Proletaris i camperols organitzats

Els nous idearis revolucionaris europeus, el bakuninista, l’anarco-comunista i el socialista marxista, es propagaren als Països Catalans a partir de la revolució del 1868 i es van desenvolupar inicialment vinculats al republicanisme radical i al sindicalisme. A aquests corrents se’ls feia difícil de convertir-se en moviments que poguessin estructurar amb èxit una pràctica revolucionària de masses al marge del republicanisme i, sobretot, del sindicalisme obrer.

De tota manera, a partir del 1870 passaren per alguns moments molt concrets d’hegemonia sobre el moviment i sorgiren organitzacions estrictament anarquistes o bé socialistes marxistes, que proclamaven o l’antipoliticisme radical i la Revolució social, o la creació d’un partit obrer contrari a tota aliança amb d’altres formacions polítiques.

La Internacional. Bakuninisme i sindicalisme

Societats obreres adherides a la Internacional. 1872-1877.

La formació de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), fundada a Londres (setembre del 1864), havia impulsat un canvi qualitatiu en el moviment obrer europeu en proposar organitzacions obreres pròpies, al marge dels partits i moviments progressistes i demòcrates, i en donar una dimensió internacional a les seves reivindicacions socials. La revolució del 1868 —que va obrir noves fites a les llibertats personals i polítiques— possibilità, de la mà de Giuseppe Fanelli, la creació de nuclis de l’AIT a Madrid i Barcelona. Si bé els contactes que Fanelli deixà establerts foren amb la tendència bakuninista, l’Aliança de la Democràcia Socialista.

El nucli barceloní, pel seu ascendent sobre el Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona i el setmanari “La Federación”, fou el més influent. Entrelligat amb el federalisme, el nucli internacionalista donà suport als republicans federals en les eleccions del 1869 i evità, inicialment, manifestar-se contrari a l’activitat política dels obrers. Aquesta actitud fou motivada per l’interès demostrat per les classes treballadores en la participació política durant els primers temps de la revolució. De totes maneres, els informes de Rafael Farga i Pellicer i Gaspar Sentiñón a Mikhail Bakunin i al Congrés de Basilea respectivament, i la reproducció d’escrits de Pierre-Joseph Proudhon i Bakunin a “La Federación” —a partir de setembre del 1869— incidien en la necessitat que la Internacional havia d’ésser independent de qualsevol partit polític.

Al juny del 1870 es reuní a Barcelona un Congrés de societats obreres amb la representació d’uns 40 000 treballadors de 36 poblacions. Dels 90 delegats, 74 eren de Catalunya (50 de Barcelona, 3 de Reus, 2 de Tarragona, 2 de Sabadell i representacions menors d’altres poblacions), 3 del País Valencià (2 de València i 1 d’Alcoi) i 2 de Mallorca. Els bakuninistes tenien representació en les delegacions de Madrid (Francisco Mora, Anselmo Lorenzo, González Morago), Jerez i Palma de Mallorca (Francesc Tomàs). Els bakuninistes catalans —Rafael Farga i Pellicer, Emili Hugas, Flamarich i Jaume Balasch— eren minoritaris en la delegació barcelonina i controlaven els periòdics internacionalistes “La Federación” (1869-74) de Barcelona —amb Farga i Pellicer, Hugas, Sentiñón, José Garcia Viñas, T. Soriano, com a redactors— i “El Obrero” (1869-71), de Palma.

En el Congrés s’establí un acord tàcit entre els bakuninistes i la major part dels sindicalistes enfront dels cooperativistes. Les caixes de resistència i les activitats sindicals foren considera des mitjans necessaris per a millorar les condicions materials de vida i, d’altra banda, elements diferenciadors de les classes socials en conflicte. Així, es rebutjava l’harmonia social defensada per una fracció del republicanisme. El cooperativisme solament fou reconegut com a instrument auxiliar per a l’emancipació social, i les cooperatives de producció individualitzades foren qualificades d’empreses burgeses. Respecte a les formes organitzatives, el Congrés aprovà la constitució de seccions d’ofici, la seva associació en federacions locals, i la federació de totes elles en la Federació Regional Espanyola (FRE). Per últim, s’acordà l’apoliticisme de les societats obreres i, per tant, la no-subordinació a interessos de partit polític; tot i que en el preàmbul de la resolució es defensava l’antipoliticisme i l’antiestatisme, aquests principis no foren adoptats com a acords oficials.

Malgrat la important representació al Congrés de Barcelona, la FRE solament agrupà en el primer semestre del 1871 uns 2 500 cotitzants —la meitat, de Barcelona ciutat—. Les causes foren la incidència de l’epidèmia de febre groga, declarada poc després del Congrés, i sobretot, el manteniment, encara, de la il·lusió dels obrers en la participació política.

La Comuna de París (març-maig del 1871) i la Conferència de Londres de l’AIT (setembre del 1871) van influir de forma important en l’internacionalisme europeu i entre els militants de la FRE. La Comuna i la posterior repressió —que produí l’aparició d’un nucli d’exiliats a Barcelona (Alerini, Brousse, o el pare d’Emile Henry, nascut a Sant Martí de Provençals i destacat terrorista francès)— i la vaga a la fàbrica Batlló de Barcelona, van refermar l’oposició radical a la participació política i van radicalitzar diversos sectors del societarisme obrer i del republicanisme, que s’aproparen a la FRE. La Conferència de València (setembre del 1871) i la dissolució governativa dels sindicats i de les seccions de la Internacional (desembre del 1871) van consolidar, de fet, l’apoliticisme i el col·lectivisme de la FRE.

La Conferència de Londres de l’AIT, per la seva banda, aprovà una resolució sobre l’acció política, inspirada per Marx, que explicitava la necessitat de crear un partit polític obrer, com a mitjà indispensable per al triomf de la revolució social. A més, hi establia el lligam i la subordinació de la lluita econòmica a l’acció política. La resolució accentuà la divisió d’opinions entre autoritaris (marxistes) i antiautoritaris (bakuninistes) i, al mateix temps, afavorí les relacions dels aliancistes catalans amb les idees de l’antipoliticisme bakuninista i les orientacions anarquistes de “La Federación”.

