Guerra i política

El 1859 i el 1898 poden ser dos anys per a marcar les llindes d’un període històric. Ambdós comparteixen l’esclat de sengles guerres exteriors amb components colonials. Foren, però, dos conflictes bèl·lics absolutament contraposats, victòria al primer, derrota al segon; entrada triomfal al nord d’Àfrica el 1859, sortida vergonyosa del Carib i les Filipines el 1898; d’iniciativa plena el victoriós, a remolc de fets aliens no volguts el que acabà amb la desfeta; amb ressons d’entusiasme manipulat el del Marroc, amb plena oposició popular, malgrat la pressió governamental popularitzadora des de múltiples angles, el de Cuba. D’aquestes diferències de percepció en amplis sectors de la població se’n pot deduir un doble progrés de la societat: el refús de la guerra com a element d’identificació comunitari i la pèrdua de credibilitat de la propaganda oficial, en prendre consciència el poble de qui eren els únics beneficiaris d’aquelles aventures.

La guerra del Marroc, del 1859 al 1860, tingué una certa acceptació popular i va permetre, almenys en teoria, que els que s’havien enfrontat en les anteriors guerres civils combatessin de costat per defensar l’honor espanyol, ja que l’excusa del govern O’Donnell per començar-la fou la necessitat de venjar els ultratges que soldats marroquins havien infringit a l’escut d’Espanya. La guerra va motivar l’enrolament de 500 catalans, presentats com a voluntaris per la premsa de l’època, la nombrosa propaganda sorgida amb la crida a files i les festes de benvinguda en el retorn. La majoria s’enrolaren forçats per la crisi industrial, que els empenyia a l’atur i els col·locava en la disjuntiva d’escollir entre morir-se de gana a casa o anar a l’escorxador marroquí, on se’ls prometia un salari mensual de 90 rals, que era inferior al promès als qui van combatre voluntaris durant la primera carlinada. Segons Joan Mañé i Flaquer, “Cataluña fue una de las provincias que más se distinguieron por su españolismo” i els voluntaris anaren al combat “sin instrucción alguna”. Ho presenta com a motiu d’orgull, quan només demostra l’escàs respecte que tenien els dirigents polítics i militars espanyols per la integritat dels seus homes. Per a incitar a l’enrolament s’utilitzaren tota mena d’artificis, des d’obres teatrals d’encàrrec en català, com “A l’Àfrica minyons”, la més popular, original de Josep Ferrer Fernàndez, fins a la publicació d’una revista monotemàtica, “El cañon rayado. Periódico metralla de la guerra de África”. A Mallorca, entre altres, Miquel Bibiloni estrenà la sarsuela “Los moros del Rif. Fins i tot gent com Fernando Garrido, camuflat amb el pseudònim Evaristo Ventosa, publicà dos volums gruixuts de crònica apologètica. La notícia de les victòries, inflades per la propaganda oficial, provocava onades d’espanyolisme militant, traduïdes en manifestacions i paròdies dels combats, i generà el que és potser el darrer ball parlat de to polític, el de “Marruecos i espanyols”, estrenat a Reus per Francesc Torné, un carií convençut.

El ressò a Catalunya era garantit perquè davant dels voluntaris hi anava Joan Prim i Prats (a qui s’havien perdonat moltes males passades) i la diputació de Barcelona encarregà a Marià Fortuny i Marsal quadres dels combats més significatius. La propaganda, efectuada amb tècniques distintes i en fronts diversos, aconseguí una notable intoxicació popular, amb components, com ha remarcat Josep Fontana i Lázaro, “profundament racistes”. Per altra banda, la publicitat patriotera practicava un llenguatge esquizofrènic: per incitar a la lluita espanyolista, realçava els trets diferenciadors dels catalans i impulsava l’orgull “regional” a assolir les màximes cotes de valoració patriòtica al mercat estatal. És a dir, empenyia els ciutadans a sentir-se i actuar com a bons catalans per a demostrar ser ben espanyols. L’Església organitzava rogatives i oficis per la victòria. O hi contribuïa amb diners, com el bisbe de Mallorca que encapçalà una subscripció amb 5 000 rals per a les despeses de guerra. A Mallorca, d’on no sortiren voluntaris, potser perquè la tensió social era més feble, el ressò fou molt escàs, i les adhesions es limitaren a actes protocol·laris o a la preparació per les dones de lots de roba per a la tropa, de guarnició a l’illa, destinada al combat; part d’aquesta tropa era de mallorquins que hi anaren forçats. Al festival alienador hi cooperaren poetes de tota mena, des de Víctor Balaguer i Cirera fins a Antoni de Bofarull i Brocà. Bofarull i María Josepa Massanés i Dalmau dedicaren sengles poemes a cantar la barretina, que formava part de l’uniforme especial, “gorro de lana, de los llamados de marinero, encarnado”, com a símbol distintiu de catalanitat. La guerra fou aprofitada pel partit carií que, amb el desembarcament del pretendent Carles VI als Alfacs, intentà un aixecament comandat per Jaime Ortega y Olleta, capità general de les Illes, un fill del qual combatia voluntari al Marroc. Segons Mañé i Flaquer, part dels veterans carlins trobaren indigna la temptativa, que es va fer aprofitant que part de l’exèrcit era al nord d’Àfrica. Però no tots; el complot mallorquí comptava amb una trama civil, on participaven, entre d’altres, el marquès de la Romana o el de Cerdenyola i algunes autoritats civils de l’illa, que el facilitaren i finançaren. Potser també hi prengué part Ramon Cabrera i Griñó, però, afusellat Ortega, ningú no es va preocupar d’estirar-ne els fils.

