Exposició Universal del 1888, Barcelona.
ECSA / GC-P
El 1919 Josep Maria de Sagarra retreia el record heretat d’“aquell any de l’Exposició Universal (...), aquella febre que agità la ciutat de Barcelona, aquell llençar diners i renovar fatxades, aquell daltabaix de festes i vestits i enrenou de totes les famílies, i la forta alenada cosmopolita que despertà els bons barcelonins”. Unes afirmacions que recullen l’impacte que provocà en els coetanis, i que aquests saberen transmetre als seus successors, tot i que, com assenyalà Josep Fontana, l’Exposició “va representar molt poca cosa en la llarga etapa de crisi que va del 1882 al 1898”.
El 1885, a remolc de la febre i la moda de les exposicions universals que se celebraven arreu d’Europa, el carlista gallec establert a Barcelona Eugenio G. Serrano de Casanova obtingué autorització de l’ajuntament de la ciutat per a organitzar-ne una a Barcelona, en els terrenys municipals del parc de la Ciutadella. Les obres començaren tot seguit, de manera força descurada i anàrquica, que comportava la utilització de material i tècnica de discutible qualitat. Les mancances, com també la signatura de contractes draconians a favor dels concessionaris de les obres, per a la construcció d’alguns edificis, revelen un complex tramat d’interessos d’especuladors barcelonins i internacionals, que utilitzaven Serrano com a pantalla per als seus negocis. El projecte particular feu aigües molt aviat i els seus impulsors, que s’havien compromès a obrir la mostra en menys de tres anys, a l’agost del 1886 van haver de demanar el suport econòmic municipal. Obtingueren 500 000 ptes. de l’Ajuntament, i l’alcalde Rius i Taulet esdevingué el principal protector de la iniciativa, en la voluntat de potenciar la projecció internacional de la ciutat. En revelar-se l’ajuda insuficient, el 1887 el consistori optà per apropiar-se el projecte. Indemnitzà els primers impulsors i demanà al seu torn ajuda econòmica al govern, que fou concedida en forma de crèdit sense interès.
Les dificultats de gestió —i, en menor mesura, les discrepàncies entre els diferents organismes directius de la mostra, el municipal i la comissaria regia nomenada pel govern sota la presidència de Manuel Girona— obligaren a retardar la data d’inauguració, que finalment fou establerta el 8 d’abril de 1888. S’encarregà de la direcció general de les obres l’arquitecte Elies Rogent. Les obres toparen amb diferents problemes tècnics, derivats de la improvisació (que les feia especialment sensibles a les malvestats climatològiques) o dels conflictes socials, com ara la vaga general de paletes que hi esclatà al desembre del 1887, a conseqüència de la sobreexplotació de què eren víctimes. La majoria d’edificis es construïren precipitadament amb materials poc nobles i estructura fugissera. L’estil, en paraules de Josep Yxart, recordava “por un lado los museos de estilo Renacimiento y por otro las estaciones de ferrocarril”.
Carnet de visitant de l’Exposició Universal, Barcelona, 22-6-1888, col·l. part.
AF/AHC-J.C.-R.F.
El dia 8 d’abril de 1888, com era previst, s’inaugurà l’Exposició, mentre part dels pavellons restaven encara inacabats. La cerimònia oficial, presidida per la família reial, no es feu fins el 20 de maig. L’estada barcelonina de la regent fou aprofitada per a dues cerimònies simbòliques: la seva elecció com a reina de la festa dels Jocs Florals, que s’ajornaren per aquest motiu, i el lliurament del memorial conegut com “Missatge a S.M. Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, reina regent d’Espanya, comtessa de Barcelona”, a iniciativa de la Lliga de Catalunya i redactat en català. L’Exposició fou més un èxit d’atracció popular que no pas un al·licient de reactivació econòmica profunda. La majoria dels visitants provenien de les comarques catalanes i acudien atrets per les diversions més pintoresques com les muntanyes russes, la panoràmica de Montserrat o el globus captiu, o alguna altra que avui resulta feridora a l’ètica, com l’home tatuat. L’exhibició es tancà amb un dèficit considerable, que fou llarg d’amortitzar.
Record de l’Exposició Universal de Barcelona, 1888.
