El pactisme català després de la guerra dels Segadors

La caiguda de Barcelona i el virregnat de Joan d’Àustria

Després de la caiguda de Barcelona (1652) a mans de Joan d’Àustria (o Joan Josep d’Àustria), a Catalunya les institucions i les constitucions van restar en peu, però res no va ser el mateix. Centenars de catalans van ser condemnats per crim de lesa majestat. Don Joan va obligar a separar y quitar de lo público tota la documentació dels anys de rebel·lia, per a evitar confusión i per a demostrar reprovació política.

La consulta del Consell d’Aragó (14-IX-1652), elaborada, entre d’altres, per tres valencians —el vicecanceller Cristòfor Crespí de Valldaura i els regents Jordi de Castellví i Pere de Villacampa—, responsabilitzava especialment Barcelona dels fets del 1640, tal com ha dit J.M. Torras, i proposava mesures destinades a treure-li tot poder polític i a construir una ciutadella amb les rendes de la Diputació: això darrer no es va realitzar fins al segle XVIII, amb la victòria borbònica, però el 1652, a canvi, la monarquia va voler fortificar les Drassanes. Barcelona va enviar diverses ambaixades per limitar al màxim la repressió (Francesc Puigjaner per l’octubre del 1652, Miquel Alegre per l’abril del 1653 i Felicià Saiol per l’agost del 1653). La decisió del rei fou aparentment més suau que no la recomanada pel Consell, però es va reservar moltes prerrogatives del sistema polític català: el control militar de Barcelona (baluards, torres, muralles, portes, fortificacions, sala d’armes, moll), el control de les insaculacions i la poderosa arma de la desinsaculació. Aquestes reserves van afectar tant el Consell de Cent com la Diputació del General —que també perdia bona part de la seva capacitat de provisió de càrrecs i oficis—. D’ençà del 1652, a més, van ser suprimides les juntes de braços, que havien estat un important factor de dinamització política i de participació popular. La monarquia també “segrestava” (confiscava) baronies de Barcelona, com les de Flix i Palma, per castigar la ciutat, i se’n quedava les rendes. Finalment, la noblesa que s’havia exiliat a la cort durant la guerra, al seu retorn, va desplegar una dura ofensiva contra els seus vassalls.

Si la repressió no fou més cruenta va ser perquè la guerra continuava. Barcelona quedava obligada a aquarterar i allotjar soldats, amb l’excusa que la ciutat havia de ser defensada per una guarnició reial, perquè una bona part de Catalunya continuava ocupada per tropes francocatalanes. De fet, durant la segona meitat del segle XVII fou reiteradament afirmada la condició d’antemural del continente de España del Principat —és a dir, de zona de contenció enfront de possibles atacs des de França—, justificatòria de constant presència de tropes reials.

Com ha estudiat F. Sánchez Marcos, el 30 de març de 1653 es feia la nova insaculació del Consell de Cent amb l’assessorament del Consell d’Aragó i dels membres de l’Audiència, especialment de Josep Romeu Ferrer, advocat fiscal. Tot i que Barcelona conservava el sisè conseller menestral, les bosses de menestrals del Consell de Cent no arribaren a cobrir el 28% dels llocs disponibles, un detall significatiu de la poca confiança que tenia el virrei envers els sectors més populars de la ciutat. Les bosses de ciutadans honrats i de mercaders quedaren renovades en un 60% i la de militars en un 63%. La nova insaculació recompensava aquells que s’havien mantingut fidels a Felip IV i aquells que havien donat avisos, és a dir practicat l’espionatge, al servei de l’exèrcit de la monarquia hispànica durant el setge de Barcelona, com Pere Galvany, Francesc Alòs, Rafael Career i Bals i Jaume de Cortada i Sala, futur baró de Maldà. La nova insaculació creà una base clientelar de la qual don Joan s’havia de servir anys després.

La nova insaculació de la Diputació del General, començada el 25 de febrer de 1654, també amb la intervenció de l’Audiència i el Consell d’Aragó, encara fou més laboriosa. Entre els fidels a la monarquia, en 1640-52, sobraven nobles amb títol i mancaven cavallers per a les bosses d’insaculació respectives, bon indici de les preferències polítiques de cada un d’aquests grups. Molts nobles —expressió que aleshores s’aplicava tan sols als titulats—, malgrat les protestes dels habilitadors, cobriren vacants de cavallers, i es permeté que la vegueria de Barcelona incorporés membres del braç militar d’altres vegueries. Al mateix temps Joan d’Àustria imposava la possibilitat d’insacular també oficials reials i de guerra, tant a la Diputació com als municipis, fins aleshores legalment exclosos. S’obtenien així uns municipis i una diputació més aristocràtica i més dòcil a la monarquia.

El virregnat de Joan d’Àustria destacà també per mesures econòmiques tan impopulars com la retirada dels sisens, la moneda d’aram més abundant i més utilitzada per la gent del poble abans, i durant, la guerra i l’etapa francesa; disposició més política que no pas econòmica (28 de març de 1653) que va carregar sobre les capes populars el cost d’una duríssima devaluació. Al mateix temps, el privilegi barceloní de seca era qüestionat.

El 31 de març de 1653, don Joan, seguint el consell dels assessors de la Diputació, va convocar un parlament —unes corts amb menors exigències (no era necessària la presència del rei) i menys atribucions— per tal d’intentar conciliar repressió, necessitats militars i legalitat constitucional. El parlament va discutir un servei de 500 000 lliures anuals durant tres anys al rei (prenent com a base dels càlculs allò que s’havia anat pagant pel batalló reclutat i mantingut pels catalans des del 1642) a canvi d’exempció d’allotjaments. Les universitats podrien fer talls i quedarien exemptes de quints i, en canvi, la Diputació pagaria 18 000 lliures anuals més a la tresoreria reial. Com en el cas del batalló, s’eliminaria qualsevol exempció, inclosa la dels eclesiàstics que, a canvi, deixarien de pagar la quarta i l’excusado, impostos concedits pels papes a la monarquia hispànica sobre les rendes eclesiàstiques tipus. Tot i que el rei imposava la visita —inspecció de la gestió dels funcionaris públics— als oficials reials per evitar abusos en el terreny dels allotjaments, durant les sessions del Parlament, Joan d’Àustria s’oposà en rodó a la jurisdicció dels diputats en aquesta matèria. El fons del debat era qui tenia la supremacia política a Catalunya, si els braços del país reunits en un parlament o bé el poder militar forà. L’entrada dels francesos, o, millor dit, de tropes francocatalanes a l’Empordà (a l’abril del 1653) va obligar a interrompre el Parlament sense haver arribat a acords.