En el vessant sindical, la FRE promogué, a partir d’agost del 1871, l’organització d’unions d’ofici, encaminades a agrupar les federacions nacionals d’oficis semblants. El mateix mes es constituïa la Unió de Constructors d’Edificis i, pel novembre, s’unien les Tres Classes de Vapor (TCV) —o unió de teixidors mecànics, filadors i jornalers— i els Teixidors a Mà per constituir la Unió Manufacturera, poderós sindicat tèxtil, amb 28 000 federats al maig del 1872. Aquestes Unions foren seguides per les dels treballadors del ferro, de la pell, del camp, etc., totes elles amb forta incidència a tot Catalunya. La Federació local de Barcelona es convertí en la més forta, i després les de Sants, Sant Martí de Provençals, Gràcia, Sant Andreu, Sabadell, Mataró, Olot, i les d’Alcoi, València i Cocentaina. Dues terceres parts de les forces internacionalistes es trobaven a Catalunya i la part restant es distribuïa entre Andalusia i el País Valencià. En aquest darrer, el 1872, es crearen nuclis a Alcoi (seccions de paperers, teixidors, obrers del ferro, etc.), a Alacant (boters, etc.), a Ibi, Tibi i a altres pobles de la comarca alcoiana (Muro, Benilloba, Cocentaina). El sindicalisme català mantenia la majoria i la força dels aliancistes, tot i el domini en el màxim òrgan dirigent de la FRE, el Consell Federal. De tota manera, en el Congrés de Saragossa (abril del 1872), dels 44 delegats, dos terços estaven al marge dels bàndols en conflicte. Tot i això, l’elecció d’un consell federal aliancista, que fixà la seu a València, confirmà el predomini dels bakuninistes.

Les lluites en el si de la FRE —a més de les sorgides a finals del 1871 amb l’oposició del grup madrileny de “La Emancipación” als aliancistes— s’incrementaren, d’una banda amb la proposta dels sindicalistes catalans d’enviar Baldomer Lostau i Josep Bragulat (dirigent de la Unió Manufacturera) al Congrés internacional de la Haia (setembre del 1872), organitzat pel corrent marxista, i de l’altra amb la participació dels bakuninistes Farga i Pellicer, Alerini, González Morago i Marselau a l’assemblea de Saint Imier (Suïssa, setembre del 1872), organitzada pels principals dirigents anarquistes (Bakunin, Guillaume, Errico Malatesta, Fanelli, Cañero). Finalment, malgrat la protesta d’algunes federacions locals (Gràcia, Badalona), els aliancistes de Barcelona ciutat, en nom de l’apoliticisme societari, desplaçaren Bragulat de la direcció de la poderosa Unió Manufacturera.

Tot i que aquests enfrontaments no afavorien l’organització, els conflictes laborals de l’estiu del 1872 van facilitar el creixement de les seccions a Catalunya —25 de les 54 noves federacions adherides entre abril i desembre— i en la regió d’Alcoi. D’uns 3 000 inscrits durant la Conferència de València, la FRE passà a uns 29 000 en el Congrés de Còrdova (desembre del 1872), amb 101 federacions locals constituïdes i un nombre semblant en vies de constitució. A Còrdova es restablí la unitat a la FRE confirmant l’hegemonia aliancista i la seva vinculació a la fracció anarquista. Es mantingué una certa indefinido doctrinal en rebutjar tota al·lusió respecte a qualsevol ideologia —amb la finalitat de possibilitar l’adhesió de federacions amb presència d’obrers republicans federals—, però els objectius fixats eren de clar signe anarquista.

En proclamar-se la Primera República, les organitzacions catalanes —majoritàries en la Internacional— sostingueren que era possible aconseguir reformes i millores per a la classe obrera, en el marc del nou règim. La Federació local de Barcelona —amb uns 18 000 adherits al juny del 1873— i les seccions de la Unió Manufacturera de la ciutat i rodalia, convocaren importants concentracions per exigir l’ensenyament obligatori, millors condicions d’higiene i sanitat a les fàbriques i tallers, la limitació del treball infantil, l’augment de salari i la reducció de la jornada laboral.

Malgrat aquesta tendència sindicalista reivindicativa, les postures insurreccionals esclataren aviat al si del bakuninisme. Es creà un comitè d’iniciatives revolucionàries relacionat amb les federacions més importants; foren convocades, quasi simultàniament, vagues generals a Alcoi, València i Barcelona i es decidí la participació, al costat dels federals intransigents, en les insurreccions cantonals murcianes, andaluses i valencianes. Aquesta participació fou particularment rellevant en la d’Alcoi (juliol del 1873), on existia un fort nucli internacionalista, ja que la Federació alcoiana, amb 2 591 afiliats, s’havia convertit en la segona organització d’Espanya, després de Barcelona, i en la seu del Consell Federal. Aquestes activitats insurreccionals foren recollides críticament per Friedrich Engels en els seus articles a “Der Volkstaat” (1873).

Després del cop d’estat del general Manuel Pavia (gener del 1874), i en el procés vers la Restauració, el govern decretà la il·legalitat de tots els clubs i les organitzacions republicans i la dissolució de la Internacional. La FRE, que havia agrupat la majoria de les societats obreres, hagué de passar a la clandestinitat durant set anys, fins a la formació del govern liberal de Práxedes Mateo Sagasta (inici del 1881). La nova situació política de la Restauració comportà la clausura dels locals a la majoria de poblacions de Catalunya, l’abandonament de la lluita sindical quotidiana, la centralització i la progressiva desarticulació de la FRE i de tot el moviment sindical i un canvi en l’estratègia internacionalista vers actituds conspiratives. La nova estratègia no trigà a provocar l’abandonament de la FRE, durant els anys 1874-75, del gros de les seccions i federacions d’ofici, o sia del sindicalisme industrial català. El conjunt de la FRE a Espanya tenia el 1877 molt poques seccions d’obrers industrials, la gran majoria catalanes: 5 seccions d’ofici vinculades al tèxtil (TCV de Sants i les Corts, tintorers de Sants i Manresa, i teixidors de veles de Barcelona), 2 de boters (Barcelona i el Grau), 4 de paperers (Sants, Banyoles, Lavid i Candelario) i una del metall (fonedors de bronze de Barcelona). Així mateix, el societarisme abandonà la FRE i el mateix any solament quedaren a Catalunya unes 13 federacions, de les quals només tenien més d’una secció les de Barcelona (12 seccions), Sants (9) i Gràcia (3).

