Del sentimentalisme regionalista a la proposta nacional

El catalanisme com a moviment polític tingué una considerable presència activa durant les primeres dècades del segle XX. Des de l’òptica catalana, va representar una força reivindicativa que des dels seus inicis es proposava corregir l’accentuat centralisme i la inèrcia del règim caciquil. Des de l’òptica espanyola, era vist com un problema que inspirà malfiança als governs perquè entrebancava l’articulació i la consolidació del model d’estat que, des de la Restauració borbònica, pretenien imposar.

Catalanitat i catalanisme

És indefugible, històricament, la constatació de l’existència d’un sentiment de catalanitat en el sentit de pertinença a una comunitat diferenciada dins el context de l’Estat espanyol. Aquest sentiment trobava els seus referents en Una història, una tradició i una llengua distintes de les oficials, accentuat pel romanticisme que corria per tot Europa i que exercia de caixa de ressonància. El major grau de consciència o el menor, segons l’època o la capa social, es pot explicar per la persistència de l’ús del català. Les capes populars van mantenir el català com a únic idioma, mentre la castellanització s’havia anat escampant sobretot a les classes burgeses i intel·lectuals. En castellà s’escrivia la literatura romàntica i la història sobre el passat gloriós de Catalunya a final del segle XVIII i l’inici del XIX, i la catalanitat dels autors es manifestava exclusivament, segons Josep Fontana, “en el gust romàntic per les tradicions i la història del país”. En contraposició, l’ús del català escrit quedava limitat a manifestacions de caràcter propagandístic adreçades a les classes populars, als sainets costumistes i a la premsa satírica. La premsa en català, amb gran impacte a la darreria del segle XIX, tingué els seus antecedents, abans fins i tot de les publicacions de caire exclusivament literari, en les revistes de to satíric, adreçades als sectors populars que no entenien altra llengua, i que representaven una bona mostra de la pervivència del català fora dels àmbits oficials o polítics. És el cas de revistes com “La Campana de Gràcia”, “La Tramuntana” (1881) de Josep Llunas i Pujals, “L’Esquella de la Torratxa”, i nombrosos títols d’àmbit restringit a les comarques, però no amb menys influència local, que coincidien en la reivindicació de la llengua i la cultura populars i en la crítica de l’entorn social.

Retrat de C. Llombart, J.Pinazo, 1885.

RP / G.C.

La Renaixença, o la restauració dels Jocs Florals el 1859, en mans de poetes ancorats en un català arcaic, va elaborar una cultura llibresca en el més pur estil romàntic; mentrestant, fora del radi de les classes educades, la cultura popular seguia el seu rumb, sense que es produís una confluència o s’elaborés un model de llengua literària moderna que pogués ser utilitzada amplament. El País Valencià vivia també una castellanització creixent, només trencada per una presència testimonial en defensa de la llengua pròpia (tot i que la llengua utilitzada era, com en el cas de Catalunya, o bé arcaïtzant, o bé escassament culta). Exemplifiquen el període des del 1830 fins a final de segle, testimonis que van de Vicent Clirgues, el qual el 1832 va publicar uns versos d’al·legat en favor del català, o la revista satírica “El Mole” (1837) —impulsada per Josep Maria Bonilla, amb la collaboració de Pasqual Pérez i Gascon i Josep Bernat i Baldoví, que el 1847 publicarien “El Tabalet” i “El Sueco”— a l’edició promoguda per Constantí Llombart, pseudònim de Carmel Navarro i Llombart, de “Lo Rat Penat” (1878) o el full volant “L’Oronella” (1888). El moviment renaixentista valencià, en mans d’una minoria intel·lectual urbana, culminaria amb el moviment jocfloralista del 1859, encapçalat per Teodor Llorente i Olivares. Van aparèixer durant tots aquests anys un seguit de revistes de to satíric, majoritàriament bilingües, que morien d’inanició a causa de problemes de censura i econòmics, i diferents textos de temàtica religiosa. En conclusió, destacà tota una producció de caràcter popular que permet confirmar la tesi global que la pervivència de l’ús del català era en mans de les masses més deprimides de la societat. D’altra banda, era l’única llengua que coneixien per les dificultats d’accés a la cultura, monopolitzada per les classes dirigents i en castellà. Tant en qüestions polítiques com econòmiques i lingüístiques, hi hagué al País Valencià un emmirallament cap al Principat “en tant que col·lectivitat conjuntada i coherent”, en paraules d’Alfons Cucó i Giné a El Valencianisme polític, sense que cap moviment quallés abans del segle XX. Teòricament, Vicent Blasco Ibáñez va promoure un regionalisme autonomista, estrictament administratiu, sense connexions amb la identitat cultural ni històrica, només com a plataforma crítica a la Restauració.

