Les limitacions d’accés a la cultura pels camins oficials trobaren un pal·liatiu en la iniciativa popular associativa, rica i múltiple, sobretot en els ateneus. Als Països Catalans la tradició associativa amb finalitats exclusivament, o essencialment, culturals va ser molt viva al llarg de tota la segona meitat del segle XIX. L’1 d’octubre de 1867 el general Rafael Izquierdo, governador militar de Tarragona i Lleida, comentava als seus superiors l’eclosió de societats que s’estava produint en els territoris de la seva jurisdicció. Retreia la lenitat demostrada pels que l’havien precedit en el càrrec en permetre “que bajo pretexto de sociedades de recreo, llamados casinos, se organizasen clubs revolucionarios”, no solament en les ciutats, on encara hauria tingut una mínima justificació, des de la seva òptica, sinó “en todas las localidades por pequeñas que fuesen”.
Reglamento del Centro de Lectura, Reus, 1863.
CLR / G.S.
Izquierdo parlava de casinos, però a la pràctica la denominació va ser sempre múltiple, ambigua i canviant. Així, el 1859, quan un grup de menestrals republicans reusencs van promoure la creació d’un centre instructiu popular, que de manera transparent volien batejar amb el nom de Centre Popular d’Instrucció, van topar amb les reticències de les autoritats, que primer feren suprimir el qualificatiu de popular, i després, en trobar encara massa ressonàncies populistes en el nom de Centre d’Instrucció, els empenyeren a batejar la novella entitat amb l’aparentment més innocu de Centre de Lectura. No era només una qüestió de noms. Sota la denominació que fos, la majoria de vegades aquests centres iniciaven la vida amb una instal·lació precària al voltant de les taules del cafè —que servia a més a la societat per a obtenir ingressos—, on es llegia en veu alta la premsa política, tant per a ferla abastable als analfabets com per a, a partir de l’audició comuna, donar peu a iniciar debats de diversa mena. A la mateixa sala o en una de propera es dedicaven unes lleixes a biblioteca, on s’aplegaven diaris, revistes i llibres, amb predilecció dels instructius per damunt dels estrictament literaris. Quan la capacitat econòmica dels promotors o l’altruisme d’algun professional o d’algun benestant culte ho permetia, s’iniciaven classes i activitats diverses.
Des dels inicis, la constitució de masses corals, a imitació dels cors de Clavé, i els elencs teatrals foren les activitats predilectes. Ambdues servien per a promocionar la vida societària. A les hores de tertúlia habitual s’afegien les d’assaig, que consolidaven el sentiment de germanor i solidaritat entre els seus integrants, reforçat encara més durant els viatges que els duien a actuar en altres localitats o a participar en els nombrosos concursos. Els dies d’actuació no s’aplegaven només els membres de la societat, sinó també una xarxa àmplia de relacions familiars, amicals o de veïnatge. La convivència era arrodonida per les vetllades lúdico-culturals i els balls.
Els ateneus, amb periples vitals força diferenciats, aconseguiren fer créixer notablement el nivell cultural dels obrers, i potser més encara el dels menestrals. Aquesta actuació els va valer moltes vegades l’animadversió dels sectors dirigents conservadors i en especial dels més propers als postulats clericals, que hi creien descobrir una competència sòlida i arrelada en la voluntat laica de configurar un marc educatiu i culturitzador popular. Molts d’aquests ateneus travessaren la centúria i entraren encara vigorosos al segle XX, enllaçant i barrejant les activitats culturals amb les més estrictament lúdiques. Patiren persecució sota els governs més reaccionaris d’Isabel II, la qual en els anys finals, a remolc dels ressons dels diferents aixecaments progressistes, en clausurà diversos, que només pogueren reprendre les seves activitats després del triomf de la Revolució de Setembre del 1868. El compromís dels més avançats amb les postures federalistes provocà una nova onada repressora, bé que fou més de limitacions que de tancaments, durant la Restauració. No en va el seu plantejament incorporava múltiples facetes, tendents a dignificar l’home i, sobretot, a dotar-lo d’elements de dialèctica. El coixí social aconseguit pels ateneus, de voluntat progressista, va obrir els ulls a diversos elements conservadors, que en recuperar el poder van copiar-ne bona part del model i, així, obriren ateneus restringits a la seva classe per al lleure i la transmissió ideològica dels sectors benestants. Sota la Restauració va aparèixer una altra tipologia d’ateneus fins aleshores desconeguda: mimèticament, sectors catòlics i propers al carlisme obriren institucions recreativo-culturals integristes per a transmetre la seva ideologia als obrers. Tots van reglamentar la prohibició de parlar de religió i política, per imperatiu legal i per a evitar disputes virulentes entre els associats. De la mateixa manera prohibien els jocs d’atzar i d’embat.
Membres del Centre de Lectura de Reus de visita al Museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú, 1902.
CLR / G.S.
