Operació quirúrgica. Boletín Clínico de la Casa de la Salud de Nuestra Señora del Pilar, Barcelona, 1893.
AHC
El desenvolupament de l’assistència hospitalària institucional a la Catalunya del segle XIX va estar presidit pel conflicte que van provocar els intents de desballestar el dispositiu d’assistència de l’antic règim i l’assumpció, per part de l’Estat, de la beneficència, que va deixar de ser una competència local per a esdevenir estatal.
La industrialització de Catalunya va determinar un procés de mobilitat espacial que modificà la realitat demogràfica del territori i alterà les condicions tradicionals d’adaptació entre l’oferta assistencial i la demanda social. En conseqüència, durant el segle XIX es va produir l’abandó d’una gran part dels petits hospitals rurals, però també van tenir lloc les obres d’ampliació dels de les petites ciutats industrials (Valls, Reus, Manresa, etc.) i la creació de nous hospitals a l’àrea barcelonina (Hospital de Sant Joan de Déu, Sagrat Cor, Sant Rafael...).
La desamortització de Godoy sembla que no afectà les propietats dels centres assistencials de la Catalunya de l’antic règim. Els hospitals catalans havien subsistit gràcies a un model de finançament basat en diferents tipus d’ingressos: llegats testamentaris, almoines, subvencions, rendes de béns immobles, concessions administratives i censals. Aquest darrer sistema tenia un paper molt destacat en l’economia hospitalària, sobretot a les poblacions petites i mitjanes (Valls, Manresa, Alcover, Vic, Reus): convertia els hospitals en un dels principals prestadors de les classes populars i, en la mesura que els interessos de les pensions dels censals no eren usuraris, no feia perdre als establiments el seu caràcter d’obra comunitària.
La vella estructura financera dels hospitals va romandre més o menys intacta fins a mitjan segle XIX. La desamortització de Madoz (1855) va desballestar l’economia hospitalària tradicional, amb la pèrdua de béns immobles, les facilitats per a redimir els censals i la desamortització dels béns municipals. Els hospitals van perdre la seva autonomia econòmica i van passar a dependre de les subvencions. Els pressupostos posteriors al 1855 manifesten una reducció evident dels recursos dels hospitals subordinats a unes hisendes locals en constant situació de penúria. Les solucions adoptades per a garantir la supervivència dels establiments van representar un major pes de la seva funció mèdica, mentre que d’altres funcions es delegaven a les cases de caritat i es produïa una diversificació de les seves fonts d’ingressos. Els centres van tractar de mantenir la viabilitat econòmica mitjançant el recurs a fonts de finançament alternatives, com la concessió de serveis municipals, el desdoblament de les institucions amb escoles que permetien ingressos en metàl·lic o la reconversió del personal, incorporant la figura dels instituts religiosos creats a imatge de les filles de la caritat de sant Vicenç de Paül. Aquests instituts eren de fundació local, però alguns es van estendre posteriorment per tot l’Estat (filles del cor de Maria, germanes de la Sagrada Família, esclaves del Sagrat Cor...). L’acceptació de formes de pagament —no exigibles en cas de pobresa— va ser una conseqüència de les fórmules, en els límits de la privatització, que els ajuntaments catalans es van veure obligats a adoptar per tal de mantenir uns hospitals considerats bàsics per als ciutadans.
El desenvolupament del sector sanitari en aquest període va ser marcat per la llei del 1849, que establia un model estatal que acabà subrogat als ajuntaments i a les diputacions, i la constitució de la Mancomunitat de Catalunya. En aquesta etapa, el poder local i el sector privat van haver de dur a terme la seva tasca davant l’absoluta indiferència de l’Estat. Experiments com ara les colònies industrials, que cercaven a través de la protecció social una manera de llimar els conflictes de classe, o la mateixa intervenció d’ajuntaments i diputacions traslladaven a l’escala local problemes que, en teoria, havien d’haver estat assumits per l’Estat.
Al marge de les reformes en els hospitals i de la fundació de les cases de caritat, a Catalunya va sorgir un ampli dispositiu d’assistència psiquiàtrica. El seu origen va estar en les demandes sorgides als anys trenta a Barcelona, fruit de la sobresaturació del servei de dements de l’Hospital de la Santa Creu. Inicialment, l’ajuntament de Barcelona va fer una proposta de creació d’un manicomi, però, davant la incapacitat de l’Estat per a construir-lo tal com establia la llei del 1822, el municipi utilitzà la seva presència a l’administració de l’Hospital de la Santa Creu per tal que aquest n’assumís la responsabilitat. Els intents de construir aquest nou centre toparen amb el zel de l’Estat, que no acceptava que l’Ajuntament es fes càrrec d’una competència estatal. La situació es desblocà durant la dècada dels setanta en reconvertir l’Hospital de la Santa Creu en una institució de beneficència privada.
Institut Frenopàtic de Barcelona, “La Ilustració Catalana”, Barcelona, 10-10-1881.
AHC
La privatització de la Santa Creu va ser un fenomen molt significatiu a la Catalunya de la segona meitat del segle XIX. Fou el fruit de la manca absoluta d’inversió pública estatal en el sector de la salut, tot i que Catalunya era una àrea de desenvolupament industrial on la demanda era més forta. Això explica que, durant la segona meitat del segle XIX, s’hi construïssin diversos manicomis privats, però amb les característiques dels públics (Sant Boi, Nova Betlem, la Santa Creu i l’Institut Frenopàtic a Barcelona, i l’Institut Pere Mata a Reus). Totes aquestes institucions es van basar en els pressupòsits teòrics del tractament moral i foren presentades pels seus creadors (Pi i Molist, Giné i Partagàs, Pujadas) com els models de referència per a la reforma de l’assistència psiquiàtrica. Al final del segle XIX, la precària situació econòmica d’alguns d’aquests centres va fer que caiguessin a les mans de congregacions hospitalàries, que n’assumiren la custòdia.