Si la guerra del Marroc evidenciava l’espanyolització operativa dels catalans espanyols, a la Catalunya del Nord, mentrestant, Lluís Napoleó obtenia el 47% dels vots al plebiscit del 1852 (la mitjana estatal era del 75%), tot i que el cop d’estat del 1851 havia provocat, segons Andreu Balent, 692 represaliats, la majoria dels sectors populars, en haver-se intentat una resistència armada. Es fa difícil de quantificar l’aportació rossellonesa a les guerres colonials franceses. En canvi, dels 7 591 soldats espanyols localitzats per Manuel R. Moreno Fraginals a la guerra dominicana (1861-65), se sap que l’11,11% eren del Principat, l’11,09% valencians i l’1,75% de les Balears.

Recessió econòmica i crisi política

L’aventura del Marroc obeïa a l’afany de dissimular la crisi interior tot convertint-la en ira contra un enemic exterior, d’acord amb una pràctica política molt vella i mai desterrada. Pels mateixos anys, es feia evident una preocupació per les exhibicions de productes agraris i manufacturats, que intentaven promoure el desenvolupament qualitatiu i quantitatiu d’ambdós tipus de productes, com la impulsada pel governador de Mallorca al setembre del 1860. Sovint s’hi presentaven aportacions tècniques autòctones, que gairebé mai no superaven el prototip com les tisores que deixaven la tija a punt per als empelts o el “carro molino de aplicación a la industria y agricultura”, que obtingueren medalles a Palma el 1860. Amb més eficàcia real que les exposicions, es van emprendre obres d’expansió agrària, com arreu d’Europa; el 1863 s’inicià a Alcúdia la dessecació de s’Albufera per empresaris anglesos, que l’enllestiren el 1870. El que ara seria presentat, i amb tota la raó, com un greu atemptat ecològic, fou vist com una important obra de sanejament, d’obtenció de fecundes terres per a l’agricultura i de creació de nous llocs de treball.

La “fam del cotó”, generada per la guerra civil nord-americana (1861-65) accentuà la crisi del tèxtil, ja que forçà a tancar una gran quantitat de fàbriques i va agreujar, en les poques empreses que mantenien una certa activitat, l’enfrontament entre els treballadors de les naus industrials i els que practicaven, sobretot en poblacions agrícoles, la indústria domiciliària, equiparada a l’esquirolatge, en treballar per sota de les tarifes vigents a la ciutat. La crisi tèxtil, amb especial incidència a Catalunya i el País Valencià, també es feu notar el 1863 a Mallorca. Mentre, al camp, la persistència de les petites explotacions en dificultava la transformació i s’encarava a un règim capitalista. Els consums i drets de portes dificultaven la comercialització familiar dels productes agro-pecuaris i encarien els de subsistència i, en conseqüència, feien créixer el neguit de les classes populars, que constataven com se’ls rebaixava el salari, mentre s’incrementava el cost de la vida. Dos romanços, recuperats per Joaquim Marco i Revilla, reflecteixen la situació. En un d’ells, uns obrers explicaven desolats: “De Barcelona salimos,/ reclamando compasión,/ dejando hijas y esposas/ en la mayor aflicción”, mentre l’altre, de factura lleidatana, recorda: “los uns se venen las vinyas,/ los altres, camps y olivers,/ los altres, mobles de casa,/ robes y tot lo demés”. La crisi accelerà l’emigració cap a Cuba. Segons Jordi Maluquer de Motes, el 1859 ja hi havia a Cuba 8 703 catalans, 1 317 mallorquins i 899 valencians.

