A l’esquerra del sistema: demòcrates i republicans

El context

Els orígens de la tradició democràtica en els territoris que s’engloben sota el nom de Països Catalans són, a hores d’ara, poc clars. Tot i la importància que s’atribueix als ideals republicans en la caracterització dels conflictes polítics i els comportaments socials, allò que es coneix del procés que duu de la conspiració del mallorquí Joan Picornell, al Madrid del 1795, a l’eclosió del federalisme, en els anys del Sexenni Democràtic (1868-74), encara resta condicionat pels buits, pels episodis que romanen en la foscor.

Certament, aquí no es pretén cobrir aquests dèficits. Però sí que cal recordar un parell de característiques. D’entrada, la gran dificultat que presentava, per a les dècades inicials de construcció de l’Estat liberal, la feina de destriar les fronteres entre el camp progressista radical, el demòcrata, el socialista utòpic i l’obrerista. Al marge del liberalisme respectable resten, en una mena d’aiguabarreig, tots aquells que plantejaven propostes diferents a les del moderantisme i, des de la ruptura del 1837, a les del progressisme. Per a tots ells, la República Federal era un mite, una esperança imprecisa amb la qual es podien identificar des del burgès demòcrata que cercava models alternatius al patró de revolució burgesa triomfant, fins al poble menut, l’obrer o l’artesà que aspirava a un ordre social més just.

En segon lloc, se sap que la democràcia a Catalunya es constituí, des dels primers anys del 1840, en un corrent específic. L’accent social i federal de les propostes de Ramon Xaudaró i Abdó Terradas, l’especificitat del referent cabetià o icaria, la presència coetània del societarisme obrer i el pòsit de les bullangues, van dotar el republicanisme català d’un tarannà ben diferenciat dins del Partit Demòcrata que neix el 1849.

Tot i les especificitats derivades de l’enquadrament en un marc estatal diferent, també a les comarques que integren el Departament dels Pirineus Orientals es consolidà, des del 1830 i sota el lideratge d’un nucli de negociants, el moviment republicà. Mentre que la pagesia del Vallespir, el Conflent i la Cerdanya s’adheria al legitimisme borbònic, els menestrals, els obrers i els artesans de Perpinyà, com els petits propietaris i els jornalers de la plana del Rosselló, s’orientaven cap al republicanisme anticlerical. Casimir Périer, primer ministre de Lluís Felip d’Orleans, no es va estar de condemnar la contumàcia dels catalans i començà a difondre la imatge d’un departament “roig”. Ja en els anys quaranta, i sota la direcció del científic Francesc Domènec Aragó, el partit republicà moderà les seves propostes socials, va impulsar “L’Indépendant”, el 1846, i assolí, a les eleccions legislatives del 1848, amb el 65% de sufragis, un important triomf electoral.

Pel que fa a les viles i ciutats de Catalunya, del País Valencià i de les Illes, entre el 1856 i el 1868 van florir una munió de casinos recreatius, societats de crèdit i estalvi popular, entitats mutuals, cercles corals o cooperatius. A tall d’exemple, es pot esmentar el Casino Menestral de Figueres (1856), la Societat Euterpe (1857), el Centre de Lectura de Reus (1859), l’Ateneu Català de la Classe Obrera (1861), l’Ateneu Balear (1862), l’Ateneu Obrer de Tarragona (1863), l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera (1863), l’Ateneu Manresà de la Classe Obrera (1864), el Cercle d’Artesans d’Alacant (1864), La Protectora de Llucmajor (1866) o l’Ateneu Científic, Artístic i Literari de València (1868). Nascudes, tot sovint, sense una explícita definició ideològica, aquestes associacions van contribuir a la formulació de les cultures polítiques democràtiques i populars.

Paral·lelament, després del 1856, es trobaren al capdavant del moviment democràtico-republicà els mateixos homes que durant el Bienni havien encapçalat les posicions més avançades: Narcís Monturiol, Josep Anselm Clavé, Francesc Sunyer i Capdevila, Antoni Altadill, Manuel Angelón, Josep Maria Torres o Joan Tutau, a Catalunya; Josep Cristòfol Sorní, Eleuteri Maisonnave, Josep Antoni Guerrero o Venceslau Ayguals d’Izco, juntament amb els blanquistes seguidors del revolucionari francès Louis-Auguste Blanqui, liderats pel metge Cyrille Lacambre, a València; Jeroni Bibiloni, Miquel Quetglàs o Antoni Villalonga, a Mallorca. Bona part d’aquells personatges, sota la inspiració dels prohoms de la democràcia que adoptaren una perspectiva socialitzant —Sixto Cámara, Fernando Garrido i Francesc Pi i Margall—, confirmaven un programa que reclamava el sufragi universal, la milícia nacional, l’abolició de les quintes i l’eliminació dels consums; i, alhora, propagaven els principis proudhonians o blanquistes, criticaven les insuficiències de les desamortitzacions, insistien en la defensa d’un programa industrialista, reconeixien l’autonomia organitzativa dels treballadors i defensaven, finalment, unes certes dosis d’intervencionisme estatal, a través de la legislació, en la regulació de les relacions laborals.

