Passeig del Born, Palma de Mallorca, s.d.
Col·l. A. Muntaner / J.G.
Després de l’enderrocament de les muralles i de l’aprovació del Pla d’Eixample de Barcelona l’any 1859, es publicà, el 1861, la Ley de Ensanche de las Ciudades, on es deixava clara la participació pública en el procés per tal d’ordenar i d’impulsar la nova urbanització, els edificis de la qual quedarien en mans del capital privat. Aquest, davant d’operacions d’important envergadura, s’estructurava en un sector immobiliari que es nodria de vegades del capital repatriat dels indians. Les ciutats dels Països Catalans, fossin capitals administratives, noves capitals de província o centres d’una regió natural rica, en seguiren l’exemple. L’any 1865 es projectaren l’eixample de Sabadell i el pla geomètric de Lleida, el 1876 el de Vilanova i la Geltrú, el 1878 els de Terrassa i Mataró, el 1880 els de Reus i Tarragona, el 1881 el de Valls, el 1884 el de Granollers i el 1885 el de Badalona. Al País Valencià, s’aprovà el 1866 el pla d’Elx i, l’any 1881, el pla d’Alcoi precedia els de València i Alacant, tots dos del 1887. A Mallorca les coses s’alentiren i no es portaren a terme fins al començament del segle XX.
Cap als anys vuitanta es notà una especial atenció als problemes d’infraestructures. En els eixamples ja iniciats, i també en els teixits antics de les ciutats, s’hi féu un esforç de pavimentació, reforma i nova instal·lació de clavegueres, de portada d’aigua, de plantació d’arbrat i d’enllumenat públic. Així, els habitatges es beneficiaren d’aquestes xarxes de desguàs i d’aigua corrent i pogueren fer un salt qualitatiu pel que fa a les seves condicions higièniques i de confort. Els nous equipaments, la majoria de caràcter públic (ajuntaments, edificis de beneficència, mercats, teatres, etc.), a la vegada que contribuïen a dignificar indrets singulars del teixit urbà, es convertien per si mateixos en ordenadors de la zona on es trobaven emplaçats. Altres, a cavall dels omnipresents problemes d’higiene física i social (com els cementiris, els escorxadors o les presons), es tragueren fora dels nuclis habitats.
Pel que fa a la nova estètica i les noves tècniques en l’arquitectura del segle XIX, la irrupció del Romanticisme, coincident amb la represa isabelina, havia representat l’inici d’un canvi estètic que superposava, a la gravetat del traçat neoclàssic, elements florals i festius, que barrejava, amb els materials nobles de la tradició, altres materials de caire més popular com la ceràmica i l’estuc i que afegia, als tons suaus d’aquella arquitectura acadèmica, algunes pinzellades de color que tractaven d’assolir una bellesa que no solament es llegia amb la ment sinó que es percebia amb els sentits.
Aquest procés, que s’havia produït cap a la dècada dels anys trenta a les ciutats més importants, s’anà estenent a poc a poc. En alguns indrets allunyats dels nuclis més grans, o en alguns tipus d’edificis, com per exemple els teatres, encara cap a les darreres dècades del segle s’hi podien trobar, més o menys contaminades, aquelles arquitectures clàssico-romàntiques.
Pla de Palau, Barcelona, J.Laurent, s.d.
El canvi propiciat pel Romanticisme, però, havia d’anar molt més lluny, amb l’arribada dels altres estils historicistes, neomedievals primer, que s’aplicaren preferentment en edificis de caire religiós i assistencial durant tota la segona meitat del segle, sobretot en els amplis programes de la Restauració; i d’altres estils més exòtics com el neoegipci o el neoàrab per exemple, que coexistiren, tots ells, amb aquella arquitectura d’arrel classicista progressivament modernitzada.
Els estils historicistes eren una conseqüència del descobriment d’aquelles arquitectures no classicistes, sobretot les medievals, que prenien ara un gran valor i començaven a ser motiu de protecció, com ho palesa l’extensió del concepte de la restauració de monuments. D’altra banda, també fou a partir d’aquelles arquitectures que es produí, de la mà del romanticisme i del pintoresquisme, l’explosió de sensibilitat i de color que ja anirà in crescendo fins al final de segle i que arribarà a fer prevaler uns o altres materials d’acabat, amb la intenció de conferir als edificis el caràcter que la modernitat demanava. Les arts aplicades tenien aleshores un paper cada vegada més rellevant.