El creixement econòmic espanyol iniciat a la dècada dels quaranta va fer fallida els primers anys de la dels seixanta; aquest procés fou ressò en bona part de les crisis econòmiques internacionals, que trobaren en la feble estructura de l’economia espanyola un camp adobat. L’encariment del diner, amb la consegüent deflació, i la fallida de les companyies ferroviàries tot just entrades en servei, que purgaren la irracionalitat d’una xarxa més atenta a l’especulació que al rendiment en la seva configuració, empenyé a la ruïna part de la classe mitjana, que havia picat l’ham dels rèdits aparentment fàcils i esponerosos. La fallida de les empreses ferroviàries comportà la de diverses entitats bancàries, on la classe mitjana havia dipositat bona part dels estalvis. La doble crisi afectà negativament el desenvolupament del comerç i la indústria. Gràcies als treballs de Pere Pascual i Domènech es pot saber com funcionà la crisi ferroviària. Com que tingué incidència internacional, a París i Londres importants bancs i companyies foren arrossegats a la fallida, la qual cosa impedí les inversions estrangeres. Al País Valencià, on van resultar afectades les diverses iniciatives de Josep Campo, les causes i els efectes han estat estudiats per Clementina Ródenas i Telesforo R. Hernández. La crisi borsària del 1866, que n’arrossegà d’altres, fou molt important a Barcelona. Josep Fontana i Gabriel Tortella Casares han assenyalat que la crisi de les companyies ferroviàries jugà un paper important en la fallida del règim moderat i en la preparació de les revoltes que van culminar en el pronunciament del 1868.

Durant els primers anys de la dècada dels seixanta, la fam i l’atur esdevingueren endèmics. Per aturar la revolta larvada, les autoritats emprengueren obres públiques i promogueren serveis de menjars econòmics o gratuïts per als depauperats urbans, mentre la situació s’agreujava amb l’aparició del còlera el 1865. Els intents revolucionaris, de causa i signe divers, es multiplicaren. Al maig del 1865, en els ròssecs de l’anomenada “nit de Sant Daniel”, Joan Prim marxà a València, on tres regiments van faltar a la paraula donada de pronunciar-se. A la ciutat de València esclatà un avalot, el 1866, seguit de manifestacions contra el règim, com se’n produïren en algunes localitats catalanes, mentre a Mallorca es reunien nuclis conspiratoris. L’àmplia participació en el pronunciament de Prim de gener del 1866 (s’aixecaren partides a Valls, Poboleda, Vilaverd i Vilafranca), fou reprimida amb duresa, malgrat les promeses d’indult. Dos dels catalans deportats a Mallorca van ser afusellats per participar en una picabaralla; eren dos pagesos, un de Porrera i l’altre de la Selva del Camp, fet que indica l’amplitud geogràfica de la revolta i la complexitat dels seus components no reduïts als sectors urbans o vinculats amb el procés industrial. L’activisme més destacat fou el dels demòcrates. Pel juny, a Girona s’aixecà un regiment de la guarnició i una partida voltava vora la frontera. El fracàs de la temptativa facilità el Pacte d’Ostende de demòcrates i progressistes, amb important presència catalana.

L’estiu del 1867 esclatà un moviment d’àmplia base civil a tot Catalunya, amb contactes amb el País Valencià, on la guarnició de la capital era compromesa a revoltar-se; Prim, que l’havia d’encapçalar, en no veure-ho clar, girà cua. Partides importants s’aixecaren, per exemple al Priorat, on Josep Güell i Mercader hi anà en missió d’apostolat, o al Camp de Tarragona, on es van mobilitzar un miler d’homes, mentre en d’altres llocs els compromesos es feien endarrere. Segons Eugenio García Ruiz els revoltats foren 6 000 a la província de Tarragona i 2 000 a la de Barcelona, i van estar en peu de guerra un parell de setmanes; d’alguns pobles n’arribaren a sortir més de 300. Tots ells s’enfrontaren amb una repressió inclement. Dos joves reusencs que anaven a unir-se a les partides foren afusellats, sense cap mena de requisit, vora el barranc on van ser descoberts. Al País Valencià les partides es mantingueren actives fins el 1868. A Mallorca, tot i els nuclis conspiratius, no s’arribaren a aixecar partides; pel juliol del 1867, el diputat Ramon Vinader denuncià al congrés la situació desesperada de les Illes: pèrdua total de la collita, sequera, misèria generalitzada, atur forçós i falta d’aliments, començant pel pa. Per pal·liar-ho demanava la realització d’obres públiques, especialment carreteres.

