La vida al camp

Al final del segle XIX, l’activitat agrícola als Països Catalans significava un eix principal de treball, ja que en representava els índexs percentuals més alts de tots els sectors productius. Eren poques les ciutats i viles que se sostreien a l’anada i vinguda de carros per a feinejar al tros o a l’horta i poques les famílies que no estaven immerses en aquest gran mercat de treball que era l’agricultura. Al llarg dels anys, però, aquesta situació anà canviant en algunes zones, pel que fa concretament a l’ocupació, als canvis de conreus, als sistemes de treball, i, sobretot, a les relacions laborals entre els propietaris de terra i els qui només la treballaven. Lentament, però inexorablement, s’entrà en el cicle modern de l’agricultura, en el qual els components sòcio-econòmics i politico-sindicals feren capgirar l’estructura agrària cap a estructures més adequades al nou perfil del temps. Tot amb tot, aquests canvis —en algunes comarques més perceptibles que en d’altres— van ser una bona base per a iniciar el rellançament al segle XX.

La vida al camp

La vida del pagès i de la seva família es podia sintetitzar en la frase “viure per treballar i treballar per viure”. Els esdeveniments sòcio-econòmics arribaven amb retard perquè la societat estava enquistada en una dinàmica quasi d’autoconsum i, per tant, els avenços que es produïen hi entraven amb comptagotes. En aquesta circumstància, la pagesia catalana, la valenciana i la illenca visqueren un fenomen molt semblant al del camperolat de la resta de les terres d’Espanya. La particularitat que pocs components del seu grup social sabessin llegir i escriure, afegida al fet que massa sovint estava descapitalitzat, implicà que la pagesia estigués a mercè del que opinessin i innovessin en d’altres latituds. El pagès, sol i amb poca comunicació, continuava intentant de subsistir i poca cosa més.

El lleure era un aspecte poc desenvolupat en la seva mentalitat. Coneixia les festes de la seva població i hi participava i, els diumenges que no treballava, combinava l’església amb el cafè. Sota el pes de l’atavisme, a l’església, participava en els ritus ancestrals, bé que sense passió, al contrari de la seva dona o dels pagesos propietaris benestants que, en simbiosi amb l’estament eclesial, protagonitzaven uns actes lligats, d’alguna manera, amb els cicles de l’agricultura: les festes patronals del sant patró de la pagesia —sant Isidre, per norma general—, la benedicció dels animals i dels productes per Sant Antoni i Sant Blai, respectivament, o les processons per a demanar aigua, com a aspectes més significatius. La vida al poble era, en conjunt, lànguida i monòtona, sense innovacions.

El cafè era un altre focus de trobada col·lectiva. Allí s’arreglava el món a base de converses i, alhora, esdevenia el catau de les agosarades facècies polítiques locals. En aquest local, els diumenges a la tarda, bo i prenent la copa d’anís o d’aiguardent acompanyat d’un bolado o d’un carquinyoli, sovint s’hi ballava. Ball que en aquells anys ja havia passat de l’estratègia de la mirada furtiva i el cop d’ull al ball agafat, almenys per a la classe més baixa.

La vida del pagès era de simple subsistència. No es feien capitals amb la collita i, així, la vida era precària. Sovint, sobretot si hi havia més canalla del compte, les botigues de queviures havien de fiar al pagès, que en el millor dels casos, és a dir, si tenia terra i estiba pròpia, esperava que els preus fossin els més alts per a vendre. En el pitjor dels casos, per al jornaler, la vida era cosa del dia, segons si havia tingut sort de treballar o no. Amb el terrible estrall de la fil·loxera, aquesta situació de deute quasi permanent es va veure agreujada en els territoris on predominava la vinya, ja que a la despesa del menjar s’hi afegí la necessitat d’invertir per a reconvertir la terra en altres conreus.

L’alimentació es basava en productes del porc —botifarra i cansalada—, que cada pagès procurava engreixar de les sobres. També disposava d’aviram i de conills que tenia per al propi consum, i ho complementava amb arengades, bacallà i productes d’autoconsum de l’horta. En conjunt, la dieta era poc variada.

El bescanvi de treball era freqüent en l’economia pagesa. Eren pocs els qui tenien animals de tir, i la feina es feia sobretot amb la força dels braços. Els qui tenien animals llauraven, a més de la seva terra, la dels qui no en tenien i s’entenien a tornajornals.

La terra produïa poc. Els adobs minerals entraren progressivament, conforme avançava el segle, i mentrestant se n’utilitzaren de naturals. Els fems més preuats eren els del canyet i els de les comunes de les cases —al País Valencià, els excrements barrejats amb terra s’anomenaven sauló—. Per a complementar l’adob, s’aprofitaven les pellofes, les deixalles dels escorxadors, es colgaven els sarments i les esporgadures al mig del bancal, i, bàsicament, es feien formiguers (boïcs) per a donar femada a la terra. Tot i que, de formiguers, se’n feren per tots els territoris, a les acaballes de segle dominaven a les zones de la Catalunya seca i a la part nord del País Valencià. A les Illes se solien fer al tros de terra on s’havien sembrat faves. A Catalunya, en canvi, en tota mena de terres. En quinze dies, a les Illes, quatre pagesos treballant de sol a sol solien fer els formiguers necessaris per a vuit quarterades de terra, ja que en un dia en feien un centenar, i cada quarterada n’havia de menester uns dos-cents. Quan el formiguer s’havia apagat, s’escampava com més aviat millor la terra cremada per evitar que la pluja inutilitzés la feina feta. En el conjunt de la tasca participaven persones adultes dels dos sexes, tot i que algunes feines eren més pròpies dels homes, sobretot la d’anar a buscar la llenya o la d’omplir les senalles de terra per tapar el formiguer, mentre que les dones, en general, s’encarregaven d’escampar la terra.