Aquesta davallada afavorí la inclinació dels dirigents internacionalistes vers el nihilisme, l’insurreccionalisme i les represàlies. L’onada d’atemptats produïts a Europa va fer que la conferència de Londres, que reuní la plana major de l’anarquisme europeu (Piotr Kropotkin, Malatesta, Louise Michel, N. Txaikovski…), exhortés al predomini de l’acció violenta. Una estratègia que incorporà l’atemptat individual, del qual és un exemple el del boter tarragoní Joan Oliva Moncusí contra Alfons XII (octubre del 1878).

Per la seva banda, els sectors més crítics a aquesta estratègia procuraren revitalitzar el moviment sindicalista a partir del moment que s’obrí certa tolerància política. El Centre Federal de les Societats Obreres realitzà (agost del 1877-gener del 1878) unes conferències que agruparen gran part dels sindicalistes reformistes (Josep Pàmies, Joan Nuet) i dels cooperativistes (Antoni Gusart, Nobell), que s’havien marginat de la Internacional. Aquests intentaren crear una Lliga de Resistència, sense gaire èxit tot i que, inicialment, agrupà més societats que la FRE del Barcelonès; més endavant, aquest grup s’orientà cap a posicions socialistes.

La reorganització dels moderats provocà la reacció dels anarquistes més favorables al sindicalisme, que s’esforçaren a recuperar la iniciativa en posteriors conferències comarcals —impulsades per les federacions catalanes i valencianes— com la de Terrassa (1880) i la de Gràcia (febrer del 1881), que destituí la Comissió Federal i el seu secretari Anselmo Lorenzo.

Pel que fa a les illes Balears, el periòdic barceloní “La Federación” havia tingut influència en un nucli d’obrers republicans de Mallorca que, animats pel paleta Francesc Tomàs, fundaren la revista “El Obrero” (novembre del 1869) i les associacions de sabaters (La Igualdad), de fusters (La Unión Artística) i de paletes. Aquestes organitzacions, juntament amb les dels teixidors i ferrers, configuraren el Centre Federal de les Societats Obreres de Palma (CFSO) a imatge del de Barcelona. Presidit per Tomàs i d’acord amb els principis de l’AIT, el CFSO agrupà, en els moments de màxima influència (abril del 1870), 22 societats i 2 000 afiliats, però sense aconseguir adhesions fora de Palma, ja que les societats obreres de Llucmajor, Selva i Pollença continuaren dirigides pels republicans.

L’aplicació dels criteris del Congrés de Barcelona del 1870 propicià, contràriament als seus objectius, una ràpida desorganització del moviment societari (juliol-agost del 1870) amb la desaparició d’“El Obrero”. Els internacionalistes de Palma, encapçalats per Tomàs, constituïren un nucli col·lectivista i antipolític que participà tant en la Conferència de València (setembre del 1871) com en el Congrés de Saragossa (abril del 1872) de la FRE, on Tomàs fou elegit membre del Consell Federal. Els bakuninistes també intentaren, sense èxit, dominar el Consell Local de Societats Obreres, però no aconseguiren sostreure els obrers de la influència republicana. De fet, després del cop d’estat del 1874, aquest grup bakuninista perdé tot contacte amb la FRE fins a la pujada dels liberals al poder (1881).

La Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE)

El sector partidari de l’existència d’organitzacions públiques al si de la FRE clandestina participà, encapçalat per la Societat Tipogràfica de Barcelona, en la reorganització de societats externes a la Internacional. Així, els paletes anarquistes del Pla de Barcelona i el mateix Tomàs, impulsaren, a partir del 1878, la reorganització de la Unió de Constructors d’Edificis amb seccions procedents de la FRE i altres d’alienes. Aquesta Unió celebrà pel març del 1881 —mentre el govern conservador d’Antonio Cánovas era substituït pel liberal de Sagasta— el seu tercer congrés i constituïa, junt amb les restes de la FRE, la base de la nova federació inspirada pels anarquistes, la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE).

La recuperació de la influència llibertària a Catalunya, i a Barcelona en particular, fou parcial, en haver d’afrontar la competència de diverses federacions d’ofici (Federació de Boters, Teixidors a Mà, etc.) i dels centres que s’havien separat de la Internacional entre el 1873 i el 1876, els quals, des del desembre del 1880, tenien com a portaveu l’òrgan de les TCV, “El Obrero”. Al setembre del 1881 celebraven a Sants el congrés constituent de la FTRE, amb 140 delegats en representació de 162 seccions, federacions locals i grups organitzats. La reunió aplegà opcions ideològiques diverses sota el domini de l’antipoliticisme. Durant els dos primers anys, la FTRE fou dirigida pel nucli sindicalista i anarco-col·lectivista barceloní dels tipògrafs Antoni Pellicer i Paraire, Eudald Canibell, Josep Llunas i potser Rafael Farga i Pellicer, a més del paleta mallorquí Francesc Tomàs, però no aconseguiren l’hegemonia de què havien gaudit durant els anys del Sexenni. La finalitat de la FTRE era la substitució de l’Estat per la federació d’associacions de productors lliures. Aquests objectius es ratificaren en el congrés de Sevilla (setembre del 1882) a través de les tres organitzacions més fortes, l’andalusa (19 168 federats), la catalana (13 201) i la valenciana (2 355), que l’any següent (1883) convertia València en capital de l’obrerisme en acollir tres congressos. El primer fou un congrés sociològic, sota els auspicis de l’Ateneu Casino Obrer (juliol), amb la representació de milers d’obrers, i els altres dos foren el tercer i quart congressos de la FTRE i de la UTC, respectivament (octubre). En el de la FTRE —després de la condemna de les accions violentes de la Mano Negra a Andalusia— apareixia de nou l’estratègia de la clandestinitat que, motivada per la creixent desorganització sindical, facilitava el desplaçament de la direcció catalana. La nova Comissió Federal —instal·lada a Valladolid— propugnà la retirada de la vida pública ja que el govern conservador havia posat la FTRE fora de la llei. El resultat fou el reforçament de la via il·legal i clandestina que havia de portar a l’enfonsament de la FTRE, la qual pràcticament es dissolgué com a central sindical (congrés clandestí de Barcelona, setembre del 1884). Malgrat els intents d’injectar-li vida sindical (congrés de Madrid, maig del 1885), la FTRE havia perdut la seva entitat sindical, i la tensió entre els partidaris de la clandestinitat i els anarco-sindicalistes augmentà amb l’aparició dels anarco-comunistes, contraris a qualsevol fórmula organitzativa. Amb el congrés regional de Barcelona (juliol del 1885) i l’establiment de la direcció a Alcoi i València (1885-86), la FTRE convertia les seves seccions en petits grups d’afinitat anarquista i les societats de resistència s’articularen en plataformes diverses, com el Pacte d’Unió i Solidaritat (maig del 1886) i la Comissió Interina de les Vuit Hores (setembre del 1886). Després del seu fracàs, i mentre el sector reformista prenia la iniciativa amb el suport dels socialistes i del sindicalisme reformista de les TCV, la FTRE es dissolia formalment a València (setembre del 1888) i sorgia l’Organització Anarquista de la Regió Espanyola (OARE), que confirmà l’abandonament de la via sindical.