La sensació de desencís i estafa duplicats, dels dirigents i de l’exèrcit, explica la reacció calmosa davant el pronunciament de Cadis del 1868, producte de la conxorxa de progressistes, demòcrates i unionistes, amb la participació de dirigents catalans i valencians, amb bona entesa entre ells. L’alacantí Ramon Lagier, per exemple, havia rescatat del seu amagatall el cambrilenc Benet Ferrer, amic de Prim, per dur-lo a França. No hi hagué presses a Catalunya per incorporar-se al pronunciament del 17 de setembre, menys encara per defensar la monarquia d’Isabel, malgrat que el comte de Xeste, capità general de Barcelona, acabés la seva proclama afirmant que “la religió y la monarquia son lo port de nàufragas nacions”, amb la qual cosa semblava admetre que l’estat que defensava anava a mal borràs. La marxa dels pronunciaments a les ciutats fou força diversa, mentre els pobles actuaven a remolc de les capitals que hi tenien incidència. Al País Valencià s’aixecaren Alcoi i Alacant, on hi va haver enfrontaments amb les tropes governamentals, mentre tot de partides recorrien els pobles i controlaven diversos territoris. A Mallorca, la primera localitat a pronunciar-se fou Alcúdia. El procés final, que és el que compta, sembla homogeni a tots els Països Catalans. La Junta Revolucionària clandestina sortia a la llum, es feia reconèixer per aclamació popular, prenia el poder i dedicava llargues estones a la redacció de proclames i manifestos inflats de retòrica i de despit antiborbònic. Els manifestos proclamaven la sobirania nacional, les llibertats formals en tota la seva amplitud (de reunió, associació, expressió, culte, ensenyament), el sufragi universal, l’abolició dels consums i, de vegades, també de la pena de mort i el reclutament, a terra i a mar.

Les juntes compartien dues característiques transcendents. En primer lloc, eren compostes per membres de les classes benestants, industrials, comerciants, terratinents, gent de professió liberal, accionistes i directors de companyies diverses i bancs, amb algun cas pintoresc, com la d’Alcúdia presidida per un canonge liberal, cosa que ja feia preveure que el seu tarannà revolucionari havia de ser per força molt moderat, més de paraula que d’obra. I, en segon lloc, als textos publicats es mostraven grandiloqüentment avançades en tot allò que no comportava cap canvi real en l’estructura de la societat. La defensa de les llibertats sols era superada en la seva retòrica per l’apologia dels drets de la propietat. En no suposar cap perill per a l’ordre, perquè era la vàlvula de sortida de tensions, que els permetia garantir-lo tot donant alhora sensació de ruptura, permeteren i encapçalaren la destrucció dels símbols borbònics (Miquel dels Sants Oliver i Tolrà broda la descripció dels fets de Palma) i adoptaren postures laïcitzants, que serviren per a desviar les ires populars tot oferint-los bocs expiatoris. Per garantir la conservació de fàbriques i bancs, decretaren l’enderroc de convents, tot ocupant els desvagats i reduint la temperatura revolucionària en pagar-los per fer una feina suposadament rupturista; alhora, guanyaven espais per a l’especulació o l’ornament urbà i atacaven de trascantó un dels suports dels moderats i els carlins. Total, una operació rodona i barata.

