La transformació de les ciutats

El context

El segle XVIII representa per a la majoria de regions europees una clara inflexió històrica en descabdellar-se una sèrie de transformacions que comportaren la fi de l’antic règim. A Catalunya la consciència sobre la singularitat d’aquest segle va ser particularment viva. D’una banda, la centúria s’inicià amb una discontinuïtat institucional i política dramàtica, un canvi clau després d’una llarga etapa de permanència, amb agudes repercussions sobre el món urbà. De l’altra, finalitzà amb un creixement sense precedents, força general a les diverses regions europees, però que a Catalunya va adquirir proporcions molt importants que la convertiren en una de les regions més dinàmiques de la península.

La primera etapa s’inicià amb l’eliminació dels vells privilegis, que havien estat el nervi de la identitat urbana, i la imposició d’un ferri control per part de la nova dinastia borbònica. Fou, en molts aspectes, la precipitació final d’un seguit de tensions observables des de molt abans i que es resolgueren, finalment, en benefici del poder del monarca. La imposició d’un nou ordre centralitzat i el reforçament del control comportaren un intensíssim procés de militarització, i una nova fiscalitat molt més pesant i incisiva. Durant tot el període hi va haver un indiscutible predomini de les autoritats militars, que, amb la contribució del nou cos d’enginyers militars, modelaren les intervencions de més envergadura en el món urbà català.

L’aportació dels enginyers militars, primer com a autors de les obres que asseguraren el ple domini del monarca sobre Catalunya, més endavant, com a impulsors d’obres d’interès civil que contribuïren sense discussió a la modernització d’aspectes concrets del territori, van facilitar l’entrada d’un doll de coneixements, d’unes escales d’intervenció i d’unes necessitats organitzatives que havien estat absents en les intervencions urbanes anteriors.

Però el que resulta més aparent, en tota valoració del segle XVIII, és sempre el gran salt en les magnituds demogràfiques i econòmiques. El fort augment de població va comportar una ampliació espectacular de la base urbana, amb un increment molt important del pes demogràfic de les poblacions catalanes. En efecte, si el 1719 només vuit poblacions tenien més de 3 000 habitants, el 1787 eren ja 28 les que havien superat aquesta xifra. Entre ambdues dates, Tortosa, Reus, Lleida, Olot, Valls, Vilanova, Vic, Tarragona, Mataró, Sant Feliu, Girona, Figueres, Ulldecona, Igualada i Arenys de Mar, a més de Barcelona, han tingut increments superiors als 3 000 habitants. De tal manera que aquests increments, sense el de la capital, representen una població equivalent a la suma de les trenta primeres poblacions el 1719. Dintre dels increments urbans, el de Barcelona va ser clarament d’una altra dimensió: efectivament, si es considera la suma dels creixements superiors als 1 500 habitants, produïts entre el 1719 i el 1787 en un total de quaranta-cinc poblacions, es constata que una tercera part d’aquest increment té lloc a Barcelona.

Pel que fa a la cronologia i als ritmes del creixement, cal dir que del primer al segon terç del segle el ritme de creixement va augmentar a prop del 18%, mentre que l’acceleració fou molt més gran durant l’últim terç: en aquesta etapa es multiplicaren per 2,1 i 1,8 els ritmes de creixement de les dues anteriors. Els acords municipals de Barcelona, Reus, Tarragona, Tortosa, Lleida, Olot i d’altres proporcionen informació sobre aquests creixements, en el marc d’una expansió general que va quedar frustrada al final de segle a causa de les guerres i les crisis agràries.

Els creixements del segle XVIII en la llarga durada

Aquesta profunda transformació del món urbà català no es pot observar aïlladament: cal contemplar-la en la llarga durada. Els grans canvis del segle XVIII es fonamentaren sobre un sistema urbà estructurat durant els segles XVI i XVII, i foren, al seu torn, la base de la gran transformació de les ciutats catalanes del XIX. Va ser durant el període anterior, el menys conegut, que s’inicià un procés de definició funcional, d’especialització, d’integració i de coordinació del sistema urbà català.

Fou aleshores, per exemple, que prengué forma una distinció fonamental: places militars pròpiament dites i ciutats obertes. Les places militars eren sotmeses a un procés d’especialització molt condicionant, mentre que a les ciutats obertes l’obsolescència de les muralles o el seu escàs interès militar permeteren una creixença sense barreres importants. Però, sobretot, fou el moment en què es pogueren observar els canvis més significatius en la jerarquia del conjunt de les ciutats catalanes.

Si hom estudia el conjunt de poblacions catalanes més grans el 1550 es pot apreciar fàcilment que el pes dels nuclis urbans estava repartit en el territori, essent molt importants els graus d’aïllament. Poblacions que estaven entre les primeres, quant a la demografia, es trobaven relativament aïllades en zones com ara els Pirineus. A partir del 1700, i en realitat des de força abans, s’aprecià un desplaçament molt sensible del pes del conjunt de les primeres poblacions en direcció a Barcelona.

En efecte, un grup nombrós de poblacions perdé llocs en la jerarquia demogràfica urbana, mentre que un altre, igualment considerable, pujà llocs en aquesta jerarquia. Les poblacions del primer grup quedaren allunyades de Barcelona, mentre que les del segon li eren pròximes. Baixaren molts llocs poblacions com ara Castelló d’Empúries, Puigcerdà, Montblanc, Torroella, Cambrils, entre d’altres, allunyades de la capital, mentre que ascendiren molt notablement Mataró, Vilanova, Sitges, Arenys de Mar, Esparreguera, etc., properes a Barcelona.

Canvis en l’ordenació demogràfica de les primeres 50 poblacions catalanes. 1553-1702.

Aquest notable canvi indica que s’estava articulant un sistema de ciutats en el qual les relacions de Barcelona amb les poblacions que li eren més pròximes augmentaven, i aquest intercanvi esdevingué fonamental a l’hora d’obtenir un lloc de privilegi en la jerarquia urbana. Paral·lelament, un estudi acurat de la composició relativa dels diferents oficis barcelonins mostra que la Barcelona del 1700 era una ciutat menys productora que la del 1500, menys industrial i, en canvi, més comercial. De fet, a la capital van baixar a la meitat els components dels oficis industrials com són els paraires, els teixidors, els blanquers, els tintorers i d’altres, i pujaren el doble els dels comercials, com ara els sastres, els sabaters, els argenters, els droguers i aquells lligats a l’augment dels intercanvis, com ara els traginers, els descarregadors, els macips, els bastaixos i els traginers de mar.