Entretant, la reflexió teòrica penetrava amb força en les files anarquistes. Aparegueren un gran nombre de revistes sociològiques durant els quinze últims anys de segle (“Acracia”, “Ciencia Social” i “Natura” a Barcelona) i s’organitzà el Primer Certamen Socialista a Reus (juliol del 1885), amb aportacions de Josep Llunas, Ricardo Mella, Fernando Tarrida del Mármol, Serrano Oteiza, etc. Així mateix, l’anarco-comunisme —present ja en l’últim congrés de Barcelona i en alguna secció com la de Gràcia, on es publicaven des del 1886 els quinzenaris “La Justícia Humana” i “Tierra y Libertad”— començà a difondre’s amb la traducció d’obres de Kropotkin, Jean Grave, Malatesta. Es tractava d’una nova tendència ideològica que es feu notar en el Segon Certamen Socialista celebrat a Barcelona (novembre del 1889), on els defensors de l’anarco-col·lectivisme ja es trobaven en minoria.

Aquesta activitat intel·lectual no es pot veure deslligada de l’ampli moviment cultural popular i republicà de final de segle, desenvolupat per les més diverses institucions (casinos, ateneus, associacions culturals, excursionistes, etc.) i els més variats moviments ideològics del lliurepensament i la maçoneria. Dirigents com Anselmo Lorenzo, Josep Llunas i Pujals, Farga i Pellicer, Pellicer i Paraire i molts altres, eren o havien estat francmaçons. Paral·lelament a aquestes activitats intel·lectuals, sorgia un terrorisme centrat en l’activitat individual i al qual no eren alienes les referències terroristes de l’anarquisme francès i del populisme rus. La repressió engegada per les autoritats després de la insurrecció de Jerez (gener del 1892) acabà d’empènyer sectors anarquistes cap a l’ús de l’atemptat i la violència en un sentit exemplar i simbòlic. Amb l’atemptat de Paulí Pallàs contra el capità general de Catalunya, Arsenio Martínez de Campos (setembre del 1893), s’inicià, a Barcelona, un cicle que continuà amb el llançament de dues bombes al teatre del Liceu (novembre del 1893) —que produí 22 morts— i l’atemptat al carrer dels Canvis Nous contra la processó del Corpus (juny del 1896) —que feu 12 morts—. Aquest cicle finalitzà després del procés de Montjuïc (desembre del 1896), l’assassinat del cap del govern, Antonio Cánovas del Castillo (agost del 1897), i l’atemptat que realitzà Ramon Sempau contra el tinent Porta i el suboficial Teixidor, considerats responsables de les tortures dels presos de Montjuïc (setembre del 1897).

El govern havia utilitzat l’atemptat del carrer dels Canvis Nous per a realitzar una gran operació repressiva contra el moviment obrer organitzat a Catalunya. Foren detingudes més de 300 persones entre dirigents anarquistes i sindicals, intel·lectuals i col·laboradors de publicacions obreres. Els acusats foren empresonats a Montjuïc (Barcelona) i molts foren sotmesos a tortura. El procés es realitzà a porta tancada, sense garanties judicials, i el fiscal sol·licità 28 penes de mort i 57 de cadena perpètua. Finalment, cinc obrers foren executats i diverses desenes condemnats a penes de presó i de desterrament. La denúncia pública del procés es produí immediatament; les tortures i les irregularitats judicials provocaren la mobilització i la protesta de l’opinió internacional. La repressió antiobrera, la legislació contra els anarquistes i les precaucions adoptades per l’inici de la guerra de Cuba, incidiren en la ja feble organització sindical i provocaren una notable regressió del moviment obrer organitzat a Catalunya fins a l’inici del segle XX.

A Palma de Mallorca, amb l’arribada al poder dels liberals i la constitució de la FTRE (1881), tornà a aparèixer un petit nucli d’obrers, animats per Francesc Roca, Sebastià Alorda i Carles Duval, que creà la societat tipogràfica de Mallorca La Imposible (1881), al marge de la Unió Obrera Balear i que, sota influència barcelonina, seguí el camí de la Federació dels Obrers Tipògrafs Espanyols fins que es dissolgué (1884). La poca incidència d’aquestes iniciatives comportà la dispersió dels internacionalistes entre el 1883 i el 1884 i la pèrdua de tota influència a partir del 1890, quan sorgí un grup socialista lligat al PSOE.

Entre el 1881 i el 1886, la força del moviment obrer mallorquí radicà en l’obrerisme republicà, que tenia com a màxim exponent la Unió Obrera Balear (UOB), fundada el 1881 per un grup de republicans encapçalat per Fèlix Mateu Domeray. Partidaris de l’educació i l’assistència mútua entre els obrers, en el marc d’un difús objectiu d’emancipació social, publicaren la “Unión Obrera Balear” (març del 1882-setembre del 1886) i crearen, entre el 1882 i el 1883, una escola, un mont de pietat, una cooperativa de consum i una caixa d’estalvis. La UOB aplegà les seccions obreres de sabaters, flassaders, capellers i fusters (1882), les de forners (1883), les d’adobers, paletes i ferrers (1884) i les dels mariners i els pintors (1885), i s’estengué per Binissalem, sa Pobla, Llucmajor, Coll d’en Rabassa, Capdepera i Sóller. Ara bé, entre el 1884 i el 1885 es limità a mantenir la mútua i l’escola i a realitzar alguna activitat cultural, fins a la desaparició de tota activitat el 1886.

Finalment, en el Rosselló no es troben rastres de l’existència de l’AIT, malgrat la importància de la secció francesa. El feble obrerisme rossellonès estigué, en aquests anys, sota la tradicional influència ideològica i política del moviment democràtic i republicà jacobí. El 1870 no existia tampoc un moviment sindical articulat, tot i que les societats d’ajuda mútua cobrien algunes de les seves finalitats. El periòdic republicà “L’Indépendant” publicà alguna informació de la Internacional i, en les setmanes precedents a la guerra franco-prussiana, Perpinyà conegué algunes vagues entre blanquers, fusters i empleats de comerç per millorar les condicions de treball. Unes activitats impulsades pel republicanisme radical, que es consolidà amb la proclamació de la Tercera República. De fet, fou el jacobinisme republicà, amb el suport popular, qui capitalitzà, amb accent patriòtic, l’agitació produïda arran de la Comuna de París.