Als primers moments la situació es va descontrolar en alguns llocs, com a Reus o Valls, on foren atacades les cases dels més significats oligarques del règim caigut, i hi va haver algunes morts. A Palma foren assaltades diverses cases i es cremaren els mobles de gent compromesa amb l’administració isabelina; l’avalot va ser liquidat amb contundència per la tropa, amb diversos ferits. A Porreres, els incidents acabaren amb incendis que van provocar diversos sumaris. Arreu es van cremar les casetes dels burots i, si es podia, els odiats estris de mesurar els quintos. Com ha explicat Josep Fontana, els dirigents foren prou hàbils per a encunyar un lema pretensiós però vacu: “Abajo lo existente!”, que en l’aparent contundència externa no deia res concret i podia fer feliç a tothom, ja que cadascú ho interpretava segons els seus interessos, davant la mirada primer expectant i després còmplice dels militars. Joaquim M. Bartrina i d’Aixemús sintetitzà la dualitat de comportaments de la Gloriosa, en uns versos posats en boca d’un menestral republicà adreçats a un militar: “valtres heu fet un motí,/ naltres la revolució”, que recullen les dues opcions extremes: la popular, de voluntat de canvi profund després dels riscos passats, i l’oportunista, la dels qui se sumaren al moviment un cop el triomf es veia immediat o hi participaren pensant en la promoció personal. L’eufòria militar —s’atorgà indiscriminadament un grau a cada un— la recollí el mateix Bartrina, en paraules atribuïdes al “rei d’espases”, el ministre del ram, que en una obra bufa promet, “fins al cabo de Salou/ el faré pujà a sargento”. El poble, sobretot el republicà, va viure uns dies d’activisme eufòric. El mateix Bartrina ho explica en vers “L’un dia que ve Garrido,/ l’altre que ve Castelar,/ l’altre a manifestacions,/ l’altre a la plassa a cridà,/ l’altre perquè és maliciano/ cap a votá’ls capitans”. Però durà poc.

El 1868 a la Catalunya del Nord, on com és obvi no hi incidí directament la Gloriosa, hi va haver també una revifalla republicana en poder-se reprendre l’edició de “L’indépendant des Pyrénées Orientales”, el 16 de setembre. N’era el vertebrador Manuel Aragó, fill del famós astrònom. D’aquesta manera, tot i que anecdòtica, semblava sumar-se a l’empenta progressista.

Una revolució frustrada

La il·lusionada esperança de setembre-octubre del 1868 durà molt poc. Ben aviat els dirigents burgesos deixaren entreveure quin era el límit al qual estaven disposats a arribar, i a permetre arribar, en copar les juntes revolucionàries, proclamades a glop calent arran dels aixecaments municipals. Els obrers, en un sentit lax tots aquells que havien de treballar indefugiblement per a sobreviure l’endemà, hi foren representats, en el millor dels casos, d’una manera molt testimonial. El mateix passà en les juntes definitives elegides unes setmanes més tard. I en tots els processos electorals. Hi ha un primer argument per a explicar el predomini de comerciants, industrials, rendistes, professionals i algun menestral eixerit, en detriment dels obrers i els assalariats de diversa mena, que numèricament eren molt més nombrosos. Els darrers eren subjectes a llargues jornades laborals, que a la pràctica els incapacitaven per a qualsevol mena de gestió pública que demanés una dedicació continuada. En segon lloc, els mateixos treballadors es trobaven sotmesos a un fort control social i tenien uns considerables hàbits de dependència respecte dels patrons, en un moment en què fins i tot les grans urbs eren a la pràctica societats reduïdes, on tothom més o menys es coneixia. En tercer lloc, tant si es feien les eleccions com les de les primeres juntes, per aclamació popular, com si es feien per vot universal secret masculí, és evident que sortien molt més ben col·locats a la cursa electoral aquells qui gaudien d’un prestigi social ampli i els qui se suposava que, pels estudis o per l’experiència de gestió, podien garantir una major eficàcia. Per tot plegat, malgrat l’evident interès que les classes populars havien de tenir per a accedir als mecanismes de poder, i si era possible, controlar-los —bàsicament els dels municipis, on es decidien dos aspectes que els afectaven directament, com eren les quintes i els consums—, se’n trobaren a la pràctica marginats. Però, a més, per si no n’hi havia prou amb les limitacions esmentades, una quarta s’hi sobreposà des del primer moment: el recurs a les manipulacions i les coaccions electorals.

