La febre groga del 1821 a Barcelona

De mitjan juliol al final de novembre del 1821, Barcelona va ser assolada per la febre groga. La paorosa epidèmia s’emportà unes sis mil persones (les xifres que proporcionen les fonts de l’època són molt imprecises), una bona part de les quals pertanyien al barri de mar de Barcelona, la Barceloneta, el lloc per on entrà precisament el contagi. No és pas el propòsit d’aquest text fer la història de l’esdeveniment, però sí de fer veure alguns dels mecanismes socials que la plaga posà en evidència. En primer lloc, respecte de la manera com es produí i s’estengué el contagi. Malgrat que els contemporanis no aconseguiren d’establir les responsabilitats amb precisió, sembla que el contagi arribà en dues embarcacions procedents d’Amèrica: el Gran Turc i la Talla Piedra. Totes dues venien de l’Havana. La primera portava productes colonials per a la coneguda empresa comercial Vilardaga, Reinals i Companyia; la segona, carregada també amb colonials, havia arribat a l’Havana procedent de la costa africana, on havia anat a proveir-se d’esclaus. Aquests vaixells arribaren amb mariners malalts, però ni les autoritats portuàries ni les de la ciutat adoptaren mesures efectives per controlar la situació. En opinió de les autoritats franceses, dues causes havien conspirat per impedir una actuació més decidida de les autoritats. La primera va ser la pressió del comerç, el qual no volia veure aturada ni obstaculitzada la navegació. La manifestació més concreta del fet que, en circumstàncies d’aquesta mena, els vicis privats no es converteixen, ni de bon tros, en virtuts públiques va ser la reeixida negativa de l’esmentada casa comercial de posar les mercaderies més de vuit dies en quarantena. La segona causa va ser la idea, molt estesa entre l’opinió liberal de la ciutat, que els rumors d’epidèmia eren obra dels anomenats “servils” o absolutistes de la ciutat per tal de desprestigiar el règim constitucional, tot just implantat des de feia un any. L’exemple més acabat de les connexions entre l’optimisme liberal i l’expansió de la pandèmia fou la desfilada de vaixells al port a mitjan juliol per a celebrar, precisament, l’aniversari de la Constitució. Molts dels vaixells infectats s’ompliren de gent desitjosa de celebrar l’efemèride.

L’epidèmia s’expandí sense que les autoritats adoptessin mesures gaire enèrgiques per raons essencialment polítiques, ja que dins de la Junta de Sanitat predominaven els metges partidaris de les tesis contagionistes. Els encapçalaven els doctors Salvador Capmany i Joan Francesc Bahí. En un moment determinat, el mateix Bahí, que gaudia d’una gran reputació com a metge i com a ciutadà, quasi va ser víctima d’un avalot popular com a conseqüència de la seva intervenció en un cas concret d’infecció.

Entre el juliol i l’octubre, l’epidèmia s’expandí sense control. Quan donava clars símptomes de recessió, les autoritats de Barcelona decidiren l’evacuació de la ciutat per tal de salvar aquells que no n’havien pogut o volgut fugir. El municipi, encapçalat per Marià de Cabanes, decidí organitzar un campament a Montjuïc, on la gent pogués acollir-se a la beneficència pública i, a la vegada, fugir de la població infectada. Com que les finances públiques de la ciutat i de la província es trobaven en un estat lamentable, i el govern no havia pogut mobilitzar recursos de consideració per ajudar els barcelonins, s’acceptà el crèdit ofert pels comerciants Ramón Llano y Chávarri i Mier y Escalante. El més rellevant d’aquests, Llano y Chávarri, fou expulsat de Barcelona a Menorca pocs mesos després, juntament amb altres liberals moderats, en un moment de forta radicalització política de la ciutat.