Considerats conjuntament els dos fenòmens, tot sembla indicar que Barcelona, perduda la seva projecció mediterrània, havia augmentat la relació amb el territori pròxim i la producció s’havia descentralitzat per a obtenir els avantatges d’una mà d’obra més barata. Es va produir una dispersió ordenada de les activitats productives i industrials en el territori català i una potenciació de Barcelona com a centre comercial i de distribució. L’augment de les relacions amb el territori pròxim va crear un àmbit en el qual creixeren, paral·lelament, el comerç i l’aprofitament de la mà d’obra i dels recursos pròxims a la capital.

Aquest canvi de la situació, que reflecteix de fet la creació d’un sistema de ciutats articulat per Barcelona, queda patent en l’acostament del centre de gravetat de la població urbana catalana cap a la ciutat comtal. En un procés d’especialització generat des de baix per la iniciativa atomitzada dels agents econòmics, més que no pas un procés conduït per cap poder polític, s’observa una clara descentralització de les activitats productives i marineres de Barcelona cap al seu rerepaís més pròxim, mentre que la ciutat comtal mantenia les funcions claus de coordinació.

Aquest acostament no va prosseguir durant el segle XVIII, ja que s’aturà la tendència a l’apropament del centre de gravetat del sistema urbà a Barcelona: la proximitat de la capital no va resultar essencial per a l’ascens dintre de la jerarquia urbana de Catalunya. Tot sembla indicar que un creixement econòmic basat en una bona part en l’agricultura i la comercialització menys dependent de Barcelona dels productes del camp va portar a un esquema més descentralitzat que produïa increments de la població urbana més repartits en el territori.

Per contra, en les etapes posteriors, durant el segle XIX i les primeres dècades del XX, i evidentment en els períodes posteriors, es tornà a donar un acostament sensible del centre de gravetat urbà a Barcelona i la rearticulació d’un sistema de ciutats pròxim a la capital.

Desplaçament del centre de gravetat de les 50 primeres poblacions de Catalunya.

Així, doncs, el segle XVIII inaugurà l’etapa de creixements massius: va resultar molt important el creixement de la capital; els ritmes d’increment de la població urbana foren més forts durant l’últim terç de segle; i, finalment, des del punt de vista de la transformació del sistema de ciutats, va ser un període singular en el qual s’aturà breument la decantació urbana cap a Barcelona, tendència que articulava clarament un sistema de ciutats centrat a la capital en els períodes precedents i posteriors al del segle XVIII.

Les estructures físiques heretades

La continuïtat institucional que caracteritza la primera edat moderna, l’escàs creixement demogràfic global i el pes indiscutible de l’herència medieval han fet que moltes vegades, en referir-se a l’estructura física de les ciutats catalanes del principi del segle XVIII, s’utilitzi el qualificatiu de “medievals”, amb la qual cosa es dona per entès un important grau d’immobilisme durant els primers segles de l’edat moderna.

Barcelona, pel seu pes dintre del conjunt del món urbà català, s’usa sovint com a pedra de toc per constatar aquest immobilisme global. Però si s’observa amb deteniment, la capital de Catalunya no abona aquesta interpretació extrema. En efecte, tot i que no van existir actuacions espectaculars que, entre el 1500 i el 1700, transformessin radicalment la seva estructura física, la capital catalana no era la mateixa al començament del segle XVI i a l’inici del XVIII. Les intervencions militars, algunes operacions urbanístiques, el procés de conventualització de l’espai, l’aparició modesta però no menyspreable d’alguns palaus, entre altres, modificaren durant els segles XVI i XVII l’estructura urbana barcelonina.

Però, en el conjunt català, els canvis advertits de la jerarquia urbana van tenir repercussions locals molt més importants. A Mataró, per exemple, el creixement físic de les últimes dècades del segle XVI va resultar decisiu per a convertir el petit nucli medieval en una ciutat considerablement més gran, amb una concepció urbanística global lligada a la lògica del traçat d’enginyeria de la nova muralla. Així, hom pot dir que la Mataró del 1700 era més una ciutat producte dels segles XVI i XVII que no pas una ciutat medieval. I d’una manera semblant passava amb altres poblacions de la costa properes a Barcelona, transformades sensiblement, com ara Sitges o Vilanova, o sorgides pràcticament del no-res, com ara Arenys de Mar.

Les extensions urbanes del període, en aquestes i altres ciutats que van créixer, consolidaren unes ordenacions del viari i de la distribució parcel·lària més homogènies i regulars que la dels teixits medievals. Efectivament, aquestes expansions es van produir sovint ràpidament, urbanitzant àrees extenses, controlades, moltes vegades, per pocs propietaris, posant en pràctica tècniques d’urbanització més racionals i repeticions sistemàtiques dels tipus constructius. Així, els resultats són més ordenats i regulars que els que es fan aparents als nuclis medievals, en els quals s’havien donat processos de creixement més complexos i modificacions lentes que havien desfigurat creixements originalment més uniformes i ordenats.

Les expansions dels segles XVI i XVII, doncs, restaren més pròximes a les formes de fer del segle XVIII: els creixements d’aquesta centúria van quedar de vegades tan clarament soldats als creixements dels dos segles precedents que, sovint, fragments urbans dels segles XVI i XVII han estat erròniament datats al segle XVIII.

Aquests creixements de la primera edat moderna tingueren, a més, un pes qualitatiu fonamental en transformar, en uns casos al final del segle XVI i principi del XVII, en uns altres al final del XVII i l’inici del XVIII, moltes ciutats tancades (d’importància militar) en ciutats obertes (sense valor militar) de facto. En les poblacions en què va resultar més forta la necessitat del creixement que els condicionaments militars, el volum de les extensions fora de les muralles convertiren progressivament les defenses en elements obsolets i feren cada vegada més difícil una readaptació a les necessitats militars. A Mataró, en una data tan primerenca com la del 1716, més de la meitat de les cases quedaven ja fora de les muralles alçades a la fi del segle XVI.

De qualsevol manera, al començament del XVIII i d’acord amb el creixement quantitatiu molt modest produït entre el 1500 i el 1700, en moltes de les poblacions que havien estat les més importants a l’edat mitjana, el pes dels nuclis medievals era encara molt gran. És per això que s’ha pogut dir que el segle XVIII heretava ciutats medievals.

La nova escala de les intervencions

És temptador, en abordar les transformacions urbanes del segle XVIII, fixar-se prioritàriament en la vitalitat que testimonien les xifres demogràfiques i econòmiques, per passar tot seguit al repàs de les intervencions més aparents que es poden documentar amb una profusió de projectes i obres realitzades. Dos aspectes, en efecte, que marquen la diferència respecte als segles precedents.