La compra de vots, la falsificació de les actes i la utilització de coaccions físiques i econòmiques damunt l’electorat, emparant-se en el control del poder econòmic o el polític, o de la suma d’ambdós, fou més habitual del que recullen les síntesis del període. Josep Clara i Resplandis ha localitzat coaccions carlines en les eleccions generals al districte de Girona pel març del 1870; fortes pressions governamentals i compres electorals en les de març del 1871; ús de la força pública, compra de vots, falsificació d’actes i del cens, amenaces i atemptats contra els candidats i els propagandistes de l’oposició en les d’abril del 1872. Els escàndols no eren privatius del nord-est de Catalunya. En les generals del 1871 es produïren incidents en els districtes de Valls i Tortosa, sobretot al darrer, on un candidat va ser detingut, mentre actuava impunement, en diverses localitats, la partida de la porra; a les d’abril del 1872, un dels altercats provocà un mort a Capçanes, mentre les eleccions de segon grau de senadors s’acabaren amb el local ocupat per la Guàrdia Civil, l’obertura d’un sumari i l’anul·lació de l’acta pel governador; els incidents es multiplicaren als districtes de Falset, Valls, Montblanc (hi compraren els membres de les meses per 10 rals diaris, dinar, cafè i cigar), Roquetes i el Vendrell, ciutat la darrera ocupada per partides paramilitars. Els responsables dels embolics a la Catalunya meridional eren gent de tots els partits, des dels carlins als federals. Fins i tot a Barcelona, Cèlia Cañellas Julià i Rosa Toran Belver han documentat com els monàrquics, en ocupar l’ajuntament, modificaren els districtes per fer-los més controlables i compraren vots.

A Palma de Mallorca, es produïren tupinades a l’elecció de la Junta Revolucionària definitiva de les Balears, l’octubre del 1868, quan es forçà els electors a dipositar paperetes diferents de les que duien preparades. A les municipals de desembre del 1868, es van produir incidents a Sa Pobla, Algaida, Puigpunyent o Mercadal, entre altres pobles, i s’hagueren de suspendre a Santa Eugènia. A les municipals del 1871, membres de la Milícia Nacional i militants republicans trencaren urnes i apallissaren els membres de les meses; a les d’abril del 1872, van ser denunciats manipulacions i abusos de les autoritats; a les municipals del 1873, la presència de candidatures internacionalistes multiplicà els incidents. Al País Valencià, al desembre del 1868 hi va haver escàndols electorals a Paterna i Sant Joan d’Alacant i, a les generals del 1872, a Torrent i Sueca. La reiteració de manipulacions en el procés i en el resultat electoral ajuda a entendre el progressiu desencís pel sufragi d’amplis sectors de la població, que es traduí en un constant creixement de l’índex d’abstenció; a les darreres eleccions del període, les d’agost del 1873, a Barcelona només votà l’11,9% del cens, mentre a Reus s’abstenia un 92,28%. L’abstenció era facilitada pel fet que els municipis retenien les cèdules electorals dels no afins —el de Barcelona en retenia pel gener del 1870 unes 12 000—. Bona part de les destitucions de funcionaris des d’octubre del 1868 es poden explicar no només com a venjança política, sinó com a preparació de la necessària cobertura administrativa per a les adulteracions. Totes les tares electorals, “amenazas, violencias, coacciones y falsificaciones de las listas electorales” foren ja denunciades els darrers anys d’Isabel II per Francesc Romaní i Puigdengolas.

Sovint s’ha dit i escrit que en les actuacions de les autoritats del Sexenni comencen a traspuar connotacions protonacionalistes. Les d’algunes juntes revolucionàries catalanes ho semblen confirmar. Només dos exemples, la de Tarragona suprimí les gramalles com a uniforme dels subalterns municipals en trobar-ho afrontós per al record històric dels consellers medievals; la de Reus va treure els retrats dels Borbons que ornaven la sala de sessions i aprofità els marcs per a col·locar-hi plafons amb els noms dels darrers consellers austriacistes de la guerra de Successió. A Mallorca, a les eleccions generals de desembre del 1868, els republicans van fer circular uns fulls amb el lema “Baleares, para los baleares” on aconsellaven de no votar cap foraster. Al febrer del 1870, els republicans hi van fer un homenatge a Joanot Colom, Joan Crespí i altres dirigents de la Germania. El més curiós de l’homenatge fou la rèplica de l’Associació de Catòlics, una conferència de Josep Maria Quadrado, on acusà els agermanats de criminals. Els republicans en destacaven el fet que foren “los primeros iniciadores de la idea democràtica”, Quadrado en remarcava “las abominables pasiones”; com si no parlessin del mateix. Els episodis que acabo de retreure són detalls, cants a la situació diferenciadora anterior al 1714, que inicien la creació de referents mítics, de difícil valoració taxativa. Com ho és que, segons els gravats de la proclamació de la república, a Barcelona els manifestants només onejaven banderes espanyoles, mentre l’ajuntament de Palma penjà al balcó la mallorquina sota l’espanyola, per evidenciar el sentir federal.

