MAITP / AF/AHC-J.C.-R.F.
Els resultats de la reconstrucció de l’evolució de la població d’Anglaterra i Gal·les han portat a relativitzar el paper de la mortalitat durant les primeres etapes de la transició demogràfica. En aquests països, concretament, el descens de la mortalitat va tenir un paper secundari abans del 1850: el creixement de la població va ser afavorit per l’augment de la nupcialitat i la fecunditat.
A Catalunya no es coneix quina va ser la contribució exacta del descens de la mortalitat en el creixement demogràfic del vuitcents i la primera meitat del noucents. Determinades observacions han conduït alguns autors a afirmar que aquesta contribució va ser nul·la abans del final del segle XIX. Aquestes observacions es refereixen a la magnitud de les crisis del començament de segle, a l’elevada mortalitat de la ciutat de Barcelona i als relativament reduïts nivells de l’esperança de vida de la darreria del segle XIX. Les dades disponibles no permeten fer afirmacions taxatives, com l’anterior, però assenyalen els marges estrets dintre dels quals podria haver declinat la mortalitat abans de mitjan segle XIX.
Les grans ciutats imposaven unes fortes barreres al descens de la mortalitat, tant als països del nord com als del sud d’Europa. Això devia ser més accentuat encara en el cas de Catalunya i en particular de Barcelona, on es presentaven els inconvenients propis de les grans ciutats mediterrànies conjuntament amb els de les grans ciutats industrials del nord d’Europa. Així, segons Armand Sàez, la mortalitat a Barcelona era molt elevada a mitjan segle XLX: la durada mitjana de la vida dels homes era de 25 anys, i la de les dones, de 27 anys i mig.
Aquests nivells d’esperança de vida són molt baixos. Una població tancada, sense moviments migratoris, sotmesa a aquells riscs de morir, necessitava per a mantenir els seus efectius una fecunditat molt elevada a la qual no sempre arribaven les poblacions europees del passat i molt menys encara les poblacions urbanes. Les ciutats grans, però, es nodrien dels fluxos de població que arribava des de les ciutats petites i de la resta del país, i fou així com Barcelona va créixer i doblà la seva població entre els anys 1787 i 1857.
Els nivells de la mortalitat de Barcelona no són extrapolables a les altres ciutats catalanes de dimensió notablement inferior. Segons diversos indicadors, les diferències podrien ser considerables i estar relacionades amb la grandària i l’estructura d’ocupació de la ciutat. Amb relació a aquest darrer factor, les monografies mèdiques i els estudis de mortalitat diferencial destaquen com a particularment significatives la intensitat i les característiques de l’activitat femenina. L’expansió del treball femení assalariat fora de la casa va tenir una repercussió negativa sobre l’alimentació infantil i les condicions de vida dels nens, sobretot durant el primer any de vida, quan els riscs de morir eren sempre més elevats. A Catalunya, l’augment de la població urbana i l’increment del nombre de treballadores a les fàbriques tèxtils són dos factors que haurien alentit el descens de la mortalitat.
Els estudis realitzats en altres països corroboren algunes de les característiques observades a Barcelona. A Anglaterra i Gal·les, el 1841, l’esperança de vida del conjunt del país era de 40 anys, a Londres era de 35 i a Manchester i Liverpool de 25 anys. L’esperança de vida de la població francesa era aleshores també a la ratlla dels 40 anys, però en els departaments més urbanitzats, que comprenien les ciutats de París, Lió i Marsella, se situava cap als 30 anys. Samuel H. Preston i Etienne Van de Walle van examinar detalladament l’evolució de la mortalitat en aquestes ciutats i van observar que la sobremortalitat era particularment acusada en el grup d’edat dels menors de cinc anys, i que es devia a la forta incidència de les malalties infeccioses del sistema digestiu. Això també és aplicable a la Barcelona dels anys seixanta del segle XIX. En aquest cas no es disposa de classificacions de les causes de mort per edats, però sí per mesos de l’any: a l’estiu, època en què augmentava el nombre de defuncions de menors de cinc anys, es registraven un major nombre de malalties infeccioses del sistema digestiu. Preston i Van de Walle van observar que aquest tret sobresortint de la mortalitat va esborrar-se en dates diferents de la segona meitat del segle XIX però coincidint sempre, en les tres ciutats franceses, amb la posada en funcionament d’un sistema modern de clavegueram i distribució d’aigua potable. És possible, doncs, que les obres de sanejament projectades per l’enginyer Pere Garcia i Fària assenyalin també l’inici del declivi de la mortalitat a Barcelona.
Les ciutats no van fer progressos significatius en la reducció de la mortalitat fins a la segona meitat del segle XIX, però les poblacions rurals de nombroses regions europees van conèixer una neta millora de l’esperança de vida entre el 1780 i el 1820, aproximadament. Els casos més ben documentats són els de Suècia, Anglaterra i França, on l’esperança de vida va augmentar entre aquelles dues dates per a mantenir-se després relativament estancada fins els anys setanta, en què s’inicià un declivi generalitzat de la mortalitat en tots els països occidentals. Tradicionalment s’havia cregut que el descens de la mortalitat entre el 1780 i el 1820 formava part del descens fort i massiu que es produí a partir del 1870. Actualment, en canvi, es tendeix a veure aquell declivi com una variació més de la mortalitat, similar a d’altres que s’havien produït en el passat. Les raons que porten a aquesta nova interpretació són fonamentalment dues: la primera, el fet que aquell descens fos interromput per diverses dècades d’estabilitat i en alguns llocs per un lleu retrocés de la mortalitat; la segona, el fet de descobrir, com ha estat el cas d’Anglaterra, que els nivells aconseguits el 1820 no eren necessàriament excepcionals amb relació al passat.