La contribució de les autoritats, especialment les militars, i del cos d’enginyers de l’exèrcit formen, sens dubte, un gruix de transformacions molt indicatives d’un canvi en el clima polític i cultural, entesa la cultura en el sentit ampli. Les intervencions més importants van incidir generalment en ciutats de valor militar, i presenten qüestions específiques: en primer lloc, les mateixes infraestructures militars, que van associades a intervencions de gran envergadura i a l’ofici dels enginyers militars; en segon lloc, en aquelles ciutats on la iniciativa privada quedava obligada a certes servituds, el creixement es va haver de produir amb les limitacions que comportava l’obligació de guardar espais sense edificació al davant de muralles i fortaleses; finalment, no es pot oblidar que la presència de les autoritats militars comportava exigències de decòrum i marges d’iniciativa urbanística sense precedents en la història de Catalunya, que es traduïren en operacions amb clares intencions d’embelliment. El conjunt es completa amb intervencions en què sembla indiscutible la voluntat de foment, amb exemples com el port de Salou i algunes iniciatives de colonització.

En qualsevol cas, seria simplificar massa suposar que totes les principals iniciatives urbanístiques es derivaren dels bons oficis de les noves autoritats militars. Casos com el de Barcelona, Lleida, Tarragona, Tortosa, Figueres o Roses poden servir per a observar l’equilibri entre els diversos agents de la transformació urbanística.

Al llarg del segle XVIII, la necessitat del creixement urbà quedà enfrontada amb el condicionament militar, i la pressió es va anar acumulant per esclatar al final de la centúria en una sèrie de projectes d’eixample, interiors i exteriors, en el quals, normalment, la iniciativa era municipal i els entrebancs provenien de les autoritats militars.

A Barcelona, la formació de la Barceloneta i la urbanització de la Rambla foren les intervencions més importants promogudes pels capitans generals. Després de l’enderrocament de part del barri de la Ribera i de la construcció de la Ciutadella, les autoritats borbòniques intentaren crear barris nous a la platja i al Raval. Les dues possibilitats fracassaren i un poblament irregular s’acumulà a les barraques que sorgiren a prop del port.

El 1749, el nou capità general, el marquès de la Mina, es proposà eliminar aquest barri irregular i encarregà a l’enginyer militar Juan Martín Cermeño el projecte de la Barceloneta. La solució es basava en la repetició d’un mòdul residencial únic, un habitatge unifamiliar entre mitgeres i sense pati, de 8,4 per 8,4 m de planta. Per tal de no impedir la visibilitat i les possibilitats de control des de la Ciutadella, l’alçada quedà limitada a planta baixa i pis i les cases s’agruparen en blocs allargats orientats a la fortalesa, en una disposició quasi panòptica.

El conjunt urbanitzat, iniciat el 1753, va tenir com a centre i com a nucli generador l’església de Sant Miquel, davant de la qual s’organitzà una plaça. La proposta, en definitiva, introduïa els principis de regularitat, alineació i repetició dels tipus, en un dels pocs exemples d’urbanisme racional del set-cents a Catalunya.

La urbanització de la Rambla va ser, després de la Ciutadella i la Barceloneta, la intervenció constructiva més important empresa per les autoritats militars. El comte de Riela, el seu promotor, abandonà la política urbanística de caire autoritari anterior i reclamà la col·laboració de la iniciativa privada, intentant canalitzar-la cap a la urbanització de la Rambla i el Raval. En inici, els projectes endegats el 1772 reflectiren una preocupació quasi exclusiva per la imatge urbana: les irregularitats del curs de les Rambles esdevingueren el principal problema. Finalment, els interessos militars i de control apuntaren també a resoldre un greu problema circulatori, en connectar l’eix encara marginal de la Rambla amb el molt concorregut passeig de la muralla de mar.

El 1775, amb l’enderrocament de les muralles interiors, s’inicià l’obra i anà progressant lentament la urbanització de la Rambla. Malgrat les dificultats, però, l’ordenació de la Rambla representà un episodi clau per a endegar la urbanització sistemàtica del Raval. El comte d’El Asalto va iniciar de manera efectiva aquest procés interessant-se per la disposició dels carrers del Raval i, sobretot, decidint l’obertura d’un carrer, el Nou de la Rambla (dit del comte d’El Asalto), que s’obrí el 1785. L’acabament d’aquest carrer, el 1788, marca el punt d’arrencada de la urbanització del Raval, però a partir d’aleshores els capitans generals no es preocuparen per promoure un projecte de conjunt per al sector i les autoritats municipals van adoptar una actitud totalment passiva.

En el cas de Lleida, la pressió del creixement demogràfic va portar l’Ajuntament a demanar fronts d’expansió al poder militar: així, el 1769 envià sol·licitud al comte de Ricla per a obtenir un eixample de 249 cases; més endavant, el 1781, l’arquitecte de la ciutat, Miquel Batiste, projectà l’ocupació d’un espai buit dintre muralles, el pla dels Gramàtics, inclòs ja en el projecte anterior.

El 1783, arran d’una epidèmia fortament sentida a la ciutat, l’Ajuntament va tornar a insistir en la necessitat de millorar les condicions d’habitabilitat i demanà edificar cases dintre i fora de les muralles. S’encarregà al diputat Gigós, agrimensor, i, sobretot, a l’arquitecte Batiste, un plànol “d’espais buits” per tal de realitzar les edificacions desitjades: la solució, de fet, es va concretar, el 1784, en un autèntic pla d’eixample, d’unes dimensions extraordinàries per a la ciutat de Lleida (1 498 cases projectades en una ciutat que, el 1787, tenia uns 10 000 habitants, és a dir, unes 2 000 cases).

El mateix 1784, però, l’ajuntament de Lleida, segurament preveient, per experiència, que la proposta no seria acceptada, gestionava amb el comte d’El Asalto l’alternativa molt més modesta d’urbanització interior al pla dels Gramàtics. I, efectivament, fracassada l’opció de l’eixample, s’omplí finalment el pla dels Gramàtics i es va fer alguna sol·licitud més de petits eixamples interiors que tanmateix no pogueren resoldre les necessitats creixents d’habitatge. Lleida, doncs, donava l’exemple d’iniciatives municipals en lluita amb els impediments que els militars posaven al creixement urbà i anticipava, al final del segle XVIII, els problemes de la Barcelona constreta per les muralles i en lluita per la seva expansió fora d’aquestes fins a mitjan segle XIX.