Les feines agrícoles eren variades segons el conreu. Algunes, però, eren comunes, com ara les de llaurar i esplanar la terra, sembrar. Les llaurades, fetes amb arades rudimentàries, donaven poca fondària i oxigenaven poc. Algunes vegades les dones ajudaven a esterrossar a mà, i si es feia amb l’animal s’hi passava la fusta amb el pagès a dalt. La sembra es feia a mà, o a raig, i s’hi aplicava una clara divisió dels dos sexes. Mentre l’home menava l’animal, la dona acostumava a llançar la llavor al solc, llavor que duia en una senalla. Quan el sembrat estava bastant crescut es treien les males herbes i, si era una plantada de llegums, quan començaven a brotar es llauraven els camps i s’entrecavaven amb una aixada petita. La sega, amb falç i esclopet, era pròpia dels homes, i l’espigolada, de les dones. En la feina de batre, a l’era, hi participaven tots, fins i tots els xiquets i les xiquetes asseguts dalt del trill. A les Illes, pel març-abril es tallava l’ull principal de les faveres amb una falç perquè granessin millor. Aquesta operació es de la capcim i el producte que se’n treia servia d’aliment als porcs.

La recol·lecció de fruits consistia a arreplegar les ametlles i les avellanes, collir les olives i veremar. A les comarques catalanes, les ametlles es batien amb canyes —a Mallorca se’n de la espolsar— i, un cop plegades, s’esclofollaven i s’assecaven, a casa o a la masia. Les avellanes —sobretot al Camp de Tarragona i al Priorat— es plegaven a mà, per la qual cosa era usual veure brigades familiars senceres sota l’arbrat. Un cop recollit, el fruit era assecat a les golfes de les cases. Les olives eren una altra història. Se’n collien de l’arbre les verdes, per a l’ús de menja, i de terra, les madures per a fer l’oli, que durant aquests anys tenia usos tan dispars com l’alimentació o l’enllumenat. En aquesta època, la verema va ser una de les feines bàsiques del pagès en quasi totes les terres catalanes, afavorida per l’augment de ceps, fins ben entrada la fil·loxera. La vida del pagès que disposava de ceps era dura. A les llaurades que tocaven, generalment després de ploure per a conservar la saó, s’hi afegia la tasca de podar, que el mantenia ocupat durant els mesos d’hivern. Quan brotaven els pàmpols venia la feina més feixuga: sulfatar, ensofrar, esporgar, escavallar i cavar. La festa de la verema era la collita, on es mobilitzava la família sencera per omplir les llaunes i les portadores mentre, a la mateixa masia o a les cases, altres homes i els nois i noies petits aixafaven el raïm amb els peus, prop dels cups, on després es premsava fins a quedar brisa.

En terrenys secs i de rocam, de poca consistència, prop de la costa, s’hi plantava el garrofer —a altituds no superiors als 400 o 500 m—, el fruit del qual, la garrofa, servia bàsicament per a donar menjar al bestiar. La recol·lecció de la garrofa necessitava de bones canyes per a batre el fruit, que després era ensacat, o posat en una estiba, a dojo.

Al País Valencià els dos conreus bàsics van ser la vinya i el taronger, introduït massivament a mitjan segle arran de la fallida de la indústria de la seda, que comportà la substitució de les plantacions de morera. A les comarques de la Ribera i la Plana hi havia zones on la taronja es plantà gairebé com a monocultiu (el Camp de Morvedre i la Safor), i amb els anys s’anà estenent a d’altres poblacions. La manera de vendre-la condicionava la collita, que es feia sempre a mà. Si es venia “a mida”, només s’agafaven les d’una grandària determinada, i si era “net”, només es deixaven a l’arbre les peces que, a parer del cap de quadrilla, eren rebuig. La taronja collida s’apilava en un costat del camp, uns tres dies per regla general, per a produir la porgada del fruit, és a dir, detectar les taronges tocades o macades. La resta es duia als magatzems per classificar-la i expandir-la.

El conreu de fruites i verdures per al consum familiar mereix un apartat especial. Es feia en terrenys de regadiu —qui en tenia— o bé traient l’aigua de pous —de pocs metres de profunditat— amb una sínia. Entre els conreus d’horta, hi dominava l’esplet —blat i ordi alhora—, el moresc, els fesols, el cànem i les hortalisses. L’aigua es treia dels pous —fets a mà pels mateixos pagesos—, o bé mitjançant la construcció de les rescloses als torrents.

En la vida de camp, les bèsties eren molt importants. L’ase, el cavall o la mula eren essencials i servien per a anar al camp, per a llaurar i per a transportar tots els productes cap a casa. A Catalunya, d’una cabanya de 196 000 caps de bestiar cavallí, mular i asiní que hi havia el 1865, es baixà a 123 000 el 1891. A aquestes xifres globals cal afegir el bestiar vaquí —que servia per al treball i alhora donava carn i llet—, que de més de 105 000 caps el 1865 quedà en només 56 000 el 1891. Eren animals complementaris per a la subsistència les ovelles (760 000 el 1865 i 425 000 el 1891) i les cabres (129 000 i 64 000 per al mateix període), els porcs, les gallines, els conills, els coloms i altres animals de corral.

