La consolidació del món burgès

Establir un tall cronològic en una obra d’interpretació històrica és sempre arbitrari. Aquest volum dedicat a l’enfortiment del món burgès s’encara al període comprès entre els darrers anys cinquanta del vuit-cents i el canvi de segle. Engloba, doncs, unes dècades plenes d’esdeveniments transcendentals en tots i cada un dels àmbits d’actuació humana. Fou aleshores quan s’establiren els fonaments definitius del món actual, quan prengueren cos les teories socials i econòmiques, polítiques en definitiva, que han configurat, tot modelant-los, els comportaments personals i col·lectius, quan s’esboçaren els perfils variants de les classes socials en què el capitalisme estructurà la societat. Quan aparegueren, de vegades també es desenvoluparen, les innovacions tecnològiques que marcaren una frontera precisa amb els segles anteriors i van assenyalar el camí irreversible que el futur no feu més que desenvolupar, tot accelerant el ritme de progrés humà com mai abans no s’havia produït. El 1879 Karl Marx podia escriure que el ferrocarril, els vaixells de vapor i el telègraf (el 1866 ja creuava l’Atlàntic) “representaven finalment els mitjans de comunicació adequats als moderns mitjans de producció”. Foren també els anys en què van tenir lloc les descobertes pioneres, possibles per la innovació tecnològica, en diferents ciències, com la medicina. D’aquells anys arrenquen les grans renovacions estètiques, titllades pels coetanis de revolucionàries, en la música, la pintura, la literatura i el comportament i la imatge social.

Una societat urbana i canviant

Els anys contemplats en aquest volum són els del triomf del món urbà enfront del rural. Ho fou en tots els sentits, des de l’econòmic (primacia del sector industrial sobre l’agro-pecuari) fins al demogràfic, però també en la concepció mateixa de la ciutat. Les ciutats, els seus barris representatius, almenys, es desruralitzaren de manera progressiva, afavorides pel desenvolupament tecnològic i la consolidació del poder econòmic de l’administració i de les burgesies; van perdre la imatge de pobles grans, si més no als països avançats, i van començar a oferir-ne una de més brillant, que havia d’esdevenir tòpica: la que presentaven els carrers amples, empedrats, polits, ornats, il·luminats, tot i que de vegades aquesta modernització de la imatge fou més producte d’una voluntat repressora, que no pas progressista. Com els bulevards parisencs sorgits de la necessitat de carrers amples que permetessin una maniobrabilitat més fàcil de l’exèrcit contra els avalots populars, que es beneficiaven del traçat de trencaclosques dels carrerons d’origen medieval, estrets i retorts. El canvi estètic coincideix amb el triomf del tercer estat que, assegurat el control de la política i les finances, va voler deixar testimoni perenne del seu ascens i del seu protagonisme. Les ciutats s’ompliren de nous edificis públics bastits amb voluntat de ser emblemàtics. Les borses i els bancs (el poder econòmic), els casinos i els teatres (el lleure de classe i ostentós), els ajuntaments, els tribunals i els parlaments (el poder polític i judicial: redacció i aplicació de normes i lleis), passaren a presidir i definir els nous espais urbans, producte de l’eixample o la remodelació, que, alhora que teòricament els embellien, donaven sensació de seguretat i prepotència als seus constructors. De manera curiosa el seu referent estètic fou gairebé sempre ultraconservador —plagi o voluntat de tradició?—, reprenent els estils arquitectònics antics, neogòtic per exemple, i defugint crear models realment nous, més d’acord amb el que es podia suposar que era l’esperit del segle.

Foren uns anys en què va ser la ciutat, els ciutadans que la governaren, i no la cort, els que marcaren i imposaren els nous hàbits. Van ser ciutats vives i en creixement, que concentraven homes i diners a un ritme espectacular. Viena passà de 400 000 a 700 000 habitants, Berlín de 378 000 a gairebé un milió, París del milió a vora els dos o Londres dels dos i mig a gairebé els quatre entre el final de la dècada dels quaranta i l’inici dels vuitanta. Al preu, és clar, hi retorno més endavant, de l’amuntegament i la misèria de la majoria dels nous habitants. El creixement urbà fou més clar encara als “nous continents”. Chicago passà de cinquanta mil habitants el 1850 a més d’un milió el 1890, tot i que, a l’inrevés d’Europa, als EUA la població rural fos del voltant d’un 80% durant la dècada dels seixanta.