Cap al final de segle hom cercava una arquitectura pròpia de la modernitat burgesa i del que es concebia com l’era del progrés i, tot barrejant els distints estils existents, es buscava un caràcter original. Fou el temps de l’anomenada arquitectura eclecticista, que a Barcelona primer, i a poc a poc arreu dels Països Catalans, havia de derivar cap al Modernisme. El Modernisme arquitectònic constituirà el punt d’arribada d’aquella recerca que s’havia iniciat amb el Romanticisme. Amb l’arquitectura modernista, les arts aplicades havien de conèixer el seu màxim nivell artístic i tècnic.
Tota aquesta evolució es feu en el marc del desenvolupament del sector de la construcció, que prengué una gran importància al fil de l’increment de les operacions immobiliàries i assolí nous mètodes organizatius. També es donà una transformació profunda del treball dels professionals i de la seva formació. Efectivament, fou a mitjan segle que aparegueren les escoles tècniques modernes, el professional paradigmàtic de les quals era l’arquitecte, el nou arquitecte modern que acabaria sent hegemònic cap al final del vuitcents, quan s’iniciava la superació del món gremial en el procés de producció de l’arquitectura.
En aquests canvis que es produïren en el sector de la construcció i en el treball dels seus professionals, hi tingué un paper rellevant l’evolució tecnològica. En primer lloc l’alleugeriment general del pes dels edificis gràcies a l’ús del maó com a material universal, que començà a estendre’s al set-cents. Després, la progressiva introducció del ferro, primer colat cap al 1840 i després laminat cap al 1880, sobretot en elements de suport com ara pilars, bigues, cavalls, etc., o fins i tot en tipus d’edificis tots de ferro com els mercats o les estacions de ferrocarril. En tercer lloc, la progressiva extensió del ciment artificial, més resistent i ràpid que la calç, en la confecció de morters i en la fabricació de materials com la pedra artificial, el mosaic hidràulic i altres que també es feren servir a partir dels anys vuitanta. Notables avenços de la tècnica en l’àrea dels serveis i de les instal·lacions completen aquest panorama de modernització.
Pel que fa a l’habitatge, amb l’arribada del segle XIX, la casa urbana, fins i tot la de veïns, que fins aleshores s’havia construït en sintonia amb la tradició, és a dir, al marge dels cànons arquitectònics de l’època, havia esdevingut progressivament objecte de l’arquitectura culta. Aquesta evolució també havia començat al final del segle XVIII a les grans ciutats com Barcelona i després, a poc a poc, s’havia anat implantant arreu del territori.
Ara, als eixamples, carrers més amples amb majors dimensions de parcel·la permetien habitatges més grans i amb més superfície de sòl verd, més assolellats i ventilats. Es construïren nous hotelets, derivats del palau urbà tradicional, i noves cases entre mitgeres, que donaven a amplis patis d’illa. Es conformava així un habitatge que responia a les noves maneres de viure que la burgesia desitjava i que permetia alhora un considerable augment de volum del negoci immobiliari.
A la llarga, aquestes cases constituïren un model de construcció i d’arquitectura que s’estengué arreu, que incorporà els programes sanitaris de clavegueres públiques i d’aigua corrent, primer a la planta baixa i després als pisos, i que donà lloc a la sala de bany individual, un salt qualitatiu important que acabà de consumar-se quan, després de l’aparició de l’ascensor, es començà a perdre la jerarquització en alçada dels habitatges.
A causa de la repetitivitat dels tipus usuals, i també del fet que la majoria de les cases eren entre mitgeres, la façana era la part més curada de l’edifici i, juntament amb la resta d’espais semipúblics (patis, escales, entrada, etc.), constituïa un símbol de distinció del propietari i una mostra de la qualitat professional de l’arquitecte o del mestre d’obres que l’havien construït.
Així, les façanes de la segona meitat del segle XIX són un ampli ventall de solucions arquitectòniques en tots els estils, expressats quasi sempre de manera epitelial damunt d’una carcassa repetida, i representen un mostrari de solucions d’acabat, de materials i de colors, que confereixen un dels millors testimonis del que van ser les arts aplicades a la construcció i, en definitiva, un dels capítols més interessants de l’arquitectura del segle XIX.