Socialisme i sindicalisme polític

Premsa obrera als Països Catalans fins el 1900.

En els congressos de la Haia i Saint Imier (1872), organitzats respectivament pels autoritaris (marxistes) i pels antiautoritaris (bakuninistes o anarquistes), es consolidà la divisió al si de l’AIT. A Espanya, els marxistes quedaren reduïts a un petit nucli d’internacionalistes, redactors de “La Emancipación” que, expulsats de la FRE, formaren la Nueva Federació madrilenya i als quals s’uniren alguns internacionalistes de Saragossa, Gràcia, el Pont de Vilomara, València. Eren pocs, però havien ocupat càrrecs de direcció a la FRE i defensat les posicions de la Conferència de Londres (Pablo Iglesias, Francisco Mora, José Mesa, etc). Amb l’ajut de Paul Lafargue, propagaren la formació d’un partit polític obrer des de les pàgines de “La Emancipación”, on publicaven textos de Marx, com el Manifest comunista i extractes d’El Capital i de La misèria de la filosofia en traducció de Mesa que, a més, tingué un paper cabdal en l’organització del partit. Creà les relacions amb els socialistes francesos de Jules Guesde i, organitzat el Grup Socialista Madrileny (maig-juliol del 1879) com a nucli d’un Partit socialista, difongué el seu programa dins i fora d’Espanya.

Entre el 1879 i el 1888, aquest petit nucli socialista feu cinc redaccions del programa i utilitzà dues denominacions, sempre amb un coneixement del marxisme molt dèbil i epidèrmic. La feblesa teòrica i la dependència dels idearis de l’AIT, del socialisme francès (guesdisme) i indirectament del socialisme alemany, junt amb la confrontació amb els corrents anarquistes i amb el possibilisme d’un heterogeni ideari sindicalista —implantat en les societats obreres, poc preocupat pels debats ideològics i partidari de la lluita reivindicativa—, contribuïren a una reduïda implantació política i sindical del socialisme. Després d’una primera embranzida, s’estancà tant a Catalunya com al País Valencià, Mallorca i el Rosselló.

La recuperació del moviment sindical en la Restauració es realitzà —a més dels intents llibertaris i la fundació de la FTRE— a través de les diverses societats d’ofici i de centres que s’havien separat de la Internacional entre el 1873 i el 1876. El Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona, reorganitzat, convocà un congrés (agost del 1877) amb l’assistència de Josep Pàmies, Joan Nuet, Antoni Gusart, Ramon Lostau; a través de diverses sessions (agost del 1877-gener del 1878), s’establí un programa sindical moderat, antibakuninista i en principi apolític, que s’orientà poc després vers el socialisme. L’orientació socialista d’aquest moviment societari trobà en José Mesa l’home que el relacionà amb el grup socialista de Madrid. A Barcelona, Mesa connectà amb antics companys d’ofici —els sabaters Josep Caparó, Pàmies, Bragulat— i amb serrallers, teixidors i paletes com Joan Ribera i antics internacionalistes com el tipògraf Toribio Reoyo. Les observacions fetes pels barcelonins foren recollides per Mesa, que les defensà davant de Pablo Iglesias i aconseguí crear una comissió que redactà un ampli manifest-programa, aprovat el 18 d’abril de 1880 i imprès clandestinament primer a Madrid i després a Barcelona.

El socialisme català disposà de força en les TCV del periòdic “El Obrero” (a partir de desembre del 1880) i forjà un model d’actuació sindical diferenciat de l’insurreccionalista de la FRE clandestina i de l’anarcosindicalista de la FTRE, creada posteriorment (1881). Rebutjà l’estratègia de la vaga general revolucionària i insistí en la necessitat d’unir el moviment sindical i el cooperativisme. Defensà l’apoliticisme, el cooperativisme i el mutualisme. Plantejà la necessitat de reformes socials i de difondre la instrucció i l’educació com a mitjans per a l’emancipació obrera. Per articular aquestes propostes fou creat un Partit Democràtic Socialista Obrer Espanyol (PDSOE) i “El Obrero” en publicà el manifest (juliol del 1881), signat entre altres pels sabaters Pàmies, Caparó, Arrufat i els fusters Pujol i Bonaventura Fornells. El nou programa coincidí amb la reorganització de les TCV i fou la base de les Conferències Obreres —alternatives a la fundació de la FTRE—, convocades pel Centre federal i celebrades a Barcelona (agost-setembre del 1881), amb 14 498 adherits, dels quals 8 000 ho eren de les TCV.

En els programes de Madrid s’afirmà la lluita de classes, negant la possibilitat d’aliança amb un partit burgès, s’insistí en la conquesta del poder per la via revolucionària, es rebutjà el sufragi universal com a mitjà de conquesta de l’Estat, tot i que no es descartà la participació electoral. En canvi, per als redactors del manifest barceloní del 1881, l’objectiu era el de donar vida a una organització democràtica, capaç d’unir els treballadors de diferents tendències per donar suport a les possibles accions transformadores dels partits republicans. Defensaven la complementarietat dels partits obrers amb els radicals burgesos i l’aliança contra els partits reaccionaris, per tal de possibilitar les reformes polítiques que havien de permetre, a llarg termini, la presa pacífica del poder a través del sufragi dels treballadors.

El programa obtingué un ressò escàs en els sectors republicans; els partidaris del PDSOE s’hagueren d’enfrontar a la radical oposició dels anarquistes en expansió, que adquirí, en el cas del tèxtil, una certa virulència. Així, al març del 1882, diversos sindicats, com la Unió Manufacturera, acordaren adherir-se a la FTRE en el Congrés de Reus i al maig se separaven de les TCV els obrers de Sabadell, que entraren a la FTRE l’any següent.

L’arribada al poder de Sagasta i els canvis propiciats en el possibilisme republicà modificaren la situació, i començà a créixer el nombre d’adeptes al partit. L’interès a ressaltar, davant dels anarquistes, allò que d’obrer i revolucionari tenia el partit els portà a apropar-se als socialistes madrilenys a partir de final del 1881. El Comitè de Barcelona proposà al de Madrid, segons diu Mesa, “unirse estrechamente con el fin de organizar el partido obrero de España y de combatirá los anarquistas”.

