El Dr. Alberich visitant un afectat pel còlera, M.Fortuny, s.d.
MNAC-GDG / G.S.
“...En la casa n. 9 de la calle Salvadors, había en cada piso tres inquilinos, cada uno de ellos tenía realquilada una parte de su mísero local a otras personas, de ellas resultaron siete atacados por el cólera, falleciendo tres de esta enfermedad. Un matrimonio que vivía en ella, tan solo podía disponer de un dormitorio alquilado sin ventilación directa, y cuya entrada daba frente al escusado, que era hediondo, sucio y desprovisto de sifón: el aire del dormitorio era sofocante y nauseabundo; y si a esto se añade la extrema miseria en que se hallaba el citado matrimonio, no extrañará que el marido se viese atacado de cólera y la mujer se hallase anémica y desprovista de energía vital, que recobró, en cuanto mejor alimentada, pudo salir a respirar el aire ambiente. En otro cuarto de la misma casa se encontraba un comedor, y un dormitorio, sin ningún vano para proporcionarles el aire y luz necesarias, existiendo para ellos tan sólo una puerta que les pone en comunicación con otras habitaciones que tampoco tienen luz ni ventilación directas; y para colmo de horrores, en la cocina, que tampoco tiene ventilación directa se halla metido el escusado formando en su interior una especie de garita cuyo objeto no se comprendería si no lo denunciara sobrado claramente el olfato.
Esta desastrosa disposición, que se reproduce en muchísimas de las casas de los barrios bajos y en casi todas las representadas en las figuras que acompañan a esta Memoria da lugar a que la familia humana se rebaje al punto de confeccionar los alimentos en la propia habitación en que deposita sus heces...”
Habitatge infectat pel còlera, 1885.
Aquesta descripció que feia Garcia i Fària de l’aglomeració humana en pisos petits, on les condicions higièniques i sanitàries eren més que deficients, posava en evidència un dels elements potenciadors de les epidèmies de còlera al llarg del vuit-cents i, al mateix temps, permetia assenyalar-ne una de les característiques inherents: la incidència selectiva en les classes populars. Les grans onades epidèmiques (1834, 1855, 1865 i 1884-85) van afectar especialment aquests sectors. El “classisme” de les invasions els atorgà el caràcter de veritable flagell popular que atià els contrastos socials, especialment a la ciutat, tot i que la seva virulència (superior, d’altra banda, a la de qualsevol altra malaltia infecciosa com ara el tifus o la disenteria) i la seva expansió desencadenaren una psicologia col·lectiva de terror, a la qual no era aliena la ineficàcia dels remeis mèdics i sanitaris fins llavors vigents.
Pel juny del 1884, la notícia d’una primera víctima mortal de còlera al port francès de Toló (on el nombre de morts arribà a 1 200) i, poc després, a Marsella (on es comptabilitzaren 3 500 víctimes mortals al final d’any), i l’expansió de l’epidèmia al país veí, van provocar la primera alarma a l’Estat espanyol a causa de la proximitat geogràfica de la infecció. Per aquest motiu, a Barcelona es van adoptar una sèrie de mesures preventives que, si bé no aconseguiren immunitzar completament la població —durant els mesos de setembre i octubre van detectar-se alguns casos d’infecció—, ajudaren al fet que la transcendència d’aquesta primera onada fos escassa.
Als primers mesos del 1885, però, l’epidèmia va tenir una nova embranzida fins al punt que durant aquest any van assolir-se uns alts nivells d’infecció i morbiditat, afavorits per una prolongada vigència de la infecció: durant uns cinc mesos (temps que oscil·laria segons les zones) van produir-se a l’àmbit de tot l’Estat unes 120 000 víctimes mortals, xifra semblant a la del 1865, però inferior a la de les epidèmies del 1834 (uns 300 000 morts) i el 1855 (uns 236 000 morts).