Un periòdic mallorquí conservador feia el mes de juny del 1873, en plena etapa republicana, el següent retrat de l’últim tram democràtic del Sexenni: “la propiedad es respetada, nadie ni aún a pretexto de reivindicar sus derechos intenta usurpar la propiedad ajena, aunque esta sea procedente de bienes que fueron del pueblo. Las iglesias y el culto venerado sin que haya este desmerecido en nada, ni aun en sus manifestaciones públicas; de modo que una revolución que en otras provincias ha dado márgenes a desordenes, para nosotros no ha sido más que un cambio de nombre”. Es tracta, no caldria dir-ho, d’un retrat idealitzat, excessivament bucòlic, però alhora significatiu de l’escàs contingut revolucionari d’aquells anys. Durant la curta vida republicana i en els anys anteriors hi hagué com a mínim dos motius de preocupació per als grups benestants i, sobretot, per als qui s’autoproclamaven benpensants: la progressiva laïcització de la societat i el repudi cada vegada més virulent de les quintes. Pel març del 1869, com arreu d’Espanya, es multiplicaren les manifestacions contra les quintes convocades pels federals. A Barcelona ho aprofitaren per a cremar els arxius parroquials, destruint així l’únic registre que les feia possibles. Pel novembre del 1872 hi hagué un motí contra les quintes a València, que s’estengué cap a Catalunya amb el suport de carlins i republicans.

La notícia de la voluntat del govern de desarmar la Milícia Nacional va provocar, per l’octubre del 1869, la revolta dels republicans de Catalunya, Aragó i el País Valencià, cansats de sentir-se estafats en les expectatives de reforma i de veure com el govern falsejava totes les promeses revolucionàries. Els dirigents foren moltes vegades els mateixos que ja havien encapçalat revoltes els anys anteriors. Al País Valencià, s’hi sumaren partides armades rurals que encara no s’havien dissolt; va ser un fenomen especialment rural, amb molt poca incidència urbana; només s’aixecaren els republicans de València el 8 d’octubre que, en rebre l’ordre de dissolució de la milícia, es van fer forts a la ciutat, bombardejada per ordre de Prim el dia 16. A Catalunya, foren especialment actius a l’Empordà, el Camp de Tarragona i alguna zona del voltant de Barcelona; el detonant fou l’assassinat del secretari del governador de Tarragona i la major virulència es produí a Valls, que va estar tres dies “a merced de una turba de foragidos”, tres dels quals foren després condemnats a mort. La repressió fou sobretot dura a les terres valencianes i arreu es dissolgué la milícia i es van destituir els ajuntaments republicans. La segona insurrecció republicana esclatà el 1873, per mor de la desconfiança dels intransigents en la capacitat del govern de dur a terme la reforma política en profunditat. A Catalunya, la força de la guerra carlina aturà les possibilitats insurreccionals federals, malgrat temptatives esparses (a Martorell, per exemple) al final del 1872, però al País Valencià hi va haver diversos aixecaments; els més importants foren el del 18 de juliol del 1873, a València, i el del 20, a Castelló. El d’Alacant, forçat pels insurrectes de Cartagena, durà el temps de l’estada dels forasters a la ciutat. Fets de manera autàrquica, no van tenir cap força i els seus plantejaments socials foren extremadament conservadors.

La qüestió obrera va ser viva durant tot el Sexenni i va provocar l’alarma creixent en la burgesia, que s’accentuà en divulgar-se els programes socialistes i en arribar les notícies de la Comuna de París. Part dels sectors obrers més conscienciats, integrats a l’AIT, s’acostaren en un primer moment als federals i van conèixer una afiliació massiva. El 1873 la primera federació espanyola era la barcelonina i la segona l’alcoiana. A Alcoi es produí una vaga revolucionària, enmig d’una eufòria obrera i internacionalista antiburgesa. Ha estat estudiada per Rafael Aracil Martí, Màrius Garcia Bonafé i Manuel Cerdà Pérez en les seves dues etapes; la primera, del 7 al 13 de juliol del 1873, fou liquidada pacíficament per un acord entre els insurrectes i l’autoritat militar, tot i que durant els incidents hi va haver diversos assassinats, entre d’altres el de l’alcalde. La segona, del 13 de juliol al començament de setembre, fou clausurada a sang i foc per la Guàrdia Civil, que inicià una salvatge repressió.

