trencament amb la monarquia hispànica, organitzà la resistència en els seus aspectes militars, fiscals, judicials i propagandístics i, alhora, legitimà la política exterior d’aliances militars fetes pels diputats.

La invasió del Principat

El 4 de setembre de 1640 les autoritats de Tortosa havien protagonitzat un cop d’estat contrarevolucionari i havien posat la ciutat sota la protecció de Felip IV de Castella. Així, la monarquia hispànica tenia una base des d’on organitzar la invasió del Principat.

El 27 de novembre, don Pedro Zúñiga i de Requesens, marquès de Los Vélez i de Martorell, arribà a Tortosa capitanejant un exèrcit de 25 000 homes i, després de jurar com a virrei de Catalunya, es disposà a conquerir-la. Al mateix temps les tropes hispàniques del Rosselló realitzaven successives represàlies, arrasant moltes localitats d’aquelles contrades. Les comparacions de les xifres són prou eloqüents: davant l’exèrcit hispànic, els catalans oferien 8 000 infants i 500 genets i la promesa de l’ajut d’un exèrcit francès, que mai no s’acabava de complir.

Amb aquestes consideracions no ha d’estranyar que, en els primers moments, la invasió fos gairebé una passejada. El 27 de novembre caigué Xerta, el 10 de desembre els catalans foren derrotats al Coll de Balaguer i el 15 de desembre a Cambrils, on els seus 1 100 defensors foren passats per les armes malgrat els pactes de rendició. Pels volts de Nadal el marquès de Los Vélez assetjava Tarragona, defensada per un primer contingent de l’exèrcit francès, comandat pel mariscal d’Espenan. El militar francès es rendí amb pacte de tornar-se’n a França, i, darrere Tarragona, caigueren Vilafranca del Penedès i Martorell, amb la qual cosa l’exèrcit hispànic quedava pràcticament a les portes de Barcelona.

Els francesos representaren un paper calculadament ambigu. D’aquesta manera, amb l’exèrcit de Felip IV a les portes de Barcelona, la junta general de braços es veié obligada a comprometre’s molt més amb el Regne de França. Les institucions catalanes que al setembre —amb el pacte de Ceret— havien acordat pagar una tropa auxiliar francesa sense necessitat de definir-se políticament, passaren, el 16 de gener de 1641, a considerar la possibilitat de constituir-se en república sota protecció del rei francès i, finalment — davant la pressió militar espanyola i la pressió política francesa—, el 23 de gener de 1641, proclamaven el rei de França comte de Barcelona “com en temps de Carlemany”. Si bé el canvi de rei fou obligat en darrera instància per imperatius militars, ja des del 1622 els juristes catalans havien elaborat una teoria sobre la capacitat de les institucions catalanes per a elegir el monarca.

El 26 de gener de 1641 s’esdevingué la batalla de Montjuïc. L’atac desordenat de les tropes castellanes va propiciar la victòria dels defensors de Barcelona, que obligaren les tropes hispàniques a retirar-se fins a Tarragona. La batalla de Montjuïc marcà el punt de consolidació de la revolució catalana i, alhora, obligà la monarquia hispànica a una llarga i penosa guerra per a recuperar el Principat.

La guerra

Després de la derrota de Montjuïc els espanyols només controlaven el Rosselló, Roses, Tortosa i Tarragona. Catalunya, aleshores, com ja ho era el Rosselló, esdevingué un front més d’una guerra general europea.

A banda de la conquesta francocatalana de Perpinyà i del Rosselló (el 1642), de la fortalesa de Roses (el 1645), o de fets d’armes tan quixotescos com l’intent —fracassat— de travessar el Principat per auxiliar Perpinyà protagonitzat pel marquès de Povar (el 1642), la guerra esdevingué fonamentalment un conflicte fronterer. Es poden diferenciar quatre fases en aquest conflicte. En la primera es va lluitar en el front de Lleida, ciutat que va ser objecte de disputa des del 1643 fins al 1647 i que els espanyols ocuparen definitivament el 1644. La segona es va centrar en el domini de Tortosa, ciutat que els exèrcits francocatalans van conquerir el 1648 i des d’on realitzaren successives incursions al Baix Maestrat; Tortosa, però, es perdé el 1650. La tercera fase es concretà en l’ofensiva generalitzada de l’exèrcit hispànic contra Barcelona i en el setge i el rendiment del cap i casal (1650-52). Amb Barcelona rendida finia la revolta política, però no la guerra, que continuà en tota la zona nord del país fins al 1659.