La continuació de la guerra va dividir brutalment Catalunya. La caiguda de Barcelona del 1652 va partir el comandament militar català. Josep Galceran de Pinós, per exemple, s’havia passat al servei de Joan d’Àustria, mentre que Josep de Margarit i de Biure continuà al servei de França. El territori català es dividí en cruenta confrontació —la recuperació i la ferotge repressió de Solsona (al desembre del 1655), titllada de gavatxa, n’és un exemple—. Aquesta situació engreixava les partides de miquelets, dividides també entre miquelets de la Terra o de França i miquelets d’Espanya. La situació de guerra constant a Catalunya durant la segona meitat del segle XVII va reforçar el paper de la Capitania General, paper que havia estat regatejat en el curs de la primera meitat del segle XVII. Després de l’intent de secessió de Catalunya, s’havia produït un clar desplaçament de les esferes de decisió cap a la cort, i s’encetava una nova etapa de relacions més difícils que mai (i de manca de la bona entesa que ha estat de vegades suggerida) entre Catalunya i la monarquia. La nova etapa de relacions tenia, però, precedents en els altres regnes de la Corona d’Aragó.

El Regne de València a l’ombra de la guerra de Catalunya

Composició del braç reial de les corts de València. 1528-1645.

La insurrecció de Catalunya va estendre entre els estaments valencians la por d’una convulsió similar, però, tot i així, o potser precisament per por que el Regne pogués seguir una via de revolta a la catalana, d’ençà del 1642, els serveis fora de corts, és a dir, acordats al marge d’aquestes (de fet iniciats el 1637 o potser amb les emergències defensives de la costa del 1574 i 1582), començaren a ser moneda corrent, i el 1645 s’activava, també, una etapa d’allotjaments. Les corts del 1645 no feren més que institucionalitzar aquesta situació. El Consell d’Aragó s’imposava als braços durant i després de les corts, directament i per mitjà d’una Junta de Matèries, que comptava amb la presència de Cristòfor Crespí de Valldaura. El servei de les corts del 1645 (de 1 200 homes per a sis campanyes de 8 mesos cada una) era només una petita part de la contribució de guerra. El 1650 sortien del Regne de València per recuperar Tortosa —considerada pels valencians la seva salvaguarda en cas de perill— més de quatre mil homes, i aquell mateix any es reprenien els allotjaments, mentre que la defensa de les més de 60 llegües de costa, per inhibició reial, quedava a càrrec quasi exclusivament del Regne. La creació (corts del 1645) de la Junta del Servei (Junta de Lleves d’ençà del 1659) i de la Junta de Contrafurs (tot i que reobria la porta a la formació d’ambaixades, reclamades pel Regne des del 1564, i exercides per a formular queixes davant del rei, mai no va ser el tribunal de contrafurs demanat pels braços valencians des del 1626) fou políticament perjudicial, perquè va contribuir a dissociar les funcions inseparables, pròpies del pactisme: és a dir, el subsidi al rei a canvi de la reparació dels greuges i contrafurs. La renúncia legal a la contrapartida legislativa facilitava l’intervencionisme i l’autoritarisme reial.

La pressió fiscal sobre el Regne de València, sense contrapartides polítiques, va provocar reaccions. El 1647, quan allò que la cort anomenava bandolerisme esdevenia virulent, hi havia serioses obstruccions estamentals al servei anual, i, del 1646 al 1648, un ambient de crisi i de proliferació de pasquins prenia com a model a seguir la rebel·lió de Nàpols.

La proximitat de tropes francocatalanes a Tortosa i la política del virrei Eduardo Fernando Álvarez de Toledo, comte d’Orpesa, de desviació dels estaments a lluitar contra bandolers, van deixar eventualment en segon pla la tensió política. Les Corts del 1645 s’havien clos sense furs, i els decrets que arribaven de recanvi ho feien tard i al gust del rei. Les places de capa i espasa (és a dir, les places a les magistratures reials més importants) del Consell d’Aragó i de la Reial Audiència, que la noblesa reclamava des del 1626 i que havien estat confirmades el 1645, continuaven congelades; continuava revocat el dret d’insaculació del 1633 de la ciutat de València, continuava rebutjada la súplica d’anul·lació del poder d’arbitratge del virrei entre els jurats i el Consell General de València, i continuava desestimada la possibilitat de treure de Castella, en or i plata, el diner obtingut de la venda de la seda valenciana. La monarquia o no volia cedir en res, o només estava disposada a fer-ho per la via de la gràcia reial i en cap cas per via del decret de corts. Les ombres de crisi política d’aquells anys, la por que la revolta catalana s’estengués, i els imperatius bèl·lics obligaren la Corona a fer efectives les places de capa i espasa (1646) i a restaurar la insaculació a la ciutat de València (1648), això darrer, amb retocs, però, perquè l’aspirant quedava obligat a disposar d’una renda de 400 lliures anuals en béns efectius.

La no-resolució satisfactòria dels furs del 1645 (afer de les “decretates”), l’acumulació de contrafurs i de “casos inopinats” en l’actuació virregnal contra el bandolerisme entre el 1645 i el 1652 (l’actuació del virrei per “potestat econòmica”, és a dir, al marge del Consell d’Aragó i de l’Audiència), fet que sovint significa execucions i enderrocs de cases sense previ procés ni coneixement del Consell d’Aragó ni de l’Audiència, comissions generals contra bandolers, comissions reials a bandolers contra bandolers, o bé empresonament de nobles, o els allotjaments massius a partir del 1651 i el control cada vegada més descarat del comandament militar del Regne, també, com a Catalunya, per la Capitania General, va obrir durant els anys cinquanta una etapa de reclamacions forals. Cap front comú no podia facilitar, però, una resposta com a Catalunya, perquè la Generalitat valenciana no tenia jurisdicció plena en matèria de contrafurs. Havia intentat obtenir la representació del Regne a través del protocol (1646), però sempre havien estat prioritàries les juntes d’electes dels tres estaments —l’autèntica representació del Regne— que, val a dir, mai no deixaven de donar suport als diputats en els seus contenciosos amb els oficials reials. La Junta de Contrafurs tenia un caràcter massa limitat per a contrarestar aquesta situació. A tot el llarg del segle XVII, el veritable organisme rector judicial i administratiu del Regne de València fou l’Audiència, en estreta col·laboració amb el virrei, tot i la seva virtual independència (1572), la qual, a més, a través del vicecanceller, podia envair (1689) la jurisdicció eclesiàstica. Només una decidida actuació conjunta dels electes dels tres estaments podia trencar el cercle viciós.