A Tarragona, la pressió del creixement va provocar alguns conflictes entre el municipi i el poder militar, però de molta menor entitat que a Lleida: la situació, efectivament, no era tan greu des del punt de vista de l’escassesa d’habitatges. Aquí l’episodi més important fou el de l’enderrocament de la Muralleta, la muralla interior militarment obsoleta, per a edificar-hi cases (projecte del 1775). En aquest cas, els problemes que es produïren amb els militars no van ser greus (només algunes cases que havien d’ocupar l’espai d’un baluard resultaven conflictives), però sí que va costar, en canvi, endegar el projecte pels obstacles posats, paradoxalment, per l’arquebisbe Joaquín de Santiyán y Valdivieso, esmentat sempre com a promotor il·lustrat de millores urbanístiques per a la ciutat. A part d’aquesta actuació, la pressió municipal va aconseguir petits eixamples intersticials, com el del costat de la porta de Sant Joan o el de la plaça del Bou, que buscaven absorbir el creixement demogràfic de l’últim terç del segle. Tarragona, doncs, donava l’exemple de ciutat tancada amb tensions de creixement no excessivament acusades, que permeteren d’abordar el problema de l’habitatge sense conflictes amb els poders militars, mitjançant la creació de petits eixamples interiors.

A Tortosa, les tensions de creixement més importants produïdes a la ciutat tancada es resolgueren amb la creació de petits eixamples extramurs, situats a la distància exigida pels militars. Això va conformar un paisatge particular a l’entorn de la ciutat, amb nuclis de traçat regular dispersos en el territori, lluny del recinte i nucli urbà.

Figueres i Roses, finalment, no eren ciutats tancades, però sí poblacions directament afectades per instal·lacions militars: el castell de Sant Ferran i la ciutadella de Roses. A Figueres, les restriccions militars al creixement urbà portaren a propostes que anaven més enllà de la resposta a aquestes restriccions, i entraven clarament en la planificació urbanística. S’ha de suposar que, com en altres casos, va ser el municipi el que buscava fórmules per a possibilitar el creixement, però aquí la proposta militar no es va quedar en l’aplicació de les limitacions a l’edificació implicades per la proximitat a la fortalesa. Així, el plànol militar del 1784 és un autèntic plànol geomètric avant la lettre, un pla general que tractava les qüestions de la reforma interna i dels nous creixements.

El projecte no solament recollia les limitacions a l’edificació d’acord amb la distància al castell, sinó que, en virtut d’una autèntica voluntat de millorar les condicions urbanístiques de la ciutat, incloïa propostes d’eixample de carrers, realineacions, formació de passeigs, creació de places (una de les quals en forma de gran plaça major amb remodelació de l’església parroquial)…; deixava definits quins eren els sectors de creixement i els carrers a obrir, i feia servir tècniques per a afavorir la progressiva transformació dels teixits urbans cap a la solució definida, basades en la prohibició de la millora dels edificis del sector afectat. Figueres, doncs, fou un cas singular: la mateixa restricció militar va ser la que acabà generant una proposta urbanística coherent, que resultava ser una summa de les possibilitats de l’urbanisme realista i modest que es podia fer al país i que representava una proposta global, pràcticament inexistent, en canvi, a les ciutats obertes.

Roses, per la seva part, donà, encara que només en fase de projectes, l’exemple de màxima intervenció urbanística militar, amb l’intent d’arribar a crear una nova població. Aquí, el projecte de Juan Martín Cermeño del 1772 incloïa, abans que a Figueres, normes perquè les cases afectades no poguessin ser reforçades i preveia la progressiva eliminació de bona part del nucli urbà. Però, sobretot, va incorporar la creació d’una nova població. Un altre projecte, del 1791 i readaptat el 1806, proposava un eixample en sentit perpendicular al de Cermeño i paral·lel al mar: en ambdós casos, era la nova població la que havia d’anar substituint quasi totalment l’antiga. Aquests casos, més radicals i destructius que el de Figueres, no segueixen, doncs, la línia possibilista del projecte urbanístic d’aquella ciutat, sinó que se situen en la línia més difícil de les noves poblacions. Aquests projectes tan ambiciosos no es van poder portar a la pràctica: les guerres amb França inutilitzaren la fortalesa i feren innecessàries la destrucció del nucli vell i la creació de la nova població.

La relació, doncs, entre els interessos militars i municipals i la transformació de la ciutat fou complexa: no va ser la mateixa a Barcelona, Lleida, Tortosa, Figueres o Roses, ni tampoc la mateixa a les ciutats obertes. De qualsevol manera, no és difícil apreciar que les autoritats militars no afavoriren, normalment, la millora urbanística. Era el municipi el que havia de lluitar, per exemple, per a aconseguir els espais obsolets de servitud militar a les ciutats obertes, i era també el municipi el que s’havia d’esforçar per a obtenir eixamples interiors o exteriors per al creixement en les ciutats tancades. Els municipis havien pogut comprovar d’on provenien les dificultats: el 1784, l’ajuntament tortosí va escriure al de Lleida per preguntar-li com havia aconseguit permís de les autoritats militars per a realitzar un eixample.

No sempre, doncs, les autoritats militars o religioses van fer aquell paper il·lustrat que a vegades els és atribuït.

Moltes d’aquestes intervencions testimoniaven de fet una dinàmica general a tota la corona. Sintonitzaven sovint amb el mateix dinamisme autòcton, però de fet seria una hipòtesi insostenible pretendre que aquestes intervencions foren determinants de la nova vitalitat de Catalunya. Des del punt de vista del foment de l’economia, no trobem res de comparable a iniciatives ambicioses com el canal de Castella o el canal imperial d’Aragó. Si bé cal creure que la construcció d’alguns ports i barris mariners, o la dificultosa construcció de les noves carreteres a Madrid, València i França tingueren una incidència positiva, es fa difícil suposar que haguessin estat condició essencial de l’arrencada econòmica de Catalunya.

L’expansió urbana a remolc de la iniciativa privada

L’expansió catalana del segle XVIII participà d’una conjuntura general favorable i es va beneficiar de directrius polítiques també generals a Espanya. Tot sembla indicar, però, que la singular vitalitat econòmica catalana s’havia construït pacientment durant el període anterior: s’expressava en un sistema de ciutats que s’havia reorganitzat d’acord amb una major eficiència econòmica, i amb una vitalitat que venia de baix i no de cap política més o menys il·lustrada.