La guerra, els persistents allotjaments, les cremes de collites i la manca de braços al camp significà un retrocés important de la producció agrària i un increment de la mortalitat. A la guerra i la fam, s’hi sumà la pesta de 1650-52 que delmà la població. A aquest negre panorama s’ha d’afegir la desorganització social (tant entre la pagesia i els menestrals com en el si de la classe dirigent), i el gran esforç econòmic fet per les universitats catalanes, la qual cosa provocà un greu endeutament que esdevingué crònic quan la situació de guerra persistí en quasi tota la segona meitat del segle.

Malgrat que el país estigués en mans de dos poderosos exèrcits, el Principat tingué durant la guerra una dinàmica social i política pròpia, de la qual si bé és poc coneguda, cal ressenyar-ne alguns dels trets característics.

Amb l’acord de Péronne (Picardia), signat el 19 de setembre de 1641, entre la Generalitat i la monarquia francesa s’institucionalitzaven els pactes amb França. Desapareguts des del febrer de l’escena política Pau Claris i Francesc de Tamarit, els dirigents polítics catalans insistiren en el reconeixement formal de tot l’ordenament legislatiu i jurídic català, si bé, a la pràctica, aquest no fou sempre respectat pels francesos.

Els acords de Péronne abolien les formes de mobilització tradicionals (almogàvers, miquelets i l’usatge Prínceps namque), que eren substituïdes per la creació d’un batalló català de 5 000 homes de caràcter defensiu i permanent. La capacitat de reclutament de l’organisme directiu d’aquest batalló —la junta del batalló— no fou sempre satisfactòria. A banda de les dificultats de reclutament, el fracàs del batalló s’observa en la permanència d’allò que havia de substituir, els miquelets, amb els quals coexistí durant tota la guerra, col·laborant, fins i tot, en importants accions d’armes. Després de la caiguda de Barcelona, la seva activitat s’accentuà a la zona nord de Catalunya. La presència de miquelets (bé auxiliars de les tropes hispàniques, bé de les franceses) és una constatació més de la permanència de la inestabilitat social a les zones rurals del país. Les esquadres de miquelets no es nodrien només dels segadors o temporers que sembla que havien format part de les bandes pageses del maig i el juny del 1640, sinó de pagesos estables, empobrits per la mateixa guerra.

Si la permanència dels miquelets és una mostra de la inestabilitat social de les zones rurals, dins l’àmbit urbà —molt poc estudiat en el període de la guerra— cal destacar-hi l’ascens polític dels menestrals de Barcelona. El 1641 aconseguiren modificar la composició de l’òrgan executiu del municipi amb l’obtenció d’un sisè conseller, exclusivament menestral. Aquest fet, a banda de satisfer una de les aspiracions tradicionals dels menestrals, devia representar el reconeixement de l’aportació militar i armada menestral a la defensa de Barcelona i, en general, a la defensa de la revolució catalana. També aquí, com succeí en la formació de la junta de braços, les necessitats bèl·liques exigiren unes contrapartides polítiques de caire popular.

Però, potser, el fet més conegut del període és la inestabilitat política, provocada per les necessitats militars i polítiques de la monarquia francesa i per la constant definició dels grups dirigents catalans amb relació al traspàs de sobirania.

Entre el 1641 i el 1652 el Principat estigué sota les ordres de vuit lloctinents diferents, cap d’ells català, gairebé tots militars, alguns, fins i tot, enemics polítics del cardenal Mazzarino —primer ministre francès des del 1643— durant la rebel·lió de la Fronda a França. La majoria foren destituïts per enemistats polítiques, atesos els migrats resultats militars que aconseguiren, o bé per les necessitats de comandaments que exigia la guerra europea. Per sota d’aquests canvis, però, foren tres les persones que successivament deteniren el poder francès sobre el Principat: Bernard Du Plessis de Besançon (entre el 1640 i el 1641), artífex dels primers pactes amb França i ànima de la resistència catalana a la batalla de Montjuïc; l’intendent René de Voyer d’Argenson (1641-43), que s’encarregà de la institucionalització del poder francès sobre el Principat; i el visitador Pèire de Marca (1644-52), que dirigí una dura política repressiva contra clergues i nobles discrepants amb la pràctica del poder francès.

El trencament polític del Principat amb Felip IV de Castella i la integració del Principat a la corona francesa portà part de la classe dirigent catalana a prendre partit contra França. L’aparició d’aquests desafectes estigué en relació directa amb l’estabilització política i militar del 1641 i, sobretot, amb la renovació, el 1643, del jurament de fidelitat al nou rei de França Lluís XIV. Bona part dels desafectes fugiren o foren desterrats fora del país, i no tornaren, en general, fins al 1652, un cop caiguda Barcelona. Alguns desafectes sorgiren, fins i tot, dins les mateixes institucions catalanes. Així, el 1645 fou detingut el diputat eclesiàstic Gispert d’Amat, i fou executat l’assessor de la Diputació Josep d’Amigant, com també ho fou, el 1649, l’oïdor militar de la Generalitat Domènec de Negrell.