Durant el virregnat del duc de Montalto, els estaments van protagonitzar una forta resistència, amb el braç militar al capdavant, d’una virulència nova. Els virreis —l’arquebisbe Urbina i el duc de Montalto— aconseguiren prorrogar un any més el servei de corts del 1645, que acabava el 1651, amb l’excusa dels deutes pendents d’algunes ciutats i viles. El 20 de gener de 1653 el duc de Montalto formà una junta de ministres, membres, sobretot, de l’Audiència, perquè l’assessoressin en la consecució d’un nou servei a través dels estaments. Amb l’excusa del nemine discrepante, l’estament militar, que va portar la veu cantant, adoptà una tàctica dilatòria, tot fent-se ressò del sector més radical, que volia supeditar la discussió del servei a la satisfacció dels contrafurs, a l’observància de la legislació foral i a la convocatòria de noves corts. Per a Gaspar Grau, síndic de l’estament eclesiàstic, fer el servei era impedir, per sempre més, una convocatòria de corts. El jurista Llorenç Mateu i Sanç, tot i la seva posició moderada des de la junta de ministres (partidari, de cedir el servei sense condicions) publicava aleshores el Tractatus de regimene urbis et regni Valentiae (1654-56). El duc de Moltalto assajà de trencar el front i s’aproximà al Consell General de la ciutat. Pere Arnau Llançol de Romaní, senyor de Gilet, Cristòfol Sanoguera i el comte del Real, jurat de la ciutat i membre del Consell General, o els germans Francesc i Jeroni Ferrer, membres de l’estament eclesiàstic, i, el primer, aleshores, ambaixador a la cort per protestar de les ofensives dels virreis contra les Juntes d’Electes dels tres estaments, eren, entre d’altres, els màxims defensors del posicionament radical foralista. Al Consell d’Aragó les posicions no eren unànimes. El regent Miquel Jeroni Castellot, aleshores visitador a València, i el comte d’Albatera, conseller de capa i espasa del Regne al Consell d’Aragó, no volien els mètodes de càstig —desterraments— del virrei contra els oponents més destacats. Aquest aprofitava les bones relacions amb el Consell General i el govern de València per a obtenir dels seus magistrats suprems i dels membres del Quitament el servei sense contrapartides: “ya no seran menester los estamentos... —deia el virrei— y todo lo que se quisiere obtener fuera de cortes serà más fácil”. Tanmateix continuava pressionant els estaments perquè contribuïssin les viles i els llocs de senyoria “que en este Reyno són muchos” i per a impulsar contribucions particulars.

El 1655 el senyor de Gilet era enviat d’ambaixador pels tres estaments per a protestar de tots els contrafurs acumulats, vells i recents. Una decisió reial simulà adequar les pragmàtiques virregnals a la legislació foral (1656), però el virrei continuava afirmant la seva autoritat i era un fet la disminució de la influència política dels estaments. El mateix any calia reprendre les ambaixades amb Francesc Llorenç, jurat en cap de València, que presentà a la cort un altre memorial (al novembre del 1656) de reivindicacions, entre les quals apareixia, de nou, l’aspiració d’una convocatòria de corts. Durant el virregnat de Manuel Sarmiento de los Cobos, marquès de Camarasa (1659-63) (el futur virrei de Sardenya que va morir assassinat després d’haver dissolt les corts sardes (1667) perquè es negaven a votar un subsidi al rei de 70 000 escuts), els serveis —que consistien en un terç de 500 homes pagats per sis mesos amb un cost d’unes 20 000 lliures— ja foren concedits sense conflicte per una nova junta (1659), de la qual foren excloses —a excepció de València— les ciutats i viles. Aquesta junta de lleves, més oligàrquica i dòcil, en teoria no renunciava, encara, a futures corts, però els serveis a través dels estaments van continuar, i sense corts, tot el que restava de segle.

Don Joan d’Àustria i la Corona d’Aragó

Joan d’Àustria, que havia tingut un paper important de reconquesta i pacificació militar dels territoris en rebel·lia contra Felip IV, no sols fou el cap militar del setge de Barcelona, sinó que també complí tasques militars contra els aixecaments de Sicília, Nàpols, Països Baixos i Portugal. Les ambicions personals d’aquest fill bastard de Felip IV han estat interpretades en termes polítics, se li ha atribuït la condició de portaveu d’una Corona d’Aragó en transformació enfront d’un Regne de Castella teòricament en decadència, i la d’un caràcter reformista i preil·lustrat enfront d’una cort presidida per una regència corrupta i caòtica. Joan d’Àustria només fou, però, el representant ambiciós d’una facció nobiliària que va intentar instrumentalitzar certs sectors populars de Castella, alguns de l’Església (certs frares, canonges i clerecia secular) i algunes institucions dels regnes de la Corona d’Aragó —inclòs el Consell d’Aragó, aleshores sota la vicecancelleria de Cristòfor Crespí de Valldaura, que, entre 1652-72, havia d’orientar la política de la monarquia en els regnes d’aquesta Corona—.