Del 1859 al 1900

Posats a escollir un any més o menys emblemàtic com a llinda inicial, es podria optar pel 1859, tot i que d’arguments i d’exemples se’n troben, sense gaires dificultats, per a qualsevol altre. Per què el 1859? El 1859 és un any transcendent per a històries “nacionals”, tant si es dona al substantiu qualificador agraïdes connotacions elogioses com si se li adreça una mirada reprobadora. El 1859 es va iniciar el procés d’unificació italiana quan, de resultes de l’aliança franco-sarda, Àustria declarà la guerra al Piemont; la unificació culminà el 1870 amb la conquesta de Roma, que l’any següent fou proclamada capital del regne d’Itàlia, del qual havia estat coronat rei Víctor Manuel el 1861. El 1859 és també l’any de la independència de Romania. Es tracta de dos casos complementaris que reflecteixen l’ebullició nacionalista postromàntica. En el cas d’Itàlia, la unitat cultural i sobretot mítica es traduïa per primera vegada en una unitat política, a no ser que es recorri, en la recerca de precedents, a l’antiga Roma. La consciència nacional hi era força feble, encara més si es té en compte que els mòbils que havien inspirat el suport a la política unificadora eren múltiples i enfrontats, o que només el 2,5% dels italians parlava habitualment la llengua oficial. Per això no pot sorprendre que Massimo d’Azeglio proclamés, el 1860: “hem fet Itàlia; ara hem de fer els italians”. En el cas romanès eren antics principats els que s’alliberaven de la potència opressora per constituir un nou estat, sense cap altre referent comú. No es tractava en cap dels dos exemples d’episodis singulars, sinó que eren mostres vives d’una palpitació compartida. Ambdós exemples són també paradigmàtics per a mostrar el ressò dels episodis històrics de la segona meitat del segle XIX als moments actuals. Ara a Itàlia proliferen les Lligues, que tenen com a àmbit d’actuació política els territoris començats a unificar el 1859, i Romania es troba sobre el volcà, com la resta dels estats-nació artificials sorgits a l’est europeu de la descomposició dels vells imperis continentals.

El mateix 1859 la Nationalverein celebrà el segon congrés, on s’aprovà una crida per transformar la dieta federal alemanya en un govern “d’Alemanya sòlid, fort i estable”, que va facilitar la posterior política d’Otto von Bismarck, nomenat canceller per Guillem I de Prússia el 1861. Deu anys després, Guillem era proclamat emperador d’Alemanya a Versalles, després que la desfeta bèl·lica del Segon Imperi francès li permetés l’annexió d’Alsàcia i Lorena. És, doncs, la data inicial del procés definitiu de la primera unificació alemanya. Encara, el 1859 s’havia creat a Irlanda la societat secreta Fenier, que reivindicava el dret d’una república autònoma. El 1900 obeeix, essencialment, al tòpic del canvi de segle.

Del nacionalisme a l’imperialisme

Els nous nacionalismes europeus comportaren afanys expansionistes, tant per donar sortida als ambiciosos projectes econòmics de les classes dirigents, com per facilitar una altra mena de sortida, de vegades fugida, als sectors depauperats, que constituïen un risc permanent d’inestabilitat a la metròpoli, com per poder demostrar el respectiu potencial militar. El 1859, quan Suïssa prohibia als seus ciutadans l’enrolament com a mercenaris a d’altres països, Rússia conqueria el Caucas iniciant l’expansió per l’Àsia central. El revifament de sentiments nacionals, també els patrioteristes, fou una constant durant tota la segona meitat del segle XIX europeu, tant en els estats-nació com en les nacions sense estat. Una mostra en pot ser la configuració en un sistema dual, el 1867, de l’imperi austro-hongarès, amb un sol monarca però amb constitució, gabinet i dieta diferenciats. D’aquí la proliferació de textos teòrics, de signe divers, d’ampli ressò posterior, com Què és una nació? (1882), del francès Ernest Renán o, i sobretot, els treballs dels marxistes austríacs, com La nacionalitat moderna (1887) de Karl Kautsky i Estat i nació (1899) de Karl Renner, que al llarg del segle XX han incidit en els plantejaments teòrics de bona part de les lluites anticolonialistes. Els estats que es consolidaren tenien la voluntat de ser uns estats-nació, no uns estats-dinastia, prescindint de la forma de govern, amb un territori ben definit i inalienable en la seva unitat, amb una constitució política capaç de protegir amb el mateix èmfasi la propietat i els drets civils, amb un govern responsable i un parlament representatiu per a ferla complir. Sempre, en cas de dubte, era clar que per damunt i al davant de la llibertat per a tots hi havia la defensa del dret de conservar la propietat de pocs.