A Catalunya, s’ha d’esperar al darrer terç del segle XIX perquè llengua, cultura i aspiracions polítiques coincideixin i cristal·litzin. Es formulà llavors, gràcies a l’eficàcia de la difusió propagandística dels trets diferencials, un projecte desvinculat de l’estatal, amb reivindicacions particularistes, que tingué com a objectiu l’exigència de quotes de poder per a Catalunya: es pot parlar, aleshores, de catalanisme polític.

La clau interpretativa de la potenciació i la instrumentalització política del sentiment nacional català, que de forma no premeditada rebé l’ajuda dels corrents culturals romàntics, es trobaria analitzant les experiències polítiques del segle XIX fins al Sexenni (1868-74) i tota la sèrie de fracassos acumulats: el federalisme com a oposició a les opcions centralitzadores i estatalistes, la desintegració del carlisme i la burgesia catalana i el seu impossible diàleg amb els polítics i la política estatal. El sistema de la Restauració, inaugurat el 1875, no semblava oferir millors perspectives amb vista al protagonisme de la classe dirigent catalana. L’efecte multiplicador que produïren elements com el sentiment català de superioritat, una cultura autòctona, rica i diferenciada, i l’hostilitat castellana justificaven l’eclosió d’un moviment que, prenent consciència de la seva potencialitat, podia esdevenir alternativa al marc polític del sistema de la Restauració; sistema que era prou fràgil per a deixar escletxes per on introduir elements de dissensió i prou fort per a impedir que el desmantellessin des de la perifèria.

Com, i a partir de què, es va dur a terme tot el desplegament d’activitats i el cúmul d’esforços per mobilitzar bona part de la societat rere l’objectiu d’aconseguir o bé un Estat federal, o l’autonomia o la independència per a Catalunya?

A partir del segle XVIII, l’economia catalana havia anat consolidant una industrialització, basada en la venda de vins i aiguardent i la manufactura del cotó, que tenien la seva sortida en el comerç d’ultramar cada vegada més feble i en un mercat interior caracteritzat pel baix poder adquisitiu. Al llarg del segle XIX, l’economia catalana va resistir amb dificultats els embats de les pèrdues degudes als temps de guerra i la competència anglesa, per la qual cosa el següent pas industrialitzador esdevingué lent i fluctuant. Les dificultats empresarials es traduïren en un endarreriment general de caire tècnic i financer, que la burgesia es plantejava de pal·liar acudint a les instàncies governamentals en demanda de mesures proteccionistes, que garantissin la defensa del mercado nacional —el mercat interior espanyol— i, amb ell, el creixement de la indústria catalana i el desenvolupament de l’economia espanyola.

Però aquestes reivindicacions, que no anaven més enllà de l’estricte marc de la modernització econòmica espanyola, no van ser acollides favorablement perquè s’escapaven dels interessos immediats d’una Espanya ruralitzada i temerosa de l’expandiment de la indústria concentrada a Catalunya. Aquesta incomprensió, però, no fou suficient per a desvetllar una actitud belligerant per part de la burgesia catalana, amarada de conservadorisme, i temorosa ella mateixa que una excessiva radicalitat derivés cap a una situació revolucionària, desestabilitzadora i incompatible amb un programa de desenvolupament capitalista.

La generació de burgesos, que havia fracassat en totes les maniobres d’aproximació a l’aparell de l’Estat entre el 1869 i el 1875, necessitava plantejar-se una nova estratègia política per tal d’obtenir una força que, segurament per mitjans propis, li havia estat negada. Acceptada la realitat del fracàs, la burgesia explotaria el filó de la consciència de la seva catalanitat i del potencial polític que podia representar per als interessos del desenvolupament econòmic de Catalunya. Paral·lelament, l’esforç que els intel·lectuals esmerçaren, sobretot a partir del 1873 entorn a la revista “La Renaixença”, en la recuperació cultural desvetllaria una atracció mútua capaç d’aportar una maduresa suficient per a revifar la consciència nacional, per a construir una política. A tot això hi contribuiria l’extraordinària proliferació i difusió de la premsa, l’esforç excepcional a què es van lliurar propagandistes convençuts per tal de fer reviure el sentiment diferencial: rescatant la llengua, revifant mites, invocant paradisos idíl·lics per quan fóssim “nosaltres sols” o, majoritàriament, per implantar una perspectiva catalana al projecte col·lectiu espanyol.

La política de pacte i l’independentisme

La Restauració borbònica del 1874 va marginar el federalisme, que fins aleshores havia esmerçat esforços a aconseguir un poder autònom per a Catalunya. El debat per la supervivència va produir efectes disgregadors que desembocaren en la separació de Valentí Almirall i Llozer de Francesc Pi i Margall i el primer va fundar el Centre Català (1882), inicial i “avivat plançó del moviment polític catalanista” segons Josep Roca i Roca.