Joan d’Àustria va voler fer una mena de cop d’estat (1668-1669) —del qual s’ha dit que és el primer pronunciament militar en la història d’Espanya—, i expulsar el jesuïta i inquisidor general Juan Everardo Nithard, valido de la reina mare i regent Marianna d’Àustria, i assolir la condició de primer ministre. S’ha dit que va tenir l’adhesió dels regnes de la Corona d’Aragó, però no és cert: els seus seguidors procedien de les guarnicions militars, i de clienteles obtingudes a Aragó el 1652 o a Catalunya, durant els seus anys de virrei (1653-56) després de l’ocupació de Barcelona. La junta de govern de Madrid, preocupada per les maniobres de Joan d’Àustria —la successió de la monarquia hispànica era ja una de les grans preocupacions de la diplomàcia europea—, decidí la seva detenció (1668); aquest, per tal d’escapar de la justícia reial, va buscar refugi a la Corona d’Aragó. Després de passar pel Regne d’Aragó —que possiblement estigué més interessat que no pas el Regne de València i el Principat en les aventures de Joan— connectà amb Josep de Pinós i es refugià en una torre de Sarrià, propietat del mercader Llorenç Lledó, el qual devia a don Joan haver estat insaculat el 1653 a la bossa de ciutadans honrats del Consell de Cent de Barcelona. Des de la torre d’en Llorenç Lledó desenvolupà una intensa campanya d’agitació política de caràcter epistolar dirigida a tota mena de consistoris de les corones d’Aragó i de Castella, demanant suport contra el valido de la cort. Els consistoris del Principat i del Regne de València es van limitar a seguir les pautes dels seus virreis respectius —ambigua la del virrei duc d’Osuna al Principat, i adversa la del comte de Paredes al Regne de València—, i a escriure a la regent Marianna d’Àustria una carta, sense implicar-s’hi, en termes diplomàtics i de bons oficis envers el príncep, i de total fidelitat a la regent. Joan va tornar a Castella el 30 de gener de 1669 amb 300 soldats, un destacament de la guarnició reial de Barcelona, facilitat pel duc d’Osuna, com a escorta de protecció personal. S’han atribuït entusiasmes, aclamacions i adhesions populars a Joan en el seu pas per Catalunya i en el seguiment d’aquests fets pel Regne de València, però l’actitud del Principat fou més aviat de cautela, com corresponia envers un príncep poderós de la cort que havia assetjat Barcelona. Tot i així, a València —i també al Principat— la confrontació internobiliària de la cort va significar un bon moment per a demostrar el descontent per raons polítiques, socials i fiscals d’amplis sectors de la societat. El fracàs de l’ambaixada valenciana en favor dels furs del senyor de Cortés (1667-68) n’és prou significatiu. Madrid va posar fi a la crisi de 1668-69 nomenant Joan d’Àustria virrei del Regne d’Aragó i vicari general de la Corona d’Aragó. Aquest darrer càrrec, fins aleshores inexistent, donava un relleu subaltern a la Corona d’Aragó. Entre 1677-79 Joan d’Àustria aconseguí desplaçar l’aleshores valido Fernando de Valenzuela y Enziso i la reina regent, i obtingué la condició de primer ministre, però el seu suposat foralisme es va traduir només en unes fràgils corts aragoneses (4 maig de 1677), i no va fer cap esforç ni per celebrar corts al Regne de València i al Principat, tot i la sol·licitud en aquest sentit d’ambdós països, ni perquè Carles II vingués, si més no, a jurar furs i constitucions. L. Mateu i Sanç escriví aleshores el seu Tratado de la celebración de cortes generales del reino de Valencia (1677), dedicat precisament a Joan d’Àustria. Al Regne de València, però, el rei ja tenia assegurat el servei fora de corts. El Principat tampoc no va recuperar aleshores les reserves que s’havia fet la monarquia el 1652.

El govern de Joan, en canvi, es caracteritzà per ser una etapa de desastres militars a Catalunya, tot i el retorn de Puigcerdà, i per la negativa a acceptar l’oferta de permuta dels comtats del Rosselló i la Cerdanya, feta per França a Nimega, a canvi dels Països Baixos. L’episodi de don Joan de 1668-69 i el seu ministeri de 1677-79 posen en evidència que la política de la monarquia hispànica va consistir a intentar homogeneïtzar els regnes de la Corona d’Aragó, possiblement segons el model aragonès sortit de les corts de Tarassona del 1592, i reforçar el paper del Consell d’Aragó, del virrei (amb un rostre més de capità general que no pas de lloctinent) i de l’Audiència, en una Corona d’Aragó, ara, simbòlicament enlairada, però políticament —des del 1555— disminuïda. Les places de capa i espasa del Consell d’Aragó o l’Audiència, o l’augment de ciutadans honrats a Barcelona per privilegi reial, o l’increment de noblesa titulada arreu de la corona catalanoaragonesa eren una manera d’intentar debilitar els lligams de la noblesa no cortesana amb les institucions de la terra, i un procediment, no precisament gaire esplèndid, de compensar-la i d’integrar-la als interessos de la monarquia. Potser això explicaria, al costat d’una societat en plena mobilitat social entorn de la terra, coses aparentment tan diferents com la revifalla del bandolerisme als regnes de València i Mallorca, al costat, per exemple, de la tendència dels cavallers mallorquins a renunciar al servei de càrrecs públics (queixa reial del 1659). En aquesta etapa, a Mallorca el virrei i la Reial Audiència i a Menorca el governador, amb l’assessorament de juristes que solien ser forasters, adquiriren un paper polític superior al d’èpoques anteriors. El 1648 començava a exigir-se un decret de la Reial Audiència perquè els acords del General Consell de Mallorca tinguessin força executiva. Les institucions reials van esdevenir òrgans polítics fiscalitzadors del General Consell i dels jurats de les Illes i aquests organismes —cada illa amb els seus— no podien enviar síndics amb protestes i queixes davant del rei sense el permís del virrei, l’Audiència o el governador. Les Illes no van actuar mai conjuntament. És més, el General Consell de Mallorca, el 1696, circumscrivia explícitament els límits territorials del Regne només a aquesta illa, excloent Menorca i Eivissa, i afirmava que mai no s’havien unit “les tres per fer un cos, ni formar una Generalitat, antes bé tenen cada una la sua Universitat separada”.