La repartició d’Àfrica. 1875-1902.

L’expansionisme colonial comportava un acostament a territoris fins aleshores exòtics per a Europa (a Amèrica, els EUA assumiren la mateixa postura, voluntàriament reduïda al continent. El president mexicà Porfirio Díaz es lamentava: “Pobre Mèxic, tan lluny de Déu, tan a prop dels EUA”) i imposava que la història i els factors que condicionen el desenvolupament de la societat fossin cada vegada menys europeus, tot i que l’eurocentrisme es va mantenir força vigorós, perquè a Europa es conservaven els nuclis decisoris de poder. La irrupció europea en les altres terres i les altres cultures es feia en nom de la ciència, el progrés, l’afany culturalitzador en definitiva, que volia dir, en realitat, de destrucció de les cultures pròpies, en les seves múltiples expressions fossin econòmiques, religioses o de forma d’entendre i desenvolupar la vida. Els dirigents, els ideòlegs i els activistes europeus ho justificaven com la substitució d’una cultura bàrbara i endarrerida per una altra de culta i progressiva. Els militars obrien pas als missioners cristians o, a l’inrevés, els missioners s’encarregaven d’actuar com a pioners de la colonització política.

Així, l’evangelització recuperava sarcàsticament la seva etimologia (predicació de la bona nova) tot i que ho fos més per als emissors que no pas necessàriament per als receptors, no endebades els atacs contra la nuesa dels habitants dels tòrrids territoris colonitzats (els altres ja anaven més tapats) eren justificats per la moral (l’europea, per descomptat), quan l’interès real era l’obertura d’un nou mercat per als productes tèxtils de la metròpoli. Per això, la dèria de fer posar pantalons o camises no tingué equivalent en la de calçar el colonitzat. El sarcasme marcà la pauta de les actuacions. N’és un bon exemple el congrés de Berlín del 1885, que va reconèixer Leopold II de Bèlgica com a rei de l’Estat Lliure del Congo. El rei s’apropià de totes les terres i va sotmetre els habitants a una sobreexplotació, a ritme de treballs forçats. Denunciat a les tribunes internacionals, fou desposseït del que considerava una propietat privada, que va ser traspassada al govern belga. La culminació del cinisme es troba en el nom atorgat a la colònia, Estat Lliure, ja que ningú no consultà els nadius si volien ser súbdits del monarca belga o en quines condicions s’havia d’administrar la llibertat territorial; la seva veu fou usurpada per la diplomàcia europea.

Un món de contrastos

El període estudiat, tot i ser relativament proper, pot ser percebut com a molt remot, sobretot pel que fa a la primera meitat de l’etapa. A Rússia, per exemple, fins el 1856 no s’iniciaren les reformes polítiques, i les servituds feudals, que lligaven els camperols a la terra, no van ser abolides fins el 1861. La reforma afectà 40 000 000 de camperols, que sense mitjans per a explotar les terres que els foren cedides en quantitat insuficient a títol comunitari, es van veure empesos a un endeutament progressiu amb els vells propietaris, mentre es trobaven impedits de millorar l’explotació. Als Estats Units d’Amèrica, fal·laç miratge actual de les llibertats, l’esclavitud no va ser abolida fins el 1865, després de ser derrotats els estats de la Unió en la guerra civil iniciada el 1861. Al Japó el feudalisme es mantingué en peu, en la seva estructura jurídica plena, fins l’any 1871. La civilitzada Europa no era gaire més exemplar. Si la Gran Bretanya abolí l’esclavitud el 1833, França no ho va fer fins el 1848 a les Antilles i el 1896 a Madagascar, Holanda fins el 1873, Dinamarca el 1876 i Espanya fins el 1873 a Puerto Rico, mentre que a Cuba encara hi havia esclaus el 1886 i, tot cal dir-ho, entre els dirigents antiabolicionistes hi ocuparen un lloc destacat els catalans.