Instal·lats en la marginalitat política, aquests nuclis de la democràcia federal es van moure, preferentment, en dues direccions. La primera, en el debat teòric que els enfrontava a José María Orense i Emilio Castelar, capdavanters de la tendència individualista. El valencià Sorní i els catalans Joan Baptista Guardiola, Josep Solé i Roca, Robert Robert i Pi i Margall figuren entre els trenta signants d’un manifest que, pel novembre del 1860, reclamava la llibertat de defensar qualsevol idea social i econòmica. En realitat, el manifest pretenia legitimar un cert marge d’operativitat en la defensa d’una economia moral popular que xocava amb la penetració, dins el camp democràtic, dels principis de l’economia liberal. Seria, però, erroni pensar en una mena de dicotomia que havia oposat, en bloc, un republicanisme perifèric, popular i obrerista, a una direcció central on tindria una major incidència el doctrinarisme liberal. També a la vora del Mediterrani l’alacantí Eleuteri Maisonnave, el barceloní Ceferí Tresserra i el reusenc Josep Güell i Mercader reclamaven un republicanisme burgès i d’ordre. I ho feien tot i sofrir greus contratemps amb la sortida a la llum, el 10 de juny de 1864, del Manifiesto a los demócratas españoles, que comptà amb les signatures dels germans Rubau Donadeu, Pau Alsina i Antoni Gusart, entre d’altres, i amb el triomf de les tesis d’aquests en l’assemblea del partit celebrada a Barcelona pel novembre del 1865. Fou el mateix nucli català el que impulsà, el 1864 i el 1865, l’edició de sengles “Almanaque democrático para el año...” gràcies als quals s’avançà en la concreció d’una visió del món articulada a partir dels principis cientistes i materialistes —terreny, aquest darrer, on excel·lí Sunyer i Capdevila— i d’una visió progressista, i idealista, de la història. El federalisme pimargallià, doncs, sense ser l’únic referent ideològic en joc, assolia, amb anterioritat a la Revolució del 1868, una presència privilegiada en el si del republicanisme dels Països Catalans, i el dotava d’un caràcter antiunitarista i d’una forta motivació social i obrerista.

L’altre camp que ocupà, entre el 1863 i el 1868, les energies de la democràcia republicana fou l’insurreccional. Les conspiracions se succeïren, tant a la Península, per fer fora Isabel II, com col·laborant amb Mazzini i Garibaldi en la lluita per la unitat italiana. Les societats secretes continuaven essent la peça clau d’un model insurreccional que dipositava les esperances d’èxit en els medis populars urbans i rurals afectats per la davallada d’artesanies tradicionals, la mecanització i l’impacte, en les seves condicions de vida, de la crisi econòmica encetada el 1863. Tanmateix, la desconfiança dels caps militars progressistes, en especial de Joan Prim, envers uns moviments tenyits de radicalisme abocà al fracàs els aixecaments de l’estiu del 1864, del maig del 1865, de l’estiu del 1866 i de l’agost del 1867. Pel camí, els republicans deixaren alguns morts il·lustres, com el guerriller Vicenç Martí, el Noi de la Barraqueta; unes actives partides armades al camp valencià, sota el lideratge, entre d’altres, d’Emigdi Santamaría, Josep Pérez Guillén l’Enguerí i Joaquim Peris i Pons el Torrentí, i uns moviments urbans desarticulats, la vigília del 1868, per la dura repressió patida.

La concreció d’un discurs que formulava una denúncia global a l’estat de coses des d’una lògica racionalista i des de la voluntat d’enllaçar crítica política i models alternatius d’organització social que contribuïssin a “la extinción de la ignorancia y de la miseria del pueblo” fou una de les dues grans aportacions que es registren en la cultura republicana i des d’ella, amb anterioritat a la Revolució de Setembre, la Gloriosa. L’altra consistí en la difusió d’un federalisme popular, espontani, arrelat en la xarxa d’associacions que neix per iniciativa dels sectors socials afectats tant per les transformacions registrades des dels anys trenta com per la crítica conjuntura dels anys seixanta.

De la revolució de setembre al cop de Pavía

El 17 de setembre de 1868 tenia lloc, a Cadis, l’aixecament de l’armada. Aquest cop les notícies van arribar amb un cert retard a Catalunya. El 21, la premsa barcelonina es feia ressò dels fets; però no va ser fins el 29 que la ciutat s’incorporà a la revolució. Només a partir d’aleshores, la dinàmica juntista es va estendre arreu del Principat. Ben al contrari, Alcoi, la ciutat més industrial del País Valencià, ja s’havia sumat, des del 21, al moviment amb una insurrecció republicana que fou derrotada militarment. El mateix dia, la Guàrdia Civil reprimia la revolta urbana a Alacant. A Palma de Mallorca, a la fi, la constitució de la Junta provisional no va tenir lloc fins l’1 d’octubre. A Figueres i Girona, el paper de les partides armades dirigides per Pere Caimó i Josep T. d’Ametller i l’entrada, per la frontera, dels exiliats Blas Pierrad, Josep Rubau Donadeu i d’altres foren decisius en la creació de les juntes, a partir del 29 de setembre. Les diferències que aporta la cronologia ens situen davant d’una resposta plural a les expectatives creades amb l’aixecament militar. La reacció sembla que fou més ràpida i contundent al País Valencià (i, dins d’aquest i gràcies a la reactivació de les gabelles, en els medis rurals). Si el desgast provocat per les reiterades insurreccions del període anterior explicaria la feblesa de la resposta a Barcelona o a la ciutat de València, el teixit social i el relatiu aïllament de les Balears podrien explicar la seva incorporació tardana a la dinàmica de creació de juntes provisionals.