Primera sessió del Congrés de Jurisconsults Catalans al paranimf de la Universitat de Barcelona, 1881.

AC / G.S.

A partir del 1880 es produí l’embranzida de l’acció pública del catalanisme, amb tantes versions com models alternatius de futur, socials i polítics, des dels més radicals fins als més tebis. El pòsit de les temptatives anteriors, la catalanitat orquestrada pels revifadors de mites, havien anat posant l’arc en tensió d’un moviment que esclatava al marge de tota política oficial, a través de múltiples organitzacions. Així, proliferaven les entitats que desplegaven una dinàmica propagandística arreu de Catalunya, amb el suport de tota mena d’edicions periòdiques, centres científics i excursionistes, orfeons o entitats folklòriques de tot tipus. Un fenomen ni inicialment ni estrictament barceloní, perquè ciutats com Vic, Sabadell o Reus es constituïren en centres irradiadors que mobilitzarien comarques senceres, d’on sorgirien personatges com Francesc Cambó i Batlle, Antoni Rovira i Virgili, Antoni Aulèstia i Pijoan, Bernat Torroja, Frederic Renyé i Viladot i tants altres que, trasplantáts o no trasplantáts a Barcelona, contribuïren decididament a l’expandiment del catalanisme.

La primera associació catalanista, Jove Catalunya, va ser fundada el 1870 sota l’impuls d’Àngel Guimerà, Pere Aldavert i Martorell, A. Aulèstia i Pijoan, Josep Pella i Forgas, entre altres. El seu portaveu fou el periòdic “La Renaixença”, que va començar a sortir l’any 1871. Tot i que els inicis foren estrictament literaris, i literàries totes les seves activitats, no es van poder inhibir dels esdeveniments polítics del seu temps. La diferent posició ideològica dels principals membres del grup era una dificultat a l’hora de configurar un ideari catalanista que poguessin subscriure unitàriament. Però alhora es feia evident que la recuperació de la llengua no era un fenomen que es pogués mantenir aïllat, sinó que conduïa a inevitables reivindicacions polítiques per tal de fer-lo operatiu. L’heterogeneïtat ideològica i els processos individuals dels diferents líders van marcar l’evolució del catalanisme durant el període de final del segle XIX i les posicions polítiques més diàfanes del moviment.

El 1880, Almirall organitzava el Primer Congrés Catalanista, que va rebre un notable suport de diversa procedència ideològica. En aquest congrés es posà en evidència la necessitat que el catalanisme prengués volada en el camp de la política, en oposició al sector del catalanisme catòlic conservador, encapçalat per Jaume Collell i Bancells. El discurs del tradicionalisme catalanista es configurà a l’òrbita del grup de Vic que, amb els suara citats i d’altres prestigiosos propagandistes com Narcís Verdaguer i Callis, el nou bisbe d’aquesta ciutat, Josep Morgades i Gili, i el de Tarragona, Benet Vilamitjana i Vila, elaboraren el cos doctrinari antiliberal i antidemocràtic, d’àmplia difusió i influència a la Catalunya profunda, a través del setmanari “La Veu del Montserrat” (1878-1900). En la mateixa longitud d’ona es publicava a Manresa el “Setmanari Català” (1890-97). Sota el compromís en la línia de “Catalunya serà cristiana, o no serà” —divisa atribuïda al bisbe Josep Torras i Bages—, el catalanisme d’orientació catòlica es caracteritzava per la resistència al progrés, rebutjant per ineficaç qualsevol intent industrialitzador, és a dir, modernitzador, a l’aixopluc del qual s’encabien el liberalisme i totes les seves malèfiques conseqüències: democràcia, sufragi, laïcisme…

L’opció regionalista laica (no en el sentit anticlerical, sinó encapçalada per no religiosos) i conservadora es va vertebrar al voltant d’un cercle intel·lectual barceloní, vinculat a sectors professionals i industrials, amb protagonistes com Manuel Duran i Bas, Joan Mané i Flaquer, Francesc Permanyer i Tuyets etc. Amb tota la càrrega de desengany i frustració per l’hostilitat madrilenya a admetre els seus intents regeneracionistes, propugnaren un reformisme liberal, no democràtic, una descentralització administrativa que afavorís el seus interessos de classe en un projecte espanyol i monàrquic que fos capaç de valorar i aprofitar la superior civilitat catalana.