AHC / G.S.
L’Exposició Universal impulsà diverses realitzacions paral·leles a Barcelona, conseqüència, d’una banda, de la voluntat d’oferir als visitants una imatge més cosmopolita i, de l’altra, de ferla servir de detonant per a solucionar diverses mancances d’infraestructura, incompatibles amb el creixement demogràfic de la ciutat i la concepció que els nous dirigents tenien del que havia de ser una autèntica capital. Així, es milloraren diverses vies urbanes i accessos a la ciutat, es modernitzaren els mitjans de locomoció interiors i exteriors, es buscaren solucions per a fer front a l’increment previst de subministraments alimentaris i de places hoteleres, s’emprengueren millores d’higiene i neteja públiques i es treballà per millorar l’ornament i la qualitat del mobiliari urbà. Es donaren facilitats per a l’acabament de les obres particulars de construcció o reforma d’edificis, s’activà la dels oficials, es remodelaren espais urbans com ara la plaça de Catalunya, s’ampliaren els carrers de l’Eixample com el passeig de Sant Joan i s’urbanitzà la rambla de Catalunya; s’arranjaren monuments o s’enllestiren d’altres com el de Colom, es cobriren barrancs que travessaven encara el nucli urbà, s’amplià la xarxa d’enllumenat elèctric i de gas, es restauraren edificis històrics (el cas més significatiu és la restauració del Saló de Cent, realitzada per Lluís Domènech i Montaner) o s’accelerà la construcció de mercats com el d’Hostafrancs. L’Exposició serví també per a posar en evidència la capacitat dels empresaris i els arquitectes catalans. El cas més significatiu és el de l’Hotel Internacional, obra de Domènech i Montaner, bastit en un temps rècord, menys de quatre mesos, per un miler d’obrers, que el cobriren en 53 dies, treballant-hi amb torns de nit gràcies a la instal·lació de 16 potents focus elèctrics.
El fet valorat més positivament pels barcelonins, i per bona part dels altres catalans, fou la definitiva desaparició de les instal·lacions militars del recinte del parc de la Ciutadella. La seva ocupació per la població i les autoritats civils era una vella reivindicació que sorgia en totes les revoltes barcelonines. Oficialment, se n’havia aconseguit la devolució a la ciutat amb un decret del general Prim, del 1869, que mai, però, no s’havia arribat a executar. Les necessitats d’espai per al recinte de l’Exposició, unides a arguments de caràcter pràctic i estètic, possibilitaren que, gairebé a darrera hora, després, d’una gestió personal de la reina regent, se n’acomplís la cessió definitiva per part del govern. Part dels edificis militars foren enderrocats i la resta s’integrà, amb funcions diverses, al projecte. L’enderrocament d’una bona part de les construccions militars de la Ciutadella fou vista per la premsa catalana, fins i tot per algunes publicacions no vinculades al naixent catalanisme, com un rescabalament dels decrets humiliadors dictats per Felip V, després de la seva victòria a la guerra de Successió.
Des del primer moment es generà una àmplia polèmica al voltant del certamen, tant sobre la seva viabilitat econòmica com sobre la capacitat de projecció exterior de Catalunya. Es mostraren escèptics, si no crítics, alguns dels periòdics més representatius de la burgesia del moment, com el “Diario de Barcelona”, tot i que a la llarga modificaren la seva valoració. La principal polèmica es dirimí entre els dos sectors més transcendents del catalanisme, l’articulat a través de “La Renaixença” i el dels seguidors de Valentí Almirall, amb el seu portaveu “Butlletí del Centre Català”. “La Renaixença” fou la capdavantera en la defensa de l’Exposició, que veia com una excel·lent tribuna de projecció exterior catalana. Almirall abanderava l’oposició perquè la considerava contraposada als interessos econòmics de Catalunya, representats pel proteccionisme, i a la denúncia dels tractats de comerç subscrits pel govern. Mentre per a “La Renaixença” l’honor de Catalunya anava lligat a l’èxit de l’Exposició, per a Almirall es tractava d’una “andalussada que’ns empeny cap a la ruïna”. A l’hora de la veritat, la majoria dels regionalistes donaren suport a la iniciativa i confirmaren el progressiu aïllament d’Almirall.