L’elecció de les juntes revolucionàries permet copsar el grau de popularitat del republicanisme a cadascun d’aquests espais. A Girona, progressistes i federals es van repartir, equitativament, els llocs de la junta provincial. A Alacant van aconseguir el 53% dels vots davant el 43% que n’obtingueren el conjunt de candidats monàrquics. A Mallorca, en canvi, dels 28 membres de la Junta Revolucionària de Govern de les Balears, només 4 eren republicans. A Barcelona, els 5 republicans presents a la Junta provisional van passar a ser-ne 4 a la definitiva, i la seva força es reduí percentualment del 35,7% al 16,6%.

Els manifestos revolucionaris fets públics per aquelles dates mostren una gran similitud d’objectius. El clam per fer fora els Borbó i els jesuïtes, s’acompanyava de la reivindicació del sufragi universal i les llibertats de cultes, impremta i ensenyament; de la promesa d’abolició de la pena de mort, les quintes i els drets de consums; de la implantació de la unitat de furs i la inamobilitat judicial; i, en fi, de la reclamació d’una milícia nacional que garantís les conquestes democràtiques. Fruit de la confluència d’un ampli ventall d’aspiracions socials, els manifestos del 1868 constituïen una barreja de reivindicacions populars i objectius fixats per la burgesia urbana lligada a interessos industrials o, com en el cas de Palma i Alacant, comercials.

La consecució de la República s’ajornava, però els republicans copsaven la magnitud i la complexitat del suport social que arrosegaven. Així, en les primeres eleccions municipals, els republicans assolien significatius triomfs electorals a les ciutats. A Alacant, el republicanisme d’ordre situava Maisonnave al capdavant de l’alcaldia; a Castelló, era el sabater Francesc González Cherma qui encapçalava el consistori en nom d’un republicanisme que, tot i l’aliança amb sectors burgesos, pot definir-se com “de base llauradora, menestral i popular, amb acusades tendències igualitaristes” com diu Manuel Martí; a Palma, Rafael Manera comptava amb una majoria republicana de 17 regidors; a Reus, les eleccions donaven el triomf al federal Antoni Soler i Clariana, mentre a València, els federals vencien amb Josep Antoni Guerrero i, a Figueres, amb Joan Matas. La relació podria ampliar-se fins a arribar a la majoria de ciutats. Els republicans, doncs, van controlar, amb certa comoditat, els ajuntaments més importants. D’altra banda, a les eleccions generals del gener del 1869 el federalisme obtenia 28 escons dels 37 que formaven la representació catalana a les Corts constituents. Encetaven d’aquesta manera un control virtual, només trencat a l’abril del 1872, sobre la representació al Congrés. Tanmateix, per al conjunt dels Països Catalans, les autoritats provincials i la representació parlamentària anaven a parar, majoritàriament, a mans dels grups adherits a les coalicions de govern a Madrid.

Aquesta situació obrí una dinàmica complexa caracteritzada per un constant xoc dels municipis republicans amb les autoritats governatives. Són prou coneguts els conflictes que giraven al voltant de la milícia nacional —els Voluntaris de la Llibertat—, de les reformes urbanístiques o del manteniment de les contribucions i de les pràctiques de conscripció. Conflictes mal resolts que generaren frustració, incidiren en l’abstencionisme electoral i arribaren a provocar, del Baix Camp a l’Empordà i per tot el País Valencià, els aixecaments federals d’octubre del 1869. Allò que, en canvi, no s’acostuma a fer és posar en relació aquesta conflictivitat municipi/Estat amb la fixació d’unes pràctiques polítiques de caire localista i amb l’augment de la desconnexió entre el medi urbà i el món rural que l’envolta. Aquesta desconnexió —tret d’algunes comarques com l’Empordà, el Camp d’Elx o l’Horta d’Alacant— es va fer, des d’aleshores, ben patent. Entre el 1869 i el 1873, la plausibilitat de l’adveniment de la República, atesa la inestabilitat del sistema, va fer que aquest localisme es contingués; però, més endavant, quan amb la Restauració la fita republicana esdevingué quasi inassolible, una bona part d’aquests nuclis republicans acabaren potenciant com a raó gairebé única de la seva existència la conquesta de l’hegemonia municipal.

Periòdics republicans a Catalunya.

Amb la democràcia, el moviment republicà va canviar de condició. De petita falange es convertí en una força parlamentària. Els diputats van entrar en contacte amb els seus electors, van animar la vida política, els seus discursos foren reproduïts en fulletons, i els diaris es van multiplicar. La llibertat de premsa permeté deixar enrere la fase precària i heroica del periodisme republicà. Una xarxa de periòdics s’estengué d’Alacant (“La Revolución”, “El Derecho y el Deber”,...) a Girona (“Boletín republicano de la Provincia de Gerona”, “El Cantón de Gerona”,...), de Lleida (“La República Federal”, “Aquí estoy”,...) a Palma (“El Iris del Pueblo”,...). A Barcelona les capçaleres es multipliquen (“La Alianza de los Pueblos”, “La Razón”, “El Estado Catalán”,...); algunes empreses preexistents, com la Manuel de Lasarte amb “El Telégrafo”, es van consolidar, i finalment, s’inicià una línia de premsa satírica que, sota la direcció de Josep Roca i Roca i Innocenci López, va treure a la llum algunes de les publicacions més emblemàtiques del periodisme democràtic: “La Campana de Gràcia” i “L’Esquella de la Torratxa”.