En el marc del que es podria denominar l’esquerra catalanista, d’origen federalista, i a desgrat de la trajectòria política dels seus prohoms, força diferenciada, Francesc Romaní i Puigdengolas, J. Narcís Roca i Farreres o Valentí Almirall protagonitzaren la teorització i l’activitat dels inicis del catalanisme polític, amb el llast del desengany per no poder fer factible el projecte federal. El seu discurs coincidí en la crítica al sistema de la Restauració i en el plantejament d’una alternativa per transformar-lo. Per això calia una certa democratització de Catalunya, mobilitzant l’opinió pública en favor de l’autonomia política més democràtica i avançada, però sense cap vel·leïtat separatista. Malgrat diferències personals o de matís, defensarien un catalanisme progressista i laic enfront del conservadorisme de caire catòlic.

Segell amb el punt primer del programa catalanista, 1899.

Col·l. M.R. Nolla, Reus / G.S.

La línia de sortida del catalanisme mostrava un ventall d’orientacions que havien arrencat d’opcions prèvies com el conreu de la literatura i la història o la militància federal o carlina. En un primer moment, la coincidència amb l’oposició a la política estatal i el refús a les seves formes, la defensa del dret català amenaçat per l’elaboració del Codi Civil espanyol i la llengua com a essència de la identitat col·lectiva, podrien explicar l’existència d’un afany unitari. Per això, l’intent de coordinar iniciatives d’acció entre forces ideològicament antagòniques, amb l’esperança posada en la quimera d’un front comú, prou sòlid per a aconseguir les reivindicacions. En aquest sentit, el Primer Congrés Catalanista, convocat per Almirall des del “Diari Català” el 1880, era la primera ocasió que reunia la plana major de les institucions del naixent catalanisme literari, polític, artístic… amb representants del món econòmic i professional. Malgrat la manca d’acord amb el grup de “La Renaixença” i el refús inicial de “La Veu del Montserrat” a participarhi, fet que deixava clarament obertes distintes vies ideològiques, a les conclusions del Congrés s’especificava, entre altres decisions, la voluntat d’aglutinar les forces catalanistes embrionàries per tal que pogués prendre volada la catalanització general del país. I això esdevenia objectiu comú de tots els catalanistes, fos quin fos el camí d’on partien. Les intenses discussions i les diatribes periodístiques entre els diferents grups tenien més l’aparença de picabaralla sobre qui prenia la direcció del catalanisme, que de greus diferències de criteri. Fruit del Primer Congrés va néixer el Centre Català, que, sota la presidència de Frederic Soler i Hubert i amb Almirall de principal ideòleg, va desenvolupar un programa de reivin dicacions (llengua, dret civil català, divisió comarcal i proteccionisme econòmic) i unes bases per establir i gestionar centres comarcals que, adherits a l’entitat barcelonina, esdevinguessin nuclis propagandístics arreu de Catalunya. Un nou Congrés, el 1883, serviria per a reafirmar els principis rectors de l’entitat i la seva trajectòria al marge de l’activitat política estatal. L’èmfasi posat en el Congrés a denunciar el desprestigi dels partits alternants restauracionistes, va conduir a l’acord de condemnar explícitament els polítics catalans que hi participaven, impedint qualsevol aproximació al catalanisme naixent a qui no feia pública confessió de no pertinença i de no obediència als líders d’aquells partits. Per tal de traspassar els límits del relativament petit món intel·lectual en què es movien els activistes del catalanisme, era necessari endegar una acció pública de ressò més ampli que, si d’una banda hauria de permetre una major mobilització social, de l’altra faria sentir la seva veu a les instàncies de poder i pressionaria el govern, que era l’escull a superar per al canvi social. Amb aquests objectius de fons, pel març del 1885 es presentà davant del rei Alfons XII el Memorial de Greuges (Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya), document que havia estat debatut durant dos mesos i redactat amb un ampli consens, en el qual es feia indestriable la reivindicació catalanista del projecte col·lectiu espanyol. El Memorial va tenir quatre efectes immediats: l’educat i poc operatiu acolliment del text per part del rei, el revifament de l’hostilitat política madrilenya, una forta ressonància a Catalunya, traduïda en l’increment de les bases catalanistes, i el punt culminant del prestigi de V. Almirall, que capitalitzà el seu èxit iniciant la redacció de Lo Catalanisme. En aquest llibre, publicat el 1886, se sistematitzava per primera vegada la doctrina regionalista. L’elaboració d’un cos teòric del catalanisme, incorporant perspectives oposades o noves al llibre d’Almirall, tindria continuïtat amb La Tradició Catalana de Torras i Bages (1892), el Compendi de Doctrina Catalanista (1894) d’Enric Prat de la Riba i Pere Muntanyola (llibre que va irritar les instàncies de poder madrilenyes fins al punt de provocar-ne el segrest editorial i el processament dels autors) i La Nacionalitat Catalana (1906) de Prat de la Riba.