D’aquesta manera, els socialistes madrilenys, majoritaris en l’Art d’Imprimir, i els tipògrafs barcelonins, promotors d’una Federació Nacional Tipogràfica, es constituïren en pilots d’un procés de convergència en el qual van figurar signants del manifest català del 1881. “El Obrero” publicà per l’agost del 1882 un nou programa del PDSOE, signat pels catalans i el madrileny Francisco Mora. Era, en termes generals i programàtics, una reproducció del segon programa, el del 1880, deixant de banda el que era essencial del programa barceloní del 1881, però mantenint el nom de PDSOE. En el marc del mateix procés fou convocat un congrés obrer nacional, d’on sorgí l’Associació Nacional dels Treballadors d’Espanya (ANTE) —un precedent de la UGT— que acabà recomanant l’afiliació al remodelat PDSOE.

Els tipògrafs madrilenys i els catalans actuaren també conjuntament en el congrés constituent de la seva Federació Nacional (setembre-octubre del 1882), per fer aprovar en els estatuts qüestions com la vaga i per fixar la residència del Comitè central a Barcelona; “El Obrero” barceloní publicà el Manifest comunista per fascicles, articles d’Iglesias contra els anarquistes i recomanà l’assistència al Primer Congrés Nacional Sociològic convocat a València (juliol del 1883). Finalment, a partir del febrer del 1886, el Comitè socialista de Barcelona, presidit pel sabater Josep Caparó, inicià una campanya prèvia al llançament del periòdic “El Socialista”, amb assistència del mateix Pablo Iglesias.

Creació de premsa obrera als Països Catalans. 1864-1900.

A València, el socialisme també tingué un origen sindical, atès que la societat de tipògrafs, creada el 1879, serví de nucli aglutinador per a difondre aquesta ideologia. Tres anys després (1882), el País Valencià disposà d’una tercera part de les seccions de la Federació Tipogràfica espanyola (València, Castelló i Alacant, més la subsecció de Xàtiva). Entre el 1884 i el 1887, el Partit socialista consolidà la seva presència pública a València amb l’assistència d’Antonio García Quejido al congrés dels tipògrafs valencians (1884), la constitució de l’Agrupació Socialista (desembre del 1886) —amb García Quejido i els tipògrafs Antonio Cortés i Esteban Ruiz com a secretaris— i la presència de Pablo Iglesias en un míting per a 2 000 treballadors en el qual exposà les bases de l’ideari socialista: el suport a la lluita econòmica de les societats de resistència, en el camí de la col·lectivització dels mitjans de producció; la divergència respecte als partits burgesos; la preparació de la revolució i de la conquesta del poder polític i de l’estat classista per part de la classe obrera, dirigida pel Partit socialista, aprofitant, entre d’altres mitjans, la lluita pel sufragi universal i les possibilitats organitzatives de la premsa obrera.

A més del nucli de València, creixeren els de Xàtiva i Castelló. A Xàtiva sorgí un grup marxista a partir de l’escissió de la FRE. Aquest grup, alimentat a partir del 1882 per l’associacionisme professional, tipogràfic fonamentalment, articulà una Agrupació Socialista (maig del 1887) amb un centenar d’afiliats, sota la direcció de Francisco Martínez Andreu i Salvador Gascó. El nucli socialista de Castelló sorgí també dels tipògrafs, associats el 1882, als quals se sumà la societat de forners (1887).

La llarga tradició industrial i de lluites obreres de Catalunya feia de Barcelona la ciutat més apropiada per a constituir el Partit socialista i una central sindical amb la mateixa orientació. Així doncs, a l’agost del 1888 hi eren convocats els primers congressos del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i de la Unió General de Treballadors (UGT), després d’una desena d’anys de clarificació ideològica i organitzativa del seu ideari, d’inspiració marxista, enfront dels de l’anarquisme i el republicanisme.

En celebrar-se aquest Primer Congrés del PSOE, existien a Catalunya 14 agrupacions: 4 al Pla de Barcelona (Barcelona, Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar), 2 al Ripollès (Ripoll i Campdevànol); 2 a Osona (Vic i Roda), 2 al Maresme (Mataró i Vilassar) i les de Caldes de Montbui, Manresa, Puig-reig i Tarragona i 2 al País Valencià (València i Xàtiva). En aquells moments a Catalunya residien dues terceres parts del conjunt d’agrupacions del partit.

Acabats els congressos del PSOE i de la UGT, Pablo Iglesias, acompanyat de Joan Almela —actiu difusor del socialisme al País Valencià primer, i a Barcelona després (1889)—, impulsà els mesos de setembre i octubre una destacada activitat propagandística pel País Valencià que significà la creació de l’Agrupació de Castelló, dirigida per José Forcada i Antonio Moliner, i la d’un Cercle Socialista (octubre del 1888) a València. Un any després sortia a Xàtiva “La Veu del Treball” (octubre-desembre del 1889) —segon diari socialista espanyol, després d’“El Socialista”— i s’iniciava l’expansió socialista cap a les terres alacantines, on una vegada més el primer nucli socialista sorgí d’una associació de tipògrafs.

En el Rosselló, durant molts anys, els socialistes es van moure també en estreta relació amb el republicanisme radical. Després de la Comuna, s’agruparen al voltant del periòdic “Le Républicain des Pyrénées Orientales” i quan, l’any 1878, Jules Guesde i Gabriel Deville llançaren la crida i el programa dels socialistes revolucionaris, recolliren la signatura de 24 perpinyanesos. Tres anys més tard (1881), un grup de socialistes revolucionaris participà en les eleccions municipals de Perpinyà, aliats amb els radicals. Trencat l’acord, els socialistes crearen una estructura política i un programa propis per acudir a les eleccions legislatives del mateix any 1881. D’aquí, en sortiren uns primers nuclis municipals a partir dels quals, anys després, s’organitzaren algunes de les agrupacions de la Federació del Partit Obrer Francès (POF) (Sant Pau de Fenollet, Estagell, Baixàs, Tuïr). Una militant exterior al Rosselló, Pauline Mekerski (Paule Mink), activa organitzadora socialista en el Migdia francès, impulsà, entre el 1881 i el 1882, la creació de Cercles d’Estudis Socials d’inspiració socialista a Perpinyà, Salses i Cabestany, formà un comitè per organitzar les eleccions municipals del 1882 i fundà el setmanari “Le Socialiste des Pyrénées Orientales” (1881). La pràctica inexistència d’indústria, la crisi de la viticultura produïda per la fil·loxera —durant els anys 1880-81 tota la vinya estigué tocada per la plaga— i la mentalitat mateixa del camperol del Migdia provocaren el fracàs dels cercles socialistes durant el 1883. Una desena d’anys després, reconstituïda la vinya rossellonesa, els socialistes guesdistes intentaren de nou l’organització del partit socialista. Mentrestant, quedaren integrats en els cercles radicals dels montagnards (1885) i de “Le Réveil Social”.