Al mateix temps, les societats populars, sobre la base d’una herència de sociabilitat prèvia i estimulades per un ràpid despertar a la política, es multiplicaren per crear una xarxa excepcionalment densa que incloïa des de lògies maçòniques fins a casinos menestrals. Els comitès i els clubs republicans es van implantar arreu dels Països Catalans. El Club dels Federalistes, fundat a Barcelona i liderat per Valentí Almirall, creà en menys d’un any, segons Josep Termes, prop de seixanta organitzacions similars arreu del Principat. Només a la ciutat d’Alacant, Rosa Ana Gutiérrez Lloret detecta nou clubs republicans al marge de l’específic Club Republicà Femení. La divisió republicana entre benèvols i intransigents contribuí a multiplicar les entitats de barri i localitat, que van passar a ser les cèl·lules bàsiques d’un organisme que es completà gràcies a l’adopció de comitès de direcció regionals i espanyols. E que fins aleshores havia estat un moviment esdevenia un partit.

També al Rosselló el republicanisme s’havia revitalitzat en els darrers anys seixanta. Aquí la proclamació de la República, el 4 de setembre de 1870 fou saludada amb entusiasme als carrers i des de les institucions. El nou batlle de Perpinyà, el republicà Llàtzer Escarguel, encapçalava el republicanisme d’ordre, però entre els sectors populars de la ciutat i de municipis com Prada, Palalda i Cornellà de la Ribenglatia una radicalitat social que el portà a manifestar la seva simpatia per la Comuna parisina. Poc després, amb la consolidació de la Tercera República, el radicalisme esdevingué l’expressió hegemònica del republicanisme entre els catalans del Nord, i el seu dirigent, Emili Brousse, una figura de projecció estatal.

A Espanya, la descomposició de la monarquia parlamentària adoptada en la constitució del 1869 i que, des de gener del 1871, personificava Amadeu de Savoia obrí les portes a l’adveniment de la Primera República. L’11 de febrer de 1873 una majoria de parlamentaris monàrquics feia possible el canvi de règim. Aquesta mena de pecat original s’addueix reiteradament per a explicar l’ensulsiada del primer assaig republicà a Espanya. L’argumentació, però, no resulta del tot convincent. En rigor, les raons del fracàs de la Primera República tindrien més a veure amb el seu caràcter d’aventura condemnada al fracàs, des dels orígens, per unes guerres heretades —carlinada, insurrecció cubana— que l’empenyeren a l’incompliment de les grans promeses socials, a confiar en caps militars de dubtosa fidelitat republicana i a la personalització dels poders. I, també, a la mateixa feblesa del moviment republicà arreu d’Espanya i a la dificultat per resoldre el conflicte latent entre l’ideal d’una república democràtica i social i la perspectiva de consolidar la democràcia gràcies a una república de propietaris.

Aquesta darrera contradicció s’expressà, amb gran força al País Valencià, en els aixecaments cantonals del 1873. Aquests moviments van posar en relleu una antinòmia que, tenint les seves arrels en les fases inicials de configuració de la cultura democràtica, pervisqué en tot el que quedava de segle i passà a formar part del model republicà espanyol. Es tracta d’una antinòmia que oposava el centre a la perifèria, la burgesia urbana als sectors socials populars i proletaris, els dirigents a les bases impacients, els partidaris de la democràcia parlamentària als de la democràcia directa. Si els primers es veieren obligats a jugar en el marc de representació vigent en cada moment, els segons van deixar traslluir sempre un rebuig frontal al sistema i l’opció per una proposta de recanvi global i immediata. La intransigència republicana, pogué optar, alternativament, per l’insurreccionalisme o pel retraïment. En qualsevol cas, es tractà de dues modalitats tàctiques d’aquella crítica globalitzadora, de forts continguts morals, i fins i tot religiosos, a l’estat de coses vigent.

En altres paraules, l’experiència viscuda sota la Primera República fixà els límits del trencament republicà. Allò que, en origen, havia estat un moviment, allò que, des del 1869, s’havia convertit en un partit ben estructurat, es transformà, des del 1873, en un feix de partits rivals i, àdhuc, antagònics. Els quatre presidents de la República —Estanislau Figueras, Pi i Margall, Nicolás Salmerón i Emilio Castelar— van esdevenir els caps de fila de quatre formacions distintes. L’evolució republicana del vell cap del radicalisme progressista, Manuel Ruiz Zorrilla, encara hi incorporà un matís addicional. Totes aquestes línies tingueren, als Països Catalans, una incidència real i, descomptant els breus episodis d’unitat intrarepublicana, van alimentar un moviment presidit, fins el 1900, per les fractures interiors.

Els obrers i l’esperança republicana

Més enllà de la força electoral, el republicanisme es manifestà, en els primers mesos del Sexenni, com el referent més proper de la classe obrera organitzada en les reactivades societats i federacions d’ofici. Entre el 1869 i el 1871, els diputats i els publicistes republicans van menar un decidit combat en pro del dret de l’Associació Internacional de Treballadors de dur una existència legal. Per a alguns d’ells, com Nicolás Salmerón, la defensa de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) naixia de consideracions jurídiques; però, per a d’altres, com el federal Josep Roig i Minguet, la Internacional, definida com “la asociación de los hombres útiles, de los trabajadores, de los productores, de los que sudan, de los que no explotan, de los que cultivan la tierra y comen sus peores frutos, de los que tejen telas y van peor vestidos, de los que edifican palacios y duermen en chozas”, era el sentinella avançat de la llibertat, el col·lectiu que, en completar els objectius de la democràcia política, en el domini de les llibertats individuals, amb les fites d’una real justícia social, resumia les aspiracions de l’esdevenidor.