És en aquests anys que també es produí en el Consell d’Aragó l’eventual revifalla de la figura del vicecanceller lletrat i “natural” (Cristòfor Crespí, 1652-72) o de donar la presidència a naturals remots (Pere Antoni Fernández de Córdoba i Aragó, 1677-79, de la casa de Sogorb i de Cardona). Cristòfor Crespí fou un bon aliat de Joan d’Àustria durant el seu pronunciament i el subsegüent vicariat de la Corona d’Aragó. Pere Antoni Fernández de Córdoba ho fou durant l’etapa de primer ministre de Joan. Aquest aparent protagonisme de la Corona d’Aragó de la mà de Joan d’Àustria a la segona meitat del segle XVII era, però, ple d’ombres: allotjaments, lleves, contrafaccions al Principat, contrafurs al Regne de València, abusos governatius de llicències d’extracció de fruits a Mallorca o d’aprovisionament de la flota reial a Menorca, manca de corts i de posada al dia de la legislació constitucional. Al Principat i al Regne de València es tendia a disminuir la base popular de les pròpies institucions i s’accentuava el pes específic de les capitals en detriment de les altres ciutats i viles. El 1652 el Consell d’Aragó ja volia tallar el cordó umbilical que lligava Barcelona amb moltes universitats, i el 1659 la Junta de Lleves de València va excloure la representació de les universitats presents a la Junta de Servei de 1645-51. Es tractava d’evitar qualsevol esmunyiment de poder cap al braç reial. Crespí opinava conseqüentment que “quando en menor número se junte el pueblo ... se hacen las cosas con más quietud”. Com el Consell d’Aragó el 1652 o el duc de Noailles el 1691, tots els homes de la monarquia —fos aquesta la que fos— temien les assemblees del Consell de Cent de Barcelona o del Consell General de València i pretenien disminuir-les. La segona meitat del segle XVII també veié, a Mallorca i a Menorca, el reforçament socioeconòmic i polític de Ciutat i de Maó, en perjudici de la part forana i de Ciutadella. Els mallorquins de fora vila es van queixar de la distribució desigual de les talles, ja que els habitants de Ciutat concentraven dues terceres parts de la riquesa de l’illa i en canvi només pagaven la meitat dels talls, i la protesta obligà a la confecció d’un nou estim (1685). Mentrestant, la importància cada vegada més rellevant de Maó no sols s’explicava pel canvi de papers entre una Ciutadella nobiliària i un Maó comercial que començava a emergir, sinó també per la funció militar del castell de Sant Felip de Maó.

Els fets de Catalunya del 1640 havien posat en evidència dues concepcions de doctrina política: una doctrina jurídica que defensava la llei paccionada com a sistema bàsic de la constitució política i el mecanisme contractual —a través de la Cort General—, eix entorn del qual havia de girar tot l’ordenament polític, inclosos els serveis a la monarquia, i una altra doctrina que considerava que la força de la llei naixia només de l’autoritat de la monarquia (F. Vinyes, L. Mateu, C. Crespí i F. Grases i Gralla), perquè aquesta força es trobava en el decret reial i no en la petició dels braços. Així, doncs, la segona meitat del segle XVII va ser protagonista d’una doble activitat: la que es desprenia de les audiències i també del Consell d’Aragó i els seus homes, en bona part sortits dels regnes d’Aragó i València, i la que resultava de la vitalitat soterrada de la doctrina jurídica catalana del segle XVII (Antoni Oliba, Jaume Càncer, Joan Pere Fontanella, Acaci de Ripoll, Miquel de Calderó, Pere d’Amigant i Bonaventura de Tristany). Aquesta darrera explicaria, en bona mesura, la capacitat legislativa de les corts catalanes de 1701-02 i 1705-06, després de més d’un segle sense legislatura. A Catalunya, amb una Diputació de més pes històric que no la valenciana, però molt debilitada, els instruments del poder central —Consell d’Aragó, Audiència i virrei— van ser contrarestats per la intensa activitat de les conferències dels Tres Comuns (reunions deliberatòries conjuntes de membres de la Diputació, del Consell de Cent i del braç militar), impulsades, fonamentalment, per un actiu braç militar interestamental.

Guerra continuada, serveis voluntaris i protesta antifiscal

La guerra permanent a Catalunya. 1659-1697.

“Són cridades les paus” —escrivia Joan Guàrdia, pagès de l’Esquirol— “els primés dias de marts de l’any 1660 y ab tot axò la terra no ha fetas ninguna demostració de alegrías, perquè los soldats may se’n són acabats de anar, ans bé tostems la contribució sempre a corragut molt fort”. Guerra i allotjaments abusius van continuar durant tota la segona meitat del segle XVII: abusos de places mortes, és a dir, de soldats inexistents inclosos pels oficials en el peu de les llistes que donaven al tresorer de l’exèrcit (el 1684 es pagava per unes 2 200 places quan no n’hi havia ni 1 000), allotjaments tot l’any, des del 1679, sense que el rei pagués allò que li corresponia, i, mentre continuaven les exempcions dels privilegiats, el país feia doble contribució: els pobles rics “composaven” (pagaven) perquè les tropes fossin aquarterades, i els pobles pobres allotjaven perquè aquestes no eren aquarterades. Sovint ni els assentistes ni el tresorer no pagaven als particulars el pa dels soldats i l’ordi dels cavalls que aquests havien avançat. A diferència del 1640, la Diputació, malgrat la vulneració de constitucions, acceptava, de grat o per força, la situació i oferia donatius anuals voluntaris universals, és a dir, a pagar per tothom (si més no des del febrer del 1680) a canvi de fortificacions i de l’aquarterament de tropes en guarnicions o cases ermes. Aquesta solució, en teoria acceptada i també proposada per l’Audiència (des del canceller Oleguer de Montserrat, 1687, fins al canceller Taverner i de Rubí, 1689) i pel Consell d’Aragó, mai no va arribar a fer-se efectiva. I, en canvi, al costal dels soldats, que “era viva llàstima veure’ls”, els oficials de cavalleria i els tresorers de l’exèrcit (des de Fèlix de Marimon a Pere de Montaner) especulaven amb els donatius del país i, en nom de les regalies, impedien als diputats de tramitar les queixes dels síndics de les poblacions i de supervisar els allotjaments.

Del 1667 al 1697 se succeïren quatre guerres —que duraren un total de més de quinze anys, separats per tres curts quinquennis de pau precària— on entrava en joc l’equilibri de forces entre els Àustria i els Borbó, al voltant de la gran qüestió: la successió a la monarquia hispànica.

Des del 1640 i de nou en 1667-68, el rei de França desafiava els espanyols en territori català al sud de les Alberes i, campanya rere campanya, semblava voler estendre’s cap al sud. En el marc d’aquestes guerres, certs grups del Vallespir i el Conflent s’havien aixecat (revolta dels Angelets, 1667-75) contra els agents francesos de la gabella de la sal, i més d’una vila, com és el cas de Ceret, assetjada i assaltada pels rebels, fou més víctima que no pas protagonista d’aquest alçament. La guerra de la sal amb components de resistència antifrancesa representats per Josep de la Trinxeria i l’hereu Just de Vallestàvia, connectats —sembla— amb l’exèrcit espanyol, desembocà novament en una proposta de França, sense èxit, d’un bescanvi dels Comtats per Flandes. Durant els anys vuitanta França decidí reforçar la frontera, seguint les directrius del marquès de Vauban, millorant les fortificacions a Perpinyà, Bellaguarda, Vilafranca i creant Montlluís. El Collsacabra i el Ripollès, cruïlla d’exèrcits i de miquelets d’ençà del 1653, continuaren sent-ho.