Segons aquesta nova interpretació, el descens de la mortalitat entre els anys 1780 i 1820 seria el resultat d’un canvi en les malalties infeccioses predominants. No totes les poblacions europees es van beneficiar igualment d’aquell canvi. Les regions rurals del nord d’Europa, amb una població més dispersa i una agricultura més diversificada, van ser les que van registrar millores més significatives en l’esperança de vida. En tot cas, aquestes millores només podien ser limitades i molt condicionades per l’evolució de les noves malalties infeccioses predominants al segle XIX, que estaven molt més influïdes que les anteriors per factors ambientals, econòmics i socials com ara les formes de l’hàbitat, la higiene i l’alimentació. Aquestes malalties també tenien un component cíclic i, per aquest motiu, l’augment de l’esperança de vida entre el 1780 i el 1820 es va produir moltes vegades acompanyat per la presència de fortes fluctuacions de la mortalitat. El cas de Catalunya n’és un bon exemple.
Les fluctuacions a curt termini de la mortalitat són un dels aspectes més estudiats de la història de la població catalana. Un nombre variat de treballs locals i comarcals, i l’anàlisi d’una mostra àmplia de parròquies catalanes realitzada per Jordi Nadal, demostren la forta intensitat i la gran difusió geogràfica de les crisis de la fi del segle XVIII i el començament del XIX. Es fa difícil qualificar de forma senzilla aquestes crisis, atesa l’afluència de factors que les van ocasionar: la mala conjuntura agrícola entre el 1794 i el 1808, la presència de crisis epidèmiques i les pèrdues de la guerra que es prolongà fins el 1814. La successió i la combinació de tots aquests factors van limitar les possibilitats de recuperació d’aquelles pèrdues que, com ha assenyalat J. Nadal, van deixar una empremta perdurable en l’estructura per edats de la població de Catalunya. El cens del 1857 mostra encara el buit de les generacions nascudes en el període 1832-41, filles de les generacions de 1802-12.
Les crisis del final del segle XVIII i del començament del XIX van alterar l’evolució de la mortalitat catalana. Els estudis de les fluctuacions a curt termini no exigeixen l’avaluació d’indicadors gaire precisos dels nivells de la mortalitat, i només alguns d’aquests estudis s’han proposat avaluar la incidència d’aquestes crisis a mitjà i llarg termini. En aquests casos, la conclusió que s’extreu és que la presència de les crisis no va impedir que milloressin els nivells de la mortalitat entre els anys 1780 i 1820.
Francesc Muñoz ha examinat l’evolució a curt i llarg termini de la mortalitat a partir d’una mostra de deu localitats de les comarques del Garraf i l’Alt i el Baix Penedès. Un dels objectius d’aquest estudi és construir unes taules de mortalitat per als períodes 1784-90 i 1857-64. La d’aquest darrer període és comparable a la ja comentada per a Barcelona. Gairebé nou anys separen, a mitjan segle XIX, l’esperança de vida de la població barcelonina de la del Penedès: aquí era de 35 anys mentre que a Barcelona era de 26 anys. L’esperança de vida al Penedès havia augmentat prop de cinc anys amb relació al període 1784-90. La reconstrucció de sèries cronològiques de la mortalitat infantil i d’altres indicadors de la mortalitat adulta porten l’autor a concloure que aquell augment de l’esperança de vida es va produir abans del 1795 i, sobretot, entre el 1810 i el 1830. El factor principal de l’augment de l’esperança de vida va ser la reducció de la mortalitat en el grup d’edats inferiors a cinc anys.
Els resultats del Penedès corroboren l’estudi anterior de J. Nadal sobre l’evolució de la mortalitat a Palamós. En aquest cas, Nadal va reconstruir la mortalitat abans de 15 anys de les successives generacions. Les probabilitats de supervivència, sobretot abans de cinc anys d’edat, van augmentar també durant les darreres dècades del segle XVIII i, encara molt més acusadament, durant la segona dècada del segle XIX, un cop superades les crisis de la dècada anterior.
Aquests estudis sobre Palamós i sobre una mostra de localitats del Penedès no són extrapolables a tot el territori de Catalunya. És necessari ampliar el nombre d’estudis a altres comarques agràries per a poder determinar l’amplitud del descens de la mortalitat i mesurar fins a quin punt va ser contrarestat per l’augment del pes de la població urbana.
En definitiva, caldria disposar d’estimacions més precises sobre la mortalitat catalana per a saber si els canvis van ser realment tan petits que el seu efecte sobre el creixement va ser nul. En qualsevol cas, l’estudi mostraria com es van configurar els diferencials de mortalitat propis de la nova societat industrial emergent.