La davallada del Centre Català es produí per allò que avui denominaríem una crisi d’èxit. L’eclosió de moviments catalanistes, adherits o no adherits al Centre, l’ímpetu de les noves generacions intel·lectuals, com els fundadors del Centre Escolar Catalanista vinculat en un principi al Centre Català, i l’augment en la nòmina de socis de trànsfugues del conservadorisme estatal i del carlisme, van provocar la disgregació del Centre Català. El grup que s’oposava a V. Almirall i a la seva línia política se separà fundant el 1887 la Lliga de Catalunya, sota unes laxes premisses de nacionalisme romàntic i conservadorisme social. El moment de tensió màxima entre amdues entitats tingué lloc arran de l’oposició de V. Almirall a l’Exposició Universal del 1888, que desembocà en una maniobra de provocació del Centre Català, organitzant uns Jocs Florals a banda dels oficials. Almirall, amb la duresa de la seva postura, liquidava els esforços que havia fet per atreure la burgesia cap al seu programa, confiant que podria desvincular-la de la política estatal de la Restauració. Tampoc la Lliga no va esdevenir un tot homogeni, sinó que, al seu escalf, s’hi agrupaven cenacles de fidelitat a un interès, a una idea o bé a un líder, confirmant l’element definitori d’aquest inici del catalanisme: un programa centrat en uns punts prou coneguts, on es podia encabir des del més aferrissat radicalisme verbal fins al més tebi regionalisme. Elements de pes polític, cultural i professional configuraven la nòmina dels integrants de la Lliga: Àngel Guimerà, Pere Aldavert, Antoni Aulèstia, Narcís Verdaguer i Callis, Francesc Permanyer, Lluís Domènech i Montaner, Francesc Romaní i Puigdengolas, Eusebi Güell i Bacigalupi, etc. D’aquests, Josep Pella i Forgas, Romaní i Puigdengolas i Güell havien fundat la revista “La España Regional” (1886-93) que, amb les collaboracions de personatges d’elit, per bé que allunyats ideològicament, com Bernat Torroja, Sebastià Fames o Pere Estasén, pretenia aplicar una teoria del regionalisme vàlida per a tot l’Estat espanyol. Quatre propostes fonamentals per a tot l’Estat serviren de marc referencial d’aquest regionalisme conservador: el respecte a la monarquia, la confessionalitat, el règim representatiu, que eliminaria el parlamentarisme vigent, i el proteccionisme econòmic. Els resultats d’aquesta experiència van ser mínims, naufragant entre l’indiferentisme madrileny i la crítica de la Lliga, hegemònica del catalanisme del moment, i a la qual acabaren incorporantse alguns dels impulsors de la revista.

El Centre Escolar Catalanista s’adheria a la Lliga de manera gairebé immediata a la seva fundació, altres grups com l’Associació Catalanista de Reus i els catalanistes vigatans de “La Veu del Montserrat” es mantingueren en una posició autònoma, encara que amb importants connexions estratègiques.

Premsa catalanista. 1878-1907.

L’última dècada del segle XIX marcà el punt d’inflexió en el creixement de l’activitat catalanista. Es multiplicaren entitats, centres, associacions i publicacions periòdiques arreu de Catalunya (les pioneres havien estat el Centre Catalanista Provençalenc, fundat el 1879, l’Associació Catalanista de Reus el 1883 i el Centre Català de Sabadell, fundat el 1887, perquè la ciutat ja acollia un Centre Catalanista Literari des del 1879).

El protagonisme de la Lliga de Catalunya es consolidà entorn de dues actuacions públiques, que capitalitzaria de manera immediata Narcís Verdaguer i Callis pel projecte força més ambiciós de la Unió Catalanista. La primera fou el Missatge a la reina regent Maria Cristina (1888) que, segons el model del Memorial de Greuges, contenia un complet programa de reivindicacions autonòmiques. La segona, la campanya contra el projecte de Codi Civil que s’estava discutint a les Corts espanyoles (1889), amb la qual els catalanistes aconseguiren una massiva mobilització sota l’argument que, si s’aprovava el codi civil, Catalunya perdria tot el rastre de singularitat. Amb l’impuls de la Lliga, la participació en els actes de protesta fou massiva, des de les zones rurals amb una forta implantació del catalanisme de caràcter tradicionalista, fins als representants del Centre Català o els federals pro-catalanistes. L’èxit de les campanyes va fer possible que la Lliga imposés la seva supremacia al capdavant d’un catalanisme amb una important implantació arreu de Catalunya.

