El període que s’analitza aquí s’allargassa des de la darreria dels anys cinquanta i els primers dels seixanta fins als anys 1901-2. La data inicial és marcada per la inflexió definitiva del règim de la Unió Liberal en el territori espanyol: la guerra d’Àfrica, iniciada el 1859 marca el darrer moment de simpatia compartida per Isabel II. Per a la Catalunya del Nord el referent polític equiparable és el cop d’estat de Lluís Napoleó del 1851. En el camp cultural, el 1859 fou l’any de la reinstauració dels Jocs Florals (el 1858 es va publicar la segona edició del Gaiter, el 1862 les dues de L’orfaneta de Menargues). En l’apartat social, el 1859 fou aprovat el paradigmàtic pla Cerdà per a l’eixample de Barcelona, o el 1861 s’iniciava la gran crisi fabril de la Fam del Cotó, que provocà l’atur i la misèria en amplis sectors de la societat catalana, mentre 15 000 obrers catalans sol·licitaven de les Corts la llibertat d’associació. Van ser també els anys de l’eclosió de l’associacionisme d’autoculturització, un tret determinant de la sociabilitat catalana: el 1859 es fundà el Centre de Lectura de Reus, el 1860 l’Ateneu Català, un dels embrions del Barcelonès, i el 1863 l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, tres de les més importants mostres de l’associacionisme cultural vuitcentista encara subsistents. Fou també el moment definitiu del bandejament del català com a llengua oficial, quan es van perdre els darrers reductes del seu ús com a idioma públic: el 1862 es promulgà la llei del notariat que instituïa el monopoli del castellà en les escriptures públiques, i al voltant del 1865 els diferents bisbes ordenaren, acatant els suggeriments estatals, redactar els llibres sagramentals en castellà. La data de cloenda es justifica per ser els anys que regionalistes i lerrouxistes imposaren de manera definitiva a Barcelona la netedat electoral, que pot ser vista com l’inici d’una pràctica política més moderna en la principal capital catalana, cosa que permeté que s’anés expandint per la resta del territori. Al País Valencià, l’equivalent es troba en la consolidació (malgrat les crisis internes) del republicanisme, episodi/s que crec més significatiu/s que l’estricte reconeixement legal de vot universal masculí. I per la incidència econòmica del 1898 a Espanya i les crisis agrícoles de la Catalunya del Nord, que culminaren amb les revoltes del 1907.
Entre aquestes dates (1859-1901) els Països Catalans (i com ells la resta d’Espanya i França, i d’Europa) visqueren un període força convuls, provocat en bona part per la progressiva presa de consciència de les classes populars i la seva aparició en la vida pública (política), que es traduí en un seguit considerable de revoltes, de signe divers, que si bé de vegades es limitaven a bullangues momentànies, d’altres es perllongaven en el temps i en l’articulació de corrents d’opinió molt dinàmiques i arrelades. En les pàgines anteriors s’ha intentat presentar una panoràmica de les transformacions mundials al llarg de la segona meitat del segle XIX, com també l’evolució ideològica i política de la societat catalana. A les que vénen a continuació, diversos especialistes en donen aproximacions de detall, atentes sobretot als aspectes que, voluntàriament, s’han marginat en aquesta introducció. En establir-ne el sumari, s’ha intentat eludir les històries específiques massa sectorials (economia, demografia, literatura), que tenen ja excel·lents balanços al mercat, tot potenciant els angles de mira que permetessin panoràmiques més àmplies i interrelacionades, en definitiva més dialèctiques.
El text s’organitza en tres grans apartats. El primer va dedicat a estudiar les grans propostes ideològiques encaminades a accedir al poder, o a implantar diferents models de societat, tot transformant-la: la dels nuclis adherits al sistema (sigui quin sigui), la dels situats a la seva esquerra (representada per les diverses famílies republicanes) i la dels que enyoraven el passat absolutista i teocràtic, acarats amb el naixent regionalisme català i les primeres temptatives organitzades dels proletaris. El segon apartat estudia les formes i les possibilitats de vida, al camp i a la ciutat, i també els elements i les transformacions que els condicionen. El darrer planteja, en un sentit ampli, els mecanismes de transmissió de coneixements i d’ideologia a través dels usos de les llengües, la formació dels mites, l’escola, la literatura de quiosc i la sensibilitat estètica. Els articles curts i complementaris s’han pensat per donar cabuda a alguns aspectes que mereixien una dedicació específica per la seva transcendència o per permetre informar sobre d’altres de difícil encaix en un esquema argumental més ampli, com poden ser les vinculacions de la política amb els canvis toponímics urbans o l’aparició de l’estiueig.