El Congrés Obrer celebrat a Barcelona el 1870 ha estat assenyalat com el punt d’inflexió de les relacions obrerisme-republicanisme. El cooperativisme, el reformisme social, la participació electoral, el lideratge de Josep Roca i Galès van ser derrotats per l’apoliticisme, l’internacionalisme i l’anarquisme col·lectivista. Certament, la progressiva autonomia doctrinal i organitzativa de les associacions de treballadors, l’afirmació, per part de l’obrerisme, dels límits del terreny de joc que li és propi, canvià la naturalesa de les esmentades relacions. Però caldria convenir que no es tractà pas d’uns límits rígids ni excloents. La mateixa incapacitat per concretar institucionalment un règim republicà estable contribuí, al llarg de tota la segona meitat del segle XIX i les primeres dècades del XX, a mantenir viva, més enllà de les simpaties concretes per determinades forces o partits republicans, la imatge de la república emancipadora entre els treballadors i altres sectors socials populars.

Algunes iniciatives legislatives, com la llei Benot que regulava el treball infantil, sempre podien ser adduïdes per a exemplificar les possibilitats reformistes que comportava un règim republicà. L’estímul que bona part dels republicans —des dels temps de Fernando Garrido fins als de Joan Salas Anton— donaren sempre al cooperativisme de producció i consum, a l’associacionisme destinat a fer possible el crèdit popular o a les societats d’ofici, i les propostes de creació de noves plataformes que conjuguessin més obertament república i reforma social —des de l’intent de creació, el 1872, d’un partit socialista republicà federal covat en la imaginació de Pompeu Gener, fins al socialisme oportunista, impulsat per la Federació de les Tres Classes de Vapor, els anys 1890—, contribuïren a consolidar els punts de contacte.

Les propostes dels republicans en matèria social oscil·laren entre el desig d’assolir la igualtat social gràcies a la generalització de la propietat i la conveniència de donar una resposta terapèutica a la pregunta tal vegada més angoixant que planava pel damunt de la societat catalana i espanyola en el darrer quart de segle: com trobar un lloc, en els sistemes de representació política i en l’ordre social, a la creixent massa de proletaris. Per als republicans d’esquerres la resposta es continuava associant al mite mil·lenarista de la Federal; per als possibilistes, en canvi, passava per negar l’existència d’una única qüestió social i per afirmar la simultaneïtat de problemes particulars o sectorials a resoldre per separat. Uns i altres coincidiran, amb diferències d’èmfasi, en la fixació dels objectius concrets. La modulació de l’impost, una bona distribució del crèdit, la instrucció i, amb matisos, una certa autonomia dels treballadors per a organitzar-se, són els arguments que van aconseguir un major consens, entre les diferents escoles de pensament republicà.

Els treballs d’Alfons Cucó, Manuel Martí i Ramir Reig per al País Valencià, i de Pere Gabriel per a Catalunya i Mallorca han mostrat l’existència d’un elevat grau de complementarietat entre l’obrerisme d’inspiració anarquista o reformista i el republicanisme. Les fronteres entre els patrimonis culturals d’uns i altres eren prou fluides com per permetre’n els contagis i els transvasaments. La persistència d’una cultura obrera tradicional que permetia la seva polivalent interpretació en clau democràtico-republicana o àcrata facilità que els treballadors poguessin adherir-se a una societat d’ofici tutelada per anarquistes i, puntualment, votar a favor dels candidats republicans o, fins i tot, dels que postulava l’esquerra del liberalisme dinàstic. La debilitat del socialisme marxista facilità la delimitació dels camps d’intervenció. La renúncia llibertària a incidir en el terreny político-electoral els portà a ocupar-se, preferentment, de l’organització societària i a obviar qualsevol mena de pràctica institucional.

Les raons que justificaven, entre els obrers, el vot a les candidatures republicanes, el suport implícit a les formulacions interclassistes, eren complexes. Arrencaven, amb tota seguretat, del pòsit de radicalisme liberal que impregnava el món d’idees polítiques dels sectors populars. Però se sostenien en motius ben tangibles. Per un costat, continuava essent l’única possibilitat real de mantenir el contacte obert amb les institucions legislatives, de sostenir una confiança, força incerta, en els mecanismes de reforma social que, des del 1883, començaren a crear els governs liberals de la Restauració. Per l’altre, els podia permetre l’accés al poder local a fi d’usar-lo en benefici propi, ja fos en les conjuntures de crisi en el mercat de treball o per donar sortida als conflictes que, com els rabassaires del Penedès en els primers anys noranta, mantenien amb la propietat. Finalment, no es pot menystenir l’argument segons el qual el vot republicà aportava a les classes subalternes, i al costat de beneficis concrets, la satisfacció derivada de la sensació d’anar castigant, sobretot en unes eleccions municipals, les oligarquies locals, els sectors socials benestants, el rector trabucaire o el capità de la Guàrdia Civil.