El creixement massiu urbà del segle XVIII estava en relació amb diverses empentes econòmiques favorables que s’iniciaren al final del segle XVII. Mataró, Vilanova i Sitges tenien, recuperant el seu vigor de la fi del XVI i el principi del XVII, creixements importants en els últims anys de la dissetena centúria i els primers del segle XVIII, relacionats, sobretot, amb activitats agrícoles, comercials i marineres. El creixement agrícola va repercutir més endavant en altres ciutats i així, per exemple, els comerciants d’aiguardent amb interessos a Reus promocionaren obertures de carrers, que iniciaren als anys cinquanta un conjunt d’accions que no cessaren fins a la fi de segle. A Igualada, també a mitjan segle XVIII, el creixement urbà va seguir la indústria del cuir. A Barcelona, la instal·lació de fàbriques d’indianes, primer al barri de Sant Pere i després al Raval, va afavorir la densificació i urbanització d’aquestes àrees. A Olot, al final de segle, el creixement urbà preparava espais per a la indústria tèxtil en expansió.

Però si el creixement urbà seguí l’activitat comercial i/o industrial, els negocis immobiliaris i de la construcció tingueren un pes i una autonomia creixents durant el segle XVIII. El negoci era evident a Barcelona, on el sòl per a edificar i els espais habitables es feren progressivament escassos durant la centúria. Però també en una ciutat oberta com Mataró foren fortes les plus-vàlues obtingudes pels propietaris de les terres contigües a la ciutat, en transformar les rendes agrícoles en urbanes.

En general, confluïren al món de la construcció i de la inversió immobiliària agents progressivament més importants i actius. Institucions com els convents o els hospitals van ser molt sensibles a aquestes inversions, però no solament assegurant les rendes, sinó promovent directament el creixement a poblacions com Mataró, Reus o Figueres: així pogueren obtenir guanys finançant el procés de construcció de la ciutat. En general, les iniciatives privades portaren el pes decisiu en la conformació de les transformacions urbanes del conjunt de les ciutats catalanes. Al costat d’aquestes, el municipi va tenir un paper més pròxim al control a posteriori que a la promoció i previsió del creixement; els poders militars intervingueren pràcticament només, amb pes real, a les ciutats estratègiques; i les actuacions il·lustrades van ser més aviat intervencions aïllades i escasses.

A Barcelona, després de la intervenció traumàtica de la Ciutadella i la correcció posterior de la Barceloneta, els militars donaren pas als particulars, i el municipi no va influir eficaçment en la projecció racional del creixement del Raval, deixat a una iniciativa privada controlada només molt dèbilment. A Mataró, va ser igualment la iniciativa privada, amb interessos cada vegada més deslligats de qualsevol visió global del creixement urbà, la que va marcar les línies progressivament degradades de la construcció de la ciutat, actuant sota un tímid control municipal i amb una quasi nul·la presència del poder militar.

Sistema hipotètic de desguassament de l’aigua en la construcció de grans edificis. Elaborat sobre la base d’un gravat francès del 1739 que es conserva al Museu Militar de Barcelona, el dibuix il·lustra com es duia a terme, manualment, el desguàs de les aigües d’un terreny per tal de fonamentar una construcció.

Els agents privats posaven en marxa una sèrie de mecanismes que permetien l’agilitació i la qualitat en la construcció de la ciutat. Així, els contractes emfitèutics, com resulta ben clar a Mataró, incloïen clàusules referents a la construcció de la casa que afavorien l’eliminació d’entrebancs econòmics, constructius i legals a l’hora d’edificar les sèries de cases (mecanismes de cessió del dret de carregar, introducció de terminis de construcció…). I introduïen també condicionaments per a la construcció que eren autèntiques ordenances contractuals d’edificació (amplada dels fonaments i dels murs, volada dels balcons…), que s’anticipen en molts aspectes a les futures ordenances municipals.

A remolc de la iniciativa privada es va moure la iniciativa municipal. Si parlem, però, d’iniciativa municipal en el creixement i la transformació de la ciutat, s’ha de distingir entre les ciutats obertes i les ciutats amb valor militar. En efecte, les diferències són sensibles d’acord amb les limitacions plantejades pel poder militar a les iniciatives municipals en les places fortes.

A l’inici del període, en algunes ciutats que ja al final del segle XVII i al principi del XVIII funcionaven com a ciutats obertes, el poder municipal promovia el creixement urbà com a part d’un projecte de creixement econòmic global. El cas del creixement mataroní cap al mar i cap a ponent a la darreria del segle XVII i al principi del XVIII és ben clar en aquest sentit, però també la creació de la plaça dels Màrtirs a Vic va ser una promoció urbanística i econòmica en la qual el municipi tingué un paper decisiu: aquest va rebre l’establiment d’una peça de terra, encarregà el projecte d’urbanització a l’arquitecte Josep Morató, establí els censos, etc.

El creixement urbà, però, era palès en aquestes ciutats obertes durant tot el segle XVIII, i de la promoció municipal es va passar a la correcció del creixement, a partir de l’existència d’una iniciativa privada cada vegada més atomitzada, d’una autonomia creixent del negoci immobiliari i d’un comportament progressivament més especulatiu dels agents que tenien més protagonisme en la construcció de la ciutat. El cas dels rajolers és ben clar: eren agents més capitalitzats que intervenien de manera creixent com a inversors i especuladors. Aquests creaven cada vegada més problemes al poder municipal en rebaixar les qualitats dels productes que fabricaven, i foren els primers a provocar conflictes amb els seus obrers…

Si la iniciativa municipal era cada vegada més limitada, el control del creixement estava sempre, teòricament, en mans dels ajuntaments, i aquests defensaven gelosament les atribucions de policia urbana. A les ciutats obertes, on el creixement estava menys mediatitzat per l’autoritat militar, els municipis podien exercir més fàcilment el seu control en els temes del creixement i de la reforma. Així, intervenien en les exigències posades als projectes d’urbanització i de construcció, en la previsió de carrers a obrir en el futur, en el traçat dels que realment s’obrien, en la definició de les amplades i de les alineacions de les vies, en el procés de construcció de les cases… I ho feren basant-se en els textos de les ordinacions de policia o de les disposicions soltes successivament incorporades al control, en algunes determinacions de caràcter estatal, en l’actuació dels regidors de policia i dels mestres d’obres i fusters de l’ajuntament, en l’ús d’instruments i tècniques de control sancionats per la pràctica…

En general, a totes les ciutats, obertes o tancades, l’actuació més corrent de la iniciativa municipal va passar per la dotació de serveis, fonamentalment en la millora de les àrees més centrals ocupades per la burgesia i la noblesa. Les intervencions dels ajuntaments, en aquest sentit, anaven dirigides a la portada d’aigües, la construcció de fonts, la millora dels empedrats, la supressió de volades, la realineació de carrers, l’eixamplament de places, la reorganització dels mercats, la formació de passeigs arbrats, la creació de quarters i hospicis, etc.