La segona meitat del segle XIX va estar plena de contrastos contundents; mentre pervivien rastres d’esclavisme i de feudalisme o s’imposaven inclements colonitzacions a tot el món no europeu, es produïren avenços científics extraordinaris, que convulsaren la societat i en marcaren l’esdevenidor cap a camins de benestar fins aleshores inesperats i insospitables. Van ser invents o descobriments que alliberaven l’home de la necessitat de notables esforços físics en el treball, que li facilitaven un desplaçament còmode i ràpid, que li feien la vida més càlida i agradable, que li permetien combatre amb èxit malures fins aleshores inguaribles, que facilitaven l’accés a la cultura o a la informació, que humanitzaven en definitiva la societat. Se’n poden esmentar alguns per ordre cronològic, prescindint de la seva tipologia, per fer més comprensible la trajectòria científica, encara que no tots fossin aplicats i difosos de forma paral·lela o immediata al seu descobriment. El 1865 Johann Mendel descobrí les lleis de l’herència; el 1866 Alfred Nobel inventà la dinamita; el 1869 Dmitrij I. Mendelejev va fixar la taula periòdica dels elements químics; el 1876 Nikolaus Otto construí el primer motor d’explosió de quatre temps; el 1877 Thomas A. Edison patentà el fonògraf i el 1879 la làmpada d’incandescència; el 1879 la Siemens A.G. construí les primeres locomotores elèctriques, aprofitant el descobriment del principi de la dinamo per Werner von Siemens el 1866; el 1882 Robert Koch descobrí el bacil de la tuberculosi, el 1883 Edwin Klebs el de la diftèria i el mateix Koch el bacteri del còlera; Gottlieb W. Daimler va acoblar el primer motor de gasolina a una bicicleta el 1885, i a un vehicle de quatre rodes el 1886; el 1890 Louis Pasteur descobrí el procés de conservació d’aliments que s’anomenà pasteurització; el mateix any s’inventà la linotipia; el 1894 Louis Lumière, ajudat pel seu germà August, inventà el cinematògraf; el 1895 Wilhelm Conrad Röntgen descobrí els raigs X; el 1896 Guglielmo Marconi va fer els seus experiments en radiofonia; el 1896 Antoine-Henri Becquerel descobrí la radioactivitat de l’urani; el 1898 Pierre i Marie Curie descobriren el radi; el 1899 els especialistes de la casa Bayer van inventar l’aspirina. La llista, feta una mica a l’atzar, permet una visió ràpida de la múltiple tipologia dels progressos, que emblemàticament es poden sintetitzar en els que apareixen en segon i antepenúltim lloc: l’invent de la dinamita i el descobriment de la radioactivitat. Serveixen de síntesi per la seva naturalesa essencialment contradictòria. Dues descobertes que haurien d’haver estat, des d’un plantejament idealista i utòpic, fonamentalment eines de progrés en facilitar energia i estalvi de força, es convertiren ben aviat en armes destructives, utilitzades com a tals o com arguments intimidatoris al llarg del segle XX. Tothom coneix prou bé els remordiments i el neguit que la contradicció generà en el senyor Nobel i que l’impulsaren a crear i dotar, amb els beneficis obtinguts amb la patent, els emblemàtics premis que porten el seu nom.

La renovació cultural

La cultura s’enriquí en la diversitat i amb els canvis estètics i ideològics. El 1859 Charles Darwin publicava De l’origen de les espècies per la via de la selecció natural i Karl Marx els Fonaments de la crítica de l’economia política; el 1862 fou l’any d’Els miserables de Victor Hugo; el 1865 Lleó Tolstoi publicà Guerra i Pau i Lewis Carroll Alícia al país de les meravelles; el 1871 veia la llum La fortuna dels Rougon-Macquart, d’Émile Zola; el 1881 Henrik Ibsen estrenava Un enemic del poble; el 1883 Friederich W. Nietzsche començà la publicació d’Així parlà Zaratrustra; el 1887 sortien les Poesies de Stéphane Mallarmé; el 1891 Oscar Wilde donà a conèixer El retrat de Dorian Gray; el 1900 fou l’any de La interpretació dels somnis de Sigmund Freud. Es pot dir que són els anys que van de l’aparició del llibre de Darwin —que revolucionà la interpretació de la història natural, topà amb els defensors dogmàtics de la literalitat dels textos de la Bíblia i va aconseguir trasbalsar els coneixements del regne animal— fins a Freud —que donà les eines per a excavar en les recòndites pregoneses de l’home—. L’ambició global més aconseguida i transcendent es degué a l’obra de Marx, que publicà aquells anys bona part dels seus llibres (el primer volum d’ El Capital és del 1867). Marx va superar en l’economia, la història, l’anàlisi del pensament i la sociologia les interpretacions idealistes de la societat i la seva evolució i, a favor o en contra, ha marcat la trajectòria i la interpretació social i política posterior.