El paper dels ateneus en la societat catalana de la segona meitat del segle XIX resulta clau per a entendre primer el desvetllament i després l’empenta assolida per la voluntat de culturització davant de les limitacions de l’oferta governamental per a àmplies capes de la població, i també per a copsar la primera temptació de vertebrar un associacionisme plural, per tal d’aconseguir uns objectius d’abast no immediat. Una culturització entesa en el sentit més ampli: abraçava des de l’ensenyament de les beceroles (llegir i escriure o l’aritmètica elemental, que alliberaven els associats de l’estigma de l’analfabetisme) fins a una certa especialització d’acord amb les necessitats del moment (ensenyaments tècnics, de comptabilitat o d’idiomes estrangers). Sobretot, es buscava la creació d’una consciència cívica. Amb les seves propostes, els ateneus anaven força més enllà de la tasca endegada per Clavé amb els seus cors. No tractaven tan sols, per dir-ho esquemàticament, d’allunyar els obrers del vici, l’alcohol i el renec tavernari, de la temptació de pecar, sinó que volien fornir-los els elements que els havien de permetre desenvolupar-se en la vida, prendre consciència, analitzar els problemes de la societat i equiparar-los, mínimament, amb les classes dirigents.
Va ser un moviment plural: en quasi totes les localitats catalanes sorgiren diverses iniciatives, que en la majoria de pobles es concretaren en la fundació de dos o més ateneus, motivades per les divergències de classe (menestralia/ burgesia) o ideològica (progressistes/ moderats); tot i que, també sovint, dues o més iniciatives prèvies acabaven fonent-se en una sola entitat, que així esdevenia interideològica i interclassista, on el nexe d’unió era l’afany culturalitzador. Ben sovint foren els ateneus d’arrel més popular i programa més avançat els que gaudiren d’una vida més llarga, els altres es convertiren en un casino adotzenat i sense empenta. Els seus protagonistes van ser les classes populars i les mitjanes, mentre que les altes es van limitar a assumir un paper de mecenatge o de paraigua protector, contra els embats del poder polític o d’altres membres de la classe dirigent. Els ateneus esdevingueren l’espinada vertebradora de la societat immediata i el camí d’introducció de les noves idees, tot esperonant la reflexió, i, per això mateix, van topar amb els sectors més ancorats en el conservadorisme.
Convé destacar que, en general, l’entrada era reservada als homes. Les dones sols l’obtingueren en data relativament tardana, els anys vuitanta, i encara si anaven acompanyades per algun soci masculí. En el fons, i alliberant-la de la ironia del seu formulador, la descripció de Josep Yxart, feta el 1886, era certa: “el ateneo era como un club de la ciencia”, on el ciutadà després d’haver aconseguit els drets polítics assolia el d’apropar-se als culturals “contra la autoridad del maestro y contra la autoridad del académico”. Encara s’ha de fer un cens de les nombroses entitats, amb ritmes de vida i de supervivència força desiguals, que en permetria una lectura ràpida del desenvolupament i en facilitaria, alhora, una anàlisi aprofundida.
El fenomen dels ateneus —del qual és impossible oferir una mena de retrat robot— fou, amb les seves diverses variants, general a tots els Països Catalans. Alguns, molt pocs, han aconseguit sobreviure fins avui. Al País Valencià el més influent fou Lo Rat-Penat, fundat el 1878 amb la voluntat de ser una “societat d’amadors de les glòries valencianes”. Part dels seus impulsors el veien com un fogar renaixentista, però ben aviat se’l feren seu els que, com Fèlix Pizcueta i Gallel, retreien que “ens ha costat massa realitzar la unitat nacional, fer Espanya, perquè amb capricis o gustos literaris procurem desfer-la”. Com ha assenyalat l’escriptor Ricard Blasco, “els benestants (…) fent semblant d’impulsar-la, la reduïren a la innocuïtat”, tot convertint-lo en un reducte castellanitzador selecte “un club de senyors, un lloc on la cultura es divorciava de la política”. A Castelló es fundà el 1879 l’Ateneo Obrero, amb el suport de gent benestant, per tal de facilitar a “aquellas clases la más sólida base para su futura ilustración y mejoramiento social”, que se situà en l’òrbita del republicanisme. A la mateixa ciutat es fundà, el 1882, el Casino de Artesanos, on des del primer moment es feren múltiples conferències. I encara, el mateix 1882, s’hi fundà el Centro Democrático Instructivo —impulsat també per republicans— que al final del 1886 tenia més de 800 socis, que pagaven una quota mensual de dos rals, i que el 1890 ja disposava de secció coral, biblioteca i aules de primeres lletres, dibuix i música.
A Catalunya, el 1880 es fundà l’Ateneu Mataronès de la Classe Obrera, que potencià les actuacions educatives amb un esperit racionalista, que ben aviat va rebre els atacs dels militants catòlics. Les dues entitats ateneístiques més antigues que sobreviuen són el Centre de Lectura de Reus, fundat el 1859, i l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, del 1863. Ambdues, d’acord amb el model descrit, foren creades per menestrals que es reunien per llegir els diaris en un cafè amb l’ajuda d’il·lustrats benestants; totes dues posaren èmfasi en les escoles, la biblioteca i el teatre. Una mostra alternativa d’ateneu elitista es troba en el també subsistent Ateneu Barcelonès producte de la fusió, el 1872, del Centre Mercantil Barcelonès i l’Ateneu Català.