Hi havia un panorama d’inestabilitat complet, amb la permanent conflictivitat entre els mateixos dirigents catalans. D’un bon començament, dirigents catalans com Francesc de Tamarit presentaren una gran desconfiança cap a l’excessiu poder dels francesos, els quals ja definia com a autèntics dominadors del país. Després de la mort de Pau Claris, al febrer del 1641, aparegué nítidament el que es podria anomenar el partit francès. Josep de Margarit, Josep d’Ardena, Francesc Martí i Viladamor o Francesc de Segarra en foren els màxims representants, si bé algunes vegades estigueren enfrontats. Davant seu, homes com Josep Fontanella, regent de l’Audiència, o Josep Miquel Quintana representaren posicions polítiques més independents que sovint eren inviables per l’evolució de la guerra. Ambdós foren empresonats per Pèire de Marca, si bé la seva trajectòria política tingué finals ben diferents. Mentre Fontanella s’exiliava el 1652 al Rosselló, Quintana tractà la capitulació de Barcelona i va participar, fins i tot, en la represa de la vida municipal.

La pau

A l’octubre del 1652 Barcelona es rendia a l’exèrcit hispànic de Joan Josep d’Àustria. En els pactes de capitulació s’establia un perdó general del qual s’exceptuaven els dirigents més significatius, com fou el cas de Josep de Margarit, que marxà de Barcelona amb 700 catalans més.

Ràpidament s’iniciaren negociacions entre Barcelona i la monarquia amb l’objecte de redefinir el marc polític dels vençuts. Les condicions polítiques posades per Barcelona demostraven que els catalans, si bé “rendits no estaven penedits”, i motivaren un gran debat en el si del Consell d’Aragó. El resultat fou que Barcelona, i de fet el Principat, mantindrien tota l’estructura política anterior al 1640, i també algunes novetats institucionals que, com les del sisè conseller menestral, s’havien introduït en el període de la guerra. Dues, però, foren les claus que mantingué la monarquia per tal d’assegurar el control sobre el territori conquerit: la permanència d’un exèrcit d’ocupació i d’una guarnició militar a Barcelona, i la prerrogativa del control de les insaculacions en les institucions com a forma de control polític. Aquest fet restava capacitat política a les institucions catalanes, que quedaven lligades de mans i peus als interessos de la monarquia.

Un cop caiguda Barcelona, el final de la guerra semblava inevitable. De fet, la guerra dels Segadors, com a part d’un conflicte generalitzat a escala europea, ja havia estat tractat en les conferències de pau de Münster (1643-45), on assistiren representants de les institucions catalanes: Josep Fontanella, primer, i Josep d’Ardena i Francesc Martí i Viladamor, després, amb l’objectiu d’assessorar els representants francesos i, alhora, evitar que el Principat fos dividit o es convertís en una peça de bescanvi en la signatura de paus, i que es traïssin, així, els pactes que l’unien amb França. Les tesis franceses foren sempre bescanviar el Principat pels Països Baixos espanyols, però la negativa hispànica va obligar a continuar la lluita fins i tot després del 1648, any en què se signà la pau de Westfàlia.

La pèrdua del Rosselló

El 1659 es confirmaren els negres presagis sobre la divisió del Principat que havien estat observats per Josep Fontanella a Münster. El dia 7 de novembre se signà l’acord de pau, dit el tractat dels Pirineus, que posava fi a la guerra que la monarquia francesa i la hispànica mantenien des del 1635. Per aquest acord de pau es dividia, definitivament, el territori català, quedant el comtat de Rosselló (amb el Conflent, el Capcir i el Vallespir) i la meitat de la Cerdanya en mans dels francesos, que abandonaven les seves posicions (Roses i Cadaqués) al sud d’aquells territoris. Els hispànics preferiren mantenir les seves posicions a Flandes abans que salvaguardar la unitat territorial catalana. La frontera fou concretada en el tractat de Llívia (el 1660), pel qual del comtat de Cerdanya passaven a sobirania francesa 33 localitats de la vall de Querol i el territori que la unia amb el Capcir, quedant Llívia com a enclavament hispànic pel fet de ser vila i no poble.

El tractat de pau promulgà, també, un indult general, una restitució dels béns confiscats per ambdós estats, i també com el reconeixement de les successions testamentàries i el manteniment de les percepcions de rendes eclesiàstiques a banda i banda dels Pirineus.

El tractat dels Pirineus no fou ratificat mai per les institucions catalanes, la qual cosa el convertí en il·legal. Les corts catalanes en reberen comunicació oficial el 1702.