Però la iniciativa municipal no va arribar a tot arreu, malgrat la introducció el 1766 de la figura dels síndics, que havien de defensar les necessitats de la població. A Barcelona, els representants populars introduïren el Reglament d’Obreria del 1771 que eliminava traves a l’actuació de la iniciativa privada, però que no sembla que millorés dràsticament la situació. A Vic, els veïns de la plaça dels Màrtirs demanaven, encara el 1785, la instal·lació d’una font pública.

Pel que fa a les iniciatives empreses o inspirades per elements il·lustrats, només afloren en algunes ciutats i són ben poques les realitzacions dutes a terme (portades d’aigua i passeigs arbrats a Tarragona, subministrament d’aigua i control de les inundacions a Lleida, creació d’hospicis a Olot, d’aqüeductes a Solsona…). Així, no sembla que es pugui parlar d’un clima il·lustrat que repercutís en realitzacions molt esteses i profundes en el sentit de la transformació de les estructures urbanes de les poblacions catalanes del segle XVIII.

El resultat de les transformacions

Malgrat, però, la inexistència d’una actuació urbanística globalitzadora i brillant, les disposicions, previsions i controls municipals i les pràctiques dels propietaris actuaren com un lent sumatori que anà definint els tipus constructius i urbanístics, i modelant la ciutat del segle XVIII. Aquesta herència de coneixements i de ciutat construïda condicionà el creixement futur de les poblacions catalanes i tant les pràctiques apreses com els teixits creats resultaren molt determinants quan es van plantejar els creixements en eixample del segle XIX.

Tret de les poques intervencions urbanístiques notables, no resulta sempre fàcil copsar el resultat que els creixements del segle XVIII van tenir en la transformació dels teixits urbans catalans. En primer lloc és clar que, a les ciutats tancades, la pressió del creixement i l’escassetat d’espais lliures afavoriren els fenòmens especulatius i de densificació, i augmentaren l’alçada de les cases i la subdivisió interna de les unitats.

Així, a Barcelona, va aparèixer aviat l’anomenada “casa d’escaleta”, amb la subdivisió per pisos de les cases abans ocupades per una sola família. Al final de segle, la tipologia s’havia transformat definitivament i era la casa de veïns l’emprada majoritàriament en el creixement del Raval i en la densificació de la resta de la ciutat. A Lleida, el procés d’aixecament d’alçades va començar també aviat sota la pressió del creixement demogràfic i la manca d’espai habitable.

En aquests i altres casos es produí una autèntica transformació de la ciutat heretada, i a les ciutats tancades i en creixement es van anar empitjorant les condicions urbanístiques i d’habitabilitat. Però aquesta transformació en alçada i el pas de la casa artesana a la casa de veïns no es va produir de la mateixa manera a tot arreu. A les ciutats en les quals era possible un creixement en extensió sense traves no es donà en quantitats apreciables la casa en alçada i, en conseqüència, el pas a la tipologia de la casa de veïns. Aquesta era, en moltes poblacions, quasi inexistent al llarg del segle XVIII.

Es va produir, en tot cas, una saturació de les alçades de la part central de la ciutat, la més dinàmica i comercial, tendint a uniformar el centre urbà cap a les tres o quatre plantes d’edificació (el cas de Barcelona a part), mentre que a la perifèria la tipologia predominant era la de dues plantes. Era, de fet, la casa unifamiliar, baixa, estreta, amb pati posterior (la casa de cos), la que sustentava una gran part del pes del creixement de les ciutats catalanes del XVIII i la que resultava predominant encara l’any 1800.

Hi ha, és cert, un conjunt de ciutats tancades, en les quals la pressió de les muralles havia obligat a créixer en altura. És el cas, a més del de Barcelona, de ciutats com ara Tortosa, Manresa, Girona o Lleida. Però no resulta difícil comprovar que en les ciutats obertes, amb creixement en extensió, predominaven de manera contundent les cases poc altes, de planta baixa o de planta baixa i pis, amb densitats d’ocupació que corresponien al model d’una família per casa. És el cas de poblacions com Sabadell, Palafrugell, Mataró, Sant Feliu, Badalona, Terrassa, Granollers, Vilafranca, Vilanova, etc., que presentaven, en conjunt, més del 80% de cases baixes, amb menys de cinc persones per casa.

D’altra banda, dintre dels centres antics de les ciutats del XVIII, s’operà una transformació paral·lela i de signe contrari al de la densificació produïda per l’augment d’alçada de les cases. Aquesta transformació era generada per la correcció de les alineacions dels carrers, la supressió de les volades de les cases i l’esponjament dels espais més centrals de la ciutat. La supressió de volades i les realineacions de carrers, que van començar a tenir pes al final de segle, foren abordades d’acord amb la millora de la circulació, de la higiene i de la volguda regularitat de l’aspecte urbà.

A Barcelona, ciutat que suportava la pressió més aclaparadora del creixement sobre el vell teixit urbà, va ser on l’actuació correctora de la supressió de volades i realineacions de carrers tingué una empenta més forta. Entre el 1779 i el 1801 es donà una etapa inicial amb la realineació o la voluntat de realinear uns primers carrers. Entre els anys 1802 i 1805 es va produir l’arrencada definitiva, en la qual comptà la visita del rei a la ciutat com a catalitzador del procés. Els dos anys següents, 1806 i 1807, van marcar el moment de màxima activitat, seguit per una etapa d’aturada que abastà fins l’any 1814 i per un període, fins el 1819, de represa forta del ritme de projectes per a realinear carrers. Vist el conjunt, l’etapa de la fi del segle XVIII és d’una activitat modesta, però és la que prepara els ritmes aguts del començament del XIX i la que aborda, amb mètode i decisió, el problema de la reforma dels vells teixits urbans, una qüestió que fou bàsica durant el segle XIX.

L’esponjament dels centres va passar per la reordenació d’espais clau, fonamentalment de les places de mercat, i per la millora (aspecte urbà i seguretat) dels àmbits on vivia la burgesia. Aquesta línia d’actuació, sumada a la proliferació de creixements perifèrics deficientment urbanitzats i mal dotats de serveis, va augmentar, al llarg del segle XVIII, les diferències de qualitat entre el centre i la perifèria de les ciutats catalanes.

