Grup en un dia de pícnic, c. 1900.
Col·l. Ribas-AHAFR-OCCT
Els canvis econòmics, polítics i de relació social incidiren en els costums. Menestrals i burgesos, i en molta menor mesura els treballadors assalariats als quals les llargues jornades laborals i el salari escàs deixaven poques oportunitats, consolidaren noves formes d’oci, compartides i públiques. Fins als anys cinquanta, només els components dels sectors més benestants de la societat podien gaudir d’un estiueig disfressat d’activitat mèdica, anant a prendre les aigües a llocs luxosos de França com ara Vichy, on, malgrat l’aparença, volgudament atorgada, d’estada terapèutica, el que en realitat comptava era la vida de relació i les tertúlies llargues i lànguides.
Al llarg de la segona meitat de segle la voluntat lúdica es manifestà sense restriccions. La burgesia buscava indrets no coincidents amb la seva residència habitual per anar a passar l’estiu de forma declarada, sense necessitat d’haver de buscar justificacions terapèutiques. Aquest estiueig de doble direcció, camp i muntanya, era una de les escasses oportunitats d’entrar en contacte dos mons ben diferenciats, el dels ciutadans i l’altre, per iniciativa dels habitants de les grans poblacions. Els ciutadans en treien una imatge amb un doble tòpic: d’una banda, el de la seva superioritat, que comportava indirectament una visió dels vilatans com a éssers més primaris i capaços de sobreviure en unes condicions impensables per als que venien de llocs més civilitzats; de l’altra, i paradoxalment, la construcció d’un miratge idíl·lic dels indrets on passaven les hores desvagades, que comportava el cant de la bellesa de la ruralitat i les seves limitacions, això sí, presentades, quan en patien directament les conseqüències, com a mostres de l’endarreriment de tot allò que no era ciutadà.
El barri d’estiuejants del Terreno sota el castell de Bellver, Palma de Mallorca, Sellarés 1889.
Col·l, part. / J.G.
A Mallorca, a Palma, des del 1861 com a mínim, eren ja molt practicats els banys de mar a l’estiu, amb pautes de comportament ben reglamentades per l’autoritat, que establien, per exemple, la separació de zones reservades als homes i les dones; el 1865 la premsa illenca recollia el sentiment de la gent que buscava cases de lloguer vora la mar. Era l’inici de l’estiueg “a la moderna”, que el 1863 ja havia impulsat les construccions per al lleure vora el castell de Bellver. Cap als mateixos anys, la consolidació de la moda, i també la possibilitat de combinar els banys de mar amb la cacera, impulsà l’aparició de nuclis d’estiueig a l’altra banda de l’illa. Allà, als benestants de la capital s’afegiren els de les viles grans de l’interior, com ara Malpàs d’Alcúdia, a la badia de Pollença, on la burgesia comercial i professional compartia estada amb l’aristocràcia, representada pel comte de Peralada.
La literatura, en especial la de to costumista, documenta la mateixa pràctica a tots els Països Catalans. En són un bon exemple els sainets d’Eduard Escalante per als habitants de la ciutat de València. En l’obra A la vora d’un sequiól, del 1870, explica les peripècies dels ciutadans que anaven a fer una dinada, una paella, tot passant un dia en una barraca; en la Barraca en lo Cabañal, del 1872, explica les aventures dels que en llogaven una per a passar-hi tot l’estiu, i a més hi recull, de passada, els problemes dels qui per ostentació social volien aparentar més del que podien econòmicament, i també de les molèsties provocades per la falta de serveis. Part del lluïment dels estiuejants consistia a rebre visites, de parents i d’amics o coneguts, que d’aquesta manera percebien el poder econòmic dels hostatgers.
Aquest estiueig, que amb tanta gràcia i traça retratà Escalante, servia per a facilitar el transvasament de modes i d’ideologia de la ciutat a les viles, alhora que ajudava les precàries economies domèstiques del camp o de vora mar a arrodonir els seus ingressos amb el lloguer de l’habitatge, o d’una part. D’altra banda, l’afany d’emulació de sectors mesocràtics tenia un efecte doble en incrementar la demanda de llocs per a anar-hi a passar els dies de lleure. Primerament, incrementava els preus de lloguer dels indrets més sol·licitats i més ben comunicats, amb més serveis i més a la vora del centre d’atenció (el mar a la costa o les fonts i els paratges naturals de fama al camp); en segon lloc, i com a conseqüència dels increments de lloguer i de la saturació de les places disponibles, l’arribada d’estiuejants s’estenia cap a pobles de segona fila o amb menys atractius. Arreu on es reunien famílies d’estiuejants s’organitzaven balls, serenates, jocs de saló i àpats col·lectius; per això, la gràcia estava en el fet mateix d’estiuejar en un lloc compartit i no pas d’anar a parar en un indret isolat.
Al Principat, als anys cinquanta, era de molt bon to entre els benestants anar a prendre les aigües a Sant Joan de les Abadesses, Camprodon o Vallmajor, entre molts altres indrets. L’èxit engendrà competència i així, el 1866, tres socis tortosins restauraren el monestir de Cardó per explotar-hi un balneari. A la darrera dècada del segle XIX, els rics del Maresme, per exemple, iniciaren la construcció de cases d’estiueig —les torres— a Argentona i Llavaneres. Mentrestant, en d’altres comarques, com el Camp de Tarragona, encara es mantenien fidels a anar als masos construïts en els llocs més frescos del terme de residència habitual.
El 1881, un dels llocs d’estiueig dels mallorquins benestants era Valldemossa, qualificat per la premsa de “fresco y delicioso pueblo”, on s’havien arreglat les cel·les de la cartoixa, que eren venudes de manera separada als particulars. També, més a la vora de la capital, tenien un bon reclam Bellver, el Terreno, Corp Marí, la Bonanova o Portopí, indrets que per la seva proximitat a la residència habitual permetien als burgesos d’anar els matins a la ciutat a atendre els seus negocis i tornar a l’hora de dinar amb la família. Altres famílies, que continuaven vivint a Palma, anaven a la tarda a passejar pels camps o a prendre banys de mar amb el cotxe. Segons recollia un diari, “al anochecer vienen dichos carruajes uno tras otro, cual si fuera una romería” per la carretera d’Andratx. La mateixa crònica recordava que vint anys abans les segones residències, fins i tot l’estiueig, es limitaven a alguna caseta al Terreno. En contrast, el 1881, “aquellos lugares estan sumamente poblados (...). Mucho han variado las cosas de un tiempo a esta parte. Antes eran pocos los que gozaban ese placer de vivir en el campo; hoy en día son muchos”.
Els sectors més populars s’havien de conformar a anar-se a banyar al mar. En els llocs més concorreguts, hom disposava de barraques “formades d’embarrats de fusta i estores” per a canviar-se de roba i d’alguna cantina rudimentària, i fins i tot s’hi podia trobar algun hostal on fer nit i algun restaurant més o menys solvent, segons la quantitat i la qualitat de concurrents a la platja. Aquesta múltiple oferta es donava a Salou, la platja de Reus, on coincidien burgesos, menestrals i proletaris. El calendari de banys tenia uns límits perfectament coneguts i assumits: per als reusencs, de Sant Cristòfol a la Mare de Déu d’agost, i l’hora dels banys començava a partir de les quatre de la tarda.
A l’estiueig de la gent del país, s’hi començà a sumar l’inici del turisme. A Mallorca l’arribada de grups nombrosos era aprofitada per alguns hostalers, i per altres comerciants, per a cobrar preus abusius pels seus serveis, com ho denunciava ja la premsa el 1881.