L’actitud de França en relació a Catalunya no fou, però, gaire clara. Mentre el duc de Noailles en volia —sembla— la integració a França, aquesta no era la visió del marquès de Louvois, i això convertí la guerra en successives campanyes més depredadores que no pas efectives. El 1691 Alacant patí un ferotge bombardeig, el 1694 França tenia ocupat una bona part del bisbat de Girona, i el 1697, a un mes i escaig de la pau de Rijswijk, Barcelona capitulà davant de Vendôme. A diferència de determinats moments del 1640 en què la Generalitat catalana exigia poder-se defensar sola amb les seves mobilitzacions, durant els anys 1690-92 aquesta reclamà la presència de l’exèrcit reial i n’exigí l’eficàcia amb una guerra ofensiva i amb la presència oportuna de l’armada. Com ha escrit J. Albareda, diputats i consellers es queixaven que mentre França enderrocava les defenses del Principat (castells de Sort i de València d’Àneu) i fortificava Bellver de Cerdanya tot convertint-la en plaça d’armes pròpia, l’exèrcit espanyol es mantenia passiu i, paradoxalment, desguarnia Camprodon i Puigcerdà: la resistència del país, en aquestes condicions, esdevenia cruenta i inútil. Tot succeïa com si la guerra de Successió ja hagués començat i sectors proborbònics de la cort de Madrid estiguessin posant les bases de la futura ocupació francoespanyola de 1705-15. Els diputats van reclamar una organització dels sometents i les coroneles, menyspreats per l’exèrcit espanyol, tot i que no havien escatimat mobilitzacions en defensa de la Seu d’Urgell i de l’Empordà i que, per la part de Maçanet de Cabrenys, havien entrat fins i tot al Rosselló. Diputats i consellers van denunciar els recels espanyols envers la lleialtat catalana traient importància a les possibles concomitàncies amb França de sectors del país com el fracassat intent de lliurar Camprodon. El virrei feia temps que rebutjava els sometents i des del 1684 no demanava ni lleves a la Diputació. El 1697, en ple setge de Barcelona, el virrei es negà a aixecar els pobles sota la bandera de santa Eulàlia i només admeté una coronela quasi desarmada que destinà als treballs de fortificació. El conseller en cap, que com a tal tenia la condició de coronel, va ser exclòs del Consell de Guerra format a la ciutat pel virrei. El príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, ja a Catalunya, fou la peça clau de la resistència: això li valgué certa popularitat. Barcelona es va veure obligada a capitular davant de Vendôme enfront de l’ofensiva militar de França sobre Catalunya, sense cap contrapès militar espanyol a Hostalric, tot i que la Diputació l’havia reclamat (1692). Vendôme va jurar les Constitucions de Catalunya (1697). Els francesos afirmaven que els catalans desitjaven un rei propi, el delfí o alguns dels seus mignons. L’actitud dels catalans era, però, més aviat expectant, desesperats perquè, com deia el pagès Francesc Gelat de Palafolls, “Fransa tenia assetiat Barcelona [i] Espanya vingué a cremar les pallas per tota aquesta terra”.

Els serveis fora de corts esdevingueren tan quotidians al Regne de València com al Principat. València hagué d’afegir un terç propi al terç del Regne (1690-97). Durant aquests anys es multiplicà la correspondència entre els consistoris del Principat i els valencians, els primers demanant suport, els segons donant-ne i escrivint a la monarquia queixant-se d’indefensió davant els grans propis perills. Les agressions simultànies —franceses i del nord d’Àfrica—, van obligar el Regne de València a mobilitzar la milícia efectiva de la costa, organitzada de feia segles i reorganitzada el 1670, i a fer marxar auxilis valencians cap a Orà (1681, 1682, 1685, 1687).

També Catalunya al llarg de la segona meitat del segle XVII contribuí als serveis, sense que la monarquia es dignés a convocar corts. Els primers que es van pagar estaven teòricament vinculats als acords de l’inacabat parlament del 1653, però, un cop acabats aquests, es van anar renovant discrecionalment per decret i sense ni tan sols l’existència d’una junta, com al Regne de València. Barcelona, entre el 1652 i el 1697, va contribuir amb més de sis milions de lliures, i la Diputació gastà en la guerra dels Nou Anys (1689-97) quasi un milió i mig de lliures.

Mentre la fiscalitat de la monarquia augmentava, els ingressos d’una Diputació ja prou endeutada amb la guerra de Separació anaven disminuint. L’exèrcit, amb l’excusa del “propi ús” del rei no complia les obligacions fiscals amb la Diputació, i la Capitania General, amb el subterfugi de controlar el comerç prohibit amb França, cobrava drets en nom d’un suposat contraban. A la segona meitat del segle XVII s’invertí, a Catalunya, la capacitat de la hisenda de la Diputació amb relació a la de la monarquia. Mentre aquesta podia arribar a cobrar donatius anuals de 300 000 lliures, la Diputació no arribava a les 100 000 l’any. El donatiu voluntari més conegut —l’aprovat entre 1689-90 per cinc anys, pensat com a substitutiu dels allotjaments— no fou, doncs, el primer, ni va deixar de cobrar-se, com a vegades s’ha dit. Quan hi havia dificultats en el cobrament, actuava la pressió directa de l’exèrcit sobre la població amb el suport de l’Audiència. D’altra banda, el donatiu anomenat voluntari, que de voluntari no en tenia res, no va posar fi a d’altres tipus de serveis (allotjaments, lleves, palla, bagatges) ni a les exemptions, tal com s’havia promès a universitats i vegueries amb el compromís subaltern de la Diputació i davant de notari (protestes de la batllia de Girona, del comtat de Vallfogona i de les vegueries de Besalú i Ripoll). Però mentre els llocs més benestants, com Mataró, se n’alliberaren arribant a acords, llocs més pobres (com Centelles) els havien de suportar doblement (ja que havien de carregar amb els allotjaments, dels quals viles més riques eren eximits).