A les acaballes de segle, mentre que al Rosselló el radicalisme havia d’entrar en competència amb el socialisme pel vot i l’adhesió dels treballadors, a Barcelona i València, gràcies al programa federal del 1894 i també al discurs articulat per les noves generacions de líders urbans, es pot detectar una renovada reapropiació de la república per part dels obrers. Vicent Blasco Ibáñez i Alejandro Lerroux, a València i a Barcelona, van renovar les estructures organitzatives i les posaren al servei d’una tensió mobilitzadora de caire populista que s’orientà cap a la conquesta d’espais limitats de poder. Que aquesta mobilització fos real, pel que fa a les possibilitats d’aconseguir el control dels ajuntaments, o metafòrica, amb relació a l’horitzó d’una república emancipadora, tant se val. L’important fou que aquests nous líders van saber reactivar, entre els pagesos pobres, els obrers i els menestrals, la passió per una República igualitària i reformista a partir del redescobriment de la democràcia concreta i propera que s’encarnava en el poble, el vilatge i el municipi.

L’impacte de la Restauració

L’experiència de la Primera República decantà els diversos corrents que havien conviscut plegats sota l’etiqueta republicana. Però, al dessota de la complexa trama de partits es poden distingir dues grans línies de definició. Per un costat, se situen aquells que mantenen una relació ambigua amb el bipartidisme de la Restauració; per l’altre, els que d’una manera explícita opten per quedar al defora del sistema de representació elaborat amb la Constitució del 1876 i les lleis reformistes de 1885-90.

Els primers van ser, a grans trets, els seguidors de Castelar i els demo-progressistes que, seguint Cristino Martos, s’integraren, el 1885, al partit liberal. En general, les seves bases socials, tant a Alacant com a València, a la província de Castelló, a Reus, a Barcelona, a Manresa o a Palma, les componien comerciants enriquits, propietaris, professionals liberals, fraccions locals, que a voltes semblaven les més emprenedores, de la burgesia industrial i dels negocis. Les seves estratègies polítiques, de marcat caràcter localista, van estar destinades a fomentar un cert creixement econòmic. Des dels ajuntaments i les diputacions provincials participaren en els negocis especulatius sorgits al caliu de la gestió dels serveis públics i dissenyaren projectes que cercaven la modernització de les infraestructures. Per tal de dur-los a terme, aquests republicans no excloïen ni el trencament amb vells tabús del moviment democràtic, com la gestió dels consums, ni l’aliança amb el liberalisme dinàstic o, allà on existia, amb el regionalisme. La mística republicana se substituïa per una postura intervencionista encara que, a voltes, es degradés en política de campanari i de clientela.

La temptació d’integrar-se en el liberalisme dinàstic era, en aquest cas, molt forta. En gran mesura tal opció venia estimulada per l’interès de Cánovas i Sagasta d’evitar que es reproduís la coalició revolucionària del 1868 i, des del cantó possibilista, podia ser presentada com la conseqüència lògica de l’acceptació de les regles de joc i la coincidència, en termes generals, amb un dels objectius centrals dels dissenyadors de la Restauració; aquell que, en paraules de Manuel Martí, consistia a evitar la repetició del cantó o del petrolio. El 1894, aquesta tensió acabà esterilitzant els possibilisme com a projecte autònom, per bé que en determinades localitats s’enquistà i es convertí en una facció ciutadana sòlida, basada en unes relacions de caire clientelar i assolint un elevat grau de reconeixement per part dels governadors civils i altres autoritats de l’Estat, com a capdavanters i controladors de la comunitat local.

Pel que fa a l’esquerra republicana, els primers temps de la Restauració foren durs. Els primers governs conservadors van continuar la tasca repressiva ja endegada el 1874, entre el cop de Pavía i el pronunciament de Martínez Campos, pel règim presidencialista del general Serrano. L’exili dels participants en l’episodi cantonal es completà amb l’emigració, en direcció a les repúbliques americanes, d’alguns joves professionals, periodistes i advocats, que per la seva estreta relació amb els caps republicans veien ara molt limitades les seves expectatives de promoció social. La prohibició de la propaganda republicana explícita s’afegia a les dificultats per a l’obertura de publicacions i locals. La pujada al poder, al febrer del 1881, d’un primer govern liberal encapçalat per Sagasta va facilitar la reorganització del federalisme, a escala local, i la seva coordinació estatal gràcies als viatges de propaganda de Pi i Margall i de Figueras. Però, a diferència del possibilisme, l’esquerra del republicanisme hagué de concentrar-se en el terreny de la vida política no oficial, mentre els partidaris de Ruiz Zorrilla tant aconseguien ser presents a les diputacions provincials com optaven per donar suport a un model conspiratiu que traspassava les responsabilitats a l’estament militar.

Sota la Restauració, el moviment republicà es nodrí de la seva condició d’ideal a realitzar. L’experiència del 1873 no havia estat pas tan reeixida com per a poder-la reivindicar sense matisos, no podia encetar una seqüència d’afirmacions triomfants. Per això, sense renunciar a la invocació sentimental a la Primera República, els republicans, aprofitant les condicions ambientals, s’aproparen a les seguretats que aportava la concepció positivista del progrés. L’ideal dels fundadors de la república va perviure al xoc restauracionista, alimentant-se d’un positivisme que sublimava les meravelles que assegurava l’avenç de la ciència i les tècniques. La premsa, la cooperació maçònica, laïcista i lliurepensadora, la política municipal o la col·laboració en institucions ciutadanes com, per exemple, l’Ateneu Lliure fundat a Barcelona el 1878, per iniciativa de Fermí Villamil, Valentí Almirall i Joan Giné i Partagàs, foren els terrenys privilegiats pels republicans durant els primers quinze anys de la Restauració.