El primer Primer de Maig i la participació electoral

Pel juliol del 1889 se celebrà a París el congrés constituent de la Segona Internacional, organitzat pels marxistes, amb l’assistència de Pablo Iglesias i José Mesa. En el congrés s’acordà celebrar manifestacions a tot el món a favor de les 8 hores el primer de maig de cada any. També a París, al mateix temps, es reuní el Congrés del socialisme reformista en el qual fou present Josep Pàmies, director d’“El Obrero”.

Les accions del Primer de Maig del 1890 foren diverses, a causa de la diferent concepció de la jornada que tenien els anarquistes, els socialistes i els sindicalistes. Els socialistes convocaven les societats, i la classe obrera en general, a un míting i una manifestació pacífica i legal a cada localitat per lliurar a les autoritats les seves peticions: jornada laboral de vuit hores (sis hores per als joves de 14 a 18 anys), abolició del treball nocturn per a les dones i els menors de 18 anys, descans ininterromput de 36 hores la setmana i altres mesures sanitàries i d’inspecció. En canvi, els anarquistes proclamaven una jornada de lluita d’acord amb l’estratègia basada en la vaga general i la revolució social. Hi hagué mítings, vagues i manifestacions a diverses poblacions, i es crearen unes condicions favorables als socialistes. No obstant això, la tradició reivindicativa del moviment anarquista i el reformisme de les TCV impediren a la UGT i al PSOE la seva capitalització.

En el Segon Congrés del PSOE (Bilbao, agost del 1890), les agrupacions de Catalunya s’havien reduït a 12, dues menys que en el Primer Congrés. N’havien sorgit quatre de noves (Manlleu, Torelló, Vilanova i la Geltrú i Olesa), però n’havien desaparegut sis (Sant Martí, Sant Andreu, Ripoll, Campdevànol, Puig-reig i Vic). Malgrat tot, els socialistes mantingueren el periòdic “La Guerra Social” (1891) a Barcelona, i al Tercer Congrés (1892) assistiren 14 agrupacions catalanes (recuperant Sant Martí, Sant Andreu, més la de Tortosa, i perdent la de Torelló) i 2 del País Valencià. Amb la desaparició de “La Guerra Social” (1893), s’inicià la decadència socialista a Catalunya i la direcció es desplaçà a Mataró, on es publicà “La República Social” (1896-98). En el Quart Congrés (1894), les agrupacions s’havien reduït a 8; les del País Valencià havien passat de 2 a 5 —gràcies a les alacantines— i eren presents 2 de Mallorca (Palma i Manacor).

La UGT passà de 4 994 afiliats a l’agost de 1888 a 8 553 cinc anys després, per baixar a 6 154 al febrer del 1896. De fet, amb les entrades i sortides de García Quejido de la secretaria de la UGT, les seves discrepàncies amb els catalans i el trasllat del Comitè nacional a Madrid (1899), on ja s’havia traslladat el del PSOE onze anys abans, es deixà de banda la difusió del socialisme a Catalunya.

La jornada del Primer de Maig del 1890 tingué ressonància també a València, Xàtiva i Castelló. A València, les accions socialistes foren desbordades pels anarquistes, que provocaren una vaga de vuit dies; però a les comarques alacantines facilità l’organització d’una agrupació del partit i la creació del Centre de Societats Obreres d’Alacant, amb més de 400 afiliats d’oficis poc comuns en el societarisme socialista (jornalers i matriculats de mar). Una expansió que continuà vers el Baix Vinalopó (Elx, Crevillent).

En canvi, la participació electoral —aprovada en el Segon Congrés del PSOE— fou un fracàs, tant a València com a Xàtiva i Elx, malgrat la presentació de García Quejido i Pablo Iglesias per València en les legislatives de febrer del 1891. De fet, quedà en evidència la contradicció del partit que practicava el reformisme polític mentre exposava un programa revolucionari ortodox, com l’anunciat durant la campanya pel mateix Iglesias: col·lectivista, contrari a la vaga general i al parlamentarisme i partidari de la presa revolucionària del poder. La següent jornada del Primer de Maig (1891) serví per a estendre el socialisme per Alzira, Poble Nou del Mar i Alcoi, tot i que les agrupacions no es constituïren fins anys després.

Els socialistes tingueren més èxit en l’organització de societats obreres, tot i que la majoria no ingressaren a la UGT. Es crearen societats de llauradors a Crevillent; de teixidors, sabaters i serradors a Xàtiva (adherides a la UGT); de serradors a Carcaixent i Alzira i, per l’octubre del 1891, s’organitzà un Centre Obrer a València amb 8 societats i uns 600 afiliats, dels quals la meitat eren tipògrafs i serradors. La inserció socialista facilità la celebració a València del Tercer Congrés del PSOE (agost del 1892) —presidit per Toribio Reoyo— en el qual es rectificà la política electoral del partit. Es prengué l’acord de presentar candidatura a les eleccions legislatives només en aquelles localitats on es tingués agrupació i a les eleccions provincials i municipals solament si hi havia possibilitats de guanyar. Es decidí l’expulsió de les agrupacions que col·laboressin amb altres partits i s’aprovà el primer programa municipal.

L’impuls del congrés significà la creació de les agrupacions de Poble Nou del Mar i de Carcaixent (1892) i d’Alberic (1893), constituint-se dos nuclis: el primer, a l’entorn de Xàtiva i que, per la comarca de la Ribera Baixa (Carcaixent, Alberic i el grup d’Alzira), arribà a València; el segon fou el de les comarques meridionals, Alacant i Baix Vinalopó (Elx i Crevillent), a més del nucli aïllat de Castelló. L’avanç socialista es consolidà durant el 1894 amb la fundació de l’agrupació del Grao, i del primer diari socialista de València, “La Reforma Social”. Aquest creixement es produí malgrat els seriosos obstacles sorgits amb la violència anarquista, la repressió i l’hostilitat dels republicans, sobretot a la ciutat de València, on l’antisocialisme dels radicals liderats per Vicent Blasco Ibáñez els convertí en un enemic fort, a vegades violent.