La progressiva implantació del catalanisme no hauria estat només en mans dels grups amb intencionalitat més o menys decididament política. Aquests són els que la historiografía ha tractat amb més insistència i consideració, menystenint el protagonisme que en la vida pública catalana tenia l’associacionisme popular (centres recreatius, orfeons, esbarts) i la seva contribució decisiva a la creació d’una opinió pública, d’una sociabilitat, i a la formació d’una militància sota l’orientació ideològica d’animadors locals. Tanmateix, la paradoxa del catalanisme inicial es manifestà en la marginació de la política oficial que preconitzaven els primers programes. Aquesta estratègia va impedir que es capitalitzessin les adhesions de prohoms transformats de dinàstics en catalanistes i, en conseqüència, que a l’hora de les eleccions es veiessin abocats a col·laborar pel triomf electoral dels candidats republicans federals o dinàstics.

La Unió Catalanista. Les Bases de Manresa

Credencial de delegat a l’Assemblea Catalanista de Reus, 1893.

Col·l. L.A. Font de Rubinat, Reus / G.S.

La maniobra vertebradora que hauria de dur a la cohesió de tots els brots de catalanisme, llargament gestats, havia d’anar a càrrec de la Lliga de Catalunya i de resultes dels treballs de N. Verdaguer i Callis. L’afany de coordinar l’activitat de totes les entitats, les personalitats i els periòdics catalanistes que s’havien multiplicat per tot Catalunya i constituir una plataforma aglutinadora va sintetitzar-se entorn d’una macro agrupació, batejada amb el nom d’Unió Catalanista. L’objectiu bàsic consistí a elaborar un pla global que permetés una acció conjunta i coordinada, sobre la base d’uns criteris confluents, per fer més eficaç l’esforç propagandístic. Com en altres moviments nacionalistes europeus, el catalanisme prenia el rumb del conservadorisme.

La dinàmica de la nova entitat girà entorn de l’organització d’una assemblea de delegats on es discutiria un projecte teòrico-polític, a través del qual es poguessin establir els lligams entre els nuclis catalanistes comarcals, temorosos de caure sota la prepotència de la Lliga i del barcelonisme, i pactar una estratègia política col·lectiva, com també donar entitat jurídica a la Unió Catalanista. L’assemblea es va celebrar a Manresa al març del 1892 i el projecte rebé el nom de Bases per a la Constitució Regional Catalana. El suport massiu vingué de la Catalunya rural, escassament industrialitzada, amb uns quants representants de professions liberals i literats renaixentistes pletòrics de bucolisme, deixant al marge els sectors del capitalisme burgès i els treballadors industrials. Aquest factor va planar sobre el tombant ideològic que traspuarien les Bases i tota l’actuació de la Unió Catalanista des d’aquell moment fins a la presidència de Domènec Martí i Julià. Les reaccions dels distints grups catalanistes coetanis davant les Bases de Manresa no van ser de cap manera unànimes, alçant-se veus discrepants que anaren des de l’oposició frontal (Bernat Torroja, Josep Roca i Roca i els membres del Centre Català, tots ells exclosos de participar en l’assemblea) a una oposició més feble per part dels sectors catòlics vigatans pel tractament de la qüestió religiosa. L’empremta comarcalista que volien els representants de la Unió es posà de manifest en la celebració de les successives assemblees que, fins a la del 1904, es feren fora de Barcelona. Assemblees que van anar marcant l’evolució dels posicionaments del catalanisme de la Unió i desenvolupant el text inicial de les Bases. Així, a Reus (1893) es tractà la participació política en els comicis locals i provincials i l’expandiment del català a l’àmbit social i el cultural; a Balaguer (1894), l’autonomia fiscal de Catalunya; i a Olot (1895), les infrastructures viàries per tal d’impulsar el desenvolupament econòmic de les comarques.

El problemes que afectaren la Unió Catalanista cap a la fi de segle van orientar les assemblees de Girona (1897) i Terrassa (1901) a un replegament que va fer prevaler l’activitat propagandística en detriment de les anteriors propostes més acostades a una acció possible de govern. La croada catequètica dels prohoms de la Unió va arribar, no sols a les comarques, sinó també a les Illes, i va donar suport als iniciadors del moviment regionalista local. Aquest moviment fou encapçalat a Mallorca per Lluís Martí, que, des de les pàgines de “La Region” (1892), feia la seva lluita contra la Restauració des d’una perspectiva autonomista, i intentava acostar el republicanisme federal al regionalisme polític. Tanmateix, fins a començament del segle XX no es detectà l’existència de cap nucli amb una certa entitat. Les classes dirigents illenques foren poc proclius a plantejaments autonomistes per temor a una ruptura en l’ordre social. Només alguns intel·lectuals se sensibilitzaren en aquest sentit.