També Mallorca i Menorca van restar subjectes a una fiscalitat reial creixent. El 1678 a Mallorca es reorganitzà el fons de la fortificació, creat el 1600 amb diners reials i de l’impost dit de la cruzada, però això no dispensà el regne mallorquí ni de talles generals (1695), ni de lleves, ni de la instrumentalització del corsarisme mallorquí, que va ser al costat de la monarquia hispànica a Nàpols (1647), a Barcelona (1652) i a Messina (1675). La pressió fiscal, lligada a l’exempció de privilegiats en nombre creixent i a les velles necessitats d’aprovisionament de l’illa, anà arruïnant, sense contrapartides polítiques —com l’eterna aspiració de ser convocada a corts quan ho fos Catalunya—, el Gran i General Consell de Mallorca, que es veié obligat a arbitrar un pla de sanejament (concòrdia del 1684). La monarquia destinà Eivissa a presidi de bandolers, foragitats o represaliats polítics, i Menorca a la funció de guarnició, que, en temps de Carles II, va ampliar considerablement la planta, l’artilleria i les municions de la fortalesa de Sant Felip de Maó. L’alcaid de Sant Felip va esdevenir, aleshores, més important que el governador de l’illa.

Revoltes populars a la Catalunya del Nord i al Principat. 1663-1694.

La pressió fiscal continuada i el rebuig a les exempcions fiscals obrí les portes a la protesta. A Catalunya, després de 37 anys d’allotjaments seguits i uns anys de collites magres a causa d’una plaga de llagosta, esclatà la revolta antifiscal dels Barretines (1687-94) amb components també antisenyorials i antioligàrquics (protesta contra l’augment de ciutadans honrats i altres privilegiats, exempts d’allotjaments i talles). S’ha dit que els consistoris catalans, a diferència de l’any 1640, van col·laborar amb la lloctinència contra la mobilització barretina. Però alguns membres de la Diputació foren desinsaculats i empresonats per ordre del virrei, per haver fet seves certes reivindicacions dels barretines. El català Ramon de Trobat, intendent i president del Consell Sobirà del Rosselló —l’organisme dòcil a Lluís XIV que després dels decrets del 1660 havia substituït (Serroni havia rebut l’encàrrec de fer-ho) a Perpinyà la Reial Audiència i la Diputació—, rebia informacions del criat d’un diputat del General, segons ha estudiat J. Albareda, i escrivia discursos patriòtics que defensaven els dirigents barretines represaliats (1689) i els feia circular, atribuint-los a un diputat del General. Els papers francesos insistien, aquests anys, en la col·laboració de sota mà de sectors de la noblesa amb els revoltats i amb França. Els revoltats reclamaven indult general, restitució a la Diputació dels membres destituïts, allotjaments aplicats segons les Constitucions de Catalunya i enregistrament de totes les seves reivindicacions en el dietari de la Diputació del General. La revolta no es va estar d’atacar oficials reials de l’Audiència i la Batllia. Al capdavall, la ferotge repressió del virrei Villahermosa va forçar els dirigents barretines a entrar definitivament al servei de la monarquia de França.

El 1691 un sector polític català molt minoritari, veient part de Catalunya ocupada pels francesos (caiguda de la Seu d’Urgell, bombardeig de Barcelona), desassistida militarment pels espanyols, i sense opció d’organització militar pròpia per desconfiança espanyola, va planejar, com el 1641, una aliança amb França. L’aliança no arribà a cristal·litzar, però posa al descobert com n’és d’esbiaixada, la visió de bona entesa del conjunt del país amb la monarquia hispànica que Feliu de la Penya donà en els seus Anales de Cataluña (1709).

Al Regne de València la guerra també congrià la reivindicació antifiscal. D’ençà del 1689 moltes viles van deixar de contribuir. Els pobles de la Marina eren els més recalcitrants. Barrejades amb la pressió fiscal emergiren les reivindicacions agràries antisenyorials i les protestes contra l’exempció fiscal de la Segona Germania (1693-94) amb diversos preludis. La repressió fou tan dura —execucions, deportacions, exilis forçats, confiscacions— que va ser aprovada amb dificultats fins i tot pel Consell d’Aragó. Ventura Ferrer, lloctinent de la governació de Xàtiva, obtingué la promoció de conseller de capa i espasa de l’Audiència de València, en recompensa a la seva activa repressió.

També Mallorca i Menorca van expressar el seu descontentament no sols contra la pressió fiscal sinó també contra la seva desigualtat estamental. La concòrdia del 1684 del Gran i General Consell de Mallorca elimina l’exempció eclesiàstica, i a Menorca, on els cavallers de Ciutadella ja havien hagut de començar a contribuir segons la residència de les seves finques (1641), el General Consell —tot i les reclamacions en sentit contrari de pagesos i sobretot de nobles— havia hagut de cedir representació política a Alaior i a Mercadal (1659).

Entre els afalacs i les contrafaccions

El 1658 Catalunya va obtenir també la concessió de plaça de capa i espasa al Consell d’Aragó, que ja havia estat reclamada el 1648, en plena guerra de Separació, per Tarragona i pels catalans filipistes exiliats. Era una prova que a Catalunya començaven a treure el cap tendències de subordinació a la Corona com les del Regne de València. Ja el 1644 José Niño escrivia una Descripción de Cataluña com a guia del nou virrei de Catalunya Vicente Gonzaga on aconsellava “lisonja y maña”, és a dir la pràctica de l’afalac retòric a canvi de més quotes de sobirania reial. No és gens estrany, doncs, que més tard arribessin per via de gràcia reial les concessions de velles aspiracions que perdien, així, el caràcter reivindicatiu originari. Durant el darrer terç del segle XVII, en plena guerra de la Lliga d’Augsburg (1689-97) i quan encara cuejava la revolta dels Barretines, el rei concedí la desitjada ambició dels consellers de Barcelona de cobrir-se, és a dir, de mantenir-se amb cap cobert en presència del rei com a privilegi de rang (1690), a canvi, cal dir-ho, de nou mil rals de plata; també els confirmava el títol d’ambaixadors (en lloc de síndics) i els concedia el tractament d’excel·lència (1694), que —preludi d’una posterior concessió de grandesa— tampoc no fou gratuït. Per la seva banda els diputats i el braç militar van obtenir el títol d’“Il·lustres” i “Fidelíssims”. Però allà on no va cedir mai la monarquia fou en la reserva de les insaculacions, malgrat les reiterades súpliques de la Diputació i el Consell de Cent i l’activitat política desplegada el 1698 pels Tres Comuns. La resposta a la súplica de retorn de les insaculacions de Barcelona del 1698 fou la desinsaculació de cinc exconsellers per haver refusat el comte de la Corzana com a virrei, durant el setge del 1697. Aquest s’havia negat a jurar les Constitucions de Catalunya davant les institucions catalanes. Fins al 1702 i, encara, a canvi de 50 000 lliures per al rei, els cinc exconsellers no foren reintegrats a les bosses d’insaculació.