A l’inici de la guerra de Cuba (1895), l’actitud antimilitarista dels socialistes els aproximà a la Joventut Republicana i els cercles lliurepensadors. Però, ni la presentació de Miguel de Unamuno i de Jaime Vera en la candidatura electoral per Alacant —amb uns resultats molt minsos— ni la celebració a València del Cinquè Congrés de la UGT (1896) —amb un esforç per atreure els treballadors del camp— serviren per a augmentar la seva força. A la ciutat de València, no podien competir amb la maquinària blasquista com ho prova que, després d’un gran esforç de propaganda durant l’octubre del 1897 amb la presència de Pablo Iglesias, aquest no obtingués, en les eleccions del 1898, més de 79 vots enfront els més de 6 000 de Blasco Ibáñez. De fet, a l’obrerisme valencià encara li quedaven antigues batalles per guanyar, com el reconeixement de l’elemental dret d’associació, reivindicació que provocà la vaga dels treballadors de 18 adoberies l’últim any de segle.

A Palma de Mallorca, i per evitar les repercussions d’una vaga, el Primer de Maig del 1890 se celebrà el diumenge dia 4 amb un míting per a reivindicar la jornada de vuit hores, al qual assistiren unes 2 000 persones. La mobilització obrera, alhora que la iniciativa dels sabaters Francesc Roca i Sebastià Alorda —procedents de la FTRE—, aconseguí fundar l’Ateneu Obrer Mallorquí amb l’agrupació dels fusters i dels ferrers, que manifestaren la seva solidaritat amb els 105 treballadors de la fàbrica de farines Pieras i Mateu, en vaga durant 18 setmanes (juny del 1890). Tot i mantenir la relació amb el republicanisme, l’Ateneu inicià a partir d’aquest mateix any els contactes amb el PSOE. L’adscripció dels seus dirigents al partit comportà l’afirmació de l’associacionisme obrer enfront de la influència republicana i la seva principal tasca fou la de propagar la constitució de societats obreres i la d’un partit obrer. Aquest últim procés implicà una separació progressiva del republicanisme, que s’accelerà durant el 1892, amb l’arribada del tipògraf Pere Pascual, la difusió d’“El Socialista” a Palma, la constitució de la primera agrupació socialista i la celebració d’un nou Primer de Maig amb un contingut antirepublicà i socialista. La consolidació socialista a Palma fou obra de Pascual, primer president de l’Agrupació (maig del 92-febrer del 94) i director del setmanari “La Bandera Roja” (juliol del 92-febrer del 94), i de Francesc Roca, vice-president de l’Agrupació i president de l’Ateneu i de la Federació Local de Societats Obreres. La relació amb el PSOE augmentà amb les visites de Toribio Reoyo i de García Quejido (juliol del 1892) des de Barcelona; però el partit no aconseguí estendre’s per l’illa. Solament sorgí una nova agrupació a Manacor, tot i que quedà una certa influència a Alarò, Felanitx i Llucmajor; a partir de la desaparició de “La Bandera Roja”, tant l’Agrupació socialista com la Federació Local mallorquina perderen la seva força inicial. El 1897, hi havia solament les agrupacions de Palma i Manacor i ressorgí el domini del republicanisme fins a finals de segle. Fou aleshores que l’associacionisme obrer, impulsat per l’arribada de García Quejido (1899), reprengué la lluita contra el republicanisme amb la incorporació al partit dels joves Llorenç Bisbal, sabater, Jaume Marí i Miquel Porcel, fusters, que havien de tenir, amb al setmanari “El Obrero Balear” (1900), un paper important en el creixement del moviment societari (1900-03).

En el Rosselló, la ruptura entre guesdistes i republicans radicals es produí en les eleccions del 1898, en mantenir els guesdistes el seu candidat enfront del dels radicals. El fundador i dirigent de la Federació socialista dels Pirineus Orientals, el botiguer Jean Manalt, arribà al socialisme a través del republicanisme i fou conseller municipal de Perpinyà (1896 i 1900), en una llista comuna amb els radicals. Això no obstant, la Federació rossellonesa, creada al juliol del 1895, s’adherí al Partit Obrer Francès (POF) dirigit per Jules Guesde, al final del 1896, i Manalt fou delegat de la Federació a la direcció, successivament, del POF i del Partit Socialista de França (PSF). El guesdisme fou el corrent socialista majoritari en la Federació dels Pirineus Orientals fins a la crisi socialista del 1899. El litoral mediterrani constituí, amb el 34,5% dels col·lectivistes censats, una de les bases camperoles del POF, si bé els sectors més pobres del camperolat (petits arrendataris, parcers, obrers agrícoles) foren refractaris al socialisme. El cereta Justin Alavail comunicà a Guesde (novembre del 1897) que la propaganda del POF en els camps del Rosselló era entorpida per la servitud moral dels treballadors agrícoles. Com a conseqüència de la crisi vitícola, al final del 1893 s’originà en el Rosselló una amplia mobilització camperola que s’estengué pel Llenguadoc i aplegà una manifestació de 30 000 persones a Montpeller. A més, els socialistes actuaven sobre els vinyataires a través dels sindicats agrícoles de Tuïr (1895), de Ribesaltes i de Salses (1900), creats per Jacques Serres, que fou també el promotor i secretari de la Federació de treballadors agrícoles dels Pirineus Orientals. El grup socialista més important fou el de Ribesaltes —una població estrictament agrària—, amb una agrupació guesdista d’uns 800-1000 adherits, fundada per Justin Alavail (novembre del 1897). En el Rosselló, la força dels socialistes es trobava entre els pagesos de Ribesaltes, Estagell, Baixàs i Espirà de l’Aglí, mentre el centre urbà de Perpinyà ocupava el cinquè lloc.

La crisi del socialisme francès de 1899 —sorgida a partir de la col·laboració de socialistes com Alexandre Millerand amb el govern de concentració de Waldeck-Rousseau i la resposta sectària dels guesdistes— afectà la Federació rossellonesa, que, tot i no donar suport a la direcció guesdista, es trobà amb una forta reducció d’afiliats. El 1900 distribuí solament 35 cartes de cotització i quedà hivernada fins a les eleccions del 1902.