En general, les transformacions provingueren més de la suma de petites operacions com les assenyalades i d’altres actuacions menors (fonts, empedrats…) que de l’existència de grans intervencions urbanístiques. De la mateixa manera, les extensions urbanes eren, sobretot, el resultat de la suma de la construcció de cases modestes que formaven, en tot cas, per aplicació de la repetició dels tipus i del traçat rectilini dels carrers, conjunts d’una aparença digna. A la Catalunya del segle XVIII, el paper del gran urbanisme a la francesa i de la creació d’arquitectura monumental va ser ben limitat.

L’experiència urbanística de creació de noves poblacions, tot i el seu evident interès, és, des de la perspectiva que mira el conjunt de transformacions urbanes de Catalunya, d’un pes ben poc important, fora del cas singular de la Barceloneta. Pel que fa a la intervenció en espais urbans existents, també el cas de Barcelona va ser el més brillant gràcies, però, a un tema francament menor com fou el de la urbanització de la Rambla. A aquestes carències s’afegeix, malgrat el rol urbà representat per la creació de grans esglésies com les de Lleida, Vic o Olot, i malgrat la importància de la progressiva adopció del llenguatge arquitectònic del neoclassicisme, el pes modest de l’arquitectura monumental en la transformació de les ciutats catalanes del XVIII.

Tampoc temes estructurals bàsics que transformaren profundament algunes ciutats europees en aquest segle no van afectar les ciutats catalanes d’aquest període. Si en el cas de França, les noves infraestructures viàries semblen originar un cicle de remodelacions urbanes, a Catalunya, on la millora de les vies de comunicació va ser més aviat modesta, aquest efecte serà molt més tardà. Durant el segle XVIII, a Catalunya era més important el tràfic que les vies de comunicació. El que caracteritza el món urbà català d’aquest segle és el seu creixement des de baix. L’efectivitat de les noves intervencions públiques va dependre de la seva articulació amb una iniciativa privada, molt més atomitzada però molt més massiva, orientada segons criteris essencialment econòmics, impulsora, d’una banda, de la producció i dels intercanvis, i, de l’altra, de les densificacions i extensions, sovint poc aparents, que modificaren substancialment el marc urbà. Els canvis realitzats en el teixit urbanístic, més que en l’àmbit de les intervencions monumentals, més com a suma de múltiples iniciatives privades i petites actuacions municipals que no pas com a producte de grans intervencions públiques, tenen una importància que no podem menystenir. Anuncien, de fet, l’arrencada del segle XIX.

El creixement urbà de la València il·lustrada

L’ocupació borbònica i la pèrdua dels furs, després de la guerra de Successió, representaren per a la ciutat de València un curt període de depressió econòmica durant el qual només es dugueren a terme modificacions del teixit urbà com a resposta als interessos militars del nou poder. No debades, l’any 1708 Felip V ordenà transformar la Casa d’Armes, construïda el 1574 al costat de la Porta de la Mar, en una ciutadella proveïda amb una robusta torre cilíndrica, un fossat encarat a la ciutat i setze canons.

Per seguir els canvis urbanístics que experimentà la ciutat durant aquest període, cal parar esment en la magnífica representació cartogràfica en perspectiva que dibuixà, l’any 1704, Tomàs Vicent Tosca. Al plànol de Tosca es reconeix una ciutat compacta amb moltes zones verdes, situades fonamentalment al nord del recinte emmurallat, que corresponien a algunes hortes i patis interiors de cases i convents. La ciutat era encara medieval, amb construccions d’estructura gòtica, carrers irregulars i estrets de traçat musulmà, i petites places que deixen entreveure unes vies radials més amples que uneixen el centre amb les portes principals de la muralla.

El viatger francès Jean F. Peyron relatava la impressió que li feu la ciutat quan, el 1721, entrà per la Porta del Real: “L’entrada a València per la Porta del Real dona una magnífica idea de la ciutat, on hom arriba per una Alameda molt bella (…), té arbres de soca alta, tarongers, magraners i palmeres, i al remat quatre formoses columnes”. Aquesta impressió, però, després, una vegada a dintre del canemàs urbà tortuós i amb carrers estrets, segur que es devia esvair.

La construcció de la ciutadella i la demolició de l’antiga duana i de les illes de cases immediates per deixar un ampli espai davant del baluard iniciaren els canvis urbanístics. I la fesomia de la urbs es modificà notablement amb la disminució del nombre de portes del recinte urbà, que quedaren reduïdes només a quatre (la dels Serrans, la del Real, la de Sant Vicent i la de Quart), i, a partir de la meitat de la centúria, per les transformacions sostingudes per l’empenta econòmica.

El municipi fou organitzat segons el model castellà, i els ministres colbertistes de Felip V i de Ferran VI promogueren una política reformista i proburgesa que facilità l’estabilització de l’economia i la renovació cultural. La nova legislació afavorí l’intercanvi econòmic amb l’exterior —s’aboliren les fronteres internes de l’Estat— i els preus agrícoles pujaren. Així, durant el regnat de Carles III es crearen unes condicions favorables per al creixement de l’agricultura i de la indústria i per al desenvolupament cultural.

A la ciutat s’establiren nous comerciants estrangers —fonamentalment francesos—, amb magatzems al carrer del Portal Nou i amb les seves botigues al carrer dels Drets, que comerciaven amb draps fins de seda, randes de fil, seda, or i orfebreria. Així mateix, s’instal·laren negociants maltesos, genovesos, suïssos i alemanys que venien roba de cotó, eines de ferro i acer, els quals tenien les seves botigues al Carrer Nou dels Pescadors. La gran quantitat de negocis regentats per estrangers fou motiu d’enfrontaments amb els comerciants de la ciutat, especialment durant les revoltes de la guerra del Francès.

Els treballadors de la seda s’instal·laren al barri dels Velluters, delimitat pels actuals carrers de l’Hospital, avinguda de l’Oest, carrers del Peu de la Creu, Santa Teresa, Moro Zeit, Quart i ronda de Guillem de Castro. Al carrer de l’Hospital es troba encara el Col·legi Major de l’Art de la Seda, amb una magnífica façana setcentista (1756) i elements gòtico-flamígers a l’interior. El barri era una zona ben ampla, on treballaven unes 10 000 persones, que feien funcionar els 5 000 telers de tota mena que hi havia l’any 1787, i que representaven un percentatge ben elevat de la població de la ciutat (uns 72 000 habitants).

La Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles es creà l’any 1768, i propugnà un model de ciutat neoclàssic. Sota la seva influència començaren a promoure’s diverses reformes urbanes i a construir-se edificis públics, fonamentalment durant el regnat de Carles III. Així mateix, la Societat d’Amics del País, l’activitat de la qual havia decaigut durant el quinquenni més violent de la Revolució Francesa, va renéixer entre els anys 1785 i 1795, i mostrà el seu interès no solament per l’agricultura, sinó també per la indústria, el comerç i l’educació. Fou en aquest moment que s’obriren els carrers dels Trinitaris (1782), de Borriol i de Saragossa (1788) i la plaça de Sant Vicent Ferrer (1782), aquesta última damunt del solar deixat per l’enderrocament d’una illa de cases al carrer de la Mar, davant l’església del convent dels Oratorians.

