Manuals higienistes francesos, s.d.
MLR / J.G.
Durant el segle XIX es desenvolupà un corrent de pensament, encapçalat per metges, que s’anomenà higienisme. Naixia de la voluntat de combatre la insalubritat de les ciutats industrials i es formulava com a ciència que pretenia estudiar les condicions i els factors ambientals que influïen negativament en la salut humana. Aviat esdevingué un dels pilars centrals de la medicina.
A Catalunya, els higienistes més importants foren Pere Felip Monlau i Roca, Rafael Rodríguez Méndez, Joan Giné i Partagàs i Lluís Comenge i Ferrer, que es van ocupar de difondre els principis de la nova ciència per mitjà de tractats, manuals i revistes, i que van estimular-ne la vulgarització. L’objectiu principal de l’higienisme era la conservació de la salut i la prolongació de la vida.
P.F. Monlau, s.d.
MLR / J.G.
Fins que es va descobrir l’existència dels microorganismes (que aleshores anomenaren microbis), el 1880, la medicina creia que la propagació de les malalties infeccioses i contagioses depenia dels miasmes. Els miasmes eren constituïts, segons es pensava, pels efluvis nocius que produïa la descomposició de la matèria orgànica, de manera que aquestes emanacions infeccioses es localitzaven per la pudor que generaven. Això explica que l’acció dels higienistes busqués de resoldre els problemes de clavegueram, d’abocaments d’escombraries i de cementiris, en un esforç per a establir i promoure uns nivells adequats d’higiene pública i privada que afectava, principalment, les condicions de vida dels jornalers i dels obrers.
Aquests plantejaments, condicionats per la idea que la circulació de l’aire i de l’aigua eren positives, van tenir una notable influència en els projectes urbanístics d’eixample de les ciutats. A partir d’aleshores, aquests van incorporar des de plans de dessecació d’aiguamolls allà on n’hi havia fins a mesures de control de les aigües brutes o la construcció de carrers amples i empedrats.
En el terreny de la higiene privada, els esforços dels higienistes se centraren en les condicions dels habitatges populars, dels quals denunciaven l’amuntegament humà, la manca de ventilació, la concentració de fums a la cuina, la convivència amb animals i les males condicions de les latrines.
Durant molt de temps, la població va creure en el poder de protecció dels perfums. El fet d’utilitzar herbes aromàtiques i perfums havia estat un mètode considerat eficaç, en època d’epidèmies, per a evitar el contagi. Incorporant els avenços més recents, els higienistes demostraren la falsedat d’aquestes creences i maldaren per difondre l’ús de l’àcid clorhídric (aleshores anomenat muriàtic) com a desinfectant.
Amb tot, l’associació dels conceptes pudor-brutícia-malaltia va condicionar els consells de neteja personal que difonien. D’aquesta manera, només recomanaven la neteja de les parts del cos que desprenien pudor, però, de moment, l’aigua no era encara l’element més important de les prescripcions higièniques. Un cop demostrada la inexistència dels miasmes, l’acció mèdica va deixar de centrar-se en aquests aspectes, que van quedar més com un assumpte vinculat als bons costums. L’aigua va començar a ocupar un lloc fonamental en la higiene corporal, però no com a factor de salut sinó d’estètica.
L’avenç que va representar comprendre les causes i els sistemes de propagació de les malalties infeccioses va permetre de controlar algunes de les epidèmies més importants del moment, com la verola, la ràbia o la febre groga. A partir d’aquestes adquisicions, l’higienisme va poder reformular els seus principis i separar definitivament la higiene pública de la privada.