La guerra carlina es va fer sentir des del primer moment a les terres continentals; a Mallorca la conspiració, que havia d’esclatar el 18 d’agost de 1869, fou descoberta i avortada pocs dies abans, de manera paral·lela al fracàs de la temptativa d’aixecament a Catalunya. Després d’un nou fracàs el 1870, la guerra civil esdevingué una realitat el 1872. Fou activa al País Valencià, sobretot al Maestrat i a la comarca d’Oriola, i en àmplies zones del Principat. Va ser sempre una guerra de guerrilles; algunes de les valencianes es mantenien actives des de la primera carlinada, a cavall constant entre la delinqüència estricta i la lluita política. Aconseguiren actuacions espectaculars amb l’ocupació d’importants poblacions d’anomenada liberal com Vila-real, Xàtiva, Reus o Igualada, gairebé sempre per poques hores, posant de manifest la seva contradicció: tenien prou força per a emprendre iniciatives importants, però poca infrastrutura per a mantenir-les. La Catalunya del Nord actuà, durant els anys de conflicte bèl·lic, com ja ho havia fet en tots els períodes de tensió anteriors, de santuari per a l’organització d’escamots i per a l’obtenció de subministraments. Diversos aristòcrates mallorquins van servir voluntaris, com a oficials, a l’exèrcit carií del Nord. El pas dels mesos i l’escorament progressiu de les partides cap el bandidatge indiscriminat provocaren la defecció dels dirigents benestants.

Insurreccions federals, aixecaments obrers i guerra carlina ajudaren a convertir l’exèrcit en el braç fonamental del poder, dotant-lo d’una imatge de defensor de l’ordre davant els diversos extremismes, que li facilità els dos cops d’estat del 1874, el de Manuel Pavía y Rodríguez de Alburquerque i el d’Arsenio Martínez de Campos y Antón, que liquidaren de fet i de dret (és un dir) la república, amb gran satisfacció dels sectors benestants i dels monàrquics, però també dels republicans castelaristes, malgrat les seves declaracions retòriques de cara a la galeria. Els dos cops d’estat van ser facilitats pel desencís dels treballadors industrials i els de la terra davant l’esllanguiment de les promeses d’una política innovadora, en les quals havien dipositat les esperances de canvi. Després de constatar que, a l’hora de la veritat, els governs del Sexenni no feien res per millorar la seva situació, ja que ni tan sols compliren les primeres promeses demagògiques de la supressió de les quintes i els consums, es van abstenir d’acudir a la seva defensa; una de les poques excepcions fou la de Joan Martí i Torres, el Xic de les Barraquetes, que va promoure un aixecament a Sarrià entre el 10 i el 12 de gener del 1874 per oposar-se al govern del general Francisco Serrano y Domínguez. A Mataró, els mateixos dies, s’insubordinà el batalló d’artilleria, es tancaren les fàbriques, i obrers i republicans radicals van proclamar el Cantó de Mataró. És significatiu que a Mallorca, el 4 de gener de 1874, totes les autoritats, excepte les militars, publiquessin protestes pel cop d’estat de Pavía, perquè és una prova indirecta de l’ampli compromís militar que hi havia darrere la paviada.

Mentre a les terres catalanes espanyoles era encara viva la il·lusió del canvi, el republicanisme reformista rossellonès aconseguí 14 290 vots de rebuig a Napoleó al plebiscit del 1870 (els favorables foren 24 888), en part provinents dels reialistes (els “rastellers”), en una aliança similar a la de carlins i federals a la Península. Paral·lelament es produïa una difusió del socialisme. A començament del 1871 l’ala esquerra del republicanisme, a la recerca d’una major sintonia amb els socialistes, trencà amb els sectors burgesos. El 1870, segons el prefecte, a Perpinyà “le quartier de Saint Mathieu (...) hommes, femmes et enfants se posent en socialistes” (“el barri de Sant Mateu... homes, dones i nens es tornen socialistes”). El socialisme rossellonès actuà quasi sempre a remolc dels republicans, que pretenien neutralitzar-lo. A les legislatives de febrer del 1871, que donaren arreu de França la victòria als monàrquics, el departament dels Pirineus Orientals va ser un dels sis que elegí només diputats republicans. Potser per això el sector més radical del republicanisme burgès, encapçalat per Enric Bacave, que buscava el suport popular, intentà proclamar la Comuna a Perpinyà el 27 de març de 1871; mentre la notícia dels seu triomf a París generà àmplies simpaties entre obrers i pagesos, que s’assabentaren, impotents, de les brutals repressions que van tenir lloc després de la desfeta. Disset municipalitats nord-catalanes demanaren, inútilment, que “cet assassinat du peuple cesse sans délai” (“aquest assassinat del poble s’acabi immediatament”).