La vida al camp, en aquests darrers decennis del segle, comportava encara altres activitats. Una era l’elaboració del pa, sovint fet setmanalment, en grans quantitats, ja que era un menjar bàsic, i de tota mena de confitures amb les fruites d’estiu. Una altra era la producció de tomaca d’hivern —tomacó a Catalunya o tomàtiga de ramellet a les Illes—, que posada en enfilalls de filferro, o bé en cordills, durava tot l’hivern. Una altra d’essencial era la matança del porc, amb l’elaboració de la tupina i la salaó de les peces perquè aguantessin l’hivern. A les Illes, el porc era alimentat de figues, i al final del segle XIX abastava considerables zones de terra catalana, entre altres el gran mercat de Barcelona.

La vida al camp, en la major part dels casos se centrà en l’esforç per aconseguir noves terres mitjançant les rompudes, fetes en algunes zones pel sistema de desboscament, i en d’altres, assecant els aiguamolls. A Catalunya les xifres d’augment de la zona regada són significatives; aquesta passà de les quasi 60 000 ha a prop de les 140 000, i a Lleida sola arribà a les 95 000 ha. La zona de regadiu augmentà per a ajudar al regatge dels cereals (cas del canal d’Urgell) i en d’altres zones s’incrementà per a regar fins i tot la vinya i l’olivera quan es podia. Al País Valencià l’augment de pous artesians serví per a afavorir l’eixamplament del conreu de la taronja, ja que aquest s’instal·là en terres bones.

Els sistemes de conreu

Uns dels problemes bàsics a què s’hagué d’enfrontar el pagès van ser haver d’adaptar-se a conreus canviants i esdevenir partícip de la tònica capitalista. La terra va ser extraordinàriament treballada. L’augment de la població hi va ajudar, i comportà un guany de noves terres. En l’ampliació de la terra muntanyosa, el pagès s’especialitzà a fer marjades per esgarrapar trossos de terra al bosc, per plantar-hi conreus en expansió, a Catalunya quasi sempre de secà, i al País Valencià de secà i de regadiu.

Els sistemes de conreu que aparegueren estaven condicionats per la forma contractual que s’establia. En aquests decennis es passà gradualment de la forma autàrquica de l’intercanvi de fruits (tot i que encara pervisqué) a un tipus d’agricultura basada en la circulació en moneda, és a dir, en la compravenda de productes. Segons qui era el propietari de la terra, variaven els productes que s’hi plantaven i el contracte que s’hi convenia.

En una bona part de les terres de les comarques de Girona i Barcelona, la unitat patrimonial més representativa va ser el mas o la masia, l’explotació de la qual era feta per una unitat familiar, amb l’ajut, quan calia, de mossos fixos i de jornalers. A aquest sistema, generalment de famílies benestants o amb molta terra, s’hi afegien aquells altres sistemes de terres conreades per pagesos que tenien terra pròpia i que la gestionaven particularment. Tot i això, el segment més gran de pagesos no eren inclosos en aquests sistemes, sinó que anaven a compte de les terres d’altri. En conjunt, les formes de masoveria, parceria, rabassa morta i arrendament van series més habituals.

La masoveria, més pròpia de la Catalunya Vella, consistia en el fet que el propietari cedia el mas i tota o part de la seva explotació perquè el pagès l’habités i la cuides a canvi d’apropiar-se la part alíquota dels fruits.

En la parceria, sistema dominant al Camp de Tarragona, la Conca de Barberà, el Penedès, l’Anoia, el Vallès i el Bages, el pagès donava una part del fruit al propietari a l’època de la collita. Hi havia nombroses variants, però les més esteses eren anar a mitges (la meitat per a cadascú i d’aquí la paraula mitger), al terç (un terç per a l’amo i dos per al pagès), al terç boig (a l’inrevés de l’anterior), al quart, etc.

Cal sumar a aquestes modalitats el contracte de rabassa morta, molt estès. Consistia en el fet que el pagès contractat rabassava una terra —inicialment ermassot—, hi plantava vinya i la posseïa fins que els ceps morien. La pràctica de colgats i capficats als ceps per a allargar-ne la vida, per part del rabasser, va esdevenir usual, i consegüentment originà conflictes. A això s’ha d’afegir l’aparició de l’oïdi i el míldiu (malalties del cep), que van generalitzar la necessitat de tractar les vinyes amb sofre i sulfat de coure. Tot plegat va representar punts de controvèrsia, i alhora d’avenç, sobre alguns aspectes contractuals.

L’arrendament va ser una altra forma de contracte. Mitjançant aquest, el propietari cedia la terra a un pagès que se l’apropiava, el qual tenia l’obligació de treballar-la per a pagar una renda anual fixa en metàl·lic.

Al País Valencià, el conreu de la taronja s’estengué per moltes terres, la qual cosa implicà que el pagès hagués de fer cara a unes premisses que no havia calgut considerar quan aquesta mateixa terra estava dedicada, gairebé totalment, a la sembradura o bé a zona boscana. El pagès va haver de gastar diners en pous, en la confecció de marges i bancals en terrenys guanyats de boscúria, i sobretot, a mesura que avançaven els anys, i com a conseqüència de la millora dels preus, en el pas d’adobs de poca consistència a d’altres de minerals, sobretot nitrogenats, importats de la Gran Bretanya.

El sistema de conreu també va variar en la vinya segons si aquesta estava o no fil·loxerada. A Catalunya la fil·loxera hi arribà pel setembre del 1879, i va entrar per les comarques de Girona. Al País Valencià hi feu mal des del 1896 i tingué conseqüències en el conreu. El pagès s’hagué d’especialitzar en les tasques de plantar i tractar els peus americans i, sobretot, d’empeltar, aspecte que ja va ser del tot generalitzat. A les illes Balears i a les Pitiüses, la vinya també va perdre tremp quan hi va haver l’estrall i el seu lloc fou ocupat pel garrofer, l’ametller i les figueres.