Centres, casinos, comitès i juntes republicans. 1890.

Sobre aquest entramat va venir a incidir la tasca reformista del llarg govern liberal (1885-90). El 1887, la Llei d’associacions permetia una ràpida extensió de la xarxa de societats i liberalitzava els canals de participació. El 1890, l’aprovació del sufragi universal feia possible teòricament la participació dels homes majors de 25 anys en el disseny de les polítiques generals. És en aquest context, que reduïa a l’obsolescència les temptatives revolucionàries (la darrera, el 1886, encapçalada pel brigadier Manuel Villacampa), que els republicans es veuran impel·lits, durant la darrera dècada de segle, a fer veritables campanyes d’opinió, a modernitzar els seus comportaments polítics, a definir-se davant d’unes noves condicions que feien possible una veritable vida política nacional.

La Unió Republicana del 1893 venia a donar resposta a aquest estat de coses, i no deixava d’estar estretament lligada amb la reactivació obrerista registrada des del 1890 amb la celebració de l’1 de Maig. L’èxit electoral va ser seguit pel ràpid desmantellament de la Unió. El llast de les picabaralles doctrinals i personals entre els caps dels partits havia esterilitzat el primer projecte seriós que pretenia avançar cap a la unitat republicana. Malgrat tot, i al dessota de les fraccions, des del 1893 restaren ben vius un seguit de centres d’unió republicana que aspiraven a diluir les fronteres interiors. El relleu generacional que es va constatar cap al 1900, facilitat per les mobilitzacions populars que, des del 1897, impulsà la campanya per la revisió del procés de Montjuïc i per l’impacte de les crisis colonials, donà el cop de mort a aquelles divisions. La pujada d’una fornada de joves dirigents cansats de sentir parlar de les glòries passades, disposats a prendre el relleu i modernitzar els elements populistes del missatge republicà, a crear partits capaços d’enquadrar els nous electors i d’arribar al conjunt de l’opinió, va acabar de fer la resta. Quan això va passar, va quedar només la vella fractura entre el reformisme possibilista i el radicalisme intransigent i populista.

Revolució, sufragi i escola

Un component central de la cultura republicana fou la definició dels camins que conduïen al progrés de la societat i de les modalitats de participació de la ciutadania. En començar la dècada del 1870, la idea republicana havia fixat el seu concepte de revolució. El 1871, el federal barceloní Adolf Joaritzi i Lasarte escrivia: “El movimiento de un pueblo hacia su destino se precave i se dirige por medio de las reformas. La reforma que no es la revolución, pero sí una parte de ella”. Quan les reformes, deia Joaritzi, s’encadenen i donen resposta eficaç a les necessitats socials, la revolució es verifica sense sobresalts. Ben al contrari, quan el poder es resisteix a la lògica evolució, la revolució esdevé “desastrosa, violenta y terrible”. Només la República, concloïa, estaria en condicions de vetllar per l’assoliment, a temps, de les reformes parcials.

Va ser sobre la base d’aquests plantejaments que l’esquerra republicana va poder sostenir la idoneïtat de l’insurreccionalisme la tardor del 1869, el 1873 o sota un règim, el de la Restauració canovista, que segrestava la sobirania popular. En rigor, aquest concepte de revolució no va patir alteracions fins els anys del canvi de segle quan homes com Lerroux començaren a plantejar-la com una explosió purificadora, gestada durant molt de temps en la consciència social i que poca cosa tenia a veure amb l’existència d’un programa i uns objectius ben definits.

L’experiència del Sexenni, i també la de la Restauració, matisà el discurs original del republicanisme amb relació al sufragi. Gràcies a la democratització del sufragi, el 1868 i el 1890, havien pogut comprovar la influència exercida pel poder sobre el dret de vot. Aquest havia deixat de ser un principi abstracte i, en fer-se realitat, se n’havien pogut constatar els límits. El gros del republicanisme va continuar enaltint el sufragi universal, però, al mateix temps, passà a qüestionar la seva aplicabilitat a la vista d’un electorat poc instruït políticament i massa dominat per les forces del passat, segons els intransigents, o per la demagògia, segons els possibilistes. Si els primers optaren per la insurrecció i el retraïment o van fer tímids intents d’intervenció electoral, els segons, els partidaris de Castelar, s’aproparen a la visió que tenien els liberals dinàstics del sufragi. Una visió que consistia, bàsicament, en la necessitat d’institucionalitzar-lo, de lliurar-lo de les passions desfermades per les conjuntures conflictives, de fer-lo efectiu de manera progressiva, en paral·lel a la instrucció popular i a l’extensió de la propietat. Uns i altres, però, van mantenir tothora un gran interès per l’educació, mecanisme privilegiat per a crear una ciutadania conscient.

Els processos cognitius són, per als republicans, a la base de les relacions socials i polítiques. Les relacions de treball, per contra, només condicionen indirectament els vincles socials. El factor determinant per a l’individu que es tracta de reconèixer i construir com a ciutadà és el de la plena possessió de les seves facultats i el seu enteniment. Això explicaria la utilitat de les estructures maçòniques i de les societats lliurepensadores i per què els problemes de l’educació són bàsics per al republicanisme. L’educació és una tasca prioritària de la ciutat, medi privilegiat on esdevé factible l’articulació d’una xarxa d’escoles laiques i on es fa realitat física la imatge del ciutadà.

