Màquina daguerreotípica, 1839.
RACAB / R.M.
La primera càmera de fotografiar va arribar a Barcelona provinent de França, de la mà del gravador Ramon Alabem i Casas, que havia après els secrets de la tècnica de la daguerreotípia directament del seu creador Louis-Jacques Mandé Daguerre, a París.
El 10 d’octubre de 1839 va tenir lloc l’obtenció de la primera imatge fotogràfica a la Península Ibèrica, al Pla de Palau de Barcelona, gràcies al suport de la Reial Acadèmia de Ciències d’aquesta ciutat, que aleshores s’anomenava Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts. Alguns mesos més tard, el dentista Joan Josep Vilar es va convertir en el pioner de la fotografia a la ciutat de València.
En els seus començaments la fotografia va ser considerada un producte de la ciència, que despertava l’interès d’intel·lectuals, científics i estudiants, pertanyents a una classe social acomodada, els quals es mostraven receptius a tot allò que, procedent de l’estranger, palesés un determinat progrés. Fou així com alguns pintors, metges, farmacèutics o excursionistes van començar a apassionar-se davant dels resultats que obtenien a través del nou i revolucionari invent.
Daguerreotip, s.d.
MFM / G.S.
Mitjançant el daguerreotip, del qual s’extreia un dibuix que servia per a fer-ne una còpia litogràfica, fou possible traslladar visions fidedignes d’escenes exòtiques i distants a uns nous burgesos que podien contemplar-ho còmodament sense moure’s de casa. Van destacar en aquesta especialitat els treballs del dibuixant, litògraf i pintor Xavier Parcerisa i Boada, i la Guía de Gerona Artística y Monumental, publicada pel periodista i historiador Narcís Blanch i Illa el 1851.
A mesura que es van resoldre algunes de les dificultats tècniques fou possible reduir el temps d’exposició de les plaques a la llum —anteriorment era d’uns quants minuts—, cosa que va fer més fàcil l’obtenció de retrats. El poder de captació fidel d’un personatge va causar una gran impressió en tots aquells que pretenien deixar plasmada la seva imatge.
El 1849, en el “Diario de Barcelona” s’anunciava un dels primers daguerreotipistes barcelonins. A partir de la segona meitat del segle XIX, coincidint amb una etapa d’un cert progrés econòmic a Catalunya, van començar a establir-se diferents retratistes que arrelaren especialment a Barcelona. Alguns procedien de França, com va ser el cas de Francois Marie Alexandre Gobinet de Villecholes —més conegut artísticament per Monsieur Franck— o el de Pau Audouard. D’altres s’havien iniciat artísticament a través del dibuix o la pintura, com per exemple Manuel Moliné i Muns i Antoni Esglugas i Puig. Més d’un va afrancesar el seu nom o es va posar un pseudònim per tal d’aparençar una filiació forana, com els germans Antoni i Emili Fernández, més coneguts per Napoleón. Alguns, com ara l’escriptor valencià Pascual Pérez i Rodríguez, fins i tot compartien la professió amb una tasca intel·lectual.
La fotografia va adquirir una presència fonamental dins la societat, ja que va néixer en un moment privilegiat, just quan irrompia una massa de població que buscava ascendir dins l’escalafó social. A mesura que avançava la nova era industrial i prosperava el comerç, sorgia un flamant estament format pels posseïdors del capital industrial i financer. Una certa faroneria els incitava a convertir-se en els nous emperadors i a adoptar actituds i costums que anteriorment eren patrimoni exclusiu de l’aristocràcia.
Els retrats en targetes de visita van causar un rellevant impacte social. A molts ciutadans els semblava inevitable, com a símbol de puixança, disposar de la pròpia imatge dins d’una petita targeta.
Els nobles havien contractat els pintors per quedar immortalitzats en un quadre, la classe burgesa va voler també quedar retratada de manera semblant. En aquest àmbit preocupat per la immortalitat i per l’autocomplaença, la fotografia representava modernitat i ascens, per la qual cosa s’adaptava bé a la manera de pensar i als gustos de l’època. En els retrats obtinguts al segle passat, s’observaven personatges ben vestits, amb expressions i postures que volien demostrar una elegància, que es manifestava artificiosa; s’endevinava que la feina del fotògraf estava preparada amb el propòsit d’adular el client.
Era evident que els retrats estaven mancats de vida i d’espontaneïtat. Les senyores lluïen uns pentinats acabats de fer i els homes vestien de fosc amb els seus millors barrets, cadenes d’or i anells, disposats de manera que destaquessin. L’entorn on van ser retratats era el mateix estudi del fotògraf, adornat amb uns complements i uns decorats totalment artificials. Aquestes imatges donaven una visió irreal dels personatges.
La majoria dels que acudien al retratista formaven part d’un sector de comerciants propietaris de botigues de queviures, teixits, barrets, etc., que volien competir i estar a l’altura d’industrials tèxtils, polítics, banquers, professionals destacats... La finalitat de la fotografia era aconseguir el mateix que els pintors amb el seu pinzell: reflectir la grandesa d’uns personatges que intentaven aparentar més del que realment eren, per tal de semblar ciutadans d’escala superior.
La transformació industrial i urbanística creava també noves necessitats i reclamava uns mitjans que acomplissin uns serveis inèdits, com obtenir una constància gràfica dels mateixos canvis. Enmig del creixement que s’estava produint, la fotografia tenia la missió de servir de notari del progrés, recollint testimonis del que s’esdevenia.
Els excursionistes, amants de la natura, començaren a associar-se en entitats tals com el Centre Excursionista de Catalunya de Barcelona, i el Centre de Lectura de Reus. Eren geòlegs, historiadors, filòlegs, geògrafs, botànics, folkloristes que van utilitzar la fotografia com a eina per a documentar les seves activitats culturals i científiques, les quals evidenciaven una inquietud fruit de l’anhel de coneixença, d’estudi i d’estimació de la pròpia terra que desvetllaven la Renaixença i les noves condicions de vida que havien adquirit els ciutadans.
Homes mirant una fotografia, A. García, València, c. 1875.
BV / M.G.
Amb aquesta mateixa actitud, diferents artistes i intel·lectuals van començar, també, a utilitzar aquesta nova tècnica de la imatge com un instrument seriós per a documentar les seves experiències i expressar determinades inquietuds creadores. Aquest fou el cas del bacteriòleg Jaume Ferran i Clua, del pintor mallorquí Guillem Bestard, del radiòleg Cèsar Comas i Llaveria, del doctor Jordi Soler i Santaló, del professor Ramon Ribas i Vicens i de l’astrònom Lluís Rodés i Campderà, entre d’altres.
L’aparició d’unes càmeres més senzilles i econòmiques va afavorir la popularització de la fotografia. El desenvolupament tècnic dins les arts gràfiques va permetre que la informació visual arribés a tothom. Aquests dos fets van ajudar a convertir la fotografia en un llenguatge habitual que va transformar la visió del món. El 1885 la revista “La Ilustración” va publicar unes imatges realitzades pel fotògraf gironí Heribert Mariezcurrena i Corrons, sobre les conseqüències d’un terratrèmol, les quals es van convertir en el primer reportatge publicat en la premsa a Catalunya. Amb motiu de l’Exposició Universal del 1888, Audouard —fotògraf oficial de l’Exposició— va captar la informació fotogràfica de l’esdeveniment. Amb el temps, el reportatge fotoperiodístic va trobar fotògrafs disposats a utilitzar-lo com a professió.