Els sistemes de conreu van canviar també d’acord amb la demanda dels productes. I això, de retop, significà entrar en el circuit de nous fertilitzants per l’esgotament que representava la dependència de les explotacions ramaderes, les quals no podien atendre els guanys de nous terrenys, que d’altra banda eren generalment pobres. El primer va ser el guano. A Catalunya s’hi introduí per a fertilitzar les hortes del Pla del Llobregat i del Camp de Tarragona —zones ben comunicades—, i es feu extensible a d’altres terres a mesura que s’iniciava el segle XX. El Principat passà d’una demanda d’un 9% de guano del total espanyol a la dècada dels seixanta a un 15% en el darrer quinquenni de segle. Tot amb tot, València va ser la gran impulsora d’aquest fertilitzant, ja que en gastà el 84,5% del total espanyol a la dècada indicada abans, si bé va baixar en els cinc darrers anys de segle fins a un 64%. El guano es destinà sobretot a les plantacions que més donaven, és a dir, tarongerars i arrossars. Algunes vegades aquest guano va ser mal utilitzat, però en la majoria de casos elevà els nivells de producció i de qualitat de la taronja, que era comercialitzada cada vegada més a l’estranger.

Posteriorment, nous fertilitzants van entrar en l’òrbita del mercat dels territoris catalans. Uns van ser els adobs artificials, que a la dècada dels seixanta eren representats sobretot per les fàbriques La Agricultora Catalana i d’Emile Brun, instal·lades a l’Hospitalet de Llobregat i a Gràcia, respectivament. Els adobs nitrogenats també van entrar lentament a Catalunya, i amb més retard al País Valencià. Els fosfats i els superfosfats ajudaren a millorar la producció, amb importacions no gaire generoses a partir de la dècada dels setanta, fins a l’establiment de la fàbrica d’Amadeu Cros, a Badalona, el 1875, la qual, amb el temps, es va convertir en el principal expenedor d’aquests productes. Respecte a les sals potàssiques, gairebé no entraren al territori durant aquest període, per la qual cosa el pagès se les havia d’enginyar cremant residus vegetals i escampant-ne les cendres. S’estava, en conjunt, pràcticament a les beceroles del sistema d’adob general.

Els sistemes de conreu es van beneficiar també de la necessària renovació agrícola. Pel que fa a això, s’ha de destacar el paper que hi feren les poques societats cooperatives engegades a les acaballes del segle XIX —a partir del 1888, a Valls—, o les associacions —Asociación para el Fomento y la Defensa de la Naranja, a Alzira, el 1882—. Cal afegir-hi també els consells i les directrius que l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (l’entitat més representativa) oferia als propietaris benestants. Algunes de les societats cooperatives van tenir estris comunals per a l’ús dels associats, com la màquina de sulfatar —llogada per torn—, la màquina d’ensofrar —amb l’obligació d’usar un sofre concret—, la màquina fumigadora per a experimentar en ceps i vegetals el sulfat i el sofre, el calcímetre —per a l’anàlisi de la calç de les terres—, el carro de trabuc, el graduador per al vi, etc. D’altra banda, per a la pagesia benestant, les publicacions de l’Institut acompliren una bona tasca de divulgació didàctica, en donar informació i consells adients sobre la manera d’evitar les plagues, la millora de les races ramaderes, les novetats que es produïen en la recerca i l’ús de la maquinària agrícola, els fertilitzants adequats per a cada producte, etc. A la seva seu, i sota la seva empara, sorgí el 1899 la Federació Agrícola Catalana-Balear, entitat que convocava la pagesia benestant a congressos, que se celebraren any rere any, on es posava al dia els seus afiliats sobre els nous avenços. S’hi tractaven des de temes locals de millora dels conreus específics, l’increment i la divulgació de la ramaderia, fins a temes més generals basats en tècniques ja provades.

En aquesta millora de sistemes de conreu dins de l’òptica capitalista, cal incloure-hi l’activitat desenvolupada per les colònies agrícoles —sobresortí la de Graugés, al Bages, fundada a la segona meitat de la dècada dels vuitanta—, o per les agrícoles i industrials mixtes. Aquestes colònies agrícoles van afavorir l’arrelament de la població rural i permeteren, amb el pas dels anys, la distribució i l’especialització del treball, alhora que un millor rendiment econòmic de l’explotació.

Relacions laborals

Les relacions laborals entre els diferents estrats socials que treballaven al camp van ser diverses segons la zona dels territoris. En general, no es coneixen gaires xifres percentuals referides a l’estructura de treball. A Catalunya, el 1860 treballaven a l’agricultura 390 000 homes, el 1877 n’eren 367 000, i el 1887 i el 1900, 337 000. En percentatges, això significa que es va passar del 54,7% de la població activa al 43,8% cap al final de segle.

Les relacions laborals variaren segons la forma de possessió de la terra o bé si només s’anava a jornal. Als nuclis on el sector jornaler era el prioritari, la unió d’aquests es va fer efectiva més aviat i, a més a més, en alguns llocs, centrada en els que treballaven en horts. No és estrany, doncs, que l’associació en sindicats incipients fos propugnada pels jornalers i els petits propietaris, allà on aquest sector era el preponderant. Si en la indústria el fenomen d’unió sindical es va donar, sobretot, per l’aglomeració d’obrers en centres fabrils que significaren un punt de reunió i de contacte per a l’arrencada, en determinades zones agrícoles, el fet de veure altres obrers federats va significar l’espurna que desencadenava l’avançament en aquesta direcció.