Tanmateix, durant aquest segle, el comerç de l’interior peninsular preferia utilitzar el port d’Alacant —amb millors condicions que no el de València— per exportar els seus productes, i quan l’any 1788 es decretà el lliure comerç amb Amèrica, aquell fou l’únic autoritzat i no el Grau de València. El 1788 començaren les obres del nou camí del Port (dirigides per l’arquitecte Gascó), amb un traçat molt racional, que substituí els antics Fondo i Vell del Grau quan s’inaugurà el 1802. I no fou fins el 1791 que València pogué comerciar amb el nou continent, encara que ja el , 1792 s’havien iniciat les obres de remodelatge del port i de protecció de la seva desembocadura amb esculleres, sota la direcció de l’enginyer Manuel Miralles. Entre el 1803 i el 1805 s’hi feren de nou obres, encara que tampoc no foren gaire satisfactòries.

Durant la primera meitat del segle encara romania la popularitat del barroc en l’arquitectura. S’edificaren i reconstruïren temples i establiments de caritat d’un sobri barroc valencià, la majoria desapareguts en l’actualitat. S’aixecaren la capella de la Soledat (1714), vora l’Albereda; les cases dels guardes de l’Albereda (1714); el convent de Sant Sebastià (1725), al carrer de Quart extramurs; l’hospital del Llatzeret (1725), per als malalts desembarcats al Grau, el qual ha donat el nom popular al barri on era situat (Natzaret).

Durant la segona meitat del segle XVIII, els edificis oficials —sempre neoclàssics— s’escamparen per la ciutat i, així, durant el regnat de Carles III es bastiren la casa prioral de l’orde militar de Montesa, coneguda com el palau del Temple (1761-78), segons el projecte del madrileny Miguel Fernández; la Duana (1760-1802) de Felip Rúbio i Tomàs Miner; les Escoles Pies (1767-73) d’Antoni Gilabert, amb una església neoclàssica proveïda d’una gran cúpula de 24 m de diàmetre, construïda durant l’arquebisbat de Mayoral, el qual també fundà i manà construir la Casa de l’Ensenyança (1758-73), edifici que, remodelat, dona cabuda en l’actualitat a l’ajuntament de la ciutat. A mitjan segle s’acabà també la construcció del palau del marquès de Dos Aigües, bastit per Hipòlit Rovira, amb una forta influència del rococó francès.

A l’interior de la ciutat, a banda de les noves construccions d’edificis, també se’n modificaren d’altres. Així, al final dels anys setanta, Antoni Gilabert afegí el neoclàssic de l’interior de la catedral, i amb el mateix estil es reedificà la Casa Vestuari, vora la catedral, i el col·legi de Na Monforta, al costat de la universitat, aquest últim enderrocat el 1969. Una època, aquesta darrera, en què el barroc valencià començà a trencar cornises i a utilitzar les línies corbes a les façanes, com va ocórrer a la porta dels Ferros de la seu de València, obra de l’alemany Conrad Rudolf (1703), influïda per Bernini, amb escultures de Francesc Vergara, pare, i de Franz Stolff. Així mateix, encara que la majoria dels campanars que sobresortien per damunt de les teulades dels edificis de la ciutat havien estat construïts durant el segle anterior, ara n’aparegueren de nous com, per exemple, el de Sant Agustí (1736), el de Sant Vicent de la Roqueta (1739), el de Sant Valer (1740), el de Sant Nicolau (1755), o el de Sant Martí (1792).

El 1769, la nova administració dividí la ciutat en quatre quarters (de la Mar, del Mercat, de Sant Vicent i dels Serrans), i cadascun d’aquests en vuit barris amb un alcalde encarregat del padró, del manteniment dels serveis d’assistència, de l’ordre públic, de la neteja, de l’enllumenat públic instal·lat aquell mateix any, etc. El carrer del Trenc es va pavimentar el 1766 i fou la primera via pública empedrada de la ciutat, i, l’any 1769, es retolaren els noms dels carrers i de les places i es numeraren els edificis. Es bastí el mur i la barana dreta del llit del Túria, des del port de la Mar fins a Monteolivet i es construïren i milloraren les carreteres de sortida de la ciutat: el Camí Reial de Madrid (Sant Vicent) i la carretera litoral cap a Catalunya (carrer de Sagunt). L’any 1800 s’eixamplà el carrer del Miquelet, a la cantonada del qual amb la plaça de la Seu es bastí la Casa Vestuari.

Si bé l’any 1777 el projecte del mestre d’obres Maties Perelló —que presentà el regidor marquès de Mirasol— d’eixamplament de la ciutat per l’oest i pel sud, a la dreta del riu, no prosperà, les obres que es dugueren a terme durant la centúria canviaren —encara que no ho aconseguiren del tot— la fesomia gòtica de la ciutat. El 1789 es creà la Junta de Policia i el municipi experimentà moltes millores que l’allunyaren de la seva configuració medieval. La junta aportà els terrenys per construir un camí ample que unís la ciutat amb el poble de Russafa, cosa que, juntament amb els camins citats més amunt de Sant Vicent i Sagunt, afavorí el creixement extramurs. Finalment, les obres del cementiri municipal s’iniciaren el 1805, segons el projecte de l’arquitecte Cristòfor Sales i s’inaugurà el 1807, d’acord amb les Reials Pragmàtiques promulgades el 1787 i el 1804, que ordenaven la construcció dels cementiris fora dels murs de la ciutat. La desaparició dels cementiris parroquials permeté a la ciutat guanyar nous terrenys on s’obriren i ampliaren noves places i carrers. És en aquest moment que s’obrí pas, per exemple, el carrer de Sant Francesc (1805).

Malgrat totes les iniciatives preses pel municipi durant el període il·lustrat i els canvis que es produïren a l’interior de València, la conjuntura favorable de l’època, com també l’exclaustració, no fou aprofitada del tot i les exigències d’habitatges sobre un espai saturat pel creixement de la població conduïren a greus situacions d’amuntegament humà i de deteriorament de les condicions higièniques, i calgué esperar al segle següent per a veure actuacions menys puntuals i de reestructuració del perímetre urbà que, amb l’enderrocament de la muralla, donaren pas a la València que coneixem en l’actualitat.