El fet que els impulsors de la Unió Catalanista volguessin erigir l’organització com a plataforma unitària de les reivindicacions catalanistes portava latents la glòria i el declivi. Glòria per la capacitat d’integració i l’ampli ressò amb què s’assolirien les seves activitats (exemples com el missatge a Jordi I, rei del hel·lens, que fou seguit d’una desmesurada repressió per part del govern, asseguraren la consolidació de la seva presència amb l’increment dels inscrits a la Unió), i declivi per l’acumulació d’elements de procedència ideològica heterogènia que posaren de manifest les dificultats d’articular formulacions polítiques prou travades i que exigien adhesions unànimes. La Unió Catalanista aconseguí amb les seves campanyes d’opinió arreu dels Països Catalans desvetllar en amplis sectors de la societat la consciència del seu particularisme, i alhora despertar una por certa en els dirigents de la política estatal, però va naufragar en la plasmació d’una resposta efectiva a les urnes. La participació electoral, la possibilitat d’enfocaments teòrics i estratègics d’eficaç accés al poder van provocar la divisió efectiva al si de la Unió Catalanista. La tensió entre les faccions resistents al model liberal i els partidaris del joc polític en una línia progressista i democràtica, la necessitat d’un posicionament davant els reptes que li plantejaven els esdeveniments polítics espanyols, configuraren la trajectòria de la Unió des de la seva formació.

Els darrers anys del segle. El conflicte colonial

El desmantellament de les restes de l’imperi colonial espanyol va posar el govern contra les cordes, situant-lo tan al límit del desprestigi que afavoria corrents d’opinió favorables a unes noves regles del joc polític. El moment semblava especialment propici a les aspiracions de protagonisme del catalanisme. Si es disposava de líders consolidats, si s’havia elaborat un cos doctrinari amb entitat i s’havia assolit una considerable mobilització social entorn de les tesis de regeneracionisme social i polític, es podia albirar l’esperança de capitalitzar l’esforç amb vista a fer el salt qualitatiu necessari cap a les pretensions autonòmiques i, fins i tot, cap al poder. Davant la desfeta, el catalanisme podia arrogar-se l’autoritat moral de qui havia censurat llargament la incompetència de la política colonial de l’Estat espanyol. Si l’incident de les Carolines el 1885 i la crisi colonial del 1893 havien començat a distanciar les postures dels catalanistes respecte a la política exterior de l’Estat, la guerra de Cuba seria el punt culminant, tant per la dimensió del conflicte com pel ressò econòmic i polític del seu desenllaç. La posició ambigua mantinguda pels catalanistes durant tot el procés insurreccional es justificava per la contradicció entre la voluntat de pervivència d’un ineludible mercat per als productes catalans i la decència (o coherència) d’exigir la mateixa autonomia (o independència) per a Cuba que es reclamava per a Catalunya. El moviment unànime de protesta desencadenat pel desastre de la guerra amb els Estats Units i la pèrdua definitiva de Cuba, Puerto Rico i les Filipines pel Tractat de París del 1898 oferia una oportunitat única a les reivindicacions del catalanisme, que va disposar, a més, de la incorporació de la burgesia industrial catalana, directament perjudicada pels esdeveniments, i que, en bona part fins aleshores, havia estat compromesa amb els partits dinàstics. La gravetat de l’impacte social de la guerra afectava d’una forma prou general i profunda l’edifici de l’Estat perquè s’alcessin les veus dels grups dirigents, fent caure tota la responsabilitat de la crisi en els polítics de la Restauració. A Mallorca, el desastre colonial desencadenaria una sèrie de campanyes autonomistes, de recuperació cultural autòctona i d’identificació entre mallorquins i catalans, que tindrien en Miquel dels Sants Oliver un protagonista destacat.

El general Camilo García de Polavieja fou l’home que s’erigí en protagonista del cop de timó necessari a la política espanyola. Les seves propostes regeneracionistes i vagament descentralitzadores foren un cant de sirena al qual sucumbiren industrials de prestigi i catalanistes proclius al pragmatisme. Joan Sallares i Pla i Lluís Domènech i Montaner (enquadrat al Fomento del Trabajo Nacional i president de l’Ateneu Barcelonès, respectivament) van encapçalar les maniobres d’aproximació de les elits barcelonines a Polavieja, posant de manifest el tòpic del secular pactisme català. L’apropament es va fer en unes condicions que, renunciant als aspectes més radicals del catalanisme, portaren a acceptar concessions de caire tèbiament regionalista per a Catalunya a canvi de la participació en el govern estatal. Un primer pas que traspuava força radicalitat fou el document que Domènech i Montaner, amb el president de la Unió, Antoni Gallissà i Sagué, Enric Prat de la Riba, Jaume Carner i Romeu i Joan Sallares i Pla, van elaborar per transmetre a Polavieja pel setembre del 1898 i que contenia les principals reivindicacions catalanistes segons l’esperit i la lletra de les Bases de Manresa. La immediata contraoferta de Polavieja retallà bona part de les peticions, deixant el compromís d’unes reformes al voltant de cinc propostes concretes: el concert econòmic de Catalunya amb l’Estat; la reestructuració de la vida municipal d’acord amb els interessos corporatius; la Diputació única, unificant-ne les quatre existents; l’autonomia universitària; i el respecte a l’ordenament jurídic català. Els homes directament implicats en aquesta negociació es mostraren a favor d’acceptar l’oferta del general, però les tensions entre els integrants de la Unió Catalanista creixien per l’oposició, tant en la forma de dur les negociacions com en el contingut de les propostes, del grup encapçalat per Joan Permanyer i Àngel Guimerà. Les pàgines de la secció política de “La Renaixença” es convertiren en el testimoni d’aquells qui volien desmarcarse explícitament d’un possible govern Polavieja. “La Veu de Catalunya” acollia les veus més optimistes respecte a la viabilitat de la col·laboració amb la nova política estatal. L’escisió estava servida i l’any 1898, que havia començat amb el suport de tots els catalanistes, fins i tot dels federals de posicions més properes, a la candidatura de Joan Permanyer a les eleccions a Corts, frustrada pel caciquisme, acabava amb un nou missatge a la reina regent (novembre del 1898) i deixava la porta oberta a l’enfrontament que havia de definir les dues estratègies polítiques del catalanisme del segle XX.