Un dels punts de controvèrsia en les relacions laborals fou l’augment de demanda de l’aigua per a regar. En els territoris on la vinya i els cereals eren els conreus predominants, el problema de l’aigua esdevenia de poca consideració, encara que era pràctica usual el regatge d’ambdós conreus, allà on n’hi havia, i més quan anaven bé de preu. Si, per contra, els conreus es diversificaven i entrava en joc el cànem, l’arròs, la taronja, l’avellaner o els productes de l’horta, l’aigua es convertia en un bé encara més preuat i la seva possessió generava conflicte, aspecte que va ser més patent amb el pas del temps. D’aquí va sorgir la necessitat d’aprofitar els recursos i l’aparició de diversos projectes. Alguns van arribar a bon terme, d’altres es quedaren només en la previsió. Un dels que va reeixir va ser la introducció i la consolidació del regatge a gairebé tota l’àrea del Pla de Barcelona, que comportà l’augment de nous conreus com el moresc i l’arròs i la generalització dels conreus d’horta. Aquest fet significava, alhora, una major superfície conreada i un rendiment més alt. En canvi, un projecte que no va seguir el procés positiu va ser el que es proposà mancomunadament al Camp de Tarragona, com a conseqüència de l’augment del regatge per a la plantació de força avellaners. Hi hagué la proposta de regar fins a 30 000 jornals, pagant a raó d’un cànon de 30 ptes./jornal durant una colla d’anys, realitzat amb aigües del Francolí, del Gaià i d’altres torrents de la zona.

Al Rosselló, les relacions laborals entre grans propietaris i obrers de la terra també van anar canviant a mesura que passaven els darrers decennis de segle i igualment es van tornar tenses, sobretot per la clivella de la diferenciació social, oberta de manera alarmant entre pagesos i propietaris. Les reivindicacions del final de segle es basaven en la millora de les condicions de treball, l’augment dels salaris, la reglamentació de la jornada de treball i de la contractació i la lluita contra la desocupació.

La possessió de la terra, que va variar a partir de la llei Madoz, va ocasionar canvis en les relacions laborals. L’efecte d’aquesta llei de desamortització, coneguda pel nom del ministre de Finances que la propulsà, es divideix en tres etapes: en la primera (1855-56), a Catalunya es van posar en circulació més de 248 000 finques rústiques, en la segona (1859-68) poc més de 5 000, i en la darrera fase (1869-95) es van ultrapassar les 8 000, entre rústiques i urbanes. La participació de compradors locals i comarcals va esdevenir essencial perquè no es formessin latifundis, ja que els pagesos posseïdors del domini útil van poder consolidar bastant fàcilment la seva propietat. Del País Valencià és conegut el cas de Torrent, que va passar de tenir 774 propietaris el 1812 a tenir-ne 1513 el 1897.

A aquesta circumstància, cal sumar-hi les relacions de l’arrendament. Per a copsar un dels veritables problemes i les solucions donades a les terres, per al període central dels anys estudiats, és interessant el cas de València, tot i que segurament aquesta pràctica es va estendre a d’altres indrets del país. En alguns casos, la problemàtica sorgida dels arrendaments no va ser solucionada fins ben entrat el segle XX. D’una banda hi havia l’actitud del propietari —fora millor potser parlar de capitalista—, el qual fixà als arrendadors tot tipus de control sobre la terra: allò que s’hi havia de plantar, les tasques a realitzar-hi (qüestions referides al sòl, l’organització del treball, fixant quantes llaurades li corresponia realitzar o els factors de producció) i les imposicions al treball (prestació addicional en altres terrenys del propietari). A tot això cal sumar el nul risc establert pel propietari, ja que aquest es protegia estipulant de cobrar íntegrament en anyades de mala collita, motivades per fenòmens climatològics diversos, guerres o altres imprevistos. En el contracte s’especificava, a més a més, que el pagament havia de ser en moneda d’or i de plata, i que, en cas de no poder pagar, el fiador de l’arrendatari havia de posar els doblers convinguts a les arques del propietari. A aquest pagament estipulat se n’hi afegien d’altres de menors, com el tracte al bestiar o la manera de fer efectius els productes prefixats, generalment lliurats per Sant Tomàs o per Nadal. A més, el pagès havia de pagar gravàmens municipals de sèquies, de guàrdia i veïnals. Tot i això, se sap que el contracte que s’estipulava permetia una rendibilitat d’un 5% de mitjana per terra d’horta i d’un 8% en la d’arrossar en els anys compresos entre el 1877 i el 1884. D’altra banda, qui podia comprar terra, pagava unes 6 000 ptes. per hectàrea per la d’horta a València i 2 400 si era terra d’arròs a Sueca. Tot amb tot, es veié sovint el fet que el conreador no pogués pagar l’estipulat al contracte i que passés a augmentar la nòmina de l’endeutament; fins i tot, en comptades ocasions, quan el cas era greu, li arribava el fatal desnonament.

Els usos del sòl en una terra pobra. La serra de Tramuntana, Mallorca. 1860.