Pot assegurar-se que els republicans van caracteritzar bona part de les seves fites estratègiques i els seus objectius immediats en funció de la prioritària tasca pedagògica. L’escola laica s’inserí, d’aquesta manera, en un marc d’iniciatives plural. La xerrada i el míting lliurepensador, la tinguda maçònica creaven el clima que permetia el perfeccionament moral de l’home. D’un home que completava el seu aprenentatge ciutadà participant en l’elecció dels seus representants o col·laborant, a través del jurat, en l’administració de justícia.

Fora bo de tenir present que aquest ideal de ciutadania emancipada tenia com a centre l’home. Nicolás Salmerón, el filòsof krausista que passava per ser una de les ments més avançades de la democràcia espanyola, un home d’influència creixent en el republicanisme català, afirmava que l’educació de la dona tenia com a objectiu fer-la útil i agradable i apartar-la de la influència catòlica. L’analogia que establia entre la ment de l’infant i la de la dona la incapacitava per a rebre alguna cosa més que rudimentaris principis d’economia i gestió domèstica. L’home era, en teoria, l’agent del progrés; la dona, la submisa i complaent companya del republicà conscient. Nogensmenys, en termes pràctics alguns corrents republicans incitaren les dones a participar-hi, si no eren aquestes les qui prenien la iniciativa ja fos celebrant, a Castelló, la proclamació de la Primera República, o encapçalant, al Reus del 1877, els aldarulls contra els consums.

Del federalisme al nacionalisme

Corsecat per tota mena de conflictes, incapaç de rendibilitzar políticament els efectes de les guerres colonials i del desastre del 98, el republicanisme català es va veure obligat, a finals de segle, a afrontar el repte afegit de donar resposta a la definició d’un regionalisme que transitava del sentimentalisme cultural a la definició d’un moviment nacionalista. La ruptura d’Almirall, el 1881, no alterà, a grans trets, el desenvolupament d’una línia de reflexió autònoma que, des de Catalunya i seguint les coordenades insinuades al pacte de Tortosa, incorporava el fet regional com a eix per a la recomposició federal de l’Estat.

Aquesta dinàmica es posà en relleu en el decurs del Congrés Regional del 1883. Convocat en ple procés de reorganització federal, la reunió fou l’escenari d’agres debats que oposaren Francesc Sunyer i Capdevila i Baldomer Lostau a Josep Maria Vallès i Ribot. Per bé que a vegades el conflicte se centrà en arguments col·laterals, allò que s’estava decidint era si el pactisme pimargallià quedava en peu o si la centralitat de l’esquema federal es desplaçava a les regions històriques.

Com quedà reflectit al volum que recollí les actes del Congrés, Vallès i Ribot fou un decidit partidari d’avançar en la regionalització, o catalanització, del federalisme. En el decurs de les sessions justificà les seves posicions sobre la base d’un examen de les regions que formaven la nacionalitat espanyola. Vallès “féu notar la diferencia de llenguas, de rassas, de costums, de caràcter, de lleys, d’usos y de aptituds que existeixen entre sos habitants, deduhint d’aquesta comparació que no poden existir las mateixas concausas per la apreciació d’un fet criminal, entre l’andalús, per exemple, qual temperament y modo de ser nos recorda la rassa semítica, y ...el catalá del Nort representació fiel del tipo del celtíber. S’estengué en moltas y diferentes consideracions, sobre lo modo de interpretar las causas d’un delicte (com verbi gracia’l robo entre Andalucía, ahont la propietat territorial está repartida entre 10, 12 ó 15 majorasgos, y Catalunya ahont está feta molt mes proporcionalment la divisió de la propietat, aixís com, respecte á la delinqüencia contra las personas molt més extesa en unas comarcas que en altres com succeheix á Valencia, hont per qüestions sencillísimas s’atenta á la vida del individuo, essent bastant raro un cas semblant á Catalunya)”. L’avenç de la tipologia racial, legitimada pel positivisme cientista, nodria unes tesis per a les quals Vallès reclamava l’atenció dels metges “invitantlos á robustir sus arguments ab las vritats científicas”.

Al País Valencià, aquests nous problemes es plantejaven d’una forma distinta. L’actitud dels republicans valencians davant la Renaixença oscil·là entre l’hostilitat, la indiferència, la subordinació a les postures conservadores dominants o el rebuig d’aquestes en nom d’un valencianisme cultural popularista, exemplificat en la figura de Constantí Llombart. Així, el municipalisme provincialista continuà essent la tònica dominant, a desgrat de la prefiguració dels primers indicis d’un valencianisme republicà. En canvi, a Catalunya, la nacionalització del republicanisme va prendre empenta, més enllà dels àmbits federals, els anys vuitanta. Almirall, des de les pàgines de Lo Catalanisme, i tota mena d’oradors i publicistes contribuïren a popularitzar la idea que els catalans posseïen una manera de ser diferent de la de la resta d’espanyols. La fixació d’un joc de categories binàries que oposava el català al castellà resultava atraient per a certs republicans que podien traslladar als altres, als no catalans, la responsabilitat de la decadència d’Espanya i de les reiterades frustracions patides per les lluites democràtiques al llarg del vuitcents.