La sobreposició i la substitució de les estètiques començà a produir-se a un ritme cada vegada més accelerat. Es podria fer un llarg llistat d’escoles i de fites de les arts plàstiques, però n’hi ha prou a recordar tres noms francesos: Édouard Manet, que el 1863 pintà El dinar al camp (on el nu femení recuperava la procacitat perduda, com ho va demostrar l’escàndol que generà la seva exhibició), Pierre-Auguste Renoir, que el 1876 exposava El ball del Moulin de la Galette (amb el poble com a protagonista no trivial) o François-Auguste Rodin, que esculpí el 1880 la contundent imatge d’ El pensador, tres fites d’un art en contínua evolució. El mateix passava amb la música, que cada cop tingué més protagonisme social. No en va el 1876 s’iniciaren a Bayreuth els festivals wagnerians, però Richard Wagner tingué competidors, no només en l’estil sinó en l’afany de monopolitzar l’èxit i l’estima del públic. Mentre el 1859 estrenava Tristany i Isolda, Giuseppe Verdi (que s’havia convertit en un autor “nacional” a Itàlia després de Nabucco) estrenava Aïda el 1871, Georges Bizet Carmen el 1874 i Giacomo Puccini Tosca el 1900. La burgesia, amb afanys culturalistes i una certa voluntat de mecenatge, comprava llibres, quadres i tota mena d’objectes culturals o artístics, i impulsava la construcció de biblioteques o museus o anava a l’òpera. Per primera vegada l’artista o l’intel·lectual podien viure, fins i tot enriquir-se, amb els beneficis de les vendes de les seves obres. Abans, un pintor o un poeta ho podia fer de les donacions gracioses; a la segona meitat del segle XIX podia fer-ho amb els quadres venuts o pels drets d’autor dels seus llibres. Els anys seixanta, Charles Dickens percebia unes 33 000 lliures l’any de drets d’autor. Això comportava un increment del prestigi social i l’artista deixà de ser un protegit decoratiu i va entrar a formar part dels rengles més respectats de les forces vives. Com qualsevol altre professional, l’artista entrava a competir al mercat lliure.

La major part de la nova cultura va tenir un clar esperit laic, sovint de forma bel·ligerant. La separació entre la religió i el poder civil, de l’Església i l’Estat, s’accentuà en la majoria de països, en alguns de forma definitiva. La pèrdua de poder polític de les dignitats eclesiàstiques va marcar també un canvi de tarannà social, que empenyé cap a la intimitat l’exhibició dels sentiments religiosos. Allà on l’església (cristiana de diverses obediències, però essencialment la catòlica) es resistia a la pèrdua de protagonisme, concità l’aparició d’un anticlericalisme barroer tant més agressiu com més radical era la resistència eclesiàstica a desaparèixer de l’escenari públic. Les esglésies miraren de recuperar en d’altres continents part del protagonisme perdut a Europa, amb les actuacions missioneres, que comptaven amb suports governamentals. Per parar la pèrdua de terreny, el catolicisme empenyé noves variants de culte. La de més èxit fou la que es bastí al voltant de les aparicions a Lorda, el 1858.

Els exemples citats abans són mostres de l’anomenada alta cultura. És evident que no tota la societat hi era ni sensible ni propera, o que ni tan sols hi tenia accés ni notícia. De vegades per les seleccions econòmiques elementals, com en el cas de l’òpera, que tanmateix deixà de ser un monopoli senyorial; d’altres per les limitacions imposades pel grau de culturització, amb els elevadíssims índexs d’analfabetisme o d’alfabetització precària; ben sovint perquè la majoria de la població tenia prou feina a omplir l’estómac com per poder distreure’s en lleures culturalistes i encara menys esmerçar-hi part dels escassos diners disponibles. És més, aquests sectors de la població no només tenien dificultats per accedir a la nova cultura, sinó que veien la seva tradicional esmicolada. Fou durant aquests anys quan s’esllanguiren els darrers rastres de la cultura popular viva. Per una banda per la pèrdua de qualsevol consideració envers ella per part dels detentors del poder, que a més li declaraven la guerra a mort quan era feta amb una llengua que no coincidia amb l’oficial, i per altra per les imposicions del progrés, en el sentit que si d’antic el treball s’acompanyava de cançons, no tenia cap sentit mantenir-les vives ara que l’escàndol de les naus industrials ofegava les veus dels cantaires.