Tampoc fou millor el tracte donat per la monarquia al Regne de València en aquests anys. El 1671 cinc consellers del Consell General de València van ser embarcats pel virrei cap a Eivissa per la via de la “potestat econòmica” pel sol fet d’haver reivindicat enfront dels jurats —l’oligarquia de la ciutat— el privilegi del pastim. Entre 1678 el i el 1683 s’inicià una certa desarticulació dels bàndols de la mà del virrei, duc de Veragua, però l’execució per la potestat econòmica (és a dir, amb l’estalvi de qualsevol consulta del Consell d’Aragó i l’Audiència) de l’eclesiàstic Pere Antoni Ribera, àlies lo frare, subdiaca de l’orde de sant Agustí, connectat, sembla, amb mossèn Senent, bandoler de l’Horta, provocà una altra reacció foral en aquest cas beneïda fins i tot per l’arquebisbe de València Joan Tomàs de Rocabertí. La pressió conjunta de la jerarquia eclesiàstica i la Junta de Contrafurs va aconseguir la destitució de Veragua. Els virreis del Regne de València desconfiaven també de la població. Des del virregnat del comte d’Altamira (1688-90) tropes de cavalleria reial de Catalunya entraven al Regne de València, i el marquès de Castelo Rodrigo (1690-96) reforçà la guàrdia virregnal de cavall i de peu (els blaus), creada per Altamira, i encara pretengué que el país pagués aquest reforçament i, en no aconseguir-ho, posà en venda per sis mil lliures el cobrament de vint anys del pontatge d’Alzira.

Iniciativa econòmica i subordinació política

Malgrat el desgast de la guerra i les males relacions amb la monarquia, cap als anys vuitanta del segle XVII emergiren nous grups socials (tant en el món agrari com en el manufacturer i en el comerç) ascendents. Els Feliu de la Penya de Mataró-Barcelona han estat considerats paradigma d’aquests nous grups socials. Del 1650 al 1720, segons Isabel Lobato, només a Barcelona, havien funcionat pel cap baix més de 150 companyies que van involucrar quasi 500 persones i mobilitzar per a les activitats més diverses (mercantils i de producció de tota mena) quasi un milió i mig de lliures. La pèrdua de capacitat política dels consistoris catalans i el convenciment que, després del 1652, els fets polítics s’estaven desplaçant de Catalunya a la cort i el caràcter ascendent, si bé encara feble, d’aquests grups explica la seva tendència a buscar aliats a l’Audiència i suport en un Consell d’Aragó que connectava amb les iniciatives de creació de companyies comercials de la cort (1669) amb finalitats fiscals. Aquesta burgesia ascendent del país —a voltes involucrada, però no majoritàriament, en la provisió de gra a l’exèrcit espanyol (com la companyia Feu-Feliu)—, sembla haver volgut més grau d’integració de Catalunya —ni que fos de forma molt subordinada— amb la monarquia hispànica. La rotunda afirmació d’espanyolitat dels cònsols de Llotja catalans contra el consolat de Cadis (1674) que els tractava com a estrangers —a diferència del segle XVI, que els catalans demanaven encara representació consular pròpia— era l’astuta i no particularment subtil posició d’aquests sectors econòmics. Durant el ministeri de Joan d’Àustria es creà una junta de comerç (1679). Era entorn d’aquestes dates que Feliu de la Penya —poc simpatitzant de la Diputació— s’escrivia, segons que ha estudiat H. Kamen, amb Pere Antoni Fernández de Córdoba i Aragó, president del Consell d’Aragó. Més endavant Feliu esdevingué representant català de la junta general de Comerç (1684) i responsable (1692) d’organitzar-ne una filial a Catalunya. Els interessos econòmics de certs sectors catalans i els interessos fiscals de la monarquia havien començat a connectar, mentre la Diputació era víctima d’una fortíssima evasió fiscal mitjançant una combinació, probablement ni accidental ni casual, entre els interessos de les noves manufactures i els de certs agents de la monarquia (Capitania General o encara els oficials i els soldats, actuant pel seu compte, els inquisidors, etc). Encara que la filial catalana de la junta general de comerç —massa lligada a un mercantilisme monàrquic i massa allunyada del capteniment de l’estructura econòmica catalana— no cristal·litzà, aquestes connexions expliquen perquè certs sectors econòmics, si més no, van practicar una admiració servil envers Carles II. D’altra banda la seva prosperitat ni era extensiva a tota la societat catalana ni era imputable a la monarquia. Per a tots aquests sectors economicosocials ascendents, Holanda tenia el doble atractiu del seu comerç i la seva constitució política pactada i federal, però, ateses les circumstàncies, es conformaven amb una ombra de pactisme sota l’hegemonia de la monarquia.

També al Regne de València el regnat de Carles II va coincidir amb una nova conjuntura econòmica. Tanmateix les guerres de la monarquia, més que afavorir qualsevol creixement econòmic, van desviar diners cap als negocis parasitaris entorn a l’activitat militar. Ben pocs lligams dinàmics són observables entre els projectes de companyies comercials de la cort i els neguits, també en aquest sentit, del Consell d’Aragó i les iniciatives particulars del Principat i el Regne de València.

D’altra banda a Mallorca la lloctinència i la Inquisició més aviat afavorien, per exemple, la persecució dels xuetes, molts d’ells comerciants, mentre que a Menorca el predomini de Maó sobre Ciutadella sovint es devia més al baluard reial de Sant Felip que no a l’estructura menestral i mercantil de la ciutat. Les iniciatives econòmiques que reeixiren van néixer sempre de baix a dalt i ben poc havien d’agrair al rei o al Consell d’Aragó. Per aquesta raó Catalunya va voler reforçar les seves estructures polítiques a les corts dels anys 1701-02 i 1705-06 i el Regne de València, al final del segle XVII, va desplegar una literatura foral important i el 1701 va reiterar la seva voluntat de corts.