L’economia illenca en aquest final de segle s’integrà també dins l’òrbita capitalista, mitjançant la substitució parcial dels conreus tradicionals per d’altres destinats a la comercialització en els mercats exteriors. Com a més significatius, i entre altres de menor volum, destacaren la vinya i els ametllers. Cal constatar que la propietat senyorial s’havia anat deteriorant lentament, des de començament del segle XVIII; només s’havia mantingut a la serra de Tramuntana —a causa de l’aridesa del medi— i a migjorn, on les marines havien quedat quasi abandonades per les falconades dels pirates nord-africans en èpoques passades. De tot això cal considerar que, si bé en el darrer terç de segle es va consolidar la classe de petits propietaris pagesos, l’expansió no va ser homogènia ni en el temps ni en l’espai. Amb tot, aquesta descomposició nobiliària no va reduir la diferenciació interna de la pagesia, ja que per al petit pagès minifundista la situació continuà sent precària.

Les societats cooperatives van néixer per a aixoplugar els sectors pagesos més desvalguts, de manera que l’ajuda mutualista fou considerada essencial en aquestes organitzacions, fet que quedà reflectit en els estatuts. Hi ha exemples de societats del Camp de Tarragona i de la Conca de Barberà que ho avalen. Un dels ajuts consistia en el fet que quan un pagès estava malalt o havia sofert algun contratemps, els socis tenien l’obligació de socórrer-lo, amb aportacions personals de treball gratuïtes. Ara bé, en algunes altres societats, a més a més, es va posar en funcionament la caixa d’invalidesa. Era el primer intent d’instaurar un ajut per al soci d’edat avançada. En concret, a la Societat Agrícola de Valls es destinà un 15% dels beneficis semestrals, més un 10-20% del total del joc de la pula (joc estès a les tardes de diumenge), per tractar de solucionar el problema d’aquells pagesos que ho havien donat tot i més i que, en l’època de la senectud, quedaven exposats a la misèria.

Producció

Amb la conjuntura econòmica favorable, alguns productes agrícoles van anar en alça, perquè els preus hi ajudaren. D’altres, en canvi, sofriren una davallada de producció i també de preu, perquè el mercat nacional i, sobretot, l’internacional no foren favorables.

A Catalunya la superfície cultivada pujà contínuament des del segle XVIII fins al 1860, en què les xifres totals oscil·laven al voltant de les 950 000 ha. Poc després, el 1885 s’arribà a superar el milió d’ha, que ha estat considerat el sostre màxim de superfície en funcionament, ja que a partir d’aquest moment anà a la baixa. Al final de segle es conreava un 88% de la terra i només quedaven 4 000 km² erms. La utilització del sòl varià en funció dels dos conreus més importants: la vinya i els cereals.

El 1879 la vinya ocupava un 52% i un 42% de terreny a les províncies de Barcelona i Tarragona respectivament, mentre que a Lleida i a Girona l’ocupació era sensiblement inferior, ja que només arribava a un 20% i a un 23% respectivament. Per contra, en aquestes dues darreres, els índexs de superfície dedicada a cereals superaven un 60%, mentre que a Barcelona només arribaven a un 42% i a Tarragona a un 27%. Lligada al vi, cal significar la producció de suro per a taps i per a embalatge: el 1876 Catalunya produïa el 29,5% del total espanyol, enfront del 70,5% produït per Extremadura i Andalusia. L’augment durant el segle XIX va ser espectacular, ja que les demarcacions de Girona i de Barcelona van passar dels 17-18 000 quintars mètrics als 83 000 el 1892.

A Catalunya, després de la fil·loxera, el panorama canvià en part: 385 000 ha de vinya quedaren malmeses. Es millorà la zona regada, circumstància que va empènyer a conrear productes quasi nous com la patata a la zona de Mataró, la remolatxa sucrera a la Plana de Vic, l’arròs a la zona del Delta, l’especialització de l’avellana al Camp de Tarragona, la simbiosi de cereals, moresc i arbres fruiters a les terres del Segrià i la Noguera i les hortalisses al pla del Llobregat.

A partir del 1869 els cereals van anar a la baixa, bàsicament per la importació, i això portà a conrear-los en forma de conreu altern, sobretot a les terres de Lleida, si bé s’anà estenent arreu cada vegada més. D’altra banda, els rendiments augmentaren, ja que es passà de 900 kg/ha el 1860 a 1 500 al començament del segle XX, en part per l’ajut de més adobs.

A mesura que avançava el segle i a les acaballes d’aquest, l’olivera anà perdent hectàrees conreades, encara que d’una manera molt lenta, quasi imperceptible. Les comarques de l’Ebre, les Garrigues, la conca de l’Anoia i l’Empordà van mantenir el sostre que tenien. El 1888 la producció d’oli va ser d’uns 350 000 hl.

Pel que fa a l’avellana, les tres comarques del Camp de Tarragona passaren d’una mitjana de 5 000 ha conreades, del període 1857-72, a les gairebé 8 000 ha del 1900. El Baix Camp, amb aquestes xifres, esdevenia la principal productora, amb 6 000 ha.

Un altre conreu que es posà en funcionament va ser el de les patates al Maresme. El 1880, un sol comerciant francès va vendre 90 t de llavor, xifrà que s’amplià a 500 t el 1888. Aquest augment significà un canvi agrícola espectacular de la comarca.

Respecte a l’arròs, a Catalunya s’inicià experimentalment al delta de l’Ebre el 1860, amb una superfície de 1 500 ha, que el 1920 eren ja 11 500. L’arròs que s’hi collí el 1900 representava un 8% del total espanyol.