El litoral llevantí en fou el punt d’arrencada: els primers afectats van detectar-se a l’horta de Gandia i a la conca baixa del Xúquer. La província de València no tan sols fou la més llargament afectada —del 5 de febrer al 8 d’octubre— sinó que tingué la població censada com a epidèmica més elevada de tot l’Estat: 630 321 persones entre les quals van diagnosticar-se més de 45 500 casos, dels quals més de 21 600 foren mortals. Juntament amb Saragossa fou la província més infectada, amb la diferència que la morbiditat fou més elevada (el 47,48% davant el 23,28% de la província aragonesa). Alacant (amb 5 645 morts de 13 997 afectats, el 40,39% de morbiditat) i Castelló (amb 6 436 morts de 16 753 afectats, el 38,42% de morbiditat) quedaven una mica per sota de València. Continuant amb dades del ministeri de la Governació —no sempre coincidents amb les municipals—, les províncies catalanes oferien uns percentatges relativament semblants (per bé que inferiors) de forma més o menys correlativa —llevat de Tarragona, per dessota la mitjana— al seu grau d’urbanització: Barcelona (2 915 morts, 6 302 afectats, el 46,26%), Lleida (1 209 morts, 3 441 afectats, el 35,13%), Girona (652 morts, 2 194 afectats, el 29,72%) i Tarragona (2 536 morts, 8 740 afectats, el 29,02%). La mitjana de la morbiditat a Catalunya se situava en el 35,03% i era semblant a l’espanyola (35,39%).
Una ràpida valoració d’aquestes dades des del punt de vista demogràfic permet constatar que, si bé l’epidèmia no va representar cap sotrac decisiu en l’evolució global de la segona meitat del vuit-cents, la morbiditat de l’epidèmia fou molt elevada, especialment a València i Barcelona, la qual cosa cal vincular al pes de les respectives capitals provincials, d’estructura profundament classista. Així, a València gairebé un 40% dels morts foren “jornaleros” i un altre 40% “artesanos”, mentre que tan sols l’1,55% eren classificats com a “propietarios”. A Barcelona pot establir-se una classificació per districtes, que tingué la punta de mortalitat més incisiva (al voltant del 7,2%) als de la Barceloneta, l’Hospital i Hostafrancs (districtes amb la mitjana de mortalitat urbana més elevada —al voltant d’un 30%—, juntament amb el de l’Institut). La falca més baixa (al voltant de l’1,5%) tingué lloc als de l’Audiència, la Llotja i la Concepció (amb una mortalitat mitjana entorn d’un 21%). La incidència del còlera esdevingué així un implacable indicador dels contrastos socials i dels dèficits urbans de la ciutat.
Aquesta dimensió de l’epidèmia no fou aliena a la conflictivitat social que va generar, sobretot des del moment en què se’n declarava oficialment l’existència, ja que això significava la posada en marxa d’una política d’aïllament del barri —i posteriorment de la ciutat— i l’aplicació de l’acordonament sanitari, amb la consegüent reclusió de la població infectada en llatzerets i centres hospitalaris per tal d’immobilitzar la malaltia. Però l’oposició dels veïns i les famílies a aquesta reclusió generà nombrosos aldarulls i protestes. A més, el tancament de fàbriques i la paralització dels intercanvis comercials no feren sinó incrementar la tensió social en deteriorar les condicions de vida de la població, pitjors a mesura que passaven els dies.
El còlera del 1884 va tenir un únic aspecte “positiu”: l’impuls de la recerca científica. A Barcelona va formar-se una comissió científica que es traslladà a Toló i a Marsella per estudiar l’epidèmia in situ. Un dels metges que la integraven fou Jaume Ferran i Clua, que aconseguí un mètode d’inoculació amb un vaccí com a sistema preventiu. La seva aplicació durant l’epidèmia del 1885 provocà aspres polèmiques que ben aviat traspassaren l’àmbit científic i s’instal·laren en el polític, fins al punt que el ministre de la Governació Romero Robledo va prohibir la campanya de vaccinacions que s’havia iniciat a València. Finalment l’eficàcia del seu mètode fou reconeguda i l’Acadèmia de Ciències de París li concedí el premi Bréant (1907).