Coberta de la “Revista del Instituto Agrícola Catalan de San Isidro”, Barcelona, 1884.
AC / G.S.
L’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI) va néixer el 22 de maig de 1851 al saló d’agricultura del palau de la Diputació Provincial de Barcelona sota la presidència de Josep Bertran i Ros. Allí es reuniren 107 hisendats catalans, residents a Barcelona, amb l’objectiu de crear una associació de propietaris rurals. Eren uns anys de gran dinamisme de la burgesia catalana amb vista a la modernització de l’economia del país en la línia d’un creixement harmònic i interdependent de la indústria, l’agricultura i el comerç.
El 1848 la burgesia catalana havia creat l’Institut Industrial de Catalunya i llavors, amb la creació de l’IACSI, va ser un sector vinculat a l’agricultura el que s’organitzà. No era, però, un sector a part, estrictament agrarista, sinó que, en el seu origen, l’Institut fou integrat per una burgesia amb interessos capitalistes preferentment situats en l’agricultura, però amb profunds i nombrosos vincles amb les activitats sobretot financeres i comercials, i també, encara que en grau menor, industrials. En general, si bé els seus fundadors eren tots rics hisendats, i alguns d’ells membres de la noblesa —marquesos d’Alfarràs, Sentmenat, Palmerola, baró d’Esponellà, comte de Fonollar...—, no tots eren propietaris d’estirp. Els capitals d’origen d’alguns d’ells no procedien de l’agricultura, sinó d’altres sectors econòmics com el comercial i l’industrial i financer, i fou posteriorment que invertiren en terres. A tall d’exemple es poden esmentar Jaume Safont, Josep i Baldiri Carreras, o els socis posteriorment inscrits Ramon Bonaplata i Nadal, Joan Güell i Ferrer, Josep Xifré i Casas o els germans Ignasi i Manuel Girona i Agrafel.
Emblema de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, Barcelona, 1884.
AC / G.S.
Els socis fundadors formaren part d’organismes administratius oficials com les Juntes Provincials d’Agricultura, Indústria i Comerç i sobretot d’institucions il·lustrades com ara la Junta de Comerç —de la qual eren membres Rafael Maria de Duran, Isidor d’Angulo i d’Agustí...— o la mateixa Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona, amb Ramon de Casanova i Mir entre d’altres. Això indica que, en crear l’Institut, aquest grup recollia l’experiència d’entitats existents anteriorment i en particular de les institucions il·lustrades, de les quals representava la continuïtat. De fet, aquest grup de terratinents, els primers contribuents del país, es van organitzar, si més no, amb un triple objectiu: impulsar i dinamitzar el sector agrari, defensar la seva visió agrària industrialista enfront de la política econòmica de l’Estat i disposar d’un organisme de defensa de la propietat agrària enfront de la política de l’Estat en l’àmbit econòmic i el jurídic. Dit d’una altra manera, es tractava de defensar-se enfront del sistema fiscal, el sistema aranzelari, els tractats de comerç, el projecte de codi civil, la redempció de censos emfitèutics, etc., és a dir, tota la legislació que els afectés.
Amb aquesta perspectiva, l’Institut va orientar una tasca de promoció d’estudis agronòmics, administratius, jurídics i econòmics, i posà la institució al servei de l’educació, la promoció, la divulgació rural i la realització pràctica de les millores i les novetats agrícoles. A més, també pretengué esdevenir un instrument d’educació i de control ideològic de la pagesia catalana.
Gravat d’una màquina de batre arròs de la “Revista del Instituto Agrícola Catalan de San Isidro”, Barcelona, 1884.
AC / G.S.
Per a ser soci de l’IACSI calia ser propietari rural i tenir una sòlida riquesa. Quant al nombre de socis, va variar segons els anys: hi hagué una primera etapa de gran eufòria que culminà el 1858 amb 2 032 socis, a la qual seguí un període d’estancament i declivi, de manera que el 1904 només en tenia 682. L’Institut Agrícola s’estengué pràcticament per tot Catalunya, però amb una implantació desigual. En primer lloc, cal remarcar el pes important de Barcelona, que fou la ciutat amb el nombre més elevat de socis del Principat, amb molta diferència.
Fora del nucli barceloní es va estendre fonamentalment per la zona intermèdia i del litoral de Catalunya —es va concentrar principalment a les comarques del Maresme, el Vallès Occidental, el Bages, el Baix Llobregat, el Baix Camp, l’Empordà, etc., amb més de 50 sotsdelegacions— i tingué una delegació permanent a Madrid. El projecte de l’Institut fou, però, més ambiciós: convertir l’IACSI en una associació en l’àmbit de tot l’Estat espanyol. Però aquest projecte espanyol, pensat des del 1853, no reeixí, de manera que les pretensions estatalistes de l’IACSI es van limitar a les sotsdelegacions d’Alacant, Menorca i Múrcia, a més de captar afiliats dispersos per la resta de la geografia peninsular i d’ultramar.
L’any 1872 i sobretot en 1887-88, l’IACSI amplià la seva capacitat humana i de maniobra amb membres subalterns i estructures auxiliars més interclassistes. Davant la crisi agrària del final de segle, s’orientà cap a una associació interclassista de la població pagesa, però va marcar distàncies entre els membres de dret —els socis efectius, de fet els propietaris— i els altres —els socis agregats i adherits—. Amb aquesta política d’ampliar el seu camp d’acció, el 2 de maig de 1889 constituí la Unió Agrícola de Catalunya, formada pels socis de dret i els adherits de l’IACSI, més totes les associacions i les persones que hi volguessin ser, la qual, el 1891, es va convertir en la Cambra Agrícola de Catalunya. L’Institut, seguint la tàctica de vincular a la seva direcció, amb un sentit verticalista corporatiu, totes les classes socials pageses, es preocupà també de la creació de sindicats i cooperatives agrícoles sota la seva protecció. També es degué a la tasca desenvolupada en aquest sentit la creació de la Federació de Gremis Agrícoles de Catalunya (1893) i la Federació Agrícola Catalana-Balear, creada el 27 de febrer de 1899.
L’òrgan d’expressió d’aquesta institució de classe fou la “Revista del Instituto Agrícola Catalan de San Isidro”, encara vigent, que va néixer pràcticament amb l’Institut amb el títol de “Revista de Agricultura Práctica, Economía Rural, Horticultura y Jardinería”, sota la direcció del soci fundador Isidor d’Angulo. Escrita totalment en llengua castellana, no va començar a publicar alguns articles en català fins al final de segle. L’IACSI publicà tres revistes més: “El Calendari del Pagès” (des del 1856, sense interrupció), la “Quinzena del Pagès” (1878-87) i “La Pagesia” (1888-92 i 1893-95), diversos opuscles i l’“Anuari” des del 1905.