L’agricultura valenciana era una altra història. En el seu conjunt, cal atribuir-li els qualificatius de dinàmica, racional i, fins i tot, tècnicament avançada, si es comparen les xifres globals. Tot i això, cal parlar de diverses agricultures valencianes, unes més avançades i d’altres més estancades. Al final de segle una diferència substancial era el contrast entre les prop de 200 000 ha de regadiu i les 760 000 de secà. En aquest període s’expandiren enormement la vinya i el garrofer, que van agafar terres dominades abans pels cereals i per les mateixes rompudes. Aquest creixement s’aconseguí mitjançant l’especialització de les plantes arbustives i arbòries al secà i també per la intensificació del treball i l’especialització en hortalisses, fruiters i arròs.

A mesura que avançava la vinya, els cereals anaren retrocedint cap a terres de l’interior del País Valencià amb uns rendiments cada cop més baixos. Tot i que a la demarcació de València es van recuperar, amb la fil·loxera la tendència a la reducció d’extensió va tenir continuïtat.

Les terres valencianes duplicaren l’extensió dedicada a la vinya entre el 1860 i el 1902. Es van plantar gairebé 150 000 ha, de les quals 100 000 eren de secà i 50 000 de regadiu. Alacant passà de les 32 000 ha del 1860 a les 86 000 del període 1886-90, amb un augment espectacular, sobretot del regadiu, ja que de prop de 4 000 ha es va passar a 35 000; per la seva banda, Castelló passà de 27 000 ha a 47 000 durant el mateix període, en què va pujar només la xifra d’hectàrees de secà. València va passar de 65 000 ha a 114 000, amb una tendència semblant a la de Castelló, és a dir, a un ascens fortíssim de les terres de secà. El cas més diferenciat va ser el d’Alacant, on els partits de Dénia, Pego, la Vila Joiosa i Callosa d’en Sarrià, juntament amb Gandia, van constituir una àrea de producció de panses molt desenvolupada durant aquesta segona meitat del segle XIX.

El nombre d’hectàrees dedicades a l’olivera a la demarcació global valenciana es va estabilitzar durant aquest període. De les 69 000 ha l’any 1860 es passà a les 75 000 el 1890. L’augment es va produir a favor del secà i en detriment del regadiu, fet que va ser afavorit per la minva de preus de la dècada dels setanta.

Pel que fa als fruiters de secà, al País Valencià les xifres dels garrofers, ametllers i figueres no estan, avui en dia, encara suficientment estudiades, en part perquè fins a l’estadística agrícola del 1879 no se segregà de la partida de cereals una de fruiters, i quan ho feu no s’especificà a quina classe es referia. Tot i això, estudis recents indiquen que València, el 1860, tenia una superfície de garrofers semblant a la de la vinya, és a dir, unes 60 000 ha, i que pràcticament aquesta xifra es mantingué estable fins al final de segle. A les altres dues províncies les xifres eren més reduïdes. Respecte a l’ametller, a Alacant estava implantat i a les altres dues províncies arrelà quan substituí la vinya fil·loxerada. A Alacant passava segurament de les 10 000 ha. Pel que fa a la figuera, les xifres eren més baixes, i en molts casos es plantava al costat de les barraques, per a l’autoconsum o per al bestiar.

Respecte a la superfície sembrada d’arròs, només a València era de 26 000 ha el 1860, i de 28 000 al final de segle, circumstància que demostra fins a quin punt el producte arribà a un equilibri, tot i les repetides fluctuacions dels preus durant aquest període.

Quant als llegums, sabem que els tres més importants van ser les bajoques, les faves i el cacauet. Aquest darrer, segurament el més important, ocupava entre 5 000 i 8 000 ha de conreu, centrades gairebé totes a València. Així mateix, la implantació de la patata assolí cotes importants, amb una extensió a Castelló, al final de segle, entre les 8 000 i les 9 000 ha.

El pes pesant, però, va ser el taronger. L’any 1860 hi havia plantades unes 1 200 ha, el 1872 prop de les 2 800 i durant el període 1886-90 s’arribava a gairebé les 10 000 ha. Les províncies més tarongeres eren Castelló i València. Pocs anys abans o després del canvi de centúria va tenir lloc, en conjunt, el boom de plantació de tarongers que va marcar l’economia valenciana del segle XX.

A la Catalunya del Nord la vinya també va ser el principal conreu. De 50 000 ha conreades l’any 1860 es passà a 80 000 ha el 1879, amb una producció de 500 000 hl el 1865, triplicats l’any 1880, fins a arribar als tres milions el 1904, quan la fil·loxera ja estava del tot controlada. Aquesta transformació agrícola prosseguí amb les hortalisses i, més endavant, amb la fruita, en detriment de l’olivera.

La segona meitat del segle XIX fou una etapa expansiva per a l’agricultura catalanovalenciana.

En termes generals es produí un augment de la superfície conreada i del conjunt de la producció, per abastar una població en ple creixement i, cada cop més, resident en nuclis urbans i industrials.

La crisi provocada per la internacionalització del mercat de productes agraris a partir de la meitat de la dècada de 1870-80, amb la nova concurrència dels anomenats “països temperats” —EUA, Argentina, Austràlia, etc.—, frenà el creixement dels cereals, tot i la protecció de què foren objecte, i estimulà l’expansió de productes més competitius —vi, aiguardent, oli, cítrics— i una lenta adopció de tècniques intensives.

Cap a finals de segle, no obstant això, l’excessiva especialització en la vinya —en algunes comarques en situació gairebé de monoconreu— passà una dura factura en produir-se la plaga de la fil·loxera.