Amb l’arribada al poder del govern Silvela-Polavieja, pel març del 1899, semblava que les coses havien de canviar favorablement per a Catalunya. Les primeres concessions van ser un cop d’efecte: Manuel Duran i Bas era nomenat ministre de Gràcia i Justícia; alcaldes de reial ordre: Bartomeu Robert i Yarzábal a Barcelona, Pau Font de Rubinat a Reus, i Francesc Ixart i de Moragas a Tarragona (els dos primers, il·lustres catalanistes; el tercer, d’incorporació més tardana). I bisbes catalans per a les diòcesis catalanes: Josep Morgades a Barcelona i Josep Torras i Bages a Vic. Però, una cosa era col·locar uns quants homes amb una influència força migrada, i una altra aplicar un programa autènticament descentralitzador. Els pressupostos del ministre Fernández Villaverde (responsables de l’episodi del Tancament de Caixes) i la negociació per al concert econòmic van ser els detonants del més dur enfrontament entre el grup anomenat integrista, de l’opció del tot o res, aixoplugats entorn de la “La Renaixença”, i els cabdills de “La Veu de Catalunya”, més proclius al pragmatisme. L’escassa sensibilitat governamental a cedir posicions davant el catalanisme va apartar primer Duran i Bas, i després, el mateix Polavieja. S’esvaïren les expectatives i del fracàs se’n derivà a Catalunya la decisió llargament anunciada del trencament dels, fins aleshores, companys de viatge de la Unió Catalanista. Tot plegat sota l’atònita mirada dels centres comarcals, menys avesats a les filigranes polítiques, que veien com les picabaralles dels seus líders barcelonins els forçarien a definir-se per una alternativa o l’altra, amb la pèrdua de protagonisme de l’entitat que els havia articulat.

A l’estiu del 1899, els integrants de “La Veu de Catalunya”, ja separats de la disciplina de la Unió Catalanista, constituïren el Centre Nacional Català, promogut per Narcís Verdaguer i Callis, Jaume Carner, Lluís Domènech i Montaner i Enric Prat de la Riba. El seu naixement oficial no va tenir lloc fins al gener del 1900, i un any després, fusionat amb la Unió Regionalista d’Albert Rusiñol i Prats, Pere Rahola, Eusebi Bertrand i Serra etc., esdevindria un nou partit sota el nom de Lliga Regionalista de Catalunya. Malgrat els esforços posteriors de reunificació amb la Unió Catalanista, les forces del catalanisme esdevingut ja polític havien posat en marxa la diversitat ideològica i estratègica que havia de caracteritzar el moviment durant el segle XX.

Si el drama del catalanisme inicial havia estat la seva incapacitat per a una mobilització política, capaç d’aconseguir el doble objectiu de democratitzar l’Estat i recuperar i mantenir les especificitats pròpies, quina causa limitaria l’eficàcia de les noves versions del nacionalisme? La important emigració cap a Barcelona des de ciutats i pobles catalans, a remolc del procés industrialitzador, havia d’influir necessàriament en la presa de posicions polítiques d’aquestes capes socials d’extracció popular. D’una banda, la nova vida a la ciutat feia perdre de forma progressiva les arrels rurals de caire tradicional i, de l’altra, difícilment podien incorporar-se al catalanisme que liderava la burgesia barcelonina, que no donava respostes a les seves necessitats socials. El catalanisme de caràcter més tradicionalista els va perdre, el catalanisme de domini burgès i urbà no els va saber guanyar. Electoralment es decantaren cap als partits lerrouxista o socialista o cap a les faccions republicanes espanyolistes.