Preus i salaris

En aquesta quarantena d’anys els preus van oscil·lar molt. El del vi va ser força estable, però els guanys baixaren espectacularment. El preu de venda d’una carga —121,6 l— baixà de les 25,23 ptes. del període comprès entre els anys 1860 i 1989 a 20,43 per a l’últim decenni de segle. Abans del 1886 no arribà la baixada de preus, sinó tot el contrari. A més, el cost de producció s’elevà en aquesta època de 14 a 17 ptes., amb la qual cosa la diferència de guany va ser ostensible. Els anys de baixa van correspondre a les collites del 1892, 1893, 1894 i 1900.

A partir de la dècada dels setanta, i encara més a la dels vuitanta, els preus de l’oli d’oliva fluctuaren a la baixa en tots els territoris catalans. Tot amb tot, el conjunt de Catalunya, les Illes i el País Valencià no va patir de la mateixa manera la crisi, i aquesta fou en qualsevol cas inferior en un 50% a l’enregistrada a les principals províncies olivareres andaluses. El 1886, els preus a Girona havien baixat: la carga, de 150-160 ptes. a 80-90. A Batea, a la Terra Alta, el preu d’un càntir d’oli de 18 ptes. es pagava només a 10. Al País Valencià, l’oli d’oliva seguí la mateixa tendència. La reducció dels mercats de consum i la pèrdua de ritme de les exportacions en van ser els principals desencadenants. A més a més, el consum es restringí a l’aspecte alimentari, ja que la competència d’olis vegetals i animals per a usos industrials guanyà la partida a l’oli d’oliva. La competència del petroli, el gas i l’electricitat relegà l’oli d’oliva per a aquestos usos a un lloc secundari.

El preu del blat a Catalunya va ser, del 1874 al final de segle, de 22,8 ptes. de mitjana per hectolitre, amb tendència a la baixa. A Barcelona va baixar de les 26,4 ptes. dels anys 1879-82 a les 21,47 ptes. del període 1884-95. El preu mitjà de l’ordi se situà en 12,05 ptes. Al País Valencià i a les Illes, durant el mateix període, el preu del blat va ser de 23,07 ptes. i el de l’ordi de 12,39 ptes. Tot i això, cal assenyalar que els territoris catalans no podien considerar-se un mercat unificat, ja que els preus d’una comarca a l’altra eren molt diferents, en funció, bàsicament, del transport.

Un altre producte que va davallar va ser l’arròs. Al País Valencià, a partir del 1879 es produí una baixada semblant a la de l’oli. El 1885 va ser l’any pitjor de la crisi, ja que el dèficit exportador arribà a disset milions de quilograms i el descens dels preus oscil·là al voltant d’un 35%.

Les avellanes, que es comptaven en gra en quintars (antiga unitat catalana equivalent a 41,6 kg de pes) i es pagaven en ptes., van tenir un preu mitjà de 45,76 ptes., amb puges i baixes extraordinàriament acusades. Així, del 1860 al 1876 les cotitzacions gairebé sempre van estar per sota de la mitjana, fet que es normalitzà entre el 1871 i el 1875. Del 1878 al 1886 la situació es va capgirar i els preus pujaren. La darrera dècada fins al 1898 es tornà a la baixa, però a partir del 1898 pujà de nou.

A la zona de Tarragona, en el període del 1865 al 1900, l’ametlla en gra va tenir un preu mitjà de 74,56 ptes. per quintar. Fins el 1868, la mitjana anual va oscil·lar entre les 89-90 ptes., que baixà a les 60-70 el 1875. El 1878 es disparà a més de 110 ptes., i del 1882 al 1885 inicià una davallada espectacular amb preus irrisoris entre les 30 i les 40 ptes. La forta recuperació es va esdevenir ja en els darrers anys de segle.

Sobre el preu de la taronja sabem poc, tot i que el 1873 el miler d’unitats oscil·lava entre les 12,5 i les 15 ptes.

Els salaris dels treballadors agrícoles són també un punt de dubte, quantitatiu i qualitatiu, per la poca predisposició a ser anotats de manera fidedigna, quan pertocava. Així, per aquests anys, han aparegut salaris diversos: diaris dels dies treballats, salaris setmanals, salaris de collita, salaris de temps de recol·lecció (amb índexs superiors entre el doble i el quàdruple normal), treballs de les dones (sovint la meitat del sou de l’home), treball dels xiquets, treball a preu fet (per segar, per exemple), etc. Tots són simples exemplificacions de la qüestió. Tampoc no se sap del cert si l’alimentació total o parcial (vi i patates per a bullir en comarques vinateres o patateres, o oli en d’altres) entrava en el jornal o no. També es desconeix si la deixa d’una parcel·la de terra o l’arrendament a preu reduït —i fins i tot fals— entrava de ple en l’anomenat salari. Com es veu, hi ha massa interrogants.

Els jornals, si bé van tenir poques variacions durant la primera meitat de segle, a partir de la segona meitat tingueren un moviment a l’alça, que a Barcelona i Lleida —les zones més estudiades— va arribar a un 40-50% per als homes i a un 15-25%, aproximadament, pel que fa al treball de les dones. A Barcelona, el jornal pagès masculí passà de poc més de 8 a 12 rals per als períodes compresos entre els anys 1856-72 i 1900, i el de les dones de quasi 5 rals a 7, mentre que durant el mateix període a Lleida es pagava als homes de 7 a gairebé 8 rals, i a les dones de poc menys de 2,5 rals a 3. Al final de segle en algunes zones de Tarragona els pagesos, a l’hivern, treballant les set hores de sol, cobraven entre 8 i 10 rals per dia.

Finalment, cal indicar que en algunes comarques més industrials es començà a donar el cas del pagès que treballava a temps parcial al camp, en hores sobreres de la feina a la fàbrica. La necessitat ho exigia i l’economia familiar ho agraïa.